Alaquàs
|
|||
| Localització | |||
|
|||
| Municipi de l'Horta Oest | |||
| Estat • Com. autònoma • Província • Comarca • Mancomunitat • Partit judicial |
Regne d'Espanya País Valencià Província de València Horta Oest Manc. de l'Horta Sud i Quart-Benager Torrent |
||
| Gentilici | Alaquaser, alaquasera | ||
| Predom. ling. | Valencià | ||
| Superfície | 3,90 km² | ||
| Altitud | 42 msnm | ||
| Població (2012[1]) • Densitat |
30.202 hab. 7.744,1 hab/km² |
||
| Coordenades | 39° 27′ 30″ N, 0° 27′ 46″ O / 39.45833,-0.46278Coord.: 39° 27′ 30″ N, 0° 27′ 46″ O / 39.45833,-0.46278 | ||
| Distàncies | 7 km de València | ||
| Organització Nuclis Ajuntament • Batlle: |
1 11 PSPV, 11 PP i 1 Compromís Elvira García Campos (PSPV) |
||
| Codi postal | 46970 |
||
| Festes majors | Principis de setembre | ||
| Fira tradicional | El Porrat de Sant Francesc Primavera |
||
| Agermanament |  Cremona (Llombardia) Lanjarón (Granada) Jerez de los Caballeros (Badajoz) |
||
| Web | |||
Alaquàs és un municipi del País Valencià que es troba a la comarca de l'Horta Oest.
Limita amb Aldaia, Torrent, Picanya i Xirivella.
Taula de continguts |
Geografia [modifica]
Situat a 42 m d'altitud i amb 3,9 km² d'extensió, es localitza en l'Horta de València, a 7 km a l'oest de la capital.
Història [modifica]
Alqueria musulmana, la seua titularitat fou atorgada per Jaume I l'any 1238 a Bernat Castelló, el qual la canvià per altres possessions a Ponç Soler. Posteriorment, el lloc va ser-li confiscat i passà a mans de la Corona. El 1319 Joan Escrivà va comprar el senyoriu i després va adquirir-lo la família Vilaragut, els quals van vendre-lo el segle XV als Aguilar. Després passà a ser patrimoni dels Pardo de la Casta. Un dels membres d'aquesta família, Lluís Pardo, obtingué el títol de comte d'Alaquàs l'any 1577. Més tard, el comtat va pertànyer als marquesos de Manfredi i, després al baró de Bolbait. A hores d'ara es conserva el castell aixecat l'any 1584 baix el patrimoni de Lluís Pardo de la Casta i recentment recuperat per al públic en general per l'Ajuntament d'Alaquàs.
Etimologia [modifica]
El nom Alaquàs és d'origen aràbic, car prové de l'àrab al-quas, és a dir, "els arcs" o "les arcades", i fa referència a una localitat situada prop de vuit quilòmetres del Barranc de Torrent. Puix una sèquia procedent de Manises està construïda amb moltes arcades, o la possible existència d'unes arcades d'algun pont moro ja desaparegut, ja que els àrabs l'anomenaren d'aquesta forma. Ja durant la conquesta cristiana, després de posar a setge a la localitat, Jaume I donà a Berenguer de Castellnou Alaquaz, tal com consta al document de concessió.
Demografia [modifica]
En els anys 60 es va produir una gran arribada d'immigrants d'Andalusia, Castella i Extremadura, el que va fer augmentar la població considerablement fins a arribar a uns 24.000 habitants en 1986 i arribant als 30.104 en l'any 2006.[2]
| Evolució demogràfica | |||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 1857 | 1887 | 1900 | 1910 | 1920 | 1930 | 1940 | 1950 | 1960 | 1970 | 1981 | 1991 | 2000 | 2006 | 2007 | |||||
| 1.846 | 2.062 | 2.370 | 2.672 | 2.765 | 3.276 | 3.753 | 4.332 | 8.116 | 19.639 | 23.550 | 24.107 | 26.939 | 30.104 | 30.177 | |||||
Economia [modifica]
Tradicionalment, una de les principals activitats industrials ha estat la fabricació de cassoles de fang. Al llarg de les últimes dècades el desenvolupament demogràfic i econòmic de l'Horta Sud ha establit una clara diferenciació funcional cap a la indústria, mentre que l'Horta Nord té una presència agrícola més important. L'Horta Sud ha crescut a un ritme demogràfic superior que el de la ciutat de València.
Els conreus tradicionals de la seda, el cànem i el lli que s'havien desenvolupat durant el segle XVIII desapareixen i només l'arrós, gràcies a l'avanç dels aterraments i a la introducció del guano, rep un fort impuls, arribant a constituir, junt a les hortalisses i els cítrics un punt important de la història econòmica d'alaquàs. Actualment, el pes agrícola dins de l'economia d'Alaquàs és quasi inexistent, de fet no queda practicament gens d'horta.
Sector secundari [modifica]
La meitat de les empreses tenen caràcter artesanal amb menys de 10 treballadors. L'activitat constructora s'inicia al municipi durant els anys 60 coincidint amb l'arribada d'immigrants d'Andalucia i Castella, sent una de les més desenvolupades actualment. En l'any 1.993 es configura el polígon industrial consolidant este sector definitivament.
Sector terciari [modifica]
El sector serveis és el segon en importància en l'economia local i hi treballen més d'un 40% de la població.
Política i administració [modifica]
| Candidatura | Cap de llista | Vots | Regidors/Consellers | % Vots | |
|---|---|---|---|---|---|
| Partit Socialista del País Valencià | Elvira García Campos | 6.715 | 11 | 42,84 | |
| Partit Popular | José Pons Cervera | 6.143 | 11 | 39,19 | |
| Coalició Compromís | Vicent Forment Legua | 1.193 | 1 | 7,61 | |
| Esquerra Unida del País Valencià | Fernando Yagüe Mateo | 766 | - | 4,89 | |
| Altres | 856 | - | 5,46 | ||
| En blanc | 260 | - | 1,6 | ||
| Total | 15.933 | 21 | |||
| Període | Nom de l'alcalde | Partit polític |
|---|---|---|
| 1979 - 1983 | Albert Taberner | PCE |
| 1983 - 1987 | Francisco Tàrrega | PSPV |
| 1987 - 1991 | Francisco Tàrrega | PSPV |
| 1991 - 1995 | Adrià Hernández | PSPV |
| 1995 - 1999 | Adrià Hernández | PSPV |
| 1999 - 2003 | Jorge Alarte Gorbe | PSPV |
| 2003 - 2007 | Jorge Alarte Gorbe | PSPV |
| 2007 - 2011 |
Jorge Alarte Gorbe |
PSPV |
| Des del 2011 | Elvira García Campos | PSPV |
Monuments [modifica]
El Palau-Castell d'Alaquàs [modifica]
És un Palau-Castell de característiques residencials, magnífics artesanat en les estades, taulelleria i disposicions ornamentals, però que no té signes exteriors, com era habitual en aquella època, d'especials característiques de fortalesa i defensa. La història del Castell d’Alaquàs, declarat Monument Històric i Artístic el 26 d’abril de 1918, comprèn segons els últims estudis realitzats, cinc segles en què ha sigut testimoni de l'esdevenir de la història.
Història que comença amb la família Vilaragut, que va tindre el senyoriu d’Alaquàs des del 1373 durant quasi cent anys i que, segons les restes trobades pels arqueòlegs, va residir en una primera edificació construïda al segle XIV. Diversos propietaris van tindre la possessió del senyoriu al llarg dels següents anys, fins que en les primeres dècades del segle XVI, D. Jaime Garcia d’Aguilar, cap d’una família de juristes que ocuparen càrrecs rellevants durant l’època del rei Joan II, prengué possessió a la plaça d’Alaquàs (1501).
Durant el segle XVI, gràcies a l’increment en les rendes de la família, es construeix el Castell-Palau dels Aguilar, hui Castell d’Alaquàs, quedant dissenyada la visió general del Castell que ens ha arribat de l’estructura tant exterior com interior. L’alçat queda configurat en quatre plantes: la planta baixa amb un dels pocs patis del Renaixement civil valencià, l’entresòl amb uns enteixinats de diferents acabats en cadascuna de les sales, la planta principal o noble on instal·len uns dels més importants conjunts de paviment ceràmic, una part molt important d’aquest realitzat a Alaquàs, els més elaborats enteixinats del Castell, i l’últim nivell amb una terrassa. A la mort de D. Jaime Garcia, el senyoriu passa en herència als seus fills barons quedant a mans de Lluís Pardo de la Casta, nét de D. Jaime, en quedar com únic hereu.
Durant els primers anys del segle XVII, els Pardo de la Casta, veien com la seua situació socioeconòmica anava en descens, van trobar com a eixida el servei a la monarquia mitjançant la carrera militar als territoris amb presència espanyola, com el del Ducat de Milà. Fèlix Pardo de la Casta, hereu de les propietats d’Alaquàs, prompte es va integrar a la ciutat de Cremona i, poc després d’arribar, es va casar amb Margherita de Lodi, filla d’una de les famílies riques de la regió. D. Fèlix fou governador i castellà de Cremona durant tretze anys i, gràcies al seu matrimoni i al seu càrrec, va ocupar un lloc rellevant a la ciutat, convertint-se en un important mecenes artístic que, finalment, consolida a Cremona la branca italiana de la família Pardo de la Casta-Manfredi.
A diferència dels seus familiars que l’havien precedit, Fèlix Pardo de la Casta va residir fins al final de la seua vida a Cremona i mai va tornar a Espanya. Va morir el 1688 i la seua filla, Margarita Pardo de la Casta, es va casar amb el marqués Gian Battista Manfredi, transmetent al seus hereus els drets sobre el senyoriu d’Alaquàs que, d’aquesta manera, quedarà unit a la família italiana gestionant-la mitjançant administradors amb plens poders, fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals al segle XIX.
A partir del segle XX, la propietat del Castell va passar per diversos titulars. Entre ells, destaca la figura de Julio Giménez Lorca, que el 1911 és el propietari del Castell d’Alaquàs anunciant-se el 1918 l’enderrocament del Castell per aprofitar els seus materials, principalment la fusta com a element merament comercial. La resposta social fou immediata, els intel·lectuals empraren tots els seus esforços per a impedir aquesta aberració; gràcies a les gestions de Mariano Benlliure que, a través de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid, aconseguia que el 26 d’abril el Rei Alfons XIII signara una Reial Ordre segons la qual l’edifici era declarat per a la seua salvaguarda, Monument Històric i Artístic. El 1922 es publicà per part del Centre de Cultura Valenciana el llibre, El Palacio Señorial de Alacuás de José Manuel Cortina Pérez i Vicente Ferrán Salvador en què es recull el primer estudi multidisciplinar que simbolitza la consecució de la declaració com a Monument Històric i Artístic del Castell. Tot i això, l’any 1928, i de manera clandestina, es va produir l’enderrocament parcial de la torre nord-oest.
Durant els primers anys del segle XX el Castell és propietat de Vicente Gil Roca que en morir el deixa en herència a la seua família en diferents particions, que progressivament va adquirint la família Lassala, de molta rellevància a València, fins que el 1940 adquireixen la totalitat de la propietat. Bernardo Lassala, destacat membre d’aquesta família, arriba a desenvolupar el càrrec de President de la Diputació Provincial, convertint-se en uns del principals referents del franquisme valencià.
El primer Ajuntament democràtic l'abril del 1979, presidit per Albert Taberner, i amb el seu impuls, inicià un llarg procés que tenia com a objectiu la recuperació del Castell com a espai públic, i es va exigir a la família Lassala un horari mínim d’obertura al públic i es plantejà ja la primera hipòtesi de compra del Castell per part de l’Ajuntament. Coincidint amb aquest procés i amb el quart centenari de la construcció del Castell, es van dur a terme diferents actes commemoratius: destaquem que el 1982 es va col·locar la placa del quatre-cents aniversari i es reedità el llibre de José M. Manuel Cortina Pérez El Palacio Señorial de Alacuás, en aquesta ocasió, complementat per un detallat estudi històric d’Enric Juan Redal, historiador i important estudiós de la història d’Alaquàs.
El 1999, l’Ajuntament d’Alaquàs inicia les gestions necessàries per definir l’ús públic del Castell amb independència de la titularitat com a portaveu de les peticions ciutadanes i de la totalitat dels col·lectius ciutadans d’Alaquàs que el senten com a propi. Aquestes gestions van estar acompanyades per un intens debat social amb els més importants referents socials i polítics de la comarca, per aconseguir que un dels monuments més importants de la Comunitat Valenciana i un singular referent en l'arquitectura del Renaixement Civil Valencià i de tota Espanya, estiguera a total disposició dels ciutadans i ciutadanes, convertint-se en els vertaders propietaris.
En el Ple de la Corporació del 13 de juny de 2002 es produeix l’aprovació de l’expropiació del Castell i la sol·licitud a la Generalitat Valenciana de l’aprovació per a poder ocupar urgentment el Castell. El Consell de la Generalitat davall la presidència de José Luis Olivas dóna la seua aprovació el 19 de novembre. El 3 de gener de 2003, amb el suport i l’aprovació de totes les administracions públiques, l’Ajuntament aconsegueix l’ocupació del monument que va suposar un esdeveniment històric de gran transcendència i, després de segles de propietat privada, el monument històric més emblemàtic de la nostra ciutat passava a mans de les alaquaseres i els alaquasers.
El 28 de febrer de 2003 s’obriren al públic per primera vegada les portes del Castell a tots els ciutadans i ciutadanes, iniciant-se així una nova etapa com un dels principals centres culturals de la Comunitat Valenciana. En breu, van ocupar les principals sales les exposicions de pintura, escultura i fotografia del moment. “Picasso al Castell” fou la mostra que inaugurà la sèrie de grans exposicions, complementada amb una programació teatral i musical, com l'audició de l'Stradivarius el Cremonese de 1715 cedit excepcionalment per Cremona, ciutat agermanada amb Alaquàs.
La Corporació inicia immediatament les tasques per a la redacció del Pla Director del Monument i el Projecte de Rehabilitació i restauració. Per a això es compon un grup multidisciplinar d'experts i tècnics qualificats que realitzen les labors d'estudi arqueològic, d'avaluació dels enteixinats i els elements ceràmics...
L’Ajuntament d'Alaquàs aprovà el Pla Director en el Ple del 27 de maig i, posteriorment, el Projecte de Rehabilitació el 25 d'agost de 2005, iniciant els treballs per a l’execució, hui finalitzats el 19 de març de 2007.
Altres monuments [modifica]
- Església de l'Assumpció.
- Església de la Mare de Déu de l'Olivar.
Festes [modifica]
Les seves festes majors se celebren a principis de setembre i entre els actes destaquen el Correfoc, els Moros i Cristians, la Festa de l'Aigua, en la qual els veïns surten al carrer i es mullen uns a uns altres amb aigua dipositada en dipòsits en el carrer, el Cant de la Carxofa i el Festival de Rock Alaquàs, més conegut com FRA.
En la localitat també se celebren les Falles en el mes de març, contant amb 12 comissions falleres i premis propis.
A la primavera, en honor a Sant Francesc de Paula se celebra la Festa del Porrat; Festa recuperada recentment en la qual es cuinen calderes que són repartides entre els veïns. També s'organitza una fira gastronòmica.
Fills il·lustres [modifica]
- Vicente Cervera Chust, "Cervera" (Alaquàs, 1969) és un pilotari d'Escala i corda.
- Faustí Barberà i Martí (Alaquàs, 1850 - † 1924) fou un metge, erudit i polític.
- Bernabé Sanchis Sanz (Alaquàs, 1943) és un compositor i director de banda.
Referències [modifica]
- ↑ «Padró municipal a data d'01-01-2012» (en castellà). Institut Nacional d'Estadística, 02-01-2013. [Consulta: 23-01-2013].
- ↑ Hoy.es 04/03/2007 "Jerez se hermana con la localidad valenciana de Alaquás" (castellà)
Enllaços externs [modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alaquàs |
- Alaquàs.org
- Castell d'Alaquàs
- País Valencià, poble a poble, comarca a comarca, de Paco González Ramírez, d'on se n'ha tret informació amb el seu consentiment.
- Secció "Poble a poble" del Diari Parlem, d'on s'ha extret informació amb consentiment de l'autor.
- Institut Valencià d'Estadística.
- Portal de la Direcció General d'Administració Local de la Generalitat.
|
|||||
 |
Aquest article del País Valencià necessita una imatge. Afegiu-ne una o carregueu-la. |
