Helena de Troia

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Hèlena de Troia)
Aquest article tracta sobre Helena de Troia. Vegeu-ne altres significats a «Helena (desambiguació)».
Infotaula personatgeHelena de Troia
Helene Paris Louvre K6.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Tipuspersonatge de la mitologia grega Modifica el valor a Wikidata
Context
Present a l'obraIlíada, Odissea, Eneida i La Divina Comèdia Modifica el valor a Wikidata
Dades
Gènerefemení Modifica el valor a Wikidata
Família
ParellaParis de Troia Modifica el valor a Wikidata
CònjugeMenelau i Deífob Modifica el valor a Wikidata
MareLeda i Nèmesi Modifica el valor a Wikidata
PareZeus Modifica el valor a Wikidata
FillsHermione, Pleisthenes, Idaeus, Bugono, Aganus, Morraphius, Aithiolas, Corythus (en) Tradueix, Helena (en) Tradueix, Euphorion, Nicòstrat i Thronios (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
GermansManes, Càstor, Pòl·lux i Clitemnestra Modifica el valor a Wikidata
Helena de Troia, per Evelyn de Morgan, 1898.

Segons la mitologia grega, Helena o Hèlena[a] (Grec Ἑλένη Helénē), més coneguda com a Helena de Troia, fou la filla de Zeus i Leda, famosa per la seva bellesa. El seu rapte per Paris provocà la Guerra de Troia.

Naixement[modifica]

Zeus es disfressà de cigne i seduí Leda, que aquella mateixa nit va tenir relacions amb el seu marit, Tíndar d'Esparta. Poc després, Leda va pondre dos ous: d'un nasqueren Càstor i Clitemnestra i de l'altre, Helena i Pòl·lux. Pòl·lux i Helena eren fills de Zeus, mentre que Càstor i Clitemnestra ho eren de Tíndar.

Una altra versió diu, segons una antiga llegenda, que Zeus anava per l'Olimp quan es va topar amb la dea de l'enveja, Nèmesi, es va transformar en cigne i la va seduir. La dea va pondre un ou, però l'abandonà en un bosc prop d'Esparta. Un pastor el va trobar i el va portar a la reina Leda, que el va cuidar i en va adoptar el nadó que en va sortir: Helena. En veure la bellesa de la nounada, Zeus va crear la constel·lació del Cigne al firmament.

Infància[modifica]

Ja de ben petita, es feu coneguda per ser una nena molt formosa. Un dia era al temple d'Esparta dedicat a Àrtemis, quan van entrar Teseu i Pirítous i la van segrestar. Se la van jugar a sorts i va tocar a Teseu.

El jove se la va endur a Atenes, però els ciutadans no van permetre-li entrar amb la bella espartana -perquè temien una guerra- i Teseu va portar-la amb la seva mare, Etra. Un dia, mentre estaven dona i nena soles, van arribar els germans d'Helena, Càstor i Pòl·lux, la van alliberar i van agafar com a esclava Etra, qui acompanyaria Helena a Esparta i també a Troia.

Helena d'Esparta[modifica]

Quan va créixer, Helena tenia molts pretendents entre els reis i prínceps de Grècia:[2][3]

El seu padrastre, Tíndar, no es volia decidir per ningú, ja que pensava que podria provocar conflictes entre les diferents ciutats gregues. Finalment, la va casar amb Menelau, príncep de Micenes, que vivia exiliat a Esparta, i tots els altres guerrers van jurar protegir la nova parella. Poc després, moririen els germans mascles d'Helena, i Menelau i Helena van esdevenir reis d'Esparta.

El seu marit, Menelau, va viatjar fins a Troia en visita diplomàtica. Allà, va convidar Paris, fill del rei Príam, a visitar el seu regne. Paris s'estigué uns dies a Esparta, fins que Menelau hagué de marxar a Xipre als funerals del seu pare. Aleshores, el jove príncep troià segrestà (o seduí, segons les versions) Helena.

Helena de Troia[modifica]

Helena entre Menelau i Afrodita. Detall d'un vas àtic amb figures vermelles d'entre el 450 i el 440 aC.

Després de la fugida dels dos joves a Troia, les negociacions de Menelau perquè la seva esposa tornés foren infructuoses, per la qual cosa va demanar ajuda a la resta de prínceps grecs que havien jurat defensar-la.

Durant la Guerra de Troia, va veure morir el seu nou espòs a les seves mans, a causa de ferides de guerra. En morir Paris, Príam la feu casar-se amb el seu cunyat Deífob a contracor. Quan els grecs aconseguiren entrar a Troia, Helena era al palau del seu espòs. Aquest va sortir a defensar-se, i es topà amb Menelau. Quan Deífob estava a punt de matar el rei d'Esparta, Helena va assassinar Deífob per l'esquena i es guanyà el perdó de Menelau.

La fi d'Helena[modifica]

En finir la Guerra de Troia, passaren divuit anys viatjant pel Mediterrani i Egipte, fins que els déus els permeteren tornar a Esparta. Menelau i Helena tingueren una filla: Hermione, a qui Helena abandonà quan tenia nou anys.

Segons L'Odissea d'Homer, van rebre a la cort d'Esparta la visita de Telèmac, que cercava notícies sobre el seu pare Odisseu, que estava desaparegut des del final de la guerra de Troia.

Pausànies afirmava que, després de la mort de Menelau, el seu fill il·legítim Megapentes ocupà el tron i Helena fou deportada a Rodes. Allà, la reina Polixo, gelosa, la feu penjar a la forca.

Nomenclatura[modifica]

La transcripció Hèlena és l'adoptada pel Diccionari Grec-Català, no fent excepció en aquest cas al criteri general de seguir la norma del llatí en l'accentuació dels noms clàssics (ja siguin noms transcrits del grec, ja siguin neologismes del llatí).[4] Segons aquest criteri, l'accentuació en català «només depèn de la quantitat de la penúltima síl·laba en el cas a partir del qual passa al català: si la penúltima síl·laba del nom grec o llatí és llarga, el nom català porta l'accent en aquesta síl·laba; si és breu, el porta a la síl·laba anterior a aquesta.»[5] La transcripció Hèlena també és l'adoptada en les traduccions de la Fundació Bernat Metge.[b]

No obstant, la transcripció Helena, com a excepció al criteri general d'accentuació, té tradició en l'àmbit de la llengua catalana, essent l'emprada, per exemple, per Carles Riba en la seva traducció de l'Odissea,[6] o en la traducció al català del Diccionari de mitologia grega i romana, de Pierre Grimal, a càrrec de Montserrat Franquesa, Joaquim Gestí i Andreu Martí,[c] També l'Enciclopèdia Catalana manté la forma Helena.[7]

Notes[modifica]

  1. La Gran Enciclopèdia Catalana i el DIEC recullen la forma tradicional i més estesa del nom «H[e]lena» en català, sense accent. La forma amb accent, promoguda recentment per alguns hel·lenistes contemporanis, és menys freqüent però fidel als criteris establerts pels filòlegs.[1]
  2. Així, per exemple, en les més recents, en la traducció de la Ilíada a càrrec de Montserrat Ros,(Homer; Ros i Ribas, Montserrat (trad.); Alberich i Mariné, Joan (notes). Ilíada. Vol. I. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 2005. ISBN 9788472258570. ) o en la traducció del Recull de metamorfosis d'Antoní Liberal, a càrrec de Jaume Almirall (Liberal, Antoní; Almirall i Sardà, Jaume (traducció, introducció, notícies preliminars i notes); Calderón Dorda, Esteban (edició del text grec). Recull de Metamorfosis. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 2012 (Escriptors grecs, 390). ISBN 9788498592061. ).
  3. En la "Nota a l'edició catalana" del Diccionari de Grimal, a càrrec de Joaquim Gestí, s'indica: «En general, considerem tots els noms propis de l'antiguitat cultismes manllevats del llatí, i com a tals, conserven l'accent a la mateixa síl·laba que en la llengua mare. Ara bé, quan el mot culte conviu amb un nom patrimonial amb l'accent desplaçat, algunes vegades hem optat per adoptar l'accentuació de la forma popular», criteri que en la indicada obra s'aplica a Helena.

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Helena de Troia
  1. Diccionari Grec-Català.
  2. Apol·lodor. Biblioteca, III, 10, 8
  3. Higí. Faules, 81
  4. Diccionari Grec-Català, pàg. 633: «Ἑλένη = Hèlena».
  5. Alberich i Mariné, Joan «La didàctica de l'accentuació del llatí i la seva repercussió en la transcripció al català dels noms clàssics» (pdf). Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, Vol. 31, 1990, pàgs. 283-288.
  6. Homer; Riba, Carles (traducció poètica). Odissea (htlm). Vol. I. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 2010, pàg. 90 (per exemple) [Consulta: 24 abril 2016]. 
  7. «Helena». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.