Església Ortodoxa Sèrbia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Església Ortodoxa Sèrbia
Српска Православна Црква
Srpska Pravoslavna Crkva

Catedral de Sant Sava
Catedral de Sant Sava
Fundador Sant Sava
Autocefàlia/Autonomia 1219-1459, 1557-1776, 1920.
Reconeixement 1222, per Constantinoble.
Primat actual Patriarca Irineu
Seu Belgrad
Territori principal Sèrbia, Montenegro, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina.
Llengües litúrgiques Serbi, Eslau Antic.
Calendari Julià

L'Església Ortodoxa Sèrbia (en serbi: Српска Православна Црква/Srpska Pravoslavna Crkva), és una de les esglésies autocèfales integrades en la comunió ortodoxa. Amb l'autocefàlia declarada el 1219 i reconeguda el 1922, té la seu del seu Patriarcat a Belgrad. Exerceix la seva jurisdicció sobre els ortodoxos de Sèrbia, Montenegro, Croàcia i Bòsnia i Hercegovina, fonamentalment, però s'estén a la majoria de països que han rebut la influència de la immigració serboeslava, ja sigui històricament com en l'actualitat.

Història[modifica | modifica el codi]

Orígens[modifica | modifica el codi]

Els serbis es van convertir al cristianisme poc temps després de la seva arribada als Balcans, abans del Gran Cisma entre l'Església Catòlica Romana, de ritu llatí, i l'Església Ortodoxa, de ritu grec. Durant la primera edat mitjana, la fidelitat religiosa dels serbis era dividida o indefinida respecte a aquestes dues esglésies. Es considera que a principis del s.XIII Sant Sava, fill de Stefan Nemanja (fundador de l'estat medieval serbi) i germà de Stefan Prvovencani (primer rei de Sèrbia), va unir els serbis en la comunió ortodoxa persuadint el Patriarcat de Constantinoble d'atorgar l'autocefàlia a l'Església de Sèrbia, essent el mateix Sava el seu primer arquebisbe. L'estatus de l'església sèrbia va créixer en mida i prestigi alhora que el regne medieval dels serbis. Quan el Rei Stefan Dusan assumí el títol imperial de tsar el 1346, l'Arquebisbat de Pec assolí la posició de Patriarcat. En el orígens del cristianisme serbi van tenir un paper rellevant els monestirs,[1] els més importants dels quals, per llur història i llur valor, són: Visoki Dečani (1327-35), Gračanica (1320), Kalenič (s XV), Ravanica (1381), Sopoćani (1258-63), Studenica (1180) i Žiča (1207-20).

Sota la dominació turca[modifica | modifica el codi]

El 1459, l'imperi Otomà conqueria Serbia i una gran part de l'antic regne es convertí en integrant de l'Imperi. Encara que alguns serbis es convertiren a l'Islam, molts mantingueren l'Ortodòxia. L'Església Sèrbia continua existint durant aquest període otomà, tanmateix amb alguna discontinuïtat. Després de la mort del Patriarca Arsenios II el 1463, no s'elegí un successor i el Patriarcat fou abolit de facto, passant l'església a la jurisdicció del Patriarcat Ecumènic de Constantinoble. L'autocefàlia sèrbia es va restaurar el 1557 quan Makarije Sokolović, Macarios, fou elegit Patriarca a Pec. La restauració del Patriarcat fou de gran importància per al serbis perquè el aglutinà esperitualment durant la dominació otomana. Després de conseqüents revoltes dels serbis contra els ocupants turcs, aquests aboliren de nou el Patriarcat (1766). L'Església romania una vegada més sota la jurisdicció del Patriarcat Ecumènic de Constantinoble, entrant en un període de decadència durant el qual molts cristians dels Balcans es convertiren a l'Islam per evitar impostos severs imposats pels turcs en la venjança per les revoltes i la resistència. Molts serbis emigraven amb els seus jerarques a territoris de la monarquia Habsburg, on se'ls havia concedit autonomia. La seu de l'arquebisbisbat es traslladà de Peć a Karlovci. La nova Metròpoli de Karlovci esdevingué Patriarcat el 1848.

La identificació entre l'Eslésia i la resitència a la dominació otomana van associar fortament la identitat nacional dels serbis a l'Ortodòxia.,[2] fet que s'accentuà amb la nova monarquia que emergí el 1817. L'Església Sèrbia finalment recobrava la seva autocefàlia el 1879, l'any després del reconeixement per part de les grans potències de Sèrbia com a estat independent. Aquesta església es conegué com la Metròpoli de Belgrad, i així al final del segle XIX i començament del XX, existiren dues Esglésies sèrbies separades: el Patriarcat de Karlovci, en la Monarquia Habsburg, i la Metròpoli de Belgrad al Regne de Sèrbia. El metropolità de Montenegro i el Litoral fou considerat el successor al Patriarcat de Peć.

Després de la Primera Guerra Mundial tots els sebis ortodoxos s'uniren sota una sola autoritat eclesiàstica, i les dues esglésies existents s'unien sota el 'Patriarchate de Serbia el 1920 amb l'elecció de Patriarca Dimitrije. Guanyà així una gran influència política i social al Regne de Iugoslàvia, frenant les intencions del govern iugoslau de signar un concordat amb la Santa Seu.

Segona Guerra Mundial[modifica | modifica el codi]

Durant la Segona Guerra Mundial l'Església Sèrbia patí una important persecució per part del règim ústaixa de l'Estat independent de Croàcia (1941-1945), període en què molts clergues foren assassinats i diverses esglésies i temples destruïts. L'estat inicià un programa massiu de conversions forçoses al catolicisme, i es creà una Església Ortodoxa de Croàcia afí als objectius del règim d'Ante Pavelić. A finals de 1945, l'Esgésia ortodoxa va estimar que unes 400 esglésies havien estat totalment destruïdes, i moltes d'altres saquejades i deteriorades.[3] Les esglésies i monestirs de Fruška Gora es van veure afectats quasi en la seva totalitat. Tres bisbes foren assassinats: el metropolità de Dabar-Bòsnia Petar Zimongić (al camp de concentració de Jasenovac), el bisbe de Banja Luka Platon Jokanović, i el bisbe de Karlovac Sava Trlagić. El bisbe de Zagreb Dositej Vasić va morir en un hospital a Belgrad després de ser torturat per la policia ústaixa.[4]

Iugoslàvia[modifica | modifica el codi]

En acabar la guerra, el govern socialista de Josip Broz Tito va considerar perillosos els possibles lligams de l'Església amb la monarquia sèrbia a l'exili o el moviment nacionalista txètnik. Junt amb unes altres institucions eclesiàstiques, l'Església Sèrbia estigué subjecte a controls estrictes per part de l'estat iugoslau, confiscant-se les seves propietats i prohibint-se l'ensenyament de religió a les escoles.

Guerra als Balcans[modifica | modifica el codi]

La Guerra dels Balcans va donar protagonisme polític[5][6] a l'Església Sèrbia, sempre en una posició difícil. Essent un referent històric i espiritual del serbis, ha estat acusada de ser un aliat natural del nacionalisme més radical i expansionista.[7] Per altra banda, la seva presència territorial l'ha fet vulnerable a múltiples atacs i l'enfrontà[8] al govern de Slobodan Milošević, especialment amb el protagonisme creixent que el Patriarca Pavle guanyà durant la dècada dels noranta.

Des del començament de la guerra a Croàcia el 1991, moltes esglésies van ser parcialment o totalment destruïdes. Els bisbes i els sacerdots de les eparquies de Karlovac, Eslavònia i Dalmàcia es convertiren en refugiats. Almenys aquestes tres darreres foren completament abandonades després de l'èxode sèrbi de Croàcia l'any 1995. L'eparquia de Dalmàcia es va traslladar temporalemnt a Knin després de l'establiment de la República Sèrbia de Krajina. L'eparquia d'Eslavònia es va traslladar de Pakrac a Daruvar. Després de l'Operació Tempesta, es van veure especialment afectats el monestirs de Krupa (cremat) i Krka (assaltat), ambdós del segle XIV. Diverses eparquies i els seus fidels també es van veure afectades a causa de la guerra a Bòsnia i Hercegovina. L'eparquia de Dabar-Bosnia fou temporalment traslladada a Sokolac, i la seu de la de Zvornik-Tuzla a Bijeljina. Sobre cent objectes|objectius tinguts d'Església al Zvornik-Tuzla eparchy eren destruïts o feia malbé durant la guerra. Molts monasteris i esglésies a l'eparquia de Zahumlje també eren destruïts. Durant aquest període, es generà un destacat nombre de refugiats.

A partir de 1998 la situació s'estabilitzà en aquests territoris, i moltes propietats de l'Església Sèrbia recobraren certa normalitat amb el retorn de bisbes i sacerdots. El procés de reconstrucció i/o rehabilitació de les edificacions afectades durant la guerra ha continuat fins avui, com el realitzat a la Catedral de Karlovac.

Kosovo[modifica | modifica el codi]

A causa de la Guerra de Kosovo, a partir de 1999 nombrosos llocs sagrats Ortodoxos a la província van quedar ocupats només per clergat.[9] Des de l'arribada de tropes de l'OTAN el juny de 1999, 156 esglésies i monestirs han estat destruïts o han patit una important degradació, i diversos clergues han estat assassinats. Durant els incidents iniciats a la zona el 17 de març de 2004, en pocs dies 35 esglésies i monestirs van ser atacats i en alguns casos detruïts.[10][11][12]

Organització i jurisdiccions territorials[modifica | modifica el codi]

Seu patriarcal a Belgrad

El primat de l'Església Sèrbia porta el títol de Arquebisbe de Peć, Metropolità de Belgrad-Karlovtzi i Patriarca de Sèrbia, i desde 2010 ocupa el càrrec el Patriarca Irineu. El Sant Sínode que governa l'Església Sèrbia està format pel propi Patriarca, els Metropolitans, els Bisbes, l'Arquebisbe d'Ohrid i els Vicaris.

Metròpoli Seu Territori Catedral Fundació
Belgrad[13]
(Metropolità de Belgrad i Karlovci)
Belgrad Sèrbia Catedral de l'Arcàngel Sant Miquel de Belgrad 1931
Dabar-Bòsnia
(Metropolità de Dabar-Bòsnia)
Sarajevo Bòsnia i Hercegovina Catedral de la Nativitat de la Theotokos 1220
Montenegro i el Litoral
(Metropolità de Montenegro i el Litoral)
Cetinje Montenegro Monestir d'Ostrog 1219
Oest Mitjà
(Metropolità de l'Oest Mitjà americà)
Chicago Estats Units Monestir de Sant Sava 1963
Zagreb i Ljubljana
(Metropolità de Zagreb, Ljubljana i Tota Itàlia)
Zagreb Croàcia, Eslovènia i Itàlia 1931
Monestir de New Gračanica
(Bisbe dels Estats Units i Canadà i del Monestir de New Gračanica)
Third Lake, Illinois Estats Units i Canadà Monestir de New Gračanica 1963
Diòcesi Seu Territori Catedral Fundació
Austràlia and Nova Zelanda
(Bisbe d'Austràlia i Nova Zelanda)
Elaine, Victoria, Austràlia Austràlia i Oceania Monestir de New Kalenić 1973
Banat
(Bisbe de Banat)
Vršac Sèrbia Catedral de Sant Nicolau 1932
Bačka
(Bisbe de Bačka)
Novi Sad Sèrbia Catedral de Sant Jordi
Braničevo
(Bisbe de Braničevo)
Požarevac Sèrbia 1018, restablert el 1921
Budimlje i Nikšić
(Bisbe de Budimlje i Nikšic)
Berane Montenegro 1219, restablert el 2001
Banja Luka
(Bisbe de Banja Luka)
Banja Luka Bòsnia i Hercegovina Catedral de Crist Salvador 1900
Bihać i Petrovac
(Bisbe de Bihać i Petrovac)
Bosanski Petrovac Bòsnia i Hercegovina 1925 (Diòcesi de Bihać), 1990 (Petrovac afegit)
Britània i Escandinàvia
(Bisbe de Britània i Escandinàvia)
Estocolm Gran Bretanya, Noruega, Suècia, Islàndia, Finlàndia i Dinamarca 1990
Buda (Budim)
(Bisbe de Buda)
Sentandreja Hongria, República Txeca, i Eslovàquia 1740s
Canadà
(Bisbe de Canada)
Milton, Ontario Canadà Monestir de la Santa Transfiguració 1983
Europa Central
(Bisbe d'Europa Central)
Himmelsthür Alemanya, Àustria, i Suïssa Monestir de Himmelsthür 1990
Dalmàcia
(Bisbe de Dalmàcia)
Šibenik Croàcia
Amèrica de l'Est
(Bisbe d'America de l'Est)
Mars, PA Estats Units Catedral de la Santíssima Trinitat
Mileševa
(Bisbe de Mileševa)
Mileševa Sèrbia Monestir de Monestir de Mileševa 1992
Niš
(Bisbe de Niš)
Niš Sèrbia
Osječko polje i Baranja
(Bisbe d'Osječko polje i Baranja)
Dalj Croàcia
Ras i Prizren
(Bisbe de Ras i Prizren)
Prizren Sèrbia Monestir de Gračanica
Šabac
(Bisbe de Šabac)
Šabac Sèrbia 1835
Eslavònia
(Bisbe d'Elavònia)
Pakrac Croàcia
Srem
(Bisbe de Srem)
Sremski Karlovci Sèrbia Catedral de Sant Demetri
Šumadija
(Bisbe de Šumadija)
Kragujevac Sèrbia 1947
Timişoara
(Bisbe de Timişoara)
Timişoara Romania
Timok
(Bisbe de Timok)
Zaječar Sèrbia 1830s
Alt Karlovac
(Bisbe de l'alt Karlovac)
Karlovac Croàcia 1695
Valjevo
(Bisbe de Valjevo)
Valjevo Sèrbia 2006
Vranje
(Bisbe de Vranje)
Vranje Sèrbia Catedral dels Tres Jerarques 1975
Amèrica Occidental
(Bisbe d'Amèrica Occidental)
Alhambra, California Estats Units Catedral de Sant Esteve 1963
Europa Occidental
(Bisbe d'Europa Occidental)
París França, Bèlgica, Holanda, Luxemburg i Espanya 1994
Zahumlje i Hercegovina
(Bisbe de Zahumlje i Hercegovina)
Trebinje Bòsnia i Hercegovina Monestir de Tvrdoš 1219
Žiča
(Bisbe de Žiča)
Kraljevo Sèrbia Monestir de Žiča
Zvornik and Tuzla
(Bisbe de Zvornik i Tuzla)
Bijeljina Bòsnia i Hercegovina
Arquebisbat d'Ohrid
Metropolitans Seu Territori Catedral Fundació
Skopje
(Arquebisbe d'Ohrid i Metropolità de Skopje)
Skopje República de Macedònia 2002
Diòcesi Seu Territori Catedral Fundació
Prespa and Pelagonija Bitola República de Macedònia 1931 (Diòcesi d'Ohrid i Bitola)
Bregalnica
(Bisbe de Bregalnica)
Štip República de Macedònia
Debar and Kičevo
República de Macedònia
Polog and Kumanovo
(Bisbe de Polog i Kumanovo)
Kumanovo República de Macedònia
Veles and Povardarie
República de Macedònia
Strumica
República de Macedònia

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Entrada "Església de Sèrbia", Gran Enciclopèdia Catalana, (data d'accés: 11-02-09).
  2. Bogdanovic, IgorEls Balcans, Barcelona, UOC, 2005,p.34, ISBN 84-9788-330-6 ,9788497883306
  3. (francès) Batakovic, Dusan. Mihailović, Ljubomir. Histoire du peuple serbe, L'Age de l'Homme 2005, p.316, ISBN 2-8251-1958-X ,9782825119587
  4. (anglès) Velikonja, Mitja Religious separation and political intolerance in Bosnia-Herzegovina, Texas A&M University Press, 2003, p.170, ISBN 1-58544-226-7 ,9781585442263
  5. L'església ortodoxa sèrbia ataca amb gran duresa el president Slobodan Milosevic, Anuaris.cat, Fundació Catalunya, 2 de gener 1997 (data d'accés: 11-02-09).
  6. (castellà) Topar con la Iglesia, Valentin Popescu, La Vanguardia, 20 de juny 2008 (data d'accés: 10-02-09).
  7. Della Rocca, Morozzo. Kosovo-Albània: la guerra a Europa. Barcelona: Icaria Editorial, p.132-133. ISBN 8474265169, 9788474265163. 
  8. (castellà) "La Iglesia ortodoxa nunca ha enseñado a matar a nuestros vecinos", La Vanguardia, 15 de juny 1992 (data d'accés: 10-02-09).
  9. (castellà) La Iglesia ortodoxa serbia se erige como la principal defensora de los serbios de Kosovo, La Vanguardia, 19 de juny 1999 (data d'accés: 07-02-09).
  10. (castellà) La OTAN envía refuerzos a Kosovo y Serbia protesta por los ataques albaneses, La Vanguardia, 20 de març 2004 (data d'accés: 07-02-09).
  11. (castellà) Iconos bajo el fuego, La Vanguardia, 27 de juny 2004 (data d'accés: 07-02-09).
  12. (castellà) Ni la OTAN ni la ONU han sabido impedir que los albaneses arrasen el patrimonio serbio de Kosovo, La Vanguardia, 19 de març 2004 (data d'accés: 10-02-09).
  13. Coneguda oficialment com l'Arxidiòcesi de Belgrad-Sremski Karlovci, inclou l'àrea de Belgrad. El títol de Sremski Karlovci fa referència a l'antic Metropolità de Karlovci. Aquesta diòcesi és també jurisdicció del Patriarca.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Església Ortodoxa Sèrbia Modifica l'enllaç a Wikidata
Esglésies Autocèfales i Autònomes de l'Església Ortodoxa OrthodoxCross.svg
Esglésies Autocèfales
Quatre antics Patriarcats: Constantinoble | Alexandria | Antioquia | Jerusalem
Rússia | Geòrgia | Sèrbia | Romania | Bulgària
Xipre | Grècia | Polònia | Albània | Txèquia i Eslovàquia | OCA*
Esglésies Autònomes
Sinaí | Finlàndia | Estònia* | Europa Occidental* | Japó* | Xina* | Ucraïna* | Bessaràbia* | Moldàvia* | Ohrid* | (ROCOR*)
* designa una església l'autocefàlia o l'autonomia de la qual no és reconeguda universalment.