Estàtua de la Llibertat

Patrimoni de la Humanitat  ·  UNESCO
Statue of Liberty
Tipus	Cultural
Criteris	i, vi
ID	307
Regió *	Europa i Amèrica del Nord
Inscripció	1984 (8a sessió)
Extensió	49.000 m2
Coordenades	40° 41′ 21″ N, 74° 2′ 40″ O
* Segons les regions de la UNESCO.

L'Estàtua de la Llibertat o «Llibertat enllumenant al món» (en anglès Statue of Liberty i Liberty Enlightening the World, respectivament) és un monument, un dels monuments més famosos de Nova York, dels Estats Units i d'arreu del món. Està situada a Nova York, sobre la petita illa de Liberty Island (Illa de la Llibertat), al sud-est de Manhattan, a la desembocadora del riu Hudson i a prop de l'illa Ellis. Va ser un obsequi de França el segle XIX per la celebració del centenari de la independència dels Estats Units i un signe d'amistat entre ambdues nacions, i va ser inaugurada el 28 d'octubre de 1886 amb la presència del president d'aquella època dels Estat Units Grover Cleveland. El monument es va convertir en un símbol de benvinguda als immigrants europeus que cercaven llibertat o oportunitats al nou continent, puix que sovint era el primer que veient després de travessar l'oceà atlàntic, així com un símbol universal de la llibertat. Va ser realitzada per l'escultor Frédéric-Auguste Bartholdi i, l'enginyer francès Gustave Eiffel dissenyà l'estructura interna. L'arquitecte francès Eugène Viollet-le-Duc s'encarregà de l'elecció del coure utilitzat per a la construcció de l'estàtua. El 15 d'octubre de 1924, va ser declarada monument nacional dels Estats Units i el 15 d'octubre del 1965 s'hi afegí l'illa Ellis. L'any 1984, va ser declarada Patrimoni de la Humanitat, per la UNESCO. L'any 2005, rebé, ensems amb l'illa Ellis, un total de 4.235.595 visites.

Mundialment, l'Estàtua de la Llibertat és una de les icones principals que s'associen als Estats Units; a més de ser un monument important de la ciutat de Nova York, es convertí en un símbol d'Estats Units i representa, la llibertat i l'emancipació respecte l'opressió. Arquitectònicament parlant, l'estàtua recorda al famós Colós de Rodes, una de «les set meravelles del món». Va ser nominada per a «Les set noves meravelles del món», on resultà finalista. Des del 10 de juny de 1933, el seu manteniment corre a càrrec de l'administració Servei de Parcs Nacionals dels Estats Units.

Història

Regal per a Estats Units

El jurista i polític francès, autor de Paris a Amérique, Édouard Laboulaye, tingué la idea que França oferís un present als Estats Units com a obsequi per la commemoració del centenari de la independència nord-americana, com a record de la llarga amistat entre ambdós països i per garantir l'aliança franc-nord-americà. En una conversa amb Laboulaye, el jove escultor alsacià Frédéric Auguste Bartholdi li havia comentat:

(francès)	(català)
je lutterai pour la liberté, j'en appellerai aux peuples libres. Je tâcherai de glorifier la République là-bas, en attendant que je la retrouve un jour chez nous	lluitaré per la llibertat, ho demanaré als pobles lliures. Tractaré de glorificar la República allà, fins que la retrobi un dia entre nosaltres —Frédéric Auguste Bartholdi.

Models per a l'estàtua

Elecció de la cara

Isabella Eugenie Boyer, esposa d'Isaac Singer, fou un possible model pel rostre de l'estàtua.

Existeixen diverses hipòtesis dels historiadors sobre la model que podia haver utilitzat per a determinar la cara de l'estàtua, encara que en l'actualitat no existeix una resposta unitària.

Segons alguns historiadors, Bartholidi s'hauria inspirat en el rostre de la seva mare, Charlotte Bartholdi (1801-1891), i és la hipotesis més acceptada fins al moment. La revista National Geographic donà suport a aquesta possibilitat, indicant que l'escultor mai explicà ni desmentí aquesta semblança amb la seva mare. Segons d'altres, Isabella Eugenie Boyer, vídua de l'inventor milionari Isaac Singer, fou la model. Altres opinions sostenen que Bartholdi havia volgut reproduir el rostre d'una nena enfilada en una barricada sostenint una torxa l'endemà del cop d'estat de Napoleó Bonapart. Podria ser que simplement realitzés una síntesi de diverses cares femenines amb la fi d'aconseguir una imatge neutra i impersonal de la Llibertat.

Inspiració en l'extranger

Gravat del Colós de Rodes del 1880

L'autor de l'estàtua de la Llibertat havia estat a Egipte i s'inspirà de la deesa Llibertat del panteó romà, ataviant-la amb roba egípcia, per a un projecte consistent en un gran far, en forma de dona que porta una torxa, per a una obra que hauria de fer al canal de Suez i que es diria Egipte porta la llum a Àsia. Bartholidi sempre ha negat que el projecte per a Nova York fos una reutilització. Les dessins de ce projet intitulé L'Égypte apportant la lumière à l'Asie ressemblent fortement à la statue de la Liberté, même si Bartholdi a toujours affirmé que le monument new-yorkais n'était pas un réemploi, mais bien une œuvre originale.

D'altra banda, l'estàtua també té punts en comú amb algunes representacions que s'havien fet a l'època del Colós de Rodes i d'altres li veuen similituds amb la Marianne francesa, o la dóna que porta la bandera al quadre La llibertat guiant al poble que Delacroix va pintar el 1830.

Detalls de l'estructura

L'estructura segons els plans de 1885

França va convenir amb Estats Units, de comú acord, que aquests s'encarregarien de la construcció de la base de l'estàtua mentre aquells es responsabilitzarien de l'estatua en si i de l'assemblatge. Hi va haver problemes financiers de les dues bandes i això va provocar que l'estàtua no estigués acabada pel centenari de la independència d'Estats Units (1876) sinó deu anys més tard. La unió francoamericana, fundada el 1874, es va encarregar d'organitzar la colecta de fons per a la construcció de l'estàtua. A França, la campanya de promoció va començar el 1875 i fins 1880 no es va aconseguir la totalitat del finançament de la part francesa.

Bartholdi necessitava d'un enginyer perquè fos realitzable i en especial per dissenyar l'estructura interna que la sostindria. L'escollit va ser Gustave Eiffel, que amb el seu equip va realitzar el piló metàlic que la sosté i l'esquelet secundari intern que permet a la "pell" de coure de sostenir-se en posició vertical i de mantenir la seva forma. Les fulles de coure vàren ser donades per Pierre-Eugène Secrétan i amb elles es van fabricar el 1878 als tallers de Gaget-Gauthier, dirigits en aquest projecte per Eiffel, les peces de coure que formen la superfície de l'estàtua. Eiffel va encarregar els treballs de precissió a Maurice Koechlin, un col·laborador seu habitual, que també va treballar amb ell per a la construcció de la Torre Eiffel.

Patent de la estàtua

La patent de l'estàtua, obtinguda per Bartholdi el 1879.

El 18 de febrer de 1879, Bartholdi va obtenir a Estats Units la patent del monument, amb el número D11.023. Aquesta patent la descrivia amb els termes següents:

(anglès)	(català)
a statue representing Liberty enlightening the world, the same consisting, essentially, of the draped female figure, with one arm upraised, bearing a torch, and while the other holds an inscribed tablet, and having upon the head a diadem,… U.S. Patent D11,023	una estàtua que representa Llibertat il·lumina el món, que consisteix, essencialment, en una figura femenina coberta, amb un braç aixecat, aguantant una torxa, i mentre que l'altre sotè una placa inscrita, i porta sobre el seu cap una tiara,… U.S. Patent D11,023

La patent també especificava que el rostre de l'estàtua posseïa trets clàssics, però que a la vegada es presentava seria i tranquil·la, i lleugerament inclinada cap a l'esquerra per descansar sobre la cama esquerra, amb tota la figura que es manté en equilibri.

Adquisició de l'illa

L'illa de la Llibertat

L'estàtua es troba situada a l'illa de la Llibertat al port de Nova York. En un principi l'illa se la coneixia com l'illa de Bedloe, i servia com a base militar. S'allotjava el fort Wood, un antic bastió d'artilleria construït en granit on els seus fonaments en forma d'estrella d'onze punxes, serviren de base per a la construcció de sòcol de l'estàtua. L'elecció del terreny i la seva adquisició visqué diferents passos.El 1887, el Congrés dels Estats Units va donar el seu vistiplau per a la construcció de l'estàtua i el general W. T. Sherman fou nomenat per a designar el terreny on es construiria el monument; escollí l'illa de Bedloe com l'emplaçament idoni. Quinze anys abans de la inauguració, Bartholdi havia previst la construcció del monument a l'illa de Bedloe, fascinat per la joventut i promeses de llibertat d'aquella nació i la imaginà orienta en direcció al continent d'origen, la Europa que acollia i anava a continuar acollint als immigrants. No va ser fins el 1956, que el Congrés dels Estats Units decidí el canvi de nom de l'illa Bedloe pel de Liberty Island «illa de la llibertat».

Etapa final de construcció i construcció

Base

La base, abans de l'asemblatge amb l'estàtua

Tal com estava pactat, la construcció de la base era responsabilitat dels americans. Va ser William M. Evarts qui les va dirigir. El projecte, com ocorria també amb l'estàtua a França, avançava molt lentament a causa dels pocs recursos financers de que disposàven i Josep Pulitzer, qui dona nom als premis Pulitzer, va acceptar posar-ne publicitat gratuïtament a les primeres pàgines del diari New York World, a més de criticar al diari tant a la classe mitjana, per esperar que els rics financïin tot, com a l'acomodada, per no finançar-la suficientment. La base és obra de l'equip dirigit per l'enginyer Charles Pomeroy Stone. L'acte institucional de posar la "primera pedra" es va posar el 1884 i la base va ser construida entre 1883 i 1886.

La base està feta majoritàriament de kersantita de les pedreres de Loperhet i de Logonna-Daoulas. El cor de la base està acoblat amb l'estructura interna de l'estàtua per mitjà de dues sèries de bigues.

Travesia de l'Atlàntic, acoblament i inauguració

El conjunt de les diferentes peces de l'estàtua es va acabar el 1884 i el seu desmontatge pel viatge començà el gener de 1885. Es va desmuntar en 350 peces repartides en 214 caixes. El braç amb la torxa ja es trobava a Nova York, on havia viatjat abans per ser mostrat en una exposició. Els altres trossos de l'estàtua es van traslladar de Paris a Rouen en tren, allà van viatjar en vaixell pel Sena fins a La Haia, on la fragata Isère els portaria a Nova York. Van arribar el juny de 1885 i van reasemblar-se en quatre mesos. Les peces es van unir usant rivets de coure i, segons alguns, el drapat del vestit va ajudar a resoldre els problemes de dilatació. L'estàtua es va finalment inaugurar, en presència del president dels Estats Units a l'època, Grover Cleveland, el 28 d'octubre de 1886.

Període com a far de Nova York

L'Estàtua funcionà de far des del dia del seu montatge fins el 1902. En aquella època, la «U.S. Lighthouse board» s'encarregava d'assegurar el seu funcionament. S'havia assignat un guardià del far a l'estàtua i el poder de la seva llum era tal, que es podia veure a una distància de fins a 39 quilòmetres. S'instaŀlà un generador elèctric a l'illa a fi de subministrar-li potència a l'estructura.

Descripció i simbologia

Hèlios, personificació del Sol de l'Antiguitat. Detall d'un sarcòfag romà del segle III. Els raig de la seva tiara recorden als de l'Estàtua de la Llibertat.

L'estàtua representa a una dona en posició vertical, vestida amb una espècies d'estola ample i en el cap té una corona amb set punxes, que simbolitzen els set continents i els sets mars. Hi ha 25 finestres a la corona que representen gemmes trobades sobre la terres i els rajos del cel que brillen sobre el món. La tiara recorda a la que portava Hèlios, personificació del Sol en la mitologia grega. Bartholdi optà per la corona,i no es decidí pel barret frigi, símbol de la llibertat des de l'Antiguitat. La estàtua sosté a la seva mà dreta una torxa encesa, mantinguda en alt. La torxa ens remet a l'segle de les llums, encara que alguns el consideren un símbol francmaçó. A la seva mà esquerra sosté un tauler, que subjecta aprop del seu cos. El tauler representa la llei o el dret, i té gravada la data de la firma de la declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica, escrita en nombres romans: JULY IV MDCCLXXVI.

L'estructura està recobert d'una fina capa de coure, que reposa sobre una gran carcassa d'acer inoxidable (que al començament era de ferro), a excepció de la flama que està recoberta amb làmines d'or. L'estructura reposa sobre una base en forma quadrada, que a la vegada es recolza sobre un primer sòcol, en forma d'estrella irregular d'onze punxes. L'alçada de l'Estàtua de la Llibertat és de 46 metres, i arriba als 93 metres des del terra fins a la torxa. Al peu de l'estructura hi ha cadenes trencades que simbolitzen la llibertat. L'estàtua està orientada cap a l'Est, és a dir, en direcció a Europa, amb qui Estats Units comparteix passat i valors.

L'estàtua presenta aquesta coloració verdosa degut a l'acció de reaccions químiques produïdes per les sals de coure. Gran part de les estàtues de coure d'exteriors acaben adquirint finalment aquesta tonalitat després d'un procés anomenat patinació.

A la base del monument, hi ha una placa de bronze que conté els últims versos del sonet de la poetessa estatunidenca Emma Lazarus titulat «The New Colossus» (El nou colós) gravats. La placa de bronze no hi era quan s'inaugurà, sinó que s'afegí anys després, el 1903. A continuació, es mostra la reproducció dels versos que hi ha inscrits a la placa i la seva corresponent traducció al català:

The New Colossus (anglès)

El nou colós (català)

Not like the brazen giant of Greek fame, With conquering limbs astride from land to land; Here at our sea-washed, sunset gates shall stand A mighty woman with a torch, whose flame Is the imprisoned lightning, and her name Mother of Exiles. From her beacon-hand Glows world-wide welcome; her mild eyes command The air-bridged harbor that twin cities frame. "Keep, ancient lands, your storied pomp!" cries she With silent lips. "Give me your tired, your poor, Your huddled masses yearning to breathe free, The wretched refuse of your teeming shore. Send these, the homeless, tempest-tossed to me, I lift my lamp beside the golden door!" — Emma Lazarus, 1883

No com el mític gegant grec de bronze, De membres conquistadors a cavall de terra a terra; Aquí en les nostres portes de l'ocàs banyades pel mar s'alçarà. Una poderosa dona amb una torxa la flama del qual És el llampec empresonat, i el seu nom. Mare dels Desterrats. Des del far de la seva mà Brilla la benvinguda per a tot el món; els seus temperats ulls dominen Les ciutats bessones que emmarquen el port d'aeris ponts "¡Guardeu-vos, terres antigues, la vostra pompa llegendària!!" crida ella. "¡Doneu-me als vostres rendits, als vostres pobres Les vostres masses amuntegades anhelant respirar en llibertat El desemparat rebuig de les vostres desbordants platges Envieu-me a aquests, els desemparats, sacsejats per les tempestes a mi ¡Jo elevo el meu far darrere de la porta daurada!!" — Emma Lazarus, 1883

Rèpliques

Rèplica situada l'illa artificial d'Odaiba, a la badia de Tòquio (Japó); en segon pla, el Rainbow Bridge.

L'Estàtua de la Llibertat ha estat copiada i reproduida diverses vegades i en diferents llocs, com també en diferents escales al voltant de tot el món, puix que és un monument universal. Aquestes rèpliques van des de les simples estatuetes en miniatura venudes a la botiga de records, fins a reproduccions a gran escala situades en algunes ciutats, ja sigui perquè formen part de la història del monument o d'algun dels seus creadors, o bé perquè l'origina constitueix un símbol important a la llibertat arreu del món.

Les primeres miniatures de l'estàtua, realitzades per l'empresa Gaget, Gauthier & Cie (esdeveniment associat al naixement de la paraula anglesa «gadget», van ser comercialitzades i distribuïdes entre les nombroses personalitats presents durant la cerimònia de inauguració del 28 d'octubre de 1886. Aquestes primeres reproduccions serviren com a model per a diverses rèpliques construïdes posteriorment. La majoria d'aquestes es troben avui a França o als Estats Units, tanmateix, també en podem trobar a països com per exemple Argentina, Àustria,Alemanya, Itàlia, Japó, Xina, o inclús al Vietnam el qual fou una antiga colònia francesa.

Entre les principals rèpliques a França del monument, hi ha la de la Île aux Cygnes (illa dels cignes) a París, amb una altura de 11,50 m, que emergeix a l'extrem situat riu avall de Frédéric Auguste Bartholdi. Hi ha també una reproducció a Colmar, inaugurada el 2004 a l'entrada nord de la ciutat, commemorativa del centenari de la mort de Bartholdi. La Miss Liberty de Colmar, de 3 tones de pes i dotze metres d'altura, sobrepassa en cinquanta centímetres a la seva germana gran parisenca de l'île aux Cygnes, fins llavors la més gran França, i que la converteix en la rèplica autèntica més gran del món de l'Estàtua de la Llibertat. Existeix també a Barentin, en el Sena Marítim, una còpia en polièster de 13,5 m i 3,5 tones de pes, utilitzada en la pel·lícula de 1965 Le Cerveau (El cervell) de Gérard Oury.

En d'altres racons del món, les reproduccions més famoses de l'Estàtua de la Llibertat són les del New York-New York Hotel & Casino a Las Vegas i la de l'illa artificial d'Odaiba a la badia de Tòquio. També, durant els incidents de Tian'anmen de 1989 a la Xina, els manifestants exhibiren una estàtua batejada com la «Estàtua de la Democràcia», que s'inspirava en gran mesura amb l'Estàtua de la Llibertat; el seu escultor, Tsao Tsing-Yuan, declarà haver canviat voluntariament la seva aparença per a no semblar massa proamericà. Una rèplica de la torxa de l'estàtua, la Flamme de la Liberté, regalada pels Estats Units a París, està instal·lat a la place de l'Alma parisenca. A l'Argentina, hi ha almenys dos rèpliques: una a la plaça Barrancas de Belgrano de la capital argentina, realitzada per Bartholdi en ferro roig i encomanada per a la Municipalitat de Buenos Aires a França; la segona, realitzada posteriorment a la defunció de l'autor, es troba a la ciutat del Pocito.

En la cultura popular

Cartell propagandístic soviètic durant la Guerra Freda: Efim Dolgorouki, Llibertat a la americana, 1949.

L'Estàtua de la Llibertat es va convertir ràpidament en una icona popular, apareixent en nombrosos anuncis, imatges, pel·lícules i llibres. El 1911, l'escriptor estatunidenc O. Henry féu dialogar a l'Estàtua de la llibertat amb una altra estàtua. El 1918, el monument figurava sobre l'anunci de Victory Loan (préstec de la victòria) concedit pels Estats Units a Europa. A la dècada del 1940 i 1950, nombroses revistes pulp de ciència ficció mostraven l'estàtua rodejada de ruïnes i restes d'altres èpoques. Durant la Guerra Freda, l'estàtua apareixia sovint en els cartells propagandístics com a símbol de la llibertat o dels Estats Units (lògicament en un sentit o altres, depenent del bàndol en qüestió). Els dibuixants americans la mostraren com la representació de Nova York després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001. La publicitat també la utilitzà per a donar a conèixer productes com la Coca-Cola o el xiclet. La estàtua inspirà a pintors del segle XX com Andy Warhol.

En el cinema, l'estàtua apreix en una gran nombre de pel·lícules, en algunes d'aquelles amb un gran protagonisme. L'any 1917, a The Immigrant, Charles Chaplin admira l'estàtua mentre el seu vaixell arriba al port de Nova York. El 1942 apareix a la pel·lícula d'Alfred Hitchcock Saboteur durant el desenllaç final. Al final de la primera versió de la pel·lícula El planeta dels simis, la mostra en una sorprenent final sepultada parcialment sota la sorra d'una platja. En la filmografia recent l'Estàtua apareix en pel·lícules com X-Men on la batalla final es desenvolupa a l'estàtua, a Artificial Intelligence: A.I. on apareix submergida, a Homes de negre II on l'agent K "neutralitza" a tot Nova York amb la seva torxa, al El dia de demà que apareix en diverses escenes o a National Treasure on l'estàtua germana situada a París proporciona al caçador de tresors Ben Gates (Nicolas Cage) una pista per a descobrir el tresor secret.

L'Estàtua de la Llibertat submergia en el llac Mendota el 1979: una broma a mida natural...

El 1979, l'estàtua formà part d'una patenta imaginada a la Universitat de Wisconsin-Madison. Diversos estudiants reproduïren la part superior de l'estàtua i les col·locaren en un llac gelat de la regió, que donava la impressió d'estar submergida. El monument figura en les plaques de matrícula de l'estat de Nova York i en les de Nova Jersey.

En el món de l'esport, la Lady Liberty serveix de logotip per a l'equip de la NHL dels New York Rangers i per a l'equip de bàsquet femení del New York Liberty, que competeix a la WNBA. Per celebrar el centenari del monument, el servei postal francès creà el 1986 un segell que representa la cara de l'estàtua titular «Llibertat». L'any 2000, el monument formà part de les propostes per a designar les «set noves meravelles del món» (New7Wonders), on quedà finalista. El logotip de la Universitat de Nova York recupera la torxa de l'Estàtua per a representar que està al servei de la ciutat de Nova York. La torxa apareix a la vegada sobre el segell i sobre el logotip de la universitat, dissenyat per Ivan Chermayeff el 1965. El conegut il·lusionista David Copperfield féu «desaparèixer» el monument en un programa en directe a la televisió el 1983, en un dels seus trucs més memorables.

L'Estàtua de la Llibertat en xifres

Altura de l'estàtua, des de la base fins la torxa	46,05 m
Altura total del monument, des del terra fins a la torxa	92,99 m
Altura des dels peus de l'estàtua a la corona	33,86 m
Altura de la base, des del terra fins a l'estàtua	46,94 m
Longitud de la mà	5,00 m
Dit índex	2,44 m
Cap, des del mentó al crani	5,26 m
Ample del cap	3,05 m
Ample de l'ull	0,76 m
Longitud del nas	1,37 m
vdel braç dret	12,80 m
Adel braç dret	3,66 m
Ample de la boca	0,91 m
Altura del tauler	7,19 m
Ample del tauler	4,14 m
Gruix del tauler	0,61 m
Pes del coure	31 t
Pes de l'acer	125 t
Pes dels fonaments de formigó	25.500 t
Gruix de les planxes de coure	2,38 mm

Font: Statue Statistics, National Park Service (16/8/2006). Consultat el 12 de juny de 2009.

Bibliografia

• Robert Belot, Daniel Bermond, Bartholdi, Paris, Perrin, 2004, ISBN 978-2-262-01991-430px
• Marie-Sophie Corcy, Nathalie Vu Hong, Lionel Dufaux, La Statue de la Liberté : Le défi de Bartholdi, Gallimard, 2004, ISBN 978-2-07-030583-4 30px
• André Gschaedler, Vérité sur la Statue de la liberté et son créateur, Jérôme Do Bentzinger, 2005, ISBN 978-2-906238-26-8
• Bertrand Lemoine, Institut français d'architecture, La Statue de la Liberté, Mardaga, 1995, Collection : A.R.C.H.I.V.E.S., ISBN 978-2-87009-260-6
• Pierre Vidal, Frédéric-Auguste Bartholdi 1834-1904 : Par la Main, par l'Esprit, Paris, Les créations du pélican, 2000, ISBN 978-2-7191-0565-8
• Leslie Allen, Liberty: The Statue and the American Dream, ASIN B000HMACQI
• Moreno Barry, The Statue of Liberty Encyclopedia, New York, Simon & Schuster, 2000, ISBN 1-59764-063-8
• Serge Hochain, Building Liberty: A Statue is Born, ISBN 0-7922-6765-6
• Betsy Maestro, Giulio Maestro, The Story of the Statue of Liberty, ISBN 0-688-08746-9
• Marc Tyler Nobleman, The Statue of Liberty (First Facts: American Symbols), ISBN 0-7368-4703-0

Vegeu també

• Rèpliques de l'Estàtua de la Llibertat

Enllaços externs

• Página web oficial del National Park Service, Statue of Liberty National Monument. (anglès)
• Statue of Liberty National Monument Información al visitante.
• The Statue of Liberty-Ellis Island Foundation. (anglès)
• Exhibitions: Replica of the Statue of Liberty Museo de Brooklyn. (anglès)
• Harper's Weekly cartoon on construction of the Statue of Liberty pedestal. The New York Times. (anglès)
• The Statue of Liberty, artículo de Alexandra Kollontay, 1916. (anglès)
• Site de l'office de tourisme de Colmar (anglès)(francès)(alemany)
• Le Musée Bartholdi à Colmar (francès)