Muhàmmad

Muhàmmad

Representació de Muhàmmad
Biografia
Dades personals
Es coneix per	Profeta de l'islam

Muhàmmad —de l'àrab محمد, Muḥammad ( ^? i  escolteu-ne la pronunciació en àrab)—, també conegut com a Mahoma, de nom complet Abu-l-Qàssim Muhàmmad ibn Abd-Al·lah ibn Abd-al-Múttalib ibn Haixim ibn Abd-Manaf ibn Qussayy —en àrab أبو القاسم محمد بن عبد الله بن عبد المطلب بن هاشم بن عبد مناف بن قصي, Abū l-Qāsim Muḥammad b. ʿAbd Allāh b. ʿAbd al-Muttalib b. Hāxim b. ʿAbd Manāf b. Quṣayy—, fou el fundador de l'islam. D'acord amb les biografies tradicionals musulmanes (anomenades sira en àrab), va néixer vers 570 a la Meca i morí el 8 de juny de 632 a Medina. Els musulmans consideren Muhàmmad com el darrer profeta i missatger enviat per Déu (en àrab Al·là) per a restaurar de manera incorrupta i definitiva la fe original monoteista d'Adam, Noé, Abraham, Moisès, Jesús i altres profetes. Alhora cap religiós, polític i militar, unificà Aràbia, la qual cosa va possibilitar les conquestes aràbigues i la creació dels posteriors imperis islàmics.

La cultura musulmana té en gran reverència a Muhàmmad. Després d'esmentar o escriure el seu nom, o el d'un altre profeta, com Jesús o Moisès, un musulmà afegeix La pau sia amb ell (صلى الله عليه و سلم - Sal·là Al·lahu alay-hi wa-salam). En llengües d'escriptura llatina, de vegades aquesta expressió s'indica simplement amb les inicials, de forma abreujada. Segons la creença islàmica més generalitzada, Muhàmmad és la persona ideal, que tot musulmà ha de prendre com a model en la seva vida; tothom ha d'adherir-se als codis ètics i morals atribuïts al Profeta perquè així ho mana Déu. Muhàmmad és la persona perfecta, un regal de Déu al món, que uneix l'esfera divina amb la humana, igual com l'alba uneix la nit i el dia. Malgrat això, l'islam considera igualment que Muhàmmad fou un simple profeta, el transmissor de la revelació però sense cap qualitat divina.

La derivació del nom a Mahoma té origen cristià i medieval, en el context de les croades. Algunes teories afirmen que és una derivació de la paraula Maozim, originari dels texts d'Alvaro de Córdova (856).

Biografia

Els primers anys

Vegeu l'article sobre l'arbre genealògic de Muhàmmad

Segons la tradició, Muhàmmad va néixer a la Meca, a la província de Hijaz (Aràbia), vers l'any 571. El seu pare, Abd-Al·lah ja havia mort quan ell va néixer, mentre que la seva mare, Àmina bint Wahb, membre del clan de Zuhra, va morir quan l'infant només tenia sis anys; aleshores se'n va fer càrrec el seu avi Abd-al-Múttalib el qual, però, va morir al cap de dos anys. Muhàmmad va quedar sota la tutela del seu oncle Abu-Tàlib, a qui va acompanyar en viatges comercials cap a Síria.

L'avi de Muhàmmad era el cap del prestigiós clan dels Hàixim, molt influent a la Meca, membre de la tribu dels Quraix; ara bé, com que segons els costums dels àrabs, els menors d'edat no tenien dret a heretar, Muhàmmad no va poder rebre res del patrimoni dels seus pares i dels seus avis; per això, fou pobre i per poder guanyar-se la vida va haver d'anar fent diferents oficis, entre els quals el de pastor; la seva situació social, però, va millorar quan va començar a treballar al servei d'una vídua rica anomenada Khadija bint Khuwàylid, pertanyent al clan d'Àssad, que es dedicava als negocis. Muhàmmad va treballar per a ella com a viatjant comercial, fins que va acabar casant-s'hi el 595; en aquell moment tenia vint-i-quatre anys i ella trenta-nou.Del matrimoni de Muhàmmad amb Khadija van néixer dos fills, que moriren joves, i quatre filles, de les quals la més coneguda és Fàtima az-Zahra. En vida de Khadija, morta el 619, Muhàmmad va mantenir-se monògam.

La Meca se'ns descriu com una ciutat mercantil formada al voltant d'un santuari anomenat la kaba, una etapa de les rutes comercials entre el Iemen i les regions mediterrànies de Gaza i Damasc, per les quals productes originaris de l'Índia i Etiòpia arribaven a la Mediterrània. La Meca era una ciutat pròspera on, tanmateix, la riquesa la monopolitzaven els membres de l'oligarquia mercantil, els quals tenien un comportament individualista que trencava els antics costums tribals, sobretot pel que fa als deures de caritat envers els necessitats.

Les revelacions

L'any 612, quan ja en tenia quaranta, al mont Hirà, prop de la Meca, Muhàmmad va experimentar l'aparició sobrenatural d'una veu que afirmava parlar-li en nom de Déu, que posteriorment s'identificaria amb Gibril, l'arcàngel Gabriel: Llegeix! I Muhàmmad li contestava: Què he de llegir? I llavors l'àngel l'abraçà. I així durant tres cops, després dels quals li va recitar les següents cinc aleies: Llegeix! Recita [l'Alcorà, que ve de Déu]! En el nom del teu Senyor, que [t']ha creat! / Ha creat l'home d'un coàgul, d'un grumoll de sang. / Llegeix! Recita [l'Alcorà, que ve de Déu]! El teu Senyor és el més noble, el més Generós! / Ell ha ensenyat l'ús de la ploma, per a escriure. / Ensenyà a l'home el que ignorava! [Q.96:1-5]. Arran d'aquesta experiència Muhàmmad es va sentir terroritzat i trobà consol en Khadija; com que no va rebre cap més revelació, Muhàmmad va creure que potser estava posseït pels dimonis i es deprimí tant que li vingueren ganes de suïcidar-se, la seva estimada esposa li va dir que era impossible que Déu, Al·là, li pogués deshonorar a ell. Aquesta primera revelació la va tenir durant el mes de Ramadà, el nové mes del calendari de l'islam, concretament a la nit del Destí (Làylat Al-Qadr).

Uns tres anys després Gibril va aparèixer-se de nou a Muhàmmad, assegut en una cadira que se situava entre el cel i la terra, i va dir-li: Muhàmmad: tu ets el profeta i missatger de Déu, i jo sóc Gibril. Atemorit, Muhàmmad va demanar a Khadija que li tapés el cap per a no patir visions terrorífiques; aleshores la veu celestial va recitar-li: Oh tu [Muhàmmad], l'abrigat, el ben cobert! / Aixeca't! Avisa la gent! / Digues que és el més gran, el teu Senyor: <<Déu és el més gran que hi ha!>> / Exteriorment, tingues la roba purificada, tingues-la neta. / De la brutícia, allunya-te'n sempre, fuig! [Q.74:1-5]. L'abominació de què Muhàmmad havia de fugir era el politeisme que, fins aleshores, practicaven els àrabs.

Les experiències d'aquest tipus van continuar repetint-se; les veus celestials sempre insistien en l'existència d'un únic Déu i en la missió de Muhàmmad com a profeta. Finalment, Muhàmmad va convèncer-se d'assumir la condició d'enviat de Déu, i es considerà successor dels profetes enviats anteriorment als jueus (Abraham, Moisès, Jesús), El Segell dels Profetes.

A partir del 613, Muhàmmad va començar a predicar públicament el contingut d'aquestes revelacions. Els sahaba, companys i companyes del Profeta, en conservaren el record oralment i de tant en tant escrivien fragments petits en diferents pedres o altres superfícies fins que, vers l'any 650, ja mort Muhàmmad, les posaren per escrit tot el compendi de revelacions en el Llibre Sagrat de l'Alcorà, literalment la Recitació.

Aviat, Muhàmmad va reunir un grup de seguidors que el reconeixien com a Profeta i que s'uniren en les seves pregàries, les quals culminaren en un acte de prostració en què els fidels tocaren a terra amb el front en senyal de reconeixement de la Majestat de Déu, fet que esdevingué un acte central en l'adoració musulmana. Tothom el coneixia com a Al-Emin, que significa El molt Confiable, i es veu que fins i tot era més de fiar la seva paraula que un contracte per escrit.

A la Meca es trobaven uns tres-cents taguts o ídols de pedra, or i altres materials que adoraven els mecans i altres àrabs que venien a fer peregrinació, però Muhàmmad afirmava que Déu és l'única divinitat existent (No hi ha déu que mereixi ésser adorat amb excepció de Déu). La denominació de Déu pels musulmans és Al·là, que implica en el seu propi nom atributiu l'existència d'una única divinitat creadora, que es pot traduir literalment com El [Únic] Déu: Digues [Profeta]: <<Ell és Al·là, Déu, l'Únic! [Q.112:1]. El nom Al·là també implica dues coses que, a diferència del nom en les llengües romàniques, que no és donat, no és una paraula que tingui ni gènere (tant masculí com femení) i no té una declinació en plural. En català podem escriure la paraula déu (que si es troba en gènere definit, el masculí) en femení, Deessa (o Dea) i en plural, déus (o deesses).

Muhàmmad atribuïa la prosperitat de la Meca a la voluntat d'Al·là, per tant els habitants de la Meca havien de mostrar-se agraïts, sent generosos amb la seva riquesa i defugint l'avarícia; Muhàmmad també avisava que les persones hauran de comparèixer davant Déu en el judici del Darrer Dia on, segons les seves bones obres i la seva creença en Déu, aniran al paradís, o segons les seves males obres i la seva creença a associar a Déu altres deïtats (tant déus hipotètics com associats divinitzats o com forces independents (karma, la bruixeria, l'atzar...) a l'única força veritable de Déu, que aniran a l'infern.

Molts dels seguidors de Muhàmmad eren fills i germans dels homes més rics de la Meca, però exclosos dels negocis lucratius. La nova religió predicada per Muhàmmad va ser denominada islam, que vol dir submissió a la voluntat de Déu, i els seus fidels foren denominats musulmans [muslimun], que vol dir aquells que s'han sotmès malgrat que, en un principi, l'Alcorà els definís com els creients [muminun].

L'oposició de la Meca a la prèdica de Muhàmmad

Il·lustració del segle XV que pertany a una còpia d'un manuscrit d'Al-Biruni. Representa Muhàmmad predicant a la Meca.

Aviat va sorgir a la Meca un moviment d'oposició; per una banda, els politeistes consideraven una blasfèmia que ofenia els déus l'afirmació que l'únic déu existent és Al·là; per altra, en la seva prèdica, Muhàmmad criticava la manera de viure dels rics comerciants, els quals intentaren atraure'l tot oferint-li una part en els seus negocis o la possibilitat de contraure matrimoni dins dels clans de l'oligarquia mercantil, ofertes que Muhàmmad va rebutjar.

Vers el 615, va cristal·litzar el moviment d'oposició dirigit per Abu-Jahl, que sospitava que Muhàmmad usés el seu missatge religiós per prendre el poder a la Meca. Hom va qüestionar algunes de les afirmacions del Profeta com ara que les persones ressuscitarien abans del Judici; va començar la persecució contra els musulmans. El 616, Abu-Jahl va decretar el boicot contra el clan de Hàixim, perquè aquests protegien Muhàmmad i els seus seguidors. Aquest boicot va mantenir-se durant tres anys. El 619, van morir tant Khadija com Abu-Tàlib, l'oncle de Muhàmmad, i aleshores, Abu-Lahab, el nou cap del clan dels Hàixim, va retirar la protecció del clan a Muhàmmad, el qual va intentar refugiar-se a at-Taïf, un poble a la rodalia de la Meca, però hi va ser rebutjat. Després d'haver aconseguit la protecció d'un altre clan, Muhàmmad va tornar a la Meca.

L'Hègira

Article principal: Hègira

Durant l'estiu del 621, dotze homes de Medina visitaren la Meca per dur a terme el pelegrinatge anual a la kaba; en secret, aquests pelegrins es declararen musulmans davant de Muhàmmad i se'n tornaren a Medina a fer propaganda de l'islam. Un any més tard, el juny del 622, un grup de setanta-cinc persones de Medina, en el qual hi havia dues dones, no sols es declararen musulmanes sinó que juraren protegir Muhàmmad; aquests són els dos juraments d'Al-Àqaba. Aleshores, Muhàmmad va demanar als seus seguidors de la Meca que es dirigissin a Medina en petits grups; segons s'explica, a la Meca van conspirar per assassinar Muhàmmad abans que pogués fugir, però aquest va aconseguir esmunyir-se secretament i arribà a Medina el setembre del 622.

Aquesta fugida de Muhàmmad de la Meca cap a Medina és allò que la tradició musulmana anomena l'hègira, paraula que es tradueix per emigració tot i que el seu significat principal és el de trencament dels llaços de parentiu. En l'islam, es compten els anys a partir del primer dia de l'any àrab en què s'esdevingué l'Hègira, que, en el còmput cristià, correspon al 16 de juliol del 622.

La Constitució de Medina

Medina estava situada en un oasi; era una ciutat agrària, on vivien alguns clans jueus, dedicats a l'agricultura. El 618, la ciutat de Medina s'havia vist sacsejada per lluites sagnants entre els clans que hi vivien; convidant Muhàmmad a viure a la ciutat, potser esperaven trobar algú amb autoritat que fes de mitjancer entre els clans locals.

Es conserva un document denominat la Constitució de Medina; en la forma com ens ha arribat, consisteix, en realitat, en dos documents que segurament són posteriors a l'any 627; tanmateix, els investigadors creuen que les seves disposicions són les donades per Muhàmmad a Medina.

Aquest document estableix la creació d'una confederació, organitzada segons els costums tradicionals dels àrabs, de nou grups: els vuit clans àrabs i els vinguts de la Meca; aquesta constitució no atorga pas cap autoritat especial a Muhàmmad, simplement el preàmbul parla de l'acord a què han arribat el profeta Muhàmmad i els musulmans de Medina, és a partir dels termes d'aquest acord que s'han de resoldre els conflictes. Els jueus no havien acceptat pas Muhàmmad com a profeta i, per això, a la Constitució de Medina, hi apareixen subordinats als clans àrabs.

Durant almenys cinc anys, Muhàmmad no va tenir cap autoritat directa sobre els membres dels altres clans, però, al final de la seva vida, el prestigi de les seves victòries militars li va conferir un poder autocràtic. Les revelacions que Muhàmmad va rebre a Medina sovint contenen normes legals i jurídiques per a la comunitat de musulmans, però no acostumen a tractar pas de qüestions polítiques.

Els primers cinc anys a Medina

A Medina, a Muhàmmad li van donar un camp i li van construir una casa, on els musulmans acudien a pregar; després de mort Muhàmmad, aquesta casa va esdevenir la mesquita de Medina.

D'entre els emigrants, és a dir, els que havien vingut de la Meca amb Muhàmmad, alguns van dedicar-se al comerç al mercat local, dirigit per clans jueus, mentre que d'altres, amb l'aprovació de Muhàmmad, van dedicar-se a assaltar caravanes de mercaders de la Meca que es dirigien cap a Síria; Muhàmmad mateix va dirigir tres d'aquests assalts el 623, que fracassaren perquè algun traïdor va avisar els mercaders de la Meca. Finalment, el gener del 624, un petit escamot va ser enviat cap a l'est, amb ordres de dirigir-se a Nakhla, a prop de la Meca, per atacar una caravana procedent del Iemen; l'èxit d'aquest atac, dut a terme contrariant els costums religiosos sobre seguretat, va fer que a la Meca s'adonessin del perill que representava Muhàmmad.

Moltes tribus beduïnes s'uniren a Muhàmmad i es convertiren a l'islam atretes pel botí resultant dels atacs a les caravanes de mercaders. Malgrat tots els intents que féu per aconseguir-ho, els jueus no volgueren acceptar la doctrina de Muhàmmad.

Després de la victòria de Nakhlah, Muhàmmad va canviar la seva política envers els jueus; va deixar de fer-los concessions per intentar aconseguir que el reconeguessin com a profeta i va prendre certes mesures com ara ordenar als fidels musulmans que deixessin de pregar mirant cap a Jerusalem, tal com fins aleshores ho havien fet, i comencessin a pregar en direcció a la Meca, com d'ençà de llavors ha estat el ritu musulmà.

Pel març del 624, Muhàmmad va dirigir un escamot de tres-cents treze homes per assaltar una rica caravana de la Meca que tornava de Síria; la caravana, dirigida per Abu-Sufyan ibn Harb, el cap del clan dels Omeia, va eludir els musulmans desviant-se de la ruta; ara bé, Abu Jahl, el cap del clan dels Banu Makhzum, va voler posar fi al bandidatge de Muhàmmad i la seva banda; per això, va marxar amb una troba de 1450 homes per atacar-lo, cosa que va donar lloc a la batalla de Badr (15 de març del 624); en aquesta batalla, entre els soldats de la Meca va haver-hi setanta morts, entre les quals el mateix Abu Jahl, i setanta presoners, mentre que només van morir catorze musulmans. Muhàmmad va interpretar aquest resultat com una confirmació divina de la seva condició de Profeta, i els musulmans celebraren la victòria amb joia i alegria. Després d'aquesta victòria, a Medina foren assassinades tota una sèrie de persones que havien expressat el seu desacord amb Muhàmmad escrivint poemes satírics ridiculitzant-lo; fou aleshores que Muhàmmad va expulsar de la ciutat el clan jueu que controlava el mercat de Medina.

Segons explica la tradició, Kab ibn al-Àixraf era un jueu que havia conspirat per matar Muhàmmad així com havia cantat cançons burlesques sobre les dones musulmanes. Muhàmmad va demanar si algú estava disposat a matar-lo. Segons Ibn Hixam, un cronista musulmà dels primers temps, Muhàmmad va autoritzar Muhàmmad ibn Màslama, que s'havia ofert com a voluntari per assassinar el jueu, a mentir i enganyar per dur a terme la seva missió. A més, Muhàmmad va usar el cas de Kab ibn al-Àixraf com a pretext per donar l'ordre de matar i perseguir tots els jueus.

En una altra ocasió, després d'haver sotmès un poble jueu, com ho era el clan dels Bani Qurayza, Muhàmmad va ordenar que tots els homes adults (entre set-centes i mil persones) fossin decapitats a la plaça; les dones i les criatures foren venudes com a esclaus i el poble va ser arrasat.

Els matrimonis de Muhàmmad

Enfortit en la seva condició d'autòcrata per la victòria de Badr, Muhàmmad va afirmar la seva posició mitjançant una política matrimonial: va casar les seves filles Fàtima amb Alí ibn Abi-Tàlib (futur califa) i Umm-Kulthum bint Muhàmmad amb Uthman ibn Affan, que en el futur també esdevindria califa. Muhàmmad mateix va casar-se amb Hafsa bint Úmar, filla d'Úmar, l'anterior marit de la qual havia estat un dels soldats musulmans morts a Badr, i amb Àïxa bint Abi-Bakr, filla d'Abu-Bakr, qui, a la mort de Muhàmmad, esdevindria califa; en el moment de celebrar-se el matrimoni, Àïxa només tenia sis anys i el matrimoni fou consumat tres anys més tard, quan Àïxa tenia nou anys; aquesta edat infantil d'Àïxa en el moment de consumar el seu matrimoni amb Muhàmmad, qui ja devia tenir cinquanta-tres anys, ens ve demostrada per alguns hadits. Àïxa, segons la tradició, fou, després de Khadija, l'esposa preferida del Profeta.

Muhàmmad va arribar a tenir fins a setze esposes. L'islam permet els homes tenir quatre dones; ara bé, Muhàmmad va explicar revelacions en què Déu l'autoritzava a ell especialment a superar el nombre de quatre esposes; a més de les seves setze esposes, Muhàmmad va tenir dues concubines-esclaves i va gaudir dels favors de quatre dones que se li lliuraren en acte de devoció. Després de la victòria dels musulmans a la batalla de Khàybar, on hi foren morts el seu marit i tota la seva família, una dona anomenada Safiyya fou sortejada com a botí de guerra entre la tropa musulmana; ara bé, en saber de la seva incomparable bellesa, Muhàmmad ordenà que Safiyya li fos concedida a ell com a esposa. Rayhana, una noia jueva, fou també un botí de guerra que Muhàmmad aconseguí després de la victòria sobre els Banu Quraydha. La setena esposa de Muhàmmad fou Zàynab; en un principi, ella estava casada amb Zayd, fill adoptiu del Profeta; ara bé, Muhàmmad se'n va enamorar i després d'aconseguir que Zayd se'n divorciés, ell s'hi va casar; aquest fet va causar escàndol entre els àrabs; Muhàmmad va resoldre la situació revelant un missatge de Déu autoritzant el casament del Profeta amb Zàynab.

Maria la Copta fou un regal que el governador d'Egipte féu a Muhàmmad; ara bé, Maria va refusar convertir-se a l'islam i va romandre fidel al cristianisme, la seva religió; per això, Muhàmmad no s'hi va casar i es va limitar a tenir-la com a concubina-esclava.

En diferents ocasions, Muhàmmad aconsellava als homes musulmans casar-se amb dones atractives ja fos per la seva riquesa, bellesa o per la possibilitat de convertir-les a l'islam.

Esposes oficials

• Khadija bint Khuwàylid
• Sawdà bint Zama
• Àïxa bint Abi-Bakr
• Hafsa bint Úmar ibn al-Khattab
• Zàynab bint Khuzayma
• Umm-Sàlama Hind bint Abi-Umayya
• Zàynab bint Jahx
• Juwayriyya bint al-Hàrith
• Safiyya bint Huyayy
• Ramla bint Abi-Sufyan
• Maymuna bint al-Hàrith

Altres esposes

• Rayhana bint Zayd ibn Amr
• Màriya al-Qibtiyya

La batalla d'Uhud

Article principal: Batalla d'Uhud

Aquell mateix any de 624, Muhàmmad va aconseguir algunes victòries atacant tribus nòmades que li eren hostils; ara bé, Abu Sufian de la Meca va entrar a l'oasi de Medina amb uns tres mil homes; Muhàmmad tenia la possibilitat de refugiar-se en unes fortaleses inexpugnables existents a Medina, ara bé, això hauria significat permetre als de la Meca destruir les collites dels camps sembrats més enllà de les muralles de Medina, per això, Muhàmmad va haver de sortir a enfrontar-se amb Abu Sufian; la batalla entre els dos exèrcits, esdevinguda el 19 de març de 625 als turons d'Uhud, va tenir un resultat incert; després de la batalla d'Uhud, en la qual no havia estat vençut però tampoc no havia derrotat els mecans, Muhàmmad va témer que Déu no hagués abandonat els musulmans i la seva fe va experimentar uns moments de dubte, que aviat va saber superar per tornar a infondre confiança en els seus seguidors.

Durant els dos anys que seguiren a la batalla d'Uhud, tant Muhàmmad com els dirigents de la Meca es prepararen per a un nou enfrontament. Durant l'abril de 627, Abu Sufian va dirigir un gran exèrcit de deu mil homes contra Medina; aquesta vegada, Muhàmmad havia ordenat recollir les collites dels camps d'extramurs i, per això, va poder refugiar-se a les fortaleses de Medina, on les forces d'Abu Sufian van assetjar-lo, fins que, després d'una nit de tempestes i vent, els mecans van decidir alçar el setge i retirar-se. Aleshores, Muhàmmad va atacar el clan jueu dels Qurayzah, acusats de col·laborar amb els mecans i d'intrigar contra el Profeta; després d'haver-se rendit, els homes Qurayzah foren executats i les seves dones i criatures venudes com a esclaus.

La conversió de la Meca

Muhàmmad a la Kaba, miniatura de l'obra turca Siyer-i Nebi (La vida del Profeta), realitzada cap a l'any 1580

D'ençà de l'Hègira, la Meca havia estat el principal nucli dels enemics de Muhàmmad; ara bé, l'objectiu del Profeta no era pas anihilar aquesta ciutat sinó guanyar-la per a l'islam; ell comprenia que els mercaders de la Meca podien proporcionar-li l'estructura administrativa necessària per a l'estat musulmà que estava bastint; a més, l'existència del santuari de la kaba donava a la Meca la condició de ciutat santa, capital religiosa dels àrabs.

Pel març del 628, Muhàmmad va tenir el somni d'acudir al pelegrinatge anual a la Meca; a la Meca no volien permetre de cap manera que Muhàmmad hi entrés; per això, el Profeta va aturar-se a al-Hudaybiyah, al límit del territori sagrat de la Meca, on, després d'uns dies de negociacions, va acordar-se permetre als musulmans fer el pelegrinatge a la Meca el 629; l'ordre en què es va realitzar la retirada dels musulmans després d'aconseguit l'acord va mostrar el control que Muhàmmad tenia sobre els seus seguidors; com a recompensa a la seva docilitat, Muhàmmad va dirigir aquests homes a atacar els jueus de l'oasi de Khàybar, situat al nord de Medina; un cop vençuts, els jueus foren autoritzats a quedar-se al seu territori, però amb la condició d'haver d'enviar cada any la meitat de la collita a Medina.

Segons sembla, el creixement de l'islam anava afirmant el poder de Muhàmmad; a la Meca, cada vegada més gent emigrava a Medina per fer-se musulmans; per altra banda, malgrat que l'acord a què s'havia arribat amb Muhàmmad havia aminorat els atacs contra caravanes comercials de la Meca, aquesta ciutat continuava en declivi; poc després del tractat d'al-Hudaybiyah, Muhàmmad va casar-se amb Umm Habibah, una filla d'Abu Sufian i amb la vídua d'un musulmà mort a Etiòpia; segurament, aleshores Abu Sufian va començar a negociar una rendició pacífica de la Meca; segurament durant la pelegrinació del març del 629, Muhàmmad va reconciliar-se amb el seu oncle al-Abbas, un dels dirigents de la Meca, i va casar-se amb Maimunah, cunyada d'al-Abbas.

Pel novembre del 629, aliats de la Meca van atacar aliats de Muhàmmad, per la qual cosa el Profeta va considerar trencat el pacte d'al-Hudaybiyah. Pel gener del 630, Muhàmmad va marxar sobre la Meca amb un exèrcit de deu mil homes; Abu Sufian i d'altres dirigents de la Meca anaren a trobar Muhàmmad per retre-li la ciutat, i el Profeta va prometre'ls una generosa amnistia, tot i que una determinada sèrie de gent va ser exclosa del perdó general, com fou el cas d'Asma ibn Marwan, una poetessa que acusava Muhàmmad d'haver plagiat poemes del seu pare, Marwan, per presentar-los com a versicles de l'Alcorà; Muhàmmad va demanar si algú estava disposat a assassinar Asma; al que es presentà dient-li que havia mort la poetessa, Muhàmmad l'elogià dient-li que havia servit Déu i el seu profeta. Muhàmmad també ordenà la mort d'un vell que havia fet comentaris irònics sobre la manera de pregar dels musulmans.

La ciutat va rendir-se sense resistència, Muhàmmad va entrar-hi en triomf i a la Meca molta gent es va convertir a l'islam. Mentre Muhàmmad era a la Meca resolent qüestions polítiques i administratives, van ser destruïts tots els ídols de la kaba, la qual, aleshores, deixà de ser un santuari pagà per esdevenir el centre mundial del culte musulmà. Per tal d'afavorir els més pobres dels seus seguidors, Muhàmmad va exigir diners als rics comerciants de la Meca.

El domini d'Aràbia

D'ençà de l'Hègira, Muhàmmad havia fet tractes amb tribus nòmades d'Aràbia; segurament, al principi aquests tractes eren simplement pactes de no-agressió; ara bé, segons va anar creixent el poder militar de Muhàmmad, el Profeta va posar la conversió a l'islam com a condició a aquelles tribus que volguessin establir-hi acords d'aliança per obtenir-ne protecció en contra d'altres tribus.

Mentre encara era a la Meca, Muhàmmad va avisar de l'atac d'una sèrie de tribus hostils i va sortir de la ciutat per combatre-les. La batalla va tenir lloc a Hunayn; els enemics foren vençuts i les seves propietats capturades i repartides com a botí; Muhàmmad autoritzà els seus soldats a demanar rescat per les dones i les criatures dels vençuts.

Després de la batalla d'Hunayn, Muhàmmad era el cabdill militar més fort d'Aràbia; per això, moltes tribus enviaren representants a Medina per demanar l'aliança amb Muhàmmad. Després de la derrota de l'Imperi Persa en la guerra que l'enfrontava amb l'Imperi Bizantí, esdevinguda durant els anys 627 i 628, al Iemen i en alguns llocs del Golf Pèrsic, grups que havien demanat ajuda als perses contra els romans cercaren l'ajuda de Muhàmmad.

L'atac contra Síria

La més gran expedició militar de Muhàmmad s'esdevingué a finals del 630 quan va dirigir un exèrcit de trenta mil homes cap a la frontera de Síria. Algunes de les tribus sirianes eren cristianes i aliades amb els romans; per això, la inicial amistat de Muhàmmad amb els cristians, principalment els d'Etiòpia, va convertir-se en hostilitat. D'altra banda, en alguns llocs d'Aràbia, l'estat islàmic de Muhàmmad va haver de reprimir alçaments de tribus paganes; la victòria de Muhàmmad contra aquests rebels va deixar Aràbia unificada i va preparar les posteriors conquestes musulmanes de Síria, Pèrsia i gran part de la Mediterrània, que s'esdevingueren després de mort Muhàmmad.

La mort i la successió de Muhàmmad

Muhàmmad va morir a Medina el juny del 632; com que no havia deixat cap disposició successòria, la lluita pel lideratge va provocar el cisma més important de la història de l'islam.

Llegat

Ja en vida de Muhàmmad, l'islam va adquirir la seva característica principal: ser una religió que uneix d'una manera inseparable l'àmbit temporal amb l'espiritual, regulant tant la relació del creient amb Déu com la vida social. Per això, no sols hi ha una religió islàmica sinó també un dret islàmic (la xaria) i un estat islàmic.

Miracles atribuïts

A l'islam es presenta Muhàmmad simplement com un home que rep la missió de transmetre la revelació de Déu; el monoteisme radical de l'islam ha evitat sempre la divinització de Muhàmmad, qui proclamava que el seu únic miracle era la transmissió de l'Alcorà; ara bé, tot i així, la tradició popular li atribueix tota una sèrie de miracles i fetes de tipus sobrenatural:

• Amb el seu dit, Muhàmmad va dividir la lluna
• Algú va intentar assassinar Muhàmmad donant-li un tall de carn enverinada, però el mateix tall de carn va parlar avisant el Profeta de no tocar-lo
• El tronc d'una palmera va sospirar en veure Muhàmmad
• Una daina (gasela) va parlar a Muhàmmad
• Muhàmmad no tenia ombra i de la seva suor se'n va crear la rosada
• Làylat al-Miraj ('Nit del Viatge'): Muhàmmad va ascendir al Cel muntant un cavall amb ales de nom Buraq en companyia de l'arcàngel Gabriel; en el seu viatge, el Profeta va travessar les set esferes celestials i va trobar-se amb tots els profetes anteriors, fins que, finalment, va atènyer la Presència Divina. El Miraj és un fet que avui dia commemoren els musulmans.
• El naixement de Muhàmmad va anar acompanyat de miracles; el seu aniversari és una festa popular. El Dia del Judici, Muhàmmad intercedirà davant Déu en favor de la comunitat musulmana.

Curiositats

Duldul (Porc espí) fou el nom de la mula del profeta Muhàmmad. Era de color gris i la va rebre al mateix temps que l'ase Yafur (o Ufayr). La va utilitzar en les seves campanyes i era viva quan el profeta va morir. Va morir probablement a Yanbu de vella.

Bibliografia

• Ahmed, Leila «Women and the Advent of Islam» (en anglès). Signs, 11, 4, Summer 1986, pàg. 665–91. DOI: 10.1086/494271.
• Ali, Muhammad Mohar. The Biography of the Prophet and the Orientalists (en anglès). King Fahd Complex for the Printing of the Holy Qur'an, 1997. ISBN 9960-770-68-0. 
• Armstrong, Karen. Muhammad: A Biography of the Prophet (en anglès). Harpercollins, 1992. ISBN 0062508865. 
• Awde, Nicholas. Women in Islam: An Anthology from the Quran and Hadith (en anglès). Routledge, 2000. ISBN 0700710124. 
• Ballard, Harold Wayne; Donald N. Penny, W. Glenn Jonas. A Journey of Faith: An Introduction to Christianity (en anglès). Mercer University Press, 2002. ISBN 0865547467. 
• Barlas, Asma títol= Believing Women in Islam. {{{títol}}} (en anglès). University of Texas Press, 2002. ISBN 0292709048. 
• Bogle, Emory C. Islam: Origin and Belief (en anglès). Texas University Press, 1998. ISBN 0292708629. 
• Brown, Daniel. A New Introduction to Islam (en anglès). Blackwell Publishing Professional, 2003. ISBN 978-0631216049. 
• Bullough, Vern L; Brenda Shelton, Sarah Slavin. The Subordinated Sex: A History of Attitudes Toward Women (en anglès). University of Georgia Press, 1998. ISBN 978-0820323695. 
• Cohen, Mark R. Under Crescent and Cross (en anglès). Reissue. Princeton University Press, 1995. ISBN 978-0691010823. 
• Dakake, Maria Massi. The Charismatic Community: Shi'ite Identity in Early Islam (en anglès). SUNY Press, 2008. ISBN 0791470334. 
• Donner, Fred. Narratives of Islamic Origins: The Beginnings of Islamic Historical Writing (en anglès). Darwin Press, 1998. ISBN 0-87850-127-4. 
• Endress, Gerhard. Islam (en anglès). New Age Books, 2003. ISBN 978-8178221564. 
• Ernst, Carl. Following Muhammad: Rethinking Islam in the Contemporary World (en anglès). University of North Carolina Press, 2004. ISBN 0-8078-5577-4. 
• Esposito, John. Islam: The Straight Path (en anglès). Oxford University Press, 1998. ISBN 0-19-511233-4. 
• Esposito, John. The Islamic Threat: Myth Or Reality? (en anglès). Oxford University Press, 1999. ISBN 0-19-513076-6. 
• Esposito, John. What Everyone Needs to Know About Islam (en anglès). Oxford University Press, 2002. ISBN 0-19-515713-3. 
• Farah, Caesar. Islam: Beliefs and Observances (en anglès). 5a ed.. Barron's Educational Series, 1994. ISBN 978-0812018530. 
• Glubb, John Bagot. The Life and Times of Muhammad (en anglès). Hodder & Stoughton, 1970 (reprint 2002). ISBN 0-8154-1176-6. 
• Goldman, Elizabeth. Believers: spiritual leaders of the world (en anglès). Oxford University Press, 1995. ISBN 0195082400. 
• Goldman, Ann; Richard Hain, Stephen Liben. Oxford Textbook of Palliative Care for Children (en anglès). Oxford University Press, 2006. ISBN 0198526539. 
• Haaren, John Henry; Addison B. Poland. Famous Men of the Middle Ages (en anglès). University Publishing Company, 1904. ISBN 188251405X. 
• Al-Hibri, Azizah Y. (2003). "An Islamic Perspective on Domestic Violence" (en anglès). 27 Fordham International Law Journal 195.
• Holt, P. M.; Ann K. S. Lambton, Bernard Lewis. The Cambridge History of Islam (Paperback) (en anglès). Cambridge University Press, 1977. ISBN 978-0521291354. 
• Hourani, Albert; Ruthven, Malise. A History of the Arab Peoples (en anglès). Belknap Press; Revised edition, 2003. ISBN 978-0674010178. 
• ibn Isa, Muhammad (Imam Tirmidhi). Syama'il Muhammadiyah: KeanggunanMu Ya Rasulullah (Hardcover) (en àrab). Malaysia: PTS Islamika Sdn. Bhd., 2011, p. 388. ISBN 9789673660643. 
• Ishaq, Ibn; Guillaume, Alfred, ed.. The Life of Muhammad: A Translation of Ibn Ishaq's Sirat Rasul Allah (en anglès). Oxford University Press, 2002. ISBN 978-0196360331. 
• Jacobs, Louis. The Jewish Religion: A Companion (en anglès). Oxford University Press, 1995. ISBN 0198264631. 
• Kelsay, John. Islam and War: A Study in Comparative Ethics (en anglès). Westminster John Knox Press, 1993. ISBN 0664253024. 
• Khan, Majid Ali. Muhammad The Final Messenger (en anglès). Islamic Book Service, New Delhi, 110002 (India), 1998. ISBN 81-85738-25-4. 
• Kochler, Hans. Concept of Monotheism in Islam & Christianity (en anglès). I.P.O., 1982. ISBN 3-7003-0339-4. 
• Lapidus, Ira. A History of Islamic Societies (en anglès). 2a ed.. Cambridge University Press, 2002. ISBN 978-0521779333. 
• Larsson, Göran. Ibn Garcia's Shu'Ubiyya Letter: Ethnic and Theological Tensions in Medieval Al-Andalus (en anglès). Brill Academic Publishers, 2003. ISBN 9004127402. 
• Lewis, Bernard. The Arabs in History (en anglès). Oxford University Press, 1993, 2002. ISBN 0-19-280310-7. 
• Lewis, Bernard. Race and Slavery in the Middle East: An Historical Enquiry (en anglès). Reprint. Oxford University Press, USA, 1992. ISBN 978-0195053265. 
• Lewis, Bernard «Islamic Revolution» (en anglès). The New York Review of Books, 21-01-1998.
• Lings, Martin. Muhammad: His Life Based on Earliest Sources (en anglès). Inner Traditions International, Limited ., 1987. ISBN 0-89281-170-6. 
• Madelung, Wilferd. The Succession to Muhammad: A Study of the Early Caliphate (en anglès). Cambridge University Press, 1997. ISBN 0521646960. 
• Momen, Moojan. An Introduction to Shi'i Islam: The History and Doctrines of Twelver Shiʻism (en anglès). Yale University Press, 1985. ISBN 0300035314. 
• Neusner, Jacob. God's Rule: The Politics of World Religions (en anglès). Georgetown University Press, 2003. ISBN 0-87840-910-6. 
• Nigosian, S. A.. Islam:Its History, Teaching, and Practices (en anglès). Indiana University Press, 2004. ISBN 0253216273. 
• Ordoni, Abu Muhammad; Muhammad Kazim Qazwini. Fatima the Gracious (en anglès). Ansariyan Publications, 1992. ISBN B000BWQ7N6. 
• Peters, Francis Edward. Islam: A Guide for Jews and Christians (en anglès). Princeton University Press, 2003. ISBN 0-691-11553-2. 
• Peters, Francis Edward. The Monotheists: Jews, Christians, and Muslims in Conflict and Competition (en anglès). Princeton University Press, 2003b. ASIN: B0012385Z6. ISBN 0691114617. 
• Peters, Francis Edward. Muhammad and the Origins of Islam (en anglès). SUNY Press, 1994. ISBN 0791418766. 
• Peters, F. E. «The Quest of the Historical Muhammad» (en anglès). International Journal of Middle East Studies, 23, 3, 1991, pàg. 291–315. DOI: 10.1017/S0020743800056312.
• Peterson, Daniel. Muhammad, Prophet of God (en anglès). Wm. B. Eerdmans Publishing Company, 2007. ISBN 0802807542. 
• Rahman, Fazlur. Islam (en anglès). University Of Chicago Press, 1979. ISBN 0226702812. 
• Ramadan, Tariq. In the Footsteps of the Prophet: Lessons from the Life of Muhammad (en anglès). Oxford University Press, 2007. ISBN 0195308808. 
• Razwi, Ali Asgher. A Restatement of the History of Islam and Muslims (en anglès). World Federation of K S I Muslim Communities Islamic Centre, 1997. ISBN 0950987913. 
• Reeves, Minou. Muhammad in Europe: A Thousand Years of Western Myth-Making (en anglès). NYU Press, 2003. ISBN 978-0814775646. 
• Robinson, David. Muslim Societies in African History (en anglès). Cambridge University Press, 2004. ISBN 0521826276. 
• Rodinson, Maxime. Muhammad: Prophet of Islam (en anglès). Tauris Parke Paperbacks, 2002. ISBN 1-86064-827-4. 
• Rue, Loyal. Religion Is Not about God: How Spiritual Traditions Nurture Our Biological (en anglès). Rutgers, 2005. ISBN 0813539552. 
• Serin, Muhittin. Hattat Aziz Efendi (en anglès). Istanbul, 1998. ISBN 9-7576-6303-4, OCLC 51718704. 
• Sikand, Yoginder. Muslims in India since 1947: Islamic perspectives on inter-faith relations (en anglès). London: RoutledgeCurzon, 2004. ISBN 0-415-31486-0. 
• Tabatabae, Sayyid Mohammad Hosayn. AL-MIZAN:AN EXEGESIS OF THE QUR'AN, translation by S. Saeed Rizvi (en anglès). WOFIS. ISBN 9646521142. 
• Teed, Peter. A Dictionary of Twentieth Century History (en anglès). Oxford University Press, 1992. ISBN 0192116762. 
• Turner, Colin. Islam: The Basics. Routledge, 2005. ISBN 041534106X. 
• Watt, William Montgomery. Muhammad: Prophet and Statesman (en anglès). Oxford University Press, 1961. ISBN 0-19-881078-4. 
• Watt, W. Montgomery. Muhammad at Medina (en anglès). Oxford University Press, 1956. ISBN 0-19-577307-1. 
• Watt, W. Montgomery. Muhammad at Mecca (en anglès). Oxford University Press, 1953. ASIN: B000IUA52A. ISBN 0195772776. 
• Weil, Gustav; Sanders, Frank K.; Dunning, Harry W. «An Introduction to the Quran» (en anglès). The Biblical World. The University of Chicago Press, 5, 3, 1895, pàg. 181–191. DOI: 10.1086/471621. JSTOR: 3135387.
• Brockopp, Jonathan E.. The Cambridge companion to Muhammad (en anglès). Cambridge University Press, 2010 (Cambridge Companions to Religion). ISBN 9780521713726. 
• Weil, Gustav «An Introduction to the Quran II» (en anglès). The Biblical World. The University of Chicago Press, 5, 4, 1895, pàg. 273–286. DOI: 10.1086/471639. JSTOR: 3135160.

Vegeu també

• Arbre genealògic de Muhàmmad
• Ahl al-Bayt ("Família de Muhàmmad")
• Sahaba ("Companys de Muhàmmad")
• Campanyes de Muhàmmad