Manel I Comnè

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Manel I Comnè
Manuelcomnenus.jpg
il·lustració d'un manuscrit conservat a
la Biblioteca Vaticana
Nom original Μανουήλ Α' Κομνηνός (grec)
Emperador bizantí
15 d'abril 1143 – 24 de setembre 1180
Dades biogràfiques
Naixement 28 de novembre de 1118
Constantinoble
Mort 24 de setembre de 1180(1180-09-24) (als 61 anys)
Constantinoble
Altres noms El Gran (ὁ Μέγας)
Dinastia Comnè
Cònjuge Berta de Sulzbach
Maria d'Antioquia
Fills

Manel I Comnè ( en grec:Μανουήλ Α' Κομνηνός, Manuïl Komninós; 1118-1180), emperador de l'Imperi Bizantí des de 1143 fins a la seva mort. Durant el seu regnat els territoris més orientals van patir atacs àrabs i va haver d'enfrontar-se a ells a més de demostrar les seves dots diplomàtiques amb els conflictius caps francs i germànics de la segona croada convocada pel papa, que en conjunt no va servir per recuperar cap territori. Es va implicar en la política d'Hongria, cercant un gendre successor, que després no va ser necessari. Cap a finals del seu regnat es va trobar en pau amb els regnes veïns i en posició de relativa supremacia, cosa que va aprofitar una darrera ofensiva contra els turcs que va acabar en la desastrosa batalla de Mirocèfal.

Ascens al tron[modifica | modifica el codi]

Era el més jove dels quatre fills de Joan II Comnè. Havent perdut el dos fills grans en la campanya per la recuperació de Síria,[1] l'emperador va considerar que Manel estava més preparat que el seu germà gran Isaac. De bona presència, sòlida formació i amb grans dots militars i de lideratge, Manel tenia tot el que calia esperar d'un digne successor. Quan el pare va morir estava junta amb ell a Cilícia i els exèrcits el van aclamar però ell no estava segur de la reacció del seu germà Isaac, que estava a Constantinoble, i el va fer arrestar. El secretari Joan Axouch va preparar la seva arribada assegurant que la cort seria fidel al nou emperador, i quan Manel va tornar a la capital i va comprovar que no hi havia perill va fer alliberar el seu germà.[2]

La segona croada[modifica | modifica el codi]

El 1144, príncep d'Antioquia Ramon li va demanar la cessió dels territoris de Cilícia, però el mateix any l'àrab Imad al-Din Zengi I va fer la crida pel gihad i va prendre Edessa (l'actual Urfa), ofegant-la en sang. Manel i Ramon van comprendre que calia unir forces.[3] La notícia de l'atac àrab va arribar a occident i el papa Eugeni III va convocar a una croada el rei Lluís III de França i Conrad III d'Alemanya.[4] La notícia de la imminent croada va provocar enormes preocupacions al jove Manel, que tenia molt present el pèssim record del que havia succeït a la Primera croada, durant el regnat del seu avi.

En realitat, les incursions de francs i germànics a través de territori bizantí van portar el caos.[5][6] Manel I va aconseguir, tot desviant-los de Constantinoble, fer-los passar immediatament a Àsia Menor, on àrabs i turcs van derrotar-los una vegada i una altra, ja que no disposaven dels mitjans, la instrucció ni els comandants adequats per dur a terme amb èxit la seva ambiciosa empresa. No van aconseguir alliberar ni un pam de terra. El desastre de la Segona croada va agreujar el cisma i la recíproca aversió de bizantins i occidentals,[7] mentre s'ensorrava la fama del poder militar que tenia Occident davant els pobles "bàrbars" de turcs i àrabs.

Atacs a Xipre[modifica | modifica el codi]

L'any 1156 el nou príncep d'Antioquia Reinald de Chatillon va atacar Xipre, que era una província bizantina, perquè deia que l'emperador Manel li devia diners. Va capturar Joan Comnè, el governador de l'illa, que era nebot de Manel, i també va fer captiu al general Miquel Branas.[8] L'historiador Guillem de Tir explica amb força detall les atrocitats comeses a Xipre.[9] Als pocs supervivents, després d'haver-los deixat sense subministraments, els van obligar a comprar els seus productes a preus molt elevats sota amenaça de nous atacs.[10]

Aquell mateix hivern, per causar efecte sorpresa, Manel va atacar Cilícia i va aconseguir que Toros II, el príncep armeni que havia donat suport a Reinald en el seu atac a Xipre, fugís cap a les muntanyes abandonat per la seva gent.[11]

Les províncies itàliques[modifica | modifica el codi]

Al mateix temps, la flota del rei Roger de Sicília va atacar les províncies occidentals de l'Imperi Bizantí, provocant la ira de Manel I, que va veure's obligat a prendre mesures. Després de la segona croada va dirigir la seva política a intentar recuperar les províncies d'Itàlia, cosa que constituïa un objectiu personal. Després de breus enfrontaments amb invasors serbis i hongaresos, va decidir fer front a Roger de Sicília.[12] Aquest, però, va morir, i el seu fill i successor, Guillem, no posseïa les capacitats del pare. Així, exèrcits de l'Imperi Bizantí sota el comandament de Joan Ducas i Miquel Paleòleg, amb el vistiplau del papa Adrià IV, aviat van controlar tot el sud de la península Itàlica. Però Guillem va contraatacar, amb l'ajut d'un grup d'aliats, i tot va acabar amb l'acord del 1158, en què totes les aspiracions bizantines sobre Itàlia es van esvair.[13]

Venècia i Hongria[modifica | modifica el codi]

El rei Béla III d'Hongria va ser criat a la cort bizantina, al qui Manel va tractar com si fos un fill.

Va intentar limitar el poder de la República de Venècia, així com resoldre les contínues amenaces sobre les províncies occidentals, tot i que no va sortir-se'n del tot.

Paral·lelament, Manel I va participar activament en els assumptes del regne hongarès. Va interferir a la successió d'Esteve III donant suport a l'elecció dels candidats rivals Ladislau II i Esteve IV i en el tractat de pau van acordar que l'Imperi Bizantí es quedava els ducats de Croàcia i Dalmàcia, mentre que el príncep Bela anava a viure a Constantinoble i es prometia amb la filla de Manel, Maria. Com que en aquell moment Manel no tenia fills mascles, esperava fer-lo el seu successor. El 1167 va morir el rei d'Hongria i Bela fou cridat a la successió, Manel va accedir si prometia respectar la bona relació amb l'Imperi Bizantí.[14] L'any següent, atès que Bela no s'havia casat amb la filla de l'emperador i ara Manel tenia un descendent propi pel seu segon matrimoni, no es va sentir lligat a la promesa feta i va envair i prendre les províncies hongareses de Dalmàcia i Croàcia.[15]


Aliança amb Balduí de Jerusalem[modifica | modifica el codi]

Manel I va tornar a posar la vista a Orient. Va viatjar a Antioquia, on va imposar el poder de Bizanci. Va lluitar al costat de Balduí, rei del regne cristià de Jerusalem i va casar-se en segones núpcies amb la princesa Maria d'Antioquia[16]


Batalla de Miriocèfal

Aquest nou interès de l'emperador per occident, va donar marge a Kilidj Arslan II per moure's contra ell. Manel I va concentrar grans forces per atacar-lo. Però un greu error estratègic va conduir, el 1176, tot l'exèrcit bizantí a una emboscada al sud-oest d'Àsia Menor.[17] Les tropes bizantines van ser massacrades a la batalla de Miriocèfal, per bé que Manel I va aconseguir signar la pau a l'últim moment, havent de cedir.[18] Aquesta derrota va ser un cop molt dur per a l'emperador, després de la qual l'historiador Guillem de Tir diu que ja no va ser el mateix,[19] i va haver de signar la pau amb el soldà seljúcida de Rüm, Kilij Arslan II, i l'emir d'Alep, Nur-ad-Din Mahmud, al mateix temps que resultava decisiva per a la sort d'Àsia Menor. En els anys successius, malgrat la resistència que van oferir els bizantins, els turcs van consolidar-s'hi, al mateix temps que continuaven avançant cap a occident.

Mort i valoració posterior[modifica | modifica el codi]

Imperi Bizantí a la mort de Manel I (1180

El 1180, Manel I va caure malalt i poc després moria, deixant el seu fill Aleix II Comnè, menor d'edat, com a successor.


Figura cabdal de la història de Bizanci, Manel I Comnè va continuar la tradició del seu pare i del seu avi, amb indiscutibles dots per a la guerra, la diplomàcia i la política. Impulsiu i incontrolable, va aprofitar qualsevol ocasió que se li presentava. Va aconseguir grans victòries, però al final un petit error, quasi insignificant, va acabar per capgirar-ho tot.

Les simpaties de què gaudia a occident va impulsar a mantenir sempre l'interès per aquelles províncies, abans bizantines. Però fent així va negligir el gran perill que a orient significaven els turcs per al seu imperi. El seu fill, però, estava destinat a conduir l'estat bizantí a grans aventures.

Matrimonis i descendència[modifica | modifica el codi]

Manel es va casar el 1146 en primeres núpcies amb Berta de Sulzbach, cunyada de Conrad III d'Alemanya, un dels caps de la segona croada.[20]Aquest matrimoni s'havia de produir amb el seu pare Joan II Comnè, que cercava una aliança amb l'Imperi Romanogermànic contra Roger de Sicília, però quan la princesa alemanya va arribar l'emperador ja havia mort i l'enllaç es va produir amb el seu fill Manel. El matrimoni va tenir dues filles:

  • Maria Comnena (1152–1182), que es va casar amb Renyer de Montferrat.
  • Anna Comnena (1154–1158).

Berta de Sulzbach va morir el 1158 i l'emperador va cercar nova esposa entre les princeses dels nous estats croats. Les dues possibles candidates que va proposar el rei de Jerusalem van ser: Melisenda filla del comte de Trípoli i Maria filla del rei d'Antioquia. En principi Manel va escollir la primera però el viatge de la núvia es va posposar sense justificació i llavors Manel va acceptar Maria, amb la qual va contraure matrimoni el 1161 a l'església de Santa Sofia. Maria no va tenir cap embaràs fins al 1166, però la criatura no va arribar a néixer viva. El 1169 va donar a llum al futur emperador Aleix II Comnè.[21]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Guillem de Tir Gesta Orientalium principumXV.19
  2. Laiou, 1994, p. 215.
  3. Magdalino, 2002, p. 40.
  4. Tyerman, 2006, p. 273–275.
  5. Nicolle, 2009, p. 42.
  6. Runciman, 1952, p. 268-269.
  7. Riley-Smith, 1991, p. 50.
  8. Read, 2003, p. 238.
  9. Guillem de Tir, Historia, XVIII, 10
  10. Read, 2003, p. 239.
  11. Magdalino, 2002, p. 67.
  12. Duggan, 2003, p. 122.
  13. Falcando; Loud; Wiedemann, 1998, p. 19.
  14. Sedlar; 1994, 372.
  15. Norwich, 1995, p. 128-129.
  16. Duggan, 2002, p. 148.
  17. Bradbury, 2006, p. 176.
  18. Angold, 1997, p. 192-193.
  19. Magdalino, 2002, p. 98.
  20. Harris, 2006, p. 101.
  21. Galatariotou, 2004, p. 52.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Angold, Michael. The Byzantine Empire, 1025–1204 (en anglès). Nova York: Longman, 1997. ISBN 0-582-29468-1. 
  • Bradbury, Jim. «Military events». A: The Routledge Companion to Medieval Warfare. Read Country Books, 2006. ISBN 1-84664-983-8. 
  • Duggan, Anne J. Queens and Queenship in Medieval Europe. Boydell Press, 2002. 
  • Duggan, Anne J. «The Pope and the Princes». A: Adrian IV, the English Pope, 1154–1159: Studies and Texts edited by Brenda Bolton and Anne J. Duggan. Ashgate Publishing, Ltd., 2003. ISBN 0-7546-0708-9. 
  • Galatariotou, Catia. The Making of a Saint. Cambridge University Press, 2004. 
  • Harris, Jonathan. Byzantium and the Crusades. Continuum International Publishing Group, 2006. ISBN 1852855010. 
  • Laiou, Angeliki E. Law and Society in Byzantium, 9th-12th Centuries. Dumbarton Oaks, 1994. 
  • Magdalino, Paul. The Empire of Manuel I Komnenos, 1143–1180. Cambridge University Press, 2002. ISBN 0-521-52653-1. 
  • Nicolle, David. The Second Crusade 1148 Disaster outside Damascus. Londres: Osprey, 2009. ISBN 978-1-84603-354-4. 
  • Norwich, John Julius. Byzantium: The Decline and Fall. Viking, 1995. ISBN 0-670-82377-5. 
  • Read, Piers Paul. The Templars. Enalios, 2003. ISBN 960-536-143-4. 
  • Runciman, Steven. A History of the Crusades, volum II: The Kingdom of Jerusalem and the Frankish East, 1100–1187. Cambridge University Press, 1952. 
  • Riley-Smith, Jonathan. Atlas of the Crusades. Nova York: Facts on File, 1991. 
  • Falcando, Ugo; Loud, G. A.; Wiedemann, Thomas E. J.. The History of the Tyrants of Sicily by "Hugo Falcandus," 1154-69. Manchester University Press, 1998. 
  • Sedlar, Jean W. «Foreign Affairs». A: East Central Europe in the Middle Ages, 1000–1500. University of Washington Press, 1994. ISBN 0-295-97290-4. 
  • Tyerman, Christopher. God's War: A New History of the Crusades. Belknap Press of Harvard University Press, 2006. ISBN 0-674-02387-0.