Pablo de Azcárate y Flórez

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Pablo de Azcárate y Flórez

Pablo de Azcárate y Flórez (Madrid, 1890 - Ginebra, 1971) va ser un polític, jurista, diplomàtic i historiador espanyol del segle XX. Originari d'una família de gran tradició liberal, era nebot de Gumersindo de Azcárate, i nét de Patricio de Azcárate.

Va començar la seva carrera diplomàtica en la recentment formada Societat de Nacions, que va abandonar per actuar com a ambaixador del govern de la II República a Londres durant la Guerra Civil Espanyola, la qual cosa el va obligar a exiliar-se.

Es va dedicar després a la cerca d'ajuda per als republicans que havien abandonat el país, a través del Servei d'Evacuació de Refugiats Espanyols (SERE). En 1948, va ser enviat per l'ONU com comissionat per a la Treva en Palestina, i després va exercir com a secretari de la Comissió de Conciliació de l'ONU que entre 1949 i 1952 va buscar una solució al conflicte àrab-israelià.

Posteriorment es va retirar a Suïssa, on es va dedicar a escriure diversos llibres i assaigs basats en les seves experiències. Aquestes obres i els seus arxius particulars han estat utilitzats com a referència i es consideren d'un gran valor documental.[1][2]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Família i formació[modifica | modifica el codi]

Imatge familiar de la família Azcárate de 1907. D'esquerra a dreta: Cayo de Azcárate (pare), Patricio, Pablo, Justino, Luis (darrere), María i Eulalia Flórez (madrastra).[n. 1]

Pablo de Azcárate formava part d'una família lleonesa de gran tradició liberal, arribada de Navarra el 1770.[3] Era nebot de Gumersindo de Azcárate, i net de Patricio de Azcárate.[4] El seu pare, Cayo de Azcárate Menéndez (1852-1923), era un coronel d'enginyers liberal, que de 1912 a 1917 comandà el Regiment de Telègrafs d'El Pardo,[5] (després anomenat Regiment de Transmissions núm. 21) que va estar destinat a Larache de 1914 a 1917, durant la Guerra del Rif.[6] Després del naixement del seu darrer fill, Justino, va morir la seva esposa, Delfina Flórez, i Cayo es casà amb la seva cunyada, Eulalia Flórez. Malgrat residir a Madrid, la família Azcárate era originària de Lleó, on hi tenien una casa pairal a Villimer, usada per Pablo a temporades.[3]

Pablo es va formar en la Institución Libre de Enseñanza, d'acord amb la tradició liberal i republicana de la seva família. Després d'estudiar Dret a Madrid, i dins dels programes de la Junta d'Ampliació d'Estudis, va completar la seva formació a França i Anglaterra, on va començar la seva vocació internacionalista.[7]

Va ser catedràtic de dret administratiu a la universitat de Santiago, on va obtenir plaça en 1918, època en la qual va iniciar la seva carrera política. En 1918 va ser triat diputat a Corts per la circumscripció de Lleó pel Partido Reformista de Melquíades Álvarez, influït per Lluís de Zulueta i Escolano i Manuel Azaña.[n. 2][8][7] Posteriorment continuà la seva càtedra a la Universitat de Granada fins que sol·licità l'excedència per a començar la seva carrera diplomàtica.[9]

Societat de Nacions[modifica | modifica el codi]

Reunió del Secretariat de la Societat de Nacions a Ginebra, gener de 1931.

El 1922 va entrar a formar part de l'adreça tècnica de la Societat de Nacions, amb seu en Ginebra i creada en 1919 amb la finalitat d'establir les bases per a la pau mundial, sent nomenat en 1931 director del Departament d'Assumptes de Protecció de Minories Ètniques, substituint al diplomàtic noruec Erik Colban.

Ja en 1931 es va haver d'enfrontar als conflictes ètnics de l'Alta Silèsia, a la zona sota sobirania de la Segona República Polonesa, la important població d'origen alemany que hi vivia va denunciar el tracte que sofria. L'assumpte es va solucionar amb una tèbia condemna a la política polonesa de repressió, que no va acontentar Alemanya.[10] En un àmbit similar, va abordar el 1932 el problema de la minoria Székely, una ètnia d'identitat hongaresa situada en territori romanès. Per a això es va desplaçar a Romania, on es va entrevistar amb representants Székely. Després d'estudiar el cas, el Comitè va decidir adoptar una solució de compromís, lliurant algunes terres en propietat als székely, encara que va ser considerada una solució a curt termini.[11]

Aquests casos van fer madurar al seu cap alguns conceptes; esdevingué un ferm defensor de les minories i un any més tard denuncià que la Carta de les Nacions Unides no incloïa cap disposició que tractés el problema.[12]

Encara que se mantingué en el càrrec fins al 1934,[13] de 1933 a 1936 exercí com a Secretari General Adjunt de la Societat de Nacions.[14]

Guerra Civil[modifica | modifica el codi]

Azcárate fou rebut amb animadversió per part dels sectors més conservadors de la classe política britànica, rezelosos de la Segona República Espanyola. Un dels desficis més sonats fou protagonitzat per Winston Churchill, qui refusà donar la mà del diplomàtic espanyol durant una recepció.[15]

Després de l'esclat de la Guerra Civil Espanyola, passà uos dies a París ajudant Fernando de los Ríos Urruti a reorganitzar l'ambaixada espanyola (un autèntic mercat d'ofertes d'armes, segons les seves pròpies paraules), de la que després se'n faria càrrec Álvaro de Albornoz.[16] Renuncià al seu càrrec en la Societat de Nacions, i el 13 de setembre assumí el càrrec d'ambaixador del govern republicà a Londres, on buscà el suport del govern britànic per a la República, encara que Neville Chamberlain proclamà la no intervenció el 1937. Des de l'ambaixada, aconseguí atenuar les simpaties que d'antuvi mostrà la societat britànica pels sublevats.[14] Mantingué contactes constants amb els diputats dels partits simpatitzants, proporcionant-los informació i dades que pogueren ser utilitzats en las sessions del Parlament Britànic.[17] Les seves gestions durant aquests tres anys foren constants, i sempre lamentà profundament el suport nul prestat per les autoridats britàniques als republicans espanyols, com reflectí al seu llibre Mi embajada en Londres durante la Guerra Civil Española.

1936[modifica | modifica el codi]

Azcárate, que comptava amb relacions en el Foreign Office de la seva etapa com a Secretari Adjunt de la Societat de Nacions, no va ser ben rebut pels sectors més conservadors de la política britànica, especialment per Winston Churchill, que va rebutjar estrènyer la seva mà durant una recepció.[15][18] Mentre, el seu fill Manuel, dirigent de les Joventuts Socialistes Unificades, va encapçalar una delegació als Estats Units, on durant dos mesos va donar a conèixer la realitat republicana espanyola.[19]

1937[modifica | modifica el codi]

Al febrer, davant la Societat de Nacions, Azcárate va considerar un error la proposta anglo-italiana, secundada per França, d'impedir l'entrada de voluntaris a Espanya.[20] Precisament al març, va enviar al Foreign Office proves documentades de la intervenció italiana en la contesa espanyola, sol·licitant la seva presentació davant el Comitè de No-intervenció, encara que la seva proposta no va prosperar.[21] El 12 de maig va assistir, juntament amb Julián Besteiro, que s'havia allotjat en la seva residència, a la coronació del rei Jordi VI, visita que va aprofitar Besteiro per entrevistar-se el dia anterior amb Sir Anthony Eden, Secretari d'Estat del Foreign Office, amb la finalitat de buscar una mediació en el conflicte espanyol, encara que segons Azcárate no va obtenir més que "bones paraules".[22]

El 20 de juny, Sir Frederic G. Kenyon -exdirector del Museu Britànic- va publicar a The Times les seves sospites que el patrimoni pictòric espanyol es trobés deteriorat o fins i tot a l'estranger, al que va respondre Azcárate des de les mateixes pàgines del diari convidant Kenyon a visitar-lo. Aquest es va desplaçar a Espanya al setembre per fer les pertinents comprovacions, i va tornar a Londres confirmant el bon estat de les principals obres, i posant para The Times en una fotografia al costat de Las Meninas, una de les obres sobre les quals circulaven més rumors.[23]

L'1 de juliol, Azcárate va assistir en París, al costat del president de la República Juan Negrín i l'ambaixador a França, Ángel Ossorio y Gallardo a una reunió amb Léon Blum i el nou cap del govern francès, Camille Chautemps, amb la finalitat de recaptar el suport francès per a la seva causa, davant el perill que suposava la intervenció de la Alemanya nazi i la Itàlia feixista. Azcárate era amic personal del Dr. Negrín, i gaudia a París d'un important prestigi entre les personalitats polítiques franceses. Aquest tipus de reunions van ser habituals durant la Guerra Civil, i al març del mateix any havia tingut lloc una altra similar. A pesar que es va produir un principi d'acord, el seu suport no va arribar a materialitzar-se.[24] La inestabilitat política de França va poder jugar també un important paper en aquest fet.

A la fi d'any, el seu germà Justino, que havia estat fet presoner pels revoltats a Lleó res més començar la guerra, va ser canviat en un intercanvi de presoners per Raimundo Fernández Cuesta, i va passar també a França.

1938[modifica | modifica el codi]

Durant tot l'any, a més de les gestions habituals durant el conflicte civil, es va dedicar a fer arribar informació al govern de les illes sobre els excessos comesos pel bàndol revoltat sobre la població civil, especialment les xifres de morts per bombardejos.

Al juny, va elevar una protesta al Foreign Office a través del ministre Halifax, pels bombardejos sobre la població civil duts a terme en Alacant (25 de maig) i Granollers (31 de maig).[25] Halifax el va tranquil·litzar dient-li que enviaria una carta de protesta al govern de Burgos.[26] Al juliol, fou l'encarregat de comunicar al govern britànic la decisió de Negrín d'acceptar la proposta del Foreign Office de retirar de la guerra als voluntaris estrangers de tots dos bàndols, la qual cosa afectava a les Brigades Internacionals.[27] Al final de la guerra, juntament amb molts uns altres intel·lectuals, va ser sotmès pel governo franquista a la retirada de la seva condició de catedràtic. Aquesta depuració es va produir mitjançant Ordre Ministerial al febrer de 1939, al costat d'altres destacats catedràtics (vegeu requadre).

La depuració d'Azcárate

... se separa definitivament per ser pública i notòria la desafecció dels catedràtics universitaris que s'esmentaran al nou règim implantat a Espanya, no solament per les seves actuacions a les zones que han sofert i en les quals sofreixen la dominació marxista, sinó també per la seva pertinaç política antinacionalista i antiespanyola en els temps precedents al Gloriós Moviment Nacional. L'evidència de les seves conductes pernicioses per al país fa totalment inútils les garanties processals que, en un altre cas constitueixen la condició fonamental en tot enjudiciament, i per això, aquest Ministeri ha resolt separar definitivament del servei i donar de baixa en els seus respectius escalafons als senyors:Luis Jiménez de Asúa, Fernando de los Ríos Urruti, Felipe Sánchez Román i José Castillejo Duarte, catedràtics de Dret; José Giral Pereira, catedràtic de Farmàcia; Gustavo Pittaluga Fattorini i Juan Negrín López, catedràtics de Medicina; Blas Cabrera Felipe, catedràtic de Ciències; Julián Besteiro Fernández, José Gaos y González-Pola i Domingo Barnés Salinas, catedràtics de Filosofia i Lletres, tots ells de la Universitat de Madrid. Pablo Azcárate Flórez, Demófilo de Buen Lozano, Mariano Gómez González i Wenceslao Roces Suárez, catedràtics excedents de Dret

Ordre del 3 de febrer de 1939,
Ministeri d'Educació Nacional.
[28]

1939[modifica | modifica el codi]

A mitjans de febrer de 1939, va actuar com a intermediari del govern de Juan Negrín davant el govern britànic, per a una possible mediació d'aquest en l'alto el foc. Segons Chamberlain: "El Govern de Sa Majestat té el major afany per veure que la guerra acaba a Espanya sense més vessament de sang, i mantindrà relacions amb ambdues parts per si desitgen els seus serveis per reunir-les".[29] Malgrat les negociacions entre Azcárate i el secretari de l'Exterior, el Vescomte Halifax, per intentar aconseguir unes bones condicions de retirada, la resposta de Franco -a través del duc d'Alba, representant dels revoltats a Londres- va ser taxatiu i va exigir la rendició incondicional del govern de la República, per la qual cosa les negociacions van quedar trencades.[30] En aquest sentit, diversos estudis apunten que, malgrat les inquietuds existents, el govern britànic no era conscient de les terribles represàlies que sofririen els vençuts, i no va fer valer la seva influència per evitar-ho.[30] Finalment, el 27 de febrer de 1939, els governs de França i Gran Bretanya van fer públic el seu reconeixement del govern del general Franco,[31] després de la qual cosa Azcárate va renunciar al càrrec d'ambaixador.[32] El 8 de març va prendre possessió del càrrec Jacobo Fitz-James Stuart y Falcó, XVII Duc d'Alba.[33]

Postguerra[modifica | modifica el codi]

Davant la seva situació complicada, no va tornar a Espanya, però va continuar defensant la causa republicana. Des de l'exili de França va coordinar, com a President des del 27 de març, el Servei d'Evacuació de Refugiats Espanyols (SERE), una organització creada per Juan Negrín que tenia la funció d'ajudar als refugiats espanyols fugits del franquisme, i que tenia la seva seu a París.[34] Gràcies a aquest servei, molts republicans van aconseguir fugir a Mèxic, Xile o Argentina. Dins de les seves activitats al SERE, Azcárate va dur a terme freqüents visites als camps de refugiats del sud de França, en una de les quals (al camp de concentració d'Argelers) va ser acompanyat pel seu fill Manuel, que descriuria el lloc com un espectacle escruixidor.[35] Va abandonar la seva activitat en el SERE a l'octubre de 1939, prenent el lloc Tomás Bilbao.

En plena Segona Guerra Mundial, i a causa de l'avanç del exèrcit nazi sobre França, Azcárate va tornar a Londres, on va establir una important infraestructura que va permetre als exiliats desenvolupar una destacada activitat cultural.[7] Allí va habitar en la seva residència de Taplow al costat de la seva esposa i varis dels seus fills i néts.[36] A la Gran Bretanya també hi buscaren aixopluc dirigents republicans com Negrín, Santiago Casares Quiroga, Francisco Méndez Aspe, Manuel de Irujo i Carles Pi i Sunyer.[37]

A l'agost de 1941 va constituir l'Associació d'Exiliats Espanyols, on va desenvolupar una ingent labor, que incloïa xerrades, i on va aconseguir reunir a nombrosos exiliats.[38] Després de la Segona Guerra Mundial, va impartir cursos per a estudiants d'espanyol a la Universitat de Cambridge.[39] En aquests cursos va compartir docència amb exiliats coreligionaris seus com Margarita Comas Camps, José Castillejo Duarte, Eduardo Martínez Torner i Esteban Salazar Chapela, que van acabar els seus dies en Londres.[39] Allí es va fer el 30 de maig de 1945 un concorregut homenatge a Pau Casals, amb discursos d'Azcárate i del propi Casals davant ambaixadors i ministres llatinoamericans. També va col·laborar amb publicacions dels exiliats republicans, com la revista Independencia, del consell de redacció de la qual en formà part.[40] Totes aquestes activitats dugueren al règim de Franco a sotmetre'l a una estreta vigilància a través de l'ambaixador a Londres, el Duce d'Alba, qui li'n enviava freqüents informes.[14]

Mediació a Palestina[modifica | modifica el codi]

Pablo de Azcárate (dreta) de la Comissió per a la Treva de les Nacions Unides, parlant amb alguns metes i una infermera, a Jerusalem, l'1 de juny de 1948.

En 1946 va entrar a formar part de la recentment creada Organització de les Nacions Unides (ONU), com a molts altres antics membres de la Secretaria de la Societat de Nacions. Dos anys després, en 1948, va ser nomenat per l'organització Secretari Adjunt al Comissionat Especial Municipal del comitè encarregat d'intervenir en la pacificació de Palestina, on finalitzava el mandat britànic, i que es trobava sumida en plena guerra civil.[9] El càrrec de Comissionat li havia estat adjudicat a Harold Evans, un quàquer nord-americà que ho havia acceptat a condició de no assumir les seves funcions fins que s'hagués restablit la pau, per la qual cosa es va mantenir en El Caire fins que aquest moment arribés, exercint Azcárate les seves funcions.[41]

Res més produir-se la seva designació, el govern de Franco va comunicar als estats àrabs que Azcárate no era reconegut legítimament pel seu règim, intentant desprestigiar la figura del diplomàtic espanyol.[42]

Arribà a Jerusalem el 2 de març de 1948, quan les forces britàniques preparaven llur evacuació del Mandat,[43] i el 15 de maig es desencadenà la Guerra araboisraeliana de 1948. Els sis membres de la comissió encapçalada per Azcárate trobaren molt poca col·laboració dels britànics.[44] El diplomàtic español definí el barri jueu com:

Mapa del Pla de l'ONU per a la partició de Palestina de 1947. Hom pot observar que Jerusalem, on fou enviat Azcárate, quedava sota control de l'ONU.
« "...una de les aglomeracions urbanes més insalubres, tal vegada, del món" (...) "per molt dolentes que siguin les condicions actuals o futures en les quals la seva població sigui obligada a viure, mai serien pitjors o fins i tot iguals a la misèria que envoltava els seus sòrdids habitatges de la ciutat vella de Jerusalem."[45] »

Segons l'ex oficial del Foreign Office H. Eugene Bovis,[n. 3] Azcárate va assumir les funcions de Comissionat Municipal amb valentia i vigor, però en aquelles circumstàncies, la seva missió era impossible. No tenia forces militars a la seva disposició amb les quals restaurar o mantenir l'ordre.[41] Segons Bovis, la part jueva de la ciutat s'havia organitzat com a municipi abans de la sortida dels britànics, i els seus representants es van oferir per cooperar amb Azcárate.[46] A la zona àrab no hi havia cap tipus d'organització, i quan va arribar la Legió Àrab, el seu comandant Abdullah el Tell es va negar a cooperar, al·legant que l'única autoritat existent era la militar.[46] Llavors Azcárate es va desplaçar a Amman (Transjordània), on va intentar aconseguir la mediació del rei Abdullah I, però el monarca va objectar que no era acceptable cap tipus d'autoritat internacional a Jerusalem.[46]

Davant la gravetat de la situació, Azcárate va enviar un telegrama urgent el 26 de maig al Secretari General de les Nacions Unides, Trygve Lie, informant-li de les condicions en què es trobava la ciutat..[47] Malgrat tot, fou testimoni, el 28 de maig, de la rendició de les forces de Haganà, que defensaven el barri judeu de Jerusalem, davnt l'ofensiva de la Legió Àrab,[48] succés després del qual es va declarar una treva. Així les coses, el 4 de juny es va desplaçar al Caire i va informar Evans de la situació. Aquest, després d'una breu visita a Jerusalem amb el mediador de l'ONU Folke Bernadotte, va renunciar al seu càrrec i va tornar als Estats Units. Després d'això, el càrrec de Comissionat Especial Municipal va ser eliminat per l'organització.[46]

De juny a desembre del mateix any, Azcárate va exercir com a representant del mediador de les Nacions Unides (primer Bernadotte, fins al seu assassinat al setembre, i després Ralph Bunche) amb Egipte i la Lliga Àrab. Després d'aquest període, va ser nomenat secretari de la Comissió de Conciliació, que va organitzar diverses reunions i dues conferències: Lausana (maig de 1949), i París (setembre de 1951) amb la finalitat d'aconseguir un acord entre palestins i israelians, però que no van conduir a cap solució.[43] Poc després, va escriure:

« I el que és de desitjar, en interès dels mateixos refugiats, és que al més aviat possible es posi terme a aquesta estèril i desmoralitzadora controvèrsia. Les dues parts haurien de deixar de buscar un cap de turc i reunir els seus esforços per liquidar aquest problema dels refugiats àrabs de Palestina que, no només constitueix un perill internacional, sinó que perjudica la reputació de tots els pobles del Pròxim Orient, tant en l'ordre de l'eficàcia com en el de la humanitat.[49] »

Últims anys. Llegat[modifica | modifica el codi]

Retir a Ginebra
Carta mecanografiada pertanyent a la correspondència entre Azcárate i Max Aub, datada el 12 d'agost de 1969 i referent a una suposada petició de Luis Buñuel d'ingressar en la Societat de Nacions que Aub volia incloure en una biografia del cineasta. L'original es troba dipositat en la Fundació Max Aub, que gestiona el fons documental de l'escriptor.
La Biblioteca Azcárate de Lleó, donada per Pablo i els seus germans a la Fundación Sierra-Pambley. La biblioteca formava part del llegat del seu oncle Gumersindo de Azcárate.

El 1952 es va jubilar de la seva carrera diplomàtica, i es va retirar a Ginebra, on va dedicar els seus últims anys a escriure sobre les seves vivències. Va alternar la seva estada a Suïssa amb visites esporàdiques a la seva casa de Versalles, on s'havia establert el seu fill Manuel Azcárate, i que va servir de refugi temporal per a altres exiliats com Juan Negrín, Blas de Otero i Julián Grimau.[36] El 22 de febrer de 1959, va participar a Cotlliure en l'acte d'homenatge amb motiu del 20º aniversari de la mort d'Antonio Machado, on va pronunciar un discurs sobre la figura del poeta.[38]

Dins de la seva obra literària en aquesta època cal destacar Wellington y España, publicat en 1960, escrit després d'estudiar minuciosament els despatxos del Duc de Wellington durant la Guerra del Francès[50] amb el que desmunta la versió del militar britànic sobre el protagonisme dels exèrcits espanyols a la Batalla de Talavera de 1809.[51] Però potser la seva obra més rellevant per la seva importància històrica va ser Misión en Palestina: nacimiento del Estado de Israel, publicat en espanyol i en anglès (el 1966, com Mission in Palestine, 1948-1952), basat en la seva experiència com a mediador i utilitzat com a referència en bona quantitat de llibres posteriors al·lusius al conflicte àrab-israelià. Missió a Palestina va ser publicat a Espanya en 1968 per l'editora Tecnos, creada per Enrique Tierno Galván, i dins de la seva sèrie de Relacions Internacionals dirigida per Antonio Truyol y Serra.[52] Segons va publicar el diari ABC de Madrid en la seva presentació, L'atzarosa experiència viscuda durant quatre anys, de difícil negociació i de riscos, sobre el territori de Palestina és relatada [per Azcárate] amb una equanimitat i un luxe de detalls sense precedents.[53]

El 1968 donà el fons documental "Gumersindo de Azcárate" a la Institución Libre de Enseñanza, i poc abans de morir també ho va fer amb el fons "Sanz del Río".[54] Actualment aquests fons són gestionats per la Fundación Francisco Giner de los Ríos.

Llegat

Pablo de Azcárate va morir a Ginebra el desembre de 1971, als 81 años.[55][56] El seu fill Manuel Azcárate va ser dirigent del Partit Comunista d'Espanya (PCE) fins a 1981. Manuel va publicar el 1994 el llibre Derrotas y esperanzas (Tusquets Editors, Premi Comillas 1994) en el que va donar a conèixer part dels diaris escrits pel seu pare, i a través d'ell es van conèixer episodis històrics inèdits, com l'oferiment de Juan Negrín a Franco, a la tardor de 1939, d'una important quantitat de béns dels quals encara disposava el govern republicà a canvi d'una amnistia per als refugiats que sobrevivien en terribles condicions als camps de concentració del sud de França, opció que va ser rebutjada per Franco.[35]

El 21 d'octubre de 1987, i després de rebre a Ginebra la Medalla Nansen de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats, el rei Joan Carles I d'Espanya va recordar en el seu discurs la gran contribució de Salvador de Madariaga i Pablo de Azcárate amb l'organització.[57]

En els anys 2000, l'Ajuntament de Lleó li concedí un carrer, situat al barri modern d'Eras de Renueva.[58]

Els seus arxius particulars han estat utilitzats com a referència i es consideren d'un gran valor documental. En 2009, el Ministeri de Cultura d'Espanya va adquirir 225 carpetes amb retallades de premsa de diversos països que formaven part del Servei d'Informació Diplomàtica d'Espanya del que va ser director.[1]

Obra[modifica | modifica el codi]

L'obra literària d'Azcárate comprèn traduccions de clàssics com John Stuart Mill i Robert Filmer, anotacions personals i altres publicacions. De les seves vivències en els àmbits de la docència, la política i la diplomàcia, va publicar els següents llibres i assaigs:

  • El régimen parroquial en Inglaterra (1912)[59]
  • La intervención administrativa del Estado en los ferrocarriles (1917)[59]
  • La guerra y los servicios públicos de carácter industrial (1921)[59]
  • La Liga de las Naciones y las minorías nacionales (1944)[59]
  • Spain: past and future (1945)[60]
  • Memoria sobre Los "Vaughan Papers" (1957)[61]
  • La intervención nazi-fascista en la guerra de España (1957)[62]
  • La guerra hispano-americana (1960)[59]
  • Wellington y España (1960)[59]
  • Mission in Palestine, 1948-1952 (1966)[61]
  • La cuestión universitaria: epistolario de Francisco Giner de los Ríos (1967)[61]
  • La guerra del 98 (1968)[61]
  • Misión en Palestina: nacimiento del Estado de Israel (1968)[61]
  • Gumersindo de Azcárate, estudio biográfico documental (1969)[61]
  • Sanz del Río (1814-1896) (1969)[61]
  • Tres rincones del siglo XIX leonés (1971)[63]
  • Mi embajada en Londres durante la Guerra Civil Española (1976)[n. 4][61]
  • En defensa de la República (2010, editat por Ángel Viñas)[64]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Tots els nens eren fills de Cayo de Azcárate i Delfina Flórez, qui morí en néixer el darrer, Justino. Després, Cayo es casà amb la seva cunyada, Eulalia Flórez.
  2. Posteriorment les seves idees van evolucionar cap al republicanisme.
  3. H. Eugene Bovis (n. 1928) va ser oficial del Foreign Office i va servir a Líban, Israel i Egipte. De la seva experiència a Palestina va escriure el llibre The Jerusalem question, 1917-1968 (Vegeu bibliografia)
  4. Tot i que Pablo de Azcárate va morir el 1971, el 1976 es publicà Mi embajada en Londres durante la Guerra Civil Española, en el que es publiquen notes recollides al seu diari durant els tres anys de guerra civil que dedicà a cercar suport per a la república.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 El Mundo. «Viaje al centro de la memoria», 30 d'abril de 2010.
  2. Rumeu de Armas, Antonio, La Real Academia de la Historia. Real Academia de la Historia, 2001. ISBN 84-89512-84-1, pàg. 148
  3. 3,0 3,1 Diario de León «Juan Pedro Aparicio recibe hoy la distinción de «Cepedano del Año»» Consultat el 29 d'abril de 2010
  4. León Noticias «Sierra-Pambley, Patronato y Guerra Civil (I)» Consultat el 28 d'abril de 2010
  5. Regiment de Transmissions «Coronels amb comandament a la Unitat des de la seva creació com a Regiment de Telègrafs.» Consultat el 28 d'abril de 2010
  6. Enginyers del Rei «REGIMIENTO DE TRANSMISIONES NÚM. 21. Campañas» Consultat el 28 d'abril de 2010
  7. 7,0 7,1 7,2 Monferrer, pàg. 151
  8. Congrés dels Diputats «AZCARATE Y FLOREZ, PABLO DE» Consultat el 28 d'abril de 2010
  9. 9,0 9,1 Artehistoria «Azcárate y Flórez, Pablo de» Consultat el 28 d'abril de 2010
  10. Fink, pàgs 323-326
  11. J. Watson, Cameron. «ETHNIC CONFLICT AND THE LEAGUE OF NATIONS: THE CASE OF TRANSYLVANIA, 1918-1940» (en anglès), 30 d'abril de 2010.
  12. Fernández Puyana, David. «El régimen jurídico para la protección de las minorías nacionales en los países de la Europa Oriental conforme al Derecho previsto en Naciones Unidas», 1 de maig de 2010., pàg. 3
  13. Fink, pág 354
  14. 14,0 14,1 14,2 Monferrer, pág. 152
  15. 15,0 15,1 «Diplomáticos (pocos) contra Franco». El País, 5 de setembre de 2010.
  16. Monje Gil, Isidoro. «La embajada de España en París y el inicio de la Guerra Civil», 3 de maig de 2010. pàg. 8
  17. Varis autores. Homenaje a Carlos Cid. Universidad de Oviedo, 1989. ISBN 84-7468-173-1, pàg. 305
  18. Bahamonde, pág 56
  19. Bahamonde, pàg. 58
  20. Revista Cuenta y Razón «La mediación internacional en la guerra civil española» Consultat el 29 d'abril de 2010
  21. Beevor, pàg. 191
  22. Bahamonde, pàg. 271
  23. Museo Nacional del Prado. «Cronología del Museo. 1937», 3 de maig de 2010.
  24. Beevor, pàg. 258
  25. Beevor, pàg. 301
  26. Beevor, pàg. 302
  27. Profesionales PCM «Brigades Internacionals: El nom de la llibertat» Consultat el 28 d'abril de 2010
  28. Otero Carvajal, Luis Enrique: La destrucción de la ciencia en España: depuración universitaria en el franquismo. Universitat Complutense de Madrid, Editorial Complutense, 2006 ISBN 84-7491-808-1, pps 74 i ss.
  29. Centro de Estudios Políticos y Constitucionales «La diplomacia inglesa y el fin de la guerra civil española» pàg 58
  30. 30,0 30,1 Centro de Estudios Políticos y Constitucionales «La diplomacia inglesa y el fin de la guerra civil española» pàg 59
  31. Bahamonde, pàg. 228
  32. Time. «War in Spain. Monday, Mar. 06, 1939» (en anglès), 3 de maig de 2010.
  33. Primeras Páginas. «Madrid-Londres-Berlín: espías de Franco al servicio de Hitler», 3 de maig de 2010. pàg. 5
  34. Cervantes Virtual «Palabras del exilio 2.» Consultat el 28 d'abril de 2010
  35. 35,0 35,1 Santos, Félix. «Españoles en la liberación de Francia: 1939-1945», 2 de maig de 2010.
  36. 36,0 36,1 Azcárate Giménez, Carmen. «“No ... es que yo he nacido en el exilio”», 2 de maig de 2010.
  37. Canal i Morell, Jordi. Exilios: los éxodos políticos en la historia de España, siglo XV-XX. Silex Ediciones, 2007. ISBN 84-7737-189-X, pág. 254
  38. 38,0 38,1 Monferrer, pàg. 154
  39. 39,0 39,1 Monferrer, pàg. 137
  40. van Noortwijk, Annelies; van Haastrecht, Anke. Periodismo y literatura. Rodopi, 1997. ISBN 90-420-0334-0, pàg. 33
  41. 41,0 41,1 Bovis, pàg. 58
  42. Álvarez-Ossorio, Álvaro, España y la cuestión palestina. La Catarata, 2003, ISBN 978-84-8319-155-2, pág. 21
  43. 43,0 43,1 El País «Pablo de Azcarate y el nacimiento de un Estado» Consultat el 28 d'abril de 2010
  44. Gallagher, Nancy, «Quakers in the Israeli-Palestinian conflict» American Univ in Cairo Press, 2007 ISBN 977-416-105-X, pág 34-35
  45. Mission in Palestine, 1948-1952, Pablo de Azcarate, pp 78-79
  46. 46,0 46,1 46,2 46,3 Bovis, pàg. 59
  47. UNITED NATIONS. Department of Public Information. «TELEGRAM FROM DR. PABLO DE AZCARATE TO THE SECRETARY-GENERAL» (en anglès), 30 d'abril de 2010.
  48. Gil Coria, Eusebio, Del desencuentro a la comprensión: Israel, Jerusalén, Iglesia Católica. Universidad Pontificia de Comillas, 2001. ISBN 978-84-8468-023-9, pág. 113
  49. Universitat de Barcelona «Las raíces del apartheid en Palestina: La judaización del territorio durante el Mandato británico» Consultat el 28 d'abril de 2010
  50. Foro de la Historia. «Hispanomanía», 1 de maig de 2010. (Extracte d'una publicació d'El Mundo, edició impresa, Any XII, Nº 240. Crònica diumenge 21 de maig de 2000, pp. 14 i 15, i del llibre Hispanomanía, de Tom Burns Marañón, Plaza y Janés, 2000)
  51. Rilova, Carlos. «Los bienes relictos de Antonio Cánovas del Castillo. Algunas notas sobre la novela histórica en el bicentenario del 2 de mayo de 1808», 2 de maig de 2010. pàg. 206
  52. López García, Bernabé. «30 años de arabismo español: El fin de la almogavaría científica (1965-1997)», 1 de maig de 2010. Pàg. 6
  53. Diari ABC, edició escrita. Madrid, 16 de maig de 1968. pàg. 32 (Hemeroteca ABC)
  54. Ministerio de Cultura de España. «Institución Libre de Enseñanza», 1 de mayo de 2010.
  55. The New York Times. «Dr. Pablo de Azcarate, Official Of League of Nations, 81, Dead» (en anglès).
  56. Reial Acadèmia de la Història «Pablo de Azcárate y Flórez» Consultat el 28 d'abril de 2010
  57. Casa de Sa Majestat el Rei «Paraules de Sa Majestat el Rei a l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats al rebre la Medalla Nansen» Consultat el 28 d'abril de 2010
  58. Google Maps «Carrer de Pablo de Azcárate y Flórez a Google Maps» Consultat el 28 d'abril de 2010
  59. 59,0 59,1 59,2 59,3 59,4 59,5 Author and Book Info. «Author names starting with Az» (en anglès), 1 de maig de 2010.
  60. Universitat de Barcelona. «L'Exili de 1939» (en català), 1 de maig de 2010.
  61. 61,0 61,1 61,2 61,3 61,4 61,5 61,6 61,7 Google libros. «Búsqueda de libros de Pablo de Azcárate», 1 de maig de 2010.
  62. Portal del Exilio. «Biografías de figuras representativas del exilio Republicano Español», 1 de maig de 2010.
  63. Uniliber. «Tres rincones del siglo XIX leonés», 1 de maig de 2010.
  64. FNAC. «En defensa de la República con Negrín en el exilio».

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pablo de Azcárate y Flórez