Montserrat

Per a altres significats, vegeu «Montserrat (desambiguació)».

Montserrat

Tipus	muntanya
Localitzat a l'àrea protegida	Parc Natural de la Muntanya de Montserrat
Lloc
Entitat territorial administrativa	Anoia (Catalunya), Baix Llobregat (Catalunya) i Bages (Catalunya)
41° 36′ 19″ N, 1° 48′ 41″ E
Serralada	Serralada Prelitoral Catalana
Característiques
Altitud	1.236 m
Dimensió	5 () × 10 () km
Punt més baix	riera de Marganell  (130 m )
Punt més alt	Sant Jeroni  (1.237 m )
Material	conglomerat
Història
Període	Eocè

Montserrat és un massís muntanyós de Catalunya situat a cavall de les comarques del Bages, l'Anoia i el Baix Llobregat. La seva forma singular i identificable destaca en el paisatge. En la història de Catalunya, la muntanya ha tingut un paper important perquè s'hi aixeca el monestir de Montserrat, una abadia benedictina consagrada a la Mare de Déu de Montserrat.

És la muntanya més emblemàtica de Catalunya. Situada a 40 kilòmetres de Barcelona, és un dels llocs més visitats del país. Els cims retallats amb imponents agulles i roques, sumats a l'enclavament del monestir, han captivat visitants i pelegrins des de fa segles.

Montserrat és un destí habitual dels excursionistes, muntanyencs i escaladors catalans. La proximitat a les grans ciutats i la facilitat dels accessos, fan que la muntanya sigui un lloc preferent per a moltes activitats esportives i de lleure.

Montserrat ha estat sempre un lloc concorregut i vinculat als pobles i als habitants del peu de la muntanya dedicats a l'agricultura i l'aprofitament del bosc. L'ocupació humana ha donat forma al territori, en un paisatge de camps de secà amb masos i masies al voltant de la muntanya i un bon nombre d'ermites entaforades entre les agulles i roques més enlairades.

Vista de Montserrat des del sud-est. Al centre-dreta de la imatge, de color blanc, s'identifica el monestir

Toponímia

Etiologia i etimologia

L'etiologia (causa del nom) i l'etimologia (significat del nom) del topònim són ben transparents, «Pròpiament "muntanya serrada", per la forma de les penyes esqueixades de la famosa muntanya» (Joan Coromines).

Pel que fa a les mencions antigues, segons afirma el mateix Coromines, no cal citar-ne per a «un nom tan universalment conegut». Apareix: Monte serrato (España Sagrada XXVIII, 64, 3); Monte Serrato (cartulari de Sant Cugat I, 229); Monte Serrato (llistes de les parròquies vigatanes p.p. Pladevall, p. 72); any 1359. Muntserrat (CoDoACA xn, 28). Primeres aparicions del topònim recollides a Onomasticon Cataloniae.

Hi ha autors que apunten diferents noms de la muntanya en la història. Conclouen que els romans l'anomenaven Monts tortus (muntanya torta o torçada). Els àrabs en deien Carraf "que porta aigua". En temps de Carlemany (s.VIII) Montsiat "muntanya senyorial". Finalment Montserrat "muntanya serrada".

Altres escriptors i estudiosos infereixen que, antigament, el nom de la muntanya era Mons Cells, que en caldeu vol dir "munts". S'afirma que Plini (segle I d.C) l'anomenà Mons exorcil o estorcil que significa "muntanya rara o estranya". Passada l'època romana, el nom va ser Carrafat i els sarraïns l'anomenaren Gis Taus: "penyes vigilants". Afirmen que Carlemany l'anomenà Mont Siat. A l'edat mitjana Mont-Serratus o Mont-Serrato. Alguns autors han castellanitzat el nom en Montserrate. És possible que la formació del nom Montserrat seguís a l'expulsió dels sarraïns cap a mitjan del segle X, canviant en el temps en Mons Obserrato, Monten Obserratum, Montis-Serrati, Mont Serrat, Montserratus i Montserrate.

Per a l'etimologia, Montserrat combina les paraules catalanes mont: muntanya, i serrat: participi del verb serrar, que prové del nom de l'eina per a serrar: serra, atesa la forma que tenen les muntanyes encadenades l'una al costat de l'altra, que també recorden alhora les dents d'una serra. En les representacions heràldiques, el símbol de Montserrat apareix com un grup de muntanyes d'or sobre camper de gules, amb una serra d'or tallant-les al damunt.

Com a antropònim o nom de persona, Montserrat també és emprat com a prenom (nom propi) femení, habitualment abreujat Mont, Montse, Muntsa, Serrat o Rat. Fins al segle XIX, també va ser un prenom masculí.

Extensió del topònim Montserrat

Montserrat vista des del nord-est. A la part central s'hi pot observar l'esbelta agulla del Cavall Bernat i a la dreta el cim de Sant Jeroni sobre la imponent muralla nord.

Existeixen més d'un centenar de topònims homònims de Montserrat a Catalunya i altres escampats per la geografia dels Països Catalans, d'Europa i d'Amèrica.

Montserrat vista des del nord-oest. Regió de les Agulles

America Central i del Nord: Montserrat (Massachusetts) població residencial, possiblement transportat als Estats Units de l'Illa de Montserrat; Montserrat (Petites Antilles) illa britànica. Amb nom castellanitzat: Montserrate (Mèxic) illa del golf de Califòrnia; Montserrate (Tabasco, Mèxic) illa fluvial, al riu Usumacinta; Montserrate (Chiapas, Mèxic) ejido (partida de terres); Montserrate (l’Havana, Cuba) barri; Montserrate (Matanzas, Cuba) barri; Montserrate (Arecibo, Puerto Rico) barri; Montserrate (San Salvador, el Salvador) colònia. Amèrica del Sud: Montserrat (departament de Libertad, província de Huamachuco, districte de Sartinamba, Perú) centre aurífer de Fara; Valle de Montserrat (departament d’Arequipa, Perú) municipi. Amb nom castellanitzat: Montserrate (parròquia de Pinheiros, Salto de Irú, Brasil) poble; Montserrate (estat de Bahía, Brasil) indret; Monserrate (província de Bogotà, Colòmbia) muntanya i ermita a la serralada oriental. Europa: Montserrat (Càller, Sardenya) barri, dit també abans Pauli Pirri; Montserrat (Ribera Alta, País Valencià) municipi; Montserrat (Brussel·les, Bèlgica) barri; Montserrat (Ondarrabia, País Basc) caseriu del barri de Jizubia. Amb nom italianitzat: Montserrato (Catània, Sicília) barri;

Singularitat orogràfica i toponímia

La Cadireta i la Foradada, a la regió o sector de les Agulles de Montserrat

Les Agulles de Montserrat. Vista des de l'est a prop de les Bohïgues

La singularitat orogràfica i la forma, sovint capriciosa, de les roques ha generat una toponímia riquíssima en un espai relativament reduït. Les agulles i les roques, amb les seves formes, evoquen coses i éssers i la imaginació humana els atribueix un nom, sovint pròxim i familiar, atenent la seva semblança. En els primers registres escrits de la muntanya ja hi ha referències a alguna roca o agulla. Hi ha denominacions amb referències religioses, molt pròpies del lloc: Sant Jeroni, l’agulla de la Creu, les Magdalenes, els Frares Encantats. Algunes agulles i roques tenen noms de fruits i hortalisses: la Pera, el Dàtil, el Rave, el Carbassó. També noms d’animals: l’Elefant, la Salamandra, el Camell, el Lloro. N'hi ha que inspiren temor: els Diables o el Mal Pas. Noms enginyosos: l’Ou de Colom, el Pito del Sereno o la Panxa del Bisbe. Amb noms de personatges per les seves formes i siluetes: el Sereno, el Pallasso, el Gendarme, el Novici, la Monja, el Faraó, la Mòmia. També hi ha noms d'objectes: el Dau, el Càntir, la Cadireta, el Setrill, la Gorra Frígia, la Gorra Marinera o la Palangana. Molts dels topònims montserratins, com altres a tot el país, han anat canviant amb el temps. N'hi ha que venen de ben lluny i encara romanen ben vius, mentre que n'hi ha de molt recents. A més a més, la topografia complexa i característica de la muntanya suposa sovint un problema en el moment de fixar els noms en els mapes de petita escala.

Geografia

Montserrat vista des del massís del Puigmal, a una distància de 80 quilòmetres

El massís de Montserrat té 10 km de llargària i 5 d’amplada, amb un perímetre de 25 km i una altitud màxima de 1.236 metres (msnm). Té una orientació ESE-NNO. El massís resta relativament enlairat sobre les terres més baixes de l'Anoia i el Baix Llobregat i manté connexió geològica i orogràfica amb les serres de Sant Llorenç i l'Obac, a la riba esquerra del Llobregat. És una muntanya majestuosa, ben visible i identificable des de molts indrets de Catalunya i més enllà. El massis muntanyós s'alça a la riba dreta del Llobregat, fent partió comarcal entre els límits del Bages, l'Anoia i el Baix Llobregat, repartit entre els termes municipals de Monistrol de Montserrat, Collbató, el Bruc i Marganell.

És un massís de formes singulars que s'enlaira bruscament a l'oest del riu Llobregat fins als 1.236 m del cim de Sant Jeroni, que també és cim comarcal de l'Anoia i del Bages. Altres cims montserratins són el Cavall Bernat, el Serrat del Moro, roca de Sant Salvador, Miranda dels Ecos, Miranda de Santa Magdalena i l'Albarda Castellana (1178 m), sostre comarcal del Baix Llobregat, entre altres. La muntanya obtingué la declaració de parc natural el 1987 per garantir la seva conservació natural i regular les activitats.

Vista de la muntanya cap a l'est des del cim de Sant Jeroni, (1.236 metres). En dies molt clars i sense calitja, es pot albirar la serra de Tramuntana de Mallorca, situada a més de 200 km de distància.

Els vessants

Al vessant nord de la muntanya, és on hi ha les parets i cingleres més altes i verticals, que superen els 300 metres d'alçada: la llarga cinglera del Frares Encantats, els Ecos, la Paret de Sant Jeroni, el Serrat del Moro, la Paret dels Diables, l'agulla del Cavall Bernat, el Serrat de les Barretines i el Serrat del Vent. De les altes cingleres es desprenen cap al nord importants serrats i contraforts entre els quals discorren torrents força llargs com el torrent del Casot, el de la Font del Llum, el de Piteu i el de les Escometes que arriba fins a la vora de Monistrol.

Al vessant sud, que s'aboca a el Bruc, can Jorba, la Vinya Nova i Collbató, no hi ha parets de tanta alçada com al vessant nord. Aquest vessant és un formidable laberint de serrats plagats de monòlits entre els quals desfilen dretes canals que s'enfilen fins als cims més alts. Hi ha roques i agulles com la Miranda del Pas del Príncep, el Montgròs, l'Albarda Castellana, l'agulla dels Pollegons i la Gorra Frigia, amb parets i arestes que arriben als 150 m. d'alçada. Les canals més enlairades acaban en torrents, gairebé tots d'orientació sud o sud-oest. Els més llargs són: el torrent del Porquer, al nord de el Bruc, i seguint d'oest a est, el del Tambor, el del Clot del Boixar, el de Migdia, el del Pont i el de la Font Seca, a tocar de Collbató.

Part baixa del torrent de Santa Maria, al peu del telefèric de Montserrat a prop de Monistrol

A l'extrem est, des dels cims de Sant Salvador i de Sant Miquel, i entre Monistrol de Motserrat i el pont de ca n'Astruc, ressegint el Llobregat a la part baixa, el vessant de la muntanya és un seguit de cingleres i feixes intercalades en una alçada que s'aproxima als 700 metres de desnivell. Tallant aquest sistema de cingles i feixes discorre el torrent de Santa Maria (també anomenat de Vallmala), que davalla des de Sant Jeroni, a la part més alta de la muntanya i a prop de la triple partió comarcal, passant pel pla dels Ocells i el monestir de Montserrat. El torrent de Santa Maria, d'una llargària de 5 km, discorre dividint la regió de Sant Salvador al nod de la regió de les Magdalenes al sud. Antigament, aquest torrent delimitava els bisbats de Vic i Barcelona.

A l'extrem oest, a la vora del coll de can Maçana, la Paret de les Agulles i el Serrat de la Portella formen una muralla que s'acosta als 200 m. d'alçada, d'on sobresurten, com una proa cap al nord-oest, la Roca Foradada i la Cadireta. En aquest extrem de la muntanya hi ha el Serrat de Guirló que divideix les aigües cap al nord: els torrents del Bosc del Frare i del Teix, o bé cap al sud: torrents de l'Illa i de la Diablera.

A grans trets, la muntanya queda dividida, en dues parts i de nord a sud, pel solc que formen la canal i el torrent de Migdia, al vessant sud, i la canal de la Font del Llum, al vessant nord, que s'uneixen al Portell de Migdia (1.029 m.), separant la regió dels Ecos a ponent de la regió de Sant Jeroni a llevant.

Hidrografia

Tots els torrents i rieres que envolten la muntanya són tributaris del riu Llobregat. Al vessant nord, tots els torrents aflueixen a la riera de Marganell que desguassa directament al riu Llobregat. Al vessant est els torrents són més curts i acaben directament al riu Llobregat entre Monistrol de Montserrat i l’indret de ca n’Astruc, a prop del Cairat. Al vessant sud-est, els torrents davallen fins al torrent de la Salut que desguassa en el riu Llobregat. Els torrents del vessant oest i sud oest són en general més llargs. Neixen al sector de les Agulles i discorren en direcció a la plana entre els municipis del Bruc i Collbató, afluint a la riera de Can Dalmases.

Montserrat vista d'aprop del Paller de Tot l’Any (desembre 2022)

Mar de boira al vessant nord de la muntanya de Montserrat

Clima

El clima de la muntanya de Montserrat és el clima mediterrani de baixa muntanya marítima, amb temperatures que descendeixen amb l'altitud però on s'hi manté l'eixut estival. Les dades de l’estació meteorològica del monestir, situada a 740 m. d'altitud, registren una precipitació mitjana anual de 678 mm. La temperatura mitjana anual s'estableix entre 13 i 14º C. La influència de la marinada és important i fa que s'hi formin boires, sovint denses, que eleven fortament l'humitat relativa de l'aire. Les nevades són poc freqüents però, en el cas d'una llevantada persistent, poden ser importants. La topografia complexa de Montserrat fa que el clima presenti contrastos entre llocs poc distants. En algunes raconades, depenent també de l'orientació, hi ha petites diferències amb el clima general.

L'isolament topogràfic de la muntanya fa que tots els vessants estiguin ben exposats a les ventades. Són força habituals les ratxes màximes diàries de 40 o 50 km/h, de vent des de l’oest cap al nord-oest. Durant l’any se superen els 75 km/h en una mitjana de 17 dies, sobretot de novembre a març, tot i que a l'hivern els anticiclons poden acomodar-se a la zona i afavorir l'absència de ventades fortes. Els cops de vent a l’estació automàtica del Servei Meteorològic de Catalunya a Sant Dimes (916 m), han registrat, des de 2003, 5 dies de més de 125 km/h, i 2 dies a l’any de mitjana de cops de 100 km/h.

La calor és forta a tota la muntanya, sobretot als vessants encarats a migjorn i a les cotes baixes. Una temperatura de 25 ºC durant l'estiu és molt habitual a l'altitud del monestir i pot arribar als fins els 30 ºC. El 28 de juny de 2019, la temperatura a l'observatori de Sant Dimes (916 m), situat per damunt del monestir, va arribar als 35,9ºC de màxima, una de les més altes dels darrers anys. La humitat mediterrània fa que alguns dies de l'estiu siguin molt xafogosos.

Durant l'hivern, en general, hi ha poques glaçades i són menys freqüents a la part baixa de la muntanya. Es produeixen glaçades en cotes altes per damunt de 800 metres uns vint dies a l'any. Sovint hi ha inversió tèrmica hivernal als fondals baixos de la muntanya, amb diferències que poden arribar als 15ºC respecte dels cims i els serrats més enlairats. Quan hi ha entrades d'aire fred polar o continental, la temperatura pot ser negativa de dia i de nit als cims més alts, on s'hi poden registrar mínimes inferiors als –5 ºC. El 27 de gener de 2005, l’estació de Sant Dimes va mesurar una mínima de –8,3 ºC i el 9 de gener de 1985 es van registrar –12 ºC al monestir.

Nevada a Montserrat (9 de març de 2010)

La precipitació mitjana anual a l’Abadia (740 m) és de 621 mm (període 1991-2020), variant anualment atès el clima mediterrani. Dels darrers 10 anys, el 2018 va ser el més plujós amb 1.002 mm, mentre que el 2015 va ser dels més eixuts amb 347 mm. Les majors precipitacions es concentren a la tardor i a la primavera, amb gairebé un dia de pluja per cada tres. Durant el pic de l'hivern, generalment, la pluja és més escassa. Al juliol hi plou un de cada sis dies. A Montserrat sovint hi ha aiguats importants, atesa la seva situació geogràfica de muntanya prelitoral. Aquests fenòmens són més freqüents a la tardor, però es poden produir en altres estacions de l'any. Un dels aiguats més destructius de la història recent va ser durant la matinada del 10 de juny de 2000, amb una forta tempesta que abocà 155,7 mm a la zona del monestir. La neu apareix a les parts més altes amb acumulacions de neu força discretes que s'acaba fonent en pocs dies. La nevada del 8 de març de 2010 va ser de les més importants dels darrers anys, amb 30 cm acumulats al monestir.

Regions

Regions de la muntanya de Montserrat

Atesa la complexitat del relleu, la majoria d'autors de mapes, guies i ressenyes de la muntanya, han optat per dividir-la en 6 sectors o regions que generalment han estat acceptades pels diferents àmbits i disciplines d'estudi, amb la voluntat que les descripcions de l'espai físic i natural de la muntanya puguin ser el més detallades possible. En la descripció física més habitual (Ramon de Semir, 1949), la muntanya es divideix en 6 regions: les Agulles, els Frares Encantats, els Ecos, Sant Jeroni (Tabor), Santa Magdalena (Tebas) i Sant Salvador (Tebaida). Al seu torn, cada regió es pot dividir en seccions, com ho fa Josep Barberà que en proposa 35. Tabor, Tebes i Tebaida són els noms antics, procedents de Galilea i d'Egipte, que identificaven les tres zones amb ermites a Montserrat.

• Regió de les Agulles. La regió està delimitada a l’Est per la Canal Ample, el torrent dels Cargols i el torrent del Clot del Tambor. A l’Oest limita amb Can Maçana i els camins i torrents van en direcció a el Bruc. Al sud, el serrat de les Arnes, el camí de Collbató a Can Maçana i les finques de can Salses, can Xico i el Castell, concordant amb els límits del parc natural. El límit nord s’estén des de la Serra Foradada i pel camí de Can Maçana a Santa Cecília (GR 172).
• Regió dels Frares Encantats. La Canal Ample, fa el límit oest amb la regió de les Agulles. És un torrent que neix sota el coll d’Agulles i conflueix amb altres afluint al torrent dels Cirerers. A l’extrem est d’aquesta regió, fent partió amb la regió dels Ecos, hi transcorre el torrent que neix a coll de Port i que acaba al torrent de les Grutes.
• Regió dels Ecos. S'estén al nord des del coll de Port fins a les Talaies. El límit nord és la carretera BP-1103. Pel sud, les últimes roques són les de la Palomera.
• Regió de Sant Jeroni (Tabor). El límit nord és la carretera BP-1103 de Can Maçana al monestir. L’extrem oest queda delimitat pel torrent de Migdia i més avall pel camí dels Francesos (també anomenat del Bassal dels Gats). Al sud fa límit la pista que uneix els municipis de Collbató i el Bruc, a prop de la Vinya Nova. Per l'est, el límit és el camí del Pont, allargant-se pel corriol que va del camí nou de Sant Jeron al Cavall Bernat, seguint per la canal homònima que descendeix cap a la carretera de Can Maçana al monestir de Santa Maria.
• Regió de les Magdalenes (Tebes). És la regió amb major extensió. El torrent de Santa Maria marca el límit nord de la regió. A l'oest, el límit és el torrent i el camí del Pont. Per l’est la carretera B 112 de Monistrol de Montserrat a Collbató. Aquesta mateixa carretera i la pista que uneix els municipis de Collbató i el Bruc són el límit a la banda sud.
• Regió de Sant Salvador (Tebaida). Dins la regió hi ha el monestir de Santa Maria i les agulles que hi ha al voltant També queda dins la regió el Cavall Bernat. Pel nord està limitada per la carretera BP-1103 de Can Maçana al monestir de Santa Maria i pel torrent de la font del Boix seguint pel torrent de l’Escuder. A l’est, la carretera C 55. Pel sud el torrent de Santa Maria. El límit oest queda marvcat per una part del torrent de Santa Maria i el camí antic del monestir a Sant Jeroni seguint pel caminet discorre cap al Cavall Bernat continuant pel torrent homònim que davalla fins a la carretera.

Terminologia geogràfica

Massís, serra, muntanya

En referència a Montserrat com a accident geogràfic, hom parla indiferentment de massís de Montserrat i muntanya de Montserrat. No és tan emprat el terme serra, tot i que, per les seves dimensions, potser seria el terme més escaient.

En la terminologia geogràfica, el terme massís és usat per a un grup de muntanyes elevades i delimitades per altres accidents geogràfics. La definició s'adscriu a una unitat estructural de menor dimensió que una serralada. En el cas de Montserrat, més que muntanyes el que hi ha són roques, algunes de grans dimensions i d'una alçada considerable, però que individualitzades no poden ser definides exactament com a muntanyes. El terme serra es defineix per un grup o arrenglerament de muntanyes menors que formen part d'un massís o d'una serralada i que, per la seva orientació o per les característiques físiques o geològiques, sovint poden ser individualitzades. En aquest cas, Montserrat és una de les serres que conformen la Serralada Prelitoral. Una muntanya és una elevació natural, acusada i abrupta del terreny. El terme muntanya és del tot generalitzable a un accident geogràfic local, aïllat o integrant d'altres unitats orogràfiques (serres, massissos, serralades). No obstant, muntanya, és el terme popularment més usat per a Montserrat.

Geologia

Roques de conglomerat característic de Montserrat a la vora del cim de Sant Jeroni.

Al llarg de mil·lennis l'erosió ha acabat modelant un relleu brusc, amb grans parets i blocs arrodonits de conglomerat rosa i argiles. A les seves entranyes, l'erosió de tipus càrstic ha creat nombroses coves i avencs. Montserrat té un relleu característic, fins al punt que molts geògrafs i geòlegs han convingut a anomenar-lo "relleu montserratí", per la duresa dels conglomerats que han resistit en el temps l'erosió diferencial.

La muntanya de Montserrat està formada per roques sedimentàries originades pels sediments que van reblir la Conca de l'Ebre. La duresa dels conglomerats i l'activitat tectònica que es produí a la vora, acabà en la forma ressaltada de la muntanya respecte del seu entorn. Hi ha diferents nivells o capes de conglomerats que s'interposen amb altres nivells de gresos i lutites vermelloses, sobretot cap al nord-est, on hi ha la conca central catalana. En direcció al sud-oest, els conglomerats adquireixen una potència (gruix) que supera els 1.000 m. Al nord i al nord-est de la muntanya, les roques tenen fàcies marines amb margues, lutites i calcàries, on sovint s'hi observen els fòssils de foraminífers, mol·luscs, equínids i briozous. El tipus de conglomerat de Montserrat s'anomena "pinyolenc" format per clastos (còdols) de diferent grandària units fortament per ciment. Els conglomerats de Montserrat es dipositaren durant l'Eocè inferior i mitjà, en ambients de cons de dejecció i ventalls deltaics. Els rius transportaven els sediments des del sud i el sud-est. Les transgressions marines successives produïren alternativament fàcies continentals i marines fins que la darrera regressió, a finals de l'Eocè, va tancar la Conca de l'Ebre.

Roques, parets i agulles

Article principal: Llista de les roques, parets i agulles de Montserrat

Ramon de Semir d'Arquer, el1949 elaborà el "Mapa de Montserrat", un important mapa topogràfic de la muntanya de Montserrat, amb la toponímia revisada pels monjos de l'abadia de Montserrat, on hi figuren numerades 594 roques i agulles encabides en sis regions.

Per al recull detallat de les roques amb la corresponent altitud, l'autor invertí més de 10 anys

Josep Maria Rodés i Ferran Labraña, entre 1972 i 1982, elaboren cinc guies d'escalada on descriuen les diferents vies existents a les roques, parets i agulles, agrupades en les diferents regions de la muntanya. Les guies van ser molt importants per a la bibliografia de muntanya a Catalunya.

Josep Barberà i Sauqué, el 1977 publica el llibre "Montserrat pam a pam, Operació Montserrat". En el seu estudi minuciós de la muntanya, Barberà fa un inventari de roques i agulles (amb nom i sense nom), agrupades en 5 regions dividides en 35 seccions. El llibre comportà un treball exhaustiu on hi van col·laborar diversos muntanyencs i escaladors com Vicenç Soto, Josep Brullet, Jordi Monterde, Felix Burgada, Salvador Ubach, Francesc Sabat, Josep M. Torras i Ferran Labraña entre altres bons coneixedors dels racons de la muntanya

Regions i roques i agulles de Montserrat
Regions (Ramon de Semir, 1949)	perímetre Km	àrea ha	roques i agulles	Seccions (J. Barberà,1977, adaptades a 6 les regions de R. de Semir) Barberà integra la regió de Sant salvador a la regió de les Magdalenes
Regió d'Agulles	11.473	250,16	99	Sant Pau Vell, Pallers, Saques, Bola
Regió dels Frares Encantats	5.443	102,94	94	Centenar, Frares, Miranda del Príncep
Regió dels Ecos	8.686	343,52	91	Comes, Naps, Roca Roja, Palomera, Montgròs, Faraó, Ecos
Regió de Sant Jeroni	10.079	295,15	94	Sant Jeroni, Serrat del Moro, Sant Antoni, Albarda, Vinya Nova
Regió de les Magdalenes (Santa Magdalena)	13.386	763.79	99	Pollegons, Bellavista, la Plantació, Sant Pere, Les Gorres, Sant Joan, Boirafua, Serrat dels Monjos, Serra Llarga, Sant Miquel, Santa Cova
Regió de Sant Salvador	12.937	515,90	94	Monestir (Sant Benet), Mullapans, Torrent Escuder, Flautats, Cavall Bernat

Coves i avencs

Espeleotemes: interior Cova del Salnitre a prop de Collbató

Montserrat conté més d'un centenar de coves i avencs explorats. L'aigua de la pluja s'escola a través de les esquerdes que hi ha entre les roques i blocs de conglomerat i en dissol la roca. Aquest fenomen, anomenat carstificació, que es produeix des de fa milions d'anys, ha creat sota terra una diversitat de cavitats on hi abunden els espeleotemes (estalactites, estalagmites). La´cova més coneguda i popularment visitada és la Cova del Salnitre, de 530 m. de recorregut, per la seva espectacularitat i per ser una de les primeres coves estudiades a Catalunya. Hi ha altres coves importants, com la Cova Freda, de 232 m. de recorregut, també a prop de Collbató.

Pou vertical: avenc dels Pouetons de les Agulles, El Bruc

L’avenc dels Pouetons, a la regió de les Agulles, amb 529 m. de recorregut i 125 m. de fondària, és una de les cavitats de Montserrat preferides dels espeleòlegs, però només és apte per a espeleòlegs i eportistes amb coneixements tècnics per a afrontar llargs pous verticals amb l'ajuda de material específic. Per a accedir-hi cal una autorització especial del Parc Natural. Un altre avenc important, a l'extrem est de la muntanya és l'avenc Ventós, de 140 m. de recorregut i 21 m. de fondària.

Flora

Vista de la part alta del torrent de Santa Maria, amb l'alzinar ocupant tots el replans i canals a la part alta de la muntanya.

L'aritjol és una liana amb fulles i tiges punxants que s'escampa per damunt d'arbres i arbustos.

L'orella d'ós és una espècie que ocupa les zones rocoses i humides de la muntanya. És poc freqüent però molt vistosa quan floreix.

Article principal: Parc natural de Montserrat

El bosc mediterrani per excel·lència és també el tipus de vegetació predominant a Montserrat. Dels arbres principals en destaquen les alzines i el pi blanc i entre els arbustos i la vegetació herbàcia, el milfulles, l'arboç i el llentiscle refugiat a les solanes més càlides. La muntanya és territori dels alzinars (Quercus ilex) que ocupen els replans i les canals.

L'Alzinar produeix zones ombrívoles, amb un sotabosc on hi predominen les espècies ecrerofil·les i on també s'hi pot desenvolupar un estrat arbustiu alt que acull laurifolis. Les lianes no hi falten en aquests ambients i es sobreposen als arbres i els arbustos cercant la llum del Sol. A les zones més eixutes i a les escletxes del rocam hi apareixen el càdec (Juniperus oxycedrus) i la savina (Juniperus phoenicea).

Les condicions ecològiques permeten l'existència d'espècies endèmiques en les cingleres i roquissars. L'alzinar proporciona un sotabosc relativament humit que permet l'expansió d'arbustos i lianes com l'aladern (Rhamnus alaternus), arítjol (Smilax aspera), marfull (Viburnum tinus), lligabosc (Lonicera implexa), aladern fals (Phillyrea latifolia), galzeran (Ruscus aculeatus), boix (Buxus sempervirens), heura (Hedera helix), arboç (Arbutus unedo) i altres.

Als solells de l'alzinar amb marfull, amb sòls bàsics i de poc gruix, s'hi escampa la brolla, amb romaní (Rosmarinus officinalis), bruc d'hivern (Erica multiflora), farigola (Thymus vulgaris), amb algun pi blanc (Pinus halepensis) escadusser. A les cingleres orientades al sud s'hi fan petits matolls de te de roca (Jasonia saxatilis).

El sotabosc de l'alzinar amb boix, a les zones obagues, l'ocupen comunitats de corona de reina (Saxifraga callosa ssp. Catalaunica) i orella d'ós (Romana myconi). En cornises i feixes a l'obaga hi ha algun pradell de seslèria (Sesleria sp.). Els alzinars muntanyencs no són freqúents a Montserrat i només n'hi ha als plans situats a més altitud (800-1.200 m.) on hi ha sòls més àcids (descalcificats). Els arbustos hi són escassos i s'hi fan herbes com la vara d'or (Solidago virgaurea), la betònica (Stachys officinalis), el te de muntanya (Veronica officinalis), i la maduixera (Fragaria vesca). Excepcionalment i en aigunes raconades hi ha comunitats de rouredes amb boix (Buxo-Quercetun pubescentis) i de teixedes (Saniculo-Taxe-Tum), associació del teix (Taxus baccata) amb la sanícula (Sanicula europaea), i altres espècies, com l'avellaner (Corylus avellana) i el marcòlic (Lilium martagon).

Fauna

Article principal: Parc natural de Montserrat

L’activitat humana i la urbanització a la vora de la muntanya de Montserrat, des de fa d'ecades, va afectar la fauna autòctona, sobretot les grans aus i els mamífers. Els incendis que ha patit la muntanya també van afectar la permanència d'aquests animals. En els darrers anys (2000-2025), la natura de la muntanya s'ha recuperat força.

L'esquirol habita freqüentment el bosc, sobretot a les parts baixes de la muntanya on troba aliment en els pins.

Entre els mamífers hi ha el porc senglar (Sus scrofa), l’esquirol (Sciurus vulgaris), la fagina (Martes foina) i el gat mesquer (Genetta genetta), habitant les tupides bosquines al peu i vessants baixos de la muntanya. L'any 1995 s'hi va introduir l'erc (Capra pyrenaica), bòvid que amb els anys s'ha adaptat perfectament i amb exemplars que són fàcilment visibles a arreu de la muntanya. En un espai protegit, les cabres s'han acostumat a la presència humana.

L'escurçó no és una de les serps més comunes a la muntanya però, si ens endinsem en racons poc transitats, cal extremar les precaucions.

Són freqüents els rèptils com el dragó comú (Tarentola mauritanica), el perillós escurçó ibèric (Vipera latasti), el sargantaner gros (Psammodromus algirus), el llangardaix ocel·lat (Timon lepidus) i la serp verda (Malpolon monspessulanus).

Els amfibis són escassos i només habiten els pocs llocs que conserven l'aigua i força humitat durant tot l'any. Puntualment hi ha el renoquet (Pelodytes punctatus) o la salamandra (Salamandra salamandra).

La muntanya afavoreix els d’ocells i aus que habiten les roques i el cingles com el ballester (Apus melba), el roquerol (Ptyonoprogne rupestris) o el pela-roques (Tichodroma muraria). Al bosc hi viuen el tord comú (Turdus philomelos), el bruel (Regulus ignicapillus), el tudó (Columba palumbus) o el tallarol gros (Sylvia borin). També hi ha rapinyaires com l’àguila cuabarrada (Aquila fasciata), el falcó pelegrí (Falco peregrinus) i el falcó mostatxut (Falco subbuteo), habitant parets, cingleres i canals on hi fan els nius. Per protegir aquestes espècies s'han delimitat zones on es prohibeix l'escalada i altres activitats que poden afectar la reproducció i permanència d'aquestes aus a la muntanya.

Primeres exploracions

L'àliga cuabarrada o àliga perdiguera és una au rapinyaire protegida a arreu del país.

La part alta de la muntanya de Montserrat va ser intransitada i gairebé deserta durant molt segles. Per als habitants de la contrada era un lloc inconreable i alhora inhòspit. Probablement, fins ben entrat el segle XVII, només hi trescaven els caçadors i els herbolaris. A l'inici del segle XIX, el monjo i naturalista Gerard Joana (1769-1841), explorà els racons de la regió de les Agulles, recollint espècies vegetals i localitzant coves i avencs. També localitzà l'avenc dels Pouetons i a la cova del Salnitre

Primeres excursions i escalades

Article principal: Història de l'escalada a Catalunya

El 1880, Cèsar August Torras, amb els seus companys de l'Associació Catalana d'Excursions Científiques i amb el guia J. Subirana, aconseguiren el cim del Montgròs. A la dècada de 1920 a 1930, comencen les primeres escalades a Montserrat. Membres de diferents grups excursionistes assoleixen les primeres ascensions. Entre aquests, Lluís Estasen, Jofre Vila i Josep Puntas.

La Mare de Déu i el monestir

Monestir de Montserrat.

Article principal: Mare de Déu de Montserrat

Des de la troballa de la imatge de la Mare de Déu, contada en una llegenda, l'any 880 a la Santa Cova, la muntanya ha estat un lloc d'espiritualitat, devoció religiosa i pelegrinatge. La Mare de Déu de Montserrat, és anomenada popularment a Catalunya "la Moreneta" pel seu color fosc i els creients la consideren la santa patrona de Catalunya. La imatge és una talla romànica de fusta del final del segle xii. El color negre és el resultat de la transformació cromàtica del vernís a causa del pas del temps. La festivitat, d'acord amb el santoral catòlic, es celedra el dia 27 d'abril.

Article principal: Monestir de Montserrat.

Entre les construccions del monestir de monjos benedictins, la sala capitular, el claustre neoromànic i el refetor, destaquen per la seva peculiaritat i el seu estil arquitectònic, renovat el 1925 per Josep Puig i Cadafalch. L'actual comunitat de Montserrat està formada per uns vuitanta monjos que segueixen la regla de sant Benet (segle vi). L'objectiu principal de la comunitat és continuar fent de la muntanya un lloc de trobada i pregària. El monestir inclou una biblioteca amb gairebé 300.000 volums, una escolania de nois cantors (considerada el conservatori infantil més antic d'Europa) i un museu amb obres d'artistes com el Greco, Picasso o Dalí. Fins i tot, conté tresors de l'antic Egipte, entre els quals destaca una mòmia. El monestir de Montserrat és a l'origen d'iniciatives del món editorial com les Publicacions de l'Abadia de Montserrat i la revista Serra d'Or.

Les ermites

L'ermita nova o capella (aïllada) de Sant Joan (s.XX)

Estança sota la balma obrada (interior) de l'ermita original de Sant Joan (s.XVI)

Ermita de la Santa Creu, a la vora de Sant Dimes i el pla de la Trinitat

Ermita o capella de Sant Miquel

A part del monestir i la Santa Cova, per la muntanya hi ha escampades un bon nombre de petites ermites. A partir del segle XIV, els ermitans ocuparen llocs a la part alta de la muntanya, aprofitant les coves i les balmes com a habitacles. Més endavant, entre els segles XVI i XVIII s'ampliaren els llocs edificant-hi murs de pedra. Algunes de les ermites canviaren de lloc, però no pas gaire lluny del seu emplaçament original. En l'edificació, la reconstrucció i el manteniment de les ermitres hi tingué molt a veure l'abadia de Montserrat. Això es produí sobretot a l'època medieval perquè en aquell temps la fama del monestir s'estenia també a la de les ermites.

Ermites de Montserrat
ermita	regió	data	elements	estat	lloc	altitud (m)
Sant Antoni	Tebaida	s.XV	murs i cisterna	ruïnes	torrent de Santa Maria	1.090
Sant Benet	Tebaida	s.XVI 1536	capella 1927	renovada	sota la Prenyada	970
Sant Dimes	Tebaida	s.XVII-XVIII	ermites, restes del castell antic	consolidat	cingles del monestir	910
Sant Jaume	Tebes	sense dades	balma, murs, cisterna	no consolidat	Gorra Marinera	1.058
Sant Jeroni	Tabor	s.XVI (1512-1536)	cap (s.XX restaurant) capella	restes	sota el cim de Sant Jeroni	1.182
Sant Joan	Tebes	1559	restes (s.XX restaurant) capella	restes	final camí de Sant Joan	1039
Sant Onofre	Tebes	1512	balmes i murs	consolidat	final camí de Sant Joan	1.039
Sant Salvador	Tebaida	1512-1532	murs de pedra (trasllat)	restes	roca de Sant Salvador	1.086
Santa Anna	Tebaida	1498	murs de pedra, cisternes	restes	pas dels Francesos	891
Santa Caterina	Tebes	1512 s.XVII	balma, murs de pedra	restes	a prop de Sant Joan	988
Santa Creu	Tebaida	1512-1536	murs, cisternes	restes	cingles del monestir	985
Santa Magdalena	Tebes	1498	murs, graons, cisternes	restes	a prop de Sant Onofre	1.090
Santíssima Trinitat	Tebaida	1494	murs, cisterna	no consolidat	pla de la Trinitat	966

A les 12 ermites històriques, s'hi va afegir la de Santa Anna que no era ben bé una ermita, sinó un lloc de trobada conventual dels ermitans. En aquestes ermites hi van viure ermitants fins al primer quart del segle XIX. A més a més de les ermites, també hi ha altres capelles del primitiu eremitori: Santa Maria, Sant Iscle, Sant Pere, Sant Martí i Sant Miquel.També existeixen un seguit d'oratoris escampats pels camins i racons de la muntanya. Algunes ermites com la de Sant Joan i la de Sant Jeroni van quedar arrasades per altres construccions. A la vora s'hi edificaren capelles homònimes. Altres es referen o s'alçaren de nova planta com la de Sant Benet.

Era costum dels pelegrins que arribaven al monestir, seguir la visita a les ermites, car aquell esforç devocional els feia guanyar indulgències. Era una ruta´molt popular atesa la fama i la santedat d'alguns ermitans. Per no causar cap destorb a la vida contemplativa dels ermitans, a prop o bé a l'exterior de les ermites, s'hi construiren petits oratoris.

Activitats al medi natural

Collet de Guirló, a prop de can Maçana a l'extrem oest de la muntanya

Per les seves característiques úniques, Montserrat és un lloc idoni per a la pràctica d'activitats a l'aire lliure. Montserrat és un punt de partida de moltes excursions a peu pels senders i camins que s'endinsen o travessen la muntanya. L'esport per excel·lència, històricament, ha estat i és l'escalada i darrerament l'escalada per vies ferrades.

Senderisme

Senderisme: els senders i corriols permeten fer des de petites excursions fins a grans caminades per tot Montserrat. Els punts de partida són el monestir, Santa Cecília, Can Maçana i Collbató. Es pot pujar a Sant Jeroni des del monestir (1 h 30 min) o fer la Transmontserratina (de Can Maçana al monestir) en 7 hores. També es pot seguir el GR172 (sender de gran recorregut), que travessa Montserrat per la cara nord.

El refugi Vicenç Barbé (FEEC) a la regió de les Agulles

A Montserrat hi ha camins i senders principals ben fresats, senyalitzats i força concorreguts, però i n'hi ha que només són aptes per a muntanyencs experts i, tot i així poden ser difícils de seguir i tècnicament complicats alhora. La muntanya de Montserrat, per més pròxima i assequible que sembli, no és una muntanya fàcil, sinó ben al contrari. La topografia complexa de la muntanya comporta extremar les precaucions a l'hora d'emprendre quasevol itinerari que s'endinsi en un espai laberíntic de roques, canals i estimballs. A part de l'equipament i l'experiència i la preparació física necessària, és molt important consultar i portar sempre al damunt guies i mapes de la muntanya i no abandonar mai les rutes ressenyades.

Montgròs, Plecs de Llibre, Portell de Migdia i la Talaia des del sud al peu del camí dels Francesos.

Darrer tram d'escales que arriben al cim de Sant Jeroni, punt culminant de la muntanya

Abans d'emprendre itineraris per la muntanya de Montserrat, cal cercar informació actualitzada de l'estat dels camins i senders, que són canviants després de períodes de forts aiguats i esllavissades. El Parc Natural de la Muntanya de Montserrat disposa d'informació important i útil per a la pràctica del senderisme, punts de cobertura del telèfon d'emergències 112, consells i recomanacions.

Al vessant nord

El sender GR 172 uneix can Maçana, a l'extrem oest de la muntanya, resseguint el vessant nord, amb el monestir i després amb Collbató, a l'extrem est.

El sender passa, venint de Piera, pel coll de can Massana i el collet de Guirló, segueix per sota la Roca Forada, els Frares Encantats i el camí de la Font del Llum fins al monestir de Santa Cecília, on coincideix amb el PR C-19. Segueix pel camí de l'Arrel sota el Serrat del Moro i el Cavall Bernat, depassa la canal del Pou del Gat, i s'enfila, en direccií sud, cap al pla de la Trinitat on tot seguit el camí davalla cap al monestir. Des del monestir, el camí puja cap a Sant Miquel i baixa pel camí de la Quadra de Sant Miquel cap a les Feixades i la Cova del Salnitre, ja a prop de Collbató. D'aquest sender parteixen camins i canals que s'enfilen cap als cims més alts de la serra: la canal de la Font del Llum, la canal de Sant Jeroni o la canal Plana, entre altres.

Al vessant sud

El camí de Collbató al Bruc ressegueix pel sud el límit entre la plana i la muntanya. Entre el Bruc i can Maçana, en direcció nord, travessa les Agulles.

El camí comença ample i planer, partint de Collbató seguint el camí de la Vinya Nova, Can Jorba i el Bruc, des d'on cal seguir, ja per terreny muntanyenc, el sendrer que s'endinsa i puja en direcció nord cap a la regió de les Agulles, passant sota els Pallers i d'aquí segueix cap al refugi Vicenç Barbé i abans d'arribar-hi, gira en direcció oest cap a la Portella seguint el PR-C78 que porta a can Maçana. Des d'aquests camins que recorren el vessant sud de la muntanya, surten altres camins, corriols i canals que pugen als punts més enlairats de la serra: el camí Vell de Collbató al Monestir, el camí del Pont i el camí dels Francesos, entre els més concorreguts.

Travessa vessant Nord - vessant sud

Camí dels Degotalls, a la vora del monestir

Hi ha un sender principal que travessa la muntanya de nord a sud a través del Portell de Migdia. Al vessant nord parteix del monestir de Santa Cecília, pel camí de la Font del Llum (GR 172) i puja fins al Portell de Migdia. Des del portell, segueix descendint pel vessant sud per la canal de Migdia i el camí dels Francesos, fins a la vora de can Jorba (PR-C78).

Des dels pobles veïns al monestir

Des de Monistrol s'accedeix al monestir per la drecera dels Tres Quarts (GR 96) o pel camí de les Pigues (GR 5) Altres camins també s'acosten a Santa Cecília pel camí de l'Àngel i la Baixada dels Matxos.

Camí de Sant Joan, a prop del pla de les Taràntules

Des de Collbató s'hi arriba pel camí Vell de Collbató al Monestir, passant per Sant Miquel, també anomenat popularment camí de les Bateries. També és molt freqüentat el camí de les Feixades (GR 172), deixant a l'esquerra el GR i continuant pel corriol que va cap a la Santa Cova i després segueix pujant fins al monestir.

Des de Sant Cristòfol de Castellbell, el GR 4 arriba a Santa Cecília, on enllaça amb altres senders del vessant nord (GR 172 i PR-C19).

Des del Bruc cal acostar-se fins a can Jorba, la Vinya Nova o Collbató per prendre algun dels camins i senders que accedeixen al monestir pel vessant sud. També s'hi pot arribar voltant la muntanya pel nord i anar a cercar el GR 172 fins a Santa Cecília i d'allà continuar fins al monestir.

Des de Marganell cal anar a cercar el GR 4 i el PR-C19 que porten fins a Santa Cecília i després continuar fins al monestir.

Escalador a Montserrat

Des del monestir als llocs i ermites de la muntanya

Des del monestir parteixen camins ben senyalitzats que es dirigeixen a les ermites, amb alguns trams arranjats o pavimentats com el camí dels Degotalls entre el monestir (712 m.) i l'indret dels Degotalls (720 m.); el camí de la Santa Cova entre el monestir (720 m.) i la Santa Cova (605 m.); el camí de Sant Miquel entre el monestir (120m.) i la capella de Sant Miquel (823 m.); el camí de les ermites, entre Sant Miquel (823 m.) al pla de les Taràntules (971 m.); el camí de Sant Joan entre el pla de les Taràntules (971 m.) i l'ermita de Sant Joan (1.023 m.) i el camí nou de Sant Jeroni, entre el pla de les Taràntules (971 m.) i el cim de Sant Jeroni (1.235 m.).

Escalada

Escalada: un lloc mític de l'escalada a Montserrat i a Catalunya és la zona de les Agulles, on es poden escalar desenes d'agulles de diversa dificultat. Les regions més pròximes al monestir, Magdalenes (Gorros) i Sant Salvador (Sant Benet), són les més concorregudes. L'escalada al Cavall Bernat és una de les més interessants i emblemàtiques de Montserrat. Altres zones d'escalada habitual són les parets del vessant nord, especialment el Serrat del Moro, la Paret de l'Aeri i la Paret de Diables.

Tram de la via ferrada de les Dames, Montserrat

Les vies d’escalada a Montserrat tenen inici als anys 20 del XX. D'aleshores fins al 2019 s’han comptabilitzat un total de 5.641 vies d'escalada a les diferents roques parets i agulles de la muntanya. A partir de 1920 es comencen a ascendir sistemàticament totes les agulles per la via més accessible. Els escaladors montserratins destaquen en la seva inventiva, utilitzant mitjans artificials per superar els trams més difícils: ferros clavats a les esquerdes, tacs de fusta encaixats i fins i tot troncs d'arbre per on enfilar-se. També els "passos d'esqueneta", fent petites torres humanes per a superar passos verticals i desploms.

Primeres històriques

• Lluis Estasen fou el primer escalador que va ascendir la via normal de la Gorra Frígia l’any 1920
• L'any 1935 s'aconsegueix la mediàtica fita de l'ascensió al Cavall Bernat. La cordada era composta per Josep Costa, Carles Balaguer i Josep Boix.
• L'any 1941 Jordi Panyella (Pany) Jordi Farrera, Raimon Estrems, aconseguiren escalar el Gegant Encantat. El mateix any, Jordi Panyella i Jordi Ferrera aconsegueixen escalar el tram inferior de la Paret de l’Aeri i arriben fins a un petit replà que anomenen "Plaça de Catalunya".
• A l'octubre de 1948 s'aconsegueix definitivament la part superior de la Paret de l’Aeri. La cordada era formada per Joan Camp, Josep Alaix, Jaume Camarasa, Lluís Corominas, Tino Izquierdo i Francesc Gual.
• El 1956 s'ascendeix una altra paret mítica, la Paret de Diables, per la cordada J. Camp, J. Alaix, J. Corominas i J. Camarasa.
• L'any 1960 s'escala la paret nord el Serrat del Moro, per la cordada Jaume Mas-Josep M. Brullet.

Vies ferrades

Vies ferrades: La via ferrada més coneguda, la "Teresina", està permanentment tancada. La via ferrada més concorreguda actualment és la Canal de less Dames o de l'Artiga Baixa (nivell de dificultat D), d'accés obert amb restriccions des de novembre de 2020.

Cal esmentar que el Patronat de la Muntanya de Montserrat no ha preparat ni instal·lat cap equipament de vies ferrades, canals equipades o passos equipats. Totes les instal·lacions existents a la muntanya han estat col·locades voluntàriament per persones físiques o jurídiques. Per a qualsevol nova instal·lació o tasca de manteniment, cal l'autorització expressa del Patronat. Les activitats estan regulades. Cal obtenir autorització prèvia.

Contes, mites i llegendes de Montserrat

La muntanya de Montserrat ha estat una font inesgotable de llegendes, contes i mites. Antigament, la muntanya imposava temor pels seus racons inhòspits, per la forma intrigant de les roques, per les coves tenebroses i els aterridors abismes, que esperonaren la imaginació dels pobladors i visitants que al seu temps crearen misteris, personatges fabulosos i relats fantàstics. Al segle xiii, la muntanya ja era molt coneguda a la península ibèrica i a tot Europa, i és a partir de l'època medieval que comencen a crear-se moltes de les llegendes de Montserrat. Moltes d'aquestes llegendes i relats, s'escampen i es poularitzen durant el segle segle XIX.

Joan Amades recollí moltes de les llegendes de la muntanya en la seva obra Llegendes i tradicions de Montserrat: El Mansuet o el mite dels Pallers o la llegenda dels gegants Regira-rocs. També hi ha llegendes relacionades amb els fets miraculosos a la Font del Miracle i la Llegenda del riu de Montserrat, entre altres.

Montserrat al "Roman de Mélusine"

L'obra de Jean d'Arras, Roman de Mélusine (1397), acaba amb el pelegrinatge de Raimondí, marit de la fada goja Melusina, que incomplí la promesa que feu de no mirar-la quan ella es banyés, fins a Montserrat. Jean d'Arras fa una descripció de la muntanya i fa pujar Raimondí, com a ermità, fins a l'ermita més penjada de la muntanya. Raimondí cau malalt i, a punt de morir, se li apareix Melusina convertida en una serp «apparut à Montserrat».

El Sant Greal

La connexió entre Montserrat i el Greal ve del segle XIII. Aleshores el culte marià s'estenia per tot Europa. Els relats al·ludien camins i rutes secretes per on van transportar el calze sagrat fins al monestir benedictí per protegir-lo dels sarraïns. El cavaller, poeta i trobador alemany Wolfram von Eschenbach, en el seu poema Parzival (1200-1210), descrivia la muntanya Montsalvat, que fou identificada com Montserrat, on hi havia un castell on es resguardava el Greal. Molts anys més tard, Richard Wagner, situà l’òpera Parsifal en un escenari basat en aquell Montsalvat. La relació es consolidà quan l’Enciclopèdia Britànica de 1911 afirmà que Montsalvat i Montserrat eren el mateix lloc. Una confusió que tingué conseqüències quan Heinrich Himmler, el 23 d’octubre de 1940, visità el monestir amb l'objectiu de trobar el Sant Greal. Objectiu que no aconseguí.

Timbaler del Bruc. Escultura de Frederic Marès. (1952)

El Timbaler del Bruc

Article principal: Timbaler del Bruc

L’any 1808, durant la Guerra del Francès, s'escampà la llegenda d’un jove que tocant el tambor es convertí en símbol de resistència. La llegenda té un rerefons històric en el jove Isidre Lluçà i Casanovas, nascut a Santpedor el 1791. Amb 17 anys, s’enfilà a la serra i des d’allí féu sonar el seu tambor, produint l'eco que foragità els soldats napoleònics a la batalla del Bruc.

Escultura de fra Joan Garí, creada entre els anys 1718 i 1732. Autor: Matias Bernard Brau dins el conjunt d'escultures "Pessebre de Braun" a prop de Kuks, Txèquia.

La llegenda de Fra Garí

Article principal: Fra Joan Garí

Llegenda vinculada a la tradició àrab i amb les narracions de redempció. Jeroni Münzer anotà la llegenda al seu dietari mentre visitava la muntanya el1494.  Aquesta llegenda ha estat motiu d’inspiració de poetes i narradors: Joan Maragall, Jacint Verdaguer o Cristòfor de Virués. La llegenda de Fra Garí té un origen madieval i és de les més antigues vinculades amb Montserrat. Es va fer molt popular a Catalunya i en altres països d'Europa.

La Santa Cova: la troballa de la imatge de la Moreneta

La llegenda conta que la Moreneta va ser trobada per uns pastors que es dirigiren cap a una cova d'on sortia una llum resplendent. El bisbe de Manresa va ordenar que la imatge fos transportada fins a la ciutat però, en el viatge, la imatge s'anava fent més pesada com més s'allunyava de la cova.

El Gegant Encantat, pintura de Santiago Rusiñol (1901)

El gegant encantat

La llegenda explica que un gegant era rei i senyor de la muntanya de Montserrat. Tan bé guardava casa seva, que no permetia que s'hi acostés ningú, i tot el dia s'estava vigilant sempre voltant les vores de la muntanya. Si hi trobava algú, se'l crospia com una molla de pa. Un dia el gegant s'adormí i es despertà envoltat de gent que havia entrat i pujat a la muntanya. El gegant va quedar tan esmaperdut que es quedà de pedra. Hi ha diverses versions de la llegenda.

El Cavall Bernat

Al lloc més alt de la muntanya, un dia el diable s'aparegué a un boscater i li oferí un cavall molt forçut, anomenat Bernat perquè l'ajudés a la feina. A canvi, el llenyataire, havia de tornar-li un cavall igual de fort al cap de 10 anys. Complert el termini el diable tornà a cobrar el deute, però la dona del boscater va començar a resar a la Mare de Déu per demanar-li ajuda. El diable marxà del lloc però hi va deixar plantada la gran roca apuntant al cel.

El castell d'Otger Cataló

Hi ha el relat que localitza un castell que Otger Cataló tingué a la muntanya de Montserrat. Fins i tot s'han fet recerques per a esbrinar si hi ha algun fonament històric. Però, al capdavall, el castell llegendari mai s'ha trobat a Montserrat.

Albirament d'ovnis

Entre els ufòlegs es creu que Montserrat és un lloc idoni per veure-hi ovnis. Al lloc anomenat pels aficionats a la ufologia ''esplanada dels albiraments", a prop de can Maçana, s'hi reuneixen sovint grups d'entusiastes. Hi ha qui diu que a la muntanya hi conflueixen energies còsmiques i s'ha convertit en un lloc de pelegrinatge per als estudiosos d'aquests objectes i fenòmens. L'iniciador de les trobades fou Lluís Josep Grifol, que als anys 70 del segle passat, afirmà que va tenir contacte telepàtic amb éssers d'altre món a Montserrat. D'aleshores organitzà trobades per a observar el cel cercant senyals extraterrestres. Grifol i altres testimonis manifestaren que, des de Montserrat, havien vist llums que es movien de manera erràtica, esferes lluminoses i ombres en el cel sense cap explicació lògica. Tanmateix suggerien que Montserrat és una de les muntanyes amb major magnetisme d'Europa i que les propietats de les roques de la muntanya tenen una relació amb els albiraments. Cert o no, experts i investigadors en ufologia de nivell internacional s'han acostat a la muntanya en els darrers anys. L'albirament d'ovnis i altres misteris de la muntanya també s'han usat sovint com a reclam turístic.

Accessos per carretera i transports

Cabina de l'aèri de Montserrat

Per carretera

Des de Barcelona:

• Partint de l'Av. Diagonal per l'autovia B-23 i A-2 Barcelona-Lleida, sortint a Manresa i seguint les carreteres C-55 fins a Monistrol de Montserrat i BP-1121 fins al Monestir. També per la mateixa autovia B-23 i A-2, sortint a Montserrat i continuant per la carretera BP-1103 fins a Montserrat.
• Partint de l'Av. Meridiana, autovia C-58; autopista C-16, i seguint les carreteres C-55 fins a Monistrol de Montserrat i BP-1121 fins al Monestir.
• Pels Túnels de Vallvidrera i seguint l'autopista C-16, continuant per les carreteres C-55 fins a Monistrol de Montserrat i BP-1121 fins al Monestir Montserrat.

Des de Girona:

• Prenent l'autopista AP-7, seguint per les carreteres C-58, C-55 fins a Monistrol de Montserrat i BP-1121 fins al Monestir de Montserrat.
• Per la carretera C-25 (eix transversal), seguint la carretera C-55 fins a Monistrol de Montserrat i BP- 1121 fins al Monestir de Montserrat.

L'automotor AM2 del Cremallera de Montserrat, de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, a l'estació de Monistrol Vila.

Des de Tarragona:

• Per l'autopista AP-7, sortint a Martorell, seguint per l'autovia A-2, (sortida Manresa) i prenent les carreteres C-55 cap a Monistrol de Montserrat i BP-1121 fins al Monestir de Montserrat.

Des de Lleida:

• Per l'Autovia A-2 Barcelona-Lleida i la carretera BP-1103 fins al Monestir de Montserrat.
• Per la carretera C-25 (eix transversal) seguint per la carretera C-55 fins a Monistrol de Montserrat i BP- 1121 fins al Monestir de Montserrat.

Aparcaments al monestir

Si s'hi accedeix amb vehicle privat, hi ha servei d’aparcament, amb taxa pública. La capacitat de vehicles és limitada.

Per ferrocarril

Funicular de Sant Joan, Montserrat

Línia R5 Barcelona-Manresa, Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya a Montserrat cada hora des de les 8.36 h. La línia R5 té enllaç amb les estacions de l’aeri de Montserrat i el cremallera de Montserrat (Monistrol).

Tren cremallera, telefèric i funiculars

Funiculars de Montserrat
Llegenda Monistrol de Montserrat Aeri de Montserrat Pont del centenari Línia Llobregat-Anoia de FGC Monistrol Vila Cremallera de Montserrat Aeri de Montserrat La Santa Cova Funicular de la Santa Cova Montserrat-Monestir Montserrat-Monestir Funicular de Sant Joan Ermita de Sant Joan

• Tren Cremallera de Montserrat: Monistrol de Montserrat-Monestir. Recorre més de cinc quilòmetres en un trajecte aproximat de 15 minuts, superant un desnivell de més de 600 metres. Té una freqüència habitual de 20 minuts. Uneix l’estació dels Ferrocarrils de la Generalitat a Monistrol de Montserrat. Aparcament gratuït de 900 places per a cotxes i autocars a l'estació de Monistrol.
• Telefèric Aèri de Montserrat: Estació Aèri de Montserrat-Monestir. Recorregut de 1.350 m i una velocitat mitjana de 5 m/s. Temps del recorregut 5 minuts. Surt una cabina cada 15 minuts aproximadament. L'accés amb aquest mitjà permet admirar el paisatge i les cingleres a banda i banda del torrent de Santa Maria. L'aparcament a l'estació inferior és gratuït.
• Funicular de Sant Joan: Monestir-Sant Joan (Pla de les Taràntules) Longitud  503 m, desnivell 248 m. A l’estació superior hi ha un centre d’interpretació de la muntanya.
• Funicular de la Santa Cova: Monestir-Santa Cova. supera un desnivell de 118 m. a una velocitat de 2 m/s amb una capacitat per a 60 viatgers

Aquests mitjans de transport pertanyen a Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.

Galeria

• 
  Santa Cova de Montserrat
• 
  Vista aèria de Montserrat
• 
  El Cavall Bernat
• 
  La Panxa del Bisbe
• 
  L'Elefant
• 
  El Mariner, les Magdalenes i la Gorra Frígia

Bibliografia

• Farreny i Sistac, Joan-Enric. Del bruc a l'extraplom. 1. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1979, p. 83. 
• Fatjó i Gené, Josep. Història de l'escalada a Montserrat. 1. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2005, p. 272. ISBN 9788484157229, 8484157229. 
• Nuet i Badia, J.; Panareda i Clopés, J.M.. Vegetació de Montserrat. 1. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1980, p. 93. ISBN 9788472024144, 8472024148. 
• Ribera i Mariné, Ramon. Camins i canals de Montserrat: guia d'itineraris.. 1. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1975, p. 166. ISBN 9788472022492, 8472022498. 
• García Picazo, Antonio. Montserrat, las más bellas ascensiones (en castellà). 1. Martínez Roca, 190, p. 295. ISBN 9788427013568, 8427013566. 
• Ribera-Mariné, Ramon. Caminant a Montserrat: el Massís. 1. Publicaciopns de l'Abadia de Montserrat, 1998, p. 206. ISBN 9788478263349, 8478263349. 
• Amics de Montserrat. Folklore montserratí: Tradicions, prodigis, llegendària. 1, 1971, p. 270. 
• Gómez Aracil, Miguel. Montserrat montaña mágica (en castellà). 1. BPR Publishers, 1987, p. 109. ISBN 9788440402783, 8440402783. 
• Oliver i Pausas, Jordi. Montserrat. Guia itinerària. 1. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2003, p. 184. ISBN 9788484154693, 8484154696. 
• Albareda, Anselm M. Història de Montserrat. 1. Abadia de Montserrat, 1977, p. 320. ISBN 9788472029439, 8472029433. 
• Barberà i Sauqué  1977., Josep. Montserrat pam a pam: (operació Montserrat). 1. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1977, p. 406. ISBN 9788472021556, 8472021556. 
• Vergès i Mundó, Oriol. https://www.google.cat/books/edition/Llegendes_de_la_muntanya_de_Montserrat/xQHDMNcUee8C?hl=ca&gbpv=0. 1. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2009, p. 88. ISBN 9788498832129, 8498832128. 
• Beltrán del Río Sousa, A.; Baldevey, L. . Mitologia de la muntanya de Montserrat. 1. Efadós, 2024, p. 135. ISBN 9788419736734, 8419736732. 
• Pérez i Mir, A. (col.); Carvajal, R. (col.). Parc Natural de la Muntanya de Montserrat. 1.  Primera Plana, 2007, p. 127ca. ISBN 9788461163540, 8461163540. 
• Ribas i Calaf, B.; Altés i Aguiló, F. X. . História de Montserrat (888-1258). 1. Curial, 1990, p. 283. ISBN 9788478261680, 8478261680. 
• Montserrat, Mapa/Guia excursionista, 20 itineraris pel Parc Natural, 1: 20.000 (en ca;es). 1. Editorial Alpina. ISBN 9788480903356. 
• Portals de Montserrat, Mapa-guia BTT, 1: 20.000, Itineraris per Collbató, el bruc, Monistrol i Marganell. 1. Editorial Alpina, 2025. ISBN 9788480904179. 

Vegeu també

• Santa Cova de Montserrat
• Rosari Monumental de Montserrat
• Entronització de la Mare de Déu de Montserrat de 1947
• Llibre vermell de Montserrat
• Monestir de Sant Benet de Montserrat

Enllaços externs

• Patronat de la Muntanya de Montserrat
• Abadia de Montserrat (pàgina oficial)
• Tot Montserrat

Viccionari