Rorqual comú

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Rorqual comú
Un rorqual comú en aigües d'Alaska.
Un rorqual comú en aigües d'Alaska.
Comparança de grandària entre un rorqual comú i un ésser humà.
Comparança de grandària entre un rorqual comú i un ésser humà.

Black Paw.svg Accediu al Portal:Mamífers

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Mammalia
Subclasse: Eutheria
Ordre: Cetacea
Subordre: Mysticeti
Família: Balaenoptiidae
Gènere: Balaenoptera
Espècie: B. physalus
Nom binomial
Balaenoptera physalus
(Linnaeus, 1758)
Distribució territorial del rorqual comú (en blau).
Distribució territorial del rorqual comú (en blau).

El rorqual comú (Balaenoptera physalus) amb 20-21 m de llargada corporal i 70 tones de pes és el misticet més abundant a la Mediterrània.

L'espècie presenta una pigmentació asimètrica molt peculiar, que és única entre els mamífers vivents: el costat dret de la meitat anterior del cos és blanc a la regió ventral i gris clar a la dorsal, mentre que el costat esquerre és negre tant del dors com del ventre. Alguns autors[2] han volgut explicar aquesta asimetria pel costum que té aquesta balena de nedar de costat, la qual cosa justificaria un gir de 90º de la típica coloració dorsiventral de la resta de cetacis, però això es contradiu amb el fet que el rorqual comú gira indistintament sobre un costat o l'altre quan neda de costat.

Distribució, hàbitat i situació de l'espècie[modifica | modifica el codi]

El rorqual comú té una distribució cosmopolita. A l'Atlàntic Nord, el límit septentrional de la seva distribució és la línia dels gels, encara que és probable que a les latituds més extremes la densitat sigui relativament baixa. Al sud, la seva distribució arriba a les costes de Mauritània. A la Mediterrània, aquesta espècie és força abundant i les cites d'avaraments o d'albiraments són molt freqüents tant al vessant oriental com a l'occidental.[3][4] Al Principat de Catalunya, els avaraments més recents han estat al Delta de l'Ebre (anys 1971 i 1986), Salou (anys 1973 i 1986), Mataró (any 1977), Pals (any 1983), el Prat de Llobregat (any 1986), Mont-roig del Camp (any 1989), Sant Antoni de Calonge (any 1990), Roses (any 1991) i Sant Feliu de Guíxols (any 2007)

Aquesta espècie viu en aigües relativament allunyades de la costa (en general a més d'unes 10-15 milles), però no són rares les observacions de rorquals comuns a prop de terra en els llocs on la costa és abrupta i les aigües són de seguida fondes, com en les rodalies del Cap de Creus o del Cap de Begur.

Tot i que és probable que existeixi un cert pas a través de l'Estret de Gibraltar, les diferències en els nivells i proporcions relatives de compostos entre els rorquals comuns de l'Atlàntic i els seus conespecífics del Mediterrani[5][6] indiquen que les dues poblacions estan relativament aïllades. La població ibèrica atlàntica de rorquals comuns ha estat avaluada en prop d'uns 4.000 exemplars.[7] Es desconeix el nombre d'individus que componen la població mediterrània, però probablement no supera alguns centenars.

Biologia, ecologia i comportament[modifica | modifica el codi]

El rorqual comú és la balena més abundant de la Mediterrània.

Aquest cetaci és probablement el més eurífag dels misticets. La seva dieta varia segons la disponibilitat local d'aliment i, encara que la seva presa preferida sembla que són els crustacis eufausiacis (a les costes catalanes principalment Meganyctiphanes norvegica), quan no són abundants el rorqual comú s'alimenta també de peixos de mida petita com el verat, l'anxova o la sardina (Sardina pilchardus).[8]

El rorqual comú segueix una pauta migratòria estacional molt ben establerta. A l'hivern, temporada en la qual té lloc la reproducció, la població ocupa la franja sud de la Mediterrània. A la primavera inicia el desplaçament migratori que en sentit de les agulles d'un rellotge, va seguint les costes ibèriques fins a arribar al Golf de Lleó i el Mar de Ligúria a l'estiu, on resideix durant alguns mesos per aprofitar l'elevada productivitat de la zona. A l'inici de la tardor, les balenes enfilen cap al sud, dirigint-se a la seva àrea de residència hivernal a les costes de l'Àfrica del Nord, però aquesta vegada la ruta migratòria se situa entre les Illes Balears i les de Còrsega i Sardenya.[9] Fruit d'aquesta pauta migratòria estacional, el rorqual comú està sotmès a un règim alimentari també estacional: així, es calcula que durant els mesos d'hivern només ingereix un 10% de la quantitat ingerida en els mesos d'alimentació intensiva a l'estiu. Aquestes dràstiques variacions en la ingesta es reflecteixen, lògicament, en l'estat nutritiu dels animals, que fluctua d'una manera extremada, en especial en les femelles reproductores, que són el col·lectiu poblacional sotmès a uns requeriments energètics més importants.[10] No és estrany, per aquesta raó, que una femella gestant pesi, al final de la temporada d'alimentació intensiva a l'estiu, aproximadament el doble que una femella lactant just abans de començar-la.

Esquelet d'un rorqual comú.

La reproducció i el creixement ha estat estudiats amb força detall.[11][12] La gestació dura aproximadament 12 mesos i els naixements tenen lloc el mes de gener. La llargada corporal del nadó és d'uns 6 metres. La lactància dura entre 6 i 8 mesos segons l'edat de la mare: en general, les mares més grans són capaces de mantenir períodes de lactància més llargs que les joves. Al final del primer any de vida el cadell ja fa prop d'uns 15 m i la talla definitiva s'assoleix entre els 9 i els 13 anys, encara que l'esquelet no és totalment madur fins als 6,7 anys en els mascles i als 7,7 anys en les femelles, i pràcticament en aquesta edat ja comencen a reproduir-se d'una manera efectiva. L'interval entre gestacions és lleugerament superior als 2 anys.

El rorqual comú és un cetaci d'hàbits poc gregaris. Exceptuant les parelles formades per una mare i la seva cria, la majoria d'individus naveguen en solitari o formant petits grups entre 2 i 7 exemplars. No obstant això, no són rares les agregacions transitòries de desenes de rorquals comuns en llocs on l'aliment es troba concentrat. A vegades pot formar agrupacions mixtes amb altres espècies de misticets o, fins i tot, amb petits odontocets com el dofí ratllat.

Gestió i conservació[modifica | modifica el codi]

Segell de les Illes Fèroe emès el 17 de setembre del 2001 amb el dibuix d'un rorqual comú.

Junt amb el catxalot, el rorqual comú ha estat tradicionalment l'objectiu principal de les operacions baleneres en aigües ibèriques. La seva explotació es va iniciar l'any 1921 i es va perllongar fins al 1985, tot i que més de la meitat de les captures va tenir lloc durant dues fases de forta activitat, una entre els anys 1921 i 1926 (prop de 700 exemplars per any), i una altra entre 1965 i 1981 (uns 200 exemplars per any). Com a conseqüència d'aquestes activitats baleneres, la població va resultar fortament reduïda.[13][14] Una petita part de les captures fou efectuada en aigües mediterrànies de l'Àfrica del Nord, però hom desconeix quin impacte va tenir en la població de la part europea. Els nivells de contaminants trobats al rorqual comú són molt baixos i, per tant, no són susceptibles d'afectar adversament la seva supervivència[15][16]

En algunes ocasions s'han produït col·lisions de rorquals comuns amb vaixells de càrrega o de passatge, com és el cas de les dues balenes que van arribar al port de Barcelona els anys 1985 i 1986, però no sembla que aquesta pugui ser una font significativa de mortalitat de l'espècie.

El rorqual comú està protegit pel Conveni de Berna (annex III) i es troba catalogat dintre de l'apèndix I del CITES.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. . Balaenoptera physalus. UICN 2008. Llista Vermella d'espècies amenaçades de la UICN, edició 2008, consultada el 11-10-08.
  2. Mitchell, E. D. (1975): Porpoise, dolphin and small whale fisheries of the world. UICN Monograph, 3. Morges, Suïssa.
  3. Aguilar, A. i Grau, E. (1987): Cetacis. En: Història Natural dels Països Catalans, vol. 13, p. 396-422.
  4. Marchessaux, D. (1980): A review of the current knowledge of the cetaceans in the eastern Mediterranean Sea. Vie marine, 2: 59-66.
  5. Aguilar, A. i Borrell, A. (1988): Age and sex-related changes in organochlorine compound levels in fin whales (Balaenoptera physallus) from the eastern North Atlantic. Mar. Environ. Res., 25: 195-211.
  6. Focardi, S., Notarbartolo di Sciara, G., Venturino, C., Zanardelli, M. i Marsili, L. (1991): Subcutaneous organochlorine levels in finback whales (Balaenoptera physalus) from the Ligurean Sea. European Research on Cetaceans, 5.
  7. Sanpera, C. i Jover, L. (1989): Density estimate of fin whales in the North Atlantic from NASS-87 Spanish cruise data. Rep. Int. Whale Commn., 39: 427-429.
  8. Sergeant, D. E. (1977): Stocks of fin whales, Balenoptera physalus L., in the North Atlantic Ocean. Rep. Int. Whales Commn., 27: 460-473.
  9. Aguilar, A. i Grau, E. (1987): Cetacis. En: Història Natural dels Països Catalans, vol. 13, p. 396-422.
  10. Aguilar, A. i Borrell, A. (1990): Patterns of lipid content and stratification in the blubber of fin whales (Balaenoptera physallus). J. Mammal, 71(4): 544-554.
  11. Aguilar, A. (1985): Biología y dinámica poblacional del rorcual común (Balaenoptera physalus) en las aguas atlánticas ibéricas. Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, p. 487.
  12. Aguilar, A., Olmos, M. i Lockyer, C. H. (1988): Sexual maturity in fin whales (Balaenoptera physallus) caught off Spain. Rep. Int. Whal. Commn., 38: 317-322.
  13. Aguilar, A. (1985): Biología y dinámica poblacional del rorcual común (Balaenoptera physalus) en las aguas atlánticas ibéricas. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona, p. 487.
  14. Aguilar, A. i Sanpera, C. (1982): Reanalysis of Spanish sperm, fin and sei whale catch data (1957-1980). Rep. Int. Whal. Commn., 32: 465-470.
  15. Aguilar, A. i Borrell, A. (1990): Pattern of lipid content and stratification in the blubber of fin whales (Balaenoptera physallus). J. Mammal., 71(4): 544-554.
  16. Focardi, S., Notarbartolo di Sciara, G., Venturino, C., Zanardelli, M. i Marsili, L. (1991): Subcutaneous organochlorine levels in finback whales (Balaenoptera physalus) from the Ligurian Sea. European Research on Cetaceans, 5.

Referències[modifica | modifica el codi]

  • National Audubon Society Guide to Marine Mammals of the World, Reeves, Stewart, Clapham i Powell, ISBN 0-375-41141-0.
  • Whales & Dolphins Guide to the Biology and Behaviour of Cetaceans, Maurizio Wurtz i Nadia Repetto. ISBN 1-84037-043-2.
  • Encyclopedia of Marine Mammals, editors Perrin, Wursig i Thewissen, ISBN 0-12-551340-2.
  • Ruiz-Olmo, Jordi i Aguilar, Àlex: Els Grans Mamífers de Catalunya i Andorra. Lynx Edicions, Barcelona, desembre de 1995. ISBN 84-87334-18-0, planes 205-208.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]