Pel·lícula

Els germans Auguste i Louis Lumière foren els inventors del cinematògraf.

Una pel·lícula o film és un terme ampli que originalment fa referència al suport físic en que s'enregistren seqüències de fotografies preses a intervals de temps regulars, però que sovint s'utilitza per a descriure cadascun dels treballs elaborats sobre aquest material, el cinema com a forma d'art i la indústria de comercialització cinematogràfica. Les pel·lícules es produeixen enregistrant imatges amb càmeres o creant imatges que utilitzen tècniques d'animació o efectes especials, en qualsevol dels casos aquesta pel·lícula s'empra per a projectar la seqüència d'imatges fent-hi passar un feix de llum a través o segons els casos usant altres mitjans tecnològics (p. ex.: televisors, monitors informàtics)

En l'època moderna el cinema, l'art de fer pel·lícules, ha esdevingut un art tant important com les sis arts clàssiques, fins al punt en què sovint és esmentat metafòricament com “el setè art”. El cinema ha donat una nova dimensió al teatre, amb el que comparteix molts trets. Es pot dir que el cinema és una art escènica total perquè combina l'art dramàtic, la música, i permet, per mitjà dels efectes especials, la creació d'efectes que difícilment es podrien obtenir en una representació teatral.

Una pel·lícula és composta d'una sèrie d'imatges generalment projectades a una cadència de 24 imatges per segon, sobre un suport, generalment una pantalla blanca És la successió ràpida d'aquestes imatges, la que, per il·lusió, proveeix una imatge animada a l'espectador, reproduint sobretot els moviments i trajectòries de la vida real. La persistència visual, el efecte phi i les tècniques de projecció cinematogràfica permeten a l'ésser humà de veure aquesta sèrie d'imatges discretes en un continu visual.

La pel·lícula es considerada una important forma d'art, una font de diversió popular i un mètode potent d'educació, propaganda o investigació científica. Els elements visuals del cinema donen a les pel·lícules un poder universal de comunicació. Algunes pel·lícules s'han convertit en fenòmens mundials populars utilitzant el doblatge o la subtitulació. Les pel·lícules són objectes culturals procedents d'una cultura específica de la qual en són el reflex, i, a la que, al seu torn, afecta. La seva difusió és universal de manera potencial gràcies al desenvolupament de tecnologies que han permès una difusió mundial de les pel·lícules, per subtitulació o pel doblatge dels diàlegs, així com per la seva difusió en formats domèstics (cassets, DVD, Internet, etc.). Són susceptibles també de fer-se purs productes comercials, on els ingressos que s'aconsegueixen per aquesta indústria poden ser colossals, malgrat els costos de producció, degut a l'important potencial d'espectadors de pagament.

Una càmera Reflex H16, popular en les escoles de cinema

Les pel·lícules tradicionals es constitueixen per una sèrie d'imatges individuals anomenades fotogrames. Quan aquestes imatges es mostren ràpidament en la successió, un espectador té la il·lusió del moviment. L'espectador no pot veure el parpellejar entre fotogrames, a causa d'un efecte conegut com a persistència visual, per la qual cosa l'ull reté una imatge visual durant una fracció d'un segon després que la font s'hagi retirat. Els espectadors perceben moviment a causa d'un efecte psicològic anomenat moviment beta.

L'origen del nom pel·lícula ve del fet que la pel·lícula fotogràfica havia estat històricament el medi primari d'enregistrament per gravar i reproduir film. Altres mots utilitzats per designar una pel·lícula son film o cinta.

Historia

Un clip de la pel·lícula muda de Charlie Chaplin , The Bond (El pont) (1918)

Durant milers d'anys, a les obres de teatre i la dansa s'han anat fent servir els elements que s'utilitzen en una pel·lícula: escriptors, escenari, vestuari, producció, direcció, actors, audiència, storyboards.

Cap a l'any 1600, la càmera fosca va ser perfeccionada per Giovanni Battista della Porta. El llum s'inverteix a través d'un forat petit o lent des de fora, i es projecta en una superfície o pantalla, creant una imatge en moviment, però no es conserva en un enregistrament.

Durant els anys 1860, van sortir a la llum mecanismes per produir dibuixos bidimensionals en moviment, com el zoòtrop, mutoscope i zoopraxiscope. Aquestes màquines eren excrescències de mecanismes òptics simples (com la llanterna màgica) i mostrarien seqüències d'imatges congelades a velocitat suficient per imatges de fotografies que semblen estar en moviment, un fenomen anomenat persistència retiniana o de visió. Naturalment la imatge necessitava estar dissenyada amb molta cura per aconseguir l'efecte desitjat, i el principi subjacent es convertia en la base pel desenvolupament de la pel·lícula animació.

Amb el desenvolupament de la pel·lícula de cel·luloide pel món de la fotografia, es feia possible captar directament objectes en moviment en temps real. Un experiment de 1878 per Eadweard Muybridge als Estats Units va utilitzar 24 càmeres que van produir una sèrie d'imatges estereoscòpiques d'un cavall que galopa, possiblement la primera "pel·lícula", encara que no es va anomenar així. Aquesta tecnologia exigia que una persona mirés una màquina de visionament i veiés que les fotografies que eren impressions en un paper enganxades a un tambor que girava. Les fotografies es mostraven a una velocitat variable d'aproximadament 5 a 10 fotografies per segon, depenent de com de ràpidament es girava la maneta. Les versions comercials d'aquestes màquines es feien servir amb monedes.

Cap el 1880 el desenvolupament de la càmera de fotografia permet tenir el component individual per captar imatges i per ser emmagatzemades en un rodet, i porta rapidament al desenvolupament d'un projector de fotografia que enfoqui llum a través de la pel·lícula processada i impresa i mostrar aquests "espectacles de fotografia que es mou" sobre una pantalla per a una audiència sencera. Aquests rodets, tan exhibits, es van a conèixer com "les pel·lícules". Les primeres pel·lícules eren gravacions estàtiques que mostrava un esdeveniment o acció sense muntatge o cap altra tècnica cinematogràfica.

Una gravació de Georges Méliès A Trip to the Moon (1902), una de les primeres pel·lícules amb argument narratiu

Ignorant els primers experiments de so de Dickson (1894), les pel·lícules comercials eren simplement art visual cap a finals del segle XIX, però aquests innovadors films silenciosos s'havien fet un forat en la imaginació pública. Al voltant del canvi de segle, les pel·lícules començaven a desenvolupar una estructura narrativa ajuntant escenes narratives. Les escenes estaven interrompudes per múltiples gravacions. Un s'adonava d'altres tècniques com el moviment de càmeres per retratar una història en una pel·lícula. Abans de deixar l'audiència en silenci, els propietaris del teatre llogaven un piano o orgue o una orquestra completa per tocar música que encaixés amb el tarannà de la pel·lícula. A principi dels anys 1920, la majoria de les pel·lícules arribaven amb una llista de la música escaient, fins i tot es van compondre bandes musicals per les produccions més importants. L'ascens del cinema europeu va ser interromput per l'inici de la Primera Guerra Mundial quan la indústria del cinema als Estats Units floria amb l'eclosió de Hollywood, marcat sobretot pel gran treball innovador de D.W.Griffith a The Bird of a Nation (1914) i Intolerance (1916) . Tanmateix els anys 1920, cineastes europeus com Sergei Eisenstein, F. W. Murnau, i Fritz Lang, d'alguna manera inspirats pel progrés de la guerra a través de Griffith, amb les contribucions de Charles Chaplin, Buster Keaton i altres, van atrapar la indústria del cinema americà, fent avançar la difusió. Durant els anys 1920, la nova tecnologia permetia als cineastes enganxar a cada pel·lícula una banda sonora de veu, música i efectes sonors sincronitzats amb l'acció a la pantalla. Aquests films sonors es distingien inicialment anomenant-los "fotografies que parlen", o talkies.

El naixement d'una nació

El pròxim pas essencial en el desenvolupament de cinema va ser la introducció de l'anomenat color "natural". Mentre el fet d'afegir so a una pel·lícula va eclipsar de pressa el cinema mut i els músics de teatre, el color es va adoptar més gradualment a mesura que es desenvolupaven mètodes que produïen color més pràctics i més eficaços. El públic era relativament indiferent a la fotografia en color per oposició al blanc i negre, però en la mida que els processos de color milloraven i s'anaven tornant tan assequibles com el blanc i negre, més i més pel·lícules es filmaven en color, sobretot després del final de la Segona Guerra Mundial, i era important per aconseguir audiències en competència amb la televisió, que romania un medi en blanc i negre fins a la meitat dels anys 60. Al final dels anys 1960, el color s'havia convertit en la norma pels qui feien pel·lícules.

DW Griffth, innovador del cinema

Des de la decadència del sistema d'estudis els anys 1960, les dècades successives veien canvis en la producció i estil de fer pel·lícules. New Hollywood, Nouvelle vague i la pujada d'escola de cinema dels cineastes independents eren els canvis que el medi experimentava a l'última meitat del segle XX. La tecnologia digital ha estat la força de canvi els anys 1990 i el segle XXI.

Teoria

La teoria del cinema procura desenvolupar conceptes concisos i sistemàtics que s'apliquen a l'estudi del cinema com a art. Va començar amb The Birth of the Sixth Art de Ricciotto Canudo . La teoria formalista, encapçalada per Rudolf Arnheim, Béla Balázs, i Siegfried Kracauer, emfatitzava en com una pel·lícula diferia de la realitat, i així es podria considerar un art prou vàlid. André Bazin va reaccionar en contra d'aquesta teoria afirmant que l'essència artística de la pel·lícula era en la seva habilitat per reproduir mecànicament la realitat, i això configurava la teoria realista. L'anàlisi més recent esperonava el psicoanàlisi de Jacques Lacan i la semiòtica de Ferdinand de Saussure, que entre altres coses ha donat peu a la teoria de cinema picoanalitic, la teoria de cinema estructuralista, la teoria de cinema feminista i altres.

Llenguatge

Es considera que el cinema té el seu propi llenguatge. James Monaco va escriure un text clàssic sobre teoria de cinema titulat "' Com llegir una pel·lícula '". El director Ingmar Bergman deia, Andrei Tarkovski per a mi és el més gran director, és aquell que va inventar una nova llengua veritable a la natura del cinema, que capta la vida com a reflex, la vida com un somni. Els exemples del llenguatge són una seqüència endavant i enrere de les imatges del perfil de l'esquerra d'un actor que parla, seguit pel perfil dret d'un altre actor que parla, i una repetició d'això és un llenguatge entès per l'audiència per indicar una conversa. Un altre exemple és posar focus al front d'un actor amb una expressió de silenciosa reflexió, i canviant a una escena d'un actor més jove que vagament s'assembla al primer actor, indicant que el primer actor té memòria del seu propi passat.

Muntatge

Paral·lelament al contrapunt musical es va desenvolupar una teoria de muntatge, ampliat de la superposició d'imatges al principi del cinema mut, fins a la incorporació complexa de contrapunt musical juntament amb contrapunt visual per la posada en escena i edició, com en un ballet o òpera; per exemple, com la il·lustració en l'escena de lluita de bandes a la pel·lícula Rumble Fish del director Francis Ford Coppola.

Critica

La crítica de cinema és l'anàlisi i avaluació de pel·lícules. En general, aquests treballs es poden dividir en dues categories: crítica acadèmica per erudits de cinema i crítica periodística de pel·lícules que apareix regularment en diaris o en uns altres mitjans de comunicació.

Els crítics de cinema que treballen per diaris, revistes o televisió tracten normalment de les estrenes. Normalment només veuen la pel·lícula una vegada i tenen un dia o dos per formular opinions. Malgrat això, els crítics tenen un impacte important en les pel·lícules, especialment les de determinats gèneres cinematogràfics. Els films d'acció, d'horror i comèdies tendeixen a no ser gaire afectats pels judicis d'un crític de cinema. El resum de la trama i la descripció d'una pel·lícula que constitueixen la majoria de ressenyes de cinema encara poden tenir un impacte important en si hom decideix veure una pel·lícula. Per a pel·lícules de prestigi com molts drames, la influència de les ressenyes és extremadament important. Les ressenyes pobres condemnaran sovint una pel·lícula a pèrdua d'audiència.

L'impacte d'un crític sobre la recaptació d'una determinada pel·lícula és un tema de debat. Hi ha qui pensa que el marketing de cinema és ara tan intens i ben finançat que els crítics no hi tenen cap influencia. Tanmateix, el fracàs d'algunes pel·lícules fortament promogudes que han estat durament criticades, així com l'èxit inesperat de pel·lícules independents amb bones crítiques indiquen que les reaccions a crítiques extremes poden tenir una influència considerable. Altres es fixen que les ressenyes positives han obert l'interès cap a poc conegudes. Per contra, hi ha hagut unes quantes pel·lícules en el qual les empreses de cinema tenen tan poca confiança que es neguen a fer visionament avançat per la crítica per evitar reaccions contra la pel·lícula. Tanmateix, això normalment falla quan els crítics detecten aquesta tàctica i adverteixen al públic que la pel·lícula pugui no tenir el valor que se li suposa i les pel·lícules sovint tenen pobres resultats.

Se sosté que els periodistes que fan crítica cinematogràfica només són coneguts com a crítics de cinema, i la veritable crítica cinematogràfica és la que té un enfocament més acadèmic. Aquesta línia de treball es coneix com a teoria de cinema. Aquests crítics de cinema intenten explicar com funciona la pel·lícula i les tècniques que fan servir, i quin efecte tenen en la gent. Els seus treballs no es publiquen en diaris o surten a la televisió, i si a publicacions erudites. També solen tenir relació amb universitats.

El material

Una pel·lícula és una tira de material plàstic, recobert d'una emulsió de sals de plata que, en presència de la llum, fa una reacció fotoquímica. Les pel·lícules primitives van fer-se en blanc i negre, car els instruments d'aquell temps no permetien la reproducció del color, però molt prest es van obtenir emulsions fotogràfiques en què el pas de la llum deixava una empremta corresponent al seu color.

Els inventors

Es considera que els inventors, i primers productors de pel·lícules, van ser els germans Auguste i Louis Lumière, car els inventors anteriors havien aconseguit reproduir escenes en moviment però d'una manera limitada. En el cas dels Lumière és la primera vegada en què es poden veure escenes en moviment, en principi sens limitació de temps, a més les primeres representacions es fan da tal manera que els espectadors veuen les imatges projectades sobre una pantalla que es pot veure per la part frontal, i per darrera, de forma que un gran nombre d'espectadors poden accedir al mateix a les imatges, com si fos un teatre.

Indústria

Les pel·lícules de Bollywood, plenes de llum i color

Fer i emetre pel·lícules es va convertir en una font de fer diners gairebé al mateix temps que es va inventar el procés. En veure com reeixia la seva nova invenció, i el seu producte a la seva nadiua França, els Lumière van començar gires pel continent per exhibir les primeres pel·lícules privadament a la reialesa i públicament a les masses. A cada país, afegien normalment escenes locals noves, al seu catàleg i, prou de pressa, els empresaris de diversos països d'Europa volien comprar el seu equip. La Oberammergau Passion Play de 1898 va ser la primera pel·lícula comercial mai produïda. Aviat seguirien altres pel·lícules i el cinema es convertiria en una indústria separada que eclipsava el món de vodevil. Es van dedicar teatres i es van formar empreses per produir i distribuir pel·lícules, mentre els actors de cinema es convertien en celebritats i aconseguien importants ingressos per a les seves actuacions. Ja cap el 1917, Charlie Chaplin tenia un contracte amb un salari anual d'un milió de dòlars.

Des de 1931 a 1956, la pel·lícula era també l'únic material d'emmagatzematge i reproducció pels programes de televisió fins a la introducció dels aparells amb cinta de vídeo. Als Estats Units avui, molta de la indústria del cinema es mou al voltant de Hollywood, Califòrnia. Hi ha altres centres industrials en moltes parts del món, com a Mumbai- anomenat Bollywood, la indústria del cinema de la Índia, cinema que produeix el nombre més gran de pel·lícules en el món.

El benefici és una força clau en la indústria del cinema, a causa dels costos i riscos de fer una pel·lícula; moltes pel·lícules tenen alts costos, n'és un exemple notori Waterworld de Kevin Costner. Tanmateix molts cineastes s'esforcen per crear obres d'importància social duradora. L'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques (també conegut com "els Oscars") atorga els premis de cinema més importants als Estats Units, proporcionant reconeixement cada any a pel·lícules, ostensiblement basades en els seus mèrits artístics.

Hi ha també una gran indústria per les pel·lícules educatives fetes en lloc de o a més a més de conferències i texts.

Conceptes relacionats

Els conceptes derivats poden tant interaccionar i desenvolupar-se independentment de la realització de pel·lícules, com la teoria de cinema i l'anàlisi de pel·lícules. Els conceptes derivats o dependents de l'existència de la pel·lícula, com la crítica de cinema, la història de cinema, la propaganda en governs autoritaris, o el cinema psicològic. Aquests conceptes poden crear nous derivats, com la ressenya de cinema (secció en un diari o guia de televisió). Han aparegut subindústries arran del món del cinema , com la de fabricants de crispetes, o de joguines. Les subindústries preexistents poden acordar amb la pel·lícula aspectes específics, com l'emplaçament de producte per publicitat.

Terminologia

A continuació algunes precisions sobre la terminologia feta servir en el món del cinema.

La majoria de les persones utilitzen cinta, pel·lícula i film de manera intercanviable.

Un DVD, cinta de vídeo o vídeo és una reproducció digital d'una pel·lícula anàloga, o un producte amb tots els elements d'una pel·lícula anàloga però feta en un medi d'emmagatzematge electromagnètic.

Pel·lícula o cinta es refereix al medi en el qual ha estat rodada, i en aquest sentit ja no ens hi podem referir en una obra d'origen digital.

El cinema mut no cal que sigui totalment silenciós, es refereix a aquelles pel·lícules sense un diàleg perceptible, encara que poden tenir una banda sonora musical.

Widescreen i Cinemascope es refereix a una amplada més gran en relació a l'alçada en el fotograma, comparable als primers i històrics aspectes. Un llargmetratge és un film d'una llargada convencional, normalment 60 minuts o més, i pot comercialment funcionar per si mateixa sense haver-se d'exhibir amb altres pel·lícules. Un curt-metratge és una pel·lícula que no té la llargada convencional, normalment emesa amb uns altres curts, o que precedeix un llargmetratge. Una pel·lícula independent és un film fet a fora de la indústria de cinema convencional.

Un passi o projecció és la reproducció d'una pel·lícula o vídeo en una pantalla en sales de cinema públiques o privades. Una " sessió doble " és la projecció de dos llargmetratges. En els últims trenta anys només es projecten en sessions a l'aire lliure a l'estiu o en cicles dedicats. Un visionament és l'acte de mirar una pel·lícula. Un tràiler és una projecció per endavant d'una part seleccionada de la pel·lícula.

Hollywood pot ser utilitzat com a adjectiu despectiu, per definir una pel·lícula massa comercial. Massa Hollywood com a descripció per referir-se a una pel·lícula que es realitza amb gent que normalment treballa a Los Angeles.

Determinats gèneres de cinema es fan servir de vegades de forma intercanviable per pel·lícula en un context específic, com una porno per referir-se a una pel·lícula amb un contingut sexual explícit.

Qualsevol pel·lícula també pot tenir una seqüela, que cronològicament descriu esdeveniments posteriors als de la primera pel·lícula. Les seqüeles de pel·lícula es poden fins i tot estrenar primer, per exemple algunes de la saga de La Guerra de les Galàxies.

Tràiler

Un tràiler es refereix a l'emissió d'una pel·lícula a una audiència selecta, normalment per promocions corporatives, abans de l'estrena mateixa de la pel·lícula. Aquestes presentacions són de vegades utilitzades per jutjar la reacció de l'audiència, que si és inesperadament negativa, pot suposar el retall o fins i tot la refilmació de certes seccions.

Tràilers o visionats previs són anuncis de pel·lícules que s'exhibiran en el futur en un cinema. El terme "tràiler" ve del fet d'haver-se presentat originalment al final d'un programa de cinema. Aquella pràctica no va durar gaire, perquè els patrons tendien a marxar de la sala un cop acabades les pel·lícules, però el nom ha quedat. Els tràilers ara es mostren abans de la pel·lícula (o de la primera pel·lícula en una sessió doble).

Educació i propaganda

Les pel·lícules s'utilitzen per a l'educació i propaganda. Quan el propòsit és principalment educatiu, la pel·lícula s'anomena "pel·lícula educativa". Els exemples són enregistraments de conferències i experiments, o més marginalment, una pel·lícula basada en una novel·la clàssica.

La pel·lícula pot ser propaganda, en la seva totalitat o en part, com les pel·lícules fetes per Leni Riefenstahl a l'Alemanya nazi, tràilers de cinema de guerra dels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial, o pel·lícules artístiques fetes sota Stalin per Eisenstein. També poden ser treballs de protesta política, com les pel·lícules d'Andrzej Wajda, o més subtilment, les pel·lícules d'Andrei Tarkovski.

La mateixa pel·lícula pot ser considerada educativa per alguns, i propaganda per altres, com algunes de les pel·lícules de Michael Moore.

Producció

Article principal: Productor de cinema

En essència, els mitjans per produir una pel·lícula depenen del contingut que el cineasta desitgi mostrar, i l'aparell per mostrar-lo: el zoòtrop merament demanava una sèrie d'imatges en una banda de paper. La producció d'una pel·lícula pot requerir tan poc com una persona amb una càmera o milers d'actors, extres i personal per a un llargmetratge èpic d'acció.

Els passos necessaris per a gairebé qualsevol pel·lícula es poden reduir a concepció, planificació, execució, revisió, i distribució. El més complicat és la producció, fa més significatiu cada un dels passos. En un típic cicle productiu d'una pel·lícula de Hollywood, aquestes etapes principals es defineixen com a:

1. Desenvolupament del guió
2. Preproducció
3. Producció o rodatge
4. Postproducció
5. Distribució

Aquest cicle productiu normalment dura tres anys. El primer any s'ocupa amb el desenvolupament del guió. El segon any comprèn la preproducció i producció. El tercer any, la postproducció i la distribució.

La producció és l'etapa més llarga, la que més recursos fa servir, i la més important econòmicament; la majoria de les produccions són sobretot entitats de negoci per fer beneficis i no simplement recreacions artístiques.

Equip de producció

L'equip de producció que fa una pel·lícula és el grup de persones contractades per una empresa de cinema, per la fase de "producció" , per tal de produir una pel·lícula. L' equip de producció es distingeix del repartiment (equip artístic, els actors que apareixen davant la càmera o el que posen la veu a personatges).

L'equip està format pel productor, el productor executiu, el cap de producció, l'ajudant de producció i qualsevol altre persona que ajudi a realitzar les tasques pròpies de la producció. Es diferencia de l'equip de direcció, format pel director, els seus ajudants, i d'aquells que tenen responsabilitats a les fases de preproducció o postproducció, com escriptors i editors.

Els equips mitjans o grans es divideixen generalment en departaments amb jerarquies ben definides i normes per a la interacció i cooperació entre els departaments. L'equip gestiona també els qui intervenen en la fase de fotografia: utilleria i vestuari, rodatge, so, il·luminació, escenaris, i efectes especials.

Tecnologia

Animació del Kinetoscopi d'Edison

Com a medi fisic, la pel·lícula consisteix en una base transparent de cel·lulosa, acetat, o polièster coberta amb una emulsió que conté productes químics fotosensibles. El nitrat de cel·lulosa va ser el primer tipus de base de pel·lícula utilitzada per enregistrar pel·lícules, però a causa de la seva inflamabilitat es va reemplaçar finalment per materials més segurs. Les amplades de la materia primera i el format de pel·lícula per imatges al rodet han tingut una llarga història, encara que la majoria de les grans pel·lícules comercials encara estan filmades sobre (i distribuïdes a les sales) cintes de 35 mm.

Originalment es feia servir pel·lícula de fotografia, sobre la que es filmava i després era projectada a diverses velocitats amb càmeres i projectors; tot i que que 1.000 fotogrames per minut (16 2/3 fotogrames/seg) es va considerar la velocitat estàndard silenciosa, la majoria de les pel·lícules van ser filmades entre 16 i 23 fotogrames/seg i projectades de 18 en amunt de (sovint els rodets incloïen instruccions de com havia de ser pressa cada escena. Quan es va introduir el so cap els anys 1920, s'exigia una velocitat constant pel so. Es va triar 24 fotogrames per segon perquè era la velocitat més lenta (i així més barata) i tenia en compte una qualitat de so suficient.

Les millores de finals del segle XIX van incloure la mecanització de les càmeres que va permetre enregistrar a una velocitat coherent. Després el disseny de càmeres silencioses que permeten enregistrar el so sobre la imatge per ser utilitzable sense exigir "blimps". També la invenció de les més sofisticades materies primeres i lents, permetent els directors filmar en condicions cada vegada més desfavorables, i el desenvolupament de so sincronitzat, que permet enregistrar-lo exactament a la mateixa velocitat que es desenvolupa l'acció. La banda sonora es pot enregistrar separadament de la gravació de la pel·lícula, però per en escenes d'acció moltes parts de la banda sonora s'enregistren simultàniament. Com a suport físic, la tecnologia per la cinta es va desenvolupar per la fotografia, ja que pel cinema es feia servir com una seqüència progressiva d'imatges. Tanmateix, les pel·lícules històriques tenen problemes de conservació i emmagatzematge, i la indústria del cinema està explorant moltes alternatives. Moltes pel·lícules en base de nitrat de cel·lulosa s'han copiat a formats moderns. Alguns estudis guarden pel·lícules en color fetes mitjançant separació de màsters - tres negatius en Blanc i Negre eren exposats separadament a través de filtres vermells, verds, o blaus (inversament al procés Technicolor).

Els mètodes digitals també s'han utilitzat per restaurar pel·lícules, encara que el seu cicle d'obsolescència continuat fa que sigui una pobra elecció (a partir de 2006) per a la conservació a llarg termini. La conservació de les pel·lícules l'estat de les quals empitjora és un tema de preocupació tant per historiadors de cinema com per arxivers, i a les companyies els interessa conservar els seus productes per tenir-los disponibles per a generacions futures (i així també augmentar els ingressos). La conservació és més preocupant en les pel·lícules de nitrat i pel·lícules en color de banda única; les pel·lícules en blanc i negre i les pel·lícules en color conservades en marques d'inhibició de Technicolor tendeixen a mantenir-se molt millor.

Algunes pel·lícules en dècades recents s'han enregistrat utilitzant tecnologia de vídeo analògica similar a la utilitzada en la producció de televisió. Les modernes càmeres de vídeo digitals i els projectors digitals estan guanyant terreny també. Aquestes millores són extremadament beneficioses pels que fan pel·lícules, especialment perquè es poden avaluar seqüències i editar sense esperar el processament. Tanmateix la migració és gradual, i la majoria dels films importants encara s'enregistren en pel·lícula.

Cinema independent

Article principal: cinema independent

El cinema independent sovint té lloc a fora de Hollywood, o d'altres estudis importants. Una pel·lícula independent és una pel·lícula inicialment produïda sense finançament o distribució de les "majors" de cinema de Hollywood. Raons creatives, tecnològiques i de negoci han contribuït al creixement del cinema independent a finals del segle XX i principis del XIX.

Per la banda econòmica, els costos de pel·lícules d'alt pressupost dels estudis també porta a tries conservadores en repartiment i equip. Hi ha una tendència a Hollywood a cofinançar (per exemple, més dels dos terços de les pel·lícules difoses el 2000 per Warner Bros. eren d'aliances d'empreses, un 10% més que el 1987). A un director prometedor gairebé mai no se li dóna l'oportunitat de dirigir la feina en una pel·lícula d'estudis de gran pressupost llevat que ell o ella tingui experiència significativa en la indústria del cinema o de la televisió. També, els estudis rarament produeixen pel·lícules amb actors desconeguts, especialment en papers principals. Abans de l'arribada del cinema digital, el cost d'un equip de cinema professional era una barrera per poder produir, dirigir, o fer de protagonista en una pel·lícula dels estudis tradicionals.

Però l'arribada de les càmeres de ma el 1985, i més importantment, l'arribada de l'alta resolució del vídeo digital a principis dels anys 1990, va baixar la barrera de la tecnologia significativament. Van baixar tant els costos de producció com els de postproducció; avui, el maquinari i programari per a la postproducció es poden instal·lar en un ordinador personal. Tecnologies com el DVD, les connexions FireWire i el programari de muntatge no lineal com l'Adobe Premiere Pro, Sony Vegas o el Final Cut Pro d'Apple, i programari de consum com Final Cut Express d'Apple o l'iMovie fan relativament barata la fabricació d'una pel·lícula.

Des de la introducció de la tecnologia DV, els mitjans de producció han esdevingut més democratitzats. Els cineastes poden de manera raonable rodar i muntar una pel·lícula, crear i editar el so i la música, etc. en un ordinador domèstic. Tanmateix, mentre els mitjans de producció es poden democratitzar, el finançament, distribució, i màrqueting romanen difícils d'aconseguir fora del sistema tradicional. La majoria dels cineastes independents confien en els festivals de cinema per promocionar les seves pel·lícules i vendre-les. Penjar vídeos a llocs internet com YouTube o Veoh ha canviat encara més el panorama de la realització de cinema.

Pel·lícules de contingut obert

Una pel·lícula de contingut obert és una pel·lícula produïda utilitzant programari de codi obert i metodologia oberta. És com una pel·lícula independent, però produïda amb col·laboracions obertes; el seu material font està disponible sota una llicència que permet a altres crear fanfilms o treballs derivats. Com el cinema independent, el cinema de contingut obert té lloc fora de Hollywood d'altres grans estudis.

Fanfilm

Article principal: Fanfilm

Els cineastes de fanfilm han estat tradicionalment amateur, però algunes de les pel·lícules més notables han estat de fet produïdes per cineastes professionals com projectes escolars o demostracions reals. Els fanfilms varien enormement en llargada, des de tràilers curts per a pel·lícules inexistents fins a llargmetratges. Fanfilm és una pel·lícula o vídeo inspirat per una pel·lícula, programa de televisió, còmic o una font similar, creada per afeccionats d'un determinat personatge o història. La disponibilitat de càmeres econòmiques i eines d'edició de vídeo en ordinadors domèstics permet la realització de pel·lícules a qualsevol persona que disposi de temps suficient i pugui organitzar un grup de persones afins.

A la pràctica, un fanfilm es distingeix d'un curtmetratge d'afeccionats per l'argument, normalment basat en pel·lícules, sèries o llibres, els drets dels quals són propietat de tercers. Un fanfilm pertany a l'àmbit de la "fanfiction", és a dir, línies argumentals realitzades per tercers sense el consentiment del propietari dels drets. Però els fanfilms poden estar tolerats pel propietari dels drets, promoguts per aquest d'alguna manera, o ser vistos amb recel.

Animació

Article principal: Animació

L'animació és la tècnica per donar sensació de moviment a imatges o dibuixos, en la qual cada fotograma d'una pel·lícula es produeix individualment, ja sigui generat per ordinador , o fotografiant una imatge dibuixada, o fent petits canvis de forma repetida a un model virtual, i llavors fotografiant el resultat amb una càmera d'animació especial. Quan els fotogrames s'ajunten i la pel·lícula que resulta es veu a una velocitat de 16 o més fotogrames per segon, hi ha una il·lusió de moviment continu (degut a l'efecte de persistència retiniana). L'animació és la tècnica en la qual cada fotograma d'una pel·lícula es produeix individualment, ja sigui generat per ordinador , o fotografiant una imatge dibuixada, o fent petits canvis de forma repetida a un model , i llavors fotografiant el resultat amb una càmera d'animació especial. Quan els fotogrames s'ajunten i la pel·lícula que resulta es veu en una velocitat de 16 o més fotogrames per segon, hi ha una il·lusió de moviment continu (degut a la persistència de visió). Generar l'animació és molt intensiu i tediós, tot i que el desenvolupament de l'animació informàtica ha accelerat en gran manera el procés. Per això la major part de la producció prové de companyies d'animació que s'han encarregat d'organitzar aquesta feina. Formats com GIF, QuickTime, Shockwave i Flash permeten l'animació ser vista en un ordinador o a Internet.

Perquè l'animació és molt consumida i sovint molt cara de produir, la majoria d'animació per la Televisió i pel cinema es fa des d'estudis d'animació professionals. Tot i això existeix l' animació d'autor (que té relació amb l'animació independent), en general més propera a les arts plàstiques. Uns quants productors d'animació independents han estat contractats per la indústria d'animació professional. L'animació limitada és una manera d'augmentar producció i disminuir costos utilitzant "mètodes abreujats" en el procés d'animació. Aquest mètode es van iniciar per l'UPA i popularitzat per Hanna-Barbera, i adaptat per altres estudis i els dibuixos animats van passar del cinema a la televisió.

Encara que la majoria dels estudis d'animació estan utilitzant ara tecnologies digitals en les seves produccions, hi ha un estil específic d'animació que depèn de la pel·lícula. L'animació sense càmera, popularitzada per realitzadors com Norman McLaren, Len Lye i Stan Brakhage, és pintada i dibuixada directament en trossos de pel·lícula, i llavors es fa córrer a través d'un projector.

Locals

Normalment, quan s'ha acabat, un llargmetratge s'exhibeix davant de les audiències en una sala de cinema. El primer teatre dissenyat específicament per cinema és un tema de debat: els candidats són el Tally's Teatre Elèctric, el 1902 a Los Angeles, i el Nickelodeon de Pittsburgh, el 1905.

Milers de sales van ser construides o es van convertir instal·lacions existents durant uns quants anys. En els Estats Units, aquestes sales es coneixien com els "nickelodeons", perquè l'entrada costava normalment un níquel (cinc centaus).

Normalment, una pel·lícula és un llargmetratge. Abans dels anys 1970, hi havia "sessions dobles": una de alta qualitat "pel·lícula A" llogada per un cinema per a una xifra global, i una "pel·lícula B" , de qualitat més baixa, que es llogava per un percentatge de les recaptacions brutes. Avui, la majoria del material mostrat abans del llargmetratge consisteix en presentacions de pel·lícules futures (també conegut com a tràiler) o anuncis.

Històricament, la majoria de llargmetratges comercials han estat exhibits en cinemes. El desenvolupament de la televisió ha permès que les pel·lícules puguin ser emeses per audiències més grans, normalment quan la pel·lícula ja no s'està exhibint en sales de cinema. La tecnologia d'enregistrament també ha permès als consumidors llogar o comprar còpies de pel·lícules en formats com VHS o DVD . A Internet poden estar disponibles i descarregar-se i començar a ser fonts d'ingressos per les companyies de cinema. Algunes pel·lícules es fan ara específicament per a aquests altres llocs, sortint com " pel·lícules per a la televisió", "telefilms" o "pel·lícules per vídeo". Es considera sovint que els costos de producció d'aquestes pel·lícules són de qualitat inferior comparats amb les destinades a sales de cinema, i efectivament, algunes pel·lícules que són rebutjades pels estudis es distribueixen a través d'aquests mercats.

El cinema paga una mitjana del 50-55% de les seves entrades als estudis de cinema com a tasa pel lloguer de la pel·lícula. El percentatge actual comença amb una xifra superior a l'esmentada, i disminueix a mesura que la duració de l'exhibició continua, com a incentiu a les sales de tenir les pel·lícules més temps. Tanmateix, avui l'allau de pel·lícules d'alt nivell fa que la majoria de les pel·lícules s'exhibeixen en sales menys de 8 setmanes. Hi ha unes quantes pel·lícules cada any que desafien aquesta regla, sovint pel·lícules d'exhibició limitada que comencen només en unes poques sales i creixen pel boca-orella o per ressenyes a diaris o revistes. Segons un estudi de l'any 2.000 per ABN AMRO, al voltant d'un 26% del els ingressos mundials dels estudis de Hollywood provenen de les vendes de taquilla; Un 46% provenia de vendes de VHS i DVD ; i un 28% de televisió (emissió, cable, i pay-per-view).

Futur

Els anys 1950, quan la televisió es va estendre arreu,es va pronosticar la defunció del cinema a les sales. Malgrat el creixement de la sofisticació tecnològica els anys 1960 i 1970, amb el desenvolupament de televisor de color i pantalles grans, les sales de cinemes continuaven. De fet amb la penetració de la televisió, el cinema es va tornar més respectat com a medi artístic, degut a l'opinió generalitzada de la baixa qualitat dels continguts de la televisió. Els anys 1980, quan es va estendre la disponibilitat d'enregistradores de videocassets barates, i la gent seleccionava pel·lícules pel seu visionament a casa, els analistes una altra vegada es van equivocar en pronosticar la mort del cinema.

Els anys 1990 i 2000 el desenvolupament d'aparells digitals DVD , sistemes d'amplificació amb sorround i altaveus de greus, i pantalles grans d'LCD o de plasma han permès a la gent seleccionar i veure pel·lícules a casa amb àudio i vídeo de gran qualitat. Aquestes noves tecnologies proporcionaven àudio i vídeo que en el passat només les sales de cinema podien proporcionar. Una vegada més es va pronosticar la defunció de les sales de cinema. Els cinemes realment canviaran els anys 2.000 i es mouran cap a pantalles digitals, un enfocament nou que tindrà en compte una distribució més fàcil i més ràpida de pel·lícules (via satèl·lit o discs durs), un desenvolupament que pot donar un respir a les sales de la seva desaparició.

El cinema ara s'enfronta a un nou desafiament amb el vídeo d'alta definició de format Blu-ray, que pot proporcionar vídeo HD de 1080p a prop del format de cinema de qualitat. Els formats de vídeo gradualment han anat millorant amb les resolucions i qualitat i avui s'ofereix: 1080p a Blu-ray ofereix una resolució de 1920×1080 píxels. Una millora respecte dels 720×480 del DVD i de l'ínfim 330×480 del primer estàndard de vídeo casolà (VHS). La màxima resolució que una pel·lícula ofereix actualment és de 2485×2970 píxels o 1420×3390. L'UHD, un format del vídeo digital que en un futur oferirà una resolució de 7680×4320 píxels, superant totes les resolucions actuals. L'únic competidor viable a aquestes innovacions noves és l'IMAX que pot reproduir una pel·lícula fins a 10.000×7.000.

Vegeu també

• Llista de pel·lícules considerades de les pitjors

Bibliografia

• Los Secretos del cine; [coordinador: Romà Gubern]. ISBN 84-222-0002-3. 
• Cirera Zapatero, Mariano. Breve historia del cine. ISBN 84-205-1351-2. 
• Gubern, Román. Historia del cine. ISBN 84-85797-13-2. 
• Costa, Antonio. Saber ver el cine. ISBN 84-7509-489-9. 
• Acker, Ally. Reel Women: Pioneers of the Cinema, 1896 to the Present. ISBN 0826404995. 
• Basten, Fred E.. Glorious Technicolor: The Movies' Magic Rainbow, 1980. ISBN 0498023176. 
• Casetti, Francesco. Theories of Cinema, 1945-1995, 1999. ISBN 0292712073. 
• Cook, Pam. The Cinema Book, Third Edition, 2007. ISBN 9781844571932. 
• Faber, Liz, & Walters, Helen. Animation Unlimited: Innovative Short Films Since 1940, 2003. ISBN 1856693465. 
• Hagener, Malte, & Töteberg, Michael. Film: An International Bibliography, 2002. ISBN 3476015238. 
• Hill, John, & Gibson, Pamela Church. The Oxford Guide to Film Studies, 1998. ISBN 0198711247. 
• King, Geoff. New Hollywood Cinema: An Introduction, 2002. ISBN 0231127596. 
• Ledoux, Trish, & Ranney, Doug, & Patten, Fred. Complete Anime Guide: Japanese Animation Film Directory and Resource Guide, 1997. ISBN 0964954257. 
• Merritt, Greg. Celluloid Mavericks: A History of American Independent Film, 2000. ISBN 1560252324. 
• Nowell-Smith, Geoffrey. The Oxford History of World Cinema, 1999. ISBN 0198742428. 
• Rocchio, Vincent F.. Reel Racism: Confronting Hollywood's Construction of Afro-American Culture, 2000. ISBN 0813367107. 
• Thackway, Melissa. Africa Shoots Back: Alternative Perspectives in Sub-Saharan Francophone African Film, 2003. ISBN 0852555768. 
• Vogel, Amos. Film as a Subversive Art, 1974. ISBN 0394490789. 

Enllaços externs

Vegeu Pel·lícula en el Viccionari, el diccionari lliure.Viccionari

• esadir.cat Base de dades de pel·lícules doblades al català
• filmaffinity.com - Ressenyes, trailers, fitxes, fotos... (castellà)
• labutaca.net - revista de cinema amb estrenes, crítiques, noticies, tràilers, reportatges, fotos, cartells... (castellà)
• Allmovie – Informació sobre pel·lícules: actors, directors, biografies, repartiment i crèdits de producció, recaptació i altres dades. (anglès)
• Film Site - Ressenyes de pel·lícules clàsiques (anglès)
• Rottentomatoes.com - Ressenyes, trailers, forums, fotos... (anglès)
• The Internet Movie Database (IMDb) - Informació de pel·lícules actuals i històriques. (anglès)
  Vegeu també: IMDB