Víktor Kortxnoi

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Víktor Kortxnoi

Kortxnoi, el 2008.
Naixement Víktor Lvóvitx Kortxnoi
Ви́ктор Льво́вич Корчно́й
23 de març de 1931 (1931-03-23) (83 anys)
Leningrad, URSS
Residència Suïssa[1]
Nacionalitat Unió Soviètica Unió Soviètica
Suïssa Suïssa
Ocupació Jugador i escriptor d'escacs.
Títol Gran Mestre (1956)
4 cops Campió de l'URSS
Campió del món sènior (2006)
1 cop Campió dels Països Baixos
5 cops Campió de Suïssa
Notes
Màxim Elo: 2695 (gener 1979)

Víktor Lvóvitx Kortxnoi (en rus: Ви́ктор Льво́вич Корчно́й, pronunciat com a "kartx NOI");[2] nascut el 23 de març de 1931[N 1] a Leningrad, RFSS de Rússia, però exiliat als Països Baixos, i posteriorment resident[1] i nacionalitzat a Suïssa,[N 2] és un jugador i escriptor d'escacs, ja retirat. Fou durant trenta anys un dels millors jugadors del món,[N 3] i és considerat, conjuntament amb Paul Keres, el millor escaquista de la història que no ha estat mai campió del món absolut.[3]

Kortxnoi va jugar tres matxs contra Anatoli Kàrpov, els dos darrers amb el títol pel Campionat del món d'escacs en joc. El 1974, va perdre la final de Candidats contra en Kàrpov, qui va ser declarat el nou Campió del món el 1975 quan Bobby Fischer no es va presentar per defensar el seu títol. Llavors, i després de desertar de la Unió Soviètica el 1976, Kortxnoi va guanyar dos cicles consecutius de Candidats i es va classificar per a jugar els dos matxs pel títol mundial contra Kàrpov, el 1978 i el 1981, però els va perdre ambdós.

En resum, Kortxnoi va ser candidat al títol de Campió del món en un nombre rècord de deu ocasions (1962, 1968, 1971, 1974, 1977, 1980, 1983, 1985, 1988 i 1991).[N 4] Fou quatre cops finalista del cicle de candidats,[N 5] i el va guanyar contra Borís Spasski el 1977-1978 i contra Robert Hübner el 1980. Va ser també quatre cops Campió de la Unió Soviètica, cinc cops membre dels equips soviètics que varen guanyar el campionat d'Europa per equips nacionals, i sis cops membre dels equips soviètics que guanyaren les Olimpíades d'escacs. Ha guanyat, a més, cinc cops el Campionat de Suïssa,[4] i un el Campionat dels Països Baixos.[5] El setembre de 2006, va guanyar el Campionat del món d'escacs sènior.[6][7] Entre altres premis, va ser guardonat amb l'Òscar dels escacs l'any 1978[8]

Jugador d'una longevitat sense equivalent en el circuit professional, Kortxnoi s'ha enfrontat a tots els campions del món d'escacs entre Botvínnik i Carlsen. El seu marcador d'enfrontaments individuals és empatat contra Botvínnik i Fischer, i favorable contra Tal, Petrossian i Spasski.

Des de 2003, la seva posició al rànquing mundial va anar baixant any rere any per motius d'edat.[9] Tot i que es troba inactiu des de novembre de 2012, a la llista d'Elo de la FIDE d'abril de 2014, hi tenia un Elo de 2499 punts, cosa que en feia el 5è millor jugador suís.[10] El seu màxim Elo va ser de 2695 punts, el gener de 1979, quan tenia 47 anys.[11]

Va esdevenir campió del món sènior el 2006, poc després d'haver vençut al fort obert de Banyoles.[12] L'abril de 2007, a 76 anys, encara es trobava entre els 100 millors jugadors del món.[N 6] El juliol de 2008, encara tenia 2602 punts Elo. El juliol de 2009 (al torneig obert de Grächen) i el juliol de 2011 (al torneig obert de Loèche-les-Bains), es proclamà campió de Suïssa,[13][14] esdevenint així, a 78 i 80 anys, un dels escaquistes de més edat en ser campió a nivell estatal.[15]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Anys de formació[modifica | modifica el codi]

D'origen ucraïnès i polonès, Kortxnoi va néixer a Leningrad el 23 de març de 1931, i va tenir una infància molt difícil.[16] Els seus pares es varen separar molt aviat. La seva mare, d'origen jueu ucraïnès, era una dona excèntrica, pianista, la principal preocupació de la qual era alimentar el seu fill, aspecte en què no reeixia per falta de diners, i per això va deixar Víktor al seu marit, un enginyer de refrigeració d'origen catòlic polonès, membre del partit, professor de llengua i literatura russes, i que s'havia tornat a casar.[16]

De setembre de 1941 a gener de 1944, Kortxnoi va sobreviure al terrible setge de Leningrad. El 1941, el seu pare, que pensava que Leningrad era massa a prop del front, va decidir que Víktor fos evacuat als Urals o a l'Àsia Central, com la resta d'escolars de Leningrad, però la seva mare, que temia que els trens fossin bombardejats, el va anar a cercar al camp on es trobava, i el retornà a Leningrad.[16] El seu pare fou enviat al front i mort el novembre de 1941,[17] i després, quan el seu oncle va desaparèixer, Víktor va quedar-se a casa de la seva àvia paterna, una aristòcrata polonesa arruïnada i malalta. Quan ella va morir, el març de 1942,[18] Kortxnoi i un veí varen embolicar el cadàver en un llençol i van anar a enterrar-lo en secret a la tomba familiar al cementiri, cosa que li va permetre tenir dues racions de menjar. La seva madrastra finalment el va dur amb ella. Durant l'estiu de 1942, fou enviat a l'hospital, perquè patia distròfia. Kortxnoi va heretar d'aquest període un tarannà lluitador que feia que mai es rendís davant l'adversitat i perseverés davant les dificultats i després de les derrotes.

A l'edat de sis anys[19] o set[20] havia après a jugar als escacs amb son pare, i el 1943, quan el setge de Leningrad ja afluixava, va participar en el seu primer torneig per edats. L'estiu de 1944, es va apuntar a un club d'escacs (i també a clubs de música i de recitació)[N 7] dels Pioners de Leningrad.[20] Fou entrenat per Abraham Model (que havia estat anteriorment entrenador de Mikhaïl Botvínnik), Andrei Batuiev i, al final de la guerra, Vladímir Zak.[N 8] Kortxnoi va progressar ràpidament. El 1945, va assolir el nivell d'un jugador de primera categoria.[20] El 1946, va guanyar el campionat juvenil de Leningrad (en la seva segona participació) i es classificà pel campionat juvenil de l'URSS, que fou guanyat per Tigran Petrossian, i on Kortxnoi acabà empatat als llocs 11è-12è.[N 9] El 1947, va guanyar el campionat juvenil de l'URSS,[N 10] i va repetir l'any següent, quan acabà primer ex æquo amb Iivo Nei a Tallinn.[20][N 11] El 1949, va fer 5½ punts sobre 6 al primer tauler del fort equip júnior de Leningrad, al campionat nacional júnior per equips, cosa que li va valer el títol de candidat a mestre.

Paral·lelament a la seva passió pels escacs, va estudiar història durant sis anys a la Universitat de Leningrad, i va obtenir la llicenciatura el 1954.

Gran Mestre (1956)[modifica | modifica el codi]

El 1950, Kortxnoi acabà segon al campionat de Leningrad[20] (+8 −3 =2)[N 12] i hi va vèncer el campió Mark Taimànov. Quan el Gran Mestre Aleksandr Tóluix li proposà d'entrenar-lo i de fer-ne un mestre en dos anys, Kortxnoi li va respondre: «hi arribaré sense tu», cosa que va aconseguir, tot i que es va penedir més tard de la seva decisió, en veure que Borís Spasski, el jove prodigi de Leningrad, feia progressos més ràpids amb Tóluix.[N 13] El 1950, Kortxnoi va disputar la seva primera semifinal[N 14] del campionat de l'URSS,[N 15] a Tula. Va començar el torneig amb un punt sobre nou (+0, −7, =2), però va aconseguir remuntar fins a situar-se als llocs 11è-13è amb (+4 −7 =4). El 1951, fou 5è-7è de la final del Memorial Txigorin[N 16] i va aconseguir la seva primera norma de mestre soviètic.[20] Poc després, el maig-juny de 1951, a Leningrad, acabà 5è-8è de la semifinal[N 17] del XIXè campionat de l'URSS (+6 −4 =8). Gràcies a aquest resultat, succeï Tigran Petrossian com al més jove mestre soviètic (a 20 anys)[21] tot i que no assolí la classificació[20] per la final del campionat de l'URSS, que era a més a més un torneig zonal.

De 1952 a 1959, Kortxnoi participà a vuit semifinals del campionat de l'URSS, i cada cop va reeixir a classificar-se per la final[N 18] però els seus resultats a la final foren irregulars, alternant èxits i desastres. El 1952, a Minsk, Kortxnoi disputà la seva tercera semifinal;[N 19] acabà 2n-4t (per davant de Averbakh, Flohr i Kholmov). Després, el novembre-desembre, durant la seva primera final del campionat de l'URSS, a Moscou, quedà per davant de Keres, Smislov (a qui va batre) i Bronstein a la classificació, i fou sisè amb una puntuació d'11 punts sobre 19 (+8 −5 =6). El campionat el va guanyar aquell any Botvínnik davant Taimànov i Hèl·ler.[20] Aquesta sèrie d'èxits va atraure l'atenció de la direcció del comitè d'esports de l'URSS, que va enrolar Kortxnoi dins l'equip d'atletes de l'estat. Va percebre a partir de de 1954[22] un salari depenent dels seus resultats que li va permetre de dedicar-se als escacs a temps complet. El febrer de 1954, Kortxnoi va acabar 2n-3r ex æquo amb Taimànov, al XXIè campionat de l'URSS a Kiev[N 20] (+10 −3 =6). Gràcies a aquest èxit, fou autoritzat a participar al seu primer torneig internacional, a [Bucarest]] i el guanyà per davant de Rachid Nejmetdinov. La FIDE li concedí el títol de Mestre Internacional la tardor de 1954, però l'any següent, durant el XXIIè campionat de l'URSS a Moscou, que era un torneig zonal classificatori pel campionat del món,[N 21] Kortxnoi hi acabà 19è de 20 participants (+1 −8 =10), un resultat molt dolent.

Després del seu fracàs al torneig zonal de 1955, Kortxnoi es va aturar, va anar a fer repòs a la vora de la Mar Negra, va deixar per primera vegada de fumar i es va centrar en la seva preparació física i teòrica. Tres mesos després, va guanyar el campionat de Leningrad (+16 −1 =2) el juny de 1955, amb 17 punts sobre 19 i amb tres punts d'avantatge sobre Tóluix i Furman.[23] Posteriorment, entre el desembre de 1955 i el gener de 1956, va guanyar el seu segon torneig a l'estranger, el Torneig de Hastings[23] ex æquo amb Olafsson, i per davant d'Ivkov i Taimànov.[24] Un mes després, el febrer de 1956, Kortxnoi acabà quart al XXIIIè campionat de l'URSS a Leningrad, a mig punt dels tres vencedors,[23] i posteriorment, a Tbilisi,[23] es classificà per la seva cinquena final consecutiva del campionat de l'URSS[N 22] (gener-febrer de 1957) on acabà 7è-8è, igualat amb Petrossian. A finals de l'any 1956, la FIDE li atorgà el títol de Gran Mestre Internacional.

Campió de l'URSS (1960) i candidat al campionat del món (1962)[modifica | modifica el codi]

Kortxnoi (a l'esquerra) s'enfronta a Héctor Rossetto el 1960.

El 1957, Kortxnoi va guanyar la semifinal del XXVè campionat de l'URSS (1957-1958), però el gener-febrer de 1958, només va poder ser 9è-10è a la final disputada a Riga, i que era un torneig zonal classificatori pel campionat del món. No obstant això, se les va arreglar per vèncer el guanyador i futur campió del món Mikhaïl Tal.[N 23]

El 1958 es va casar amb Isabela, una armènia nascuda a Tbilisi (Geòrgia), que vivia a Moscou i que li va donar un fill, Igor, (el 1959). Ell va continuar vivint a Leningrad amb la seva família.

El 1959, Kortxnoi fou primer de la seva semifinal del campionat de l'URSS a Txeliàbinsk i va guanyar el torneig de Cracòvia. El febrer de 1960, obtingué el seu primer títol de campió de l'URSS a Leningrad, per davant de Hèl·ler, Petrossian, Lev Polugaevski, Smislov, Taimànov, Spasski, Bronstein i dotze altres jugadors soviètics.[N 24] Dues rondes abans del final, Hèl·ler era primer, i havia fet 9 punts sobre 10 en les deu partides precedents. Kortxnoi i Petrossian eren segons a ½ punt. A la penúltima ronda, Petrossian va entaular la seva partida mentre que Kortxnoi s'enfrontava a Hèl·ler, i el va aconseguir vèncer amb negres, amb una defensa Alekhin. A la darrera ronda, els tres líders varen guanyar les seves partides, deixant en Kortxnoi com a vencedor en solitari, amb un marcador de: +12 −3 =4.

Mercès al seu títol de XXVIIè campió de l'URSS obtingut el febrer de 1960, Kortxnoi va poder participar en tres torneigs a l'Argentina (va vèncer als de Buenos Aires i de Córdoba), i formà part de l'equip soviètic que va guanyar l'Olimpíada d'escacs de 1960 a Leipzig (on també hi debutà Bobby Fischer).

El febrer de 1961, un any després del seu primer títol de campió de l'URSS, Kortxnoi va guanyar les seves quatre darreres partides del XXVIIIè campionat (guanyat per Pétrosian), acabà segon de la final, i es classificà per primer cop per al torneig Interzonal. A començaments del 1962, a Estocolm, fou quart a l'Interzonal, guanyat per Fischer. Al torneig de candidats que es va celebrar a Curaçao alguns mesos més tard, Kortxnoi només hi va poder ser cinquè sobre vuit jugadors, amb una puntuació de 13,5/27 (i 2½ a 1½ contra Fischer). A propòsit d'aquesta relativa contradicció, com Fischer abans que ell,[N 25] va declarar haver estat víctima d'un complot ordit per Hèl·ler, Keres i Petrossian.[25]

Èxits en torneigs (1963 a 1970)[modifica | modifica el codi]

Paral·lelament a la lluita pel títol mundial, Kortxnoi va multiplicar, durant els anys 1960 els seus primers llocs en torneigs, sovint a gran distància dels adversaris. El 1961, va guanyar el torneig de Budapest amb dos punts d'avantatge sobre Bronstein; el 1963 el torneig Memorial Capablanca de L'Havana, per davant de Tal, Hèl·ler i Pachman (i un segon cop el 1969 ex æquo amb Suetin); el 1964, el campionat de Leningrad de 1964 (14/16) amb 4 punts d'avantatge; el 1965, Erevan amb un punt d'avantatge sobre Petrossian, Stein i Portisch; el 1966, Bucarest (12,5/14) i Sotxi (11,5/15, davant de Spasski i Polugaevski); el 1967, Leningrad (13/16) i Budva (davant Tal, Gligoric i Hèl·ler); posteriorment dos cops el torneig de Wijk aan Zee (el 1968, amb 3 punts d'avantatge sobre Tal i Portisch,[26] i el 1971, davant Petrossian i Gligoric)[27] i el de Palma (el 1968, amb un punt d'avantatge sobre Spasski, Larsen, Petrossian, Gligoric, i el 1972 ex æquo amb Panno i Smejkal) i finalment el torneig de Hastings de 1971-1972, ex æquo amb Kàrpov.[28] En tots aquests torneigs quedà per davant dels millors jugadors del món, llevat de Fischer.[N 26]

En aquesta dècada va guanyar també quatre cops el campionat de l'URSS, els anys 1960, 1962, 1964 i 1970. El 1964-1965, el va guanyar sense cap derrota, i amb dos punts d'avantatge sobre Tal, Stein i Bronstein, amb una puntuació de 15/19, que és la millor performance realitzada en un campionat de l'URSS disputat amb menys de 19 participants.[N 27] El 1970, va obtenir la millor puntuació mai feta per un jugador en una final del campionat de l'URSS: 16 punts sobre 21.[N 28] Participà també, entre 1960 i 1974, en sis Olimpíades guanyades per l'equip soviètic, i va guanyar-hi cada cop una medalla individual, d'or o de bronze.[N 29] La seva set de victòries[N 30] i els seus nombrosos èxits entre els anys 1965-1969 van fer que fos anomenat «el Larsen de l'Est».

Malgrat tot, durant el regnat de Tigran Petrossian com a campió del món (1963-1969), la carrera internacional de Kortxnoi es va veure obstaculitzada en diverses ocasions: de 1963 a 1967, no va poder participar en cap torneig internacional a l'Europa Occidental ni a Amèrica, (llevat del Memorial Capablanca de L'Havana). El 1963, la federació soviètica va rebre una invitació acompanyada d'un bitllet d'avió per participar a la Copa Piatigorsky Santa Monica, però envià la muller de Petrossian fent servir la plaça de Kortxnoi, que en aquell moment era campió de l'URSS. El 1965, fou convidat personalment al torneig internacional de Zagreb, però, malgrat que havia guanyat el campionat de l'URSS el gener, la federació soviètica el va voler enviar a un torneig petit a Hongria, cosa que ell va refusar. Després del campionat d'Europa per equips, el 1965, i per intentar millorar la seva situació, Kortxnoi es va afiliar al partit comunista, però el maig-juny de 1967, fou descartat del fortíssim torneig del Club Central de Moscou (commemoratiu del 50è aniversari de la Revolució d'Octubre de 1917), on participaren Stein, Smislov, Tal, Bronstein, Portisch, Spassky, Hèl·ler, Keres, i Petrossian[29][N 31] i inscrit al torneig internacional de Leningrad, que va guanyar fàcilment sense cap derrota (+10, =6).

Primers matxs de candidats (1968 i 1971)[modifica | modifica el codi]

El 1964, al torneig zonal de set jugadors organitzat per la federació soviètica a Moscou, Kortxnoi hi acabà 5è-6è, i no s'havia pogut classificar pel cicle de Candidats de 1964-1965, que finalment fou guanyat per Borís Spasski.

Després d'un matx de repesca que l'oposà a Mark Taimànov i a Gipslis, i gràcies a un millor desempat al campionat de l'URSS de 1967, Kortxnoi es tornà a ficar en la lluita pel campionat del món: 2n-4t a l'interzonal de Sousse de 1967, va batre Samuel Reshevsky a Amsterdam, el 1968, en el primer matx del torneig de candidats. A continuació, vencé Mikhaïl Tal per un marcador ajustat (5½ a 4½) a Moscou; i posteriorment a la final de candidats, s'enfrontà a Borís Spasski, qui es va revelar massa fort per ell.[N 32]

En tant que finalista del torneig de candidats de 1968, Kortxnoi va quedar exempt de la classificació pel cicle següent (1970-1972) i fou directament inclòs al torneig de candidats de 1971: va guanyar fàcilment el primer matx contra Iefim Hèl·ler, però va perdre a la semifinal contra l'excampió del món, Tigran Petrossian per 4½ a 5½ (nou partides entaulades, seguides d'una derrota).[N 33]

Rivalitat amb Kàrpov (1971 a 1974)[modifica | modifica el codi]

fotografia de Semion Furman
Semion Furman, l'entrenador de Kortxnoi i de Kàrpov
Viktor Kortxnoi el 1972

El 1969, l'entrenador de Kortxnoi, Semion Furman, el va deixar, per ocupar-se d'Anatoli Kàrpov, campió del món júnior el 1969,[30] vint anys més jove que Kortxnoi i la nova estrella dels escacs soviètics. Furman va ser substituït com a entrenador de Kortxnoi per Gennadi Sosonko, que havia esdevingut Gran Mestre després de la seva emigració als Països Baixos el 1972.

El 1972, Kortxnoi fumava constantment, i les seves temples començaven a tornar-se grises. Guanyava partides en zeitnot i jugava amb èxit partides de doble tall, superant posicions difícils o poc clares, i refusant les proposicions de taules. Al final de les temporades 1971-1972 i 1972-1973, per sota dels seus resultats anteriors — va perdre el seu matx contra Petrossian el 1971, fou només onzè al fort Memorial Alekhin de Moscou (guanyat per Kàrpov), el desembre de 1971; fou segon al torneig d’Amsterdam de 1972, només vuitè al campionat de Leningrad de 1973 i va perdre el seu minimatx contra Semion Furman al matx-torneig de seleccions, l'abril de 1973 — va comprendre que potser l'edat[N 34] (ja havia passat els 40 anys), i sense canvis no podia pas continuar plantejant les partides prenent els mateixos riscos.

Kortxnoi trobà la voluntat per fer certs canvis radicals. Va començar a fer exercici físic: marxa i ioga (havia estat sempre criticat per ser un jugador poc aficionat a l'exercici físic),[31] va parar més atenció a la seva salut, i va deixar novament de fumar abans de l'interzonal de juny de 1973 a Leningrad. Ja no bevia una gota d'alcohol, va començar a dur ulleres negres com els homes de negocis i semblava molt més tranquil que abans.

fotografia d'Anatoli Kàrpov de jover
Anatoli Kàrpov

A començaments del 1971, Kortxnoi i Kàrpov havien disputat un matx d'entrenament amistós a 6 partides (+2 =2 -2).[N 35] El gener de 1972, varen compartir el primer lloc del torneig de Hastings (1971-1972). El juny de 1973, ocuparen la primera plaça del torneig interzonal de Leningrad (amb 11 victòries i una sola derrota en 17 partides per Kortxnoi); després, l'octubre de 1973, el segon lloc del XLIè campionat de l'URSS.

El 1974, en els matxs del torneig de Candidats, Kortxnoi va vèncer bastant fàcilment (7½ a 5½) la jove estrella brasilera Henrique Mecking (vencedor de l'altre torneig Interzonal a Petrópolis),[32] i fou emparellat a continuació amb l'excampió del món Tigran Petrossian. Cap dels dos adversaris no es trobava en el seu millor moment. El matx es va disputar a Odessa, i fou ric en incidents diversos.[N 36] Tot i que la durada del matx s'havia previst fins al moment que un dels dos jugadors assolís quatre victòries, Petrossian abandonà després de només cinc partides, per raons de salut, amb el marcador de 3 victòries a 1 per Kortsnoi (i una sola partida taules). La seva victòria sobre Petrossian el 1974 va permetre Kortxnoi d'arribar a la final del torneig de Candidats, el vencedor de la qual s'enfrontaria al campió regnant Bobby Fischer el 1975. El darrer adversari de Kortxnoi seria Anatoli Kàrpov.

Kortxnoi contra el Kremlin (1974-1975)[modifica | modifica el codi]

La final de Candidats de 1974 es va organitzar a Moscou.[N 37] Guanyaria el primer jugador que vencés en cinc partides, sense comptar les taules, amb un límit de 24 partides com en un campionat del món. Aquesta final de candidats va ser la més llarga de la història, i va durar dos mesos, del 16 de setembre al 22 de novembre.[33] Després d'haver pres la davantera ràpidament amb 2 victòries a 0, i després d'11 partides taules, encara 3 a 0,[N 38] Kàrpov es va deixar remuntar a 3 victòries a 2 i acabà per emportar-se la final amb el marcador de 12½ a 11½ (+3, -2, =19). Durant aquest matx, Kortxnoi va tenir el suport dels seus assistents Viatxeslav Osnos i Roman Djindjikhaixvili, mentre que Kàrpov es beneficià de l'ajut del seu entrenador Semion Furman, i d'anàlisis de Iefim Hèl·ler, Tigran Petrossian[34] i Mikhaïl Tal.[35] Kortxnoi només va rebre el suport del seu amic David Bronstein, qui fou sancionat durament els anys següents per les autoritats soviètiques,[36] i de Paul Keres, qui li proposà un ajut que Kortxnoi va declinar. El novembre de 1974, durant la cerimònia de cloenda, Kortxnoi va comprendre que hauria de marxar de la Unió Soviètica. L'any següent, Kàrpov hauria d'enfrontar-se a Bobby Fischer.

El desembre de 1974, Kortxnoi va concedir una entrevista a un periodista iugoslau,[N 39] una part de la qual va aparèixer a la publicació Politika. Va gosar dir-hi que no es considerava pas inferior a Kàrpov, la superioritat del qual sobre Polugaievski, Tigran Petrossian o Spasski no li semblava pas evident. Denunciava les condicions amb què s'havia desenvolupat el matx de 1974. Opinava que Kàrpov, tot i que bon jugador, era encara jove, i que s'havia aprofitat de totes les possibilitats ofertes per l'aparell per arribar al cim.[N 40] Kortxnoi sostingué també la reivindicació de Fischer de no comptar les partides taules en els matxs pel campionat del món.[21]Tot i així, després de la publicació, Kortxnoi es va penedir de les seves imprudents paraules: al seu retorn a l'URSS, el 20 de gener de 1975, el comitè d'esports de l'URSS li va demanar explicacions per escrit.

Kortxnoi va refusar a continuació, el febrer de 1975, d'ajudar Kàrpov en la seva preparació contra Fischer. Les primeres sancions contra Kortxnoi arribaren de seguida: fou exclòs durant un any de la selecció nacional, i el seu salari va disminuir. Durant una campanya de premsa amb l'objectiu de promocionar Kàrpov, Tigran Petrossian va fer article atacant l'actitud «antiesportiva» de Kortxnoi a la seva entrevista. L'abril, Kàrpov va esdevenir el nou campió del món, par incompareixença, ja que Bobby Fischer va renunciar a defensar el seu títol.[37] Les autoritats centrals (el comitè d'esports) varen impedir Kortxnoi de jugar durant un any (la durada de la sanció fou més endavant reduïda a deu mesos) en torneigs internacionals — i de viatjar a l'estranger.[N 41] A Leningrad, fou privat del dret de publicar articles d'escacs i de fer comentaris sobre escacs a la televisió. Sospitós de voler marxar a Israel, el seu apartament va ser intervingut telefònicament.[38] No va rebre més les publicacions iugoslaves ni en anglès, i li fou prohibit de fer simultànies.

Deserció i boicot (1976-1977)[modifica | modifica el codi]

Víktor Kortxnoi el 1976

El segon semestre de 1975, Kortxnoi va participar a l'espartaquiada dels pobles de l'URSS (el juliol), i fou autoritzat[N 42] a participar en un torneig internacional a Moscou (3r-5è del Memorial Alekhin, l'octubre-novembre), i, el desembre de 1975, a jugar el torneig de Hastings (on acabà 4t). Va aprofitar per enviar alguns llibres d'escacs que tenia, i àlbums de fotos, que féu arribar a Sosonko, que llavors residia als Països Baixos. En acabar el torneig IBM d'Amsterdam, el qual va guanyar el juliol de 1976 empatat amb Tony Miles, Viktor Kortxnoi va demanar a Tony Miles com pronunciar l'expressió «asil polític» en anglès. L'endemà, va anar a una gendarmeria i demanà asil polític als Països Baixos. Després de quinze dies amagat en una cambra sota teulada, va obtenir un permís de residència de sis mesos. Va esdevenir, des del 12 d'agost del 1976, membre de la federació neerlandesa d'escacs, i va guanyar el campionat dels Països Baixos el 1977. Fou nomenat capità de l'equip olímpic dels Països Baixos que va disputar l'olimpíada de 1976 a Haifa. Després, va canviar dos cops de país (dels Països Baixos a Alemanya, i després al Cantó d'Argòvia a Suïssa el 1978). Kortxnoi va deixar endarrere la seva muller i el seu fill Igor, als quals els soviètics varen denegar un visat de sortida (el novembre de 1977) i van esdevenir ostatges del règim comunista, amb els passaports confiscats.

El 1978, Kortxnoi va batre Spassky a la final de candidats.

La federació soviètica va instaurar un boicot contra Kortxnoi. Els organitzadors de torneigs foren posats davant un dilema: o la presència de jugadors soviètics, o la de Kortxnoi. Les pressions s'incrementaren durant les seves temptatives de disputar el títol mundial a Anatoli Kàrpov, de 1977 a 1981. Durant els anys 1970, més escaquistes forts abandonaren l'URSS,[39] però Kortxnoi fou el de més prestigi, cosa que ni la federació soviètica d'escacs, ni el Kremlin[N 43] li perdonaren mai. Es va publicar una carta de condemna, signada per gairebé tots els Grans Mestres soviètics: només Mikhaïl Botvínnik,[N 44] David Bronstein (el seu fidel amic), Boris Spassky (que havia anat a viure a França) i Borís Gulko (futur campió de l'URSS el desembre de 1977 i dissident) varen refusar de signar-la. Paral·lelament Kàrpov va escriure la seva pròpia carta, més moderada. El nom de Kortxnoi fou ratllat dels torneigs i les revistes soviètiques, les fotos on sortia destruïdes, i les seves partides no foren publicades a l'URSS. Les autoritats soviètiques varen demanar a la Federació Internacional que li fos retirat el títol de Gran Mestre.

El 1977, la federació soviètica el va intentar desqualificar amb el pretext que el campionat del món es disputava entre federacions i no entre individus, i que Kortxnoi no podia representar la federació soviètica. Durant el cicle de candidats, el 1977, Kortxnoi s'enfrontà successivament a tres jugadors soviètics: Polugaievski i els dos campions del món precedents: Petrossian i Spassky, a qui va vèncer de manera convincent. Fou segon (davant Andersson, Timman, Najdorf, Miles, Mecking, Sosonko i Kavalek) al fort torneig de Wijk aan Zee guanyat per Portisch (el 1978), i guanyà també el torneig de Beer-Sheva.

Primera final del campionat del món, a Baguio (1978)[modifica | modifica el codi]

Kortxnoi (a la dreta) amb el President de la FIDE Max Euwe, el 1978.

La primera final d'un campionat del món per Kortxnoi, el 1978, a Baguio (Filipines), la qual va perdre per 5 a 6, resta en els annals de la història dels escacs. Va durar més de tres mesos (des del 17 de juliol al 18 d'octubre de 1978) i 32 partides molt disputades. El matx va tenir lloc durant l'estació plujosa, i hi va haver un incessant combat psicològic, a banda d'una gran discussió teòrica. Per tal de desconcentrar l'aspirant i mirar de desestabilitzar-lo, els soviètics varen portar un parapsicòleg,[N 45] el Dr. Zoukhar, director del Laboratori Central de Psicologia de Moscou.[40] En el camp de les obertures, l'equip de Kàrpov, que incloïa Ígor Zàitsev i Mikhaïl Tal, va introduir nombroses novetats dins l'obertura Ruy López.

Després de 17 partides, Kàrpov va obtenir un confortable avantatge de 4 a 1. Kortxnoi va guanyar la 21a partida, però Kàrpov va fer el mateix amb la 27a, cosa que el situà a una victòria del títol. Kortxnoi llavors no es donà per vençut i va obtenir tres victòries sobre quatre partides, i empatà el marcador a 5 victòries. Kàrpov llavors va guanyar la 32a i amb ella el matx, +6 -5 =21.[41]

Segon matx pel campionat del món a Merano (1981)[modifica | modifica el codi]

Poc després de la final del campionat del món, Kortxnoi va participar a l'olimpíada d'escacs de 1978 a Buenos Aires. Per primer cop des de 1952, l'URSS, que jugava sense Kàrpov, no va guanyar el torneig, i fou superada per Hongria. Kortxnoi va obtenir la medalla d'or al primer tauler representant Suïssa, i els periodistes li donaren l'Oscar al millor jugador de 1978, per davant d'Anatoli Kàrpov. L'any següent, el 1979, el dissident va guanyar quatre grans torneigs, tots ells sense la participació de soviètics, com el Torneig de Mestres del Festival d'escacs de Biel, un èxit que repetiria més tard el 2001.[42]

Durant aquest temps, el maig de 1978, el fill de Kortxnoi va ser cridat a fer el servei militar, però va decidir de no acatar la crida. Després de viure 12 mesos en la clandestinitat, es va lliurar a la policia, i a les darreries de 1979, Igor Kortxnoi fou condemnat a dos anys i mig de presó en un camp de treball per deserció, agreujada amb parasitisme. Com a apàtrida, Kortxnoi no va obtenir l'asil polític a Suïssa, i l'estatut de refugiat polític,[N 46] fins després de l'olimpíada de 1978. Va adquirir la ciutadania suïssa el 1992.[43]

El 1980, durant el torneig de candidats, després d'haver batut amb dificultats Tigran Petrossian (en el que fou el quart matx de candidats entre els dos jugadors, després dels de 1971, 1974 i 1977), va batre també Lev Polugaevski (guanyant la partida decisiva en un matx molt disputat) i Robert Hübner (qui es va retirar durant el matx). Deprés, el 1981, Kortxnoi va perdre netament el seu segon campionat del món (el seu tercer matx després dels de 1974 i 1978) contra Kàrpov a Merano (+2, =10, -6) — després de quatre partides, Kàrpov manava ja per 3 victòries a 0. Els soviètics s'havien negat prèviament a que la seva esposa i el seu fill poguessin reunir-se amb ell.

Llibres[modifica | modifica el codi]

Cites atribuïdes a Kortxnoi[modifica | modifica el codi]

  • "El factor humà, les imperfeccions humanes, i la noblesa humana – aquestes són les raons que fan guanyar o perdre els matxs d’escacs."
  • "Si un jugador té fe en els miracles, de vegades els pot realitzar."
  • "Se li acut molt rarament de crear quelcom nou sobre el tauler." (Sobre Anatoli Kàrpov)

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Winter, Edward. «Chess Note 7046 : Korchnoi's date of birth» (en anglès). [Consulta: 21 d'abril de 2014]. Després d'un error en una enciclopèdia soviètica, nombroses obres dels anys 1970s, i fins i tot l'autobiografia de 1977 Chess is my Life, donen la data errònia del 23 de juliol de 1931 com a data de naixement.
  2. Kortxnoi va obtenir asil polític a Suïssa el 1978, i posteriorment la nacionalitat suïssa el 1992
  3. De 1956 a 1990, amb l'única excepció dels anys 1983 i 1988, Kortxnoi va estar classificat dins els deu primers jugadors del món, segons el lloc web d'estadístiques d'escacs chessmetrics.com.
  4. Kortxnoi va participar també als campionats del món de la FIDE de 1997, 1999 i 2001.
  5. El 1968, fou derrotat per Borís Spasski i el 1974, per Kàrpov — els seus adversaris esdevingueren tots dos campions del món l'any següent.
  6. Kortxnoi era encara 85è el gener de 2007, amb 2630 punts Elo.
  7. Ell somiava amb ser actor, però no tenia una pronunciació acurada. (Chess is my life, p. 17) (anglès)
  8. Vladímir Zak, amb qui Kortxnoi va fer una monografia sobre el gambet de rei els anys 1970, tal com comenta el propi Kortxnoi dins Mein Leben für das Schach, pàgina 20. Fou ell qui va «descobrir» Borís Spasski el 1946.
  9. Després de cinc rondes, es trobava al capdavant del torneig, però va perdre una partida i es desmoralitzà.
  10. Segons Kortxnoi mateix comenta, va guanyar perquè algú va forçar dos dels seus rivals a perdre contra ell. MLfdS, p. 21 i 22.
  11. «gairebé sense ajuda», precisa Kortxnoi.
  12. La notació (+x -y =z) vol dir que el primer jugador va guanyar x partides, en va perdre y, i va fer taules en z.
  13. El 1952, Tóluix havia oferit els seus serveis a Borís Spasski, qui va guanyar el torneig de Bucarest de 1953 — a setze anys, esdevenint així Mestre Internacional el 1954, es classificà pel torneig de Candidats de 1956 i acabà 1r-3r en el campionat de l'URSS de 1956. Spasski, amb un altre entrenador, va esdevenir campió del món el 1969.
  14. El 1949, havia acabat 8è-10è als quarts de final de Lvov amb 7,5/15, Quarts de final, 1949. Fou repescat per les semifinals gràcies al seu segon lloc al campionat de Leningrad.
  15. Semifinal del campionat de l'URSS de 1950, guanyada per Iuri Averbakh.
  16. La final del Memorial Txigorin la va guanyar Vassili Smislov; milers de jugadors prengueren part a les fases preliminars.
  17. La semifinal la guanyà Smislov; el novembre-desembre de 1950, Kortxnoi havia acabat 4t als quarts de final a Leningrad amb 8,5/14.
  18. El 1957 i el 1959, Kortxnoi va guanyar la seva semifinal amb 1,5 punts d'avantatge sobre el segon. Fou 2n-4t a la seva semifinal el 1952, 3r-4t el 1953, 3r-5è el 1954, 4t-5è el en 1955, 3r-4t el 1956, i 2n-3r el 1958.
  19. La semifinal la va guanyar Isaac Lipnitski, 2n-4t del campionat de l'URSS de 1950; el novembre de 1951, Kortxnoi havia acabat 4t-6è als quarts de final a Leningrad, amb 9 punts sobre 15.
  20. A la darrera ronda, s'enfrontà al líder Iuri Averbakh (qui acabà imbatut amb una puntuació de 14/19) i va aconseguir un final guanyador, tot i que la partida acabà en taules.
  21. Aquest fou el darrer campionat de l'URSS en què hi participà Mikhaïl Botvínnik.
  22. El 1955, havia vençut als quarts de final de l'edició de 1956-1957 amb 17/18 (+17 −1) i acabà 3r-4t a la semifinal de Tbilisi, per davant de Tal i Polugaevski.
  23. Esdevingut campió del món el 1960, a Tal li agradava dir que tenia un marcador particular de 5-5 contra Kortxnoi: 5 taules i 5 derrotes (Kortxnoi: Chess is my life) (anglès)
  24. Només hi mancaven Keres, Botvínnik i Tal, que s'estaven disputant el campionat del món.
  25. Fischer refusa de participer au championnat du monde tant que la forme du tournoi des candidats ne serait pas changée.
  26. Després de 1962, Kortxnoi només s'enfrontà a Fischer en dues ocasions en torneig a ritme estàndard: el 1967 durant l'Interzonal de Sousse i el 1970, durant el torneig de Rojini/Zagreb. Fischer es va escapar els dos cops de posicions perdedores o difícils. El 1970, durant el torneig internacional de ràpides d'Herceg Novi en què participaren gairebé tots els millors jugadors mundials, ell fou l'únic jugador que va guanyar una partida contra Bobby Fischer.
  27. Les millors performances al Campionat d'escacs de l'URSS són 15/17 (88%) per Botvínnik el 1945 i Bogoliúbov el 1923, i 13,5/17 (79,4%) per Botvínnik el 1931 però Kortxnoi va fer la quarta millor, i la millor amb menys de 19 participants.
  28. Les millors següents puntuacions són de 15 punts sobre 17 per Botvínnik i Bogoliúbov, 15 punts sobre 19 per Kortxnoi el 1964-1965, i 15 punts sobre 21 per Savon i Tal.
  29. A les olimpíades, hi jugà com a segon tauler el 1972 i 1974, i com a tercer tauler el 1968 i 1970.
  30. El 1965, va guanyar el Memorial Asztalos amb 14½ punts sobre 15.
  31. Hi participaren també: Najdorf, Gheorghiou, Gligoric, Pachman, Uhlmann i Filip. Bobby Fischer no hi va ser convidat.
  32. El matx es va celebrar a Kíev i Kortxnoi hi va haver d'assistir sense el seu entrenador Semion Furman inoportunament retingut per una competició militar. Spasski va acabar essent campió del món el 1969.
  33. Segons Kàrpov a Russians versus Fischer, la federació soviètica hauria decidit quin jugador s'enfrontaria a Fischer a la final dels candidats, a canvi de la participació de Kortxnoi en tres torneigs a l'estranger el 1972, cosa que desmenteix formalment Kortxnoi a Chess is my life, p. 76
  34. El 1970, a l'olimpíada de Siegen, va perdre una partida per incompareixença quan es va quedar adormit després d'una partida ajornada la ronda anterior.
  35. En 5 de less 6 partides, Kàrpov havia dut les blanques i Kortxnoi havia anunciat quina defensa tenia la intenció de jugar, per tal que el rival es pogués preparar ((anglès) Chess is my life, p. 73).
  36. Kortxnoi va protestar contra el costum del seu adversari de moure constantment les cames sota la taula, cosa que feia soroll. Es va arribar gairebé als insults i ambdos s'acusaren mútuament d'actitud antiesportiva (Kortxnoi: Chess is my life) (anglès). Segons un rumor, els jugadors es donaven puntades de peu per sota la taula durant el matx, cosa que Kortxnoi sempre ha desmentit. Segons ell, Petrossian, nerviós, havia colpejat només inadvertidament la taula. Nicolas Giffard ha informat sobre alguns dels persistents rumors que pretenien que els dos oponents van arribar a les mans
  37. En les seves memòries, Kortxnoi explica que la decisió de jugar el matx a Moscou li havia estat imposada per la federació soviètica (que donava suport a Kàrpov): Baturinski hauria afegit un paràgraf a un paper que Kortxnoi havia signat.
  38. Durant el matx, va passar un incident curiós en la partida 21ena. Kortxnoi va jugar una novetat teòrica durant l'obertura, i després d'una terrible equivocació de Kàrpov, es va trobar en una posició guanyadora. Durant la partida, Kortxnoi es va aixecar, es va dirigir a l'àrbitre, i mostrant una sorprenent ignorància de les regles del joc, li va demanar si tenia el dret d'enrocar-se tenint la seva torre amenaçada. L'àrbitre, Albéric O'Kelly de Galway, li va respondre que sí, Kortxnoi es va enrocar, i Kàrpov abandonà la partida.
  39. Aquest periodista havia arbitrat el seu matx contra Henrique Mecking.
  40. Botvínnik va fer una anàlisi anàloga en una entrevista nou anys més tard, cf. (anglès) Chess is my life, p. 89: «Kàrpov, explicà, forçà tots els escaquistes del país a treballar per a ell».
  41. Malgrat que fou convidat per Paul Keres i Iivo Nei a participar a un torneig a Tallinn a Estònia, el març de 1975, no fou autoritzat a jugar-hi, i tant Keres com Nei foren advertits.
  42. En una conferència el 2006 a Londres, Kortxnoi va mencionar que l'autorització per reaparèixer a l'estranger no va arribar fins després que Kàrpov va obtenir el títol mundial. Alguns observadors criticaven la manera com Kàrpov havia esdevingut campió del món. Com que els seus adversaris Kortxnoi, Spassky i Polugaievski romanien invisibles en tant que caiguts en desgràcia, i que no s'havia pas enfrontat a Bobby Fischer, hom podia pensar que el títol de Kàrpov era de poc valor.
  43. Sembla que les maniobres de desestabilització i el boicot del qual Kortxnoi fou víctima, partien de les més altes instàncies del país. (Soviet Chess p. 347).
  44. Segons Kaspàrov ((anglès) My great Predecessors, tom II) els crèdits per l'escola de Botvínnik foren retallats els anys següents i la seva escola va haver de tancar.
  45. El terme l'utilitzà Kàrpov, amb el de psicòleg, per designar l'assistent Korchnoi, Zagainov, acusat de tractar d'hipnotitzar-lo, el 1974: Andrew Soltis, Soviet Chess. (anglès)
  46. La seva primera petició d'asil polític davant les autoritats neerlandeses li havia estat denegada, Viktor Kortchnoi, Chess is my life, p. 100. (anglès)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Friedel, Frederic. «Viktor Korchnoi's 80th Birthday Celebration» (en anglès). chessbase.com, 28 de març de 2011. [Consulta: 12 abril 2011].
  2. De vegades transcrit Korchnoi, Korchnoy, Kortchnoy, Kortschnoi, etc.; Chess Notes, C.N. 5591. Корчной (chesshistory.com), el maig de 2008, dóna 19 transcripcions diferents del seu nom en els alfabets llatins.
  3. «El disidente que pudo reinar» (en castellà). ABC (diari), 28 d'abril de 2014. [Consulta: 18 de març de 2011].
  4. SSB: Llista de campions de Suïssa masculins (alemany)
  5. «Dades sobre els campionats dels Països Baixos, i historial de guanyadors» (en anglès). endgame.nl. [Consulta: 18 abril 2011].
  6. Viktor Korchnoi wins World Senior Championship, Chessbase, 23 de setembre de 2006 (en anglès). Consultat el dia 10 de novembre de 2011 (anglès)
  7. Weeks, Mark. «Historial de guanyadors del Campionat del món sènior» (en anglès). mark-weeks.com. [Consulta: 10 de novembre de 2011].
  8. Aquest premi s'entregava al millor jugador mundial de l'any
  9. Posició al rànquing mundial i evolució Elo de Víktor Kortxnoi «benoni.de» (en alemany). [Consulta: 21 d'abril de 2014].
  10. «"Rànquing d'escaquistes per federació: Suïssa"» (en anglès). lloc web de la FIDE. [Consulta: 21 de maig de 2014].
  11. «Highest FIDE ratings». Staff.cs.utu.fi. [Consulta: 25 d'abril de 2014].
  12. «Korchnoi wins Chess Festival in Banyoles» (en anglès). chessbase, 9 de juny de 2006. [Consulta: 21 d'abril de 2014].
  13. «Escacs: final del campionat de Suïssa a Grächen». ChessBase Sweiz.
  14. Kortchnoï sacré à 80 ans, Europe Échecs, setembre de 2011, p. 27 (francès)
  15. Barden, Leonard. «Victor Korchnoi outshines Anatoly Karpov despite age gap editor= The Guardian» (en anglès), 31 de juliol de 2009.
  16. 16,0 16,1 16,2 (alemany) Viktor Kortschnoi, Mein Leben für das Schach, p. 15
  17. Viktor Kortschnoi, Mein Leben für das Schach, p. 17. (alemany)
  18. Viktor Kortxnoi, Chess is my Life, ed. Olms, 2005, p. 16 (anglès)
  19. Viktor Kortschnoi, Mein Leben für das Schach, p. 16. (alemany)
  20. 20,0 20,1 20,2 20,3 20,4 20,5 20,6 20,7 R.G. Wade, Soviet Chess, p. 188. (anglès)
  21. 21,0 21,1 Andrew Soltis: Soviet Chess. (anglès)
  22. Chess is my life, p. 29. (anglès)
  23. 23,0 23,1 23,2 23,3 R.G. Wade, Soviet Chess, p. 189. (anglès)
  24. «Quadre d'honor del Congrés de Hastings, 1920-2006» (en anglès). hastingschess.org.uk. [Consulta: 24 d'abril de 2014].
  25. «This was not only a plot against Fischer!» entrevista amb Dirk Ten Geuzendam New in Chess 2003/1 pàgines 34 a 38. (anglès)
  26. «Classificació del torneig de Wijk aan Zee de 1968» (en anglès). Lloc web del torneig Tata Steel. [Consulta: 25 d'abril de 2014].
  27. «Classificació del torneig de Wijk aan Zee de 1971» (en anglès). Lloc web del torneig Tata Steel. [Consulta: 25 d'abril de 2014].
  28. «Quadre d'honor del Congrés de Hastings, 1920-2006» (en anglès). hastingschess.org.uk. [Consulta: 12 de maig de 2014].
  29. «Nota històrica i partides del Torneig de Moscou de 1967» (en anglès). chessgames.com. [Consulta: 25 d'abril de 2014].
  30. Weeks, Mark. «World Junior Chess Champions» (en anglès). mark-weeks.com. [Consulta: 28 d'abril de 2014].
  31. B. Cafferty i A.J.Gillam, Chess with the masters, 1977. (anglès)
  32. Weeks, Mark. «Interzonal de Petrópolis de 1973» (en anglès). mark-weeks.com. [Consulta: 29 d'abril de 2014].
  33. Weeks, Mark. «Matxs de Candidats 1973-75» (en anglès). mark-weeks.com. [Consulta: 29 d'abril de 2014].
  34. Andrew Soltis, Soviet Chess, p. 323
  35. Tal li ho va confirmar directament a Kortxnoi, Chess is my life, p. 86
  36. Tom Furstenberg a David Bronstein: L'Aprenent de bruixot, pàgs. 280-281.
  37. Weeks, Mark. «Campionat del món d'escacs de 1975: Fischer perd per incompareixença contra Kàrpov» (en anglès). [Consulta: 1 de maig de 2014].
  38. Viktor Kortchnoi, Chess is my life, 2005, p. 90 (anglès)
  39. Andrew Soltis, Soviet Chess. Capítol 15: Target: Kortchnoi. (anglès)
  40. Andrew Soltis, Soviet Chess, p. 348. (anglès)
  41. «World Chess Championship : 1976-78 cycle : 1978 Karpov - Korchnoi» (en anglès). Mark-weeks.com.
  42. «Històric de guanyadors del Torneig de Biel» (en anglès). bielchessfestival.ch. [Consulta: 13 de maig de 2014].
  43. Viktor Kortchnoi, Chess is my life p. 196. (anglès)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Víktor Kortxnoi



Títols
Precedit per:
Liuben Spassov
Campió del món sènior
2006
Succeït per:
Algimantas Butnorius