Homofòbia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'homofòbia és l'aversió o discriminació contra les persones homosexuals. Sol implicar odi, hostilitat o desaprovació envers persones d'aquesta orientació sexual, i sovint, envers la idea mateixa de diversitat sexual. S'anomena homòfob o homòfoba la persona que té aquest prejudici.[1] S'utilitza per a descriure tant l'actitud individual o com la de la societat i les seves institucions, tradicions i lleis. El terme va ser utilitzat la primera vegada pel psicoterapeuta George Weinberg el 1967. Va desenvolupar el concepte al seu llibre Societat i l'homosexual sa del 1972 al qual va definir l'afecció com «la por de trobar-se a proximitat d'homosexuals»[2] Es tracta a l'inici d'un terme psiquiàtric que va difondre's a poc a poc a la sociologia i la criminologia.

De vegades s'usa el terme homofòbia de manera que inclou altres manifestacions de prejudicis contraris a la diversitat sexual. S'ha proposat una terminologia més específica com bifòbia, l'aversió de bisexuals o transfòbia, l'aversió de transexuals. També s'ha encunyat el terme LGBT-fòbia o heterosexisme per a designar l'aversió o discriminació contra tot forma de sexualitat no heterosexual.

El 2010 van registrar-se oficialment a Catalunya 52 delictes homòfobs. La fiscalia estima tanmateix que 94% dels delictes no es denuncien.[3] Cada vegada més països inclouen l'homofobia o qualsevol discriminació per l'orientació sexual, en les lleis per lluitar contra la discriminació.[4] i catalogitzats als delictes d'odi. Cada vegada, més països consideren una motivació homofòba com una circumstància agreujant en processos de dret penal. El Codi penal del 1995 de l'Estat espanyol defineix com circumstàncies ageujants: «Cometre el delicte per motius racistes, antisemites o una altra classe de discriminació referent a la ideologia, religió o creences de la víctima, l'ètnia, raça o nació a la qual pertanyi, el seu sexe, 'orientació o identitat sexual, la malaltia que pateixi o la seva discapacitat.”[5] La fiscalia de Barcelona va organitzar un Servei de Delictes d'odi i discriminació.[6]

Orígens[modifica | modifica el codi]

Els orígens de l'homofòbia cal cercar-los en les lleis o preceptes religiosos tendents a aconseguir que la gent tingui tants fills com sigui possible. Aquestes lleis sorgiren en societats petites demogràficament, però que havien de ser especialment bel·licoses per tal de defensar-se dels pobles enemics que els envoltaven, sovint molt més poderosos que ells. Amb l'objectiu d'afrontar les nombroses guerres que els calia sostenir amb aquests pobles veïns, interessava una contundent política natalista per tal de disposar de prou soldats que fornissin els exèrcits. Per aquest motiu les castes sacerdotals —gairebé en totes les èpoques i cultures al servei de les classes dominants de la societat— dictaren dures mesures que, per una banda, incentivaven la pràctica sexual, i, per l'altra, prohibien qualsevol manifestació de la sexualitat que no tendís a la reproducció. Hom pretenia, en definitiva, que no es perdés cap oportunitat de fecundació d'una dona.

La Bíblia hebrea o l'Antic Testament, amb l'objectiu d'incentivar la pràctica sexual, prohibeix, entre altres, la continència sexual dels hòmens, s'imposa la circumcisió dels nadons mascles o es preceptua que quan una dona esdevingui vídua es converteixi automàticament en una esposa més d'un dels germans del difunt, amb el qual haurà de procurar de tenir més fills. Al costat d'això, es prohibia tota pràctica sexual no reproductiva, és a dir, qualsevol que no consistís en el coit vaginal en període fèrtil de la dona fins a l'ejaculació. Quedava doncs prohibida l'homosexualitat masculina, el coit anal o sodomia (també l'heterosexual), la masturbació (i per extensió el sexe oral), el coit interromput i, fins i tot, el coit vaginal durant la menstruació, atès que en aquests dies la dona no sol ser fèrtil.

La Bíblia no esmenta — en cap circumstància — l'avortament ni tampoc l'homosexualitat femenina o lesbianisme, potser perquè resultava innecessari que tot això fos condemnat, atès que el text bíblic complementa les prohibicions expressades anteriorment amb el masclisme més ferotge: la dona té d'estar supeditada en tot i per tot a l'home.

Així que una nena arribava a l'edat núbil, la seva família la donava en matrimoni, sense que tingués —en general— cap possibilitat de triar el futur marit, al qual quedava sotmesa sense cap mena d'independència personal. En aquestes condicions, la condemna d'aquestes conductes era supèrflua, ja que —mancades de tota llibertat personal i amb els rudiments mèdics de l'època— cap dona podia plantejar-se d'avortar i tampoc gairebé cap que tingués orientació sexual lèsbica tenia gaires possibilitats de practicar actes homosexuals. En els casos en què alguns actes lèsbics s'arribessin a consumar —cosa que ningú està en condicions de descartar, encara que poguessin ser rars— resultaven innocus amb vista a la reproducció, ja que les lesbianes que poguessin actuar com a tals eren dones que havien estat obligades a casar-se amb un baró (o ho serien ben aviat) i —per tant— les hipotètiques pràctiques lèsbiques no les invalidaven com a mares (en canvi, sí que calia impedir que un home "malgastés" el semen amb un altre home). Aquest masclisme feia que s'acceptés la poligàmia i —en canvi— es rebutgés la poliàndria (segurament amb les guerres quedaven menys hòmens que dones) i que l'adulteri per part d'una dona -que es veia com qualsevol altra propietat del marit, es castigués amb la lapidació. A banda de l'onanisme o coitus interruptus, la Bíblia no condemna cap altre mètode anticonceptiu, per la senzilla raó que eren desconeguts.

Malgrat que aquesta mena de preceptes vulneren la més elemental llibertat personal, foren també adoptats —del tot o en part— per les dues altres religions monoteistes, que tenen com a base el judaisme: el cristianisme i l'islam. En el cas del cristianisme, aquest fet és —en certa manera— sorprenent, atès que Jesús de Natzaret amb prou feines es pronuncià sobre cap temàtica sexual, mai no condemnà les prostitutes i impedí que lapidessin una dona adúltera, tot blasmant l'actitud dels que la volien assassinar d'aquesta manera. Tal com queda reflectit en les seves epístoles, és Pau de Tars el veritable ideòleg del cristianisme, i qui introduirà aquests preceptes en la nova religió. Cal no oblidar que Pau de Tars era de formació farisaica (i havia estat fariseu), cosa que contrasta amb el fet que els fariseus haguessin estat l'escola de pensament judaic amb qui Jesús de Natzaret se sentia menys identificat i contra qui més malparlà. En canvi, el que Pau de Tars no incorpora pas al corpus normatiu cristià són les mesures tendents a incentivar la pràctica sexual, de tal manera que — a diferència del que passava en el judaisme clàssic  — sota la influència del gnosticisme el celibat i la continència sexual esdevenen pràctiques que es consideraran lloables que, més endavant, faran possible les ordes monàstiques cèlibes i el celibat sacerdotal.

Hi ha tres factors que poden explicar aquest fet. En primer lloc, en la societat del segle I, amb una Palestina integrada en l'imperi romà (i prèviament en el grec) potser ja no calia incentivar la natalitat, hom es podia permetre que un determinat percentatge d'individus no tinguessin fills; és potser la mateixa circumstància que explica que Jesús no parli a penes de sexualitat en la seva predicació. Els altres dos factors són la imitació de Jesucrist —considerat cèlibe— i l'obsessió malaltissa de Pau de Tars en contra del sexe, fet que explicaria que mentre s'obvien els preceptes tendents a incentivar la pràctica sexual, es manté la prohibició de les pràctiques sexuals no procreadores.

Pel que fa a l'islam, manté els antics preceptes bíblics, pràcticament sense modificació. Per tant, la gran expansió —tant territorial com social— que adquireixen aquestes dues grans religions i el fet de considerar la Bíblia com un llibre sagrat inspirat per Déu o fins "dictat" per Déu, fa arrelar fortament i àmpliament l'homofòbia tant al món occidental cristià com al món àrab musulmà. Fins al punt que, l'any 533, Justinià I, emperador romà d'Orient, estableix penes molt severes (concretament la castració i la mort a la foguera) per a qui practiqui la sodomia. Aquests càstigs els aplicarà després la Santa Inquisició fins a gairebé els nostres dies i en el món musulmà encara hi ha força països que castiguen la sodomia amb la pena capital o altres penes severes (vegeu el mapa de l'article homosexualitat).

Homofòbia institucional als temps moderns[modifica | modifica el codi]

  • A l'alemanya nazi, el paràgraf 175 del codi penal criminalitzava tot acte homosexual. Molts homosexuals van morir als camps de concentració. Després de la segona guerra, les víctimes gais que van sobreviure no van obtenir indemnitzacions, com que eren considerades pels governs democristians postnazis com criminals de dret comú i no com víctimes d'un acte de discriminació.
  • A l'Estat espanyol, durant el franquisme, el concordat del 1953 va donar el monopoli a l'Església catòlica en qüestions morals. L'actitud masclista i homofoba del règim va manifestar-se el 1954 per l'esmena de la Ley de vagos y maleantes, per tal d'inclour'hi el gais.
  • Al Regne Unit, el 1988, el tercer govern de Margaret Thatcher[7] va introduir la secció 28, 2A que fins a la seva abolició el 2003 va prohibir als poders locals de promoure la idea de l'acceptabilitat de l'homosexualitat per l'ensenyament o publicacions. Demés va associar l'homosexualitat amb la dispersió de malalties que s'ha de prevenir.[8]
  • A l'estat del Vaticà «Actus homosexualitatis suapte intrinseca natura esse inordinatos. Legi naturali sunt contrarii. » (llatí)[9]

Observatori contra l'homofòbia[modifica | modifica el codi]

A Catalunya, el Front d'Alliberament Gai de Catalunya organitza un Observatori al qual les víctimes poden adreçar-se per trobar ajuda personal o per internet. Segons el cas, organitza aleshores accions contra l'entitat homofòbica, ajuda la víctima en els seus contactes amb la policia o sensibilitza la societat.

Termes similars[modifica | modifica el codi]

  • Heterosexisme: es refereix a l'assumpció que tothom és, en principi, heterosexual o bé al prejudici que l'heterosexualitat és l'única orientació o comportament sexual que es pot permetre.
  • Homonegativitat: és un terme recent en la teoria sociològica que descriu actituds negatives envers les persones homosexuals.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Homofòbia». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Vern L. Bullough, «Homophobia» en GLBTQ, an encyclopedia of gay, lesbian, bisexual transgender & queer culture, 2004, [consulta el 14 d'abril de 2013]
  3. Mayte Pyulachs, «La fiscalia alerta que un 94% dels delictes d'odi no es denuncien;», El Punt, 28 de juny de 2011, pàgina 30
  4. Pablo de Llano, «La justicia mexicana veta los insultos homófobos» (castellà), el País, 7 de març 2013 (en català: La justícia mexicana prohibeix els insults homofobs)
  5. Article 22 del codi penal de 1995, citat per: Principis de la Constitució Espanyola i articles del Codi Penal d'aplicació en delictes d'odi o discriminació dirigits a persones amb discapacitat], Ajuntament de Barcelona, s.d.
  6. Miguel Ángel Aguilar, «Tratamient penal de delitos odio i discriminación» (castellà), Fiscalía Provincial de Barcelona, 2011 (en català: Tractament penal de delictes odi i discriminació)
  7. Claude Carpentieri, «Thatcher’s homophobia: why have we glossed over this legacy?», Liberal Conspiracy, 14 d'abril de 2013 (en català: La homofòbia de Thatcher, per què hem saltat aquesta part del seu llegat?)
  8. «Secció 28» (anglès), text oficial de la llei al web Legislation.gov.uk dels Arxius nacionals [Consulta 14 d'abril de 2013]
  9. «Articulus 6: Sextum praeceptum» (en català: Els actes homosexuals per se són intrínsecament desordenats. Són contraris a la llei de la natura)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Homofòbia Modifica l'enllaç a Wikidata