Festes de Primavera

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Nit del Foc de les Festes de Primavera de l'Hospitalet de Llobregat

Les festes de primavera són unes festes que es realitzen en diversos països durant l'equinocci de primavera, que varia entre el 20 i el 21 de març per a l'hemisferi nord, i entre el 22 i el 23 de setembre per a l'hemisferi sud.

La classificació o agrupació de les festes atenent les estacions ve recolzada, entre d'altres, pels estudis sobre les festes duts a terme per Julio Caro Baroja, que les va agrupar seguint els cicles anuals d'hivern, primavera i estiu (de fet va publicar una sèrie de llibre sobre elles: El carnestoltes (1965), l'estació de l'amor (1979) i l'estiu festiu (1984))[1]

Per una altra banda, moltes festes es regeixen pel cicle agrari, en elles està present la benedicció d'animals i camps, conjures de tempestes, rogatives ... Seguint el cicle agrari són els equinoccis els que aglutinen el major nombre de festes en ser dos períodes de temps en què el canvi d'estació presenta manifestacions físiques, observables i mesurables. Així, el dia més curt de l'any ha estat un moment establert per a la creació i realització de rituals que demostressin a tots que l'home pot controlar la natura. L'equinocci vernal que dóna pas del hivern a la primavera està carregat de característiques que permeten la realització d'una infinitat d'actes simbòlics:[2]

  • pas de la foscor a la llum,
  • pas de terres ermes a exuberants,
  • pas de l'esterilitat a la fecunditat

D'aquesta manera l'home del món rural es veia en la necessitat de donar gràcies per la resurrecció que contemplava, al temps que no podia deixar de demanar que aquell miracle que observava es perpetués en el temps. Aquest és l'origen dels actes, rituals i celebracions, entre el 21 de març i el 21 de juny, que per tenir lloc a l'estació de la vida anomenem Festes de la Primavera.[2]

Origens de les festes de primavera[modifica]

L'origen de les festes de la primavera està en el fet que l'home ha sentit des de l'inici de la vida una necessitat d'estudiar i control del temps. No hi ha que oblidar que l'home depenia del temps (des de un punt de vista climatològic) per a la seva subsistència des del moment en què les primeres comunitats es van fer sedentàries i agricultores en el Neolític.[2]

Per al control del temps, els antics s'adonaren de l'exisència d'uns dies en què el Sol realitzava un moviment especial, els denominats equinoccis, delimitant l'esdeveniment astronòmic on el dia i la nit duren exactament el mateix temps. Cada any tenen lloc dos esdeveniments de aquest tipus: l'equinocci de primavera i el de tardor amb dates aproximades entre el 20-21 de març i 21-22 de setembre respectivament. És a dir, la terra se situa a la meitat del recorregut de la seva òrbita al voltant del sol, de manera que tots dos equinoccis corresponen al moment en què succeeixen canvis d'estació.[2]

Per a Luis de Hoyos, aquest tipus de festes són molt interesants perquè dintre de elles estan les festes que ell denomina arcàiques, i que tenen el seu origen, segons les cultures, en els solsticis (tant d'estiu, com d'hivern) com ara les cultures orientals i mediterrànies, o en tradicions paganes, judaisme i domini àrab, relacionades amb la celebració per reminiesciencia de la de Diana i altres de La India i de cultures nòrdiques i báticas.[3] La mort i resurrecció cíclica i anual d'aquests déus, produïda en els equinoccis repetirien l'equilibri per a la renovació de la natura.[2]

Per una altra banda, les festes estacionals estan íntimament unides a les festes mítiques, compartint el mateix conecpte i finalitat precatòria, votiva o d'acció de gràcies. A més, en aquests tipus de feses es pot distnguir clarament les particularitats de cada comarca en els elements del joc que conformen la festa. Així, per a Luis de Hoyos es veu una clara separació entre zones d'un territori, que per exemple a Espanya, quedaria reflextit en l'ús de la llum i el foc a les regions boiroses, mentre que a les zones luminoses, com ara la zona mediterrània, el joc es centraria en el soroll i la gatzara. També entrarien en aquest tipus les conegudes com festes del aigua, en les quals o es demana per que ploga o es demana perquè la puja pare; molt corrents a zones de esteparies i quasi desèrtiques.[3]

Derivades de les mítiques són les festes agràries i ramaderes, totalment unides al cicle de la terra i per tant comparteixen origens i tradicions. Són exempls les festes de recol·lecció, tant típiques a Espanya.[3]

Tampoc es poden perdre de vista les festes religioses que tenen lloc durant la primavera, i que en part es deuen a la cristianització i més concretamet a la catolització de festes d'origen pagà connectades amb les festes agrícoles.[3]

A mode de conclusió: les festes tenen lloc en un període temporal; al temps, les societats rurals es regeixen per un temps cíclic, cosa que suposa que les etapes es repeteixen any rere any, seguint les estacions de la naturalesa i el desenvolupament de les tasques agrícoles. Així, les festes es presenten com a un element cultural que més es repeteix i es perpetua. Actuen com a fites o límits simbòlics que permeten ordenar el temps i l'inici de la primavera està ple de ritus, tradicions i festes que reflecteixen la unió entre home i natura.[2]

Característiques[modifica]

Si es preten classificar les festes i poder establir una tipologia com a mecanisme per a comprendre els principis d'organització que hi intervenen, hem de prestar atenció a dos criteris fonamentals:[2]

  • el subjecte celebrant, podem diferenciar entre aquelles festes en què participa activa i corresponsablemete tot el poble a través d'una comissió organitzativa i aquelles altres en què el protagonisme correspon a un segment de la població (carrers, confraries , gremis, edats o estats).[2]
  • l'objecte celebrat, podem diferenciar entre les festes que desenvolupen el cicle litúrgic eclesiàstic, el ritual agrari, el ritual terapèutic i els patronatges.[2]

Dins el ritual agrari, el mes de maig es té com a expressió de joventut, bellesa, salut i la majoria de les festes que se celebren en aquest període expressaven fecunditat, prosperitat, assegurar que la vida i la seva renovació cíclica arribin a la seva plenitud.[2][4]

Com que el mes de maig és quan es produeix una exaltació de manera generalitzada i planetària del component vegetal com a fruit de "La Mare Terra", és en aquest mes quan els pobles i les gents que els habiten es comencen a despertar i esquitxen el mapa centenars de festes de la primavera, que encara que sacralitzades, en el rerefons, com hem dit adés, amaguen el seu caràcter propiciatori de la terra per tal de protegir les seves collites i salvaguardar els camps que són al seu manteniment.[2]

Podem descobrir així en totes les festes de primavera símbols emanats del món vegetal, com ara l'arbre, les flors, fruits, herbes, etc. Aquest simbolisme vegetal, ve reforçat pel paper que juguen el llorer, l'olivera o els palmells en festivitats com ara el Diumenge de Rams, les flors de Sant Jordi, el Corpus o les enramades. D'aquesta manera s'aixequen majos, creus, es confeccionen enramades, es canten "Marzas y Mayas", es beneeixen camps, es fan rogatives i desenes de ritus simbòlics que posen de manifest la relació: Home -Terra -Collita - Climatologia - Divinitat.[5]

El calendari de festes cristianes es troba fundat sobre les dates que assenyalen el començament i el final d'aquestes oblidades etapes, i les celebracions religioses estan impregnades encara dels vells ritus propiciatoris de la marxa normal del cicle agrari.[2]

Segons Car Baroja l'Església en el seu afany per sufocar les pràctiques paganes i desvirtuar certes creences, ha tractat d'assimilar-les el més possible, o bé aquesta assimilació l'ha volgut fer el poble conscientment. Un exemole podria ser el cas de la "Maya" pagana passar que passa ser la "Maya" que presideix les taules petitòries de la festa de la Creu de Maig; el vell Arbre es va convertir també en ocasions en la creu; al Sant del primer dia del mes el van convertir a "Sant Jaume el Verd"; Sant Gregori es converteix en el patró de les aigües de maig, quan no és la creu mateixa, entre altres, i la verge protectora de les donzelles, i a la qual aquestes ofereixen flors, es fa la patrona de tot el mes. Es a dir, l'home rural supeditat, al principi, cent per cent a la terra i el que genera, s'embolica d'un halo de rituals per agrair i demanar aquests fruits dels que tant depèn.[2]

Referències[modifica]

  1. «Julio Caro Baroja - hiru». [Consulta: 16 maig 2019].
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 Jiménez, José Daniel López. Las fiestas de la primavera: trabajo de campo etnográfico de las fiestas de la Virgen de Pradas y la peregrinación de Catí a Sant Pere de Castellfort (Tesi) (en es), 2011. Universidad Católica de Valencia San Vicente Mártir, 2011. 
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Hoyos Sáinz, Luis de, 1868-1951.. Manual de folklore : la vida popular tradicional en España. Madrid: Istmo, 1985. ISBN 847090146X. 
  4. Caro Baroja, Julio.. La estación de amor : (fiestas populares de mayo a San Juan). Madrid: Taurus, 1979. ISBN 8430635033. 
  5. Temiño López-Muñiz, Mª Jesús «[https://repositorio.uam.es/bitstream/handle/10486/8154/44460_8.pdf?sequence=1&isAllowed=y Dos cantos amorosos de primavera «Marzas» y «Mayas»]». Narria: Estudios de artes y costumbres populares 28 (1982): 34-37, 1982.

Vegeu també[modifica]