Gall fer

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Gall fer
Tetrao urogallus Richard Bartz.jpg
Mascle i femella
Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Aves
Ordre: Galliformes
Família: Tetraonidae
Gènere: Tetrao
Espècie: T. urogallus
Nom binomial
Tetrao urogallus[1]
(Linnaeus, 1758)[2]
Subespècies

Vegeu el text

El gall fer, gall de bosc o gall salvatge (Tetrao urogallus) és un rar i esquerp tetraònid, i el més gros dels gallinacis dels Països Catalans. És nadiu d'Albània, Andorra, Àustria, Bielorússia, Bòsnia i Herzegovina, Bulgària, la Xina, Croàcia, Txèquia, Estònia, Finlàndia, la França, Alemanya, Grècia, Itàlia, el Kazakhstan, Letònia, Liechtenstein, Lituània, Macedònia, Mongòlia, Montenegro, Noruega, Polònia, Romania, Rússia, Sèrbia, Eslovàquia, Eslovènia, la península Ibèrica, Suècia, Suïssa i Ucraïna. És itinerant a Dinamarca, extint a Irlanda i reintroduït a la Gran Bretanya.[3]

Morfologia[modifica | modifica el codi]

La raça que viu als Països Catalans (Tetrao urogallus aquitanicus) és diferent de la que habita la zona cantàbrica (Tetrao urogallus cantabricus) i ocupa la zona més meridional de la seva àrea de distribució mundial com a espècie. El dimorfisme sexual és molt patent pel que fa a la lliurea i a la mida. El mascle mostra colors més vius i majors proporcions. Dos trets molt característics del mascle són les carúncules vermelles que exhibeix per sobre de l'ull, més conspícues durant l'època de zel, i les taques de plomes blanques a l'altura de les espatlles. La femella és clarament diferent: el seu plomatge és molt críptic i les seues dimensions són més reduïdes.

Hàbitat i ecologia[modifica | modifica el codi]

És sedentari i local en els boscos subalpins de coníferes d'alguns indrets del nord del Principat de Catalunya. Sovinteja en els boscos de pi negre, pi roig i avets, amb sotabosc de neret, nabiu, boix, boixerola i ginebró, ja que es nodreix de brots de fulles i de fruits d'aquests vegetals. A l'hivern ho fa bàsicament d'acícules de pi (folífag), alimentació molt especialitzada. És una au principalment boscana i terrestre, que prefereix desplaçar-se bo i caminant, tot i que quan vola ho fa d'una manera dirigida i potent, no semblant pas que pugui pesar de 3 a 3,5 kg. És tímid i recelós, i quan es desplaça, gairebé corrent pel bosc, es mostra àgil i silenciós.

Reproducció[modifica | modifica el codi]

Cap a l'abril o maig comença l'època de zel. Els mascles són polígams i llurs territoris se situen en un lloc d'exhibició col·lectiva, anomenat "cantador", on es reuneixen els mascles de les rodalies bo i efectuant el cant, els estufaments i les cerimònies rituals. Aquests "cantadors" són llocs tradicionals en l'espai i en el temps. L'estufament del mascle, quan canta, en un moment de màxima agitació sexual, és un dels fenòmens més vistosos que hom pot observar a les muntanyes del Pirineu. Malgrat això, també és el moment per a caçar-lo, aprofitant que resta privat de l'oïda. De la incubació i de la cura dels pollets, que són nidífugs, en té cura molt sol·lícita la femella.[4]

Subespècies[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Borràs, Antoni i Junyent, Francesc: Vertebrats de la Catalunya central. Plana 145. Edicions Intercomarcals, S.A. Manresa, 1993. ISBN 84-88545-01-0
  • Dickinson, E.C. (ed.), 2003. The Howard & Moore Complete Checklist of the Birds of the World. 3a. edició. Christopher Helm, Londres: 1-1039.
  • Hume, R.:Guía de campo de las aves de España y Europa. Ediciones Omega, ISBN 84-282-1317-8.
  • Monroe Jr., B.L. & Sibley, C.G., 1993. A World Checklist of Birds. Yale University Press, New Haven i Londres

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]