Geografia d'Itàlia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Itàlia (nom local, Repubblica Italiana) és una península que té la forma general d'una bota, un total de 301.263 km², incloses les illes, de les quals tres són les principals Sicília, Sardenya i l'Illa d'Elba.

Geografia física[modifica | modifica el codi]

Els seus límits exteriors són els següents:

Les dimensions màximes són 1.330 km de nord a sud, de la Veta d'Itàlia a Lampedusa, i 630 km d'est a oest, des de la muntanya Tabor a la muntanya Nevoso.

Els límits d'Itàlia estan marcats per elements físics: el mar de Ligúria i el mar Tirrena a l'oest, el canal de Sicília al sud, el mar Jònic i mar Adriàtic a l'est, els Alps al nord (però en la part central la frontera serveix de línia de separació d'aigües, Suïssa s'estén pel vessant sud amb el cantó de Ticino). El territori italià inclou els dos petits estats del Vaticà i San Marino i té un enclavament a Suïssa, la ciutat de Campione als marges del llac de Lugano.

Relleu[modifica | modifica el codi]

El territori italià és molt accidentat: el 23% només és pla, les muntanyes formen el 35% i el 42%. Dos grans cadenes muntanyoses li donen la seva estructura: els Alps al nord, amb el pic més elevat del país en Mont Blanc amb 4810 m (si es considera que el Mont Blanc és part d'Itàlia), i els Apenins que van des de la costa de Ligúria fins Reggio Calabria. Una sola gran plana fluvial: la plana del Po, al voltant de 45.000 km ².

Situada a la línia de contacte de les plaques europea i africana, Itàlia està subjecta a terratrèmol i té quatre volcà és: el Etna, el Vesuvi, el Vulcà i el Stromboli (aquests dos últims al Mar Tirrè).

Mapa topogràfic d'Itàlia.

El relleu presenta quatre grans unitats regionals :

Sistema alpí[modifica | modifica el codi]

El sistema alpí s'estén per territori italià la quasi totalitat del seu vessant meridional, amb una longitud de 1.200 km i una amplada de 360 km. Els Alps occidentals envolten el Piemont i la Ligúria. Els Alps orientals tenen diversos plecs: Alps d'Ötztal, dolomítics, Carnis i Julians, és en aquest sector on destaquen les formacions calcàries dels Dolomites (Marmolada, 3342 m). En el sector cristal es troben formes més agrestes, amb alguns dels principals cims de tot el sistema alpí: Mont Rosa (4634 m), Cervino (5350 m). El pas de muntanya més destacat és el Brenner (1372 m), altres són el coll del Mont Cenis i pas del Simplon, i faciliten la comunicació amb les regions veïnes.

Plana del Po[modifica | modifica el codi]

Al sud dels Alps, entre aquests i els Apenins, s'estén la plana padana de 46.000 km 2 . És la plana del Po, el riu més llarg del país, amb 652 km de longitud. Aquesta fossa tectònica emplenada pels dipòsits sedimentaris aportats pels rius que baixen dels Apenins i, especialment, dels Alps (Sud, 410 km; Piave), i que drenen la plana que s'obre al mar Adriàtic pel litoral nord-est d'Itàlia.

La resta de plana s italianes, encara que nombroses, són d'escassa extensió, i es localitzen preferentment al litoral tirrènic, formades per importants rius (Arno, Tíber) o per planes costaneres (Maremma, Llacunes Pontines).

Apenins[modifica | modifica el codi]

La cadena dels Apenins constitueix l'espina dorsal de la península italiana que recorren de costa a costa al llarg de 1.500 km. S'hi distingeixen tres sectors: els Apenins septentrionals, els de menor alçada i de formes més suaus (muntanya Cimó, 2.163 m), els Apenins centrals, també anomenats Abruços, que constitueixen el sostre de la cadena (Gran Sasso d'Itàlia, 2.914 m), i presenten modelats de tipus càrstic, per últim, els Apenins meridionals, que tenen el seu punt culminant en la muntanya Pollino (2271 m). A les dues vessants de la cadena s'estenen formacions de turó s, anomenades Subapeninos i Antiapeninos, destacant les del vorell occidental, on s'eleven alguns volcans (Vesubi, muntanya Amiata, Camps Flegrea).

Rius, llacs i costes[modifica | modifica el codi]

El territori italià disposa d'una rica reserva d'aigües interiors (rius i llacs). Les regions meridionals, però, són més àrides respecte a les septentrionals, a causa de l'escassetat de les pluges i per l'absència de neus que puguin alimentar els rius.

Rius[modifica | modifica el codi]

El riu Po a Torí
El riu Tíber a Roma

Els rius italians són més curts que els d'altres regions europees, i això és així perquè els Apenins recorren la península en tota la seva longitud, dividint les aigües en dues vessants oposades. En compensació són nombrosos: això es deu a la relativa abundància de les pluges, de la qual gaudeix en general tot Itàlia, ia la presència dels Alps, rica en neus i glaceres, a la Itàlia septentrional.

El riu més llarg d'Itàlia és el Po (652 km), que sorgeix en Monviso, recorre tota la Plana padana d'oest a est per després desembocar, formant un delta, al mar Adriàtic. A més de ser el més llarg, és també el riu amb la més àmplia conca hidrogràfica, de 74.970 km ². El segon riu italià és el Sud (409 km de longitud), que neix als voltants del llac de Resia i desemboca, després d'haver fet un recorregut nord-sud, als voltants de Chioggia al mar Adriàtic, la seva conca s'estén per 12.200 km ². Altres rius destacats són:

Llacs[modifica | modifica el codi]

Una vista del Lago di Garda, el llac italià.
Escorzo del llac Trasimeno.
Vista de l'estret de Messina.

La regió prealpina presenta llargs i profundes valls, amb nombrosos llacs: Garda (el més ampli d'Itàlia, amb 370 km ²),[1] Major, Com (que té la màxima profunditat de la península, amb 410 m),[2] i Iseo. Són conques lacustres d'origen glacera.

A Itàlia també hi ha llacs costaners, com el llac de Lesina, separat del mar per una esgtrecha franja de terra, i llacs volcà ics (llac de Bolsena, llac de Vico, llac de Bracciano), que ocupen els cràters és de volcans apagats. El llac Trasimeno està format, en canvi, per una depressió del terreny.[1]

Costa[modifica | modifica el codi]

Itàlia està envoltada, excepte al nord, per mars. Les costes tenen un gran desenvolupament, d'uns 7.500 km (la meitat d'ells formen el contorn de les illes) davant del mar Mediterrani que, localment, pren noms diversos;[1] l'aspecte de les costa s és molt variat i depèn de la naturalesa de la terra ferma i de l'acció del mar.

Encara hi ha altres mars de menors dimensions respecte d'aquells ja esmentats, que sovint tendeixen a reagrupar amb aquests últims com: el Canal de Piombino, el Canal de Còrsega, l'estret de Messina, el Canal de Sicília, el Canal de Sardenya, el mar de Sardenya i el estret de Bonifaci.[3]

A l'extrem sud de la península Itàlica, l'illa de Sicília és considerada una prolongació dels Apenins (muntanyes Nebrodi, Peloritani, Madonie), destacant la muntanya Etna, que amb els seus 3.345 m d'altitud és el volcà actiu més alt d'Europa. L'illa de Sardenya és així mateix muntanyosa (massís de Gennargentu), encara que cal destacar la fossa tectònica de Campidano, entre Oristano i Càller.

Clima[modifica | modifica el codi]

Causa de la seva situació geogràfica, Itàlia té un clima temperat, amb fortes variacions regionals degudes a les diferències de latitud, a la topografia ia la influència del mar. La climatologia italiana, si bé té caràcter mediterrani, presenta notables variacions regionals. Al nord el clima és mediterrani humit/atlàntic sec, amb estius calents i hiverns freds i plujosos i al sud és típicament mediterrani.

Les precipitacions són més abundants en les muntanyes que a les valls i disminueixen de nord a sud.

La temperatura varia de manera important, sobretot en les temperatures mitjanes a hivern. La mitjana al gener de l'Plana del Po és de 3 °C, la mitjana a Torí és de 11 °C i en Milà de 1,5 °C. Al sud, en canvi, en llocs com Sicília i Calàbria les mitjanes de gener arriben als 10 °C. Les mitjanes al juliol van des dels 23 °C de Milà als 26,2 °C de Palerm.

Les precipitacions també varien. Plou més a les muntanya s que en els vall s, i més a Itàlia septentrional que a la meridional. Així, a la zona alpina plou entre 1.000-2.000 mm, mentre que al litoral adriàtic està al voltant dels 600 mm. A causa de les condicions orogràfiques: els Alps, que actuen de barrera davant els vents del nord, registren les majors precipitacions (3000-3800 mm anuals), els Apenins, per la seva banda, estableixen una clara distinció entre els seus dos vessants: la Tirreno, que queda exposada als corrents humides de l'Oest, i el vessant adriàtica, a sotavent d'aquestes influències (menys de 500 mm anuals a Pulla).

Medi ambient[modifica | modifica el codi]

En correlació amb les variacions topogràfiques i climatològiques, es distingeixen a Itàlia tres tipus de vegetació:

Els riscos naturals de Itàlia inclouen les allau s de terra, de fang, allau és, erupcions volcà iques i inundacions; l'enfonsament de la terra en Venècia.

Els problemes mediambientals són: la contaminació atmosfèrica per les emissions industrials com el diòxid de sulfur, els riu s costaners i interiors estan contaminats pels abocaments industrials i agrícoles; pluja àcida danya els llac s; inadequat tractament dels residus industrials.

Geografia humana[modifica | modifica el codi]

La població d'Itàlia és 58.126.212 habitants (est. juliol de 2009). Grups ètnics: italians (inclou petites cantdades de italo-alemanys, italofranceses, i eslovè-italians al nord i albano-italians i greco-italians al sud). Pel que fa a la religió, és majoritari el catolicisme 90% (aproximadament; voltant d'un terç és practicant), un altre 10% (inclou comunitats madures protestants i jueus i una creixent comunitat immigrant musulmana). L'idioma oficial és el italià. Es parla alemany, parts del Trentino-Tirol del Sud són predominantment germànic parlants), francès (petita minoria francòfona a la regió del Vall d'Aosta), eslovè (minoria de parla eslovena a la regió de Trieste-Gorizia).

La capital és Roma. Altres ciutats principals: Milà, Nàpols, Torí, Palerm, Florència, Venècia, Bolonya, Gènova, Bari. Administrativament, Itàlia es divideix en 15 regions ( Regioni , singular - Regione ) i 5 regions autònomes ( Regioni Autonome , singular - regió autònoma ):

Geografia econòmica[modifica | modifica el codi]

Recursos naturals:

  • Usos de la terra:
    • Terra no cultivables: 85%
    • Cultius permanents: 5%
    • Pastures: 3%
    • Boscos: 3%
    • Altres: 4% (estimat per al 1993)
    • Terres irrigades: 27.100 km² (estimat per a 1993)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4
    « Bresich »
    — p. 254., Bresich, 2005
  2. AA.VV.: Le Garzantine, p. 781, 2006.
  3. Mappa amb i bacini de la Mediterrània [Consulta: 14 abril 2010]. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Geografia d'Itàlia

Coord.: 42° 00′ N, 12° 30′ E / 42°N,12.5°E / 42; 12.5