Tercera guerra carlina
| Tercera guerra carlina | |||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Part de: Guerres carlines | |||||||
|
|||||||
| Bàndols | |||||||
.svg){kind=small} Amadeu de Savoia (1872-1873) I República Espanyola (1873-1874) Alfons XII d'Espanya (1874-1878) |
 Espanya Carlista |
||||||
| Comandants en cap | |||||||
| Alfons XII d'Espanya Arsenio Martínez-Campos Manuel Pavía Francisco Serrano Ramón Blanco Joaquim Jovellar i Soler Miguel Primo de Rivera |
Carles VII Rafael Tristany Pasqual Cucala Mir Francesc Savalls Manuel Santa Cruz |
||||||
|
|||||||||||||||||||||||
|
|||||
La tercera guerra carlina fou una guerra civil espanyola que va tenir lloc del 1872 al 1876. El pretenent Carles VII va cridar a la revolta el 15 d'abril de 1872 i va ser escoltat pel País Basc, Catalunya i també es van aixecar partides a altres llocs.
Un dels motius que va empènyer Catalunya a sumar-se a la revolta, va ser la promesa de restauració de les Constitucions catalanes, abolides pels Decrets de Nova Planta de Felip V (1714).
El febrer de 1873, amb la proclamació de la República, molts monàrquics es van passar als carlins. A Catalunya el representant de Carles, el seu germà Alfons Carles de Borbó, va haver de passar a França l'octubre de 1875 i les darreres partides foren liquidades el novembre de 1875 donant-se la guerra per acabada el 19 de novembre de 1875. Al País Basc, després de la Batalla de Montejurra el 17 de febrer de 1876, Carles VII va passar a França (27 de febrer de 1876) i el mateix dia Alfons XII va entrar a Pamplona.
Taula de continguts |
La guerra contra Amadeu de Savoia [modifica]
El 1872 els carlins catalans van ser els primers de llençar-se al carrer per defensar la causa de Carles VII. Joan Castells, que havia estat detingut després del destronament d'Isabel II d'Espanya i empresonat al castell de Montjuïc, fou alliberat en 6 d'abril de 1872, aixecant-se immediatament i formant una partida de 500 homes, i sent nomenat capità general dels carlins a la província de Barcelona.[1] Després del desastre d'Oroquieta, els carlistes basco-navarresos es van rendir i el pretendent va haver de tornar a fugir a França. Per tant, després d'això els únics que mantenien la causa carlina armada a Espanya eren els catalans.
Els objectius dels carlins eren hostilitzar les forces de l'ordre i les poblacions fidels al govern, dificultar les comunicacions i imposar la seva legalitat, recaptar fons per al seu manteniment,[2] amb dos tipus de partides, les de reduït nombre i que es dediquen a hostilitzar les petites poblacions, efectuant baixades al pla i evitant l'enfrontament directe amb l'exèrcit o milícies, i les de contingents més nombrosos, que, al comandament de personatges com Martí Miret, Joan Castells o Francesc Savalls, recorren el Principat i són reforçades ocasionalment per les partides «locals» citades anteriorment, de fins a dos mil, però el més freqüent que les partides fossin d'alguns centenars d'homes.[3]
Després de la campanya de recaptació de l'estiu el 1872, que inclogué el fracàs de l'assalt de Terrassa,[4] el pretendent carlí Carles VIII impulsà la lluita a Catalunya enviant-hi el seu germà Alfons Carles de Borbó provinent del Vallespir, que va entrar a Catalunya el 30 de desembre, per trobar-se amb Francesc Savalls al santuari de Finestres el 8 de gener de 1873. Un cop al país va destituir el general Joan Castells, comandant general de la Província de Barcelona, nomenant Jeroni Galceran com a comandant en cap de la Província de Barcelona,[5] i que havia estat ferit a Santa Pau el 10 de gener.[6]
El 27 de gener tot l'exèrcit carlí de la província de Barcelona es reuní a Moià des del Penedès,[7] a les ordres de Jeroni Galceran, juntament amb altres cabdills com Vila de Prat, Masachs, Camps o el mateix Miret. En total sumaven 1.000 homes i 50 cavalls.
Instauració de la República [modifica]
Els carlins catalans van seguir alçant partides i fent accions i van continuar amb la seva gesta de defensar-se gairebé sols contra els exèrcits d'Amadeu I de Savoia, que va abdicar en 10 de febrer de 1873, establint-se la Primera República Espanyola,[8]
El 19 de febrer Galceran passà per Carme i féu nit a Capellades.[5] A finals de febrer els carlins van endegar una campanya per conquerir Berga, però les tropes del General Castells es van retirar,[9] i les tropes de reforç de Galceran canviaren d'objectiu i es dirigiren cap a Conanglell, i el 2 de març, en arribar a la Serra del Grau, foren sorpresos per un grup d'homes que van disparar les seves armes contra la infanta, que va sortir il·lesa de l'atac.[9] Francesc Savalls es va retirar de l'avanç en el darrer moment quan s'assabentà que Arsenio Martínez-Campos s'acostava amb una columna des d'Olot, de manera que Jeroni Galceran anà cap a La Gleva i els infants cap a Ribes de Freser, que s'havia convertit en el quarter general dels carlins i on s’havia de reunir amb un contingent d'homes que sota el comandament del capità Ribas havien lluitat al costat de l'infant a Roma durant la Unificació italiana.[9]
El general republicà Contreras va sortir de Barcelona el 15 de març en direcció a Esparraguera amb sis companyies del regiment d'infanteria d'Amèrica, una secció del regiment de cavallería d'Alcantara, una altra d'Almansa, i una altra de Tetuan, i una bateria d'artilleria de muntanya, dirigint-se a continuació a Manresa i Moià.[7] Savalls va emprendre un atac contra Ripoll, que va caure el 23 de març[10] i Rafael Tristany conqueria La Pobla de Segur i Gerri de la Sal.[10] mentre Galceran i Miret s'enfrontaven a la columna liberal del nou capità general de Catalunya Juan Contreras a La Gleva, on tot i morir Galceran, els liberals van abandonar Conanglell[11] i els liberals van haver de tornar a Vic,[12] i Berga va caure en 27 de març,[13] i finalment Contreras va dimitir el 31 de març.[14]
Després de fracassar en el setge de Puigcerdà,[15] en la batalla d'Alpens, Francesc Savalls derrotà una columna liberal comandada pel brigadier Cabrinetty,[16] que disposava de 1500 homes, 70 cavalls i dues peces d'artilleria.[17]
El 16 de juliol Carles VII torna a Navarra,[18] reactivant-se la revolta al País Basc i Navarra,[19] i establint la capital a Estella i iniciant un nou Setge de Bilbao.
L'estiu de 1873, Isidre Pàmies, Cercós amb la seva partida va recórrer el camp de Tarragona i el Priorat cobrant contribucions i enderrocant les fortificacions de Marsá,[20] i després de derrotar els liberals a l'Albiol el 2 de setembre de 1873, i la batalla de Prades, on Cercós morí en combat.[21]
Les tropes dels carlins catalans comandades per Rafael Tristany prengueren Vic, Manresa i Olot davant la impotència i desesperació dels govern de Madrid. Aquestes conquestes oferiren als carlins el domini d'una gran part de tota la Catalunya interior mentre les forces lleials al govern de Madrid amb prou feines tenien capacitat per assegurar les ciutats costaneres.
El primer acte simbòlic de la restauració de les institucions constitucionals pròpies de Catalunya pels carlins fou la jura dels furs. Seguidament i a fe de restaurar les institucions constitucionals de Catalunya abolides després del 1714 els carlins restauraren oficialment la Diputació General de Catalunya l'1 d'octubre de 1874.[22] En fou declarat President el general Rafael Tristany i Parera, que jurà els furs a Olot,[22] i aquest seria seguit després per Francesc Savalls. La restitució de la Diputació General de Catalunya es va aconseguir gràcies al decret que el pretendent carlí Carles VII havia signat el 26 de juliol de 1874 on confirmava la promesa de restauració de les antigues llibertats de Catalunya. La seu de la Diputació va quedar establerta provisionalment a Sant Joan de les Abadesses, localitat des d'on es publicà el Boletín Oficial del Principado de Cataluña des del desembre de 1874 al març de 1875.
A primers de 1874 Alfons Carles de Borbó i Àustria-Este, germà de Carles VII es trasllada a la zona Centre organitzant les forces carlines de València i Aragó, creant la divisió del Maestrat i nomenat comandant general de la mateixa al Brigadier Francesc Vallès Roselló, i integrant en la mateixa a la brigada Castelló, comandada per Pascual Cucala Mir.
El general Montenegro, cap de les forces liberals que operaven a la província de Castelló, va detectar que les forces carlines al Maestrat es dirigien al sud, cap a la província de València i es va posicionar a l'Alcora, ocupant el 13 de juliol l'ermita de Sant Cristòfol, i a la nit forces carlines es van situar per l'antic camí de Lucena. Al matí del 14 té lloc la batalla d'Alcora,[23] amb la retirada carlina, però Alfons va creuar la serra Espadà fins a Segorb, sense trobar resistència, assetjant Terol, que no va arribar a prendre i ocupant Conca el 15 de juliol.
Durant el 1875 la guerra la dominen els liberals, i els carlins s'anaren rendint o travessant la frontera, resistint en progressiva decadència fins que en febrer de 1876 es dona la guerra per acabada i Carles VII travessa la frontera.[24]
Revolució cantonal [modifica]
L'any 1873 aparegué el Cantonalisme, un moviment o aixecaments o insurreccions populars que va tenir lloc en diverses localitats del País Valencià, d'Andalusia i de Cartagena, amb objectiu era instaurar un règim federal per als antics estats històrics, les províncies i els municipis (els cantons). Es deu a unes aspiracions autonimistes propiciades pels republicans federals intransigents.[25] La revolta fou ràpidament aixafada militarment, tret de Cartagena, que oferí una forta resistència i caigué el gener de 1874.[26]
Restauració borbònica [modifica]
El pronunciament d'Arsenio Martínez Campos el 1874 restablí la monarquia i la dinastia borbònica en el fill d'Isabel II, el rei Alfons XII d'Espanya.[27]
El gener de 1875 la columna de Martí Miret va assaltar Granollers,[28] i finalment la guerra a Catalunya acabà l'estiu de 1875 quan Olot i La Seu d'Urgell van en mans de les tropes isabelines d'Arsenio Martínez-Campos i Joaquim Jovellar i Soler,[29] i a Navarra i el País Basc l'ofensiva s'inicià l'hivern de 1875, i s'acabà quan Arsenio Martínez-Campos va entrar a la vall del Bidasoa, i Fernando Primo de Rivera y Sobremonte a Estella, la capital del carlisme, que va caure el 19 de febrer de 1876.[29] El propi Alfons XII d'Espanya va posar-se al capdavant dels dos exèrcits, que prengueren Donostia i Pamplona, i Ramon Cabrera i Grinyó reconegué a Alfons XII.[29]
Batalles destacades [modifica]
- Acció d'Oristà, el 12 de juny del 1873
- Batalla d'Alpens, el 9 de juliol del 1873
- Batalla del Toix, el 14 de març del 1874
Personatges [modifica]
- Rafael Tristany
- Francesc Savalls
- Alfons Carles de Borbó i Àustria-Este
- Eduard Nouvilas
- Arsenio Martínez Campos
- Martí Miret i Caraltó
- Joan Francesch i Serret
Vegeu també [modifica]
Referències [modifica]
- ↑ Clemente, José Carlos. Seis estudios sobre el Carlismo. Huerga y Fierro Editores, 1999, p. 54. ISBN 8483741520.
- ↑ Sanllehí (2001):p.145
- ↑ Sanllehí (2001):p.146
- ↑ Sanllehí i Bitrià, Enric. «Què volien aconseguir els carlins el 22 de juliol de 1872?». Terme, n.17, 2002, p.79 [Consulta: 1 gener 2013].
- ↑ 5,0 5,1 Abellan (2006):p.583
- ↑ Roma, Juan Maria. Recuerdo del Aplech de Vinyolas. Album de Homenaje a Don Jerónimo Galcerán. Biblioteca tradicionalista, 1912.
- ↑ 7,0 7,1 Cuerpo de estado mayor (1887):p.34-35
- ↑ Errazkin, Iñaki. Hasta la coronilla. Autopsia de los Borbones (en castellà). Txalaparta, 2009, p.116. ISBN 8481365394.
- ↑ 9,0 9,1 9,2 Abellan (2006):p.584
- ↑ 10,0 10,1 Cuerpo de estado mayor (1887):p.49
- ↑ Abellan (2006):p.585
- ↑ Cuerpo de estado mayor (1887):p.38-39
- ↑ Balcells, Albert. Cataluña contemporánea: Siglo XIX (en castellà). Siglo XXI de España Editores, 1977, p.201. ISBN 8432302562.
- ↑ Cuerpo de estado mayor (1887):p.59
- ↑ Sánchez i Carcelén, Antoni. «Resistir és vèncer: el setge carlí de Puigcerdà durant la Setmana Santa de 1873». Annals del Centre d'Estudis Comarcals del Ripollès, 2008-2009, 2010, p.197-215 [Consulta: 15/1/2013].
- ↑ Grau, Jaume. Carlinades: El "Far West" a la Catalana. Cossetània Edicions, 2007, p.9.
- ↑ Clemente, José Carlos. Los carlistas (en castellà). Ediciones AKAL, 1990, p.85. ISBN 8470902326.
- ↑ Gonzalez Chamorro, Javier. Bitarte: humanidades e historia del conflicto vasco-navarro : fueros, constitución y autodeterminación (en castellà). Chamorro Ediciones, 2009, p.177. ISBN 8461307119.
- ↑ Oyarzún (1969):p.377
- ↑ Cuerpo de estado mayor (1887):p.387
- ↑ «Isidre Pàmies i Borràs “Cercós”. El guerriller aleixarenc». Albiol.info. [Consulta: 4/1/2013].
- ↑ 22,0 22,1 Guinovart i Escarré, Joan. Tomàs Caylà: un home de la terra. Cossetània Edicions, 1997, p.34. ISBN 8492147679.
- ↑ Balbás, Juan A. El libro de la provincia de Castellón (en castellà). Editorial MAXTOR, 2003, p. 572-573.
- ↑ Rodríguez Vives, Conxa. Ramón Cabrera, a l'exili. L'Abadia de Montserrat, 1989, p. 183. ISBN 8478260293.
- ↑ Martí (2007):p.42
- ↑ Martí (2007):p.68
- ↑ Grau, Jaume. Carlinades: El "Far West" a la Catalana. Cossetània Edicions, 2007, p.109. ISBN 8497912659.
- ↑ «Els carlins prenen Granollers». Nació Digital, 27/06/2012. [Consulta: 1/1/2013].
- ↑ 29,0 29,1 29,2 Avilés Farré, Susana; Elizalde Pérez-Grueso, Juan; Sueiro Seoane, María Dolores. Historia política de España, 1875-1939 (en castellà). Ediciones AKAL, 2002, p. vol.1, p.45. ISBN 8470903209.
Bibliografia [modifica]
- Abellan i Manonellas, Joan Anton. «Els Galceran: Una nissaga carlina de Prats de Lluçanès». Ausa, vol.22, n.158, 2006.
- Brea, Antonio. Campaña del norte de 1873 á 1876 (en castellà). Biblioteca Popular Carlista, 1897, p.70.
- Martí Gilabert, Francisco. La Primera República Española 1873 - 1874 (en castellà). Rialp, 2007. ISBN 8432136514.
- Oyarzún, Román. La historia del carlismo (en castellà). Alianza Editorial, 1969.
- Sanllehí i Bitrià, Enric. «L'impacte de la tercera guerra carlina a Terrassa». Terme, n.16, 2001, p.145-158 [Consulta: 1 gener 2013].
- Narración militar de la guerra carlista de 1869 a 1876 (en castellà). El cuerpo de estado mayor del ejército, 1887.
Enllaços externs [modifica]
| Guerres carlines | |
|---|---|
| Guerres | Primera Guerra Carlina · Segona Guerra Carlina · Tercera Guerra Carlina |
| Personatges | Liberals: Espartero · O'Donnell · Narváez · Pavía · Martínez-Campos Carlistes |
