Vés al contingut

Joan Oliver i Sallarès: diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Exploració interactiva de l'historial
← Edició anteriorEdició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
Línia 146: Línia 146:
* ''Obres completes. Versions de teatre''. Barcelona: Proa, vol. III, 1989.
* ''Obres completes. Versions de teatre''. Barcelona: Proa, vol. III, 1989.
* ''Obres completes de Joan Oliver''. Obres en prosa. Barcelona: Proa, vol. IV, 1999.
* ''Obres completes de Joan Oliver''. Obres en prosa. Barcelona: Proa, vol. IV, 1999.

=== ''Corrandes d'exili'' ===
''Corrandes d'exili'' és un dels [[poemes]] més coneguts<ref>{{ref-web|url=http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20110620/54172964229/una-nit-de-lluna-plena.html|títol= Una nit de lluna plena|editor=[[La Vanguardia]]|data= 20/06/2011}}{{es}}</ref><ref>{{ref-web|url=http://www.ara.cat/cultura/poesia_catalana_4_634776519.html|títol=Escull els millors versos de la poesia catalana entre 20 finalistes|editor=[[Diari Ara]]|data=26/01/2012}}</ref> de Pere Quart, que comença amb els [[vers]]os "''Una nit de lluna plena tramuntàrem la carena, lentament, sense dir re…''". El poema inicia el quart [[capítol literari|capítol]] del [[poemari]] ''Saló de tardor'',<ref>{{ref-web|url=http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/literatura/poesia/exili/pantalla6.htm|títol= Poema Corrandes d'exili|editor=[[Edu365.cat]]}}</ref> publicat per l'[[autor]] el [[1947]] a [[Santiago de Xile]], on aleshores estava [[exili]]at.<ref>{{Ref-llibre |cognom= Oliver |nom= Joan |cognom2= Sallarès|títol= [[Saló de tardor]] |editorial= [[Edicions Proa]] |data= 1985 |isbn= 84-7588-078-9}}</ref> El poema versa sobre els republicans que hagueren d'exiliar-se el 1939 després de la seva derrota durant la [[guerra civil espanyola]] i es considera un poema molt relacionat amb l'autor, ja que ell mateix va haver de fugir exiliat, en haver mostrat suport explícit al [[bàndol republicà]]. Corrandes d'exili està estructurat en vuit [[estrofes]] de versos heptasíl·labs ([[art menor]]), alternats en quintets i quartets. La rima és [[Rima consonant|r]]<nowiki/>egular.<ref>{{ref-llibre|títol=Antologia de poesia catalana a cura d'Isidor Cònsul i Llorenç Soldevila|pàgines=212-214|lloc=Barcelona|editorial=Proa|any=2008|isbn=9788484378099|edició=13a ed.}}</ref> Un dels motius que ha fet que aquest poema esdevingui [[Popularitat|popular]] és que artistes com [[Ovidi Montllor]] (dins del disc ''[[A Alcoi]]'', 1974), [[Lluís Llach]] (dins del disc ''[[T'estimo]]'', 1984), [[Sílvia Pérez Cruz]] (adaptant la versió de Lluís Llach) han musicat aquest poema o el grup [[Pomada (grup)|Pomada]] a ''el disc 1 de pomada'' (2000).<ref>{{ref-web|url=http://www.escriptors.cat/autors/oliverj/obra.php|títol=Obra de Pere Quart. Discografia|editor=Escriptors.cat}}</ref>


=== ''Allò que tal vegada s'esdevingué'' ===
=== ''Allò que tal vegada s'esdevingué'' ===

Revisió del 07:57, 22 feb 2016

Plantilla:Infotaula personaJoan Oliver i Sallarès

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement29 novembre 1899 Modifica el valor a Wikidata
Sabadell (Vallès Occidental) Modifica el valor a Wikidata
Mort18 juny 1986 Modifica el valor a Wikidata (86 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri de Sabadell Modifica el valor a Wikidata
President del PEN català
1973 – 1976
← Josep Vicenç Foix i Mas – Josep Palau i Fabre → Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ResidènciaSabadell Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciópoeta, dramaturg, escriptor Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènerePoesia i teatre Modifica el valor a Wikidata
MovimentAvantguardisme Modifica el valor a Wikidata
Nom de plomaPereQuart Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm2459104 Musicbrainz: a1ca866e-868c-4a99-839b-27509faf8449 Find a Grave: 10911747 Modifica el valor a Wikidata

Joan Oliver i Sallarès (Sabadell, 29 de novembre de 1899 - Barcelona, 18 de juny de 1986), que emprà com a poeta el pseudònim Pere Quart, fou un poeta, dramaturg, narrador, traductor i periodista català, considerat un dels poetes i dramaturgs més destacats de la literatura catalana del segle XX.[1]

Biografia

Joan Oliver i Sallarès va néixer el 29 de novembre de 1899 al número 8 del carrer del Jardí de Sabadell, en el si d'una destacada família de la burgesia industrial sabadellenca: El seu besavi era Pere Oliver, alcalde de Sabadell i un dels fundadors de la Caixa d'Estalvis de Sabadell. El seu avi era Joan Sallarès i Pla, un dels impulsors de Foment del Treball a les acaballes del segle XIX.[1]

Joan Oliver va ser el quart d'onze germans, d'aquí ve el cognom del seu pseudònim, dels quals en va ser l'únic supervivent. Va estudiar als Escolapis de Sabadell i posteriorment, entre 1916 i 1921, Dret i Filosofia a la Universitat de Barcelona. Amb vint anys ja tenia les dues carreres acabades. L'any 1919 va crear el Grup de Sabadell amb el novel·lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols. En aquest grup es combinà la influència de l'avantguardisme[2] amb l'humorisme més local i el gust pel rigor i l'obra ben feta d'herència noucentista, amb un estil provocador i rebel que rebutja la burgesia.[1]

El 1923 va començar a publicar poemes i altres textos al Diari de Sabadell. El 1928 va publicar el seu primer llibre de prosa, Una tragèdia a Lil·liput. El 1934 va publicar el seu primer poemari, Les decapitacions, ja sota el pseudònim de Pere Quart.[1]

Guerra Civil i exili

Durant la Guerra Civil Espanyola es va comprometre políticament amb el bàndol republicà. Va ser nomenat president de l'Associació d'Escriptors Catalans, filial de la Unió General de Treballadors i fou autor de la lletra de l'himne de l'Exèrcit Popular Català.

A més va convertir-se en cofundador i cap de publicacions de la Institució de les Lletres Catalanes, depenent de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Fou un dels organitzadors del Servei de Biblioteques al Front. Tot això significà una ruptura definitiva amb el seu passat burgès i el naixement d'un fort compromís polític, ètic i social. En aquest context creà Oda a Barcelona (de clara tendència nacionalista i revolucionària) i l'obra teatral La fam (on es plantegen els problemes de la revolució que intentaven portar endavant els comunistes i els anarquistes).[1]

Al final de la guerra, la Generalitat Republicana li va encomanar la tasca d'evacuar els intel·lectuals. Acabada la guerra s'exilià primer a França, on va viure un temps amb altres escriptros al castell de Roissy-en-Brie i posteriorment a Saint-Cyr-sur-Morin. Posteriorment s'embarcà al vaixell Florida amb altres refugiat amb direcció a Buenos Aires i s'establí definitivament a Santiago de Xile, on va fundar –amb Xavier Benguerel– l'editorial El Pi de les Tres Branques i on hi va viure vuit anys. Durant l'exili, va continuar la seva tasca d'intel·lectual compromès amb el seu temps i amb el seu país. Va col·laborar amb la revista Catalunya (editada a Buenos Aires) i va dirigir Germanor (editada a Xile),[3] combinant-ho amb d'altres oficis efímers.

Resistència i Vacances pagades

El 1948 tornà a Barcelona, on el franquisme era caracteritzat per l'autoritarisme i la repressió. Poc després d'arribar la policia va regirar casa seva, li va ser retirat el passaport i va ser empresonat dos mesos i mig a la presó Model de Barcelona. Poc després la seva dona Conxita Riera va morir de leucèmia. És durant aquest període que escriu Saló de tardor i Terra de naufragis, combinant-ho amb la traducció d'obres de teatre i treballant a la impremta familiar. Va traduir i adaptar obres de diversos autors, com per exemple Anton Txékhov, Bernard Shaw, Samuel Beckett o Bertolt Brecht, entre altres. Tres anys més tard va rebre el Premi del President de la República Francesa als jocs florals de París per la traducció al català d'El misantrop de Molière. El 1955 va començar a treballar dirigint una col·lecció de novel·la catalana a l'editorial Aymà.

Posteriorment va col·laborar a la fundació de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona i es va casar en segones núpcies. Les seves obres com a dramaturg no obtenen l'èxit esperat. Una de les seves obres més reeixides d'aquest període és Ball robat.[1]

El 1959 aparegué la seva obra més emblemàtica, Vacances pagades (Premi Lletra d'Or, 1962). És una obra escèptica i sarcàstica, on es mostra el seu gran compromís amb la realitat social i política del país. Joan Oliver fa una crítica forta al capitalisme, a la societat de consum i al règim franquista. L'obra va esdevenir un referent per a tota una generació de poetes, que farien seu aquest estil de poesia social.[1]

Progressivament va anar guanyant notorietat pública, com a figura contestatària del règim i símbol de la lluita antifranquista. Va participar activament en actes com La Caputxinada, fins que el 1970 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i va fer el discurs de cloenda del Primer Festival Popular de Poesia Catalana celebrat el 25 d'abril al Gran Price de Barcelona, també conegut com el Price dels poetes.

Restabliment de la democràcia

Amb la mort del dictador i l'entrada de la democràcia es va mostrar especialment disgustat amb la classe política dominant, tant que l'any 1982 va rebutjar la Creu de Sant Jordi. També va promoure una de les primeres reivindicacions dels escriptors professionals, ja que després d'anys d'haver dirigit la direcció literària d'Edicions Proa, es va quedar sense prestació per jubilació. Va ser molt crític amb la postura còmoda que havia agafat el sector cultural i polític després del restabliment democràtic a Catalunya. Va morir a Barcelona el 19 de juny de 1986 i va ser enterrat –d'amagat de tothom i amb la complicitat del metge– a la seva ciutat natal, Sabadell, seguint els seus desigs.[4]

Llegat

Amb motiu del centenari del seu naixement, el 1999 es van tornar a representar algunes de les seves peces o traduccions dramàtiques. Entre d'altres, Lluís Pasqual va dirigir al Teatre Lliure de Barcelona la seva traducció de Tot esperant Godot, de Samuel Beckett. Pere Planella va dirigir Això guixa, al Mercat de les Flors de Barcelona, i Carlota Subirós va dirigir Joan Oliver, al Teatre Nacional de Catalunya.[1]

Alguns dels seus poemes han estat musicats per cantautors com Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Raimon i Ovidi Montllor, la qual cosa ha donat major projecció popular a la seva figura.

Obra

Creador d'una obra molt diversa, la seva poesia té influències del realisme amb un to escèptic, influenciat pels efectes de la Guerra civil espanyola i el posterior exili familiar. El seu estil narratiu està clarament marcat per la ironia contra totes les convencions establertes.[1]

Teatre

  • Gairebé un acte o Joan, Joana i Joanet, 1929
  • Una mena d'orgull, 1931
  • Cataclisme, 1935 Barcelona. El Nostre Teatre, 1935 / Barcelona: Randez, 1935.
  • El 30 d'abril, 1935
  • Allò que tal vegada s'esdevingué, Barcelona: La Rosa dels Vents, 1936 / Barcelona: Aymà, 1970 / Barcelona: Edicions 62, 1987 / Terrassa: Centre d'Art Dramàtic del Vallès, 1996 / Barcelona: Educaula, 2010.
  • Cambrera nova, 1937
  • La fam Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 1938 / Barcelona: Aymà, 1975 / Barcelona: Proa, 2003. estrenada al Teatre Poliorama de Barcelona)
  • L'amor deixa el camí ral, 1947
  • Quasi un paradís, 1951
  • La barca d'Amílcar, 1958
  • Ball robat, 1958
  • Primera representació, 1959
  • Tercet en Re, El Pont, núm. 13, 1959.
  • Tres comèdies. Barcelona: Selecta, 1960.
  • Noè al port d'Hamburg, 1966.
  • Quatre comèdies en un acte. Barcelona: Aymà, 1970.
  • Vivalda i l'Àfrica tenebrosa i Cambrera nova, 1970.
  • El roig i el blau, 1985.
  • Trenta d'abril, 1987.
  • Ball robat de Joan Oliver (i altres). Barcelona: Edicions 62 / La Caixa, 1995.
  • Ball robat [intr. Helena Mesalles]. Barcelona: Proa, 1995 / [intr. Francesc Foguet i Boreu]. Barcelona: Proa, 2005.
  • Ball robat seguit d'Escena d'alcova [cur. Lluís Busquets i Garabulosa]. Barcelona: La Magrana, 1996.
  • Això guixa, 1999.
  • Ària del Diumenge, 1999.

Poesia

  • Les decapitacions. Sabadell: Contraban, 1934 / Barcelona: Proa, 1978 / Madrid: Bruño, 1993.
  • Oda a Barcelona. Barcelona: Comissariat de Propaganda, 1936.
  • Bestiari. Barcelona: Departament de Cultura, 1937 / Barcelona: Proa, 1969 (4a ed.) / Barcelona: Edicions 62, 1989.
  • Saló de tardor. Santiago de Xile: El Pi de les Tres Branques, 1947 / Barcelona: Proa, 1983.
  • Poesia de Pere Quart. Barcelona: Aymà, 1949.
  • Terra de naufragis. Barcelona: Proa, 1956.
  • Vacances pagades. València: Diputació de València, 1961 / Barcelona: Proa, 1972.
  • Dotze aiguaforts i un autoretrat de Josep Granyer. Barcelona: Monografies de la Rosa Vera, 1962.
  • Obra de Pere Quart. Barcelona: Fontanella, 1963.
  • Circumstàncies. Barcelona: Proa, 1968.
  • Quatre mil mots. Barcelona: Proa, 1977.
  • Poesia empírica. Barcelona: Proa, 1981.
  • Poemes escollits. Barcelona: Edicions 62 / La Caixa, 1983.
  • Refugi de versos. Barcelona: Proa, 1987.
  • Antologia. Barcelona: Proa, 1982 / Barcelona: Barcanova, 1993 / Barcelona: Diputació de Barcelona, 1996.
  • Els millors poemes. Barcelona: Columna, 1998
  • Pingüí (poesia infantil i juvenil). Barelona: Cruïlla, 2004.

Narrativa breu

  • Una tragèdia a Lil·liput. Sabadell: Fundació La Mirada, 1928.
  • Contraban. Barcelona: La Rosa dels Vents, 1937.
  • Biografia de Lot i altres proses. Barcelona: Fontanella, 1963 / Barcelona: La Magrana, 1983.
  • Dos textos. Barcelona: Cafè Central, 1999.
  • Tres contes. Sabadell: Fundació La Mirada, 2002.

Traduccions

Crítica literària o assaig

  • El mestre Fabra, recordat. Barcelona: [s.n.], 1969.
  • Francesc Trabal, recordat. Sabadell: Fundació La Mirada, 1999.
  • Notícia biogràfica d'Armand Obiols. Sabadell: Fundació La Mirada, 1999.
  • Pròlegs

Discografia

  • L'oriol (Remei Margarit). Barcelona: Edigsa, 1963.
  • Romanço del fill de vidua (Els tres tambors). Belter, 1966.
  • La croada (Núria Espert). Dins: Poetes catalans contemporanis. Madrid: Discos Aguilar GDE 10-112, 1966.
  • El burgès (Francesc Pi de la Serra). Barcelona: Edigsa, 1967.
  • Oda a Barcelona (Núria Espert). Barcelona: Edigsa, 1967.
  • Poesia de Pere Quart: dotze poemes dits per l'autor. Barcelona: Edigsa, 1968.
  • Cançó lirona / Vaca suïssa (Tricicle). Concèntric, 1970.
  • Bestiari (La Trinca). Barcelona: Edigsa, 1972.
  • Una vaca amb un vedellet en braços (Raimon). Dins: T'adones, amic?. París: Le Chant du Monde CDX 74523, 1974.
  • Corrandes d'exili (Ovidi Montllor). Dins: A Alcoi, 1974.
  • Decapitació XII (Ramon Muntaner). Dins: Cròniques, 1977.
  • Un ase considera el globus terraqüi (Celdoni Fonoll). Dins: He heretat l'esperança, 1978.
  • Assaig de plagi a la taverna (Celdoni Fonoll). Dins: Traginer de cançons, 1981.
  • Diversos poemes (Celdoni Fonoll). Dins: Recital 1000, 1984.
  • Infants (Joan Manuel Serrat). Dins: Fa 20 anys que tinc 20 anys, 1984.
  • Corrandes d'exili (Lluís Llach). Dins: T'estimo. Barcelona: Ariola, 1984.
  • Utopia (Miquel Pujadó). Dins: Ambaixador d'enllà, 1990.
  • Joan Oliver recita Pere Quart. Barcelona: Audiovisuals de Sarrià, D-133.

Obres completes

  • Obres completes de Joan Oliver. Obra poètica Barcelona: Proa, vol. I, 1975. (2a ed. 1999)
  • Obres completes de Joan Oliver. Teatre original. Barcelona: Proa, vol. II, 1977. (2a ed. 1999)
  • Obres completes. Versions de teatre. Barcelona: Proa, vol. III, 1989.
  • Obres completes de Joan Oliver. Obres en prosa. Barcelona: Proa, vol. IV, 1999.

Allò que tal vegada s'esdevingué

Allò que tal vegada s'esdevingué és l'obra més reeixida de la primera etapa de l'autor, i una de les més importants de la seva producció dramàtica. L'obra, com d'altres de l'autor, presenta dues versions: la primera data de 1936 i fou reeditada el 1970; la segona, de 1977, fou publicada dins Teatre original.

L'obra presenta set personatges més uns àngels i una veu en off –la de Jahvè–. L'autor, a l'hora de crear-los, s'ha basat en el primer llibre de l'Antic Testament, el Gènesi, però la valoració dels personatges ha estat completament invertida. Així, aquí els bons són els dolents i els dolents són els bons. El personatge central de l'obra és Caín (escrit en la forma antiga Caïm). Com en la Bíblia, el seu rival és Abel, però aquí el procés s'ha capgirat: Caïm s'ha convertit en l'individu positiu de la història. L'autor ens el presenta com un artista (pinta en una cova amagada). És un home nou, que fa ús d'unes noves armes: la protesta, el rebuig de tot allò imposat, el treball... Per dominar el seu entorn en té prou amb les seves forces. Abel és la contrafigura de Caïm: feble, envejós, covard i sense cap mena d'imaginació ni voluntat de domini. Acata sense vacil·lar l'autoritat i accepta tot allò establert intentant utilitzar-ho en benefici propi. Caïm li inspira enveja i alhora por per la seva força i la seva superioritat; per protegir-se'n s'aixopluga en el pare, que el prefereix a Caïm. Nara, germana de Caïm i Abel, és presentada com una bestiola agradable, capritxosa, senzilla i despreocupada. És el centre de les disputes entre els seus dos germans per la possessió de la femella

La comèdia està estructurada en un acte i es clou amb un final obert. L'estructura evoluciona de manera paral·lela al personatge de Caïm, i així, quan ja s'ha plantejat la situació de l'obra, s'arriba al clímax: Caïm, negligint els advertiments, torna a saltar la tanca i s'apropia de la fruita de l'arbre de la vida. El desenllaç es produeix després de la mort d'Abel, quan Caïm rep el reconeixement de Jahvè a través d'un senyal que el protegeix.

Joan Oliver intenta, en aquesta obra, combinar un llenguatge literari ric, acurat i culte amb l'ús de registres populars, per tal d'obtenir espontaneïtat i fer-se més entenedor. El centre d'interès lingüístic se situa en el fet de la generació lingüística. En aquest sentit, Caïm manifesta que la capacitat de creació lingüística dóna una categoria superior als éssers humans i els diferencia dels simis.

En general, els personatges usen un llenguatge clar i entenedor. Els diàlegs són vius i ràpids, amb predomini de frases curtes, d'exclamacions i preguntes. Tot això combinat amb elements que donen un cert to popular a l'obra, com l'ús d'expressions o frases fetes, d'exclamacions i d'insults.

La fam

Es va estrenar al Teatre Català de la Comèdia (actual Poliorama) el 15 de juny de 1938, inspirada en el procés revolucionari viscut a partir del 19 de juliol de 1936 i fou guardonada amb el Premi Català de Comèdia aquell mateix any.

S'estructura en sis episodis, que presenten un paral·lelisme amb les 4 etapes successives de la trajectòria revolucionària: 1) la situació prerevolucionària (episodis primer i segon); 2) l'aixecament militar (episodi tercer); 3) la consolidació de la revolució (episodis quart i cinquè); 4) la conspiració contrarevolucionària (episodi sisè). El final del procés resta obert, com el futur de la revolució, encara incert.

Pel que fa als personatges, la història es centra en el triangle de protagonistes Samsó-Lupa-Nel: Samsó, barreja d'orgull i droperia i que només aspira a viure en llibertat, es converteix en el líder imprevist de la resistència contra l'aixecament militar; Nel, líder d'una cèl·lula sindicalista que vol redimir Samsó de la seva vida de vagabund impenitent; i Lupa, dona de Nel, moderna i idealista, que s'enamora de Samsó.

Premis i reconeixements

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 «Joan Oliver (Pere Quart)». Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. [Consulta: 13 febrer 2016].
  2. ↑ «Teatre d'Avantguarda». Web del museu. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques, 2012. [Consulta: 27 octubre 2012].
  3. ↑ Samsó, Joan. La cultura catalana: entre la clandestinitat i la represa pública. L'Abadia de Montserrat, 1995, p. vol.2, p.11. ISBN 8478266224. 
  4. ↑ Riera (1992): p. 206.
  5. ↑ «Joan Oliver Sallarès». Institució de les Lletres Catalanes. [Consulta: 13 febrer 2016].

Bibliografia

Vegeu també

Enllaços externs

A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Joan Oliver i Sallarès
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Joan_Oliver_i_Sallarès&oldid=16512141»