José Montilla i Aguilera

Molt Honorable
José Montilla Aguilera

Nom original	(es) José Montilla
Biografia
Naixement	15 gener 1955 (69 anys) Iznájar (Província de Còrdova)
Membre de la junta Enagás 30 juny 2020 – Substitut de l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa Representa: Espanya 25 juny 2018 – 23 juny 2019 Senador al Senat espanyol 1r desembre 2011 – 8 maig 2019 – Manel de la Vega Carrera → Nomenat per: Parlament de Catalunya 128è President de la Generalitat de Catalunya 28 novembre 2006 – 27 desembre 2010 ← Pasqual Maragall i Mira – Artur Mas i Gavarró → Diputat al Parlament de Catalunya 17 novembre 2006 – 4 octubre 2010 Circumscripció electoral: Barcelona Electe a: eleccions al Parlament de Catalunya de 2006 Ministre d'Indústria, Turisme i Comerç 28 abril 2004 – 8 setembre 2006 ← Juan Costa Climent – Joan Clos i Matheu → Diputat al Congrés dels Diputats 29 març 2004 – 8 novembre 2006 – Joan Oms i Llohis → Legislatura: vuitena legislatura espanyola Circumscripció electoral: Barcelona Electe a: eleccions generals espanyoles de 2004 Diputat provincial de Barcelona 1r juliol 2003 – 17 abril 2004 – Carles Ruiz Novella → 84è President de la Diputació de Barcelona 1r juliol 2003 – 17 abril 2004 ← Manel Royes i Vila – Celestino Corbacho Chaves → 4t Primer secretari del PSC 18 juny 2000 – 17 desembre 2011 ← Narcís Serra i Serra – Pere Navarro i Morera → Diputat provincial de Barcelona 19 juliol 1999 – 30 juny 2003 Vicepresident primer de la Diputació de Barcelona 19 juliol 1999 – 30 juny 2003 ← Jaume Bosch i Mestres – Celestino Corbacho Chaves → Diputat provincial de Barcelona 6 juliol 1995 – 18 juliol 1999 Diputat provincial de Barcelona 18 juliol 1991 – 5 juliol 1995 1r President del Consell Comarcal del Baix Llobregat 1988 – 1997 Vicepresident segon de la Diputació de Barcelona 30 juliol 1987 – 18 juliol 1999 ← Josep Maria Calmet Iglesias – Josep Pérez i Moya → Diputat provincial de Barcelona 30 juliol 1987 – 17 juliol 1991 Batlle de Cornellà de Llobregat 28 maig 1985 – 16 abril 2004 ← Frederic Prieto i Caballé – Antonio Balmón Arévalo → Diputat provincial de Barcelona 8 juny 1983 – 29 juliol 1987
Activitat
Lloc de treball	Madrid Barcelona
Ocupació	polític
Partit	Partit dels Socialistes de Catalunya (1978–) Partit Socialista Unificat de Catalunya (1975–1978)
Família
Cònjuge	Anna Hernández Bonancia
Premis (2006)  Gran Creu de l'Orde de Carles III
Signatura
Lloc web	presidentjosemontilla.cat…

José Montilla Aguilera (Iznájar, Còrdova, 15 de gener de 1955) és un polític espanyol, actualment senador al Senat espanyol. Ha estat alcalde de Cornellà de Llobregat, president de la Diputació de Barcelona, ministre d'Indústria, Turisme i Comerç del Govern Espanyol i president de la Generalitat de Catalunya.

Biografia

Naixement i infantesa

Va néixer al petit poblet andalús d'El Remolino, al municipi d'Iznájar, a la vora del Riu Genil, i tenia dos germans. Tota la població treballava al camp, fins que va començar la construcció del pantà que ara inunda el poble. El seu pare, Antonio, va treballar en les obres de construcció de l'embassament, on diuen que defensava els drets dels treballadors. Ell considera que el seu avi, oficial de carrabiners republicà a la guerra civil, i el seu pare van ser un referent per a ell. La inundació va obligar totes les famílies d'El Remolino a marxar. Els Montilla van anar primer a una altra població de Còrdova, Puente Genil, on vivien els avis materns de José. Hi van viure cinc anys i ell hi va fer els primers quatre anys de Batxillerat.

Joventut

El 1971, quan José tenia 16 anys, van decidir provar sort a Catalunya, on tenien familiars, i es van comprar un pis a Sant Joan Despí. Com la majoria de joves de l'època que volien estudiar, va combinar l’institut amb la feina, primer en una empresa d'arts gràfiques d'Esplugues de Llobregat i després en una altra de components electrònics de Sant Joan Despí. Va estudiar Formació Professional de correspondència mercantil. Més tard, va començar els estudis universitaris de Dret i de Ciències Econòmiques, però els va haver d'abandonar a segon curs i a tercer, respectivament, perquè no podia compaginar-los amb la feina, que aleshores tenia a Sant Andreu de la Barca. Des del primer moment a Catalunya, es va implicar en la política antifranquista al Baix Llobregat. El 1972, amb 17 anys, va ingressar en un grup clandestí d'extrema esquerra. A començaments de 1975 va ingressar al PSUC, també clandestinament. A Cornellà hi feien manifestacions, malgrat les prohibicions, per la llibertat, la democràcia, els drets socials i l'autogovern de Catalunya. Quan van arribar les grans manifestacions de la transició, José Montilla estava fent la mili a València. El servei militar va ser una interrupció, tant per la seva vida política, com per la seva passió pels viatges, pràcticament per tota Europa. Més endavant, ha viatjat també a alguns països d'Àfrica i de la resta del món. L'any 1978 s'incorporà al Partit dels Socialistes de Catalunya, el seu partit actual.

La seva família

José Montilla té dos fills del seu primer matrimoni i també trigèmins, nascuts l'any 2000, de la seva segona i actual esposa, Anna Hernández Bonancia. Durant els dos anys que fou ministre del Govern de José Luis Rodríguez Zapatero, la família no es va traslladar a Madrid amb ell. Ara viuen a Sant Just Desvern, on la seva esposa és regidora i diputada provincial. Per raó d'aquests dos càrrecs electius, també n'ocupa o bé n'ha ocupat diversos altres en representació de l'Ajuntament o de la Diputació, inclòs un lloc al Consell Comarcal del Baix Llobregat. L'any 2008, el nombre de càrrecs d'Anna Hernández va generar polèmica en els mitjans de comunicació, especialment perquè, com a regidora d'Urbanisme, presidí Promunsa, empresa relacionada amb l'Operació Pretòria.

A la política local des de 1979, i alcalde de Cornellà (1985-2004)

El 1979 es presentà per primera vegada a unes eleccions dins la candidatura del PSC a l'Ajuntament de Sant Joan Despí, d'on va ser tinent alcalde d'Economia i Hisenda, i portaveu del grup socialista.

Des del 1980 és membre del Consell Nacional del PSC.

El 1983 encapçalà la llista de Cornellà de Llobregat, ciutat on s'havia traslladat a finals del 1979. Guanyà les eleccions, participà en un govern de coalició amb el PSUC i fou nomenat alcalde el 1985. Des de les eleccions de 1987 fins a les de 2003 ha estat reelegit per majoria absoluta.

També el 1987, en el V Congrés del PSC, fou elegit membre de la Comissió Executiva, el 1994 secretari d'organització del partit, i el 18 de juny de 2000 primer secretari. Paral·lelament, des del 23 de juliol del 2000 és membre de la Comissió Executiva Federal del PSOE, on ocupa una de les Secretaries Executives.

Com a regidor i després alcalde, fou diputat de la Diputació de Barcelona pel PSC i pel districte electoral de l'Hospitalet de Llobregat des del 1983 fins el 2004. Dins de la Diputació, va ser president de l'àrea d'Obres Públiques en el mandat 1983 - 1987, vicepresident segon de la Diputació en el mandat 1987 - 1991, president de l'àrea d'Agricultura i Medi Ambient en dos mandats successius, 1991 - 1999, vicepresident primer en el mandat 1999 - 2003, i president en un breu període, des del juliol de 2003, quan succeí a Manuel Royes, fins el març del 2004, quan va haver de deixar aquest càrrec i el d'alcalde de Cornellà, en ser nomenat ministre d'Indústria, Turisme i Comerç del govern espanyol.

En representació de la Diputació, formà part del COOB'92, del Patronat de la Muntanya del Montseny, de la Junta del Consorci de Tractament de Residus Sòlids Urbans i de l'empresa pública Consorci de Túnels del Tibidabo.

Essent alcalde de Cornellà, des del 1988 fins el 1997 fou el primer president del Consell Comarcal del Baix Llobregat.

Com a alcalde de Cornellà, l'abril de 2004 fou substituït per Antonio Balmón.

Ministre d'Indústria, Comerç i Turisme (2004-2006)

Amb la victòria del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) a les eleccions generals espanyoles de març de 2004, el 18 d'abril fou nomenat ministre d'Indústria, Comerç i Turisme del govern de Rodríguez Zapatero.

Entre els fets destacats de la seva gestió com a ministre, alguns d'ells polèmics, trobem la posada en marxa de la TDT; l'aprovació de la nova llei d'horaris comercials, discutida per la invasió de competències autonòmiques; el trasllat de la Comissió Nacional del Mercat de les Telecomunicacions a Barcelona, malgrat l'oposició del mateix organisme, i amb l'ànim de començar a descentralitzar l'Estat; l'aprovació del domini ".cat", que havia estat llargament reivindicat.

El seu mandat coincidí amb una convulsió del sector energètic que començà amb una OPA de Gas Natural sobre Endesa, rebutjada pel president d'aquesta entitat i ràpidament polititzada per l'oposició. L'aparició de l'empresa alemanya E-ON amb una nova OPA sobre Endesa generà una guerra empresarial que comportà alguna regulació del govern espanyol i la intervenció de la Unió Europea. En mig d'aquests episodis, algunes de les principals empreses constructores espanyoles començaren a invertir en el sector energètic, cosa que s'interpreta com un preludi del final de la bombolla immobiliària.

Com que era "el ministre català" del govern, va poder ser el primer mistre a parlar en català al Consell de Ministres de la Unió Europea. Aquest fet, sumat a moltes altres actuacions i gestos, va ser utilitzat pel Partit Popular per atacar-lo i acusar-lo d'estar contribuint a la destrucció de la unitat d'Espanya.

José Montilla deixà el seu càrrec per ser candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya el 9 de setembre del 2006 sense veure acabat aquest episodi. El substituí Joan Clos, anteriorment alcalde de Barcelona.

President de la Generalitat de Catalunya (2006 - 2010)

Fitxer:Montilla Investidura.jpg

Investidura de José Montilla com a president de la Generalitat l'any 2006

L'executiva del PSC el va proposar com a candidat dels socialistes catalans a la presidència de la Generalitat, un cop Pasqual Maragall renuncià a la reelecció el 21 de juny de 2006.

Les eleccions al Parlament de Catalunya de l'1 de novembre de 2006 es van celebrar en un context on s'acabava d'aprovar el nou Estatut d'Autonomia i el govern de la Generalitat el formaven PSC i ICV-EUiA en minoria després de l'expulsió d'ERC pel seu "no" a l'Estatut. José Montilla va estrenar-se com a cap de cartell i va perdre gairebé 250.000 vots i 5 escons obtenint un total de 37 diputats enfront de CiU que va ampliar la distància amb el PSC i amb 48 escons es va consolidar com la primera força política del Parlament català.

Tot i això, durant la nit electoral José Montilla es va mostrar disposat a liderar un "govern catalanista i d'esquerres" a Catalunya, i es va declarar legitimat per articular una "majoria de progrés". Segons Montilla, la victòria de CiU en vots i en escons no amagava el "rotund fracàs" dels nacionalistes catalans d'haver convertit aquelles eleccions en un plebiscit entre el Tripartit i CiU. Fonts del PSC van declarar que el poc temps per haver promocionat un nou candidat hauria estat un dels condicionants més probables de l'important descens de sufragis del PSC en aquells comicis.

El 28 de novembre prengué possessió com a 128è President de la Generalitat de Catalunya després d'haver estat elegit en la sessió del Parlament de Catalunya del 24 de novembre amb el suport de 70 diputats a favor, 65 en contra i cap abstenció.

L'endemà constituí el govern de la VIII legislatura del període democràtic, amb consellers de les tres formacions polítiques del Tripartit.

Cartell publicitari del PSC l'abril del 2009 a Esplugues de Llobregat

Entre les fites més significatives d'aquest segon Tripartit, cal recordar el 2007 l'inici del desplegament de la Llei de la Dependència, l'aprovació de la Llei de Serveis Socials, el Pacte Nacional per l’Habitatge, la Fira de Frankfurt, o l'ampliació del servei del Metro de Barcelona a la nit. El 2008 es va aconseguir un acord perquè l'Estat invertís a Catalunya, es va signar el Pacte Nacional per a la Recerca i Innovació, el Pacte Nacional per la Immigració, es va completar el Tren de Gran Velocitat (AVE) entre Barcelona i Madrid, etc. El 2009 va ser l’any de la dessalinitzadora del Prat, del nou model de finançament de Catalunya per part de l'Estat, de la Llei d’Educació, de la nova Terminal 1 de l'aeroport de Barcelona, de l'inici de la Línia 9 del Metro, de la Ciutat de la Justícia, del Pacte Nacional per les Infraestructures, etc. I, finalment, el 2010, el traspàs dels ferrocarrils de rodalies, l'aeroport de Lleida-Alguaire, o el Sincrotró Alba. Foren anys marcats molt significativament per la crisi econòmica, cosa que va suposar una retallada generalitzada dels pressupostos, però alhora una dedicació molt important de l'administració a les polítiques de serveis socials per mirar de pal·liar-ne els efectes.

Amb la derrota a les Eleccions al Parlament de Catalunya del 2010, Montilla es convertí en el primer President de la Generalitat moderna destituït per les urnes. Immediatament, Montilla renuncià a l'acta de diputat. Poc després, Joaquim Nadal fou elegit nou president del grup parlamentari del PSC, de forma transitòria. El 23 de desembre de 2010 Artur Mas fou investit pel Parlament (amb els vots favorables de CiU i l'abstenció del PSC) President de la Generalitat. El 27 de desembre Mas assumí el càrrec que deixava Montilla.

El 22 de febrer del 2012 el President francès Nicolas Sarkozy va concedir-li la Legió d'Honor en grau d'oficial en reconeixement per les gestions i projectes que Montilla va dur a terme per fomentar les relacions entre Catalunya i França, com és el cas del corredor mediterrani, rebent-la el 4 de juny posterior.

Montilla parla d'ell mateix

«

Jo sempre he estat una persona de poques paraules i poc hàbil en el tema de la comunicació. Sóc tímid, poc donat a discursos retòrics i llargs. Més persona de fets que de paraules. (...) Segurament això és un problema per a un candidat, però puc assegurar que a l'hora de treballar, de fer política "real" -liderar, negociar, definir projectes, dur-los a terme- no m'ha suposat cap impediment. Al contrari. Penso que qui es dedica a escoltar aconsegueix moltes més pistes per decidir bé què ha de fer que no pas aquell qui es passa la major part del temps parlant.

»

A la campanya electoral del 2010, el PSC el va presentar com "l'increïble home normal", una imatge que assumia aquesta limitació i alhora pretenia transformar-la en una virtut que suposadament l'havia d'apropar a tots els ciutadans.

Enllaços externs

• Presidents de la Diputació de Barcelona
• Pàgina de candidat a president de la Generalitat de Catalunya
• Plataforma de suport a la candidatura a la presidència de la Generalitat de Catalunya

Càrrecs públics
Precedit per: Frederic Prieto	Alcalde de Cornellà de Llobregat 1985 - 2004	Succeït per: Antonio Balmón
Precedit per: Manel Royes i Vila	President de la Diputació de Barcelona 2003 - 2004	Succeït per: Celestino Corbacho Chaves
Precedit per: Juan Costa Climent	Ministre d'Indústria, Turisme i Comerç 2004 - 2006	Succeït per: Joan Clos i Matheu
Precedit per: Pasqual Maragall i Mira	President de la Generalitat de Catalunya 2006 - 2010	Succeït per: Artur Mas i Gavarró
Càrrecs en partits polítics i organitzacions
Precedit per: Narcís Serra i Serra	Primer Secretari del PSC 2000 - 2011	Succeït per: Pere Navarro i Morera