Bisbat de Pàdua

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de bisbat Bisbat de Pàdua
Dioecesis Patavina
Diocesi di Padova
Localització
País Itàlia Itàlia
Territori bandera del Vèneto Vèneto
Província eclesiàstica Regió eclesiàstica Triveneto
Metropolitana Patriarcat de Venècia
Coordenades 45° 24′ 23″ N, 11° 52′ 40″ E / 45.40639°N,11.87778°E / 45.40639; 11.87778Coord.: 45° 24′ 23″ N, 11° 52′ 40″ E / 45.40639°N,11.87778°E / 45.40639; 11.87778
Geografia
Àrea 3,297 km²
Població
- Total
- Catòlics
(any 2014)
1.076.954
1.008.112 (93,6%)
Parròquies 459
Altres dades
Ritus romà
Establiment segle III
Catedral Basílica de Santa Maria Assunta
Sacerdots diocesans 1.018
Lideratge actual
Papa Francesc
Bisbe emèrit Antonio Mattiazzo
Mapa

En vermell apareix el territori del bisbat
Lloc web oficial
Modifica dades a Wikidata

El bisbat de Pàduadiocesi di Padova (italià); Dioecesis Patavina (llatí)— és una seu de l'Església catòlica, sufragània del Patriarcat de Venècia, que pertany a la regió eclesiàstica Triveneto. El 2013 tenia 1.008.112 batejats d'un total d'1.076.954 habitants.

Territori[modifica]

La diòcesi de Pàdua

El territori diocesà presenta una conformació complexa: no es correspon a la província de Pàdua, sinó que compren l'altiplà d'Asiago, la major part de la ribera del Brenta i l'àrea del massís del Grappa, tocant també les províncies de Vicenza (78 parròquies), Venècia (36 parròquies), Treviso (13 parròquies) i Belluno (15 parròquies).

La seu episcopal és la ciutat de Pàdua, on es troba la basílica catedral de Santa Maria Assunta.

El territori està dividit en 459 parròquies, agrupades en 38 vicariats.

Evolució històrica[modifica]

Els historiadors coincideixen amb els límits amb els dels municipiaromans de Patavium i Ateste i, en el primer període de Vicentia, el que justifica la pertinença al territori de l'altiplà d'Asiago. La primera data certa sobre la frontera es remunta però al 897, quan el rei d'Itàlia, Berenguer de Friül va donar al seu canceller, el bisbe Pietro, la gran cort de Sacco, que inclou tota la zona de la província sud-oriental de Pàdua.

Berenguer I i la seva cort

Uns anys més tard, en 915, es transfereix al mateix bisbe el domini complet de la vall del Brenta, fins a la seva desembocadura a Solan, i de les zones adjacents. Així va ser assignat al bisbe de Pàdua la difícil tasca de "guardià de la Valsugana", i va donar el seu territori una configuració única "en dues parts": el sud més poblat i pla, el nord muntanyós, al voltant del Brenta, abraçant el Pedemonte i tot l'altiplà d'Asiago, el massís de Grappa i el Feltrine Prealpí.

El 1786, sota la pressió de l'Arxiduc d'Àustria, Pàdua va cedir a la diòcesi de Trento la parròquia de Brancafora (l'actual Pedemonte).[1]

La geografia "en dues parts" va resistir fins a la reforma eclesiàstica dels Habsburg del 1818, que apunta a la delimitació de les circumscripcions diocesanes territorialment compacte.

Amb la butlla De salute Dominici gregis de l'1 de maig de 1818 va resoldre la transició de la diòcesi de Pàdua a la de Vicenza les parròquies pedemontanes de Breganze, Friola, Marostica, Mason, Molvena, Nine, Pianezze, San Cristoforo i San Lorenzo, Schiavon i Villaraspa, mentre que Pàdua va rebre a canvi de Vila del Conte, Sant'Anna Morosina, Onara, Ciutadella, Rossano, Lozzo i Selvazzano. Pàdua també va rebre de la diòcesi de Feltre la parròquia de Primolano, de la d'Adria Barbona i de la de Verona Cinto Euganeo.

Com a resultat d'aquests ajustos, la diòcesi que primer va consistir en dues àrees no contigües assumí la seva actual forma de "rellotge de sorra", amb Cittadella d'actuar com a enllaç entre la zona alta i la baixa.

Basílica de Sant Antoni de Pàdua[modifica]

La Basílica de Sant Antoni de Pàdua no està compresa dins del territori diocesà, car està subjecta directament a la Santa Seu: està representada per un delegat pontifici, càrrec actualment ocupat per l'arquebisbe Giovanni Tonucci, prelat de Loreto i delegat pontifici del santuari de la Santa Casa.

Història[modifica]

Els orígens i els primers segles[modifica]

Paolo Veronese, El Martiri de Santa Justina, Galeria dels Uffizi, Florència.

La fundació de l'església de Pàdua s'atribueix tradicionalment a Sant Prosdòcim qui, enviat per Sant Pere, hauria iniciat l'obra d'evangelització i d'organització eclesiàstica del Veneto, tasca continuada pels seus successors, i els sants Massimo i Fidenzio; figures altament importants en la història del cristianisme primitiu de Pàdua és la conversió de la jove Giustina, martiritzada durant la persecució de Dioclecià. Estudis recents tendeixen a atribuir la fundació de la seu de Pàdua i d'una formació eclesiàstica definida al voltant del 250. A mitjan segle IV va estar convidat a Pàdua, a la seu del bisbe Crispino, Atanasi d'Alexandria; mentre que, en el següent Concili d'Aquileia, hi va estar present un tal Giovino, que alguns estudiosos identifiquen com a bisbe de Pàdua.

El Sacello di San Prosdocimo, el lloc de culte més antic de Pàdua, datat dels segles V o VI

Entre els segles V i VI els testimonis històrics es concentren al voltant del culte de Santa Giustina i la seva basílica fora de les muralles de la ciutat, centre espiritual d'importància transcendental on es reuniren distingides relíquies, entre elles les de l'evangelista Lluc i l'apòstol Maties i dels màrtirs de Pàdua. També va ser triada com a lloc d'enterrament dels bisbes, mentre que la catedral va ser víctima, amb la resta de la ciutat, les nombroses invasions dels visigots, dels bizantins i dels magiars. D'aquesta temporada fosca, que va portar a la Patavium romana l'aspecte d'una ruïna fumejant (a la primera meitat del segle VII), sabem que els bisbes utilitzen refugi cap a la llacuna, a Malamocco,[2] el que resulta en una caiguda precipitada de la tradició cristiana patavina de manera que la mateixa cronologia episcopal a inicis del segle ix, es converteix en inexacta i ple de fum, còmplice també l'escassetat de fonts i la pobresa de les restes arqueològiques.

El bisbe Ursiniano, mentre residia a Malamocco, signà com episcopus sanctae ecclesiae Paduanae en les actes del sínode romà del 680. Durant l'època del bisbe Domenico en canvi, que va estar present al Concili de Màntua del 827, és gairebé segur que la seu havia tornat ja a Pàdua, ja que en aquest consell no estaven presents bisbes els bisbes de la llacuna.[3]

L'edat mitjana[modifica]

L'emperador Enric III, del qual el bisbe Bernat va ser capellà mentre ocupava la càtedra de Pàdua.

Després d'un període fosc, relacionat amb la pèrdua total de Patavium saquejada, amb l'època carolíngia es produeix una lenta restauració dels organismes eclesiàstics en harmonia entre els bisbes i la casa imperial. Les donacions de Berenguer de Friül i la concessió per elevar castells per a la defensa pròpia i de la població fent responsables els bisbes de l'ordre polític i territorial fent-los feudataris efectius en contrast amb l'augment de poders senyorials a les zones rurals. Per garantir la independència absoluta de l'abadia de Santa Justina, així com dels monestirs de Sant Pere i de Sant Esteve a mitjans del segle X el bisbe Ildeberto va concedir prebendes i beneficis de considerable grandària que van a sumar als de la schola sacerdotum, l'amplíssim capítol de la catedral, que ja existia en el segle IX, al qual s'afegiren les esglésies escampades per tot el territori de la diòcesi. El prestigi de la seu patavina augmentà amb la figura del bisbe Gauslino, proper a Otó II, que el volia al concili de Ravenna, un dels pocs bisbes mitrats italians presents.

La influència imperial va culminar amb l'ascens a la càtedra de Bernardo, que tenia el títol de capellà d'Enric III i Waltolff, des del capítol canònic de la catedral d'Augusta. Mentrestant, no sabem com es van rebre les disposicions canòniques de Roma per iniciativa dels papes Lleó IX i Nicolau II, promulgades per combatre el problema de la simonia i el concubinat. Cap al segle XI la cúria dels vassalls episcopal, rics en arimanni, és a dir, els rics aristòcrates rurals que en l'interval s'havien assentat a la ciutat (com el de Carrara, els Fontaniva, o els Maltraversi), van aconseguir aïllar una part del seu poder, preparant el que es convertiria en la ciutat lliure de Pàdua, naixent gràcies al fort sentit de civitas que la població estava redescobrint juntament amb l'alta espiritualitat estesa principalment pels monjos i monges de l'orde de Sant Benet Just al final del segle xi entrar les grans inventiones dels cossos de sants Màxim, Julià i Felicitat, en les quals participà el mateix Papa Lleó IX, en el pas de Pàdua, mentre que en 1075 va ser trobat, sota el sòl de la Basílica de Santa Justina, el cos de Sant Daniel levita, després portat a les confessiones de la catedral.

El Papa Lleó IX, present al inventio dels sants Màxim, Julià i Felicitat

El fort sentit cívic portà a corrompre les relacions entre l'església paduana i el poder imperial. No és casualitat que Enric IV sojornés a Pàdua en diverses ocasions entre 1090 i 1097 per tal de tancar la bretxa entre el clergat reticent a acceptar les candidatures procedents de fora de la cúria romana, de manera que el bisbe Pere IV es va veure obligat a demanar la intervenció directa a la cort, que no va aconseguir bloquejar la seva deposició en el Concili de Guastalla; va ser substituït pel bisbe Sinibaldo, però va haver de refugiar-se a Este perquè va perseguir fora de la ciutat per violentiam regiam. El ministeri de Sinibaldo va ser llarg, colpejat pel gran terratrèmol de 1117 que va portar al col·lapse de gran part de la ciutat, estava profundament lligat a Matilde de Canossa. En aquest període van florir nombroses comunitats cenobítiques a la diòcesi, incloent-hi l'Abadia de Santa Maria a Praglia (depenent de l'abadia benedictina de Polirone), l'abadia de Carceri i l'abadia de San Michele a Candiana. La situació va canviar només després del Concordat de Worms, quan després de la figura del bisbe Bellino Bertaldi van ser seguir episcopats vinculats a la seu romana, mentre que després de la formació de la Lliga Llombarda anava a agrir les relacions entre l'església paduana i el Primat d'Aquileia, clarament proimperial: al concili de Ravenna, el bisbe Gerardo va haver de doblegar-se a demanar disculpes al patriarca aquileiens. El final del segle XII es va caracteritzar per la reorganització gradual de beneficis i límits de les parròquies i esglésies coadjutores.

El segle xiii es va caracteritzar per grans moviments del clergat regular: la Basílica de Santa Justina, liderada pel carismàtic abat Arnaldo da Limena, en 1239 va donar la benvinguda a Frederic II; l'orde benedictí degli albi, fundada per Giordano Forzatè, florí a San Benedetto Vecchio, San Benedetto Novello, San Giovanni di Verdara i Santa Maria in Vanzo. Els canonges regulars es van establir en les esglésies de Santa Sofia i Sant Miquel mentre que l'abadia de Praglia fundà a la ciutat entre 1185 i 1186 l'església i l'ospitium de Sant'urbano. Fins i tot la presència d'ordres d'hospital va afavorir el sorgiment de nombrosos hospitals .

El 1671 el bisbe Gregorio Barbarigo va instituir el seminari diocesà, que en 1684 va afegir una impremta.

Missions diocesanes[modifica]

La diòcesi de Pàdua està present amb missioners propis als següents països:

A més, l'església de Pàdua és la principal col·laboradora de la missió del Triveneto a Tailàndia, enviada en 1997. Els missioners operen al bisbat de Chiang Mai.

Persones relacionades a la diòcesi[modifica]

Episcopologi[modifica]

Andrea Mantegna, San Prosdocimo, primer bisbe de Pàdua, Pinacoteca di Brera.

La següent cronologia, fins a finals del segle XIII, repeteix el catàleg dels bisbes de Pàdua, redactat en aquella època i citat al Liber Regiminum Paduae, a la versió correcta de Ludovico Antonio Muratori.[4]

Demografia[modifica]

A finals del 2013, la diòcesi tenia 1.008.112 batejats sobre una població d'1.076.954 persones, equivalent al 93,6% del total.

any població sacerdots diàques religiosos parroquies
batejats total % total clergat
secular
clergat
regular
batejats por
sacerdot
homes dones
1950 837.015 839.024 99,8 1.207 913 294 693 670 3.065 401
1970 860.000 860.051 100,0 1.344 902 442 639 602 4.334 432
1980 956.000 965.040 99,1 1.316 917 399 726 648 3.427 453
1990 982.777 986.387 99,6 1.222 843 379 804 10 601 2.845 459
1999 1.014.030 1.019.578 99,5 1.190 834 356 852 15 596 2.467 459
2000 1.008.967 1.018.354 99,1 1.167 834 333 864 18 558 2.455 459
2001 1.012.128 1.021.648 99,1 1.123 819 304 901 18 516 2.518 459
2002 1.027.874 1.036.547 99,2 1.249 811 438 822 19 492 2.428 459
2003 1.022.451 1.034.223 98,9 1.124 805 319 909 19 482 2.332 459
2004 1.027.662 1.039.117 98,9 1.111 782 329 924 25 479 2.256 459
2013 1.008.112 1.076.954 93,6 1.018 724 294 990 50 395 1.722 459

Notes[modifica]

  1. Al 1964 Pedemonte i Casotto (separat de la mateixa al 1945) va ser assignat al bisbat de Vicenza.
  2. Segons Cappelletti, el primer bisbe paduanès que es traslladà a Malamocco hauria estat Tricidio seguit de Bergualdo (cfr. op. cit., p. 330).
  3. Giorgio Arnosti, Lo scisma tricapitolino e l'origine della diocesi di Ceneda, in Il Flaminio, 11 (1998), p. 78
  4. Segons Lanzoni, aquest catàleg no té cap valor històric: de fet no és conegut per cap autor paduanès antic i fins i tot per l'autor de vida de sant Prosdòcim (segle XI) ; no informa els noms de bisbes confirmats per altres fonts històriques i esmenta els noms dels bisbes de les diòcesis veïnes al Pàdua. Fins a l'inici del segle VII, segons Lanzoni només hi ha dos bisbes documentats per fonts històriques, és a dir, Bergullo i Crispino. Només a partir del segle XV als noms individuals es van afegir al catàleg de dades històriques i breus biografies fictícies.
  5. Al seu lloc el catàleg posa a Calporniano. Segons Lanzoni l'absència de sant Fidenci és significativa del fet que al segle XIII no era considerat un bisbe de Pàdua.
  6. El 29 de juny a Pàdua es veneraven dos sants, Leolino i Ilario, sovint col·locats a l'antic catàleg; el primer s'identifica amb Leonino, el segon amb Hilari, després Vero
  7. 7,0 7,1 Absent al catàleg.
  8. Absent al catàleg. Segons Cappelletti, Ursiniano era bisbe de Pedena, mentre que estudis recents li atribueixen la seu de Pàdua (Daniela Rando, Le origini delle diocesi lagunari, a Storia di Venezia, Vol. 1, Treccani, 1992; Massimiliano Pavan, Girolamo Arnaldi, Le origini dell'identità lagunare, in Storia di Venècia, Treccani, 1992, Vol. 1; Giorgio Arnosti, Lo scisma tricapitolino e l'origine della diocesi di Ceneda, in Il Flaminio, 11 (1998), pp. 59-103).
  9. Un bisbe italià anomenat Rodingo, sense indicació de la seu, és mencionat en dos documents del 840; alguns autors l'identifiquen amb el bisbe pataví. Cfr. Fedele Savio, Indizio di un placito lombardo o veneto dell'845 circa nella lista episcopale di Padova, in Archivio storico lombardo, serie quarta, anno XXXI, 1904, p. 92.
  10. Al catàleg es menciona un Rosio entre Giuseppe i Rodone.
  11. Un bisbe Turingario apareix mencionat en un document de Ludovico II del 866.
  12. Un Pietro està documentat al 896; Savio, op. cit., p. 92.
  13. Des d'Ercorado a Ardemanno l'orde del catàleg de Pàdua és diferent al dels Gams i Cappelletti, segons els quals el catàleg ha manipulat el lloc d'alguns bisbes. Segons Savio (.. Op cit, Pp 93-94 ), la presència de tants bisbes durant un període relativament curt, és dubtosa; a més, l'autor assenyala uns quants noms de Pàdua que, potser no per casualitat, es corresponen als noms dels bisbes contemporanis d'altres diòcesis : Giuseppe d'Ivrea, Liotaldo de Pavia, Adalgisio de Novara, Notingo de Brescia, Bilongo de Verona, Turingario de Concordia, Bodone d'Acqui.
  14. Absent al catàleg. La presència d'aquest bisbe, documentada per Cappelletti, és posada en dubte per Kehr, segons el qual els successiu bisbe Gaulino és citat a un document d'Otó I del 964; cfr. Paul Fridolin Kehr, Regesta Pontificum Romanorum, VII, pp. 155-156.
  15. 15,0 15,1 15,2 Kehr, op. cit., p. 156.
  16. Kehr, op. cit., p. 156. Absent al catàleg.
  17. Giovanni Savelli és el darrer bisbe que apareix a la cronologia del Liber Regiminum Paduae.

Fonts[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bisbat de Pàdua Modifica l'enllaç a Wikidata