Història de l'esport a Catalunya

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

Luci Minici Natal Quadroni, nascut a Bàrcino el 97 dC, guanyà la cursa de quadrigues de la 227a Olimpíada. Es podria considerar, per tant, el primer esportista català en esdevenir campió. L'activitat esportiva, però, tal com la coneixem avui en dia, es començà a desenvolupar a Catalunya durant la segona meitat del segle XIX i anà creixent progressivament durant el primer quart del segle XX.

Els orígens[modifica]

L'origen de les pràctiques esportives a Catalunya va ser doble. D'una banda trobem aquells esports que sorgiren de l'adaptació als temps moderns d'antigues formes de lleure, com esgrima, tir (amb carabina o pistola), equitació o navegació, d'origen militar, molt més lligat a les classes aristocràtiques i burgeses; i el senderisme i algunes formes de lluita, d'origen molt més popular. Un fenomen especial fou l'origen dels esports d'hivern, lligats a una segona fase de l'evolució de l'excursionisme català. L'altra via de penetració es degué a la tasca d'estrangers residents a Catalunya o catalans que havien visitat l'Occident europeu, impuls aquest especialment visible en el cas del futbol o el tennis, amb aportacions de caràcter individual: els anglesos Arthur Witty i Ernest Witty, els suïssos Joan Gamper i William Tarin, l'alemany Udo Steinberg; o col·lectiu: els enginyers de Fabra i Coats a Barcelona o els de la Canadenca a les comarques lleidatanes. Narcís Masferrer, Bernat Picornell o Gaspar Matas són també altres pioners catalans que cal destacar en aquest tombant de segle.

La primera competició esportiva contra un o més rivals la trobem el 15 de juliol de 1821 amb la celebració d'una regata de rem a Barcelona. Els primers clubs esportius catalans foren de caràcter aristocràtic, com el Círculo Ecuestre (1856), la Societat de Regates (1873), el Club Català de Regates (1879), el Reial Club de Regates (1881), el Polo Club (1897), o l'entitat d'elit Sportmen's Club (1903), la qual comptava amb seccions de fotografia, colombofília, tir olímpic, patinatge, ciclisme i Kegelbahn. Totes aquestes agrupacions eren de la ciutat de Barcelona. Fora de Barcelona cal destacar el naixement del Club Gimnàstic de Tarragona (1886). També es crearen entitats d'origen més popular com l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera (1863), la Joventut Republicana de Lleida (1901), el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (1903, que creà la Secció Especial d'Esports i Excursions el 1905) i l'Ateneu Enciclopèdic Popular (1902); entitats no específicament esportives però que amb el temps crearen les seves seccions de diferents esports. El 1860, a Barcelona, Joaquim Ramis obrí el primer gimnàs. El 6 de novembre de 1876, Pau Gibert, Ricard Padrós, Josep Fiter, Marçal Ambrós, Eudald Canibell i Ramon Armet fundaren l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques al turó de Montgat, essent la primera mostra d'esport popular i cultural.

Esports com el joc de pilota o el ciclisme comencen a esdevenir una pràctica més popular durant aquests anys. Aquests i d'altres esports experimentaren un gran creixement quan a Barcelona s'inaugurà l'Exposició Universal de 1888. Aquesta data és sovint considerada com la del naixement de l'esport plenament reglamentat a les terres catalanes.

El 1906, per iniciativa del Mundo Deportivo, es celebrà a Barcelona "La Setmana Esportiva", que fou la primera proposta d'uns jocs esportius a Catalunya.[1] El 1911 es pensà en la idea de crear una plataforma que representés els interessos de les diferents entitats esportives de Barcelona. Així el 1912 es legalitzà la Federació de Societats Esportives de Barcelona, el primer gran organisme esportiu que representava les diferents federacions esportives de Catalunya.[2]

La modernització[modifica]

A les portes de la Primera Guerra Mundial, l'esport català començava a tenir una notable presència pública: es començaven a disputar competicions regularment, alguns clubs començaven a tenir petites masses de seguidors i s'havia consolidat una premsa especialitzada.

Durant aquest període podem destacar una sèrie de factors que portaren a la modernització dels esports a Catalunya:

  • Expandiment de les entitats esportives i abandonant alguns dels trets de discriminació social.
  • La comarcalització del moviment associatiu.
  • Increment dels espais específics per la pràctica de l'esport.
  • Consolidació de l'esport com a fenomen públic.
  • Consolidació de la xarxa federativa catalana.

L'augment de competicions locals, el progressiu increment del caràcter contemplatiu de l'esport, els efectes de la participació en els jocs d'Anvers i la naixença d'un projecte olímpic per a la ciutat de Barcelona, feia necessari la creació d'infraestructures bàsiques per l'esport.

Entre les instal·lacions construïdes a l'època destaquem el Camp d'Esports del Granollers SC (1918), que comptava amb dues pistes de tennis, un camp de futbol, una pista de patinatge i un velòdrom; o el Camp d'Esports de la Joventut Republicana de Lleida, una pista poliesportiva no igualable a tot el país. Les instal·lacions dissenyades per a la competició d'alt nivell anà lligada a clubs o cercles esportius de prestigi, com el camp de Les Corts del FC Barcelona (1922), les piscines del CN Barcelona (1921), CN Sabadell (1918) i CN Mataró (1922), l'Estadi Català (1921) a la Foixarda (projectat com a primer estadi olímpic de Catalunya pels jocs de 1924), l'autòdrom de Terramar a Sitges (1922), el velòdrom de Badalona (1922) i l'estadi de Sarrià del RCD Espanyol (1923). Alguna d'aquestes grans instal·lacions restaren aviat en desús.

El projecte olímpic català[modifica]

A partir de 1913 es crea una llarga etapa d'efervescència pro olímpica al Principat que esperonava els olimpistes catalans a crear els seus propis organismes i projectes. Amb el naixement de la Mancomunitat de Catalunya, la burgesia del país va trobar un instrument polític que podia desenvolupar projectes culturals i esportius.

El 1913, des del Mundo Deportivo, Stadium i La Veu de Catalunya, es posà sobre la taula la possibilitat de la creació d'un Comitè Olímpic Català de cara als jocs de Berlín de 1916, i que fou tirat endavant per l'anomenat club dels tres (Co de Triola, J. Elias Juncosa i J. Mestres i Fossas). Aquesta idea fou recollida per Narcís Masferrer, en proposar que la Federació de Societats Esportives de Barcelona fes el paper de comitè olímpic. Finalment, es creà a finals de 1913 el Comitè Olímpic Català com a subcomitè d'un inexistent Comitè Olímpic Espanyol. El maig del 1916 el Comitè Olímpic Internacional reconeix la Federació Atlètica Catalana. El 1922 es constitueix la Confederació Esportiva de Catalunya, hereva del desaparegut Comitè Olímpic Català i que presideix Joan Ventosa i Calvell. El COI no acaba de reconèixer la confederació, tot i que el 1923 atorga la Copa Olímpica a Catalunya pels mèrits del treball fet per aquest aplec de federacions. El 1924 es crea a Barcelona el Comité Olímpic Espanyol de manera provisional, presidit pel baró de Güell, Santiago Güell i López, essent reconegut pel COI, i establint-se de forma oficial, també a Barcelona, el 1926.

Aquesta febre olímpica es culmina amb un projecte de candidatura olímpica de Barcelona pels Jocs del 1924 i amb la construcció de l'Estadi Català (a la Foixarda). Finalment, tot i els esforços, l'organització dels Jocs Olímpics fou atorgada a la ciutat de París.

La consolidació de l'esport espectacle[modifica]

Juntament amb la consolidació del moviment associatiu a Catalunya, en aquest període es produeix la transformació definitiva de l'esport com a espectacle de masses. És l'època dels grans estadis. Dos factors fonamenten aquests canvis importants. En primer lloc els progressos tecnològics (que havien sofert una gran projecció durant la Guerra Mundial). En segon lloc, l'extensió de la premsa de masses i l'aparició de nous mitjans de comunicació com la radiodifusió (la primera emissió pública de l'estat es féu el 14 de novembre de 1924 a l'hotel Colom de Barcelona), el desenvolupament del cinema, la publicitat, etc., que provocà un impuls de l'esport com a espectacle. Com a dada destaquem que el combat de boxa entre Uzcudum i el campió mundial Carnera va reunir a Montjuïc uns 80.000 espectadors.

L'esport, com a reflex de la societat de l'època, fou en els seus inicis majoritàriament masculí. La dona s'hi anà introduint a poc a poc. En aquest aspecte fou un moment cabdal la creació el 1928 del Club Femení i d'Esports, una entitat poliesportiva que fomentà la pràctica de l'esport entre les dones a Catalunya. Uns anys abans, el 1913, ja s'havia creat l'Spanish Girls, el primer equip femení de futbol.

El 1929 es celebrà a Barcelona l'Exposició Internacional. En relació amb l'esport podem destacar dos vessants ben diferenciats. D'una banda la construcció de nous espais. De l'altra, el desenvolupament d'un programa d'activitats esportives. Entre les construccions en destaquem dos, la piscina de Montjuïc, inaugurada el 10 d'agost de 1929 i l'Estadi Olímpic de Montjuïc, inaugurat el 20 de maig del 1929, ambdós construïts amb la vista posada en la idea d'organitzar els Jocs Olímpics de 1936. Respecte al programa d'actuacions, aquest fou molt variat. Va haver-hi proves d'automobilisme, aviació, atletisme (Trofeu Exposició), boxa, esgrima, futbol (amb el partit inaugural de l'estadi entre Bolton Wanderers i la Selecció Catalana), hoquei, rugbi (Espanya vs Itàlia), tir, ciclisme, hípica, bàsquet (Selecció de Barcelona enfront seleccions de ciutats estrangeres), motorisme, columbofília i natació (Campionats d'Europa a Montjuïc).

Barcelona estava molt ben col·locada de cara a l'organització dels jocs del 1936. Del 24 al 27 d'abril de 1931 s'organitzà a Barcelona el 29è congrés del comitè executiu del Comitè Olímpic Internacional però no hi va haver quòrum i finalment es decidí fer la votació per correspondència i aquesta afavorí finalment la ciutat de Berlín. Com a contrapartida, es decidí organitzar a Catalunya l'Olimpíada Popular, el mateix any 1936, reunió de competicions esportives, culturals i folklòriques. Sota la presidència honorària de Lluís Companys es creà un Comitè Català Pro Esport Popular. La inauguració era prevista pel 19 de juliol, però, ja amb molts participants a la ciutat, es va haver de suspendre per l'intent de cop d'estat del 18 de juliol encapçalat pels generals Mola, Goded i Franco. Finalment, l'Olimpíada Popular es va fer a Anvers l'any 1937 i hi van participar atletes catalans.

De la recessió a la internacionalització de l'esport català[modifica]

La Guerra Civil i la postguerra significaren una greu aturada per l'esport català. A les conseqüències pròpies de la guerra, instal·lacions esportives malmeses, esportistes i dirigents morts o exiliats, cal afegir les dificultats d'un període de postguerra, on les mancances econòmiques deixaren el món de l'esport en segon pla. Molts clubs o associacions van desaparèixer o van tenir greus dificultats per reprendre el camí. L'esport català, a més, va perdre la seva autonomia i va passar a dependre directament del govern de Madrid. Moltes Federacions Catalanes foren suprimides i substituïdes per "Comitès Regionals" depenent de la federació estatal en qüestió. Un cas especial fou la Federació Catalana de Rugbi, que era fundadora i membre de ple dret de la Internacional, i que hagué de perdre aquesta condició. A més, es crearen unes noves institucions que en molts esports monopolitzaren l'activitat esportiva, com el Frente de Juventudes, Educación y Descanso, el Sindicato Español Universitario (SEU) o la Sección Femenina. Per acabar-ho d'adobar, molts clubs van haver de canviar de nom, doncs les denominacions catalanes o estrangeres (cal tenir en compte que molts clubs tenien noms anglòfons) foren prohibides, acceptant-se només els noms en espanyol.

Els nous temps, fruit de l'evolució pròpia de la societat, portaren al creixement i a l'afebliment dels gustos dels seguidors pels diferents esports. Si durant el segle XIX, les modalitats esportives amb més puixança eren de caràcter aristocràtic, com l'esgrima, la nàutica, el tir o l'hípica, ja durant la primera meitat del segle XX, aquests foren substituïts per esports més populars, com l'atletisme, el ciclisme, el futbol, els esports de motor, la boxa o la pilota basca. Des dels anys 20, el futbol és l'esport preferit pels catalans. Aquest fet es mantindrà durant la segona meitat de segle. En canvi, esports com la boxa o la pilota aniran perdent adeptes i el seu lloc l'ocuparan esports com el basquetbol, l'handbol, l'hoquei sobre patins.

Durant els anys 50, la recuperació de l'esport a Catalunya ja és un fet. L'esport català és, a més, el capdavanter estatal en la majoria d'esports. Durant aquests anys, comença la internacionalització plena de l'esport. L'esport català comença a participar de forma activa en competicions de caràcter internacional, ja sigui pel que fa a clubs, (es comencen a disputar competicions esportives per a clubs a nivell europeu) o a nivell de seleccions (on els esportistes catalans hi participen representant a Espanya o França). El moment àlgid esportivament parlant es viu a Barcelona l'any 1955 amb la celebració dels segons Jocs del Mediterrani.

Els Jocs van desenvolupar-se del 16 al 25 de juliol de 1955. Hi van prendre part les seleccions d'Espanya, França, Itàlia, Grècia, Turquia, Síria, Líban, Egipte i Mònaco. L'organització resultà prou reeixida i mostra la suficient capacitat de la ciutat per ser seu olímpica. Les proves es disputaren a l'Estadi Olímpic, a la Piscina de Montjuïc i al Palau d'Esports, que fou construït especialment per a encabir-hi les proves de pista. Al comitè organitzador hi havia, entre d'altres, Joan Antoni Samaranch (aleshores regidor d'esports de Barcelona) i Lluís Sentís (president de la Federació Catalana de Rugbi i del CN Barcelona).

Pel que fa a l'aspecte purament esportiu, el participant més destacat fou sens dubte el gimnasta Joaquim Blume, que s'emportà sis medalles d'or i una de bronze. Però els esportistes catalans també destacaren en altres esports. Es guanyà la medalla d'or en bàsquet i hoquei herba (amb unes seleccions majoritàriament catalanes). En atletisme destacaren Tomàs Barris, Antoni Farrés, Sebastià Junqueras, Salvador Bosch i Alfons Vidal Quadras. Cases fou medalla d'argent en boxa; Peytaví bronze en salts de palanca, Duc i Rivera foren segons en rem i Balcells també fou segon en vela (flying dutchman). En hoquei patins, Espanya fou segona darrera Itàlia.

Principals impulsors i divulgadors de l'esport a Catalunya[modifica]

  • Joaquim Blume i Carreras (Barcelona, 1933-Serra de Valdemecas, Conca, 1959). És un dels millors gimnastes de l'estat espanyol de totes les èpoques. Guanyà del 1949 al 1958 tots els campionats d'Espanya i de Catalunya. El 1955 fou segon a la 1a Copa d'Europa a Gènova i campió absolut als Jocs del Mediterrani de Barcelona i 10è al campionat d'Europa de Frankfurt. El 1956 guanya el 8 Nacions a París, però no pogué participar en els Jocs de Melbourne per motius polítics. El 1957 i el 1958 guanya els campionats d'Europa a París i Viena, títol que no pogué defensar a Moscou l'any següent de nou per motius polítics. La seva gran trajectòria esportiva va ser frenada de cop en un accident d'avió el 1959.
  • Josep Canudas i Busquets (Barcelona, 1894-Friburg, 1975). Pilot d'aviació i periodista. Fou un dels impulsors de l'aeronàutica a Catalunya. L'any 1915 va participar en la fundació de l'Aero Club de Catalunya. El 1923 fundà la Penya de l'Aire i el 1924 aconseguí la creació de l'aeròdrom civil de Catalunya, l'aeròdrom Canudas. L'any 1929 creà l'Escola d'Aviació Barcelona de l'Aeròdrom Canudas.
  • Valentí Castanys i Borràs (Barcelona, 1898-Barcelona, 1965). Dibuixant i Periodista. Fou col·laborador d'un gran nombre de publicacions d'humor gràfic. Des de Xut! (1922-36), que dirigí, esdevingué un dels més grans dibuixants de la premsa esportiva catalana en el seu vessant humorístic i satíric. Posteriorment va ser director de El Be Negre (1931) i El Once (1954).
  • Guerau Garcia i Obiols (Barcelona, 1905-Barcelona, 1990). Atleta, federatiu i periodista. Considerat un dels millors marxadors de tots els temps. S'inicià a la secció d'atletisme del CADCI. Guanyà el primer Campionat de Catalunya de 30 km marxa el 1927 i des d'aleshores es convertí en el gran dominador de la marxa atlètica fins al 1943. Com a periodista col·laborà Los Deportes, La Nau, El Matí, El Mundo Deportivo i Avui. A més creà la publicació Catalunya Atlètica.[5]
  • Nemesi Ponsati i Solà (Barcelona, 1897-Barcelona, 1980). Esportista i directiu. És considerat el pare de l'atletisme català.[6] Practicà la natació i l'atletisme al CN Barcelona, essent el gran impulsor d'aquesta darrera secció. També fou president del club i de les federacions d'atletisme i natació. Creà el trofeu de l'atleta complet (1918), una competició anual organitzada pel club. També destacà en el camp de la pedagogia esportiva.[7]

Història per esport[modifica]

Esport Any[14] Primer club Principal impulsor[15] Història en detall
Hípica 1856 Círculo Ecuestre - Història de l'hípica a Catalunya
Rem 1873 Societat de Regates de Barcelona Joan Camps[16] Història del rem a Catalunya
Esgrima 1876 Sala d'Armes del Círculo Ecuestre Josep Bea Història de l'esgrima a Catalunya
Muntanyisme 1876 Associació Catalanista d'Excursions Científiques Cèsar August Torras Història del muntanyisme a Catalunya
Vela 1878 Club Nàutic de Tarragona Riccardo Millieri[17] Història de la vela a Catalunya
Ciclisme 1884 Club Velocipèdic de Barcelona Claudi de Rialp Història del ciclisme a Catalunya
Gimnàstica 1886 Club Gimnàstic de Tarragona Narcís Masferrer Història de la gimnàstica a Catalunya
Rugbi 1889 Unió Esportiva del Liceu Albert Lincou Història del rugbi a Catalunya
Joc de pilota 1893 Real Sociedad de Sport Vasco - Història del joc de pilota a Catalunya
Futbol 1898 Palamós Foot-ball Club Joan Gamper Història del futbol a Catalunya
Tennis 1899 Barcelona Lawn Tennis Ernest Witty Història del tennis a Catalunya
Automobilisme 1903 Automòbil Club de Barcelona Josep Maria Armangué Història de l'automobilisme a Catalunya
Motonàutica 1904 Reial Club Marítim Miquel Sans Història de la motonàutica a Catalunya
Tir olímpic 1905 Tiro Nacional de Barcelona Josep Maria Miró Història del tir olímpic a Catalunya
Natació i waterpolo 1907 Club Natació Barcelona Bernat Picornell Història de la natació i el waterpolo a Catalunya
Hoquei herba 1907 Barcelona Hockey Club Josep Omedes[18] Història de l'hoquei herba a Catalunya
Esports aeris 1908 Associació de Locomoció Aèria Josep Canudas Història dels esports aeris a Catalunya
Esports d'hivern 1908 Secció de muntanya del CEC Albert Santamaria Història dels esports d'hivern a Catalunya
Beisbol 1909 Iris Base-Ball Club Agustí Peris de Vargas Història del beisbol a Catalunya
Boxa 1910 Barcelona Boxing Club Ramon Larruy Història de la boxa a Catalunya
Atletisme 1912 Sport Atlètic Barcelonès Nemesi Ponsati Història de l'atletisme a Catalunya
Golf 1912 Barcelona Golf Club - Història del golf a Catalunya
Motociclisme 1913 Amateur Moto Club de Barcelona Josep Maria Armangué Història del motociclisme a Catalunya
Lluita 1913 Ateneu Enciclopèdic Popular Jaume Garcia Història de la lluita a Catalunya
Escacs 1921 Club Escacs Barcelona Plàcid Soler Història dels escacs a Catalunya
Basquetbol 1922 Laietà Basket-Ball Club Eusebi Millan Història del basquetbol a Catalunya
Billar 1928 Billar Club Barcelona Raimon Vives Història del billar a Catalunya
Hoquei patins 1929 Skating Club Catalunya Joan Antoni Samaranch Història de l'hoquei patins a Catalunya
Tennis de taula 1930 CPP Calella Ramon Farran Història del tennis de taula a Catalunya
Handbol 1932 Secció d'handbol del FC Barcelona Pere Sust Història de l'handbol a Catalunya
Piragüisme 1934 Kayak Club de Catalunya Antoni Daura[19] Història del piragüisme a Catalunya
Voleibol 1946 CD Hispano-Francès - Història del voleibol a Catalunya
Tir amb arc 1947 AE Etnografia i Folklore Eugenio-Santos Chavala Història del tir amb arc a Catalunya
Hoquei gel 1948 Club Alpí Núria Pere Dosta Història de l'hoquei gel a Catalunya
Bitlles i bowling 1950 Peña Bolística Cantabria[20] Xavier Solà Història de les bitlles i el bowling a Catalunya
Judo 1951 Club Judo Barcelona Henry Birnbaum Història del judo a Catalunya
Halterofília 1952 Centre Gimnàstic Barcelonès Jaume Figueras Història de l'halterofília a Catalunya
Corfbol 1980 Liceu Egara Antoni Jurado Història del corfbol a Catalunya
Futbol americà 1987 Badalona Dracs Pere Moliner Història del futbol americà a Catalunya

Referències[modifica]

  1. Mundo Deportivo, 27 desembre de 1906, http://hemeroteca.elmundodeportivo.es/preview/1906/12/27/pagina-2/604700/pdf.html
  2. Mundo Deportivo, 21 desembre de 1911, http://hemeroteca.elmundodeportivo.es/preview/1911/12/21/pagina-2/1394639/pdf.html
  3. La Vanguardia, 22 gener 1991, http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1991/01/22/pagina-28/33464903/pdf.html
  4. [enllaç sense format] http://hemeroteca.elmundodeportivo.es/preview/1966/04/17/pagina-10/923396/pdf.html
  5. [enllaç sense format] http://hemeroteca.elmundodeportivo.es/preview/1990/06/09/pagina-47/1216079/pdf.html
  6. [enllaç sense format] http://hemeroteca.elmundodeportivo.es/preview/1990/10/26/pagina-48/1456743/pdf.html
  7. [enllaç sense format] http://hemeroteca.elmundodeportivo.es/preview/1980/04/20/pagina-34/1404457/pdf.html
  8. [enllaç sense format] http://hemeroteca.elmundodeportivo.es/preview/1970/03/30/pagina-4/650714/pdf.html
  9. Mundo Deportivo, 7 agost de 1996, http://hemeroteca.elmundodeportivo.es/preview/1996/08/07/pagina-32/1324893/pdf.html
  10. Munytanya.net,Juli Soler i Lluís Estasen, dos excursionistes descobridors de la Val d’Aran
  11. Gran enciclopèdia catalana Juli Soler i Santaló
  12. Enciclopèdia de l’esport català, Data de revisió: 2014-10-31, Juli Soler Santaló
  13. Arrechea Rivas, Fernando «William Tarin Maurer». Olimpismo, 16-04-2012.
  14. Any de fundació del primer club (següent columna).
  15. Principal impulsor d'aquest esport. Sovint el desenvolupament d'un esport no és obra d'una sola persona. Aquesta columna no és, per tant, exhaustiva
  16. «Joan Camps Mas». Gran Enciclopèdia Catalana-Enciclopèdia de l'Esport, 31-12-2011. [Consulta: 7 setembre 2016].
  17. «Riccardo Millieri Sitjà». Gran Enciclopèdia Catalana, 29-08-2016. [Consulta: 7 setembre 2016].
  18. «Els inicis a Catalunya». Gran Enciclopèdia Catalana-Enciclopèdia de l'Esport, 30-04-2013. [Consulta: 7 setembre 2016].
  19. «Antoni Daura Solé». Gran Enciclopèdia Catalana, 13-07-2016. [Consulta: 7 setembre 2016].
  20. «Peña Bolística». Casa de Cantàbria de Barcelona. [Consulta: 7 setembre 2016].

Vegeu també[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • 100 anys d'esport català. Diari Avui. Albert Suñé i Ysamat i Josep Porter i Moix.
  • Daniel Justribó, Feminitat, Esport, Cultura. Pioneres de l'atletisme català (1921-1938), Barcelona, 2014, 366 pp.