Thema

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El tema o thema eren les províncies bizantines que van existir entre el segle VIII i l'XI. Es caracteritzaven per tenir assentaments de pagesos-soldats. Inicialment, en foren quatre, que ocupaven gairebé tota l'Anatòlia: Cibírria, Armènia, Anatòlia i Opsíquion. A aquestes, se n'hi van afegir dues més que existien ja a començaments del segle IX: Bucel·laris i Tracessis. A final del segle IX, per segregació i algunes conquestes, s'hi havien format 15 temes més: Selèucia, Paflagònia, Capadòcia, Carsiànon, Melitene, Mesopotàmia, Teodosiòpolis, Ibèria, Sebaste, Optimats, Càldia, Taure i Lykandos. Encara se'n van formar quatre més a finals del segle X i principis de l'XI: Antioquia, Eufrates, Cilícia i Basprakabia (Vaspurakan). El sistema de temes va desaparèixer, de fet, després de la Batalla de Manazkert, el 1071.

Context històric[modifica | modifica el codi]

Al llarg dels segles VI i VII, l'Imperi Romà d'Orient va estar sotmès a freqüents atacs dels diversos enemics. l'Imperi Sassànida pressionava per l'est, intentant apoderar-se de Síria, Egipte i Anatòlia. Les tribus dels eslaus i dels àvars feien incursions per Tràcia, Macedonia, Il·líria i Grècia i provaven d'establir-se als Balcans. Els longobards havien ocupat el nord de la península Itàlica. Per tal de fer front a aquesta creixent pressió en les províncies més allunyades a l'est, recentment recuperades per Justinià I (r. 527–565), Maurici (r. 582–602) van combinar l'autoritat civil suprema i l'autoritat militar en la persona d'un exarca, i així es van formar els exarcats de Ravenna i d'Àfrica.[1] Aquesta nova manera d'administrar capgirava l'estricta separació entre càrrecs civils i càrrecs militars, que havien estat una de les peces clau de les reformes de Dioclecià (r. 284–305). En essència es tractava només d'un reconeixement formal cap a la figura d'un general d'àmbit local o magister militum, per damunt del corresponent prefecte del pretori, com a resultat de la precària situació en la seguretat de les províncies.[2]

Orígens[modifica | modifica el codi]

L'origen dels temes ha estat motiu de discussió entre els erudits. La mateixa paraula thema és d'etimologia incerta, tot i que la majoria dels autors secunden l'explicació de Constantí VII, el qual va escriure que el terme derivava d'una antiga accepció d'aquesta paraula grega equivalent a «emplaçament».[3][4] La data exacta de la creació dels temes és també controvertida. Per la majoria dels historiadors del segle XX, l'establiment d'aquest sistema administratiu va tenir lloc per primera vegada amb l'emperador Heracli (r. 610–641), durant les darreres guerres entre bizantins i sassànides.[5] Entre els més notables defensors d'aqusta tesi està George Ostrogorsky que basa la seva opinió en un fragment de la Crònica de Teòfanes el Confessor en el qual s'esmenta l'arribada de l'emperador Heracli "de les terres dels themes" l'any 622. Segons Ostrogorsky, això "mostra que el procés d'establiment de tropes en àrees específiques d'Àsia Menor (themes) havia començat en aquella època."[6] Aquest punt de vista, però, ha estat posat en dubte per historiadors posteriors que daten la creació dels temes en el període del 640 al 660, en el regnat de Constant II (r. 641–668).[7] S'ha demostrat que, contràriament a la idea de tema establerta per Ostrogorsky, referida a a districte o regió on un estrateg tenia l'autoritat civil juntament a la militar, hi havia un altre concepte de la paraula tema, anterior a l'esmentat, que es referia exclusivament a l'exèrcit i només a finals del segle VII o començaments del VIII el concepte es va emprar per designar els territoris on l'exèrcit estava destinat.[8]

Lligada a la qüestió de la cronologia està la qüestió de la transformació social i militar corresponent. El punt de vista tradicional, representat per Ostrogorsky, afirma que l'establiment dels temes també va implicar la creació d'un nou tipus d'exèrcit. Segons aquest enfocament, en lloc de l'antiga força militar, que es basava principalment en la contractació de mercenaris estrangers, el nou exèrcit bizantí estava basat en grups de soldats que eren alhora pagesos i que establien la residència habitual en el lloc on estaven destinats a defensar.[3][9] Els autors més recents creuen, però, que la formació dels temes no va constituir un trencament radical amb el passat, sinó una evolució lògica de l'estructura preexistent al segle VI i que el seu impacte social fou mínim.[3]

Els primers temes: de l'any 640 al 770[modifica | modifica el codi]

El que està clar és que en algun moment a mitjan segle VII, probablement entre finals de la dècada del 630 i començaments del 640, els exèrcits imperials es van retirar d'Anatòlia i va ser reassignats als districtes que llavors s'anomenarien themes. Territorialment cada thema corresponia a les antigues províncies romanes i, llevat d'algunes excepcions, coincidien també en les fronteres.[10] Els primers quatre temes s'anomenaven: dels Armenis, dels Anatòlics, de Tràcia i d'Opsíquion.

  • El tema dels Armenis (Θέμα Άρμενιάκων, Thema Armeniakōn), és esmentat per primera vegada el 667, i fou el successor de l'exèrcit d'Armènia; ocupava les antigues àrees de la regió del Pont, Petita Armènia i nord de Capadòcia. La capital era Amàsia.[11][12]
  • El tema dels Anatolis (Θέμα Άνατολικῶν, Thema Anatolikōn), és esmentat per primera vegada el 669 i era el successor de l'exèrcit de l'orient, també anomenat Άνατολῆ (Anatolē). S'estenia des del sud de l'Àsia Menor fins a la part central i tenia com a capital Amorium.[13][14] Junts, aquests dos temes formaven la primera línia de defensa de l'Anatòlia bizantina, que feia frontera amb poblacions musulmanes i síries respectivament.
  • El tema de Tràcia (Θέμα Θρᾳκησίων, Thema Thrakēsiōn), va ser esmentat per primera vegada, sense que la citació fos dubtosa, cap a finals del 740, era el successor de l'exèrcit de Tràcia i abastava la costa oest d'Àsia Menor (Jònia, Lídia i Cària), amb capital probablement a Chonae.[15]
  • El tema d'Opsíquion (Θέμα Ὀψικίου, Thema Opsikiou), és esmentat per primera vegada el 680, i es va constituir a partir del romanent de l'antic territori anomenat en llatí Obsequium. Abastava el nord-oest d'Àsia Menor (Bitínia, Paflagònia i parts de Galàcia), que tenia com a capital Nicea. El seu governant era l'únic que tenia el títol de comes.[16]

A més d'aquests quatre districtes, estava la gran divisió territorial anomenada els carabisianoi (en grec Kαραβισιάνοι), que es podria traduir per «la gent dels vaixells». Aquesta secció apareix esmentada per primera vegada el 680 i probablement es va formar amb el romanent de l'exèrcit d'Il·líria o potser també sobre l'antiga estructura anomenada quaestura exercitus. No va formar mai un tema pròpiament dit però els seus membres ocupaven parts de la costa sud d'Àsia Menor i les illes de la mar Egea, amb un estrateg destinat probablement a Samos. Constituïa el gruix de l'exèrcit de la marina bizantina que es va enfrontar amb la recent creada flota àrab, que després de la batalla de Masts va competir amb l'Imperi Bizantí pel control de la Mediterrània.[17] En aquella ocasió els carabisianoi es van sentir insatisfets amb la seva actuació i cap al 720 es van desintegrar per formar el tema dels Cibirreotes (Θέμα Κιβυρραιωτῶν, Thema Kibyrrhaiotōn), amb vaixells de vela ràpida vigilant la costa sud d'Àsia Menor i les illes de l'Egeu.[18][19]

La part de la regió de Tràcia que estava sota control bizantí es va constituir com a tema probablement vers l'any 680, com a resposta a l'amenaça búlgara, encara que durant un temps el govern de Tràcia sembla que va estar durant un temps exercit pel comte d'Opsíquion.[20][21][22] Les successives campanyes a Grècia dels emperadors de la dinastia Heràclida van portar a la progressiva recuperació del control, que estava amenaçat pels invasors eslaus, i a l'establiment del tema de l'Hèl·lade (θέμα Ἑλλάδος) entre el 687 i el 695.[23] L'illa de Sicília també va constituir un tema cap a finals del segle VII però les possessions imperials en la península Itàlica van romandre sota l'exarca de Ravenna o governades per ducs locals, igual com va passar a l'Àfrica bizantina fins a la caiguda de Cartago el 698. Al mateix temps, Creta i Quesonès a Crimea, van formar jurisdiccions anomenades archontia (ἀρχοντία).[21][24]

A final del segle, els temes havien esdevingut la forma d'administració característica de l'imperi. La grandària i el poder acumulat pels seus governants va afavorir que alguns estiguessin temptats a revoltar-se contra el govern central de l'emperador, sobretot durant el turbulent període del 695 al 715, i una altra vegada durant la gran revolta d'Artavasdes del 741742.[25] L'alçament d'Artavasdes va fer pensar que calia fer canvis en els temes d'Anatòlia: l'excessivament gran Opsíquion es va subdividir en dos temes, el dels Bucel·laris (Βουκελλάριον, Bucel·larion) i el dels Optimats (Ὀπτιμάτοι, Optimatoi), mentre que la responsabilitat de la guàrdia imperial va passar a estar assumida per un cos militar especial, els tagmata.[26]

L'auge del sistema: del 780 al 950[modifica | modifica el codi]

Malgrat la prominència que van assolir, va haver de passar un temps abans no van arribar a ser la unitat bàsica del sistema administratiu imperial. Encara que cada tema estava relacionat amb una regió específica a començaments del segle VIII, no va ser fins a les acaballes d'aquest segle que l'administració fiscal es va organitzar al voltant dels temes, substituint l'antic sistema de províncies.[27] Aquest procés d'unificar el control sobre els assumptes civils i militars en mans d'estrategs es va completar a mitjan segle IX,[28] el qual és el model de thema esmentat en textos com el Klētorologion i el De Administrando Imperio.

Al mateix temps, la necessitat de protegir Anatòlia de les incursions àrabs va portar a la creació, entre finals del segle VIII i començaments del IX, d'una sèrie de petits districtes fronterers, els anomenats kleisourai o kleisourarchiai. Aquests termes es feien servir anteriorment per referir-se a construccions fortificades situades estratègicament a dalt de muntanyes per controlar llocs de pas i amb el temps es van emprar per anomenar tot l'àmbit d'un districte que formava un comandament separat sota la direcció d'un kleisourarchēs, al qual se li confiava la tasca d'organitzar els recursos locals per tal d'enfrontar-se a atacs de mitja o petita escala. Gradualment, alguns d'aquests destacaments van ser elevats al rang de temes.[29][30]

El declivi: del 960 al 1070[modifica | modifica el codi]

Al segle X va començar l'expansió cap a orient i als Balcans, concretament durant les campanyes dels emperadors Nicèfor II (r. 963–969), Joan I Zimisces (r. 969–976) i Basili II (r. 976–1025), i els nous territoris es van incorporar en el sistema dels temes, encara que aquests van ser generalment més petits que els establerts en segles anteriors.[31]

En aquesta època van sorgir una nova mena de temes, els anomenats "menors" (μικρὰ θέματα) o "temes d'Armènia" (ἀρμενικὰ θέματα), que segons les fonts documentals bizantines estaven clarament diferenciats dels tradicionals, anomenats per distingir-los "grans" o "romans" (ῥωμαϊκά θέματα). La majoria consistien simplement en una fortalesa i el territori del voltant amb un estrateg jove (que els àrabs anomenaven zirwar i zoravar els armenis) que comandava uns 1.000 soldats, principalment infanteria. Com indica el seu nom, la major part dels seus membres eren armenis ja fossin indígenes o establerts a Armènia per les autoritats bizantines. Una de les seves peculiaritats era el nombre excessivament gran d'oficials (tan sols al tema de Charpezikion hi havia 22 oficials veterans i 47 novells, els tourmarchai).[28][32][33]

Encara que ben preparats per la defensa, els temes d'Armènia no tenien capacitat per respondre a invasions a gran escala ni per mantenir ofensives per ells mateixos. Per tant, des del 960, s'hi van anar estacionant regiments cada cop més professionals, en part procedents dels antics temes i en part amb les noves formacions situades a la frontera. Per comandar-los i coordinar les forces dels temes menors fronterers es van nomenar dirigents de grans regions i es van formar "ducats" o "catepanats". A l'orient, Joan I Zimisces, va crear-ne els tres primers: el del duc d'Antioquia, el del duc de Khaldia i el del duc Mesopotàmia. Mentre Bizanci s'expandia cap a la gran Armènia a començaments del segle XI, aquest temes s'anaven complementant o substituint pels d'Ibèria, Vaspurakan, Edessa i Ani.[34][35] I a mitjan segle XI sembla que tots els temes d'Armènia estaven sota el govern d'un sol estrateg.[33]

La llista d'emperadors guerrers, que va culminar amb Basili II, va portar a una situació que va fer que cap al 1025 l'Imperi Bizantí fos més poderós que qualsevol dels seus enemics. Les forces mòbils dels tagmata van guanyar en importància sobre els antics exèrcits dels temes i la flota, que aviat van començar a quedar desatesos. De fet, a començaments del segle XI, el servei militar s'evitava a canvi de fer un pagament. Per una banda els ducats fronterers eren capaços d'afrontar per ells mateixos la majoria d'amenaces, però per altra banda, la dissolució de l'antic sistema defensiu dels temes va privar l'imperi d'una bona base estratègica de defensa. Amb la dependència en augment de mercenaris estrangers i en els exèrcits d'estats aliats o vassalls, van sorgir revoltes i guerres civils com a resultat de l'abisme la burocràcia civil de Constantinoble i les elits militars terratinents (els dynatoi) i, cap a l'època de la batalla de Manzikert el 1071, l'exèrcit bizantí estava en plena crisis que finalment va portar al seu col·lapse després de la batalla.[36]

Del s.XI fins a l'acabament de l'imperi[modifica | modifica el codi]

Durant el segle XI l'Imperi Bizantí va començar a adquirir deutes de guerra, per exemple Romà IV Diògenes es va comprometre amb els seljúcides a un pagament anual d'1.500.000 pel rescat de ciutadans bizantins i 360.000 peces d'or de tribut.[37] Això va portar a un empobriment de l'estat, una constant devaluació de la moneda (l'emperador Miquel VII va rebre el sobrenom de Parapinaces, que vol dir «menys d'un quart».[38]) i a retallades en el manteniment de l'exèrcit de cada tema. Les dificultats econòmiques van fer que Aleix I Comnè hagués de vendre l'or de les esglésies per pagar els soldats i, trobant que el mateix exèrcit era insuficient, va demanar suport a la República de Venècia (que ho van fer a canvi de diners) i al papa Urbà II, que va convocar la primera croada.[39] Als caps croats se'ls va pagar amb donacions de part del territori reconquerit i això va portar a una redistribució dels territoris assignats a cada tema. El successor d'Aleix, Joan II, va voler sortir de la crisi anul·lant els privilegis comercials als venecians però això només va servir perquè aquests passessin de ser aliats a ser atacants de l'imperi i, per arribar a la pau, l'imperi va haver de pagar més compensacions de guerra.[40] Les següents croades van portar els mateixos problemes, el territori de Xipre es va perdre perquè Reinald de Chatillon deia que l'emperador Manel li devia diners.[41] En paral·lel al sistema organitzatiu dels temes, Manel Comnè, es va voler guanyar el favor dels aristòcrates amb el sistema dels pronoia.

L'any 1203 els croats amb la complicitat dels venecians, van prendre la capital i durant l'any següent van establir l'Imperi Llatí de Constantinoble tot i que alguns temes van romandre insurrectes. Durant el període que va durar l'Imperi Llatí, els governants de Trebisonda no van poder evitar que els musulmans convertissin alguns temes en emirats.[42] Els llatins van provar d'instaurar el sistema feudal que estava en funcionament a occident però no va encaixar gaire.[43]Es va establir la pràctica entre els estats que no es van sotmetre als llatins, de ser lleials a una sola dinastia per cada territori (els Ducas a l'Epir, els Làscaris a Nicea), o governar a través de parents formant apanatges i en moments de guerra civil alguns comerciants rics van assumir la funció dels governants.[44] Els emperadors de Trebisonda van governar sobre l'antic tema de Khaldia, que van subdividir en turmae i banda.[45]

El nou estat dels croats va durar fins al 1261, any en què Miquel VIII Paleòleg, emperador de Nicea va reconquerir Constantinoble i va expulsar els llatins. Amb ell es van reorganitzar els temes en petites administracions que no eren més que ciutats i la corresponent rodalia, que després va unir per formar apanatges i va intentar recuperar el sistema dels temes si més no per la necessitat de defensa però li fou impossible per qüestions econòmiques. Com a conseqüència dels problemes financers, Miquel VIII va decidir deixar de donar l'aportació monetària que els anteriors emperadors de Nicea havien destinat al manteniment dels colons que guardaven la frontera oriental. Quan aquests colons van començar a ser víctimes d'incursions per part dels diferents pobles musulmans que habitaven a l'altra banda de la frontera oriental (seljúcides, otomans), van decidir emigrar a un altre lloc i van deixar la frontera totalment desprotegida. Llavors Miquel va enviar un exèrcit amb el seu germà Joan, però quan va arribar diversos grups d'otomans ja s'havien establert i es va haver de conformar a reforçar la fortalesa de Tral·les i vigilar la vall del riu Meandre. Des de llavors es va assegurar que aquests soldats rebessin una bona paga amb regularitat.[46] El seu successor va heretar una tresoreria gairebé buida i gairebé la totalitat del que es recaptava era per pagar deutes. Andrònic II va provar de fer algunes reformes: va canviar el sistema administratiu al Peloponès nomenant funcionaris imperials amb competències més àmplies i amb períodes de nomenament més llargs,[47] l'exèrcit bizantí es va reduir al mínim en tot el territori, i finalment va haver de devaluar la moneda.[48] A començaments del segle XIII la moneda bizantina posseïa el 90% del seu valor nominal i aquest percentatge va descendir a menys del 50% a començaments del segle XIV.[49] Al mateix temps que baixava el valor de la moneda pujaven els preus dels aliments, cosa que va portar a una greu crisi econòmica. Agreujat per la guerra civil (1341-1347) i la pesta negra (1347-1349) l'imperi va perdre més territoris (Albània, Epir, Tessàlia) que van passar a ser administrats pels serbis.[50] La contractació de la Gran Companyia Catalana només va aconseguir empitjorar el deute. En els anys següents la situació va ser insostenible i era inevitable la caiguda de l'imperi en mans dels otomans.[51]

Organització[modifica | modifica el codi]

La paraula thema pot resultar ambigua, ja que tant es refereix a un destacament militar com a una divisió administrativa. L'aspecte militar s'organitzava generalment de la següent manera: als soldats se'ls donava una explotació agrària per al seu manteniment. El tema era una unitat militar sota el comandament d'un estrateg i encara que els soldats havien de fer també de pagesos, no eren els propietaris de les terres que treballaven, l'estat n'era el propietari i el que obtenien d'elles era un complement a la seva paga. Si acceptaven aquestes condicions, els qui entraven a formar part de l'exèrcit, acceptaven també que els seus descendents també servirien en l'exèrcit i treballarien les terres; d'aquesta manera reduïen la imatge desagradable d'un servei militar obligatori i improductiu, al mateix temps aconseguien mantenir un exèrcit amb pocs diners. Al mateix temps era positiu perquè estimulava l'assentament de colons en les noves terres conquerides, els quals se sentien segurs per estar convivint amb soldats i, com més terres conquerien més terres tenien assignades al seu manteniment.

El responsable d'un tema no ho era només dels seus soldats, també ho era de la jurisdicció civil. Amb els temes l'organització establerta per Dioclecià, que distingia entre governadors civils (praesides, etc.) i la comandància militar (duces, etc.), fou abolida i l'imperi va tornar a un sistema més semblant al de l'època de la República Romana o al del Principat, quan els governadors provincials assumien molt de poder en relació a la regió assignada.

La següent taula il·lustra l'estructura militar dels temes, prenent com a exemple el tema de Tràcia, c. 902-936:

Estructura del tema de Tràcia
nom nombre d'integrants nombre d'unitats subordinades oficial al càrrec
Thema 9.600 4 tourmai estrateg
turma 2.400 6 droungoi tourmarches (τουρμάρχης)
droungos 400 2 bandons droungarios (δρουγγάριος)
Bandon 200 2 kentarchiai comte
kentarchia 100 10 kontoubernia kentarca o hekatontarca
50 5 kontoubernia pentekontarca
kontoubernion 10 1 vanguarda + 1 reraguarda dekarchos
vanguarda 5 indeterminat pentarca
reraguarda 4 indeterminat tetrarca


Llista dels temes entre el 660 i el 930[modifica | modifica el codi]

La següent llista inclou els primers temes de gran extensió establerts des de la creació d'aquest sistema organitzatiu vers l'any 660 fins al començament de les grans conquestes vers l'any 930 i la creació dels temes de mida menor.[52]Els temes estan ordenats alfabèticament (seguint l'alfabet grec) i els temes marítims (θέμα ναυτικόν) estan marcats amb el símbol (≈).

tema data habitat o col·lonitzat per divisions posteriors capital territoris originals altres ciutats
Tema de l'Egeu
Θέμα του Αιγαίου Πελάγους
842/843 amb gent de Cibirra provinents de droungaris independents potser Mitilene o Metimna Lesbos, Lemnos, Quios, Imbros, Tènedos, Hel·lespont, Espòrades i Cíclades Metimna, Mitilene, Quios, Alexandria Troas, Abidos de Mísia, Làmpsac, Cízic, Sestos, Gal·lípoli
Tema dels Anatòlics
Θέμα των Ανατολικών
669/670 nova creació Capadòcia (830) Amorium Frígia, Pisídia, Isàuria Iconium, Polibotos, Filomelion, Akroinon, Sinnada, Sozòpolis, Thebasa, Antioquia, Derbe, Laranda, Isàuria, Pessinus
Tema dels Armenis
Θέμα των Αρμενιακών
667/668 nova creació Khaldia (842)
Kharsianon (863)
Koloneia (863)
Paflagònia (826)
Amasea Pont, Petita Armènia, nord de Capadòcia Sinop, Amisos, Eukhaita, Comana Pòntica
Tema dels Bucel·laris
Θέμα των Βουκελλαρίων
767/768 amb gent d'Opsíquion Paflagònia (en part), Capadòcia (en part), Quersonès (en part) Ancyra Galàcia, Paflagònia Tion, Heraclea Pòntica, Claudiòpolis, Cratea, Juliopolis, Lagania, Gòrdion
Tema de Capadòcia (≈)
Θέμα Καππαδοκίας
830 amb armenis i bucel·laris fortalesa de Koron, després Tyana Sud-oest Capadòcia Podandos, Nissa, fortalesa de Loulon, Tyana, Nazianzos, Heraclea Cybistra
Tema de Cefal·lònia
Θέμα Κεφαλληνίας
809 Langobàrdia (910)
Nicòpolis (899)
Cefalònia Illes Jòniques, Pulla Corfú, Zàkinthos, Lèucada
Tema de Càldia
Θέμα Χαλδίας
c. 840 armenis (originalment una turma) Ducat de Khaldia Trebisonda costa del Pont Rhizous, Cerasous, Polemonion, Paiperta
Tema Carsiànon (≈)
Θέμα Χαρσιανού
863–873 armenis (originalment un turma), gent de la Bucel·lària Cesarea Nord-oest Capadòcia Kharsianon
Tema de Querson o Klímata
Θέμα Χερσώνος τα Κλίματα
833 habitada pels khàzars al s. VIII i passà a ser bizantina amb l'emperador Teòfil Quersonès sud de Crimea Sudak, Teodòsia, Bòsfor, Galita
Tema dels Cibirreotes
(Θέμα των Κυβυρραιωτών
697/698 o c. 720 creat amb la flota dels karabisianoi mar Egeu, Samos, Selèucia Samos, després Attaleia Pamfília, Lícia, Dodecanès, illes de l'Egeu, costa de Jònia Rodes, Mira, Cibirra, Limyra, Faselis, Side, Selinus, Anemurium, Sagalassos, Termessos, Patara, Halicarnàs, Iassos, Milasa, Selge, Cnidos, Kos
Tema de Creta
Θέμα Κρήτης
767, i una altra vegada el 961 Emirat de Creta v. 828 fins al 961 Càndia Creta Rethymnon, Gortys
Tema de Dalmàcia
Θέμα Δαλματίας
899 territoris nous Idassa/Iadera Ragousa, Aspalathos, Polae, Tragyrion, Scardona
Tema de Dirràquion
Θέμα Δυρραχίου
842 territoris nous Dyrrhachium costa d'Albània Aulon, Apol·lònia, Lissos
Tema de l'Hèl·lade
Θέμα της Ελλάδος/Ελλαδικών
c. 690 karabisianoi Cefal·lònia (v. 809), Peloponès (811) Corint, més tard Tebes (després del 809) inicialment est del Peloponès i Àtica, després del 809 est de la Grècia Central i Tessàlia (després del 809) Atenes, Làrissa, Farsàlia, Làmia, Termòpiles, Platees, Euripos, Demètries, Stagoi
Tema de Colonea (≈)
Θέμα Κολωνείας
probablement c. 842 armenis, una kleisoura a començaments del s.IX Ducat de Khaldia Koloneia nord de la Petita Armènia Satala, Nicòpolis, Neocaesarea
Tema de Longobàrdia
Θέμα Λογγοβαρδίας
892 cefal·lis (originalment una turma) Barion Pulla Tarantos, Brindesion, Hydrus, Gal·lípolis
Tema de Licandos
Θέμα Λυκάνδου
916 territori nou fortlesa de Lykandos sud-est de Capadòcia Arabissos, Cocissos, Comana
Tema de Macedònia
Θέμα Μακεδονίας
802 Tràcia Estrimó Adrianòpolis Tràcia occidental Didymoteicho, Mosinopolis, Ainos, Maroneia
Tema de Mesopotàmia
Θέμα Μεσοποταμίας
899-911 territoris nous Ducat de Mesopotàmia Kamacha part alta de l'Eufrates
Tema de Nicòpolis
Θέμα Νικοπόλεως
899 probablement provinent de la turma del Peloponès Naupacte Epir, Etòlia, Acarnània Ioannina, Buthrotum, Rogoi, Dryinoupolis, Nicòpolis, Himarra
Tema d'Opsíquion
Θέμα των Οψικίων
680 nova creació bucel·laris (768), optimatoi (775) Nicea Prussa, Kios, Malagina, Dorilea, Nacòlia, Krasos, Kotyaion, Midaeium
Tema dels Optimats
Θέμα των Οπτιμάτων
775 opsicis Nicomèdia Bitínia a l'altra riba de Constantinoble Calcedònia, Crisòpolis
Tema de Paflagònia
Θέμα Παφλαγονίας
prob. c. 820 armenis, bucel·laris Gangra Amastris, Ionopolis, Kastamonè, Pompeiopolis
Tema del Peloponès
Θέμα Πελοποννήσου
811 part d'Èlide més nous territoris Nicopolis (899) Corint Peloponès Patres, Argos, Lacedemònia, Corint, Helos, Methòne, Elis, Monemvasia
Tema de Basean o Derzene
Θέμα Φασιανής/Δερζένης
935 nous territoris més l'anterior tema de Mesopàtamia Ducat de Mesopotàmia Arsamosata Alta Armènia
Tema de Samos
Θέμα Σάμου
899 cibirris, anteriorment un drungariat del golf Esmirna sud-oest de les illes de l'Egeu, costa de Jònia Samos, Efes, Milet, Magnesia, Tral·les, Lebedos, Teos, Clazòmenes, Focea, Pèrgam, Adramyttion
Tema de Sebastea (≈)
Θέμα Σεβαστείας
911 armenis, antiga kleisoura c. 900 Sebasteia Dazimon
Tema de Selèucia (≈)
Θέμα Σελευκείας
934 cibirris, anteriorment una kleisoura Selèucia Claudiòpolis
Tema de Sicília
Θέμα Σικελίας
700 el romanent de Calàbria després de la conquesta musulmana Siracusa Sicília i Calàbria Katane, Tavromènion, Panormos, Akragas, Leontins, Himera, Mazzara, Marsala, Trapani
Tema d'Estrimó
Θέμα Στρυμώνος
899 macedònis, antigament una kleisoura (709) Neàpolis aprox. l'actual regió grega de Macedònia Oriental i Tràcia Serres
Tema de Tessalònica
Θέμα Θεσσαλονίκης
824 Tessalònica aproximadament l'actual regió grega de Macedònia Central Beroia, Edessa, Dion, Ierissos, Moglena, Dioclecianopolis, Sèrvia
Tema de Tràcia
Θέμα Θράκης/Θρακώον
680 Macedònia Arcadiopolis Tràcia Oriental, excepte Constantinoble Selímbria, Bizie, Perinthos, Rhaedestos
Tema dels Tracesis
Θέμα Θρακησίων
687 nova creació Chonae Hieràpolis, Sardes, Tiatira, Laodicea

Llista dels temes creats entre el 930 i el 1060[modifica | modifica el codi]

Aquests són els temes que es van establir durant les conquestes bizantines: a Armènia, la península Itàlica i als Balcans.

tema data capital ressenya
Artze
Ἄρτζε
975 Artze Tema menor que consta al Escorial Taktikon. Fou cedit a David III d'Ibèria el 979, recuperat després de la mort d'aquest rei l'any 1000 i subordinat al catepanat d'Ibèria. La ciutat fou destruïda pels turcs el 1049.[53][54]
Asmosaton
Ἀσμόσατον
c. 938 Asmosaton Tema menor que va eistir fins a la seva conquesta pels turcs el 1050.[55]
Boleron o Neos Strymon
Θέμα Βολερού/Νέου Στρυμώνος
970 Serres
Bulgària
Θέμα Βουλγαρίας
1018 Scupi Establert per Basili II després d'una victòria sobre Samuel de Bulgària i la caiguda del Primer Imperi Búlgar el 1018. Ocupava les àmplies regions de Skopje and Ohrid.
Calàbria
Θέμα Καλαβρίας
c. 950 Rhegion Després de la conquesta musulmana de Sicíla, a diferència de l'anterior tema de Sicilia (902) aquest es limitava a la zona de Calàbria, però de vegades encara era esmentat pel seu antic nom.
Carpezikion
Χαρπεζίκιον
949 Carpezikion Un tema menor.[56]
Chavzizin
Χαυζίζιον
940 Chavzizin Un tema menor que cobria l'àrea de les muntanyes de Bingöl Dağ.[57]
Cozanon
Χόζανον
potser el 948 o el 952 Cozanon Un tema armeni.[58]
Xipre
Θέμα Κύπρου
965 Leukòsia Condomini arabo-bizantí del 688 fins a la conquesta definitiva pels bizantins el 965.
Derzene
Δερζηνῆ
948/952 Chozanon Un tema menor, l'administració de Derzene va estar sovint confiada a funcionaris del tema de Khaldia.[59]
Edessa
Θέμα Εδέσσης
1032 Edessa Territori capturat per Jordi Maniaces el 1032, va esdevenir la seu d'un estrateg i després d'un duc fins que fou conquerida pels turcs el 1086.[60]
Ciutats de l'Eufrates
Plantilla:Polytonnic
c. 1032 Tema menor.[61]
Hexacomia o Hexàpolis
Ἑξακωμία/Ἑξάπολις
970 Tema menor, el seu nom vol dir "les sis ciutats armènies d'Hexàpolis", una regió situada entre Lykandos i Melitene. Sembla que també fou seu episcopal.[62]
Ibèria
θέμα 'Ιβηρίας
c. 1001 o 1023 Teodosiòpolis Format a partir dels territoris de David III, antic Regne dels kartvels i del Taiq, que va llegar a Basili II. No hi ha un acord sobre la data de la transmissió. Es va unir a Ani el 1045 i a Kars el 1064.[63]
Kama
Κάμα
970 o 975 Tema menor que només consta en el Escorial Tactikon, de localització indeterminada.[64]
Lucània
Θέμα Λευκανίας
968 Tursi
Manzikert
Ματζικέρτ
1000 Manzikert Part dels territoris heretats de David III, fou la seu d'un estrateg i després probablement subordinats al duc de Vaspurakan.[65]
Melitene
Μελιτηνή
970 o 975 Melitene Va esdevenir una kouratoreia després de la seva conquesta pel general Joan Kourkouas el 934.[66]
Paristrion o Paradounavon
Θέμα Παριστρίου/Παραδούναβον
1020 Dorostrolon
Samosata
Θέμα Σαμόσατα
958 Samòsata Fou la seu d'un estrateg després de la seva conquesta pels bizantins el 958.[67]
Sirmion
Θέμα Σιρμίου
1018 Sirmium Establert el 1018 al nord-oest de l'Imperi Búlgar (Sirmia)
Tarantas
Θέμα Τάραντας
970 o 975 Tarantas Tema menor que consta només en la llista de l'Escorial Taktikon.[68]
Taron
Θέμα Ταρών
966 A dependency of the Empire since the early 10th century, the region of Taron became a theme in 966/7 and remained a Byzantine province until lost to the Turks after Manzikert.[69]
Tefrike o Leontokome
Θέμα Τεφρικής/Λεωντοκώμης
934 o 944 Tefrike Format com a kleisoura després de la conquesta bizantina del territori paulicià a l'entorn de Tefrícia, reanomenada Leontokome en temps de Lleó VI, que va passar a ser un tema en la dècada del 930.[70]
Teodosiopolis
Θέμα Θεοδοσιούπολις
949 i també el 1000 Teodosiòpolis Constituït com a tema després de la conquesta bizantina el 949, cedit a David III d'Ibèria el 979 i recuperat l'any 1000, fou la capital d'Ibèria.
Vaasprakania
Θέμα Βαασπρακανία
1021 Establert quan Seneqerim Ioan, rei de Vaspurakan, va cedir el seu reialme a l'Imperi Bizantí; va estar governat per un duc i per un catepa amb seu a Van; va durar fins l'ocupació turca després del 1071.[71]

Els darrers temes creats als s.XII-XIII[modifica | modifica el codi]

tema data capital ressenya
Maeandre 1204 Tema menor creat durant l'Imperi de Nicea, que finalment va formar part del sud del tema de Tràcia.[72]
Milasa i Melanoudion 1143 Un tema menor que comprenia els territoris d'Àsia Menor al sud de la vall del riu Meandre, creat amb parts dels temes de Cibirria i Tràcia. La seva existència va continuar dins l'Imperi de Nicean.[73]
Neokastra entre 1162 i el 1173 Creat amb territoris del nord de Tràcia com a part de la reorganització de la frontera asiàtica establerta per Manel Comnè; va perdurar durant l'Imperi de Nicea.[74]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Bréhier, 2000, p. 98-101.
  2. Haldon, 1990, p. 210.
  3. 3,0 3,1 3,2 Kazhdan, 1991, p. 2034.
  4. Haldon, 1990, p. 215.
  5. Cheynet, 2006, p. 151–152.
  6. Ostrogorsky, 1997, p. 101.
  7. Treadgold, 1997, p. 316.
  8. Haldon, 1990, p. 214-215.
  9. Cheynet, 2006, p. 152.
  10. Haldon, 1990, p. 212-216.
  11. Kazhdan, 1991, p. 117.
  12. Haldon, 1999, p. 73, 112.
  13. Kazhdan, 1991, p. 90.
  14. Haldon, 1999, p. 73.
  15. Kazhdan, 1991, p. 2080.
  16. Haldon, 1990, p. 216-217.
  17. Haldon, 1990, p. 217.
  18. Haldon, 1999, p. 77.
  19. Cheynet, 2006, p. 155.
  20. Haldon, 1990, p. 216.
  21. 21,0 21,1 Haldon, 1999, p. 87.
  22. Kazhdan, 1991, p. 2079.
  23. Kazhdan, 1991, p. 911.
  24. Cheynet, 2006, p. 146.
  25. Treadgold, 1998, p. 26–29.
  26. Treadgold, 1998, p. 28–29, 71, 99, 210.
  27. Haldon, 1999, p. 83-84.
  28. 28,0 28,1 Haldon, 1999, p. 84.
  29. Haldon, 1999, p. 79, 84, 114.
  30. Kazhdan, 1991, p. 1132.
  31. Treadgold, 1998, p. 33–37.
  32. Treadgold, 1998, p. 80–84.
  33. 33,0 33,1 McGeer; Nesbitt; Oikonomides, 2001, p. 143.
  34. Haldon, 1999, p. 84-85.
  35. Treadgold, 1998, p. 35–36.
  36. Haldon, 1999, p. 85, 90-93.
  37. Finlay, 1854, p. 42.
  38. Canduci, 2010, p. 273.
  39. Canduci, 2010, p. 279.
  40. Norwich, 1995, p. 70.
  41. Read, 2003, p. 238.
  42. Treadgold, 1997, p. 810.
  43. Treadgold, 1997, p. 814.
  44. Treadgold, 1997, p. 815.
  45. Treadgold, 1997, p. 818.
  46. Nicol, 1993, p. 106.
  47. Zakythinos, 1932, p. 68.
  48. Treadgold, 1997, p. 746.
  49. Ostrogorsky, 1997, p. 506-507.
  50. Treadgold, 1979, p. 806.
  51. Treadgold, 1979, p. 807.
  52. Haldon, 1999, p. 86–87.
  53. McGeer; Nesbitt; Oikonomides, 2001, p. 148.
  54. Kühn, 1991, p. 64, 187–188.
  55. Kühn, 1991, p. 63.
  56. Kühn, 1991, p. 58, 63.
  57. McGeer; Nesbitt; Oikonomides, 2001, p. 149.
  58. McGeer; Nesbitt; Oikonomides, 2001, p. 150.
  59. McGeer; Nesbitt; Oikonomides, 2001, p. 150–152.
  60. McGeer; Nesbitt; Oikonomides, 2001, p. 162–164.
  61. Kühn, 1991, p. 64.
  62. McGeer; Nesbitt; Oikonomides, 2001, p. 152–153.
  63. McGeer; Nesbitt; Oikonomides, 2001, p. 166–168.
  64. McGeer; Nesbitt; Oikonomides, 2001, p. 153–154.
  65. McGeer; Nesbitt; Oikonomides, 2001, p. 156.
  66. McGeer; Nesbitt; Oikonomides, 2001, p. 156–160.
  67. McGeer; Nesbitt; Oikonomides, 2001, p. 160–161.
  68. McGeer; Nesbitt; Oikonomides, 2001, p. 161.
  69. McGeer, Nesbitt & Oikonomides 2001, pàg. 168–170
  70. McGeer; Nesbitt; Oikonomides, 2001, p. 161–162.
  71. McGeer; Nesbitt; Oikonomides, 2001, p. 170–171.
  72. Angold, 1975, p. 247.
  73. Angold, 1975, p. 248.
  74. Angold, 1975, p. 246.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Angold, Michael. A Byzantine Government in Exile: Government and Society Under the Laskarids of Nicaea (1204–1261). Oxford University Press, 1975. ISBN 0-19-821854-0. 
  • Bréhier, Louis. Les institutions de l'empire byzantin. París: Albin Michel, 2000. ISBN 978-2-226-04722-9. 
  • Canduci, Alexander. "Triumph & Tragedy: The Rise and Fall of Rome's Immortal Emperors", volum 9. Pier, 2010. ISBN 978-1-74196-598-8. 
  • Cheynet, Jean-Claude. Le Monde Byzantin II: L'Empire byzantin (641–1204). París: Presses Universitaires de France, 2006. ISBN 978-2-13-052007-8. 
  • Finlay, George. "History of the Byzantine and Greek Empires from 1057 - 1453", volum 2. William Blackwood & Sons, 1854. 
  • Haldon, John F. Byzantium in the Seventh Century: The Transformation of a Culture. Cambridge University Press, 1990. ISBN 978-0-521-31917-1. 
  • Haldon, John F. Warfare, state and society in the Byzantine world, 565–1204. Routledge, 1999. ISBN 1-85728-494-1. 
  • Kazhdan, Alexander. Oxford Dictionary of Byzantium. Oxford University Press, 1991. ISBN 978-0-19-504652-6. 
  • Kühn, Hans-Joachim. Die Bizantinische Armee im 10 Jahrhundert. Viena: Fassbaender, 1991. 
  • McGeer, Eric; Nesbitt, John W.; Oikonomides, Nicolas. Catalogue of Byzantine Seals at Dumbarton Oaks and in the Fogg Museum of Art, Volume 4: The East. Washington DC: Dumbarton Oaks Research Library and Collection, 2001. ISBN 0-88402-282-X. 
  • Nicol, Donald M. The Last Centuries of Byzantium, 1261–1453. Cambridge University Press. ISBN 1993. 
  • Norwich, John Julius. Byzantium: The Decline and Fall. Viking, 1995. ISBN 0-670-82377-5. 
  • Ostrogorsky, George. History of the Byzantine State. Rutgers University Press, 1997. ISBN 978-0-8135-1198-6. 
  • Read, Piers Paul. The Templars. Enalios, 2003. ISBN 960-536-143-4. 
  • Treadgold, Warren T. A History of the Byzantine State and Society. Stanford, Califòrnia: Stanford University Press, 1997. ISBN 0-8047-2630-2.