Franquisme a Catalunya: diferència entre les revisions
| Línia 203: | Línia 203: | ||
=== Els fets del Palau de la Música === |
=== Els fets del Palau de la Música === |
||
[[File:Entrada principal del Palau de la Música Catalana.jpg|thumb|180px|left|Entrada principal del [[Palau de la Música Catalana]]]] |
[[File:Entrada principal del Palau de la Música Catalana.jpg|thumb|180px|left|Entrada principal del [[Palau de la Música Catalana]]]] |
||
{{AP|Fets del Palau de la Música}} |
|||
Els [[Fets del Palau de la Música|fets del Palau]] es van produir al [[Palau de la Música Catalana]] de [[Barcelona]] el [[19 de maig]] de [[1960]], durant l'homenatge del centenari del naixement del [[poeta]] [[Catalunya|català]] [[Joan Maragall i Gorina|Joan Maragall]] organitzat per l'[[Orfeó Català]] amb presència de [[ministre]]s de [[Francisco Franco|Franco]]. |
Els [[Fets del Palau de la Música|fets del Palau]] es van produir al [[Palau de la Música Catalana]] de [[Barcelona]] el [[19 de maig]] de [[1960]], durant l'homenatge del centenari del naixement del [[poeta]] [[Catalunya|català]] [[Joan Maragall i Gorina|Joan Maragall]] organitzat per l'[[Orfeó Català]] amb presència de [[ministre]]s de [[Francisco Franco|Franco]]. |
||
Revisió del 21:55, 17 des 2010
El franquisme a Catalunya va implantar-se entre 1939 i 1977 en un context determinat per les conseqüències derivades de la Guerra Civil Espanyola i la repressió franquista. La dictadura va imposar un estat autoritari el qual va anul·lar les institucions d'autogovern de Catalunya i els partits polítics catalans, va reprimir la llengua i la cultura catalana i qualsevol manifestació d'identitat nacional. Durant aquesta etapa es va retrocedir i es van perdre molts dels drets i avenços aconseguits durant la Segona República. Per a Catalunya, a nivell polític, el franquisme representà la més absoluta negació de l'aspiració d'autogovern del poble català. A més, el tarannà anticatalà del règim va constituir un tret específic, però no va ser un obstacle decisiu perquè creixés un franquisme català que s'havia anat forjant durant la guerra i s'havia alimentat amb la victòria.
Postguerra
Entre 1939 i 1953 Els primers vint anys del règim franquista es van caracteritzar per una intencionada repressió vers els derrotats. Aquesta situació es va manifestar clarament amb l'assassinat, entre el 1939 i el 1953, de 3.585 persones, els milers d’empresonaments o condemnes a treballs forçats, la depuració de funcionaris, la persecució de la llengua catalana i l'eliminació de totes les institucions polítiques i culturals catalanes, entre altres.
A aquestes circumstàncies cal afegir que hi havia una pèssima conjuntura social i econòmica, caracteritzada per un intervencionisme autàrquic, la fixació dels salaris per part del govern, les constants restriccions d’electricitat, el racionament dels aliments que encara quedaven, les dificultats en la repatriació de capital estranger, la sobrevaloració de la pesseta en comparació a la majoria de països internacionals o la manca d’habitatges dignes
La política franquista
La destrucció del govern autonòmic republicà de la Generalitat s'inicià el 5 d'abril de 1938 amb la derogació de l'Estatut d'Autonomia de 1932.[1] Les noves autoritats van practicar una política no tan sols anticatalanista sinó anticatalana i, en conseqüència, van practicar un genocidi cultural per tal de reespanyolitzar-ne els ciutadans i anorrear la identitat catalana. Es van prohibir símbols com la bandera de Catalunya o l'himne de "Els Segadors"[2], es va procedir a una nova retolació castellanitzada dels carrers, van eliminar monuments públics, i en especial va perseguir la llengua catalana fins al punt de suprimir-la de la vida oficial i pública. L'ús del català fora de l'àmbit familiar fou objecte de multes i sancions: a l'administració, a l'escola, als rètols de les botigues o els rebuts domèstics. El castellà, doncs, s'imposà hegemònicament com l'única llengua oficial.
La cultura catalana va quedar en una situació molt crítica ja que, d'una banda, els seus principals representants havien fugit a l'exili i els qui restaren s'hagueren de moure dins els estrets marges de l'espanyolització. De l'altra, la censura va comportar un estricte control dels continguts i fins als anys cinquanta no va sortir una primera revista en català. Només l'actitud resistencial de determinats sectors de la societat va impedir la culminació del projecte franquista que, tanmateix, es va veure obligat a fer unes limitades concessions un cop passats els primers anys. Aquesta política de destrucció de la identitat catalana va ser el gran element diferenciador de la política del franquisme a Catalunya en comparació de la resta de l'Estat espanyol.
L'odi envers Catalunya
Catalunya va ser la comunitat (región pels franquistes) que més va patir l'odi engendrat durant la guerra civil. La mostra la tenim en diversos exemples.
A Tarragona, el gener de 1939, es va celebrar una missa oficiada per un canonge de la catedral de Salamanca, José Artero. Durant el sermó va cridar: "Gossos catalans! No sou dignes del sol que us enllumena."[3] Pel que fa als homes que van entrar i desfilar per Barcelona, Franco va dir que aquest honor no era "perquè haguessin lluitat millor, sinó perquè eren els que sentien més odi. És a dir, més odi cap a Catalunya i els catalans."[3]
Un amic íntim de Franco, Victor Ruiz Albéniz, El Tebib Arrumi va publicar un article en el que demanava que Catalunya rebés "un càstig bíblic (Sodoma i Gomorra) per purificar la ciutat roja, la seu de l'anarquisme i separatisme com a únic remei per extirpar aquests dos càncers pel termocauteri implacable." Mentre que per Serrano Suñer, cunyat de Franco i Ministre de l'Interior, el nacionalisme català era "una malaltia."
L'home designat com a governador civil de Barcelona, Wenceslao González Oliveros, va afirmar que "Espanya es va alçar, amb tanta o més força contra els Estatuts desmembrats que contra el comunisme i que qualsevol tolerància del regionalisme portaria altra vegada al mateixos processos de putrefacció que acabem d'extirpar quirúrgicament."
Fins i tot conservadors catalans, com Francesc Cambó, es van esgarrifar de l'odi i l'esperit de revenja mostrat per Franco. Cambó va escriure en el seu Dietari en referència a Franco: "Com si no sentis ni comprengués la situació miserable, desesperada, en què es troba Espanya i no pensés més que en la seva victòria, sent la necessitat de recórrer tot el país (...) com un torero per recollir aplaudiments, cigars, barrets i alguna americana escadussera"[3]
El desplegament del nou règim es va produir per mitjà d'una política antidemocràtica i centralista que va tenir la màxima representació en el governador civil i el Capità General. Els governadors civils eren els representants del govern a les províncies i els caps de l'administració central, amb la comesa de controlar els ajuntaments i les diputacions, de dirigir l'ordre públic -amb àmplies facultats sancionadores i el comandament de la policia- i d'organitzar el suport polític al règim. L'any 1936 tan sols un nombre reduït de catalans militava a la FET i de les JONS i mai no va créixer de manera espectacular. La seva importància política procedí de les funcions repressives, de la implantació dels sindicats verticals, del Frente de Juventudes i de la Sección Femenina, i del seu predomini en els mitjans de comunicació franquistes.
La repressió franquista
| « | "A partir de la repressió el franquisme va crear unes xarxes de complicitat en què milers de persones es van veure implicades o en van ser còmplices, de totes les maneres possibles, del vessament de sang infligit, de les persecucions efectuades, de la vida de centenars de milers de persones a les presons, als camps de concentració o als Batallons de Treballadors.[4] En definitiva, de les formes més diverses de repressió: política, social, laboral, ideològica, i, en el cas de Catalunya, d'un intent de genocidi cultural que pretenia fer desaparèixer d'arrel la seva especifica personalitat nacional..." | » |
| — Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Vilarroya i Font[5] | ||
Els presoners a Catalunya
A cada poble, per petit que fos, hi va haver un dipòsit municipal que s'utilitzà com a presó. En aquells indrets es duia a terme el primer interrogatori, per després ser traslladats a la presó del partit judicial. Els màxims responsables dels dipòsits municipals eren els alcaldes de cadascuna de les poblacions. La vigilància anava a càrrec de l'atgutzil o de les milícies de la FET i de les JONS, sempre que el poble no tingués una caserna de la Guàrdia Civil.
L'any 1940 el total d'homes i dones empresonats va ser de 27.779 persones. Això significava el 9,5% del total, en aquelles dates, de la població de Catalunya (2.915.757 h.) i evidencia que l'abast massiu de la repressió sobre el conjunt de la població catalana seguia sent important mesos després de la fi de la Guerra Civil.
Malgrat ser la província de Barcelona la que sumà un nombre més elevat de presos, les xifres absolutes relatives al nombre total de gent empresonada a les quatre províncies catalanes mostren que el tant per cent més elevat es troba a les provícies de Tarragona i Lleida amb un 11,2 %. Aquestes dades confirmem la duresa i la brutalitat de la repressió franquista a Catalunya.[6]
| PRESÓ | HOMES | DONES |
| PROVÍNCIA DE BARCELONA | ||
| Barcelona: Model, Poblenou, Palau de Missions, Sant Elies i la de dones de les Corts |
13.325 | 1.184 |
| Arenys de Mar | 51 | - |
| Badalona | 64 | - |
| Berga | 82 | - |
| Granollers | 175 | - |
| Manresa | 505 | - |
| Igualada | 54 | - |
| Mataró | 99 | - |
| Sant Feliu de Llobregat | 75 | - |
| Sabadell | 381 | - |
| Terrassa | 537 | - |
| Vic | 317 | - |
| Vilafranca del Penedès | 13 | - |
| Vilanova i la Geltrú | 123 | - |
| TOTAL | 15.801 | 1.184 |
PROVÍNCIA DE GIRONA |
||
| Provincial i Partits: Seminari Diocesà, convent de les Adoratrius per a dones i Castell de Sant Ferran (Figueres) |
3.170 | - |
PROVÍNCIA DE TARRAGONA |
||
| Tarragona: Provincial (Pilats), la Punxa i les Oblades per a dones |
2.691 | 593 |
| Reus | 375 | - |
| Tortosa | 114 | - |
| El Vendrell | 2 | - |
| Montblanc | 16 | - |
| Gandesa | 20 | - |
| Falset | 125 | - |
| Valls | 27 | - |
| Móra d'Ebre | 2 | - |
| TOTAL | 3.372 | 593 |
PROVÍNCIA DE LLEIDA |
||
| Lleida: Provincial (homes i dones), i el Seminari Vell |
2.911 | 153 |
| Cervera | 146 | - |
| La Seu d'Urgell | 89 | - |
| Viella | 49 | - |
| Solsona | 143 | - |
| Les Borges Blanques | 143 | - |
| Sort | 25 | - |
| TOTAL | 3.506 | 153 |
| TOTAL CATALUNYA | 25.849 | 1.930 |
| TOTAL HOMES I DONES |
Armes franquistes contra lletres catalanes
Fins el 1946, i sense que hi regís cap norma escrita, els país va ser un erm de lletra impresa en català. Malgrat això, el 1941, es reeditar de manera clandestina Poesies, de "Lo Gayter del Llobregat", en commemoració del centenari de l'edició original, tal com 100 anys enrere havia marcat el moviment de la Renaixença. Va ser presentat en l'homenatge al seu autor, Joaquim Rubió i Ors, en un dels primers actes clandestins.
Els tres llibres constitutius de la represa literària van ser editats per joves. Les obres foren (amb un tiratge de 100 exemplars): les Elegies de Bierville de Carles Riba (1943), L'aprenent de poeta (1943), de Josep Palau i Fabre, i Cementiri de Sinera, de Salvador Espriu (1946).
Un sentit bàsic de continuïtat tenen les grans obres, ja en la conjuntura posterior a 1946, que foren encarregades a escriptors consagrats que tornaren de l'exili el bienni 1942-1943. En aquest capítol es troben la traducció de l'Odissea (1948) per Carles Riba, o les del pedagog Alexandre Galí, Història de les Institucions, que al cap de mig segle són encara obres bàsiques.[7]
La represa pública del llibre
Amb la victòria de les democràcies en la Segona Guerra Mundial, el franquisme va haver de corregir parcialment la política de repressió total de la llengua i del llibre. Aquest canvi, només tàctic, representava, de facto, el reconeixement de la llengua i la literatura catalanes. Així ho testificava l'Institut d'Estudis Catalans en editar, el 1947, un primer volum de tema no humanístic, per demostrar que el català era una llengua de ciència.
El que es va denominar l'escletxa va obrir-se al maig de 1946, amb l'autorització de teatre en català, de l'Orfeó Català, i de l'edició d'alguns llibres en català. La mesura, molt restrictiva, només va afectar a llibres de bibliòfil, de folklore i algun clàssic, però res d'assaig, ni traduccions, ni història, ni novel·la, ni divulgació, ni infantils ni juvenils, perquè es volia impedir l'accés d'aquests darrers a la lectura. A la dècada dels anys cinquanta el filòleg Francesc de Borja Moll va publicar, al 1949, el Diccionari català-valencià-balear, completat el 1962, i que va portar a una campanya arreu dels Països Catalans que afirmava la unitat de la llengua alhora que esdevingué un missatge d'afirmació de la identitat catalana.[7]
La vaga de tramvies a Barcelona
El motiu inicial fou l'augment del preu del bitllet i el greuge comparatiu que s'establia amb el preu del mateix servei a Madrid, però la protesta expressava el profund malestar entre la població per les duríssimes condicions de vida que patía la majoria d'ençà de la fi de la guerra civil espanyola. I és que la vaga de tramvies del 1951, que durà dues setmanes, fou, sens cap dubte, un punt d'inflexió en la història de l'oposició al franquisme. No agafar el tramvia no era cap delicte. El caràcter pacífic de la vaga, la implicació de diversos i nous sectors socials, la participació en el boicot d'una part dels mateixos falangistes, la situació de feblesa del governador, Eduardo Baeza Alegría i la negativa explicita per part de capità general d'intervindre, al·legant que "no podía disparar contra ciutadans que, simplement, no agafaven un mitjà de transport", van fer extremadament difícil la repressió del moviment. El governador civil, Eduardo Baeza, hi emprà la guàrdia civil en durs enfrontaments que provocaren morts el 12 de març. Finalment, tant ell com l'alcalde de Barcelona, Josep Maria Albert i Despujol, foren destituïts i la pujada de preus fou anul·lada. La vaga de tramvies havía marcat l'inici d'una època.[8]
Una vaga semblant es repetí l'any 1957, que es perllongà durant 12 díes i que va comptar amb el suport del món intel·lectual encapçalat per Jaume Vicens i Vives i on també varen participar personatges com Josep Benet, Maurici Serrahima, Edmon Vallès, Santiago Nadal, Salvador Millet, o Rafael Tasis.[9][10]
Una dècada de dura repressió
Entre 1953-1963, a Espanya van persistir la dictadura i les persecucions, les detencions, les tortures, els judicis sense garanties, els empresonaments i la mort de molts lluitadors per la llibertat i la democràcia. Dos mesos abans del Congrés Eucarístic Internacional encara hi hagué cinc execucions al Camp de la Bóta (1952) i durant anys seguirien en vigor la Llei de responsabilitats polítiques i de la repressió de la maçoneria i el comunisme.
Fou en aquesta dècada (1953-1963) quan van desaparèixer els maquis i la guerrilla rural i urbana. S'estengué la xarxa de la repressió policíaca i judicial per fer front a la protesta obrera, i per dur a terme el control i la censura de publicacions, del teatre, del cinema i de l'ensenyament. L'aparell del franquisme el formaven el Govern de l'Estat, els governs civils provincials, la policia uniformada i la d'investigació política i social. Així mateix es va estendre la multiplicitat de tribunals jurisdiccionals, militars i el Tribunal d'Ordre Públic, TOP, al 1963, i que no fou dissolt fins el 1977 per un decret de Joan Carles I.[11]
Primer estat d'excepció
El Consell de Ministres del Govern espanyol, reunit el divendres 10 de febrer de 1956, va donar llum verda a un decret llei de la Presidència del Govern, avalat pel mateix Cap d'Estat, Francisco Franco, en què se suspenien per primera vegada, i durant tres mesos, dos articles del Fuero de los españoles, compendi de drets i deures vigents durant l'Espanya franquista. En concret, quedaven sense validesa els articles XIV i XVIII pels quals es negava la llibertat de canviar de residència, es permetia tot tipus de detenció per part de les forces d'ordre públic i no es garantien els drets dels detinguts. Aquesta fou la severa reacció als aldarulls i enfrontaments estudiantils que el dia abans havien sacsejat la capital de l'Estat, on, un jove universitari falangista, Miguel Álvarez Pérez, va ser greument ferit en una baralla entre estudiants falangistes i antifranquistes. Els fets van passar a la Universitat Complutense de Madrid, llavors coneguda com Universidad Central.[12]
Mort dels darrers maquis
Els dos darrers maquis, Quico Sabaté i Ramon Vila Caracremada van seguir camins paral·lels cap a la fi de la seva vida. En Quico Sabaté,[13] de ben segur el maqui més emblemàtic, es trobava empresonat a Perpinyà per uns mesos per la descoberta d'un diposit il·legal d'armament. En acabar la condemna tornà a Espanya el 30 de desembre de 1959 acompanyat de quatre companys més: Antoni Miracle Guitart, Rogeli Madrigal Torres, Francesc Conesa Alcaraz i Martí Ruiz Montoya.
El grup, que va ser vist des de bon començament a Albanyà, va caminar en direcció a Maià de Montcal, i passà la nit al casot de Folgars, una masia abandonada a la muntanya de la Mare de Déu del Mont. La Guàrdia Civil els va encerclar i es produí un tiroteig on resultà ferit en Quico Sabaté. Tot i la coixesa, a causa de les greus ferides, arribà a la població de Sant Celoni, on protagonizà la darrera batalla després d'una forta resistència, en ser abatut pel sometent. Va morir l'home d'acció, però no el mite.[14]
Ramon Vila Caracremada fou el darrer maqui, també anomenat el Che Guevara català. Després de sabotejar unes torres d'alta tensió a Rajadell, l'agost de 1963, Vila prengué calmosament el viatge de tornada cap el seu refugi de Prada. Guàrdies civils de la 231 Comandància de Manresa intentaren encerclar-lo. Els guàrdies es feren notar, no solament a Rajadell, sinó també a Callús, Fonollosa, Sant Mateu de Bages i en altres termes veïns.
La nit del 6 al 7 d'agost va ser mort per trets de la Guàrdia Civil a ran de la masia abandonada de la Creu del Perelló, entre els termes de Castellnou de Bages i Balsareny. Fou enterrat al cementiri de Castellnou de Bages[15] sense cap indicació. El capellà de la parròquia, en considerar-lo un marginal, no va ni inscriure'l en el llibre de registre eclesiàstic.[14]
La universitat tancada
L'hivern 1956-1957 es va produir a Barcelona una intensa protesta ciutadana que cristal·litzà en el naixement d'un important moviment universitari de caràcter democràtic. Es tractà d'un fenomen inèdit des de la Guerra Civil, massiu, estable i organitzat. La revolta dels universitaris va tenir, de manera inmediata, la resposta de les forces d'ordre públic. Els estudiants, uns 500, es van tancar a la UB. La intenció posterior era la de sortir del centre, però ho impediren la policia i el gobernador civil, Felipe Acedo Colunga, qui va ordenar la descàrrega policíaca, amb els conseqüents cops, detencions i multes i el tancament de la universitat, quelcom nou des del 1939. Els fets de la Universitat de Barcelona suposaven un veritable trencament. El canvi del panorama polític universitari també es va notar amb el creixement de grups d'esquerra i marxistes, com per exemple el PSUC.[16]
Els anys seixanta
Al llarg dels anys seixanta, la dissidència dins l'Espanya franquista va créixer fins a esdevenir un factor decisiu de la vida política.
El Govern assajà des de la repressió total, contraproduent per a la seva imatge perquè evidenciava que només la força garantia l'estabilitat, fins a un cert nivell de tolerància, que equivalia a debilitat i només afavoria l'expressió del descontent.
La situació s'havia tornat més complexa. Els grups subversius tradicionals com els comunistes, ara col·laboraven amb altres que no es podien etiquetar així, com el cas dels catòlics. D'altra banda, davant la pretensió d'entrar a la Comunitat Econòmica Europea, el règim havia de tenir cura de no excedir-se amb l'ús de la força. Tanmateix, a l'hora de la veritat, l'opinió internacional li importava ben poc. En aquest context cal entendre els comentaris de la Policia Armada respecte als estudiants: "si cobren, llueixen les seves ferides en combat als seus companys, si els detenen, es converteixen en màrtirs i els professors els aproven encara que no sàpiguen res."
Ser empresonat per motius polítics deixà de ser, com diuen els historiadors Carles Feixa i Carme Agustí, un estigma per al reclús. Perdre la llibertat per defensar-la esdevingué un motiu d'orgull.
Les relacions laborals havien experimentat un canvi important el 1958, quan la Llei de convenis col·lectius establí la negociació entre empresaris i treballadors com a mitjà per resoldre els conflictes. Va esdevenir tota una novetat en l'Espanya franquista, on la lluita de classes s'havia abolit per decret.
En aquest marc tothom s'adonava que la societat de consum suposava un canvi qualitatiu. Electrodomèstics, com la televisió o la rentadora i vehicles com el 600 estaven a l'abast dels treballadors. Tot enmig de considerables sacrificis laborals i econòmics que comportava el nou estatus, amb els fenòmens de la pluriocupació, les hores extraordinàries i l'endeutament a terminis. Aquest creixement econòmic provocà a Catalunya una profunda transformació social.[17]
Els fets del Palau de la Música
Els fets del Palau es van produir al Palau de la Música Catalana de Barcelona el 19 de maig de 1960, durant l'homenatge del centenari del naixement del poeta català Joan Maragall organitzat per l'Orfeó Català amb presència de ministres de Franco.
Dins el repertori autoritzat hi figurava el Cant de la Senyera. Tres dies abans, però, el governador civil Felipe Acedo Colunga[18], va prohibir que es cantés. Això desfermà la indignació dels assistents i Josep Espar i Ticó la començà a entonar. Tot seguit la policia va començar a colpejar als activistes cantaires. Les detencions no es feren esperar com, per exemple, la de Jaume Casajuana. Jordi Pujol, que no era al Palau però si havia estat un dels organitzadors de l'acte, fou detingut el 22 de maig. El futur President de la Generalitat s'enfrontà a un consell de guerra que tingué lloc el 13 de juny. El desenllaç, després d'un judici sense garanties, fou una condemna de set anys per a Pujol.[19]
Jordi Pujol declararia uns anys més tard que els Els fets del Palau de la Música van ser la primera victòria del catalanisme contra el franquisme.[20]
Vegeu també
Bibliografia
- M. García Sebastián, C. Gatell Arimont, J. Palafox Gamir, M. Risques Corbella. Horitzó. Història. 2n Curs de Batxillerat. 1r, 2006. ISBN 84-316-7128-9.
- El franquisme a Catalunya (1939-1977). Barcelona: Edicions 62, Maig de 2007. Volum V. ISBN 978-84-297-5985.
Referències
- ↑ «Estatut de Catalunya del 1932». Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 4 desembre 2010].
- ↑ Els Segadors. L'himne nacional de Catalunya
- ↑ 3,0 3,1 3,2 El franquisme a Catalunya (1939-1977)". Barcelona: Edicions 62., Maig de 2007, p. 14. ISBN 978-84-297-5985.
- ↑ Batallons de Treballadors
- ↑ Joan Vilarroya i Font, Doctor en Història per la Universitat de Barcelona
- ↑ 6,0 6,1 El franquisme a Catalunya (1939-1977)". Barcelona: Edicions 62., Maig de 2007, p. 45. ISBN 978-84-297-5985.
- ↑ 7,0 7,1 El franquisme a Catalunya (1939-1977)". Barcelona: Edicions 62., Maig de 2007, p. 135-136. ISBN 978-84-297-5985.
- ↑ Lo Cascio, Paola. El franquisme a Catalunya (1939-1977)". Barcelona: Edicions 62., Maig de 2007, p. 156-157. ISBN 978-84-297-5985.
- ↑ Comissió d'Homenatge a Josep Benet i Morell. , 1991. ISBN 9788478262687., pàg. 406-407
- ↑ Jaume Fabre, Josep Maria Huertas i Antoni Ribas. Vint anys de resistència a Catalunya (1939-1959) Edicions La Magrana, Barcelona, 1978
- ↑ Bonamusa, Francesc. El franquisme a Catalunya (1939-1977)". Barcelona: Edicions 62., Maig de 2007, p. 160. ISBN 978-84-297-5985.
- ↑ Mauri, Marcel. El franquisme a Catalunya (1939-1977)". Barcelona: Edicions 62., Maig de 2007, p. 167. ISBN 978-84-297-5985.
- ↑ Homenatge a Quico Sabater a Sant Celoni en motiu del 50è aniversari de la seva mort
- ↑ 14,0 14,1 Clara, Josep. El franquisme a Catalunya (1939-1977)". Barcelona: Edicions 62., Maig de 2007, p. 170-172. ISBN 978-84-297-5985.
- ↑ Museu dels maquis a Castellnou de Bages
- ↑ Rúa, Carolina. El franquisme a Catalunya (1939-1977)". Barcelona: Edicions 62., Maig de 2007, p. 178-179. ISBN 978-84-297-5985.
- ↑ Martínez, Francisco. El franquisme a Catalunya (1939-1977)". Barcelona: Edicions 62., Maig de 2007, p. 181-183. ISBN 978-84-297-5985.
- ↑ Carles Geli. «Quins 'pebrots', al Palau!» (en castellà). El País, 20-05-2010. [Consulta: 18 agost 2010].
- ↑ Rúa, Carolina. El franquisme a Catalunya (1939-1977)". Barcelona: Edicions 62., Maig de 2007, p. 184-185. ISBN 978-84-297-5985.
- ↑ «Pujol rememora los 'Fets del Palau', la "primera victoria radical" del catalanismo en 1960» (en castellà). La Vanguardia, 19-05-2010. [Consulta: 18 agost 2010].