Júpiter (planeta)

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Planeta Júpiter)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Júpiter  Símbol astronòmic de Júpiter
Cliqueu-hi per a veure'l ampliat
Aquesta imatge és de la U.S. Geological Survey. Està basada en una imatge de 1979 de la sonda Voyager 1.
Designacions
Adjectiu Jovià
Època J2000
Afeli 816.520.800 km (5,458104 UA)
Periheli 740.573.600 km (4,950429 UA)
Semieix major 778.547.200 km (5,204267 UA)
Excentricitat 0,048775
Període orbital 4,331.572 dies
11.85920 anys
Període sinòdic 398.88 dies[3]
Velocitat orbital mitjana 13.07 km/s[3]
Anomalia mitjana 18.818 °
Inclinació 1,305 °
6,09 ° a l'equador del Sol
Longitud del node ascendent 100,492 °
Argument del periàpside 275,066 °
Satèl·lits 63
Característiques físiques
Radi equatorial 71,492 ± 4 km[4][5]
11,209 Terres
Radi polar 66,854 ± 10 km[4][5]
10.517 Terres
Aplatiment 0.06487 ± 0.00015
Àrea de superfície 6.21796×1010 km²[6][5]
121,9 Terres
Volum 1.43128×1015 km³[3][5]
1321,3 Terres
Massa 1.8986×1027 kg[3]
317,8 Terres
Densitat mitjana 1.326 g/cm³[3][5]
Gravetat a la
superfície equatorial
24.79 m/s²[3][5]
2.528 g
Velocitat d'escapament 59.5 km/s[3][5]
Període de rotació sideral 9.925 h[7]
Velocitat de rotació equatorial 12.6 km/s
45,300 km/h
Obliqüitat 3.13 °[3]
Ascensió recta del pol nord 268.057 °
17 h 52 min 14 s[4]
Declinació del pol nord 64.496 °[4]
Albedo 0.343 (Bond)
0.52 (geom.)[3]
Temp. de superfície
   nivell d'1 bar
   0.1 bar
miním mitjana màxim
165 K[3]
112 K[3]
Magnitud aparent -1.6 to -2.94[3]
Diàmetre angular 29.8” — 50.1”[3]
Atmosfera[3]
Pressió superficial 20–200 kPa[8] (capa de núvols)
Alçada d'escala 27 km
Composició

89.8±2.0%
10.2±2.0%
~0.3%
~0.026%
~0.003%
0.0006%
0.0004%
Gels:

Júpiter és el planeta més gran del sistema solar i el cinquè segons la seva distància al Sol. Té un diàmetre de 142.984 km (unes 11 vegades el de la Terra). La seva òrbita se situa aproximadament a 5 UA (750 000 000 km) del Sol, entre les òrbites de Mart i Saturn. És un gegant gasós format principalment per hidrogen i heli sense una superfície interior definida. La seva característica més destacable és la Gran Taca Vermella, un enorme anticicló situat en les latituds tropicals de l'hemisferi sud.

Va ser descobert a l'antiguitat i rep el seu nom del pare dels déus de la mitologia romana, aquell al que els grecs anomenaven Zeus i els romans Júpiter.

És el planeta amb el nombre més gran de satèl·lits coneguts, amb un total de 63. Els més importants són els quatre satèl·lits galileians: , Europa, Ganimedes i Cal·listo.

Característiques físiques[modifica | modifica el codi]

Júpiter és el més massiu dels planetes del Sistema Solar. La seva massa equival a unes 310 vegades la de la Terra i a unes 2,5 vegades la suma de la masses de tots els altres planetes. Tanmateix, s'han descobert més d'un centenar de planetes extrasolars amb masses semblants o superiors a la massa de Júpiter. També té el rècord de volum (1.400 vegades el de la Terra) i és el planeta amb la velocitat de rotació més ràpida i per tant el període de rotació més curt (menys de 10 hores) cosa que dóna lloc a un lleuger aplatiment fàcilment visible des de la Terra per telescopis amateurs.

La seva atmosfera està permanentment coberta de núvols estructurats en franges horitzontals de colors rogencs. Aquests posseeixen una forta dinàmica de vents zonals amb velocitats de fins a 150 m/s i mostren un alt grau de turbulència.

Generalment, és el quart objecte més brillant del cel (després del Sol, la Lluna i Venus) encara que a vegades Mart és més brillant que Júpiter i Júpiter més brillant que Venus.

Massa[modifica | modifica el codi]

Comparació aproximada de la mida de la Terra i Júpiter amb la Gran Taca Vermella

Júpiter té una massa 2,5 vegades la massa de tots els planetes del sistema solar junts, és tan massiu que el seu baricentre amb el Sol se situa per sobre de la superfície solar a 1,068 radis solars del centre del Sol. Encara que el seu diàmetre és onze vegades més gran que el de la Terra, la seva densitat és considerablement més baixa. El volum de Júpiter és 1.321 vegades el de la Terra, tot i això només és 318 vegades més massiu.[3][9] Júpiter té un radi 0,10 vegades el radi solar,[10] i té una massa de 0,001 vegades la massa solar, fent que tinguin aproximadament la mateixa densitat.[11] La «massa de Júpiter» (MJ o MJup) s'usa habitualment com a unitat per a descriure les masses d'altres objectes, particulalrment els planetes extrasolars i nans marrons. Per això, per exemple, el planeta extrasolar HD 209458 b té una massa de 0,69 MJ, mentre COROT-7b té una massa de 0,015 MJ.[12]

Models teòrics indiquen que si Júpiter tingués més massa de la que té actualment, el planeta podria encongir-se.[13] Per canvis petits en la massa, el radi no canviaria de manera apreciable, per sobre dels 500 Massa terrestres (1,6 masses de Júpiter)[13] l'interior esdevindria tan comprimit sota l'augment de la força gravitacional que el volum del planeta començaria a disminuir a pesar de l'augment de matèria. Per això es pensa que Júpiter té el diàmetre que un planeta per la seva composició i evolució pot arribar a tenir. S'especula que Júpiter podria assolir un dels diàmetres més amplis que un planeta d'aquestes característiques i evolució pot aconseguir. El procés de reducció del volum amb augment de massa podria continuar fins que s'arribés a una combustió estel·lar, com en les nanes marrons amb una massa 50 vegades la de Júpiter. .[14] Això ha portat a alguns astrònoms a qualificar com «estrella fracassada», encara que no queda clar si els processos involucrats en la formació de planetes com Júpiter s'assemblen als processos de creació de sistemes estel·lars múltiples.

Tot i que Júpiter necessitaria una massa 75 vegades superior per cremar l'hidrogen i converti-se en una estrella, la nana vermella més petita només té un radi un 30 percent més gran que Júpiter.[15][16] A pesar d'això, Júpiter irradia més calor de la que rep del Sol. La quantitat de calor produïda dins el planeta és pràcticament igual a la radiació solar total que rep.[17] Aquesta radiació addicional es genera pel mecanisme de Kelvin–Helmholtz per contracció adiabàtica. Aquest procés produeix un encongiment del planeta d'uns 2 cm per any.[18] Quan es formà el planeta, Júpiter era molt més calent i tenia el doble del diàmetre actual.[19]

Atmosfera[modifica | modifica el codi]

L'atmosfera de Júpiter està composta bàsicament per hidrogen (90%) i heli (10%) en nombre d'àtoms i 75%/24% en massa, amb l'1% restant format per altres substàncies. Les capes interiors de l'atmosfera contenen materials més densos donant una distribució de 71%/24%/5%, respectivament. L'atmosfera conté quantitats significatives de metà, amoníac, deuteri, età, vapor d'aigua i «roca» i traces de carboni, sulfur d'hidrogen, neó, oxigen, fosfina i sofre.

La capa de núvols superior està formada probablement per cristalls d'amoníac congelat. El color rogenc ve donat per algun tipus d'agent colorant desconegut encara que se suggereixen compostos de sofre o fòsfor. Per davall dels núvols visibles Júpiter posseeix molt possiblement núvols més densos d'un compost químic format per amoníac, hidrosulfur d'amoni (NH4SH). A una pressió entorn de 5-6 bars existeix possiblement una capa encara més densa de núvols d'aigua. Una de les proves de l'existència dels núvols la constituïxen l'observació de descàrregues elèctriques compatibles amb tempestats profundes a estos nivells de pressió. Les tempestes convectives poden a vegades estendre's des dels 5 bars fins als 300-500 mbar, uns 150 km en vertical.

Venus (dreta) i Júpiter (esquerra) en una fotografia feta amb un petit instrument el març de 2012.

Bandes i zones[modifica | modifica el codi]

L'atmosfera de Júpiter està dividida en cinturons foscos anomenats «bandes» i regions clares anomenades «zones», tots ells en la direcció dels paral·lels. Les bandes i zones delimiten un sistema de corrents de vents alternants en direcció amb la latitud i en general de gran intensitat, per exemple, els vents a l'equador bufen a velocitats entorn de 100 m/s (360 km/h). En la Banda Equatorial Nord, els vents poden arribar a bufar a 150 m/s (540 km/h).

La Gran Taca Vermella[modifica | modifica el codi]

Júpiter té una enorme formació meteorològica en la seva atmosfera anomenada la Gran Taca Vermella. És fàcilment observable pels telescopis dels astrònoms aficionats donades les seves grans dimensions, el doble del diàmetre de la Terra. El científic anglès Robert Hooke va observar fa més de 300 anys una gran formació meteorològica que podria ser la Gran Taca Vermella. Meteorològicament, la Gran Taca vermella és un enorme anticicló molt estable en el temps. Els vents en la perifèria del vèrtex tenen una intensitat pròxima als 400 km/h.

Estructura interna[modifica | modifica el codi]

En l'interior del planeta l'hidrogen i l'heli es comprimeixen progressivament. L'hidrogen molecular es comprimeix de tal manera que es transforma en un líquid de caràcter metàl·lic a profunditats d'uns 10.000 km respecte a la superfície. Més avall s'espera l'existència d'un nucli rocós format principalment per materials gelats. L'existència de les diferents capes ve determinada per l'estudi del potencial gravitatori del planeta mesurat per les diferents sondes espacials. D'existir el nucli intern provaria la teoria de formació planetària a partir d'un disc de planetesimals. Júpiter és tan massiu que encara no s'ha alliberat de la calor acumulada en la seva formació i posseïx per tant una important font interna de calor que ha sigut mesurada de manera precisa i equival a 5,4 W/m2. Açò significa que l'interior del planeta està mesclat de manera eficaç almenys fins nivells pròxims als núvols d'aigua a 5 bars.

Magnetosfera[modifica | modifica el codi]

Article principal: Magnetosfera de Júpiter

Júpiter té una magnetosfera extensa i de molta intensitat. El camp magnètic de Júpiter és l'estructura de major mida en el sistema solar: podria veure's des de la Terra ocupant un espai equivalent al de la Lluna plena a pesar d'estar molt més lluny. Les partícules carregades són capturades pel camp magnètic jovià i conduïdes cap a les regions polars on produïxen impressionants aurores. Per un altre costat les partícules expel·lides pels volcans de la lluna formen un bou de rotació en què el camp magnètic atrapa material addicional que és conduït a través de les línies de camp sobre l'atmosfera superior del planeta.

Les sondes Pioneer 10 i Pioneer 11 van confirmar l'existència del camp magnètic jovià i la seva intensitat, més de 10 vegades superior al terrestre i contenint més de 20.000 vegades l'energia associada al camp terrestre. Les Pioneer van descobrir que l'ona de xoc de la magnetosfera joviana s'estén a 26 milions de quilòmetres del planeta amb la cua magnètica estenent-se més enllà de l'òrbita de Saturn.

Les variacions del vent solar originen ràpides variacions en la grandària de la magnetosfera. Aquest aspecte va ser estudiat per les sondes Voyager 1 i Voyager 2. També es va descobrir que àtoms carregats eren expulsats de la magnetosfera joviana amb gran intensitat i eren capaços d'aconseguir l'òrbita de la Terra. També es van trobar corrents elèctrics fluint de Júpiter a algunes de les seues llunes, particularment i també en menor grau Europa.

Satèl·lits[modifica | modifica el codi]

Article principal: Satèl·lits de Júpiter

Els quatre grans satèl·lits de Júpiter van ser descoberts per Galileu Galilei l'any 1610, raó per la qual se'ls anomena satèl·lits galileians. Van ser els primers satèl·lits a ser descoberts, a part de la Lluna és clar. El descobriment d'estos satèl·lits va constituir un punt d'inflexió en la llarga disputa entre el sistema geocèntric i el copernicà (heliocèntric). En aquest últim era molt més fàcil explicar el moviment i la pròpia existència d'uns objectes que clarament no giraven al voltant de la Terra.

Satèl·lits galileians de Júpiter
Nom Diàmetre (km) Massa (kg) Radi
orbital
(km)
Període
orbital
(dies)
3.643 8,93·1022 421.800 1,769
Europa 3.122 4,80·1022 671.100 3,551
Ganimedes 5.262 1,48·1023 1.070.400 7,155
Cal·listo 4.821 1,08·1023 1.882.700 16,689

Les observacions des de telescopis terrestres i les diferents sondes espacials que han passat prop de Júpiter han ampliat el nombre total de satèl·lits coneguts fins a 63, 48 dels quals ja tenen nom definitiu. Els satèl·lits de Júpiter reben els seus noms d'amants del déu Zeus (Júpiter) de la mitologia grega. Des dels temps de Galileu i fins a mitjan segle XX, se'ls denominava per nombres romans segons el seu ordre de proximitat al planeta.

Aquests són els noms dels 48 satèl·lits de Júpiter que ja tenen nom definitiu: Adrastea, Etna, Amaltea, Ananké, Aedea, Ars, Autònoe, Caldona, Cale, Càlice, Cal·lícore, Cal·lírroe, Cal·listo, Carme, Carpo, Cilene, Elara, Erínome, Euante, Eucèlade, Eupòria, Eurídome, Europa, Ganímedes, Harpàlice, Hegèmone, Hèlice, Hermipe, Himàlia, , Isònoe, Leda, Lisitea, Megaclite, Metis, Mnemea, Ortòsia, Pasífae, Pasítea, Praxídice, Sinope, Sponde, Taígete, Tebe, Telxínoe, Temisto, Tíone, Iocasta i uns altres 15 que no tenen encara nom definitiu.

Sistema d'anells[modifica | modifica el codi]

Júpiter posseeix un tènue sistema d'anells que va ser descobert per la sonda Voyager 1 el 1979. Els anells són inestables a escales de temps d'uns 1000 anys pel que estos han de ser contínuament regenerats, potser per l'impacte de micrometeorits amb els satèl·lits de Júpiter. Hi ha un anell principal i dos anells més tènues cap a l'exterior denominats anells de Gossamer. En l'interior de l'anell principal hi ha un halo de material difús. Els anells pareixen estar compostos de partícules fosques de pols.

Formació[modifica | modifica el codi]

Les teories de formació del planeta són de dos tipus: formació a partir d'un nucli de gels d'una massa entorn de 10 vegades la massa terrestre capaç d'atraure i acumular el gas de la nebulosa protosolar o formació primerenca per col·lapse gravitatori directe. Ambdós models tenen implicacions molt distintes per als models generals de formació del sistema solar i dels sistemes de planetes extrasolars.

Exploració espacial[modifica | modifica el codi]

Article principal: Exploració de Júpiter

Júpiter ha sigut visitat per diverses missions espacials de la NASA. Les missions Pioneer 10 i Pioneer 11 van realitzar una exploració preliminar amb sobrevols del planeta en els anys 70. Les missions Voyager 1 i Voyager 2 van visitar Júpiter el 1979 revolucionant el coneixement que es tenia del planeta i les seves llunes i descobrint també el seu sistema d'anells. El 1995, la missió Galileu que constava d'una sonda i un orbitador va iniciar una exploració del planeta de 7 anys. Al desembre de l'any 2000 la missió espacial Cassini-Huygens va realitzar un sobrevol llunyà de Júpiter en el seu viatge amb destí a Saturn.

Interacció amb el Sistema Solar[modifica | modifica el codi]

Juntament amb el Sol, la influència gravitacional de Júpiter ha ajudat a donar forma al Sistema Solar. Les òrbita de la majoria de planetes del sistema solar es troben més a prop al pla orbital de Júpiter que al pla equatorial solar (Mercuri és l'únic planeta més a prop de l'equador solar en la inclinació orbital), els buits de Kirkwood en el cinturó d'asteroides són em la seva majoria deguts a Júpiter, i el planeta pot haver estat responsable del Bombardeig Intens Tardà de la història de l'interior del Sistema Solar.[20]

Aquest diagrama mostra els asteroides troians de l'òrbita de Júpiter, així com el cinturó d'asteroides.

A més de les seves llunes, el camp gravitatori de Júpiter controla nombrosos asteroides que s'han anat assentant a les regions dels punts de Lagrange precedint i seguint Júpiter en la seva òrbita al voltant del Sol. Són coneguts com els asteroides troians, i estan dividits entre «grec» i «troians», commemorant els bàndols de la Ilíada. El primer d'aquests, 588 Achilles, va ser descobert per Max Wolf el 1906; se n'han descobert més de dos mil.[21] El més gran és el 624 Hektor.

Júpiter ha estat anomenat l'aspiradora del Sistema Solar,[22] a causa del seu immens pou gravitatori i la ubicació a prop de l'interior del Sistema Solar. Rep els impactes més freqüents de cometes d'entre dels planetes del Sistema Solar.[23] Durant molt de temps s'havia cregut que el planeta havia fet de refugi dels planetes interiors, resguardant-los dels impactes de cometes. No obstant això, simulacions informàtiques recents suggereixen que la presència de Júpiter no causa un decreixement net en el nombre de cometes que arriben a l'interior del Sistema Solar, ja que la gravetat de Júpiter pertorba les òrbites dels cometes en el mateix grau, aproximadament, d'atracció que de repulsió.[24]

La majoria de cometes de curt període pertanyen a la família de Júpiter definida com a cometes amb semieixos majors més petits que els de Júpiter. La família de cometes de Júpiter es creu que es van formar en el cinturó d'astroides fora de l'òrbita de Neptú. Durant les trobades amb Júpiter les seves òrbites són pertorbades, adquirint un període més petit i llavors arrodonides per la interacció gravitacional regular amb el Sol i Júpiter.[25]

Impacte del cometa SL9[modifica | modifica el codi]

Imatge de les restes d'un dels impactes del cometa Shoemaker-Levy 9 en l'atmosfera de Júpiter capturada pel Telescopi Espacial Hubble.
Vegeu també: Impactes de l'SL9

Entre el 16 i el 22 de juliol de 1994, vint fragments del cometa Shoemaker-Levy 9 van impactar contra l'atmosfera de Júpiter. Aquest fet va ser aprofitat per obtenir informació sobre la composició d'elements del planeta. El cometa havia estat disgregat per les forces de marea degudes a l'acció de la gravetat de Júpiter durant un pas anterior del cometa per les proximitats del planeta.

Possibilitat de vida[modifica | modifica el codi]

El 1953, l'experiment d'Urey-Miller va demostrar que una combinació de descàrregues elèctriques i els composts químics existents en l'atmosfera primordial de la Terra podria formar composts orgànics (incloent-hi aminoàcids) que podrien servir com a blocs constructors de la vida. L'atmosfera simulada incloïa aigua, metà, amoníac i hidrogen molecular; tot de molècules que encara es troben a l'atmosfera de Júpiter. Tanmateix, aquesta té una potent circulació vertical d'aire, que podria deplaçar aquests compostos químics a les regions més internes. Les altes temperatures presents a aquesta zona trencarien aquestes molècules, cosa que faria impossible la formació de vida.[26]

Es considera altament improbable que hi hagi cap vida semblant a la terrestre a Júpiter, ja que hi ha una quantitat molt petita d'aigua a l'atmosfera i l'única superfície sòlida és el nucli i es troba a una gran profunditat, sota una extraordinària pressió atmosfèrica. Tanmateix, el 1976, abans de les missions Voyager, es va fer la hipòtesi que una vida basada en l'amoníac- o l'aigua- podria evolucionar en l'atmosfera de Júpiter. Aquesta hipòtesi estava fonamentada en l'ecologia dels oceans terrestres en què al cim hi ha plàncton fotosintètic, peixos a nivells més baixos menjant-se aquestes criatures, i depredadors marins que cacen els peixos.[27][28]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bagenal, F.; Dowling, T. E.; McKinnon, W. B. (editors). Jupiter: The planet, satellites, and magnetosphere. Cambridge: Cambridge University Press, 2004. ISBN 0521818087. 
  • Beebe, Reta. Jupiter: The Giant Planet. Second. Washington, D.C.: Smithsonian Institution Press, 1996. ISBN 1560986859. 

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Yeomans, Donald K. «HORIZONS System». NASA JPL, 2006-07-13. [Consulta: 2007-08-08]. — At the site, go to the «web interface» then select «Ephemeris Type: ELEMENTS», «Target Body: Jupiter Barycenter» and «Center: Sun».
  2. Orbital elements refer to the barycenter of the Jupiter system, and are the instantaneous osculating values at the precise J2000 epoch. Barycenter quantities are given because, in contrast to the planetary centre, they do not experience appreciable changes on a day-to-day basis from to the motion of the moons.
  3. 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 3,13 3,14 Williams, Dr. David R. «Jupiter Fact Sheet». NASA, 16 novembre 2004. [Consulta: 2007-08-08].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 Seidelmann, P. Kenneth. «Report of the IAU/IAGWorking Group on cartographic coordinates and rotational elements: 2006». Celestial Mechanics and Dynamical Astronomy, 90, 2007, pàg. 155–180. DOI: 10.1007/s10569-007-9072-y [Consulta: 28 agost 2007].
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 Es refereix al nivell d'un bar de pressió atmosfèrica
  6. NASA: Solar System Exploration: Planets: Jupiter: Facts & Figures
  7. Seidelmann, P. K.; Abalakin, V. K.; Bursa, M.; Davies, M. E.; de Burgh, C.; Lieske, J. H.; Oberst, J.; Simon, J. L.; Standish, E. M.; Stooke, P.; Thomas, P. C. «Report of the IAU/IAG Working Group on Cartographic Coordinates and Rotational Elements of the Planets and Satellites: 2000». HNSKY Planetarium Program, 2001. [Consulta: 2007-02-02].
  8. Anonymous. «Probe Nephelometer». Galileo Messenger. NASA/JPL, 6, March 1983 [Consulta: 12 febrer 2007].
  9. Eric, Burgess. «By Jupiter: Odysseys to a Giant» (en anglès). Columbia University Press [New York], 1982.
  10. Frank H., Shu. «The physical universe: an introduction to astronomy» (en anglès). University Science Books, 1982, pàg. 426.
  11. Davis, Andrew M.; Turekian, Karl K.. «Meteorites, comets, and planets» (en anglès). Elsevier, 1, 2005, pàg. 624.
  12. Error en el títol o la url.Jean Schneider. «» (en anglès), 2009-10-01.
  13. 13,0 13,1 Seager, S.; Kuchner, M.; Hier-Majumder, C. A.; Militzer, B.. «Mass-Radius Relationships for Solid Exoplanets» (en anglès). The Astrophysical Journal, 669, 2, 2011-02-18, pàg. 1279–1297. arXiv: 0707.2895. DOI: 10.1086/521346.
  14. Guillot, Tristan. «Interiors of Giant Planets Inside and Outside the Solar System» (en anglès). Science, 286, 5437, 2007-08-28, pàg. 72–77. DOI: 10.1126/science.286.5437.72. PMID: 10506563.
  15. Burrows, A.; Hubbard, W. B.; Saumon, D.; Lunine, J. I.. «An expanded set of brown dwarf and very low mass star models» (en anglès). Astrophysical Journal, 406, 1, 1993, pàg. 158–71. Bibcode: 1993ApJ...406..158B. DOI: 10.1086/172427.
  16. Didier, Queloz. «VLT Interferometer Measures the Size of Proxima Centauri and Other Nearby Stars» (en anglès). European Southern Observatory, 19 novembre 2002.
  17. Linda T., Elkins-Tanton. «Jupiter and Saturn» (en anglès). Chelsea House [Nova York], 2006.
  18. Guillot, T.; Stevenson, D. J.; Hubbard, W. B.; Saumon, D.. «Jupiter: The Planet, Satellites and Magnetosphere» (Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF) (en anglès). Cambridge University Press. Bagenal, F.; Dowling, T. E.; McKinnon, W. B, 2004.
  19. Bodenheimer, P.. «Calculations of the early evolution of Jupiter» (en anglès). Icarus, pàgina=319–25, 3, 1974, pàg. 319. Bibcode: 1974Icar...23..319B. DOI: 10.1016/0019-1035(74)90050-5.
  20. Kerr, Richard A.. «Did Jupiter and Saturn Team Up to Pummel the Inner Solar System?». Science, 306, 5702, 2004, pàg. 1676. DOI: 10.1126/science.306.5702.1676a. PMID: 15576586 [Consulta: 28 agost 2007].
  21. Llista de Troians de Júpiter
  22. Lovett, Richard A.. «Stardust's Comet Clues Reveal Early Solar System». National Geographic News, 15 desembre 2006 [Consulta: 8 gener 2007].
  23. Nakamura, T.; Kurahashi, H.. «Collisional Probability of Periodic Comets with the Terrestrial Planets: An Invalid Case of Analytic Formulation». Astronomical Journal, 115, 2, 1998, pàg. 848–854. DOI: 10.1086/300206 [Consulta: 28 agost 2007].
  24. Heward, Anita. «Jupiter: Friend or Foe?». Europlanet Commission, 17 agost 2007. [Consulta: 2007-08-28].
  25. Quinn, T.; Tremaine, S.; Duncan, M.. «Planetary perturbations and the origins of short-period comets». Astrophysical Journal, Part 1, 355, 1990, pàg. 667–679. DOI: 10.1086/168800 [Consulta: 17 febrer 2007].
  26. Heppenheimer, T. A. «Colonies in Space, Chapter 1: Other Life in Space». National Space Society, 2007. [Consulta: 2007-02-26].
  27. «Life on Jupiter». Encyclopedia of Astrobiology, Astronomy & Spaceflight. [Consulta: 2006-03-09].
  28. Sagan, C.; Salpeter, E. E.. «Particles, environments, and possible ecologies in the Jovian atmosphere». The Astrophysical Journal Supplement Series, 32, 1976, pàg. 633–637. DOI: 10.1086/190414.
  • The New Solar System, J.K. Beatty, C. Collins Petersen i A. Chaikin, Cambridge University Press i Sky Publishing Corporation, ISBN 0-933346-86-7 (1999).
  • The Giant Planet Júpiter, J.H. Rogers, Cambridge University Press, ISBN 0-521-41008-8 (1995).
  • Júpiter : The Planet, Satellites and Magnetosphere, Ed. F. Bagenal, T.E. Dowling, W.B. McKinnon, D. Jewitt, C. Murray, J. Bell, R. Lorentz, F. Nimmo, Cambridge University Press (2004).

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]