Salamandra comuna

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Salamandra comuna
Salamandra salamandra MHNT 1.jpg
Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Amphibia
Ordre: Urodela
Família: Salamandridae
Gènere: Salamandra
Espècie: S. salamandra
Nom binomial
Salamandra salamandra
(Linnaeus, 1758)
Distribució
Distribució

La salamandra, salamandra comuna o salamàndria[1][2] (Salamandra salamandra) és un amfibi urodel. Pertany a la mateixa família (Salamandridae) que la gandària o ofegabous, en la que estan inclosos la majoria dels urodels europeus. Es tracta d'una espècie associada a hàbitats de boscos humits. Les seves poblacions s'estenen pel centre i sud d'Europa, des de Portugal fins als Carpats. Té hàbitats terrestres i nocturns. És un urodel inconfusible pel seu color intens, fons negre amb taques grogues molt variables.

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Es tracta d'un urodel gros i robust[2], amb una longitud mitjana total de 18 centímetres, amb màxims fins a 25 centímetres[3] i d'uns 24 grams de pes. Té la cua amb secció bàsicament cilíndrica i amb una llargada semblant a la del cos i el cap junts, no presenta ni crestes ni membranes interdigitals [4], les potes són llargues i gruixudes, amb quatre dits a la mà i cinc al peu[2]. Darrere els ulls té dues glàndules paròtides amb porus grossos que es poden observar a simple vista. El cap és ample, amb el musell arrodonit i els ulls grossos i foscos[5].

El que més crida l'atenció de la salamandra comuna és la seva pell llisa i lluent amb els seus colors vius: fons negre intens sobre el que destaquen les taques grogues. L'abundància, la disposició i/o extensió d'aquestes taques són enormement variables[6]. Pot ser quasi negre amb punts grocs esparsos o tenir taques grogues extenses o línies longitudinals grogues amples i dominants. La part inferior és fosca, rarament amb taques clares[2].

El dimorfisme sexual està poc accentuat. Tot i que els mascles acostumen a ser més esvelts que les femelles, la diferència més visible és les dimensions majors dels llavis cloacals del mascle durant l'època de zel[3].

Larves[modifica | modifica el codi]

Larva de salamandra

Neixen amb una longitud total aproximada d'entre 2,5 i 3,5 cm i les quatre extremitats ben formades, amb una taca blanca a la base de cada pota[5] i els dits llargs[7]. Tenen el cap gros i ample[6], i tres plomalls branquials a cada costat[5] de llargada moderada, però densos[2]. L'inici de la cresta dorsicaudal és a la meitat del tronc i la cua no presenta l'extrem punxegut. La part dorsal acostuma a ser de coloració grisa o bruna[2], amb taques fosques abundants i denses[3], que li donen una tonalitat general molt fosca. Els recents metamorfosats surten de l'aigua generalment amb una grandària d'entre 4 i 6 cm de longitud total[4], però pot variar, principalment per sobre d'aquesta mida. La durada del període larvari oscil·la ente dues setmanes en alguns punts de la península Ibèrica[7] no catalana i 5 mesos[4].

Distribució[modifica | modifica el codi]

La salamandra comuna és una espècie que habita gairebé a tota l'Europa continental entre la península de Jutlàndia i el sud d'Itàlia, de Grècia o de la península Ibèrica i dels Carpats a l'extrem sud de Portugal. Hi han animals semblants al nord-oest de l'Àfrica i a parts del sud-oest d'Àsia, però actualment es classifiquen com espècies diferents[7].

Mapa de distribució de la Salamandra als Països Catalans

La salamandra té una distribució discontínua als Països Catalans, a causa de la seva higrofília, hom pot trobar-la des del nivell del mar fins a uns 2000 m d'altitud, però és més freqüent a la muntanya mitjana[2]. Habita a la Catalunya del Nord, i a totes les Comarques gironines i Barcelonines, i també a Andorra i altres àrees pirinenques, prepirinenques i de la Catalunya Central. A la Catalunya Meridional és present al nord del riu Ebre, especialment a les serres prelitorals. Manca del tot al Delta de l'Ebre, a La Plana de Lleida i a la zones de climes més àrids[4], a la Plana de l'Empordà[8], i recentment desaparegut al Delta del Llobregat[9]. Tampoc la trobem a les Comarques Valencianes, les Illes Balears, ni a L'Alguer.

Hàbitat[modifica | modifica el codi]

Espècie d'hàbits terrestres i típicament forestal, als Països Catalans es presenta gairebé sempre per sobre dels 500 mm de precipitació anual[4]. D'afinitat eurosiberiana, prefereix la humitat: és més comuna a les zones amb elevada cobertura forestal i caducifolis[10]. La seva preferència són els boscos de planifolis frescos i humits, en especial als seus marges, i més rarament a boscos de coníferes, a casa nostra també és present a boscos mediterranis[7], però fonamentalment present entre faig, roure i castanyer, a menor densitat entre alzines sureres, pins i alzinars, així com, a gran altitud, en prats alpins i torberes[6]. Predilecció per les àrees obagues de muntanya[1], li agraden les vessants molsoses amb arbustos i pedres, així com sotabosc amb abundants soques o brancatge caigut[5] i fullaraca humida. Sempre prop d'aigües adients per a la reproducció[2].

Les larves per la seva part són aquàtiques, es troben en rierols i torrents de poc corrent i en trams de corrent nul o molt lent. Per tant, les larves es concentren amb preferència a les gorgues i vores lentes. També en trobem a fonts, basses naturals o d'obra, petits embassaments i canals, sempre que siguin accessibles[10]. Toleren cert grau d'eutrofització de l'aigua, però sempre que sigui fresca i oxigenada[3], si bé és molt més abundant en aigües netes; possiblement per aquest motiu popularment se la considera indicadora d'aigües de bona qualitat[10].

Ecologia[modifica | modifica el codi]

De moviments lents i pausats[11]. Quan camina aixeca un xic el cos del terra, i normalment, després de curts desplaçaments, realitzen pauses llargues en les que descansen sobre el ventre, amb el cap alt i vigilant. Les salamandres espantades poden fugir força ràpid, però com que es cansen de seguida, tornen ràpidament al seu caminar lent[5].

La seva activitat és predominantment nocturna, tot i que en climes humits se les pot observar durant el dia en jornades plujoses o boiroses i de temperatures suaus[12], activa entre els 2 °C fins i als 18 °C, tot i que concentren la major part dels seus moviments entre els 8 °C i els 14 °C i quan la humitat és superior al 95%[4]. Inactiva quan les temperatures no superen els 3 °C o amb temps sec i/o ventós. En zones pirinenques d'altitud elevada presenta un període d'hibernació més o menys prolongat, mentre que en zones de clima menys rigorós, l'activitat acostuma a desenvolupar-se principalment de setembre a maig i pot interrompre's durant els mesos més calorosos i secs[6], a trets generals podem dir que la hibernació és més o menys prolongada a muntanya i l'estivació és de duració variable a les zones seques. A casa nostra, la seva activitat és des de setembre a maig aproximadament, però a la zona pirinenca és des de març a juny. El millor moment per observar salamandres és sens dubte després de varis dies de pluja[3]. En determinats boscos humits i temperats del Montseny o la Garrotxa s'ha observat activitat durant tot l'any[4].

Són criatures molt sedentàries, i tenen un domini vital d'entre 10 i 150 m[12]. Durant el dia i els períodes d'inactivitat busquen amagatall sota pedres i troncs, arribant a utilitzar els caus d'altres animals[13]. Són animals solitaris, però en amagatalls molt bons, se les pot trobar amb companyia d'altres salamandres[5].

Les salamandres poden viure 20 anys en estat salvatge, i fins a 50 anys en captivitat[7].

Salamandra salamandra

Reproducció[modifica | modifica el codi]

Els exemplars d'aquesta espècie arriben a la maduresa sexual als 3 o 4 anys, moment a partir del qual són capaces de reproduir-se. Les salamandres s'aparellen a terra i de nit[14] i les modalitats reproductives varien també entre poblacions. És a la tardor quan entren en zel[6], però pot allargar-se si fins a mitja primavera. El mascle és atret olfactivament per la femella[2], quan l'intercepta, el mascle segueix a la femella i es col·loca sobre ella, va lliscant cap a sota rítmicament, i comença a fregar el seu musell amb el coll de la femella[14]. L'aparellament té una durada d'entre 2 i 6 minuts[4]. Sovint els mascles intercepten les femelles quan van a parir, quan hi ha competència poden haver-hi rituals entre mascles, això és possibles gràcies a una espermateca que tenen les femelles i que els hi permet emmagatzemar per molt temps esperma en una petita cavitat del conducte oviductal, i fecundar-se quan elles ho desitgin[15].

El mascle diposita un espermatòfor d'uns 10 mm de longitud al terra. Llavors col·loca a la femella en la posició adequada perquè ho absorbeixi a través de la seva cloaca. Posteriorment es separen. Les femelles tenen la capacitat de retenir en el seu interior l'esperma el temps necessari fins que les condicions ambientals siguin propicies perquè tingui lloc l'ovulació[12]. La gestació pot durar fins a 8 mesos[13], normalment entre 6 i 8[7].

La salamandra és ovovivípara, els ous es desenvolupen a l'interior de la femella, són les larves ja formades, les que són depositades a l'aigua[13], en nombre variable, entre 1 i 70[6], a vegades la posta de larves pot contenir algun ou no fecundat[4]. Per parir les larves les femelles posen tot el cos dins l'aigua si la fondària és de pocs mil·límetres i hi ha poc corrent, en el cas contrari, es limita a posar a l'aigua la part posterior del cos, agafant-se tan sols per les potes davanteres a la riba[5], com que és mala nedadora, a vegades alguns individus moren ofegats[2]. Les larves neixen de cap o de cua, i no poques vegades enrotllades[5].

Algunes subespècies, com la fasutosa present a la Vall d'Aran o la bernardezi, poden parir individus completament metamorfitzats. En aquesta forma existeixen fenòmens de canibalisme intrauterí, les larves quan estan dins la mare depreden altres larves i/o ous, llavors el nombre d'individus finalment alliberats es redueix a menys de 15[6].

Dieta[modifica | modifica el codi]

Menja principalment preses d'unes mesures compreses entre 4 i 20 mm, petits artròpodes, insectes (dípters, himenòpters, coleòpters i blatodeus), gasteròpodes (cargols i llimacs), oligoquets (cucs de terra), quilòpodes (centpeus), aràcnids[14], isòpodes (com el porquet de Sant Antoni)[5] i les seves larves i d'altres invertebrats[12].

Pel que fa a les larves, són molt voraces i localitzen activament[12] petits crustacis i insectes aquàtics (adults i larves)[6] de tricòpters, plecòpters, dípters, etc., essent inclús caníbals i arribant a consumir d'altres congèneres quasi de la seva mateixa mida[12].

Depredadors[modifica | modifica el codi]

Els exemplars adults pràcticament no tenen depredadors, tot i que esporàdicament, algunes poden incloure-les a la seva dieta[13]. Entre els animals que s'alimenten de la salamandra hi ha rèptils com la serp de collaret, la serp d'aigua i els escurçons, mamífers com el turó, la llúdriga[14], la guilla, el visó i el porc senglar[13], i ocells com el xot, l'òliba, l'aligot comú, el xoriguer comú o la garsa[6].

La majoria dels depredadors, com els escurçons, la serp d'aigua, alguns ocells i d'altres especies d'amfibis, escullen com a presa a les larves de salamandra[13], també poden ser devorades per larves de libèl·lules, ditiscs, escorpins aquàtics i d'altres amfibis[12]. La truita comuna sembla ser un predador voraç de les larves i, en trams fluvials on s’ha introduït (per exemple al Montseny) la població de salamandra es troba localment disminuïda[10].

Sistemes de defensa[modifica | modifica el codi]

Detall d'un exemplar on s'observa la glàndula paròtide

Davant una amenaça, les salamandres adopten una postura defensiva arquejant el cos, exhibint els seus colors i les glàndula paròtide[13]. Està protegida per l'abundant secreció blanca i nociva de la seva pell, que pot llençar activament a certa distància des de les glàndules de la superfície del dors, la qual irrita la boca i els ulls dels seus predadors. Els colors brillants corporals avisen d'aquest sistema de defensa[7]. Aquesta secreció tòxica blanquinosa, de caràcter defensiu, conté un alcaloide verinós derivat del colesterol i conegut com a salamandrina, que té un fort efecte neurotòxic quan és absorbit per epitelis o mucoses i que pot produir lesions d'importància als possibles depredadors. En circumstàncies molt concretes, les salamandres són capaces, de polvoritzar a distància sobre l'agressor les secrecions verinoses des de les seves glàndules dorsals. En aquests casos, la secreció pot arribar a distàncies d'entre 40 i 200 cm, i ser projectada a una velocitat de fins a 300 cm/seg[6]. Per l'home resulta completament inofensiva. En cas d'haver-ne tocat una, n'hi ha prou en rentar-se bé les mans per evitar possibles irritacions[13] a ulls i boca.

Protecció i amenaces[modifica | modifica el codi]

La salamandra està protegida per les normatives autonòmiques, estatals i europees. A Catalunya està inclosa com a espècie protegida de la fauna salvatge autòctona com a categoria D per l'annex del Decret Legislatiu 2/2008, de 15 d'abril, pel qual s'aprova el Text refós de la Llei de protecció dels animals. La Llei estatal 42/2007, de 13 de desembre, del patrimoni natural i de la biodiversitat, no cataloga l'espècie com a protegida, però preveu un règim de protecció de tota fauna silvestre, tant la que és catalogada com a protegida com la que no[16]. A nivell Europeu està inclosa a l'Annex III del Conveni de Berna, relatiu a la protecció del medi silvestre i del medi natural a Europa.

Als territoris més humits dels Països Catalans sembla que no té problemes importants de conservació, però en algunes poblacions aïllades de zones litorals i meridionals ha desaparegut. La contaminació o alteració de fonts, torrents i d'altres punts d'aigua, poden afectar negativament l'espècie, igual que els incendis[4], la destrucció localitzada de l'hàbitat, la gestió forestal realitzada sense tenir en compte l'espècie, la recol·lecció amb fins comercials (és a dir, el comerç de mascotes), la introducció d'espècies depredadores - principalment peixos salmònids i crancs de riu (Procambarus clarkii) - i la fragmentació de la població. La mortalitat dels adults en les carreteres és una amenaça localitzada en algunes parts de la seva àrea de distribució[17]. També cal tenir en compte d'altres factors molt importants com l'augment de l'aridesa, amb períodes prolongats de sequera, i l'explosió demogràfica del porc senglar, que deteriora els seus punts de reproducció.[11]. No es pot descartar l'afectació que poden arribar a tenir les malalties infeccioses o parasitàries en algunes poblacions[6].

Mites i supersticions[modifica | modifica el codi]

Salamandra entre flames a un llibre d'alquímia medieval

La salamandra va unida al mite i a la llegenda, resistent al foc, símbol de la puresa, buscada per alquimistes per la fabricació de potents pocions, extremadament verinosa, doncs ja a l'antiguitat va acabar amb 4000 homes de l'exèrcit d'Alexandre Magne que van beure d'un torrent on habitava... A Galícia responsable d'enverinar la llet de les vaques al xuclar dels seus pits[13]. Al folklore de molts llocs hom diu que aquest animal pot sobreviure al foc, refugiada sovint en fusta morta, apareix per força si aquesta fusta es posa en una foguera[2]. A Catalunya entre principis i mitjans del segle XX hi havia un tipus d'estufes conegudes com a "salamandra", nom que es va originar indubtablement en el mite de la resistència al foc d'aquest animal[18]. El paral·lelisme bíblic amb la bardissa inconsumible que es presentà davant Moisès va convertir la salamandra en un símbol de la fe[11].

La civilització cristiana, l'ha considerat, igual que a la majoria d'amfibis i rèptils, com un animal impur i pròxim al diable. Durant l'Edat Mitjana, quasi sempre anava unida a poció i artificis de mags i bruixes. Tot aquest historial, no l'ha afavorit gens, doncs a l'àmbit rural, quan algú es trobava amb una d'elles, directament trepitjava o aixafava amb una pedra. Desgraciadament, avui en dia, la situació segueix essent la mateixa, i moltes salamandres adultes són aixafades cada any, simplement per por i desconeixement[12].

Una altra creença popular, que indica que hom pot beure tranquil·lament aigua on hi ha salamandres, té una base prou científica, atès que és obtinguda a través de l'observació: efectivament les salamandres trien aigües extremament netes per a llurs larves[2]. També es diu que, amb la seva activitat, marca el temps que farà: s'amaga quan ve la secada i surt quan ha de ploure o han de créixer els torrents[10].

Per bé o per mal aquestes virtuts i maldats formen part del mite i res tenen a veure amb la realitat[13].

Subespècies[modifica | modifica el codi]

Hi ha diverses subespècies de l'espècie Salamandra salamandra[7]:

  • Salamandra salamandra almanzoris
  • Salamandra salamandra bejarae
  • Salamandra salamandra bernardezi
  • Salamandra salamandra beschkovi
  • Salamandra salamandra crespoi
  • Salamandra salamandra fastuosa
  • Salamandra salamandra galliaca
  • Salamandra salamandra gigliolii
  • Salamandra salamandra morenica
  • Salamandra salamandra salamandra
  • Salamandra salamandra terrestris

Sovint encara apareix com a subespècie de Salamandra la Salamandra penibètica S. s. longirostris, ja que fins fa poc no estava considerada com espècie[3].

Les poblacions del nostre país pertanyen a la subespècie S. s. terrestris, present des del nord-est peninsular fins a Holanda, excepte a la Vall d'Aran on trobem la subespècie S. s. fastuosa, que s'estén des d'aquest punt fins a l'est de la Serralada Cantàbrica[4].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Pujol, Eudald. «Salamandres en reproducció: Tot un espectacle». Amfibis i Rèptils de les Gavarres, l'Ardenya, el Montgrí, i el Baix Ter, 3 novembre 2012. [Consulta: 26 gener 2014].
  • Kuzmin, Sergius; Papenfuss, Theodore; Sparreboom, Max; Ugurtas, Ismail H.; Anderson, Steven; Beebee, Trevor; Denoël, Mathieu; Andreone, Franco; Anthony, Brandon; Schmidt, Benedikt; Ogrodowczyk, Agnieszka; Ogielska, Maria; Bosch, Jaime; Tarkhnishvili, David; Ishchenko, Vladimir. «Salamandra salamandra» (en anglès). IUCN Red List of Threatened Species. IUCN 2013, 30 abril 2005. [Consulta: 20 gener 2014].
  • «Salamandra». Catàleg de vertebrats. Grup de Naturalistes d'Osona, 18 desembre 2013. [Consulta: 25 gener 2014].
  • Creaciois, Jano. «Salamandra común» (en castellà). Animales de España y Portugal: Especies, ecosistemas, artículos.... [Consulta: 27 gener 2014].
  • «Estufes». col·lecció. Museu de la Tècnica de l'Empordà. [Consulta: 27 gener 2014].
  • «Salamandra común (Salamandra salamandra)» (en castellà). Herpetologia. Los Bloggers de Axena, 19 gener 2011. [Consulta: 29 gener 2014].
  • Esteban, José Luís; Fuentes, Javier; Escoriza, Eduardo Luís. «Salamandra común» (en castellà). Fichas de Fauna. Proyecto Sierra de Baza. [Consulta: 29 gener 2014].
  • «Salamandra» (en castellà). Enciclopèdia animales. Wikifaunia, tu enciclopèdia de animales. [Consulta: 29 gener 2014].
  • «Normativa bàsica de protecció i classificació legal de la fauna salvatge autòctona». Fauna autòctona. Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 19 febrer 2014].
  • Rivera, Xavier; Escoriza, Daniel; Maluquer-Margalef, Joan; Arribas, Oscar; Carranza, Salvador. Amfibis i rèptils de Catalunya, País Valencià i Balears. Bellaterra i Barcelona: Lynx, 2011. ISBN 978-84-96553-53-8. 
  • Barbadillo, Luis Javier; Lacomba, José Ignacio; Pérez-Mellado, Valentín; Sancho, Vicente; López-Jurado, Luis Felipe. Anfibios y reptiles de la Península Ibérica, Baleares y Canarias (en castellà). Barcelona: Planeta, 1999. ISBN 84-08-02750-6. 
  • Arnold, Nicholas; Ovenden, Denys. Reptiles y anfibios. Guía de campo (en castellà). Barcelona: Omega, 2007. ISBN 978-84-282-1253-3. 
  • Masó, Albert; Pijoan, Manuel. Anfibios y reptiles de la península Ibèrica, Baleares y Canarias (en castellà). Barcelona: Omega, 2011 (Nuevas guías de campo). ISBN 978-84-282-1368-4. 
  • Diesener, Günter; Reichholf, Josef. Reptiles y anfibios (en castellà). Barcelona: Blume, 2005 (Guías de Naturaleza Blume). ISBN 84-8076-271-3. 
  • Vives, Maria Victòria. Els amfibis i els rèptils de Catalunya. Barcelona: Ketres editora, 1984 (Ventall). ISBN 84-85256-43-3. 
  • Pleguezuelos; Márquez; Lizana. Atlas y Libro Rojo de los Anfibios y Reptiles de España (en castellà). Madrid: Direcció General de Conservación de la Naturaleza-Asociación Herpetologica Española, 2002. ISBN 84-8014-450-5. 
  • Alcover, Josep Antoni; Martínez, Joan Pau; Vives, Maria Victòria. Història Natural dels Països Catalans, vol. 13:Amfibis, rèptils i mamífers. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987. ISBN 84-7739-005-3. 

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]