Eduard I d'Anglaterra

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca


Eduard I d'Anglaterra
Eduard I d'Anglaterra
Retrat de l'Abadia de Westminster identificat amb Eduard I

Rei dels anglesos
Senyor d'Irlanda
16 de novembre, 1272-7 de juliol, 1307 –  
Precedit per Enric III d'Anglaterra
Succeït per Eduard II d'Anglaterra
Dades biogràfiques
Naixement 17 de juny, 1239
Defunció 7 de juliol, 1307
Dinastia Plantagenet
Pares Enric III d'Anglaterra
Elionor de Provença

Eduard I d'Anglaterra (17 de juny de 12397 de juliol de 1307) va ser rei d'Anglaterra des de la mort del seu pare Enric III el 1272 fins a la seva mort.

Va comandar els exèrcits del seu pare durant la guerra civil contra els barons liderats per Simó de Montfort, i va participar en la Novena Croada guanyant batalles a Acre i Haifa. Tornant de Terra Santa va rebre les notícies de la mort del seu pare.

Com a rei va conquerir gran part de Gal·les i va estar a punt de subjugar Escòcia. També es va iniciar un ampli projecte de construcció de castells al nord del País de Gal·les.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Primers anys i matrimoni[modifica | modifica el codi]

Eduard va néixer al Palau de Westminster el 17 de juny de 1239, com a primogènit del Rei Enric III d'Anglaterra i d'Elionor de Provença. Enric era molt devot al culte de Sant Eduard el Confessor, i per això va batejar el seu fill com a Eduard (un nom inusual entre l'aristocràcia anglesa del moment). Tanmateix, com que els numerals als reis era un costum introduït a partir dels normands, és conegut com a Eduard I no com a Eduard IV (considerant els tres reis amb aquest nom durant l'etapa saxona.

El 1254 els anglesos temien que Castella intentés envair la seva província de Gascunya. Com a mesura preventiva Enric va acordar el casament d'Eduard amb Elionor, mig germana del rei Alfons X de Castella. Amb tan sols quinze anys es casà l'1 de novembre de 1254 amb Elionor.

Com a part dels pactes matrimonials Eduard rebé Gascunya, on de mica en mica va anar prenent decisions independentment del seu pare. Quan un grup de barons es va oposar al seu pare i exigí les reformes de govern conegudes com les Provisions d'Oxford, Eduard passà d'una actitud contrària a donar suport als barons discordants. Va nomenar càrrecs polítics a Gascunya que afavorien els partidaris de les reformes, i el seu pare Enric va arribar a pensar que Eduard pretenia revoltar-se i deposar-lo. Però pare i fill van reconciliar-se i quan va començar la segona guerra dels barons liderats per Simó de Montfort, Eduard s'uní als reialistes i comandà exèrcits pel seu pare.

Guerra civil[modifica | modifica el codi]

La primera batalla tingué lloc a la ciutat de Gloucester, que Eduard aconseguí capturar als enemics. Quan el comte de Derby va arribar per assistir als rebels, Eduard va negociar amb ell una treva, que trencà posteriorment per capturar a Northampton el fill de Simó Montfort. Els exèrcits dels reialistes van enfrontar-se finalment amb els barons a la Batalla de Lewes, el 14 de maig de 1264, en que Eduard va ser derrotat i capturat.

Eduard va romandre presoner durant gairebé un any, fins que aconseguí escapar de la vigilància dels seus guardians i va tornar a prendre el comandament de les forces reialistes i s'enfrontà de nou a Montfort a la Batalla d'Evesham, el 4 d'agost de 1265. Aquest cop l'exèrcit d'Eduard era molt més nombrós i la batalla va acabar amb victòria reialista i la mort de Montfort.

Eduard I

Vuitena Croada[modifica | modifica el codi]

Article principal: Vuitena Croada

Un cop pacificat el país, s'embrancà en el projecte de les croades. Després d'aplegar un destacament d'homes, s'embarcà cap a França. L'objectiu de la croada era socórrer la fortalesa cristiana d'Acre, però el líder de la croada, Lluís IX de França, va decidir aturar-se abans a Tunísia per establir un punt de partida al nord d'àfrica. Allí l'exèrcit francès fou víctima d'una epidèmia que acabà amb la vida del mateix Lluís. Quan Eduard va arribar-hi, el germà de Lluís Carles I d'Anjou ja havia signat un tractat de pau amb l'emir i es va veure obligat a replegar-se a Sicília.

Novena Croada[modifica | modifica el codi]

Article principal: Novena Croada

La croada es va posposar fins a la propera primavera, però una forta tempesta a la costa siciliana va dissuadir Carles I d'Anjou d'embarcar-se. Al setembre de 1269, Jaume el Conqueridor va sortir de Barcelona amb la seva armada per a Terra Santa, però dispersades les seves naus per les tempestes, el rei va haver de desembarcar a Aigües Mortes, prop de Montpeller i només 11 naus van aconseguir arribar finalment a Sant Joan d'Acre dirigides pels fills naturals del rei Ferran Sanxis de Castre i Pere I Ferrandis d'Híxar. L'arribada dels reforços cristians va ser resposta pel soldà Bàybars I amb un atac sobre Acre que va causar moltes baixes en els croats.[1] El rei va haver de renunciar a aquesta nova empresa. Eduard va decidir de continuar sol i el 9 de maig de 1271 va arribar a Acre.

La situació dels regnes cristians a Terra Santa era precària. Jerusalem havia caigut el 1187[2] i Acre era la principal fortalesa que resistia sota l'amenaça dels mamelucs. Tot i algunes victòries, la situació empitjorava i el maig de 1272 el rei nominal de Jerusalem, Hug III de Xipre, va signar una treva de deu anys amb els mamelucs. Eduard va manifestar-se en contra de la treva i pretengué seguir lluitant, però finalment el 24 de setembre va marxar d'Acre de retorn a casa, després de gairebé perdre la vida a mans de la Secta dels assassins.[1]

Retorn a Anglaterra[modifica | modifica el codi]

Quan arribà a Sicília, l'informaren que el seu pare havia mort el 16 de novembre i que havia estat proclamat rei d'Anglaterra. Després de les campanyes de 1299 i 1300 contra el Soldanat mameluc del Caire, Mahmud Ghazan va atacar de nou Síria el 1301, i va planificar atacs els següents dos anys, però sense resultats, i les ambaixades enviades el 1303 als reis Eduard I d'Anglaterra i Felip IV de França, als que va recordar l'aliança Franco-Mongol no van resultar en suport militar[3]

Dibuix del Rei Eduard I d'Anglaterra

Família[modifica | modifica el codi]

Avantpassats[modifica | modifica el codi]

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
16. Jofré V d'Anjou
 
 
 
 
 
 
 
8. Enric II d'Anglaterra
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
17. Matilde d'Anglaterra
 
 
 
 
 
 
 
4. Joan d'Anglaterra
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
18. Guillem X d'Aquitània
 
 
 
 
 
 
 
9. Elionor d'Aquitània
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
19. Leonor de Châtellerault
 
 
 
 
 
 
 
2. Enric III d'Anglaterra
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
5. Isabel d'Angoulema
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
1. Eduard I d'Anglaterra
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
24. Alfons I el Cast
 
 
 
 
 
 
 
12. Alfons II de Provença
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
6. Ramon Berenguer V de Provença
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
3. Elionor de Provença
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
28. Humbert III de Savoia
 
 
 
 
 
 
 
14. Tomàs I de Savoia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
7. Beatriu de Savoia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Núpcies i descendents[modifica | modifica el codi]

Eduard I i Elionor, a la catedral de Lincoln

El 18 d'octubre de 1254 es casà al monestir de 'Las Huelgas', a Burgos, amb Elionor, filla del rei Ferran III de Castella. D'aquesta unió van néixer quinze fills:

  • Una nena (n.i m. Bordeus, França, V.1255).
  • Catalina (n. a França, 17.6.1264 - m. a França, 5.9.1264).
  • Joana (n. Abbeville, Ponthieu, França, I.1265 - m. a França, 7.9.1265).
  • Joan (n. castell de Windsor, 13.7.1266 - m. castell de Wallingford, 3.8.1271).
  • Enric (n. castell de Windsor, 6.5.1268 - m. castell de Guildford, 14.10.1274).
  • Elionor d'Anglaterra i de Castella (n. castell de Windsor, 18.6.1269 - m. Ghent 29.8.1297), casada primer amb Alfons III d'Aragó (en un matrimoni per poders, mai consumat per la mort del nuvi abans de la boda), i després amb Enric III, comte de Bar.
  • Juliana Catalina (n. a Palestina, V.1271 - m. a Palestina, 5.9.1271).
  • Joana (n. Acre, Palestina, primavera 1272 - m. Clare, Suffolk, 7.4.1307), casada primer amb Gilbert de Clare, comte de Gloucester i Hertford. En enviudar (1295), el seu pare va pretendre casar-la amb Amadeu V de Savoia, però ella s'havia casat en secret (1297), amb Ralph de Monthermer, servent del seu primer marit.
  • Alfons (n. Baiona, Gascunya, França, 24.11.1273 - m. castell de Windsor, 19.8.1284), comte de Chester.
  • Margarida (n. castell de Windsor, 15.3.1275 - m. Brussel·les, Bèlgica, III.1333), casada amb Joan II, duc de Brabant.
  • Berenguel·la (n. Kempton, Middlesex, 1.5.1276 - m. 27.6.1278).
  • una filla (n. palau de Westminster, XII.1277 - m. palau de Westminster, I.1278).
  • Maria (n. palau de Windsor, 11.3.1279 - m. abadia d'Amesbury, Wiltshire, 29.5.1332), monja el 1291, abadessa d'Amesbury.
  • Isabel (n. castell de Rhuddlan, Carnarvon, 7.8.1282 - m. Quendon, Essex, 5.5.1316), casada primer amb Joan I, comte d'Holanda i després amb Humphrey de Bohun, comte de Hereford i Essex.
  • Eduard II d'Anglaterra (n. castell de Caernarvon, 25.4.1284 - m. assassinat, castell de Berkeley, 21.9.1327), successor del seu pare en el tron.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 (anglès) Christopher Marshall, Warfare in the Latin East, 1192-1291, p.28
  2. (anglès) David Nicolle i Christa Hook, The Third Crusade 1191: Richard the Lionheart, Saladin and the Struggle forJerusalem
  3. (anglès) John Roland Seymour Phillips, The Medieval Expansion of Europe, p.128. Oxford University Press, 1998. ISBN 0-19-820740-9
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Eduard I d'Anglaterra Modifica l'enllaç a Wikidata