Voyager 2

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula vol espacialVoyager 2
Modifica el valor a Wikidata
Tipus de missiósonda espacial Modifica el valor a Wikidata
Operador   NASA Modifica el valor a Wikidata
NSSDCA ID1977-076A Modifica el valor a Wikidata
Núm. SATCAT10271 Modifica el valor a Wikidata
Propietats de la nau
FabricantJet Propulsion Laboratory Modifica el valor a Wikidata
Massa
815 kg

735 kg Modifica el valor a Wikidata
Potència470 W Modifica el valor a Wikidata
Inici de la missió
Llançament espacial
Data20 agost 1977
LlocComplex de llançament 41, la Força Espacial de Cap Canaveral Modifica el valor a Wikidata
Vehicle de llançamentTitan IIIE Modifica el valor a Wikidata
Instruments
Infrared interferometer spectrometer and radiometer (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Programa Voyager Modifica el valor a Wikidata
Twitter (X): NASAVoyager Modifica el valor a Wikidata

La Voyager 2 és una sonda espacial no tripulada de la NASA llançada el 20 d'agost de 1977 amb l'objectiu d'explorar els planetes del sistema solar exterior, els seus respectius sistemes de satèl·lits i l'espai interestel·lar més enllà de l'heliosfera del Sol. És idèntica a la seva sonda germana, la Voyager 1 i actualment segueix en funcionament. Està comandada pel Jet Propulsion Laboratory i el seu seguiment es fa amb la xarxa global d'antenes Deep Space Network.[1] Les comunicacions són responsabilitat de l'antena de comunicació DSS 43 d'Austràlia, situada a prop de Canberra.[2]

La missió[modifica]

Llançament i trajectòria[modifica]

La Voyager 2 va ser llançada el 20 d'agost de 1977 des de Cap Canaveral, en un coet llançador Titan IIIE-Centaur. A diferència de la seva companya, llançada 16 dies després, la Voyager 2 va adoptar una trajectòria diferent en la seva trobada amb Saturn, sacrificant la proximitat a Tità, però adoptant un major impuls gravitatori en el seu viatge cap a Urà i Neptú.[3]

  • Llançament de la Voyager 2 el 20 d'agost de 1977, amb un vehicle de llançament Titan IIIE-Centaur
    Llançament de la Voyager 2 el 20 d'agost de 1977, amb un vehicle de llançament Titan IIIE-Centaur
  • Animació de la trajectòria de la Voyager 2 del 20 d'agost de 1977 al 30 de desembre de 2000. En magenta la Voyager 2; el color blau reial representa la Terra; el lima Júpiter, cian per a Saturn, or per a Urà, taronja-vermell per a Neptú i groc per al Sol
    Animació de la trajectòria de la Voyager 2 del 20 d'agost de 1977 al 30 de desembre de 2000.
    En magenta la Voyager 2; el color blau reial representa la Terra; el lima Júpiter, cian per a Saturn, or per a Urà, taronja-vermell per a Neptú i groc per al Sol
  • Trajectòria de la missió principal de la Voyager 2
    Trajectòria de la missió principal de la Voyager 2
  • Gràfic de la velocitat heliocèntrica de la Voyager 2 en funció de la seva distància al Sol, que il·lustra l'ús de les ajudes de la gravetat per accelerar la nau espacial per Júpiter, Saturn i Urà. Per observar Tritó, la Voyager 2 va passar per sobre del pol nord de Neptú, donant lloc a una acceleració fora del pla de l'eclíptica i, com a resultat, una velocitat reduïda en relació amb el Sol.[4]
    Gràfic de la velocitat heliocèntrica de la Voyager 2 en funció de la seva distància al Sol, que il·lustra l'ús de les ajudes de la gravetat per accelerar la nau espacial per Júpiter, Saturn i Urà. Per observar Tritó, la Voyager 2 va passar per sobre del pol nord de Neptú, donant lloc a una acceleració fora del pla de l'eclíptica i, com a resultat, una velocitat reduïda en relació amb el Sol.[4]
  • Model 3D interactiu de la Voyager
    Model 3D interactiu de la Voyager

Sobrevol de Júpiter[modifica]

Article principal: Exploració de Júpiter

L'aproximació més propera de la Voyager 2 a Júpiter es va produir a les 22:29 UT del 9 de juliol de 1979.[5] Va arribar a 570.000 km dels cims dels núvols del planeta.[6]

La Voyager 2 va retornar imatges de Júpiter, així com les seves llunes Amaltea, Ió, Cal·listo, Ganimedes i Europa.[5] Durant una "vigilància de volcans" de 10 hores, va confirmar les observacions de la Voyager 1 de vulcanisme actiu a la lluna Ió, i va revelar com la superfície de la lluna havia canviat en els quatre mesos des de la visita anterior.[5] Conjuntament, les Voyagers van observar l'erupció de nou volcans a Ió, i hi ha proves que es van produir altres erupcions entre els dos sobrevols de les Voyagers.[7]

La lluna de Júpiter Europa mostrava un gran nombre de característiques lineals que s'entrecreuen a les fotos de baixa resolució de la Voyager 1. Al principi, els científics van creure que les característiques podrien ser esquerdes profundes, causades per esquerdes de l'escorça o processos tectònics. Les fotos més properes d'alta resolució de la Voyager 2, però, eren desconcertants: les característiques no tenien relleu topogràfic, i un científic va dir que «podrien haver estat pintades amb un retolador de feltre».[7] Europa està activa internament a causa de l'escalfament de la marea a un nivell aproximadament una desena part del de Ió. Es creu que Europa té una escorça prima (menys de 30 km de gruix) de gel d'aigua, possiblement flotant en un oceà d'una profunditat de 50 km.

Dos petits satèl·lits nous, Adrastea i Metis, es van trobar orbitant just fora de l'anell.[7] Un tercer satèl·lit nou, Tebe, va ser descoberta entre les òrbites d'Amaltea i Ió.[7]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a la trobada amb Júpiter de la Voyager 2

Sobrevol de Saturn[modifica]

Article principal: Exploració de Saturn

L'aproximació més propera a Saturn es va produir a les 03:24:05 UT del 26 d'agost de 1981.[8]

Quan la Voyager 2 va passar per darrere de Saturn, vist des de la Terra, va utilitzar el seu enllaç de ràdio per investigar l'atmosfera superior de Saturn, recopilant dades tant de temperatura com de pressió. A les regions més altes de l'atmosfera, on la pressió es va mesurar a 70 mbar,[9] La Voyager 2 va registrar una temperatura de 82 K (−191.2 °C). Més endins de l'atmosfera, on es va registrar que la pressió era 1200 mbar, la temperatura va augmentar fins a 143 K (−130 °C).[9] La nau espacial també va observar que el pol nord era aproximadament 10 °C més fred a 100 mbar que les latituds mitjanes, una variació potencialment atribuïble als canvis estacionals.[9]

Després del sobrevol de Saturn, la plataforma d'escaneig del Voyager 2 va experimentar una anomalia que va provocar una pèrdua de dades i va suposar reptes per a la missió continuada de la nau espacial. L'anomalia es devia a una combinació de problemes, inclòs un defecte de disseny del coixinet de l'eix de l'actuador i del sistema de lubricació de l'engranatge, corrosió i acumulació de deixalles. Tot i que l'ús excessiu i el lubricant esgotat eren factors,[10] altres elements, com ara reaccions metàl·liques diferents i la manca de ports de relleu , van agreujar el problema. Els enginyers sobre el terreny van poder emetre una sèrie d'ordres, rectificant el problema fins a un grau que va permetre a la plataforma d'escaneig reprendre la seva funció. Posteriorment, Voyager 2 va continuar amb la seva missió d'explorar el sistema d'Urà.[11]

  • Voyager 2 Saturn approach view
    Vista d'aproximació de Saturn des de la Voyager 2
  • North, polar region of Saturn imaged in orange and UV filters
    Regió polar nord de Saturn imatge amb filtres taronja i UV
  • Color image of Enceladus showing terrain of widely varying ages
    Imatge en color d'Enceladus que mostra un terreny d'edats molt diferents
  • Cratered surface of Tethys at 594,000 km
    Superfície amb cràters de Tetis a 594.000 km
  • Atmosphere of Titan imaged from 2.3 million km
    Atmosfera de Tità imatge de 2,3 milions de km
  • Titan occultation of the Sun from 0.9 million km
    Ocultació del Sol de Tità des de 0,9 milions de km
  • Two-toned Iapetus from Voyager 2, August 22, 1981
    Jàpet de dos tons, 22 d'agost de 1981
  • "Spoke" features observed in the rings of Saturn
    Característiques de "radis" observats als anells de Saturn
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a el sobrevol de Saturn de la Voyager 2

Sobrevol d'Urà[modifica]

Article principal: Exploració d'Urà

L'aproximació més propera a Urà es va produir el 24 de gener de 1986, quan la Voyager 2 va arribar a 81.500 km dels núvols del planeta.[12] La Voyager 2 també va descobrir 11 llunes desconegudes anteriorment: Cordèlia, Ofèlia, Bianca, Crèssida, Desdèmona, Julieta, Pòrcia, Rosalina, Belinda, Puck i Perdita.[a] La missió també va estudiar l'atmosfera única del planeta, causada per la seva inclinació axial de 97,8°; i va examinar els Sistema d'anells d'Urà.[12] La durada d'un dia a Urà mesurada per la Voyager 2 és de 17 hores i 14 minuts.[12] Es va demostrar que Urà tenia un camp magnètic que estava desalineat amb el seu eix de rotació, a diferència d'altres planetes que havien estat visitats fins a aquest punt,[13][16] i una cua magnètica en forma d'hèlix que s'estén a 10 milions de quilòmetres de distància del Sol.[13]

Quan la Voyager 2 va visitar Urà, gran part dels seus núvols estaven ocults per una capa de boira; tanmateix, les imatges de color falsos i de contrast millorat mostren bandes de núvols concèntrics al voltant del seu pol sud.[13] També es va trobar que aquesta àrea irradia grans quantitats de llum ultraviolada, un fenomen que s'anomena "brillant del dia". La temperatura atmosfèrica mitjana és d'aproximadament 60 K (−213.2 °C). Els pols il·luminats i foscos, i la major part del planeta, presenten gairebé les mateixes temperatures a la part superior dels núvols.

Imatges detallades del sobrevol de la Voyager 2 de la lluna uraniana Miranda mostraven enormes canyons fets amb falles geològiques.[13] Una hipòtesi suggereix que Miranda podria consistir en una reagregació de material després d'un esdeveniment anterior quan Miranda estava trencada en trossos per un impacte violent.[13]

La Voyager 2 va descobrir dos anells uranis desconeguts fins llavors.[13][14] Les mesures van demostrar que els anells d'Urani són clarament diferents dels de Júpiter i Saturn. El sistema d'anells d'Urà podria ser relativament jove i no es va formar al mateix temps que Urà. Les partícules que formen els anells podrien ser les restes d'una lluna que va ser trencada per un impacte d'alta velocitat o per un esquinçat pels efectes de les marees.

El març de 2020, els astrònoms de la NASA van informar de la detecció d'una gran bombolla magnètica atmosfèrica, també coneguda com a plasmoide, alliberada a l'espai exterior des del planeta Urà, després de reavaluar dades antigues registrades durant el sobrevol.[17][18]

  • Uranus as viewed by Voyager 2
    Urà vist per la Voyager 2
  • Departing image of crescent Uranus
    Imatge d'Urà creixent
  • Fractured surface of Miranda
    Superfície fracturada de Miranda
  • Ariel imaged from 130,000 km
    Ariel vist a 130.000 km
  • Titania imaged from 500,000 km
    Composició de colors de Titània des de 500.000 km
  • Umbriel imaged from 550,000 km
    Umbriel des de 550.000 km
  • Oberon imaged from 660,000 km
    Oberó des de 660.000 km
  • Voyager 2 photo of the Rings of Uranus
    Els anells d'Urà vist des de la Voyager 2
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a el sobrevol de Urà de la Voyager 2

Sobrevol de Neptú[modifica]

Article principal: Exploració de Neptú

Després d'una correcció a mitjan curs el 1987, l'aproximació més propera de la Voyager 2 a Neptú es va produir el 25 d'agost de 1989.[19][20][21] Mitjançant repetides simulacions de proves informatitzades de trajectòries a través del sistema neptunià realitzades per endavant, els controladors de vol van determinar la millor manera d'encaminar la Voyager 2 a través del sistema Neptú-Tritó. Atès que el pla de l'òrbita de Tritó s'inclina significativament respecte al pla de l'eclíptica, mitjançant correccions a mitjan curs, la Voyager 2 es va dirigir cap a un camí d'uns 4950 km per sobre del pol nord de Neptú.[22][23] Cinc hores després que la Voyager 2 s'apropés a Neptú, va fer un sobrevol proper de Tritó, la més gran de les dues llunes conegudes originalment de Neptú, passant a uns 40.000 km.[22]

La Voyager 2 va descobrir anells de Neptú desconeguts fins llavors,[24] i va confirmar sis nou satèl·lits: Despina, Galatea, Larissa, Proteu, Nàiade i Talassa.[25][b] Mentre es trobava a les proximitats de Neptú, la Voyager 2 va descobrir la "Gran Taca Fosca", que des de llavors ha desaparegut, segons les observacions del telescopi espacial Hubble.[26] Més tard es va plantejar la hipòtesi que la Gran Taca Fosca fos una regió de gas clar, formant una finestra a la coberta de núvols de metà a gran altitud del planeta.[27]

Amb la decisió de la Unió Astronòmica Internacional de reclassificar Plutó com a planeta nan el 2006,[28] el sobrevol de Neptú per la Voyager 2 El 1989 es va convertir retroactivament en el punt en què tots els planetes coneguts del Sistema Solar havien estat visitats almenys una vegada per una sonda espacial.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a el sobrevol de Neptú de la Voyager 2

Missió interestel·lar[modifica]

Un cop acabada la seva missió planetària, la Voyager 2 va passar a treballar en una missió interestel·lar, que la NASA està utilitzant per esbrinar com és el Sistema Solar més enllà de l'heliosfera. Des de setembre de 2023 la Voyager 2 transmet dades científiques a uns 160 bits per segon.[29] La informació sobre els intercanvis de telemetria continuats amb "Voyager 2" està disponible a Voyager Weekly Reports.[30]

El 30 d'agost de 2007, la Voyager 2 va passar el xoc de terminació i després va entrar a l'Heliofunda, aproximadament 1.600 milions de km més a prop del Sol que la Voyager 1.[31] Això es deu al camp magnètic interestel·lar de l'espai profund. L'hemisferi sud de l'heliosfera del Sistema Solar està sent empès cap a dins.[32]

Malgrat que, 46 anys després del seu llançament, bona part del seu equipament es troba fora de servei,[33] encara continua inspeccionant els límits del sistema solar i proporcionant dades de l'espai interestel·lar. En teoria pot arribar a transmetre senyals fins al 2025, amb dades sobre l'heliosfera.[34] A la velocitat de 53.280 km/h trigarà uns 193.000 anys a arribar a l'estrella Ross 248 de la qual passarà a una distància d'1,7 anys llum.[35][36] Si no es molesta durant 296.000 anys, la Voyager 2 hauria de passar per l'estrella Sirius a una distància de 4,3 anys llum.[37]

El Jet Propulsion Laboratory de la NASA va perdre el contacte amb la Voyager 2 el 21 de juliol del 2023 quan l'equip de la missió va enviar accidentalment una ordre que va girar l'antena de la nau espacial dos graus respecte de la Terra. L'u d'agost al matí, els responsables de la Deep Space Network (Xarxa de l'espai profund), un sistema mundial d'antenes de ràdio repartides per tota la Terra que la NASA utilitza per comunicar-se amb diverses sondes espacials, van detectar un senyal portador de la Voyager 2,[38][39] conegut com a batec del cor. Era massa feble per extreure'n cap dada, però suficient per confirmar que la missió encara funcionava.

L'equip de la missió va traçar llavors un pla per enviar l'endemà un comandament que reorientés l'antena de la Voyager 2 cap a la Terra, utilitzant una antena del sistema a Canberra, Austràlia. Malgrat tot, segons una portaveu del Jet Propulsion Laboratory les possibilitats d'èxit eren escasses. Donada la seva gran distància a la Terra (més de 20.200 milions de kilòmetres l'estiu del 2023) es va trigar 37 hores a saber si l'intent va tenir èxit: 18,5 hores perquè el senyal arribés a la Voyager 2 i 18,5 hores més perquè les dades tornéssin. Divendres 4 d'agost a les 12:29 del matí, hora de l'Est dels EUA, la Voyager 2 va tornar a transmetre dades científiques.[40] successfully commanded the spacecraft to reorient towards Earth, resuming communications.[39][41] Els responsables també van confirmar que la sonda es manté en la seva trajectòria original.

De tota manera, la Voyager 2 està programada per a què cada 6 mesos la seva antena es reorienti cap a la Terra automàticament per tal d'assegurar en tot moment la seva correcta alineació, i si no s'hagués pogut restablir el contacte, l'equip de la missió ho hagués pogut fer el 15 d'octubre del 2023, el proper moment quan la Voyager 2 està programada per fer un restabliment automàtic de la direcció de la seva antena.[42]

Disc d'or de les Voyager[modifica]

Article principal: Disc d'or de les Voyager
Una salutació en 55 llengües inclosa al Disc d'or de les Voyager
Disc d'or de les Voyager

Les dues sondes espacials Voyager porten un disc de gramòfon daurat, una recopilació destinada a mostrar la diversitat de vida i cultura a la Terra en el cas que qualsevol de les naus espacials sigui trobada per extraterrestres.[43][44] La gravació, realitzada sota la direcció d'un equip que inclou Carl Sagan i Timothy Ferris, inclou fotos de la Terra i les seves formes de vida, una sèrie d'informació científica, salutacions parlades de persones com el Secretari General de les Nacions Unides i el president dels Estats Units i un popurrí, de «Sons de la Terra», que inclou els sons de les balenes, un nadó que plora, les onades trencant-se a la costa i una col·lecció de música que abasta diferents cultures i èpoques, incloses obres de Wolfgang Amadeus Mozart, Blind Willie Johnson, Chuck Berry i Valya Balkanska. S'hi inclouen altres clàssics orientals i occidentals, així com actuacions de música autòctona d'arreu del món. El registre també conté salutacions en 55 idiomes diferents.[45][45] El projecte pretenia retratar la riquesa de la vida a la Terra i ser un testimoni de la creativitat humana i el desig de connectar amb el cosmos.[44][46]

Notes i referències[modifica]

Notes[modifica]

  1. ↑ Algunes fonts citen el descobriment de només 10 llunes d'Urani per part de la Voyager 2,[13][14] però Perdita es va descobrir a les imatges de la Voyager 2 més d'una dècada després de ser preses.[15]
  2. ↑ L'existència d'un d'aquests satèl·lits, Larissa, es va informar per primera vegada l'any 1981 a partir d'observacions del telescopi terrestre, però no es va confirmar fins l'aproximació del Voyager 2.[25]

Referències[modifica]

  1. ↑ NASA Voyager – The Interstellar Mission Mission Overview Arxivat May 2, 2011, a Wayback Machine.
  2. ↑ «Earth to Voyager 2: After a Year in the Darkness, We Can Talk to You Again – NASA's sole means of sending commands to the distant space probe, launched 44 years ago, is being restored on Friday.». The New York Times, 12-02-2021 [Consulta: 14 febrer 2021].
  3. ↑ Butrica, Andrew. From Engineering Science to Big Science, p. 267 [Consulta: 4 setembre 2015]. «Despite the name change, Voyager remained in many ways the Grand Tour concept, though certainly not the Grand Tour (TOPS) spacecraft. Voyager 2 was launched on August 20, 1977, followed by Voyager 1 on September 5, 1977. The decision to reverse the order of launch had to do with keeping open the possibility of carrying out the Grand Tour mission to Uranus, Neptune, and beyond. Voyager 2, if boosted by the maximum performance from the Titan-Centaur, could just barely catch the old Grand Tour trajectory and encounter Uranus. Two weeks later, Voyager 1 would leave on an easier and much faster trajectory, visiting Jupiter and Saturn only. Voyager 1 would arrive at Jupiter four months ahead of Voyager 2, then arrive at Saturn nine months earlier. Hence, the second spacecraft launched was Voyager 1, not Voyager 2. The two Voyagers would arrive at Saturn nine months apart, so that if Voyager 1 failed to achieve its Saturn objectives, for whatever reason, Voyager 2 still could be retargeted to achieve them, though at the expense of any subsequent Uranus or Neptune encounter.» 
  4. ↑ «Basics of space flight: Interplanetary Trajectories». Arxivat de l'original el 4 setembre 2015. [Consulta: 5 octubre 2018].
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 National Aeronautics and Space Administration "Voyager 2" Arxivat 20-4-2017 a Wayback Machine. NASA Science: Solar System Exploration. Actualitzat el desembre de 2023. [Consulta: 14 gener 2023].
  6. ↑ «History». Arxivat de l'original el 16 abril 2022. [Consulta: 5 octubre 2018].
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 «Voyager Fact Sheet». JPL. Arxivat de l'original el 13 abril 2020. [Consulta: 11 desembre 2018].
  8. ↑ «NASA – NSSDCA – Master Catalog – Event Query». Arxivat de l'original el 26 març 2019. [Consulta: 5 octubre 2018].
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 «Saturn Approach». Jet Propulsion Laboratory. Arxivat de l'original el 9 agost 2023. [Consulta: 8 setembre 2023].
  10. ↑ Laeser, Richard P. «Engineering the voyager uranus mission». Acta Astronautica. Jet Propulsion Laboratory, 16, 1987, pàg. 75–82. Bibcode: 1986inns.iafcQ....L. DOI: 10.1016/0094-5765(87)90096-8 [Consulta: 8 setembre 2023].
  11. ↑ «Lesson 394: Voyager Scan Platform Problems». NASA, 30-05-1995. Arxivat de l'original el 8 setembre 2023. [Consulta: 8 setembre 2023].
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 "Uranus Approach" Arxivat 9-9-2018 a Wayback Machine. NASA Jet Propulsion Laboratory, California Institute of Technology. [Consulta: 14 gener 2023].
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 13,5 13,6 Elizabeth Landau (2016) "Voyager Mission Celebrates 30 Years Since Uranus" Arxivat 5-5-2017 a Wayback Machine. National Aeronautics and Space Administration, 22 gener 2016. Accessed December 11, 2018
  14. ↑ 14,0 14,1 Voyager 2 Mission Team (2012) "1986: Voyager at Uranus" Arxivat 24-5-2019 a Wayback Machine. NASA Science: Solar System Exploration, 14 desembre 2012. [Consulta: 14 gener 2024].
  15. ↑ Karkoschka, E. «Voyager's Eleventh Discovery of a Satellite of Uranus and Photometry and the First Size Measurements of Nine Satellites». Icarus, 151, 1, 2001, pàg. 69–77. Bibcode: 2001Icar..151...69K. DOI: 10.1006/icar.2001.6597.
  16. ↑ Russell, C. T. «Planetary magnetospheres». Reports on Progress in Physics, 56, 6, 1993, pàg. 687–732. Bibcode: 1993RPPh...56..687R. DOI: 10.1088/0034-4885/56/6/001.
  17. ↑ Hatfield, Miles «Revisiting Decades-Old Voyager 2 Data, Scientists Find One More Secret – Eight and a half years into its grand tour of the solar system, NASA's Voyager 2 spacecraft was ready for another encounter. It was Jan. 24, 1986, and soon it would meet the mysterious seventh planet, icy-cold Uranus.». NASA, 25-03-2020 [Consulta: 27 març 2020].
  18. ↑ Andrews, Robin George «Uranus Ejected a Giant Plasma Bubble During Voyager 2's Visit – The planet is shedding its atmosphere into the void, a signal that was recorded but overlooked in 1986 when the robotic spacecraft flew past.». The New York Times, 27-03-2020 [Consulta: 27 març 2020].
  19. ↑ «Voyager Steered Toward Neptune». Ukiah Daily Journal, 15-03-1987 [Consulta: 6 desembre 2017].
  20. ↑ «Fact Sheet». JPL. Arxivat de l'original el 29 novembre 2016. [Consulta: 3 març 2016].
  21. ↑ Nardo 2002, p. 15
  22. ↑ 22,0 22,1 National Aeronautics and Space Administration "Neptune Approach" Arxivat September 9, 2018, a Wayback Machine. NASA Jet Propulsion Laboratory: California Institute of Technology. [Consulta: 14 gener 2024].
  23. ↑ «Neptune». Jet Propulsion Laboratory. Arxivat de l'original el 4 març 2016. [Consulta: 3 març 2016].
  24. ↑ National Aeronautics and Space Administration "Neptune Moons" Arxivat 10-4-2020 a Wayback Machine. NASA Science: Solar System Exploration. Actualitzat el 6 de desembre de 2017. [Consulta: 15 gener 2024].
  25. ↑ 25,0 25,1 Elizabeth Howell (2016) "Neptune's Moons: 14 Discovered So Far" Arxivat 15-12-2018 a Wayback Machine. Space.com, 30 juny 2016. [Consulta: 15 gener 2024].
  26. ↑ Phil Plait (2016) "Neptune Just Got a Little Dark" Arxivat 15-12-2018 a Wayback Machine. Slate, 24 juny 2016. [Consulta: 15 gener 2024].
  27. ↑ NASA (1998) "Hubble Finds New Dark Spot on Neptune" Arxivat 11-6-2017 a Wayback Machine. NASA Jet Propulsion Laboratory: California Institute of Technology, 2 agost 1998. [Consulta: 15 gener 2024].
  28. ↑ "Pluto loses status as a planet" Arxivat 8-11-2018 a Wayback Machine. BBC News, 24 agost 2006. [Consulta: 14 gener 2024].
  29. ↑ «Voyager Space Flight Operations Schedule». Jet Propulsion Laboratory, 07-09-2023. Arxivat de l'original el 8 setembre 2023. [Consulta: 8 setembre 2023].
  30. ↑ «Voyager Weekly Reports». Voyager.jpl.nasa.gov, 06-09-2013. Arxivat de l'original el 21 setembre 2013. [Consulta: 14 setembre 2013].
  31. ↑ «NASA – Voyager 2 Proves Solar System Is Squashed». Arxivat de l'original el 13 abril 2020. [Consulta: 5 octubre 2018].
  32. ↑ Voyager 2 finds solar system's shape is 'dented' # 2007-12-10, Week Ending December 14, 2007. Arxivat 27-9-2020 a Wayback Machine. [Consulta: 14 gener 2024].
  33. ↑ «Voyager – Operations Plan to the End Mission» (en anglès). Arxivat de l'original el 10 setembre 2020. [Consulta: 20 setembre 2019].
  34. ↑ «Voyager – Spacecraft – Spacecraft Lifetime». NASA Jet Propulsion Laboratory, 15-03-2008. Arxivat de l'original el 1 març 2017. [Consulta: 25 maig 2008].
  35. ↑ «Voyager – Mission – Interstellar Mission». NASA, 22-06-2007. Arxivat de l'original el 14 maig 2012. [Consulta: 14 agost 2013].
  36. ↑ Bailer-Jones, Coryn A. L.; Farnocchia, Davide «Future stellar flybys of the Voyager and Pioneer spacecraft». Research Notes of the AAS, 3, 4, 03-04-2019, pàg. 59. arXiv: 1912.03503. Bibcode: 2019RNAAS...3...59B. DOI: 10.3847/2515-5172/ab158e.
  37. ↑ «NASA's Voyager 2 heads for star Sirius... by time it arrives humans will have died out» (en anglès). Express.co.uk, 04-12-2017 [Consulta: 1r setembre 2022].
  38. ↑ «Voyager 2: Nasa picks up 'heartbeat' signal after sending wrong command» (en anglès). BBC News, 01-08-2023 [Consulta: 2 agost 2023].
  39. ↑ 39,0 39,1 «Mission Update: Voyager 2 Communications Pause – The Sun Spot» (en anglès americà), 28-07-2023. Arxivat de l'original el 29 juliol 2023. [Consulta: 29 juliol 2023].
  40. ↑ Ellen Francis «'Interstellar shout' restores NASA contact with lost Voyager 2 spacecraft». Washington Post, 05-08-2023 [Consulta: 5 agost 2023].
  41. ↑ «Voyager 2: Nasa fully back in contact with lost space probe» (en anglès). BBC News, 04-08-2023 [Consulta: 4 agost 2023].
  42. ↑ Miller, Katrina «NASA Reaches Voyager 2 With a Last-Ditch ‘Shout’ Across the Void» (en anglès). The New York Times, 04-08-2023.
  43. ↑ Ferris, Timothy (May 2012). «Timothy Ferris on Voyagers' Never-Ending Journey». Smithsonian Magazine. Arxivat de l'original el November 4, 2013. 
  44. ↑ 44,0 44,1 Magazine, Smithsonian; Gambino, Megan. «What Is on Voyager’s Golden Record?» (en anglès). [Consulta: 15 gener 2024].
  45. ↑ 45,0 45,1 «Voyager Golden record». JPL. Arxivat de l'original el 27 setembre 2011. [Consulta: 18 agost 2013].
  46. ↑ Ferris, Timothy «How the Voyager Golden Record Was Made» (en anglès). The New Yorker, 20-08-2017 [Consulta: 15 gener 2024].

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Voyager 2
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Voyager_2&oldid=33271955»