Relacions entre la Corona d'Aragó i l'Imperi Romà d'Orient

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Corona d'Aragó i Imperi Romà d'Orient
Map indicating locations of Corona d'Aragó and Imperi Romà d'Orient
La Corona d'Aragó (nord-est de la península Ibèrica) i l'Imperi Romà d'Orient (centrat en el mar Egeu) a l'Europa del 1190
Corona d'Aragó Imperi Romà d'Orient

Les relacions entre la Corona d'Aragó i l'Imperi Romà d'Orient foren les relacions internacionals entre la Corona d'Aragó i l'Imperi Romà d'Orient[nota 1] des de mitjans del segle xii, quan es produí la unió dinàstica entre el comtat de Barcelona i el Regne d'Aragó, fins a la caiguda de Constantinoble en mans dels turcs otomans el 1453.

Els territoris que posteriorment integrarien la Corona d'Aragó havien format part de l'antiga Roma des del segle iii aC, quan foren arrabassats a Cartago durant el transcurs de les Guerres Púniques, i es convertiren en unes de les províncies més estables de l'Imperi Romà. Tanmateix, la primera meitat del segle v fou testimoni de la seva caiguda en mans d'invasors germànics com els visigots i els vàndals. Excepte la part meridional del País Valencià, les Illes Balears i Sardenya, que serien recuperades temporalment per Justinià I gairebé un segle més tard,[1] la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident el 476 féu que l'Imperi Romà, replegat a la seva meitat oriental, perdés definitivament el control sobre aquests territoris.

Al llarg dels segles següents, l'est de la península Ibèrica fou incorporat primer al Regne dels Visigots i seguidament al califat omeia. En els primers anys de la Reconquesta, aquests territoris caigueren dins l'esfera d'influència de l'Imperi Carolingi i, de fet, els comtats catalans foren vassalls dels francs fins al 988.[2] Mentrestant, l'Imperi Romà d'Orient, que havia adoptat el grec com a llengua oficial durant el regnat d'Heracli (r. 610–641), centrava la seva atenció en la frontera oriental, on els atacs musulmans havien arribat a posar en perill la seva supervivència. Encara que Nicèfor II Focas i els seus successors, Joan I Tsimiscés i Basili II Bulgaròctonos, aconseguiren restaurar l'estabilitat de l'Imperi i fins i tot resituar-lo com a primera potència d'Europa a finals del segle x i principis del segle xi, durant aquest període es consolidaren una sèrie de diferències religioses i polítiques entre l'Occident llatí i l'Orient grec que acabarien desembocant en el Gran Cisma del 1054 entre l'Església Catòlica i l'Església Ortodoxa.[3] Així doncs, tot i un cert acostament durant les Croades, la Corona d'Aragó nasqué en un clima de gran desconfiança entre Occident i Orient.

Tanmateix, la Corona d'Aragó i l'Imperi Romà d'Orient se sobreposaren a aquest context poc propici i teixiren lligams que, a diferència de les relacions que cadascun d'ells mantenia amb la majoria d'estats tercers, eren de naturalesa molt més política que econòmica.[4] Malgrat l'oposició de potències com el Sacre Imperi Romanogermànic i tensions puntuals com els fets de la Venjança Catalana, la Corona d'Aragó i l'Imperi Romà d'Orient establiren vincles importants basats en l'amistat i en la unitat d'acció contra enemics comuns.[4] Entre altres ocasions, els catalanoaragonesos i els romans d'Orient col·laboraren per frustrar els designis de Carles I d'Anjou sobre els seus territoris, fer valdre els drets de Constança de Sicília sobre el Regne de Sicília i combatre les incursions dels turcs a Anatòlia, mentre que persones com Eudòxia Comnè, muller de Guillem VIII de Montpeller i àvia materna del rei Jaume I el Conqueridor, encarnaven els contactes més individuals. Les relacions perduraren fins al mateix dia de la caiguda de Constantinoble, amb la participació d'un contingent de catalans en la defensa de la ciutat.[5]

Contactes anteriors a la unió de Barcelona i Aragó[modifica]

Robert Guiscard, sogre del comte Ramon Berenguer II i enemic acèrrim dels romans d'Orient

Les relacions entre el Casal de Barcelona i l'Imperi Romà d'Orient no començaren amb bon peu. El 18 de juny del 1078, el comte de Barcelona, Ramon Berenguer II, contragué matrimoni amb Mafalda de Pulla-Calàbria. La nova comtessa consort era filla de l'aventurer normand Robert Guiscard, que en les dècades anteriors s'havia forjat a foc i a sang un ducat al sud d'Itàlia a expenses de Constantinoble. En aquest context, els romans d'Orient veieren el casament com un arrenglerament del comtat de Barcelona amb els seus enemics.[6] El 1081, Guiscard envaí l'Imperi Romà d'Orient utilitzant com a pretext l'impostor Réctor, que deia ser l'emperador deposat Miquel VII Ducas. El nou emperador, Aleix I Comnè, governava un imperi a la vora de l'abisme. La catastròfica derrota contra els seljúcides a Manazkert deu anys abans i les posteriors guerres civils havien deixat els romans d'Orient en una situació molt precària. Tanmateix, el geni militar d'Aleix, la seva perícia diplomàtica i la seva inventiva davant de l'adversitat li permeteren sobreposar-se a la victòria inicial dels normands a Dirraqui, expulsar-los dels Balcans i, en última instància, assentar les bases de la recuperació militar, econòmica i territorial de l'Imperi sota la dinastia Comnè. Aquests fets escarmentaren els romans d'Orient, que a partir d'aquell moment desenvoluparen les seves relacions internacionals des del temor a una coalició de les potències occidentals sota el lideratge dels normands. La historiadora Anna Comnè, filla d'Aleix, esmenta l'enllaç matrimonial de Ramon Berenguer i Mafalda entre les unions que perseguí Guiscard per «guanya[r] i augmenta[r] el seu poder».[7]

Vista en retrospectiva, la preocupació de la cancelleria romana d'Orient per les relacions de Ramon Berenguer amb els normands no estava justificada. El jove comte fou assassinat en circumstàncies poc clares el 1082. El seu fill, Ramon Berenguer III, havia nascut pocs dies abans i fou posat sota la tutela del seu oncle Guillem I de Cerdanya. Aquests fets i les intrigues de palau que marcaren el regnat del seu germà, successor i possible assassí, Berenguer Ramon II, impediren que el comtat de Barcelona fos un participant actiu en els afers de la Mediterrània oriental fins que Berenguer Ramon II morí i fou succeït per Ramon Berenguer III.[8]

Era dels Paleòleg[modifica]

Segona meitat del segle xiii[modifica]

La tradició consular mallorquina fou decisiva per a l'establiment dels consolats ultramarins de Constantinoble i el seu suburbi de Pera.[9] Per part catalana, no hi ha documentat cap cònsol a Constantinoble o Pera entre el 1281, quan fou nomenat el primer cònsol dels catalans «a Constantinoble i tota la Romània a bord de vaixells»,[10] i la dècada del 1380, encara que el silenci de les fonts no permet descartar-ne completament l'existència. L'únic cònsol català a l'Imperi Romà d'Orient del qual es té constància en aquest període és Guillem de Vic, que el 1300 era cònsol a Càndia.[11]

Segle xiv[modifica]

Se sap que Octobo de Mari era cònsol dels mallorquins a l'Imperi Romà d'Orient, probablement a Pera, el 1341. El següent cònsol dels mallorquins de qui es coneix la identitat és Nicholosius de Força, destinat a la mateixa ciutat el 1368.[11] En canvi, el document del nomenament de Manel de Finar com a cònsol dels catalans a Pera el 1383 no esmenta cap predecessor, per la qual cosa es pot deduir que fou el primer a ocupar aquest càrrec.[11]

Crisi terminal de l'Imperi[modifica]

Territori restant de l'Imperi Romà d'Orient el 1400

Al principi del segle xv, l'expansió otomana a Anatòlia i els Balcans havia reduït l'Imperi Romà d'Orient a un grapat de territoris sense continuïtat geogràfica centrats en Morea, Tessalònica i la capital, Constantinoble, juntament amb algunes illes del Mar Egeu. Les guerres constants de les dècades anteriors havien exhaurit el capital econòmic i demogràfic de l'Imperi, l'exèrcit del qual amb prou feines arribava als 5.000 homes.[12] Fou únicament gràcies a la seva astúcia diplomàtica i als conflictes interns dels turcs que els romans d'Orient encara aconseguiren resistir un altre mig segle.

Martí l'Humà i l'emperador Manuel II Paleòleg tenien una relació d'amistat.[10] A la tardor del 1414, dos anys després que Ferran I d'Antequera fos escollit per succeir al darrer rei del Casal de Barcelona en el Compromís de Casp, Manuel li escrigué una carta per anunciar-li una nova ambaixada romana d'Orient, agrair-li el suport contra els turcs que Ferran havia ofert al seu fill Teodor, dèspota de Morea, i convidar-lo a venir a Grècia. En aquesta missiva, que es conserva a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, Manuel evocava «la màxima dilecció i l'amor fervent que ha existit entre nosaltres, els nostres predecessors i tots els reis d'Aragó, un amor més fervorós que amb tots els altres prínceps d'Occident».[13]

Setge de Constantinoble (1453)[modifica]

Article principal: Caiguda de Constantinoble

El 1451 morí el soldà otomà Murat II i el seu fill, Mehmet II, ascendí al tron per segona vegada. Mehmet estava obsessionat per conquerir Constantinoble i tot seguit féu començar les preparacions per capturar la ciutat. L'Imperi Romà d'Orient, que en aquell moment ja havia perdut Tessalònica, tampoc no podia comptar amb el suport militar de l'únic altre territori imperial restant, Morea, perquè els turcs havien enviat un gran nombre de tropes al Peloponès precisament per cobrir-se contra aquesta eventualitat. La cancellera imperial, conscient de la gravetat de la situació, féu esforços desesperats per demanar auxili als regnes cristians d'Occident. Entre els estats que respongueren positivament a aquesta crida hi havia França, Venècia, Gènova, el Papat i Aragó.[14]

Segons una crònica incorrectament atribuïda a l'historiador Jordi Esfrantzes, que avui en dia es considera falsa,[15] Alfons V el Magnànim i Constantí XI Paleòleg haurien conclòs un pacte secret pel qual l'emperador hauria cedit l'illa grega de Lemnos a la Corona d'Aragó a canvi del seu ajut en la guerra contra els turcs. Malgrat que ha estat desmentida, aquesta notícia tenia una pàtina de versemblança perquè Alfons certament hauria estat interessat en Lemnos com a base comercial per als mercaders catalans de Constantinoble, mentre que els romans d'Orient, conscients d'aquest fet, haurien pogut intentar obtenir el suport del rei d'Aragó amb aquesta oferta tan temptadora.[14]

En un primer moment, els esforços diplomàtics dels romans d'Orient amb Alfons, tant directament a través d'un enviat especial de l'emperador com per l'intermediari dels genovesos, que volien defensar els seus interessos comercials a Pera, tingueren un cert efecte i el rei d'Aragó féu preparar deu galeres per salpar cap a Constantinoble. Tanmateix, en última instància, Alfons i la resta de senyors cristians d'Europa abandonaren els romans d'Orient a la seva sort per centrar-se en altres conflictes.[14] A la península Itàlica continuava la guerra entre la Corona d'Aragó i els principats de Milà i Florència, mentre que França i Anglaterra havien quedat extenuades per la Guerra dels Cent Anys, Castella es trobava en la fase final de la Reconquesta, el Sacre Imperi Romanogermànic estava sumit en una crisi interna i Hongria i Polònia havien estat esclafades pels turcs a la batalla de Varna el 1444. Els pocs soldats d'altres contrades que es desplaçaren a Constantinoble per combatre els turcs ho feren en el marc d'iniciatives privades, entre les quals destaca el contingent de Giovanni Giustiniani, un noble genovès que finançà i dirigí una força de 700 soldats professionals i caigué ferit de mort en la defensa de la ciutat.

Els catalans defensaren la muralla de la Propòntide entre el Contoscali i la porta de l'Hodegetria.

Uns 200 catalans participaren en l'últim setge de Constantinoble, que començà a principis d'abril del 1453.[5] Dies abans, Mehmet II havia fet empalar un gran nombre de supervivents cristians de la caiguda d'altres fortaleses, entre els quals hi havia uns 76 catalans, davant de la ciutat per intimidar-ne els habitants.[16] Constantí XI encomanà als catalans la defensa del tram de la muralla de la Propòntide que anava des del Contoscali fins a la porta de l'Hodegetria.[5] Segons diverses fonts, haurien estat comandats pel seu cònsol, Pere Julià, encara que des de mitjans del segle xx s'ha posat en dubte la historicitat d'aquest personatge. Apostat al Palau de Bucolleó, Julià hauria dirigit la defensa d'aquell sector contra els atacs de la flota otomana. Els assalts de les naus turques contra aquell tram foren repel·lits un rere l'altre.[5] Tanmateix, els atacs més durs contra la ciutat venien per terra. Per aquest motiu, a mesura que avançava el setge i augmentava la pressió sobre les muralles de terra, és probable que Constantí XI transferís part dels catalans a una altra part de la ciutat (a tot estirar, el 14 de maig, quan ja s'enviaven frenèticament reforços a la Porta de Sant Romà) o els encomanés la defensa d'un tram més extens de les muralles.[17] Malgrat els esforços ingents dels romans d'Orient i els seus aliats durant les setmanes següents, a la matinada del 29 de maig els turcs aconseguiren obrir una bretxa en la muralla i penetrar en la ciutat. Hores més tard, la flota otomana llançà un nou atac contra la muralla de la Propòntide. Si encara hi quedaven catalans, haurien estat entre els últims defensors a sucumbir a la part emmurallada de la ciutat.[17] La caiguda de Constantinoble en mans dels turcs sembrà el pànic entre la població, incloent-hi entre els catalans, que cercaren refugi a Gàlata i Pera. El podestà de Pera relata que «el cònsol de la nació catalana, Pere Julià, amb el seu fill i cinc o sis dels seus compatriotes, foren fets presoners i decapitats».[17]

En un exercici d'història contrafactual publicat a la revista Sàpiens, l'historiador Jaume Fernàndez féu una temptativa de respondre a la pregunta «[q]uè hauria passat si Alfons el Magnànim hagués ajudat Constantinoble el 1453?». En l'escenari que dibuixa l'article, Alfons V aconsegueix una pau estable a la península Itàlica i es pot centrar en l'amenaça otomana. El rei d'Aragó ajuda decididament els estats cristians dels Balcans que encara es resisteixen als turcs i envia un gran estol als Dardanels amb el beneplàcit del papa. Constantí XI cedeix Lemnos a Alfons com a base d'operacions i, el gener del 1453, l'almirall Bernat de Vilamarí salpa de Nàpols amb 60 naus de guerra, nombrosos transports, 1.000 ballesters catalans i 2.000 soldats de peu napolitans. Poc després, l'estol catalanoaragonès sorprèn els turcs als Dardanels i destrueix la flota turca en una gran batalla al mar de Màrmara. El domini naval exercit pels catalans i l'arribada constant de reforços des d'Itàlia frustra el setge de Mehmet II, que cau ferit en una de les últimes batalles i mor uns dies més tard. Fernàndez conclou que el fracàs de l'assalt i el buit de poder deixat per la mort de Mehmet haurien tirat per terra els plans expansionistes dels otomans i permès que Constantinoble es mantingués com a «bastió de l'Imperi Romà d'Orient» durant un altre segle.[18]

Després de la caiguda de Constantinoble[modifica]

El 1502, gairebé mig segle després de la caiguda de Constantinoble, Andreu Paleòleg, nebot de Constantí XI i considerat el seu successor per alguns dels romans d'Orient establerts a Itàlia, llegà els seus drets i títols a Ferran II d'Aragó i Isabel I de Castella. Tanmateix, els Reis Catòlics no intentaren fer-los valdre en cap moment i fins i tot s'aliaren amb el soldà otomà Baiazet II contra Venècia.[19]

El 1540 encara quedaven comunitats a la Corona d'Aragó i la resta de la península Ibèrica que parlaven el grec propi del Peloponès i l'Arxipèlag, probablement descendents dels refugiats balcànics que començaren a arribar a Barcelona i altres contrades a finals de la dècada del 1440. Els historiadors han relacionat topònims com el de Griegos, a l'Aragó, amb aquestes comunitats.[19]

Notes[modifica]

Referències[modifica]

Bibliografia[modifica]