Lloret de Vistalegre

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Lloret de Vistalegre
Escut de Lloret de Vistalegre
(En detall)
Localització

Localització de Mallorca respecte de les Illes Balears Localització de Lloret de Vistalegre respecte de Mallorca


Municipi de Mallorca
Església de la Mare de Déu de Loreto
Església de la Mare de Déu de Loreto
Estat
• Autonomia
• Província
• Consell insular
Regne d'Espanya
Illes Balears
Illes Balears
Consell Insular de Mallorca
Gentilici Llorità, lloritana
Llengua pròpia Català
Superfície 17,43 km²
Altitud 170 msnm
Població (2013[1])
  • Densitat
1.251 hab.
71,77 hab/km²
Coordenades 39° 37′ 5″ N, 2° 58′ 26.2″ E / 39.61806,2.973944Coord.: 39° 37′ 5″ N, 2° 58′ 26.2″ E / 39.61806,2.973944
Organització
Entitats de població
• Batle:

1
Joan Jaume Ramis (PP; 2010)
Patró/Patrons Sant Domènec
Mare de Déu de Loreto

Lloret de Vistalegre, vila també coneguda com a Llorito, és un municipi situat al centre de l'illa de Mallorca. Els pobles que hi fan fita són: Montuïri, Sineu, Sencelles, Algaida i Sant Joan. Lloret de Vistalegre és el poble situat més al centre de Mallorca i la seva principal vía d'accés és a través de la carretera vella de Sineu. El seu patró és Sant Domènec, i la seva patrona, La Verge de Loreto. Lloret de Vistalegre representa l'esperit del típic poble de la comarca del Pla de Mallorca, amb una cultura i unes tradicions molts arrelades.

Història[modifica | modifica el codi]

Prehistòria, colonitzacions i islam[modifica | modifica el codi]

A causa de l'exigüitat territorial del terme municipal de Llorito, les primeres empremtes històriques són similars a les de la comarca del Pla que avui podem llegir entre línies, essencialment, a través de l'arqueologia i la toponímia. A la prehistòria de Llorito, tot i la manca d'excavacions sistemàtiques, les estructures conservades, les observacions de superfície i les troballes casuals permeten constatar una ocupació continuada des del bronze antic (1700 - 1100 aC). D'aquest període s'han localitzat indicis de restes d'habitatges i evidències d'ocupació a coves d'enterrament com la d'en Dainat, la de can Bieló o la des Pou.

Del període talaiòtic (1100 aC - 123 aC), és possible parlar d'una ocupació relativament intensa per la perduració d'un conjunt notable de restes estructurals, entre les quals cal destacar el poblat de sa Pleta de Son Gelabert d'Alt, amb un conjunt de dos talaiots (de s'Era i des Sestadors) i altres construccions annexes; el poblat de ses Talaies i es Clapers, amb dos talaiots més, i els talaiots aïllats de sa Rota des Busqueret i es Velar (tots aquests repartits entre Son Gelabert d'Alt i de Baix), a més del talaiot des Pletó de sa Casa Nova. Són d'aquest període les coves d'enterrament excavades a la roca amb columnes exemptes, com la des Xot a Son Joan Arnau, la de ses Ànneres a Son Mas o la des Moro a Son Pastereta. S'hi han d'afegir els jaciments de Son Boló, es Castellassos, ses Timbes, Llorac, ca Na Martina, ses Planes de Son Mas, es Colomer i es Camp Vanrell.

La continuïtat de bona part dels jaciments durant les primeres colonitzacions es palesa, tant per restes ceràmiques com per diverses troballes casuals de bronzes antics que evidencien un clar procés d'aculturació. La peça més destacable és el "guerrer" de Son Gelabert d'Alt, una bella figura de divinitat amenaçant, recentment reinterpretada com a una representació de Zeus (conservada al Museu Arqueològic de Barcelona), i que correspondria al segle V aC. Les divinitats zoomòrfiques estan representades per una estatueta de voltor escapçat, també trobada a Son Gelabert, corresponent als darrers segles de la cultura talaiòtica, però anterior a la romanització i pròpia de contextos funeraris talaiòtics. Una altra figura és la del jove nu des Castellassos, trobada el 1816 juntament amb una banya de bronze, obra romana d'estil policletià, enquadrable entre els segles I i III dC i vinculable a àmbits domèstics o a un santuari on s'hauria dipositat com a ofrena. De Son Gelabert procedeix també un fragment d'una possible Atena, datable cap al segle V dC i un casc de bronze. Un aspecte destacable del període romà és l'ocupació dels habitatges fins a èpoques tardoromanes i, en alguns casos, fins a l'Edat Mitjana.

De l'època islàmica es pot fer una primera lectura del territori i reconèixer algunes empremtes que han perdurat. Essencialment es tracta de sistemes relacionats amb l'ús i la gestió de l'aigua localitzats dins el terme o a indrets immediats. És el cas del conjunt de molins hidràulics del torrent de Castellitx o de Pina, esmentats al llibre del Repartiment, o el del torrent de Llorac. Els qanat de Binitaref i de s'Almudaina des Notari, les possibles restes d'un altre a Paixarí i les romanalles d'un hisn a Son Joan Arnau, serien indicis de l'ocupació del territori i d'una explotació basada en l'horticultura i la ramaderia. Altres possibles romanalles de tradició islàmica serien el sistema de reg dels horts de Son Joan Arnau i es Colomer o alguns dels pous públics (popularment atribuïts al temps del moros): els pous de Jurà, del Ras, de sa Casa Nova, de Son Miralles, de sa Font Figuera, es Pou, de Son Estela i de s'Hort de Son Real. Tot plegat ens dóna indicis d'assentaments dispersos en alqueries i rafals que coneixem a través de la toponímia del Repartiment; de fet, dins els juz' de Yiynau-Bitra i dins el de Montueri, els historiadors han identificat algunes de les alqueries que donarien lloc al primer nucli de població i a algunes possessions.

Incorporació a la corona catalanoaragonesa fins 1545[modifica | modifica el codi]

La conquesta catalana de 1229 i el repartiment de l'illa iniciaven un procés de transformació econòmic, social, polític i religiós que, òbviament, afectà les terres lloritanes. En primer lloc, pel que fa al territori, s'ha de destacar que el districte àrab de Yiynau-Bitra correspongué al Rei que en conservà el domini alodial i repartí les vuitanta alqueries i rafals del districte entre els seus col·laboradors. Tot i la dificultat d'identificació i de localització d’aquestes propietats, diversos historiadors han reconstruït un hipotètic mapa del terme a partir del llibre del Repartiment. Certament, les possibilitats d’interpretació són molt diverses i, amb prudència, només es pot fer menció a les referències d'algunes alqueries i rafals que poden haver perdurat. A partir de la toponímia repartimental s'ha fet una proposta d'identificació i localització d'alqueries i rafals que, a hores d'ara, permeten reconstruir parcialment el territori en els primers anys posteriors a la conquesta de 1229. Algunes d'aquestes unitats d'explotació d'origen andalusí, amb els anys, donarien lloc a propietats i tinences en règim feudal com és el cas dels Rahal Uaner Abenjuluz Alguazaria i el Rahal Huacner Almagzen que donarien lloc a la cavalleria de Guatners que abastava terres de Son Garcies, Son Estela, Es Colomer, Son Busquets i Son Mas; el Rahal Culujna i l'alqueria Castello, de reminiscències pre-islàmiques i situades a les terres de les Tortines i l'Alqueria que, amb el temps, esdevindrien Son Gelabert i Son Joan Jaume; el Rahal Benitaref que abastava Son Marron; l'alqueria Cut Alcastel, que hauria pres el nom d'un hisn o fortalesa islàmica de la qual en romanen restes a Son Joan Arnau; el Rahal Alpaizari, que hauria perviscut juntament amb el Rahal Abenfarix Alpayzari, a les possessions de Paixarí i el rafal d'En Munar; el Rahal Abenizarrag Arraya, que correspongué a G. Loreg hauria donat lloc al topònim Llorac; el Rahal Locoplan, que sabem confrontava amb el camí que unia Sineu i Manresa i, finalment, dins el districte de Montuïri l'alqueria Benigalep i l'alqueria Atturr.

Entre 1231 i 1234, les terres de l'alqueria Benigalep del terme de Montuïri foren donades a Berenguer de Santa Coloma, Mateu Cella, Pere de Torre, Bernat Sabater, Oliver d'Utielz i Berenguer de Segarra. Pocs anys després, moltes d'aquestes propietats foren adquirides per Bernat de Bonastre i Ramon ses Codines. Segurament a causa de l'origen dels primers colonitzadors, després de 1232, la contrada passà a denominar-se alqueria de Manresa. El 1244, Ramon de Torrella, bisbe de Mallorca, instituí el capítol de la Seu i li foren concedits els delmes i les tasques de l'alqueria de Manresa, entre altres finques. Durant el segle XIII es documenten, a més, les possessions de sa Font Figuera i Paixarí. Així mateix, a la segona meitat del segle, es constata ja l'ús de sa Comuna com un espai comunal; el 1400, a l'època del rei Martí l'Humà, arran de disputes entre l'Ajuntament de Sineu i alguns veïns del poble, aquesta garriga era declarada terreny comunal. Pocs anys després, se citen les confrontes antigues de les Comunes de Llorito o Manresa que eren Son Boló, Son Gelabert, Son Juanico i Son Maymó.

A mitjan segle XIV, Manresa s'establia amb persones originàries, sobretot, de Sineu i de Ciutat, entre les quals destacaven Bernat Pasqual, Guillem Pasqual, Bernat Rex i Pere Malbosc. Cap a finals del segle, pel que fa a l'administració, tot i l'entitat que ja devia tenir el lloc de Manresa, formava una sola universitat amb Sineu, d'on depenia civilment i eclesiàsticament. En l'àmbit civil, al llarg de l'Edat Mitjana, existí una assemblea veïnal, composta per un batle, un jurat, un mostassaf i tots els veïns del poble. Els acords es prenien per pluralitat de vots i eren exposats al consell de Sineu per una comissió. En religió, Manresa depenia de l'església de Santa Maria de Sineu, esmentada a la Butlla d'Innocenci IV d'abril de 1248 (la primera relació de les esglésies de Mallorca). Entre el segle XIV i el XV, la població experimentà un notable augment a causa de la parcel·lació de terres, tot i que es mantenen les grans propietats: Manresa, es Colomer, les Tortines, Llorac, Castellet, Son Pastereta, Paixarí i la Torrassa.

Durant el segle XV la contrada no es manté aliena a les confrontacions socials que es manifesten, sobretot en l'aixecament forà de 1450, les lluites de banderia i les Germanies. A escala local es produïren diversos episodis que aporten indicis de la convulsió social, protagonitzats per Mateu Sala, Jaume Armadams o Joan Arnau, tant a les revoltes foranes com a les Germanies. En aquest sentit, el 1451, Joan Arnau, representant del Governador, va protagonitzar un enfrontament amb els revoltats. Així mateix, el 1463, durant la guerra de Catalunya, el lloctinent del Governador Joan de Galiana acudí a Sineu per apaivagar els enfrontaments entre els partidaris de Joan Arnau i els d'Andreu Rossinyol.

Predomini del convent (1545-1835)[modifica | modifica el codi]

A partir de 1545, si més no a nivell social i religiós, la realitat de l'alqueria de Manresa es veurà notablement influenciada per la creació d'un convent franciscà, encara que ni l'economia ni el territori es vessin afectats substancialment. Manresa era una extensa possessió que confrontava amb les Comunes, les garrigues de Ruberts i terres de Son Jordà, amb el camí de Castellitx, amb la Torrassa i altres. L'any 1511 havia passat a mans de Lluc Gelabert i el primer quart del segle XVI havia estat llogada per Sebastià Armadams a Pere Tugores. L'alqueria canvià de nom quan fou venuda a Joanot Bauló, qui també la traspassà el 1545 a Martí Font i Roig, la família del qual la mantingué fins al segle XIX. Els habitants del llogaret de Manresa, orientats pels franciscans, determinaren adreçar-se a Roma suplicant l'edificació d'una esglesiola, a causa de la llunyania amb l'església de Sineu. La resposta del Papa Pau III fou afirmativa dia 11 de març del 1545. Encara que amb reserves, la relació amb l'Orde de Sant Francesc l'hem de cercar a través de les propietats que mantenia, des del segle XIII, el convent de Santa Clara de ciutat a les terres de Manresa.

Les obres de l'església foren interrompudes diverses vegades fins que el príncep Felip concedí tot quant li suplicaven en Carta Reial de 21 d'agost de 1545. Contribuí poderosament a prosseguir les obres de l'església la intervenció del Vicari General Mn. Joanot Campfullós que esquivà tota mena de reconvencions procedents de la parròquia de Sineu; igualment els Jurats de la Ciutat i Regne intercediren davant el cardenal mallorquí Jaume Pou per tal que el Papa concedís un jubileu a favor dels qui amb almoines ajudassin a les obres de l'església i Casa de Nostra Senyora de Loreto.

Arran del Concili de Trento, el bisbe Diego de Arnedo anul·là l'Orde de Claustrats Reformats Franciscans, al qual pertanyia la comunitat de Manresa, perquè es negava a integrar-se dins l'Orde dels Franciscans Observants. Així les coses, els frares de Manresa suplicaren al bisbe Arnedo que confiàs la capella i el Convent a altres religiosos. Els vint anys d'estada dels franciscans a Manresa, a més de la devoció a la Verge Maria de Loreto, deixaren en herència la capella edificada en terrenys cedits el 1549 per Joanot Jaume i engegaren els mecanismes de proveïment de fons a través de beneficis, censals, etc.

El bisbe Arnedo entregà la custòdia i el culte de l'església de Llorito al Rector i Jurats de Sineu, encàrrec que perdurà per espai d'uns deu anys. Però, el successor, el bisbe Joan Vic i Manrique, cedí l'església als frares Dominicans, que l'acceptaren segons acta de dia 29 d'octubre de 1579. El pare Domingo Floriana prengué possessió del Convent de Llorito i començà seguidament la restauració de la casa i el convent que l'abandó havia malparat. El pare Floriana viatjà a Roma per confirmar la cessió de la Casa de Llorito i per suplicar gràcies i jubileus a favor dels manresans. Igualment, per la mancança de recursos, els frares feren suplicació al rei Felip II per posseir 10 quarterades de terra, exemptes de lluïsme i d'amortització, dret que fou concedit el 20 de novembre de 1591.

A mitjan segle XVI el lloc de Manresa ja apareix ben definit fruit de les parcel·lacions o nous establiments que, entre 1529 i 1547, provenen de propietats dels Gelabert, sobretot de Lluc Gelabert, i de Joanot Jaume. Des d'aquest moment és possible confirmar l'existència d'un nucli de població força consolidat. L'existència del convent serà determinant en l'evolució de la comunitat i el creixement urbà. Els establiments de terres fets pel mateix convent el gener de 1595 donaven lloc als nous trasts al llarg del camí d'Inca, i els establiments d'abril i octubre de 1597 als del carrer del Fum. Des d'aquest moment és possible confirmar l'existència d'un nucli de població força consolidat. En termes col·lectius, l'existència del convent serà determinant en tota l'evolució de la comunitat, que prendrà una forta embranzida.

Els dominicans posaven la primera pedra d'una nova església el 8 de setembre de 1591 que s'obrí al culte el 8 de setembre de 1625. El 23 d'abril de 1602, el Convent de Llorito, que fins aleshores havia estat governat per un Vicari, fou elevat a la categoria de Priorat i en quedà nomenat prior Fra Baptista Brondo. Cap al 1640 s'inicià la construcció del nou convent, traçat pel mestre Nicolau Mayol, estructurat entorn del claustre (que perdurà fins al segle XIX i del qual encara es poden veure algunes romanalles).

Des del segle XVII el paper del convent és absolutament rellevant tant en termes econòmics com sociològics. En primer lloc, l'advocació del Convent a la Mare de Déu de Loreto era el fonament de la progressiva substitució del topònim de Manresa pel topònim de Llorito, una denominació consolidada des de 1601. Per una altra part, durant el segle XVII el poble es veié també afectat per les circumstàncies socioeconòmiques de l'època, sobretot per crisis de subsistències. Els enfrontaments socials donaren lloc a l'assassinat (1611) de Bartomeu Estela, senyor des Colomer (les sospites de l'autoria recaigueren sobre els propietaris de Son Joan Arnau) i al segrest i assassinat d'un nin, fill d'un familiar del Sant Ofici, estudiant al Convent. S'hi ha d'afegir encara la pesta del 1652 i els efectes perniciosos de la instal·lació de la quarantena a la possessió de Son Joan Arnau.

Per remarcar el paper de l'Església, a més de la presència dels dominics, a partir de la segona meitat del segle XVII, el Convent dels Mínims de Sineu, fundat el 1667, també estenia la seva influència sobre Llorito. Entre 1645 i 1698, set lloritans professaren a l'Orde dels Mínims. Entre tots, s’ha de destacar Miquel Estela Ponç (1666 - 1727), que hi professà el 1683 i que arribà a ser General de l'Orde dels Mínims i bisbe de Jaca.

Durant el segle XVIII el paper del convent continua essent determinant. Els dominics havien anat concentrant propietats; cap al 1702 tenien unes vint quarterades de terra. Segons el cens d'Aranda (1768-69) sabem que hi havia nou frares, un diaca, quatre llecs i tres criats. L'any 1788 el convent tenia trenta-set quarterades de terra. El 1803 el convent de Llorito obtenia el 40% dels seus ingressos a través de l'arrendament de les terres i només gestionava directament les petites porcions de vinya.

Malgrat el pes de la comunitat dominicana, apareixen a Llorito algunes manifestacions d'oposició al totpoderós convent. El 4 de novembre de 1725 hi havia un intent de construir una església independent de la tutela conventual. Aquesta iniciativa, al capdavant de la qual hi havia els propietaris de Son Boló, de Son Arrufat, des Colomer i de Llorac, era segurament una maniobra laica d'oposició al poder absolut dels frares. A més, en termes de col·lectivitat, el 30 de març de 1767 el poble de Llorito fou reconegut com a legítim posseïdor de sa Comuna després de pagar els drets corresponents.

La rellevància obtinguda pel convent al llarg dels segles XVII i XVIII s'estronca a causa d'una crisi d'ordre general que es tradueix formalment en el procés de desamortització i en l'exclaustració que culmina el 1835. A Llorito, però, la preeminència del convent ja havia estat posada en dubte a ran dels primers episodis d'independència municipal (1812-1814 i 1820-1823) i a partir de la creació de la vicaria in capite el 1821.

Independència municipal (1812-1924)[modifica | modifica el codi]

El primer quart del segle XIX representa un període decisiu per al poble de Llorito. Amb el poder del convent debilitat, les forces vives duran a terme diversos episodis d'autodeterminació municipal. Com a conseqüència de la promulgació de la Constitució de Cadis, el 1812 Llorito iniciava la primera etapa com a municipi independent. Es segregava de Sineu i es constituïa el primer Ajuntament que representava i administrava els interessos de la comunitat. El 22 de novembre de 1812 s'elegia Antoni Vanrell de Joan com a secretari i els diversos electors que l'endemà votaven al Batle, Guillem Real de Guillem, al regidor major, Joan Baptista Vanrell, i als regidors Antoni Jaume de Josep, Llorenç Llabrés i Bartomeu Paieres. El 1814, la reacció absolutista de Ferran VII abolí el municipi i el reintegrà a Sineu.

El 13 d'abril de 1820, iniciat el Trienni Constitucional, es recobrava la independència municipal i els liberals ocupaven el consistori que estava format per Miquel Fiol, batle, Bartomeu Paieres, regidor degà, Guillem Jaume, Pere Jaume, Gabriel Gelabert, regidors, Joan Font i Roig, síndic procurador, i Jaume Real, secretari. Encara que l'enfrontament entre liberals i absolutistes fou constant, s'impulsaren diverses millores d'infraestructura, com la conducció d'aigua des Pou als abeuradors públics del nucli urbà o la creació d'una escola de nines. El 1823 hi hagué una manifestació anticonstitucional amb diversos aldarulls. El retorn de l'absolutisme significà una nova abolició de la independència municipal i la reincorporació a Sineu fins al 1925.

Després de les emancipacions municipals s'obria un període de cent anys marcats per la dependència administrativa de Sineu. Una possible administració pròpia a Llorito restava marginada a les successives reformes municipals del segle XIX. Malgrat tot, el poble disposava d'un territori definit i d'una delimitació amb Sineu, encara que fos per l'existència d'una parròquia sufragània des de 1821. En aquestes circumstàncies, la cohesió comunitària es continuava construint i reformant per una sèrie d'iniciatives de la societat civil. La dinàmica social s'articula entorn de l'obtenció de la independència municipal. A banda dels aspectes econòmics i el creixement demogràfic sostingut que assolirà el seu màxim cap a 1930, en els aspectes socials cal fer especial referència al paper de l'església.

En relació a la figura de la demarcació eclesiàstica, s'ha d'assenyalar la funció dinamitzadora del clero, des del primer vicari, Rafel Picornell (1821-1828) i dels seus successors, Joan Company (1828-1853); Jeroni Julià (1853); el llorità Gabriel Terrassa Gili (1853-1862); Guillem Oliver (1862-1875); el també llorità Antoni Soler Terrassa (1875-1902) i Joan Munar Oliver (1902-1913), que jugaren un paper decisiu per assolir la creació de la parròquia el 1913. El primer rector fou el montuirenc Bartomeu Bauçà Aloi, al qual succeí, el 1918, Mn. Bernat Orell Horrach que regí la parròquia fins al 1936. Durant aquesta etapa és remarcable la tasca musical del vicari Macià Noguera Amengual (1925-1930).

El segle XIX, sota el paraigua de l'Església, es desenvolupà un notable moviment associatiu. El 1825 es demanava la constitució d'una obreria seglar, estretament vinculada a la parròquia, que el 1826 començava a prendre decisions de caràcter públic. És molt significatiu que es tractassin qüestions referides a l'administració de les terres comunals. El 1827 la directiva es preocupava del nomenament del nou vicari, sempre enfrontada, en aquest cas, amb el rector de Sineu. El 1830 s'aconseguia el nomenament del vicari Joan Company. Seguidament, els anys 1830-1831 la tasca de cohesió, d'ordre espiritual i material, s'articulava amb la creació de noves obreries: de la Puríssima Concepció, del Santíssim Sagrament, de Sant Josep,[text imprecís] de les Ànimes, de Sant Antoni [text imprecís] i del Nom de Jesús. Entre altres accions, es poden esmentar la construcció de la casa-vicaria o la subscripció pública (1837) per a la compra de la campana que havia estat desamortitzada el 1835. El 17 de març de 1845 es confirmava la cessió de l'església del convent. L'any 1862 el vicari Guillem Oliver, conjuntament amb el Reverend Josep Maria Jordà, impulsaven la creació del convent de monges franciscanes, que era una realitat el 25 de novembre de 1866. Posteriorment, la Congregació de Filles de Maria es fundava el 1890 pel vicari llorità Antoni Soler Terrassa, que també promovia altres accions, com l'ampliació de l'orgue, culminada l'any 1892, o la construcció de la Capella Fonda, acabada l'any 1900.

Els darrers anys del segle XIX i el primer terç del segle XX s'obrien noves perspectives en la dinàmica de la vida social del poble, entre les quals destaca la importància de l'associacionisme laic, els primers intents de mecanització del camp, l'electrificació i les comunicacions. Aquests fenòmens econòmics van parells amb un procés intens d'emigració al qual seguirà un procés de creixement poblacional que donarà lloc a l'ampliació del nucli urbà amb mostres d'arquitectura popular amb vel·leïtats estilístiques. A l'àmbit polític, aquest període es tanca amb la proclamació de la independència municipal assolida el 1925. El segle XX ha donat escassos exemples de creació patrimonial, al temps que les transformacions econòmiques i la ràpida transició d'una economia rural a la de serveis i segona residència s'han convertit en un flagel per al patrimoni.

Tot just iniciat el segle XXI, s'incrementa l'interès per conservar i protegir el patrimoni local, fet que es tradueix en iniciatives particulars o públiques (no sempre reeixides) que, finalment, esperam han d'assolir un balanç positiu.

Administració[modifica | modifica el codi]

Eleccions municipals de 1979[modifica | modifica el codi]

En les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura, la formació política que aconseguí més vots fou la Candidatura Independent Lloritana. El tres candidats a la batllia foren Arnau Mateu de la Candidatura Independent Lloritana, Rafel Beltran de Unió de Centro Democràtic i Miquel Coll Bibiloni de Coalició Democràtica. El resultat de les eleccions fou el següent (cens electoral de 680 persones):[2]

  1. CILL-Candidatura Independent Lloritana: 229 vots
  2. UCD-Unió de Centre Democràtic: 201 vots
  3. CD-Coalició Democràtica: 59 vots

La mínima diferència de vots entre la primera força, la Candidatura Independent Lloritana, i la segona, Unió de Centre Democràtic, provocà un empat tècnic entre les dues formacions. La tercera força política fou Coalició Democràtica, encara que allunyada en nombre de vots de les altres dues formacions. En aquestes eleccions, el Consistori llorità fou integrat per set regidors, dels quals tres foren per a la Candidatura Independent Lloritana, tres per Unió de Centre Democràtic i un per Coalició Democràtica.

Ja en la votació per escollir el batlle, Arnau Mateu de la Candidatura Independent Lloritana aconseguí el suport dels membres del seu partit i de Miquel Coll Bibiloni de Coalició Democràtica. Gràcies al suport de Miquel Coll Bibiloni, Arnau fou elegit batlle amb quatre vots, per davant del candidat d'Unió de Centre Democràtic, Rafel Beltran, amb tres vots.

Eleccions municipals de 1983[modifica | modifica el codi]

La Candidatura Independent Lloritana encapçalada per Arnau Mateu fou la formació amb més vots. Tot i això, Arnau no continuaria a la batllia de l'Ajuntament, ja que el seu lloc fou ocupat per Miquel Coll Real de la coalició Aliança Popular-Partit Demòcrata Popular-Unió Liberal.

En aquestes segones eleccions Arnau Mateu repetí com a cap de llista de la Candidatura Independent Lloritana, Maria Vanrell es presentà a la batllia amb Unió Mallorquina i Miquel Coll Real fou el candidat de la coalició AP-PDP-UL. El resultat de les eleccions fou el següent (cens electoral de 674 persones):[2]

  1. CILL-Candidatura Independent Lloritana: 230 vots
  2. UM-Unió Mallorquina:170 vots
  3. AP-PDP-UL-Aliança Popular de les Illes Balears - Partit Demòcrata Popular - Unió Liberal: 126 vots

Els independents lloritans sumaren un vot més que en les passades eleccions i passaren de 229 vots a 230. Unió Mallorquina en la seva primera participació aconseguí 170 vots i la coalició AP-PDP-UL sumà 126 vots. Amb aquests resultats, la Candidatura Independent Lloritana aconseguí tres regidors, per dos de Unió Mallorquina i també dos de la coalició Aliança Popular-Partit Demòcrata Popular-Unió Liberal.

Així doncs, qualsevol de les tres formacions podia optar a formar govern. Finalment, el candidat amb un menor nombre de vots, Miquel Coll Real, de la coalició Aliança Popular-Partit Demòcrata Popular-Unió Liberal aconseguí el suport de la Candidatura Independent Lloritana i fou nomenat batlle per cinc vots a favor, per davant dels dos vots de Maria Vanrell d'Unió Mallorquina.

Eleccions municipals de 1987[modifica | modifica el codi]

Per tercera ocasió consecutiva, la Candidatura Independent Lloritana aconseguí el major nombre de vots en les eleccions de 1987, de nou amb Arnau Mateu com a candidat a la batllia. Un aspecte que cal destacar en aquestes eleccions és el gran nombre de formacions que es presentaren, fins a cinc, en un poble on el cens electoral no superava les 700 persones. A més, per primera ocasió el Partit Socialista Obrer Espanyol també fou present en dites eleccions.

Les candidatures foren encapçalades per Arnau Mateu de la Candidatura Independent Lloritana, per Maria Vanrell de Unió Mallorquina, per Antoni Niell del Partit Demòcrata Popular, per Vicente Tejedor de la coalició Aliança Popular-Partit Liberal i per Joan Bonet del Partit Socialista Obrer Espanyol. El resultat d'aquestes eleccions fou el següent (cens electoral de 681 persones):[2]

  1. CILL-Candidatura Independent Lloritana: 225 vots
  2. UM- Unió Mallorquina: 150 vots
  3. PDP- Partit Demòcrata Popular: 59 vots
  4. AP-PL- Aliança Popular-Partit Liberal: 53 vots
  5. PSOE- Partit Socialista Obrer Espanyol: 44 vots

La Candidatura Independent Lloritana, tot i ser la força més votada, va perdre vots respecte a les anteriors eleccions de 1983. Unió Mallorquina també va perdre vots, un total de vint. Mentre, la resta de formacions: Partit Demòcrata Popular, coalició Aliança Popular-Partit Liberal i Partit Socialista Obrer Espanyol aconseguiren al voltant d'una cinquantena de vots cadascun.

Gràcies a aquests resultats, la Candidatura Independent Lloritana assolí quatre regidors, seguit per Unió Mallorquina amb dos i el Partit Demòcrata Popular amb un sol regidor. Pel que fa a la resta de formacions, ni la coalició Aliança Popular-Partit Liberal, ni el Partit Socialista Obrer Espanyol aconseguiren el nombre de vots suficients per formar part del Consistori llorità.

En un fet insòlit, els set regidors elegits en les eleccions escolliren a Arnau Mateu com a batlle. Per primera i única ocasió fins al moment, el batlle de Llorito fou elegit per a la totalitat dels regidors que integraren l'Ajuntament.

Eleccions municipals de 1991[modifica | modifica el codi]

En les primeres eleccions de la dècada dels noranta, la Candidatura Independent Lloritana aconseguí, una vegada més, la victòria electoral, també amb Arnau Mateu com a cap de llista. La principal novetat d'aquestes eleccions fou la reducció en el nombre de candidatures. Si el 1987 es presentaren cinc candidatures, només quatre anys més tard, el nombre es reduí fins a tres, tot i que el Partit Popular i Unió Mallorquina es presentaren en coalició.

La Candidatura Independent Lloritana fou encapçalada per Arnau Mateu, la coalició Partit Popular-Unió Mallorquina per Maria Vanrell i el Partit Socialista Obrer Espanyol per Joan Bonet. El resultat d'aquestes eleccions fou el següent (cens electoral de 668 persones):

  1. CILL-Candidatura Independent Lloritana: 343 vots
  2. PP-UM-Partit Popular- Unió Mallorquina: 180 vots
  3. PSOE- Partit Socialista Obrer Espanyol: 33 vots

La victòria en les eleccions fou per la Candidatura Independent Lloritana, amb una àmplia avantatge sobre la coalició conservadora formada pel Partit Popular i Unió Mallorquina. El Partit Socialista Obrer Espanyol fou la tercera força amb només 33 vots.

Les dades electorals ens mostren un important increment de vots en la Candidatura Independent Lloritana, que augmentà més d'un vint per cent el nombre de vots obtinguts en les passades eleccions. La coalició Partit Popular-Unió Mallorquina amb 180 vots fou la segona força més votada. Finalment, el Partit Socialista Obrer Espanyol només pogué aconseguir 33 vots, onze vots menys que en les eleccions anteriors.

Amb aquests resultats, la Candidatura Independent Lloritana aconseguí cinc regidors, per només dos de la coalició Partit Popular-Unió Mallorquina. Com en les anteriors eleccions, el Partit Socialista Obrer Espanyol no obtingué el nombre de vots mínim per aconseguir representació en el Consistori. Arnau Mateu fou nomenat batlle gràcies al suport dels membres del seu partit amb cinc vots, per davant dels dos vots de la candidata d'Unió, Mallorquina Maria Vanrell.

Eleccions municipals de 1995[modifica | modifica el codi]

Després de dues legislatures de govern de la Candidatura Independent Lloritana, el Partit Popular aconseguí la victòria electoral en les eleccions municipals de 1995. Els tres caps de llista en aquestes eleccions foren Joan Jaume del Partit Popular, Maria Vanrell de Unió Mallorquina i Felip Munar del PSM-Entesa Nacionalista. Tant Joan Jaume com Felip Munar formaren part dels governs de la Candidatura Independent Lloritana en passades legislatures. Fins i tot, Joan Jaume fou el primer tinent de batlle en l'anterior legislatura. El resultat d'aquestes eleccions fou els següents (cens electoral de 666 persones):

  1. PP-Partit Popular: 257 vots
  2. UM-Unió Mallorquina: 195 vots
  3. PSM-Entesa Nacionalista: 104 vots

La desaparició de la Candidatura Independent Lloritana provocà força canvis en l'escena política municipal. El Partit Popular, que es presentà en coalició en les passades eleccions i que el 1987 només havia aconseguit 53 vots, aconseguí el major nombre de vots superant a Unió Mallorquina. El partit encapçalat per Maria Vanrell sumà 195 vots, 45 més que el 1987, mentre que el PSM-Entesa Nacionalista aconseguí un centenar de vots en la seva primera aparició en les eleccions municipals de Llorito.

Tot i que el Partit Popular superà amb més de 50 vots a Unió Mallorquina, el partit encapçalat per Joan Jaume no aconseguí més regidors. Així doncs, dels set regidors que conformaren el Consistori llorità, tres foren pel Partit Popular, tres per Unió Mallorquina i un pel PSM-Entesa Nacionalista.

Finalment, Joan Jaume del Partit Popular fou elegit batlle amb els tres vots favorables dels membres del seu partit, per davant de la candidata de Unió Mallorquina, Maria Vanrell, també amb tres vots. El representat del PSM-Entesa Nacionalista, Felip Munar Munar, es va abstenir en aquesta votació.

Eleccions municipals de 1999[modifica | modifica el codi]

El Partit Popular encapçalat per Joan Jaume sumà una nova victòria electoral, ampliant el seu avantatge sobre Unió Mallorquina, que també repetí com a la segona formació amb més vots.

Com en les passades eleccions, es presentaren el Partit Popular, Unió Mallorquina i PSM-Entesa Nacionalista. El batlle Joan Jaume repetí al capdavant de la llista popular, mentre que Joan Oliver i Miquel Ramis encapçalaren, ambdós per primera vegada, la llistes de Unió Mallorquina i PSM-Entesa Nacionalista respectivament. El resultat d'aquestes eleccions fou el següent (cens electoral de 752 persones):

  1. PP-Partit Popular: 338 vots
  2. UM-Unió Mallorquina: 140 vots
  3. PSM-Entesa Nacionalista: 130 vots

En els resultats cal destacar l'augment del Partit Popular, sobretot en detriment de Unió Mallorquina. El partit de Joan Jaume augmentà quasi un centenar de vots, de 257 a 338. Mentre, Unió Mallorquina passà de 195 vots a 140. Finalment, el PSM-Entesa Nacionalista també augmentà el seu nombre de vots, encara que més lleugerament, de 104 vots a 130.

El Partit Popular reedità la seva victòria del 1995 i per primera vegada obtingué la majoria absoluta amb quatre regidors, per només dos de Unió Mallorquina i un del PSM-Entesa Nacionalista. Així doncs, Joan Jaume fou nomenat batlle amb els quatre vots dels membres del seu partit, per davant de Joan Oliver amb dos i Miquel Ramis amb un.

Eleccions municipals de 2003[modifica | modifica el codi]

Per tercera ocasió consecutiva, el Partit Popular tornà a guanyar les eleccions, de nou amb Joan Jaume com a cap de llista. En aquesta ocasió, el partit conservador aconseguí també la majoria absoluta, una altra vegada per davant de Unió Mallorquina.

Les darreres eleccions presentaren força novetats en el panorama polític local. En primer lloc el retorn del Partit Socialista Obrer Espanyol de la mà de Sebastià Amengual, qui entre 1987-1991 fou el segon tinent de batlle del govern de la Candidatura Independent Lloritana. A més, Arnau Mateu batlle en les legislatures de 1979-1983, 1987-1991 i 1991-1995 i tinent de batlle entre 1983-1987 es tornà a presentar com a candidat a la batllia amb Unió Mallorquina, encara que com independent.

Els caps de llista foren Joan Jaume del Partit Popular, Arnau Mateu de Unió Mallorquina (com independent), Miquel Ramis del PSM-Entesa Nacionalista i Sebastià Amengual del Partit Socialista Obrer Espanyol. El resultat d'aquestes eleccions fou el següent (cens electoral de 847 persones):

  1. PP-Partit Popular: 339 vots
  2. UM-Unió Mallorquina: 181 vots
  3. PSM-EN-PSM-Entesa Nacionalista: 100 vots
  4. PSOE-Partit Socialista Obrer Espanyol: 94 vots

El Partit Popular conservà la majoria absoluta, però tot i l'increment en el nombre de votants, tan sols augmentà en un vot els resultats de les eleccions de 1999. De la mateixa forma, tant Unió Mallorquina com el PSM-Entesa Nacionalista mantingueren, amb petites oscil·lacions, el nombre de votants de les passades eleccions. Finalment, el PSOE aconseguí quasi un centenar de vots en el seu retorn, després de presentar-se en les eleccions de 1987 i 1991.

Pel que fa el nombre de representants, el Partit Popular assolí la majoria absoluta amb cinc regidors, per dos de Unió Mallorquina, un del PSM-Entesa Nacionalista i un del Partit Socialista Obrer Espanyol. Degut a l'augment de població, el nombre de regidors augmentà de set a nou en aquestes eleccions. Per tercera ocasió consecutiva Joan Jaume fou nomenat batlle de Llorito pels cinc vots favorables de la seva agrupació, seguit per Arnau Mateu amb dos vots, Miquel Ramis i Sebastià Amengual amb un vot cadascun.

Eleccions municipals de 2007[modifica | modifica el codi]

En les eleccions de 2007 el Partit Popular no aconseguí la majoria absoluta com en les dues legislatures anteriors. Tot a això, de nou la candidatura de Joan Jaume fou la més votada. En aquesta ocasió es presentaren només tres candidatures. La del Partit Popular encapçalada per Joan Jaume, la d'Unió Mallorquina, en la qual Arnau Mateu repetia com a cap de llista, i finalment la candidatura de Lloritans Independents (coalició de PSIB-PSOE, PSM i Entesa) de Jaume Coll. El resultat d'aquestes eleccions fou el següent (cens electoral de 726 persones):

  1. PP-Partit Popular: 333
  2. LLI-Lloritans Independents: 203
  3. UM-Unió Mallorquina: 169

El Partit Popular fou de nou la força més votada, tot i que la pèrdua de sis vots respecte a les eleccions de 2003 fou molt important, ja que amb 339 vots hagués aconseguit una nova majoria absoluta. Per la seva banda la irrupció de Lloritans Independents fou també clau per acabar amb la majoria conservadora al Consistori llorità. A més, la formació independent es convertí en la segona força política del municipi, per davant d'Unió Mallorquina que també va perdre vots respecte a les eleccions anteriors.

Amb aquests resultats, el Partit Popular sumà quatre regidors i es queda només a un de la majoria absoluta. Mentre Lloritans Independents aconseguí tres regidors en la seva primera incursió en unes eleccions. Finalment, Unió Mallorquina repetí els seus dos regidors de la legislatura anterior.

Pel que fa a l'elecció del batlle, Unió Mallorquina i Lloritans Independents arribaren a un pacte mitjançant el qual les dues formacions es cedirien la batllia durant un període de dos anys. Així doncs, Arnau Mateu fou nomenat de nou batlle de Llorito gràcies als vots de la seva formació i de Lloritans Independents.

Personalitats[modifica | modifica el codi]

Josep Nicolau Balaguer[modifica | modifica el codi]

Josep Nicolau Balaguer va ser un ciclista nascut a Lloret de Vistalegre. Està considerat com el gran dominador del ciclisme illenc de la dècada dels 1930. Nicolau, de malnom Calussa i també conegut com ‘Es Canó de Llorito’, va néixer a al 1907 i va morir a l’edat de 27 anys després d’un accident en el campionat d’Espanya de Mig Fons, el velòdrom del Tirador.

La primera cursa que va disputar Nicolau va ser el 10 de març de 1929 el velòdrom del Tirador durant el trofeu França-Espanya. Nicolau, com va ser una constant durant la seva vida esportiva, va aconseguir una brillant victòria. Aquell mateix any, Nicolau també va endur-se’n el triomf en el segon trofeu França- Espanya i en algunes proves més en el velòdrom de Llucmajor. Els anys següents, varen confirmar el naixement d’un dels grans ciclistes mallorquins de tots els temps. El 1930, Nicolau va signar la seva primera victòria en el Campionat de Balears de Fons en Pista. A més, també va guanyar dues etapes en la volta a Llevant. Ja el 1931, Nicolau va aconseguir la tercera posició en el Campionat d’Espanya de Fons en Carretera.

El 1932, Nicolau va continuar la seva espectacular progressió i es va adjudicar el Campionat de Balears de Fons en Carretera, així com la victòria final en la Volta a Mallorca, per davant de Bartomeu Flaquer i Jaume Puigserver. Tot i els grans èxits d’aquella temporada, el millor any esportiu de Nicolau va arribar dos anys després, el 1934. Desgraciadament, també l’any de la seva mort. L’any en que va perdre la vida, Josep Nicolau va sumar la xifra de 30 victòries, fet que demostra el seu complet domini del ciclisme balear de l’època. Fins i tot, en aquests anys es va populartizar la dita de ‘A tirador se viene a perder’, en referència a les victòries que Nicolau aconseguia quasi sempre en el velòdrom palmesà. Entre totes les victòries de 1934, cal destacar el Campionat de Balears de Fons en Pista, la Volta a Mallorca, on també va guanyar tres etapes, una etapa de la prestigiosa Volta a Catalunya i el Campionat d’Espanya de Velocitat. Per desgràcia, la carrera Nicolau va acabar tràgicament un 18 de novembre de 1934, en el velòdrom del Tirador. Nicolau es va presentar-se al Campionat d’Espanya de Mig Fons com un dels màxims favorits per a la victòria final. Es disputava la primera sèrie amb Nicolau, Crebrian i Pou quan de sobte, a la volta 43, Nicolau va patir una greu caiguda. Ràpidament va ser traslladat a la clínica, on va morir a la matinada del dilluns 19 de novembre de 1934, a causa d’un fort traumatisme al cap.

Un any després de la seva mort va col·locar-se un bust seu el jardí del velòdrom del Tirador, testimoni durant anys als seus grans èxits. Tot i la seva mort, la memòria de Nicolau va seguir present entre els corredors illencs. Entre ells el més gran, Guillem Timoner, que quan va aconseguir el seu primer títol mundial realitzà una ofrena floral davant el seu bust.

Posteriorment i un cop acabada la dictadura, el 1979 el bust de Nicolau va ser traslladat a Llorito, on el 1984 coincidint amb els cinquanta anys de la seva mort, el poble li va rendir un sentit i emotiu homenatge, amb la presència de destacades personalitats de tots els àmbits de la societat mallorquina.

Recentment, el Club Ciclista Lloret de Vistalegre ha recuperat una de les bicicletes de Nicolau, per a la seva restauració i exposició, molt possiblement cap a l’any 2009, quan es compliran 75 anys de la mort del campió llorità. El Club també ha iniciat un ambiciós projecte en forma documental que esperam estrenar al llarg de l’any 2013.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Padró municipal a data d'01-01-2013» (en castellà). Institut Nacional d'Estadística, 30-12-2013. [Consulta: 06-01-2014].
  2. 2,0 2,1 2,2 «Resultats de les anteriors Eleccions Municipals». Es Pi Gros, n.79, 1991, pàg. 2.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lloret de Vistalegre