Tunis

Tunis

تونس (ar)
Localització
36° 48′ 03″ N, 10° 10′ 48″ E
Estat	Tunísia
Governació	Governació de Tunis
Capital de	Tunísia
Població humana
Població	602.560 (2022) (2.833,84 hab./km²)
Gentilici	Tunisenc, tunisenca
Geografia
Superfície	212.630.000 m²
Banyat per	llac de Tunis i golf de Tunis
Altitud	4 m
Limita amb	governació d'Ariana governació de Manouba governació de Ben Arous
Dades històriques
Esdeveniment clau 238 aC Siege of Tunis (en)
Organització política
Membre de	Xarxa de ciutats creatives (2017–)
Identificador descriptiu
Codi postal	1000
Fus horari	UTC+01:00
Prefix telefònic	71
Altres
Agermanament amb	Colònia (1964–) Taixkent (1978–) Praga (1978–) Jiddah (1979–) Rabat (1987–) Marsella (1989–2009) Lisboa (1993–2006) Rio de Janeiro (1993–) Santiago de Xile (1994–) Doha (1994–) Masqat (1995–) Al-Kuwait (1998–) Moscou (1998–) Montreal (1999–) Estocolm (1999–2001) Amman (1999–) París (2004–2012) Istanbul (2012–) Trípoli (2013–) Torí (2015–)
Lloc web	commune-tunis.gov.tn

Tunis (en àrab تونس, Tūnis) és la capital i la ciutat principal de Tunísia. La població estimada per a l'any 2003 era de 699.700 habitants. Situada al nord-est de Tunísia, al costat del llac de Tunis, és una població al litoral mediterrani. Compta amb l'important port de la Goleta i és la capital política, econòmica i cultural del país. D'una banda hi ha la part antiga (la Medina) i de l'altra la ciutat moderna, sorgida en l'època colonial francesa, disposada en un pla geomètric. El port de la ciutat ha fet desenvolupar barris industrials als suburbis de Mégrine i Djebel-Djelloud. La Medina, amb més de 700 monuments, és Patrimoni de la Humanitat des de 1979 i dels seus nombrosos edificis en destaca la mesquita d'al-Zaytūna, fundada el 732, la Mesquita de Yussef Dey de 1616 i la Mesquita de Sidi Mahrez de 1675. Les ruïnes de Cartago són al nord de la ciutat.

Clima

La ciutat té un clima mediterrani meridional, amb 18 °C de temperatura mitjana anual (que varia dels 11 °C del gener als 27 °C de l'agost). En un període de 30 anys la màxima absoluta ha estat 46 °Cº i la mínima -1 °C. La pluviometria total anual és de 440 litres, sense precipitacions durant els mesos de juliol i agost, mentre que el període de tardor i hivern concentra el 78% de les pluges.

Història

En el període cartaginès Tunes era una plaça forta que protegia Cartago; el seu nom era probablement berber i voldria dir "campament". El 395 aC dos-cents mil libis revoltats contra Cartago es van apoderar de Tunes. Després d'aquesta data s'esmenta diverses vegades per historiadors grecs i romans. El 310 aC fou ocupada per Agàtocles de Siracusa, per Gai Atili Règul Serrà el 256 aC, pels libis de Matho el 240 aC i per Escipió l'Africà el 203 aC. El 144 aC va passar al domini de Roma; havia estat destruïda a la tercera guerra púnica però es va recuperar encara que amb menys importància. Apareix citada a diversos documents com la Taula de Peutinger del segle iv amb el nom de Thuni (que podria ser un error per Thunis). Fou seu d'un bisbat i el seu bisbe va representar a la seu a la Conferència de Cartago del 411 (i més tard apareix un altre bisbe a les actes del Concili de Constantinoble II del 553).

Època bizantina

A la meitat del segle v va passar a ser la capital dels vàndals a l'Àfrica (450-533), el 533 va ser conquerida per Bizanci i el 695 pels musulmans. Per temor a una reconquesta bizantina, els àrabs no es van establir a Cartago i la van destruir (698) enderrocant les muralles, tallant l'aqüeducte, i barrant el port, i van preferir Tunes o Thunis, al fons de la llacuna. Els historiadors àrabs daten la seva renaixença el 699 i l'atribueixen a Hasan ibn al-Numan, per orde del califa omeia Abd al-Màlik ibn Marwan. S'hi van fundar unes drassanes i s'hi van enviar milers d'obres coptes des d'Egipte; es van construir vaixells per lluitar contra els bizantins per mar. Es va construir un canal per arribar a la mar a la zona de La Goulette (Halk al-Wadi). De Tunis van sortir nombroses expedicions marítimes al segle viii. Kairuan era la capital, primer dels emirs d'Ifriquiya i després dels emirs aglàbides a partir del 800. El djund o guarnició militar de Tunis això no obstant, gaudia de certa autonomia, ja que a vegades no obeïa les ordes que se li donaven; algunes vegades la milícia de Tunis es va revoltar però sempre fou dominada; la més important fou la revolta de Mansur al-Tunbudi a la primera meitat del segle ix. Vers el 864 s'hi va construir una nova mesquita.

L'emir Abu-Ibrahim Àhmad ibn Muhàmmad ibn al-Àghlab (856-863) es va establir a Tunis, però uns anys després la dinastia va caure i l'elecció de capital fou revisada: els fatimites es van instal·lar a Kairuan fins que més tard es van traslladar a Mahdia. Després del 969, quan el califa se'n va anar a Egipte, els zírides van quedar com els seus governadors delegats i van tenir capital a Mahdia i Kairuan però no a Tunis. Quan a la meitat del segle xi l'emir zírida va refusar les doctrines xiïtes i la sobirania fatimita, el govern del Caire, va llençar sobre Ifriquiya les turbulentes tribus àrabs nòmades dels Banu Hilal i Banu Sulaym. L'emir zírida es va haver de refugiar a Mahdia. Una sèrie de poders locals es van erigir al favor de l'anarquia. La ciutat de Tunis va posar al front al cap militar Abd al-Hakk ibn Khurasan que va fundar una dinastia transmetent el poder al seu fill i als descendents d'aquest. Durant un segle Tunis fou un emirat independent en el qual va destacar Ahmad ibn And al-Aziz (1106-1128) que va construir un castell (ksar) i va reforçar els murs. Ahmad ibn Abd a-Aziz es va erigir en dictador abolint l'autoritat del consell de xeics, dels quals molts es van exiliar a Mahdia i altres llocs. El 1116/1117 es va sotmetre altre cop al zírida Alí ibn Yahya (1116-1121) que havia enviat un exèrcit a assetjar Tunis, i el 1120 la ciutat fou atacada per l'hammàdida de Bejaïa al-Aziz ibn al-Mansur (1105 a vers 1121/1125) i es va haver de declarar vassall d'aquesta dinastia però no ho degué respectar. El 1128 un general de l'hammàdida Yahya ibn al-Aziz (vers 1131/1125 a 1152) va atacar la ciutat. Ahmad ibn Abd al-Aziz va sortir de Tunis i es va rendir, sent enviat a Bejaïa amb la seva família, on va morir. Diversos generals hammàdides van governar Tunis durant 20 anys.

En aquest temps els normands sicilians s'havien apoderat de Gerba (1135), Trípoli de Líbia (1146), de Gabès (on l'emir local usurpador els va reconèixer com a sobirans el 1146/1147), de Mahdia (1148), de Sussa (1148), i de Sfax (1148). Tunis fou assetjada pel riyàhida Muhriz ibn Ziyab, emir de La Malga (al-Muallaka entre Tunis i Cartago); llavors els tunisians van agafar com a cap al seu cadi, Abu Muhammad Abd al-Mumin, fill de l'imam Abu l-Hasan, però segurament per realisme polític i en un canvi radical van decidir adoptar a Muhriz ibn Ziyad com a rei. Muhriz es va acostar a Tunis i el cadi i els xeics van sortir al seu encontre. Un crit de la multitud es va oposar a aquesta submissió a "un àrab o un oghuz" (ghuzz, és a dir turcman) i van esclatar aldarulls i el projecte va fracassar al no comptar amb una opinió pública favorable. Muhriz va retornar a la Malga on el cadi, expulsat de Tunis, se li va reunir.

Per posar fi a la lluita els tunisians van optar per una restauració khurasànida. Una delegació va anar a Bizerta i va portar en secret al príncep khurasànida Abu Bakr ibn Ismail a Tunis passant-lo dins d'un cofre que fou aixecat per la muralla. Sembla que hi havia a la ciutat diverses corrents i Abu Bakr no reunia la majoria absoluta. Abu Bakr va ser proclamat i va poder governar set mesos, però fou ofegat per Abd Allah ibn Abd al-Aziz, fill del germà d'Abu Bakr, Abd al-Aziz ibn Ismail. Abd Allah va governar onze anys. Va fer matar al cadi Abu l-Fadl Djafar ibn Halwan, al seu fill i al fill de la seva germana Ibn al-Bannad, per temor que s'entenguessin amb Muhriz ibn Ziyad i els àrabs en contra seva.

Assetjada Tunis per Abu Muhammad Abd Allah, fill del califa almohade Abd-al-Mumin ibn Alí, el 1157, l'àrab Muhriz ibn Ziyad de la Malga va anar amb un cos de soldats i va permetre als tunisians fer una victoriosa sortida que va rebutjar als atacants almohades que es van retirar (1157). Poc després Abd Allah ibn Abd al-Aziz anunciava la victòria a l'arquebisbe de Pisa (10 de juliol) en una carta que es conserva i confirmant les clàusules d'un tractat comercial entre Pisa i Tunis.

Mort vers la meitat de febrer de 1159, el va succeir el seu nebot Ali ibn Ahmad ibn Abd al-Aziz ibn Abd-al-Haqq ibn Abd-al-Aziz ibn Khurasan però al cap de cinc mesos (meitat de juliol de 1159) Tunis fou atac per un nou exèrcit del califa almohade i per una flota, i va capitular. Una delegació de 12 o 17 xeics va demanar la pau al califa Abd-al-Mumin ibn Alí, que primer la va refusar però finalment va acceptar i va prometre respectar la vida i els béns del xeics i les seves famílies (sembla que tots eren membres d'unes poques famílies oligàrquiques), però no va donar l'aman a la resta si no entregaven la meitat dels seus béns. Ali ibn Ahmad va haver d'entregar la meitat dels béns i exiliar-se a Bugia on no va arribar (va morir de camí).

Un fill d'Abd al-Mumin es va instal·lar com a governador de tota Ifriquiya a la kasba de Tunis i el pare va retornar a Marràqueix. Els almohades van haver de fer front als Banu Ghàniya, la família de Mallorca defensora dels almoràvits, que el 1203 ocupaven Tunis per poc temps. Tunis va retornar als almohades. El nou governador fou Abd al-Wahid ibn Abi Hafs, a la mort del qual el va succeir el seu fill Abu Zakariyya, que va rebutjar la sobirania almohade i es va proclamar independent (1227) iniciant la dinastia hàfsida. Es va instal·lar a Tunis el 1236. Nombroses edificacions a Tunis són d'època hàfsida.

Cap al 1256, Jaume I de Catalunya-Aragó signà un tractat amb el califa Abu Abd Allah al-Mustansir, que reglamentà la presència catalana a Tunis. Jaume el Just pactà amb Sanç IV de Castella els límits de les respectives àrees comercials al nord d'Àfrica, amb el riu Muluya com a línia divisòria; això mantenia Tunis dins l'òrbita comercial catalana. Tunis obtingué consolat de catalans i de mallorquins; el primer arribà fins al segle xvi. De 1347 a 1350 es va produir l'ocupació benimerina.

Ocupació otomana

Als primers anys del segle xvi Khayr al-Din Barba-rossa, senyor d'Alger, i vassall del sultà otomà, va voler estendre el seu domini a Berberia oriental (Ifriquiya) i el 1534 Barbarossa es va poder apoderar de Tunis i la Goleta. El sultà hàfsida Mawlay Hasan, per recuperar el tron, va cridar a Carles V que al front d'un important flota comandada per Andrea Dòria comportà la destrucció de la ciutat. Tunis fou ocupada el 1535 i es va reposar a Mwalay Hasan. Es va signar un tractat que establia un virtual protectorat castellà-catalonaragonès; una fortalesa espanyola es va construir a la Goleta. El 1569 el bei d'Alger Uldj Ali, va recuperar Tunis; a la tardor del 1573, Joan d'Àustria va expulsar als otomans i va deixar 8.000 homes que van construir una nova fortalesa.

El 1574 els turcs amb forces nombroses es van presentar a la Goleta i Tunis i van forçar a les guarnicions ocupants a capitular (agost del 1574). Ifriquiya va esdevenir una província otomana administrada per un governador amb títol de paixà i una força permanent de tres mil homes. Al cap de pocs anys el poder efectiu havia passat del paixà representant del sultà als beis o caps de la milícia local que designaven un dey com a representant del sultà que governava el país com a sobirà absolut (1595). Un dels beis, Murad Bey, va transmetre el càrrec al seu fill i aquest als seus descendents obrint l'anomenada dinastia de beis muradites que van governar fins a la segona meitat del segle XVII. Tunis en aquest temps mai va deixar de ser la capital. El 1655 la flota anglesa de l'almirall Robert Blake en destruí el port.

Als primers anys del segle xviii un oficial que havia defensat amb èxit el país de la invasió algeriana, al-Husayn I ibn Ali, va pujar al poder suprem com a bei i va aconseguir transmetre el càrrec als seus descendents, fundant la dinastia de Husaynites de Tunísia. Tunis va restar la capital. Aquest beis van ser els que van fer les construccions cap a la zona del Bardo al nord. El 1881 es va establir el protectorat francès i a la ciutat van començar a arribar resident europeus; el 1911 hi havia a Tunis 17.875 francesos, 44.237 italians, 5.986 maltesos i 1.381 grecs, espanyols i altres; la població local es calcula que era de 85.000 habitants dels quals uns 20.000 eren jueus. El 1914 la població total s'estimava en 150.000 habitants. Entre guerres la població musulmana era el 1921: 88.800 i el 1936: 110.000; i la població jueva era el 1921: 22.600 i 1936: 32.300. La població total era el 1921 de 171.600 i el 1936 de 219.500.

Història contemporània

Durant la II Guerra Mundial Tunis fou ocupada per les forces de l'Eixi va patir els bombardejos de l'aviació aliada; el port, els magatzems i les fabriques foren damnades severament i també diverses edificis; el final de la guerra es va haver de reconstruir tot allò destruït. El 1946 la població va passar a 364.500, el 1956 a 410.000, i de fet amb els suburbis més de mig milió (561.117). Després de la independència el 1956 la població estrangera va començar a baixar però la població en general va seguir creixent, i el 1966 era de 679.603 i el 1975 de 873.515. Els barris perifèrics també van créixer notablement.

La Lliga Àrab va tenir el seu quarter general a Tunis de 1979 a 1990. El Front d'Alliberament de Palestina també hi va tenir la seu des de 1982 a 1993 i l'aviació israeliana va bombardejar la ciutat el 1985. A finals del 2010 i començaments del 2011 les manifestacions populars contra l'opressió del règim del president Zine El Abidine Ben Ali, conegudes com a "revolució dels gessamins", que es van estendre a Tunis, van portar a un règim democràtic; malauradament les eleccions a la tardor van donar la victòria al partit de la Renaixença, islamista, poc identificat amb les formes democràtiques europees.

Portes de la Ciutat antiga

En àrab, porta és bab.

• 
  Bab Saddouna
• 
  Bab el Khadra
• 
  Bab el Assel

Fills il·lustres

• Papa Víctor I, (segle II).
• Ibn Khaldun (1332-1406), historiador, filòsof i polític.
• Said Ben Mohamed Ben Hadj Kacem Boubaker (1899-1948), poeta.
• Habib Burguiba (1903-2000), polític.
• Abul Kacem Ech Chabbi (1909-1934), poeta.
• Muhàmmad al-Arusi Matwi (1920-2005), escriptor i polític.
• Matteo Manuguerra (1924-1998), baríton.
• Pierre Lévy (1934), filòsof.
• Abdelmajid Lakhal (1939-2014), actor.

Articles relacionats

• Takruna
• Banu Khurasan
• Borsa de Tunis

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tunis