Aureli Valeri Valent

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simpleicons Interface user-outline.svgAureli Valeri Valent
Valerius Valens Follis Alexandria.jpg
moneda amb l'efígie de Valent, encunyada a Alexandria
 60è emperador de l'Imperi Romà
finals del 316 – 1 de març 317
Licini I (Or.)
amb Constantí (Occ.)
Licini I (Or.)
amb Constantí (Occ.) →
Dades biogràfiques
Naixement Aurelius Valerius Valent
segle III
Mort 317
Sardica
Modifica dades a Wikidata

Aureli Valeri Valent (Aurelius Valerius Valent) fou un militar i emperador romà, col·laborador de Licini I, el qual el va nomenar per ajudar-lo a controlar la frontera de Dàcia i del qui se'n va desfer pressionat per Constantí el Gran.

Títols[modifica | modifica el codi]

Sobre els orígens d'Aureli Valeri Valent res no se sap fins que l'emperador Licini I li va donar el títol de dux limitis, amb la responsabilitat de defensar la frontera dels territoris imperials a Dàcia. Poc després va rebre el títol de cèsar. Els historiadors antics pensaven que aquest va ser el màxim títol que va obtenir,[nota 1] però les monedes trobades porten la inscripció: IMP. C. AUR. VAL. VALENS. P. F. AUG., cosa que implica que va tenir també la dignitat d'august.[2]

En la primera guerra civil que va haver entre els exèrcits de Licini I i Constantí el Gran, aquest va obtenir una aclaparadora victòria amb la batalla de Cibalis, l'octubre del 316(Pannònia)[nota 2] Licini va fugir cap a Adrianòpolis on, amb l'ajut de Valeri Valent, va allistar prou homes per formar un nou exèrcit. Llavors, a començaments de desembre del 316, va elevar Valeri Valent al rang d'august, probablement per assegurar-se de la seva lleialtat.[7] Temps després, Licini empraria la mateixa estratègia durant la segona guerra civil contra Constantí, nomenant august, és a dir, coemperador a Martinià.

Mort[modifica | modifica el codi]

Després de la derrot de Licini a la batalla de Mardia (Campus Ardiensis) a finals del 316 o començaments del 317, Constantí estava en una posició de superioritat quan es van iniciar les negociacions de pau i va forçar Licini a reconèixer'l com a cèsar hereu dels territoris governats per ell, cosa que implicava deposar a Valeri Valens.[8] Segons l'historiador Pere Patrici el Mestre, Constantí va expressar explícitament el seu disgust per haver-lo nomenat cèsar; Constantí i Linici eren cunyats i pensava que abans que Valeri Valens havien de ser nomenats successors els seus fills, els nebots de Licini.[9]

Licini I no tan sols el va deposar sinó que, a més, el va fer matar, després de signar el tractat de pau a Sardica l'1 de març del 317. No se sap si la seva mort va ser una decisió que va prendre Licini per evitar represàlies o si formava part del que es va pactar amb Constantí.[3]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Afirmació que va fer Zòsim i que també es pot trobar en l'obra anònima Origo Constantini.[1]
  2. La majoria d'historiadors daten aquesta derrota el 8 d'octubre del 316, mentre que antigament s'havia datat el 314.[3][4][5][6]

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Christensen, A.S.; Baerentzen, L. Lactantius the Historian. Museum Tusculanum Press, 1980. 
  • Jones, A.H.M.; Martindale, J.R.. The Prosopography of the Later Roman Empire, volum I: AD260-395. Cambridge University Press, 1971. 
  • Lieu, Samuel N. C.; Montserrat, Dominic. From Constantine to Julian: A Source History. Routledge, 1996. ISBN 0-415-09335-X. 
  • Odahl, Charles Matson. Constantine and the Christian Empire. Routledge, 2004. 
  • Potter, David S. The Roman Empire at Bay: AD 180–395 (en anglès). Routledge, 2005. ISBN 0-415-10058-5. 
  • Treadgold, W. A History of the Byzantine State and Society. Stanford University Press, 1997.