Pius IX

Pius IX

Nom original	(la) Pius PP. IX
Biografia
Naixement	(it) Giovanni Maria Battista Pietro Pellegrino Isidoro Mastai-Ferretti 13 maig 1792 Senigallia (Estats Pontificis)
Mort	7 febrer 1878 (85 anys) Palau Vaticà (Regne d'Itàlia)
Causa de mort	Causes naturals  (Infart de miocardi )
Sepultura	Tomb of Pius IX (en)
255è Papa
16 juny 1846 – 7 febrer 1878 ← Gregori XVI – Lleó XIII →
Cardenal Santi Marcellino e Pietro
14 desembre 1840 – 7 febrer 1878 ← Giacomo Giustiniani – Gaetano Baluffi →
Bisbe diocesà
17 desembre 1832 – 21 setembre 1846 ← Giacomo Giustiniani – Gaetano Baluffi → Diòcesi: bisbat d'Imola
Arquebisbe de Spoleto
3 juny 1827 – ← Mario Ancaiani (en) – Ignazio Giovanni Cadolini → Diòcesi: arquebisbat de Spoleto
Dades personals
Religió	Església Catòlica
Formació	Pontifícia Universitat Gregoriana
Activitat
Lloc de treball	Roma Estats Pontificis
Ocupació	sacerdot catòlic (1819–), diplomàtic
Orde religiós	Franciscans
Consagració	Pius VIII
Enaltiment
2000 - beat, nomenat per Joan Pau II
Festivitat	7 de febrer
Participà en
8 desembre 1869	Concili Vaticà I
1846	conclave de 1846
Altres
Títol	Comte
Família	Mastai family (en)
Cònjuge	cap valor
Pares	Conte Girolamo Mastai Ferretti (en)   i Caterina Solazzi (en)
Signatura

Beat Pius IX
Pius IX (llatí)
Pie IX, (francès)
Pio IX (italià)

Nom original	(la) Pius PP. IX
Biografia
Naixement	(it) Giovanni Maria Battista Pietro Pellegrino Isidoro Mastai-Ferretti 13 maig 1792 Senigallia (Estats Pontificis)
Mort	7 febrer 1878 (85 anys) Palau Vaticà (Regne d'Itàlia)
Causa de mort	Causes naturals  (Infart de miocardi )
Sepultura	Tomb of Pius IX (en)
255è Papa
16 juny 1846 – 7 febrer 1878 ← Gregori XVI – Lleó XIII →
Cardenal Santi Marcellino e Pietro
14 desembre 1840 – 7 febrer 1878 ← Giacomo Giustiniani – Gaetano Baluffi →
Bisbe diocesà
17 desembre 1832 – 21 setembre 1846 ← Giacomo Giustiniani – Gaetano Baluffi → Diòcesi: bisbat d'Imola
Arquebisbe de Spoleto
3 juny 1827 – ← Mario Ancaiani (en) – Ignazio Giovanni Cadolini → Diòcesi: arquebisbat de Spoleto
Dades personals
Religió	Església Catòlica
Formació	Pontifícia Universitat Gregoriana
Activitat
Lloc de treball	Roma Estats Pontificis
Ocupació	sacerdot catòlic (1819–), diplomàtic
Orde religiós	Franciscans
Consagració	Pius VIII
Enaltiment
2000 - beat, nomenat per Joan Pau II
Festivitat	7 de febrer
Participà en
8 desembre 1869	Concili Vaticà I
1846	conclave de 1846
Altres
Títol	Comte
Família	Mastai family (en)
Cònjuge	cap valor
Pares	Conte Girolamo Mastai Ferretti (en)   i Caterina Solazzi (en)
Signatura

Pius IX (en llatí: Pius IX; en francès: Pie IX) és el nom que va adoptar el cardenal Giovanni Maria Mastai-Ferretti al ser escollit Papa. És venerat com a beat per l'Església catòlica.

Biografia

Giovanni Maria Mastai-Ferretti va néixer el 1792 en una família noble italiana, va intentar ingressar a la Guardia Noble, però com que patia epilèpsia no el van admetre i es va dedicar a estudiar teologia i l'abril del 1819 va ser ordenat sacerdot.

Va treballar com a rector de l'institut Tata Giovanni fins que el 1823 va ser enviat a Perú i Xile com a ajudant del nunci Giovanni Muzi, en la primera missió després de la independència d'Amèrica del Sud. El 1825 va tornar a Roma per dirigir l'hospital de San Michele i ocupar el càrrec de canonge de Santa Maria in Via Lata.

El 1827, amb 35 anys va ser nomenat bisbe de Spoleto, on destaca l'amnistia que va aconseguir pels membres d'una revolució fracassada el 1831. L'any següent a aquests fets se li va concedir també el bisbat d'Imola i va ser creat cardenal in pectore el 1839 i reconegut públicament el 1840. En els anys que va ocupar aquests bisbats va guanyar-se fama de ser liberal, ja que era partidari de la reforma administrativa als Estats Pontificis i simpatitzava amb el moviment nacionalista italià.

Elecció papal

El conclave que va seguir a la mort de Gregori XVI va tenir lloc en un moment d'ambient polític inestable a Itàlia. Això va motivar que diversos cardenals estrangers decidissin no assistir-hi. Al seu començament, només estaven presents 46 dels 62 cardenals. Aquest conclave es va celebrar en el palau del Quirinal de Roma, que llavors era la residència pontifícia, va ser escenari d'una divisió entre conservadors i liberals. Els conservadors donaven suport a Luigi Lambruschini, cardenal bisbe de Sabina i secretari d'Estat del papa Gregori XVI. Els liberals, en canvi, donaven suport alternativament a dos candidats: a Tommaso Pasquale Gizzi, cardenal del títol de Santa Pudenziana i antic nunci apostòlic al regne de Sardenya, i al cardenal Mastai Ferretti. En la primera votació, Mastai Ferretti va obtenir quinze vots i els altres vots van ser per a Lambruschini i Gizzi. Molts pensaven que si Lambruschini no resultava triat, ho seria Gizzi amb tota probabilitat. Arribat el conclave a un punt mort a causa del desacord, els liberals i moderats van decidir votar per Mastai Ferretti, una decisió que va ser contrària en sentir de bona part dels governs d'Europa. El segon dia del conclave, el 16 de juny de 1846, Mastai Ferretti va ser triat papa amb una majoria de 36 vots, mentre que Lambruschini només va obtenir deu; Gizzi no va rebre cap vot. Atès que era de nit, no es va realitzar cap anunci formal, exceptuant la fumata blanca. Molts catòlics van assumir que Gizzi havia estat escollit com successor de Sant Pere. De fet, va començar a haver-hi celebracions en la seva ciutat natal, Ceccano, i els seus ajudants, d'acord amb una antiga tradició, van cremar les seves vestidures cardenalicias. L'endemà al matí, es va anunciar l'elecció del cardenal Mastai Ferretti davant el que hagué de ser una sorpresa per a multitud de catòlics. Per descomptat, quan el nou papa va aparèixer per la balconada, el clima va anar de goig. Mastai Ferretti va escollir el nom de Píus IX en honor de Píus VII. Al cap de poques hores de la seva elecció va arribar a Roma Karl Kajetan Gaisruck, cardenal del títol de San Marco i arquebisbe de Milà, que duia la vetacio de l'emperador Ferran I d'Àustria-Hongria a l'elecció de Mastai Ferretti, però els fets ja s'havien consumat. Píus IX va ser coronat el 21 de juny pel cardenal Ludovico Gazzoli, protodiaca de Sant Eustachio. Immediatament va nomenar a Gizzi secretari d'Estat. Els liberals europeus van aplaudir la seva elecció com a Summe Pontífex.

Papat

Pius IX tenia fama de ser un home cult, al ser triat va proclamar una amnistia per als presos amb delictes polítics i va instituir La Consulta, una càmera deliberant de representació popular (però triada no per sufragi universal, sinó censatari) que va propiciar una major participació ciutadana en el govern dels Estats pontificis. També va abolir l'antic gueto jueu de Roma. Per als seus propòsits liberalitzadors va haver de pugnar àrduament amb la pròpia curia romana, fins al punt que en dos anys va tenir no menys de set secretaris d'Estat.

Durant les revolucions de 1848 a Roma es va proclamar la república i Pius va haver de fugir a Gaeta, al regne de les Dues Sicílies, disfressat de monjo. Des d'allí va demanar ajuda a les principals potències catòliques: Espanya, Àustria, França i les Dues Sicilies, que van acudir en la seva ajuda. Quan els seus territoris li van ser restituïts pels francesos, va tornar animat per propòsits menys liberals, exemple d'això, la restauració del gueto jueu. El 1853 va reconciliar-se amb les monarquies protestants dels Països Baixos i del Regne Unit, les quals van permetre el restabliment en els seus països de la jerarquia catòlica.

Altres accions a destacar d'aquest papa són la proclamació del dogma de la Immaculada Concepció (encíclica Ineffabilis Deus, del 8 de desembre de 1854) i la convocatòria del Concili Vaticà I (1869-1870), on es va definir la infal·libilitat papal per als seus pronunciaments ex cathedra -circumstància aquesta, que es produïx en contadísimes ocasions- i l'enfortiment del prevalgut romà (constitució apostòlica Pastor aeternus de 18 de juliol de 1870). El Concili també va recollir les tesis del Syllabus Errorum i mitjançant la constitució Dei Filius (De fide catholica) reconeixia als romans Pontificis el prevalgut de jurisdicció sobre tots els bisbes, tant individualment com col·lectivament considerats.

Durant temps els Estats Pontificis es van mantenir gràcies a l'ajut francès de l'emperador Napoleó III, però l'esclat de la guerra francoprussiana va deixar via lliure als piemontesos que van entrar a Roma el 1870. Els esforços de Pius IX per a conservar els Estats de l'Església van ser en va, ja que el 20 de setembre de 1870 l'exèrcit piemontès va entrar a Roma i va posar fi a la sobirania dels Papes que havia durat més de mil anys. Pius IX es va negar a reconèixer el regne d'Itàlia i a establir relacions diplomàtiques. També va rebutjar les garanties personals que s'oferien i va excomunicar al rei Víctor Manuel II de Savoia.

Mitjançant la butlla Non Expedit va prohibir als catòlics, sota severes penes canòniques, tota participació activa en la política italiana, inclòs el sufragi. Els últims anys del seu pontificat va viure aïllat al Vaticà, en veure com les propietats de l'Església a Itàlia eren confiscades, mentre que a Alemanya, Otto von Bismarck començava la seva Kulturkampf contra el catolicisme. El seu papat havia estat un dels més llargs de la història i, al seu torn, un dels que ha hagut d'afrontar problemes més greus.

• 
  Il·lustració del Vanity fair, 1870
• 
  El papa en 1871
• 
  La cort papal, ca. 1876
• 
  El papa per D'Alessandri, ca. 1865
• 
  Fotografia
• 
  Escultura del papa a S. Maria Maggiore de Roma

Syllabus Errorum

Després va dedicar-se a la defensa doctrinal del catolicisme i a la defensa dels Estats Pontificis. De fet, el moviment d'unificació italiana sota Cavour i el rei Víctor Manuel II contestava amb vehemència creixent el poder seglar papal, considerat com un anacronisme, fins que el 1860 el vaticà va perdre gairebé tot el seu territori. El 1864 Píus IX va promulgar l'encíclica Quanta Cura que duu com apèndix el celebèrrim Syllabus Errorum, un compendi que condemna vuitanta doctrines progressistes de la seva època. Anatematitza entre altres el panteisme, el naturalisme, el racionalisme, el indeferentisme, el latitudinarisme, el socialisme, el comunisme, el liberalisme, les societats secretes, el biblisme i l'autonomia de la societat civil. Reafirmava la invalidesa del matrimoni celebrat entre catòlics celebrat davant una autoritat civil o de catòlics separats, dels quals el matrimoni no havia. És generalment considerat com una de les causes majors de l'endarreriment del progrés científic als països on l'església tenia una gran influència sobre la política educativa, com va gemegar Nicolás Salmeron el 1876: «Davant les declaracions i anatemes del Syllabus i del concili vaticà, qui pot sostenir la conciliació del catolicsme i la Ciència?»

El cas Mortara

El 23 de juliol de 1858, les autoritats civils dels Estats Pontificis van retirar la pàtria potestat als pares d'Edgardo Mortara, que eren jueus, atès que havia estat batejat com a cristià. Va ser acollit en una institució d'educació catòlica, amb tot, els seus pares van intentar recuperar els seus drets durant dotze anys, obstinació que mai van aconseguir. Quan, finalment, arran del declivi del poder dels Estats Pontificis, li va ser possible retrobar-se amb els seus pares jueus, va rebutjar-lo. Poc temps després, es va ordenar sacerdot. El cridat Cas Mortara va commoure l'opinió pública de l'època i, més recentment, ha estat causa de les crítiques que va rebre la beatificació del papa Pius IX.

L'estructura de govern

Els Estats Pontificis reflectien l'espiritual doble de caràcter secular del papat en aquell moment. Les persones laiques hi van arribar a ser fortament la majoria amb 6.850 persones davant de 300 membres del clergat. Però el clergat ocupava la clau dels llocs de presa de decisions. Cada sol·licitant havia de presentar una avaluació del seu caràcter pel rector de la seva parròquia.

La reforma dels estats pontificis

Restauracions i descobriments

Es van portar a terme grans esforços per a restaurar les muralles històriques, fonts, carrers i ponts. Va ordenar l'excavació dels llocs romans, que va conduir a diversos descobriments importants. Ordenà l'enfortiment del Coliseu, que era amenaçat de col·lapse en aquell moment. Enormes sumes es van gastar per l'excavació de les catacumbes cristianes, sota la direcció d'una comissió arqueològica nova el 1853.

Les finances

L'administració financera als Estats Pontificis, sota Pius IX fou cada vegada més posada en mans dels laics. El pressupost i l'administració financera havia estat durant molt temps objecte de crítiques fins i tot abans del nomenament de Pius IX, i no va acabar amb el seu papat. El 1850, va crear una congregació de finances governamentals que consta de quatre laics amb el fons per al finançament de les vint províncies.

Política econòmica

Pius IX, abona els esforços sistemàtics per a millorar la indústria i el comerç, donant avantatges i premis papals als productors de llana, seda i altres materials destinats a l'exportació. Es va millorar la infraestructura de transport amb la construcció de carreteres, viaductes, ponts i ports marítims. Una sèrie de noves connexions ferroviàries per connectar els Estats Pontificis al nord d'Itàlia. Els italians del nord semblaven més propensos a explotar econòmicament els mitjans moderns de comunicació que els habitants del centre i el sud d'Itàlia.

El sistema jurídic

El sistema de justícia dels Estats Pontificis va ser objecte de nombroses acusacions, tot i que no era gaire diferent dels sistemes de justícia de la resta d'Itàlia. Hi havia una falta general de llibres i normes legals i acusacions de parcialitat dels jutges. Bbandes criminals de tipus mafiós posaren en perill el comerç i els viatgers en diverses regions.

L'exèrcit

Una posició única es va concedir a l'exèrcit papal, compost gairebé exclusivament d'estrangers, ja que la noblesa romana Negre no estava disposada a servir, i la població va resistir el servei militar, a pesar d'una estructura de salari digne i la possibilitat de promoció. El principal, però no l'únic element de l'exèrcit papal va ser la Guàrdia Suïssa. El nombre de soldats papals ascendia a 15.000 el 1859.

L'ensenyament

També Pius IX va ser criticat per la seva política educativa, que en gran part fou una continuació de les prioritats tradicionals de l'ensenyament catòlic amb una negligència de les ciències naturals. L'educació no era obligatòria en els Estats Pontificis, un fet que explica el baix nivell d'instrucció, en comparació amb altres països. L'ensenyament secundari va anar en gran part a mans privades o en el control dels instituts catòlics i els ordes religiosos. Així mateix, les dues universitats pontifícies de Roma i Bolonya sofriren molt de la revolució del 1848. Pius va reconèixer que hi havia molt treball per a fer i va instituir una comissió de reforma.

Les arts

Pius IX va ser un mecenes de les arts com la majoria dels seus predecessors. Els dos teatres de Roma van ser molt populars en part perquè se'ls eximia de qualsevol tipus de censura papal. Va donar suport a l'arquitectura, pintura, escultura, música, orfebres, ferrers i més, i va repartir nombrosos premis als seus representants. La major part dels seus esforços concernia les esglésies de Roma, i també als Estats Pontificis.

La centralització

La fi dels Estats Pontificis fou un important esdeveniment del seu pontificat, però no l'únic. El seu lideratge va contribuir a una centralització cada vegada més gran i la consolidació del poder a Roma i el papat. Si bé les seves opinions polítiques i les polítiques van ser objecte d'acalorats debats, el seu estil de vida personal estava per sobre de tota crítica, era considerat com un model de senzillesa i pobresa en cada un dels seus assumptes diaris. Més que els seus predecessors, dirigia els bisbes del món. El Concili Vaticà I que va convocar per tal de consolidar encara més la seva autoritat era considerat una fita del seu pontificat i de la història de l'església.

La renovació de la Teologia Moral

També en aquest camp, el jansenisme havia deixat la seva petjada, generant una teologia moral que es caracteritzava per un rigor molt accentuat. Es pot sintetitzar assenyalant que preconitzaven que les obres dels no-cristians no tenien absolutament cap valor; a més rebutjaven el dolor d'atrició (en contradicció amb el Concili de Trento) per considerar-lo summament imperfecte. Enfront d'aquesta postura moral, va sorgir ja en el segle xviii la figura d'Alfons Maria de Liguori la renovació de la qual en aquest camp és recomanada per Roma en nombroses ocasions. Pius IX, en aquest sentit, en un gest molt significatiu, va proclamar a De Liguori Doctor de l'Església el 1871, a petició d'uns 600 bisbes de tot arreu al món. Aquesta nova perspectiva moral és acollida amb entusiasme pels clergues.

Política exterior

Pius IX va ser l'últim Papa que va tenir també un governant secular, Com governant sobirà dels Estats Pontificis, va governar sobre més de 3.000.000 de persones i va portar a terme les relacions diplomàtiques amb altres Estats, el més important del que van ser Itàlia, que el 1870 va acabar amb els Estats independents del Papa i reduí el papat a una força merament espiritual.

Itàlia

Com liberal, i conscient de les pressions polítiques dels Estats Pontificis, el seu primer acte fou una amnistia general per als presos polítics aquest al fer això no va considerar les seves possibles implicacions i conseqüències: Els revolucionaris alliberats van reprendre les seves activitats anteriors i les seves concessions això va provocar una major demanda patriòtica dels grups d'Itàlia que va sol·licitar no només un govern constitucional, que era simpàtic, però també venia amb ell la unificació d'Itàlia sota el seu lideratge i una guerra d'alliberament contra la catòlica Àustria, que es va cobrar les províncies del nord d'Itàlia.

Va visitar els hospitals per a consolar als ferits i malalts, però semblava haver perdut els seus gustos liberals i la seva confiança en els romans, que s'havien girat contra ell el 1848. Pius va decidir traslladar la seva residència de Quirinal a dintre de Roma al Vaticà, on el Papa ha residit des de llavors. Es va reformar l'estructura governamental dels Estats Pontificis, el 10 de setembre de 1850 i les seves finances el 28 d'octubre del mateix any.

Mèxic

Amb l'establiment Napoleo III el Segon Imperi Mexicà i Maximilian I de Mèxic com el seu governant, el 1864, l'Església estava buscant una mica d'alleujament d'un govern amistós després de les accions anti-catòlic de Benito Juárez. Juárez havia suspès recentment el pagament del deute extern i es van apoderar de béns de l'Església. Pius havia beneït a Maximilià i la seva esposa Carlota de Bèlgica abans de marxar a Mèxic per a començar el seu regnat. No obstant això, la fricció entre el Vaticà i Mèxic seguirà amb el nou emperador Maximilià quan es va insistir en la llibertat de religió que es va oposar a Pius. Relacions amb el Vaticà només es reprendrà quan Maximilià va enviar a un nord-americà convertit recentment, el sacerdot catòlic pare Fischer a Roma com el seu enviat.

Contràriament als informes de Fischer les negociacions no van bé i el Vaticà no es movia. Maximilià va enviar a la seva esposa Carlota a Europa per llegar en contra de la retirada de les tropes franceses. Després d'un fallit intent de negociació amb Napoleon III, Charlotte va viatjar a Roma per demanar audiència a Pius XII el 1866. En la seva primera reunió Charlotte xiuxiuejar a algú a qui preocupava que algú estava intentant enverinar-la. En passar els dies l'estat mental de Charlotte es va convertir obertament paranoic.

Va buscar refugi en el mateix Papa, i ella es menja i beu només el que estava preparat per a ell, temorosos que tota la resta pot ser enverinat. El Papa, tot alarmat, va ser molt complaent amb ella, i fins i tot va acceptar que la seva estada a la nit el Vaticà, després que van expressar la seva preocupació per la seva seguretat. Ella i el seu assistent van ser les primeres dones a passar la nit a l'interior del Vaticà.

Regne unit

Anglaterra durant segles va ser considerada terra de missió per a l'Església catòlica, Pius IX, que va canviar la,Bol "Universalis Ecclesiae" (29 de setembre de 1850). Es va restablir la jerarquia catòlica a Anglaterra i Gal·les, en el marc del recentment nomenat arquebisbe i cardenal Nicolás Wiseman, amb dotze seients addicionals episcopals. Southwark, Hexham, Beverly, Liverpool, Salford, Shrewsbury, Newport, Clifton, Plymouth, Nottingham, Birmingham i Northampton. Es van succeir violentes protestes contra la "agressió papal" que va donar lloc a una llei aprovada pel parlament el 2 d'agost de 1851, que Penà amb presó i multes, i prohibi que qualsevol diòcesi de l'Església Catòlica a Anglaterra o Irlanda prengués el nom d'una diòcesi anglicana existent.

Països Baixos

El Govern neerlandès va instituir la llibertat religiosa dels catòlics el 1848. El 1853, Pius va erigir l'Arquidiòcesi d'Utrecht i les quatre diòcesis de Haarlem, Den Bosch, Breda i Roermond. Com al Regne Unit, va seguir una explosió popular de ressentiment anti-catòlic, que aviat va calmar-se.

Espanya

Tradicionalment Espanya fou catòlica tot i que oferí un desafiament a Pius IX per als governs contraris al catolicisme que romanien en el poder des del 1832, donant com a resultat l'expulsió dels ordes religiosos, el tancament de convents, el tancament de les escoles catòliques i les biblioteques, la confiscació i venda d'esglésies i propietats i la incapacitat de l'Església per a cobrir diòcesis vacants. El 1851, Pius IX, va concloure un concordat amb la reina Isabel II, que estipula que les propietats venudes requisades han de ser retornades a l'església, mentre que l'Església renuncia a les propietats que ja havien passat als propietaris. Aquesta flexibilitat de Pius resulta a Espanya la garantia de la llibertat de l'Església en l'educació de religiosos.

Àustria

La Revolució de 1848 va tenir resultats mixts per a l'Església catòlica a Àustria-Hongria. Va alliberar a l'Església de la pesada mà de l'Estat en els seus assumptes interns, que va ser aplaudit per Pius IX. Similar a altres països, Àustria-Hongria fou significativa l'encontre dels moviments polítics catòlics, principalment els liberals, el que van obligar a l'emperador Franz Joseph I, el 1870, a renunciar el 1855 el concordat amb el Vaticà. Àustria ja en el 1866 havia anul·lat diverses de les seves seccions relatives a la llibertat de les escoles catòliques i la prohibició dels matrimonis civils. Després de gestions diplomàtiques, Pius va respondre amb una encíclica el 7 de març de 1874, exigint la llibertat religiosa i llibertat d'educació. A pesar d'aquests avanços, no hi ha equivalent a la Kulturkampf alemany a Àustria, i Pius va ser capaç de crear noves diòcesis a tota Àustria-Hongria.

Rússia

El pontificat de Pius IX va començar amb uneixi "Accomodamento", un acord generós, el que va permetre, Pius a omplir vacants seus episcopals dels ritus llatins, tant a Rússia (països bàltics) i en les províncies de la Polònia Russa. La curta durada de les llibertats es veuen soscavades per l'Església Ortodoxa, Polònia, les aspiracions polítiques en els territoris ocupats i la tendència de la Rússia imperial per a actuar contra qualsevol dissidència. Pius va intentar posicionar-se en el mig, a causa de la forta oposició revolucionària i violenta contra les autoritats russes, i, apel·lant als mateixos per a una major llibertat de l'Església. Després del fracàs de la insurrecció de Polònia el 1863, Pius es col·loca al costat dels polonesos perseguits, en un dibuix de 1870 un alemany mostra Pius IX com Papst und König, "el Papa i el Rei protestant contra la seva persecució", el que va enfurir al govern tsarista, fins al punt que totes les diòcesis catòliques van ser eliminats el 1870. Pius va criticar el tsar - sense nomenar-lo - per a expatriar a comunitats senceres a Sibèria, bandejar als sacerdots, condemnant-los a camps de treball i la supressió de les diòcesis catòliques. Es va referir als pobles de Sibèria Tunka un Irkout, on el 1868, 150 sacerdots catòlics estaven a l'espera de la mort.

El concili Vaticà I

El Papa va actuar de manera decisiva durant el segle xix en els desacords entre dominics i franciscans respecte a la Immaculada Concepció de Maria, i és decidir a favor de la visió franciscana. No obstant això, aquesta decisió, que es formula com un dogma infal·lible, va plantejar una pregunta: podia el Papa, de fet, prendre aitals decisions sense els bisbes? Això presagiava un tema per a un concili, que més tard es va convocar per a 1869 (el Concili Vaticà I). El Sant Pare no consultà per endavant els bisbes en fer la seva Encíclica Ubi Primum (vegeu més baix). El Consell tenia raó de ser per a plantar cara a la infal·libilitat papal, l'enfortiment del paper del papat i la reducció del paper dels bisbes. El paper dels bisbes havia de tractar-se en el Consell, però aquest fou dissolt a causa de l'atac imminent d'Itàlia contra els Estats Pontificis. Així, els principals assoliments de Pius IX són la mariologia i el Vaticà I.

Trenta-sis encícliques

Pius IX va emetre un rècord de 38 encícliques. Aquestes inclouen: Qui pluribus (1846), que tracta de la fe i de religió; Praedecessores Nostros (1847) amb l'ajuda per a Irlanda; Ubi Primum (1848) sobre la Immaculada Concepció; Nostis et Nobiscum (1849) de l'Església en els Estats Pontificis; Neminem Vestrum (1854) condemnant la sagnant persecució dels armenis; Cum Nuper (1858) sobre els clergues; Amantissimus (1862) fent referència a la cura de les esglésies; Meridionali Americae (1865), dels seminaris per al clergat nadiu; Omnem Sollicitudinem (1874) sobre el ritu grec-ruteni; Quod Nunquam (1875) per a l'església a Prusia. El 7 de febrer 1862 va emetre la Constitució papal Ad Universalis Ecclesiae, sobre les condicions d'admissió als ordes religiosos masculins que estableixen els vots solemnes. A diferència dels papes del segle xx, Pius IX no va fer ús de les encícliques per explicar la fe, sinó per a condemnar el que considerava errors. Pius IX va ser el primer Papa a popularitzar i redactar encícliques a gran escala per a promoure els seus punts de vista.

La influència

Pius IX va aprovar 74 noves congregacions religioses per a les dones soles. A França creà més de 200 diòcesis, i noves jerarquies en altres països.

Mort

Pius IX va viure prou per a presenciar la mort del seu antic adversari, Victor Emmanuel II d'Itàlia el gener de 1878. Tan aviat com es va assabentar de la gravetat de la situació del rei, que el va absoldre de totes les excomunions i altres penes eclesiàstiques. Pius IX va morir un mes després, el 7 de febrer del 1878 a les 5,40 de la tarda, de l'epilèpsia que va donar lloc a un atac de cor, mentre resava el rosari amb el seu personal.

Des de 1868, el Papa va estar malalt primer per erisipela facial i després per les ferides obertes a les cames. No obstant això, va insistir en la celebració de la missa diària i es van burlar d'ell a causa de la seva lentitud de moviments. La calor extraordinària de l'estiu del 1877 va empitjorar els dolors en el sentit que havia de ser transportat. Va ser sotmès a diversos procediments mèdics dolorosos, que va emprendre amb gran estoïcisme. Va passar la major part de les seves últimes setmanes reclòs a la seva biblioteca, on va rebre els cardenals i les audiències celebrades. El 8 de desembre, festa de la Immaculada Concepció, la seva situació va millorar notablement, fins al punt que podria caminar de nou.

Tomba del papa a S. Lorenzo fuori Mura.

El febrer ell ja podia dir missa una vegada més pel seu compte dret, gaudint de la festa popular del 75è aniversari de la seva primera comunió. Tingué Bronquitis, una caiguda a terra, i l'augment de la temperatura empitjorat la seva situació després del 4 de febrer de 1878. Va seguir fent broma sobre si mateix, quan el Cardenal Vicari de Roma va ordenar campana de trucada i no deixar de pregar per la seva recuperació. "Per què no em deixes anar al cel?", va preguntar amb un somriure. Però ell li va dir al seu metge, que havia arribat la seva hora. Pope Pius IX va morir el 7 febrer 1878 amb vuitanta-cinc de vida, fou el pontificat més llarg en la història papal. Les seves últimes paraules van ser "Guàrdia de l'església que tant estimava i sagrada", registrat pels Cardenals de genolls al costat del seu llit. El seu cos va ser enterrat a la gruta de Sant Pere, però va ser traslladada en una processó nocturna el 13 juliol 1881 a la Basílica de Sant Llorenç Extramurs. L'esdeveniment va ser interromput quan un grup de nacionalistes italians van intentar apoderar-se del cos per tirar-lo al riu Tíber. La seva làpida sepulcral duu la següent frase gravada: "Ossa et cineres Pii IX papae. Orate pro eo" (Ossos i cendres del papa Pío IX. Pregueu per ell).

Beatificació

El procés de la seva beatificació, que en els primers temps s'oposa enèrgicament el govern italià, es va iniciar l'11 de febrer de 1907, i es va reprendre tres vegades. El Govern italià des del 1878 es va oposar fermament a qualsevol beatificació de Pius IX en el passat. Pascalina Lehnert informa que el Papa Pius XII reinicia el procés de beatificació en la dècada de 1950. Per a aquesta ocasió, el cos de Pius IX va ser exhumat i es va comprovar que es trobava en perfecte estat. Aquesta vegada, sense cap tipus d'oposició italiana, Joan Pau II el va declarar venerable el 6 de juliol de 1985, i el va beatificar el 3 de setembre 2000 (la seva commemoració és el 7 de febrer). Aquesta última cerimònia també va incloure la beatificació del S.P. Joan XXIII (1958-63). La beatificació de Pius va ser objecte de polèmica a causa del seu caràcter autoritari, la manca de culte establert i la creixent tendència dels papes per canonitzar als seus predecessors.

Fou realment Francmaçó?

El Papa Pius IX va ser Maçó conegut en el món profà com Giovanni Ferretti. Hem d'aclarir que al ser elevat a Summe Pontífex, des d'un temps abans, havia decebut a la Germandat i fou expulsat. El 9 de novembre de 1846, va publicar una encíclica contra la francmaçoneria.

Vegeu també

• Qüestió Romana.

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pius IX