Sòcrates

Socrates (Σωκράτης)

Nom original	(grc) Σωκράτης
Biografia
Naixement	c. 470 aC Atenes
Mort	399 aC Atenes (Grècia)
Causa de mort	Suïcidi forçat  (Enverinament per cicuta )
Activitat
Camp de treball	Filosofia, epistemologia i ètica
Ocupació	filòsof, escriptor, professor, ètic
Membre de	Bulé (406 aC–)
Interessat en	Epistemologia, Ètica
Idea	Mètode socràtic, Ironia socràtica
Alumnes	Plató, Xenofont, Antístenes d'Atenes, Arístip de Cirene, Isòcrates, Euclides de Mègara, Fedó d'Elis, Èsquines d'Esfetos, Querefont, Símmies de Tebes, Cebes de Tebes, Menexenus (en) , Apol·lodor el boig i Alcibíades
Influències	Anaxàgores, Parmènides, Pròdic, Diotima
Influències en	Plató, Aristòtil, Filosofia occidental
Família
Cònjuge	Xantipa Myrto
Fills	Lamprocles  ( Xantipa) Menexè  ( Xantipa)
Pares	Sofronisc   i Fenàreta

Sòcrates (Grec: Σωκράτης, Atenes, c. 470 aC - 399 aC) fou un filòsof grec, a qui es considera el fundador de la filosofia occidental. Només ens n'ha arribat informació per mitjà dels seus deixebles. En particular, els diàlegs de Plató ofereixen la font d'informació més fiable sobre Sòcrates que hi ha actualment.

A partir de la descripció de Plató, Sòcrates pren renom especialment per la seva contribució al camp de l'ètica, i és també aquest Sòcrates platònic el que dóna el seu nom als conceptes de la ironia socràtica i del mètode socràtic, o elenchus. Aquest segon mètode és d'ús comú en una gran varietat de discussions; es tracta d'un mètode pedagògic en què es fan una sèrie de qüestions amb la finalitat no d'obtenir respostes concretes, sinó més aviat amb l'objectiu de fer reflexionar l'interlocutor sobre els punts fonamentals del tema.

Les aportacions de Sòcrates també van suposar una contribució important i duradora als camps de l'epistemologia i la lògica, i la influència de les seves idees i la seva forma de pensar van posar els fonaments de la filosofia occidental que el va succeir.

Biografia

El problema socràtic

És complicat poder obtenir un retrat acurat del Sòcrates històric i del seu punt de vista filosòfic a partir de les poques fonts que ens han arribat. Aquest fet és conegut com el problema socràtic.

Sòcrates no va escriure textos de filosofia. Tant el coneixement de la seva vida com de la seva obra està basat en els escrits dels seus deixebles i dels seus contemporanis. En un lloc prominent, existeixen els diàlegs de Plató; però l'apologia de Xenofont, i altres textos d'Aristòtil i Aristòfanes també en donen detalls destacats.

La dificultat de descobrir el Sòcrates real sorgeix del fet que aquestes obres són textos filosòfics o dramàtics, més que explicacions biogràfiques. Deixant a banda Tucídides (que no menciona Sòcrates ni els filòsofs en general), de fet no hi ha res semblant a una història escrita de l'època i el lloc en què va viure Sòcrates. Com a conseqüència, les fonts que mencionen Sòcrates no són necessàriament acurades històricament, i són sovint parcials (perquè qui va perseguir i recloure Sòcrates no va deixar cap escrit). Així doncs, els historiadors s'enfronten al repte de reconciliar els diversos textos entre si per mirar de crear un retrat acurat i, sobretot, consistent de la vida i obra de Sòcrates.

En general, a Plató se'l considera la font més fiable i informativa sobre la vida de Sòcrates i la seva filosofia. Alhora, a algunes obres Plató porta la seva versió literària de Sòcrates a expressar idees i comportar-se d'una manera que el Sòcrates històric molt probablement mai no hauria dit o fet. Saber si en un diàleg de Plató determinat s'està parlant del Sòcrates històric o de la versió literària que en fa Plató és un tema molt controvertit. També se li critica a Plató el fet de fer descripcions aparentment incompatibles de Sòcrates; als seus diàlegs el descriu alhora com un mestre que nega tenir disciplina, com un home de raó que obeeix una veu divina de dins del seu cap i com a un home devot a qui l'Estat executa per la seva pròpia conveniència. També afirma que Sòcrates menysprea els plaers dels sentits, encara que s'emociona per la bellesa. Es consagra a l'educació dels ciutadans d'Atenes (criticant durament els sofistes), però alhora és indiferent amb els seus propis fills.

Deixant de banda aquestes crítiques, és clar gràcies a uns altres escrits i fonts històriques que Sòcrates no va ser només un personatge literari o una invenció de Plató. El testimoni de Xenofont i d'Aristòtil, a més de la descripció d'Aristòfanes amb Els núvols, poden donar cos a la nostra idea de Sòcrates més enllà de l'obra de Plató. Si més no, ens podem fer una idea de la seva importància pel simple fet que Sòcrates fou utilitzat popularment en una eina retòrica comuna de l'època, l'ús de l'argument ad verecundiam, és a dir, que una idea devia ser certa "perquè així ho havia dit Sòcrates".

Vida de Sòcrates

Marca en una cornalina que representa Sòcrates.
Roma, segle I aC - segle I dC.

Segons Plató, el pare de Sòcrates va ser Sofronisc, que treballava amb pedra (o bé un picapedrer, o bé un escultor), i la seva mare Fenàreta, una llevadora. Tot i que habitualment se'l caracteritza com a lleig i baix d'estatura, Sòcrates es va casar amb Xantipa, que era molt més jove que ell. Amb ella va tenir tres fills, Làmprocles, Sofronisc i Menexenus. El seu amic Critó d'Atenes el criticaria per abandonar els seus fills quan va refusar intentar escapar abans de la seva execució.

No està gaire clar com Sòcrates es guanyava la vida. Els textos antics semblen indicar que Sòcrates no treballava. En el Simposi de Xenofont s'afirma que Sòcrates va dir que es dedicava tan sols al que creia que era l'art o ocupació més gran: la discussió filosòfica. A Els núvols, Aristòfanes satiritza Sòcrates i el retrata com a algú que accepta un pagament per ensenyar i mantenir una escola sofista amb Chaerephon, però a l'Apologia i al Simposi, de Plató, així com en els relats de Xenofont, Sòcrates explícitament rebutja acceptar qualsevol tipus de pagament per ensenyar. Més específicament, a l'Apologia, Sòcrates cita la seva pobresa com a prova que ell no és professor. Segons Timó i fonts posteriors, Sòcrates va aprendre la professió de picapedrer del seu pare. Hi ha una versió antiga, no secundada pels acadèmics moderns, que afirma que Sòcrates va tallar les estàtues de Les Tres Gràcies, que van estar al costat de l'Acròpoli fins al segon segle dC.

Diversos diàlegs de Plató fan referència al servei militar de Sòcrates. Va viure en una època inestable, marcada per la Guerra del Peloponès (431 aC - 403 aC) i la dictadura dels Trenta Tirans (404 aC). Sòcrates diu que va servir a l'exèrcit atenenc durant tres campanyes: a la Batalla de Potidea, la Batalla d'Amfípolis, i la Batalla de Dèlion. Al seu Simposi, Alcibíades relata el valor de Sòcrates a les batalles de Potidea i Dèlion, i narra com Sòcrates va salvar-li la vida durant la batalla prèvia (219e-221b). El servei excepcional de Sòcrates a Dèlion també es menciona a Laches, relatat pel general que dóna el seu nom al diàleg (181b). A l'Apologia, Sòcrates compara el seu servei militar als seus problemes davant del jurat, i diu que qualsevol jurat que cregui que es pot retirar de la filosofia també ha de creure que els soldats s'haurien de retirar quan sembli que seran morts a la batalla.

L'any 406 va ser membre de la Boule, i la seva tribu, els Antíocs, van presidir la Pritània el dia que van ser acusats els generals de la Batalla de les Arginuses, que havien abandonat els cadàvers i els supervivents dels vaixells enfonsats per empaitar l'armada espartana, un cop aquesta ja havia estat derrotada. Sòcrates era l'epistates (l'administrador responsable), i va rebutjar la demanda inconstitucional d'un judici col·lectiu per establir la culpa de tots vuit generals que havia proposat Callixeinus. Finalment, Sòcrates no va cedir davant les amenaces d'impugnació i d'empresonament, i va bloquejar el vot fins a la fi de la seva Pritània l'endemà, quan els sis generals van ser condemnats a mort.

L'any 404, els Trenta Tirans buscaven assegurar la lleialtat d'aquells que s'oposaven a ells fent-los còmplices de les seves activitats. Sòcrates i quatre persones van rebre ordres de portar Lleó de Salamis per a una execució injusta. Sòcrates s'hi va negar, i la seva mort va ser evitada només pel derrocament dels Trenta Tirans poc després.

Judici i mort de Sòcrates

Article principal: Juí a Sòcrates

La mort de Sòcrates, de Jacques-Louis David (1787).

L'any 399 aC, es presenta una acusació contra Sòcrates per tres càrrecs: no creure en els déus grecs i introduir nous déus (el delicte d'asebeia, traduït habitualment per impietat) i corrompre la joventut. També se l'acusa indirectament de ser un sofista i d'ensenyar l'astronomia d'Anaxàgores, que havia estat acusat també d'impietat. Fan l'acusació tres ciutadans atenencs: Anitos, en nom dels artesans i polítics, Mèlet, en nom dels poetes, i Licó, en nom dels oradors.

El tribunal que l'havia de jutjar constava de 500 ciutadans (a l'antiga Grècia, la ciutadania no incloïa a dones, esclaus ni metecs), escollits a l'atzar.

Segons explica Plató a l'Apologia, durant el judici Sòcrates comença defensant-se dels prejudicis que han portat a aquesta situació. Explica la caricatura que fa d'ell Aristòfanes, i també quan van començar els seus problemes: amb la visita a l'Oracle de Delfos. A la pregunta de Querofont a l'Oracle de si hi havia ningú a Grècia més savi que Sòcrates, aquest va respondre que no. Sòcrates va considerar que això era una paradoxa, perquè precisament ell afirmava que no sabia res. Per tal de resoldre aquesta contradicció, va preguntar a polítics, poetes i artesans, i es va adonar que aquests en realitat no sabien, sinó que ho feien veure, i que per tant, ben bé podia ser cert allò que deia l'Oracle, perquè com a mínim ell era conscient de la seva ignorància. Explica Sòcrates que això li va valer moltes enemistats.

Un cop resolts els prejudicis, Sòcrates passa a defensar-se dels càrrecs de corrupció de joves i d'asebeia. Diu que no ha estat mai sofista, sinó que els joves que l'han escoltat, ho han fet per voluntat pròpia i sense que ell els cobrés res, per tant l'acusació no tenia fonament. Pel que fa a la seva suposada impietat, posa com a exemple el seu daimon personal, que l'orienta i el guia. Diu Sòcrates que el paper que ha triat és el de tàvec; així com aquest desperta i incordia l'ase endormiscat, ell intenta fer igual amb Atenes.

Un cop acabades les dissertacions de cada part, el jurat vota a favor de considerar-lo culpable per 280 vots a 220. Un cop decidida la culpabilitat, calia decidir la condemna. Sòcrates diu que en realitat allò que mereixeria seria que la ciutat el mantingués i li donessin menjar al Pritaneu (un honor que era reservat només als guanyadors dels Jocs Olímpics i als benefactors de la ciutat). Tot i això, proposa pagar una multa de 100 dracmes, una quantitat molt petita, però que era una cinquena part de les seves possessions i que per tant era una prova de la seva pobresa. Davant la negativa del jurat, accepta ampliar la multa a 3.000 dracmes, perquè els seus amics s'ofereixen a fer el pagament. Per la seva banda, l'acusació proposa la pena de mort.

El tribunal, empipat per l'alternativa proposada per Sòcrates, vota per 360 a favor i 140 en contra condemnar-lo a la mort.

Els seus amics van intentar convèncer-lo perquè fugís de la cel·la on estava empresonat després del judici, però ell no ho accepta, per coherència amb ell mateix. Arribat el moment, Sòcrates beu la cicuta, que li provoca la mort, als 70 anys.

Filosofia

El mètode socràtic

Sòcrates i els seus alumnes, de Johann Friedrich Greuter (gravat del segle XVII).

La seva contribució més important al pensament occidental probablement va ser el seu mètode d'investigació dialèctica, conegut com el mètode socràtic o mètode d'elenchus. Va fer servir aquest mètode per investigar especialment els conceptes morals claus, com ara el Bé o la justícia. És per aquest motiu que es considera a Sòcrates el pare de l'ètica occidental o filosofia moral, així com d'uns altres temes claus en la filosofia.

El mètode és descrit per primer cop per Plató als Diàlegs socràtics. Per solucionar un problema, es divideix en una sèrie de qüestions, les respostes a les quals permeten a l'interessat trobar gradualment la resposta que buscava. La influència d'aquest mètode és patent a l'ús actual del mètode científic, al qual les hipòtesis són el començament per arribar a trobar la llei física que segueix l'observació.

Com a exemple d'ús del mètode socràtic, podem pensar en algú que vulgui jutjar les seves creences. El mètode socràtic ajudaria a fer-ho, eliminant successivament les creences que porten a una contradicció mitjançant el mètode reducció a l'absurd. Així, primer caldria proposar una tesi determinada. Sòcrates respondria explicant quines premisses prèvies i de conseqüències lògiques posteriors comporta aquesta tesi. El seu interlocutor pot haver d'acabar acceptant que hi ha una contradicció, perquè s'arriba a un resultat oposat al que deia la seva tesi original. D'aquesta manera, l'interessat es veu obligat a posar en dubte la validesa de les seves creences. Un cop, Sòcrates va dir: "Sé que no em creuràs, però la forma més alta d'excel·lència de l'home és posar en dubte a un mateix i als altres".

El mètode seguit consta habitualment de tres fases:

• La fase de prejudici: l'interlocutor creu que té raó sobre allò que diu. El filòsof debat la idea fent preguntes a l'interlocutor fins que aquest arriba a la conclusió que estava equivocat i que necessita corregir-ho. Aquesta fase és la que es coneix pròpiament com a mètode socràtic o d'elenchus.
• Maièutica: lliure de prejudici, es convida l'interlocutor a debatre de forma més profunda el tema. Aquesta fase està basada en la idea, més platònica, que el coneixement està latent en la consciència humana. El filòsof, tal com fa la llevadora amb els nounats, ha d'ajudar el seu interlocutor a fer néixer la veritat.
• Aletheia: quan s'arriba a la veritat (del grec: ἀλήθεια, veritat). És l'última passa, l'interlocutor desemmascara la veritat.

Doctrina filosòfica

És complicat destriar les creences de Sòcrates de les de Plató. No existeixen gaires evidències concretes que permetin desmarcar clarament el pensament dels dos filòsofs. L'assumpte és encara més complicat pel fet que el Sòcrates històric sembla que va ser conegut per fer preguntes sense respondre-hi, argumentant que no era prou savi per respondre a les qüestions que feia als altres.

Si es pot dir res sobre les creences filosòfiques de Sòcrates és que ell estava moralment, intel·lectualment i políticament en desacord amb els seus companys atenencs. Quan és al judici per impietat i per corrompre les ments de la joventut d'Atenes, utilitza el mètode de l'elenchus per demostrar als jurats que els seus valors morals estan desenfocats. Els explica que ells estan preocupats per les seves famílies, feina, i responsabilitats polítiques, quan haurien d'estar preocupats més aviat pel "benestar de la seva ànima". La creença de Sòcrates en la immortalitat de l'ànima, i la seva convicció que havia estat triat pels déus per a explicar-ho va provocar enuig.

Sòcrates també va posar en dubte la doctrina dels sofistes, que deien que l'areté (la virtut) podia ser ensenyada. Li agradava dir que pares que havien tingut èxit, com el prominent general Pèricles, no havien tingut descendents de la seva mateixa qualitat. Sòcrates deia que l'excel·lència moral era una qüestió més lligada al llegat diví que a l'educació paterna. Aquesta creença hauria pogut contribuir a la seva falta de preocupació pel futur dels seus propis fills.

Sòcrates sovint diu que les seves idees no són realment seves, sinó dels seus professors. Menciona algunes influències: Pròdic, el rètor, i Anaxàgores, el científic. Potser sorprenentment, Sòcrates diu haver estat fortament influït per dues dones a més de la seva mare: diu que Diotima, una sacerdotessa de Mantinea, li havia ensenyat tot allò que sabia sobre l'eros (l'amor). També menciona Aspàsia, l'amant de Pèricles, que li havia ensenyat l'art de la retòrica. John Burnet diu que el seu mestre principal havia estat Arquelau, de línia semblant a Anaxàgores, però que les seves idees eren tal com Plató les havia descrit; Eric A. Havelock, a més, diu que l'associació de Sòcrates amb els partidaris d'Anaxàgores és una evidència de la separació filosòfica entre Plató i Sòcrates.

Paradoxes socràtiques

Moltes de les creences que tradicionalment s'atribueixen al Sòcrates històric s'han caracteritzat com a "paradoxals", perquè semblen contradir el sentit comú. Aquestes són algunes de les anomenades paradoxes socràtiques:

• Ningú no desitja el mal.
• Ningú no s'equivoca ni fa el mal volent o sabent que ho està fent.
• La virtut -tota la virtut- consisteix en el coneixement.
• Amb la virtut n'hi ha prou per assolir la felicitat.

El terme paradoxa socràtica també es fa servir en el sentit d'una paradoxa autoreferent, com seria el cas de la famosa frase atribuïda erròniament a Sòcrates (tot i que es pot dir que sintetitza el seu pensament) que enuncia "Només sé que no sé res".

Coneixement

Sòcrates acostumava a dir que el seu coneixement es limitava al fet de ser conscient de la seva pròpia ignorància. Sòcrates creia que el fet d'obrar malament era una conseqüència de la ignorància, i que aquells que ho feien no sabien com fer-ho bé. Sòcrates només assegurava conèixer "l'art de l'amor", que connectava amb el concepte de l'"amor a la saviesa", és a dir, la filosofia. Mai no va considerar-se cap savi, sinó que només deia conèixer el camí que un amant de la saviesa ha de seguir per arribar-hi. És qüestió de debat si Sòcrates creia que els humans (en oposició als déus com Apol·lo) podien arribar a ser savis. D'una banda, va traçar una línia clara entre la ignorància humana i el coneixement ideal. D'una altra banda, a les obres de Plató trobem descrits mètodes per assolir la saviesa: al Simposi de Plató (concretament, a el discurs de Diotima), i també a la República, on s'explica l'al·legoria de la caverna.

A l'Apologia Sòcrates deixa clar que no es considera cap professor. El seu paper, diu, s'ha d'interpretar més aviat com l'anàleg al d'una llevadora (μαῖα maia), com la seva mare. Sòcrates explica que no té teories pròpies, però que sap com fer néixer les teories dels altres, i determinar si són valuoses o imperfectes. Pot ser significatiu que faci notar que les llevadores no tenen fills a causa de la seva edat, i que les dones que mai no han parit no poden ser llevadores; una dona sense fills no tindria experiència ni coneixements del part, i seria incapaç de destriar els infants valuosos dels altres. Per tal de poder-hi jutjar, la llevadora ha de tenir experiència al seu camp.

Llegat

Bust de Sòcrates al Museu Arqueològic de Palerm.

Influència immediata

Article principal: Escoles socràtiques menors

Immediatament, els deixebles de Sòcrates van treballar tant en allò que els havia ensenyat el seu mestre de la política com en crear noves escoles de pensament. Alguns dels controvertits tirans d'Atenes eren contemporanis o estudiants pòstums de Sòcrates, com Alcibíades i Críties. Plató -que de fet era parent de Críties- va fundar l'Acadèmia el 385 aC, i aquesta va guanyar tanta notorietat que de fet Acadèmia va passar a ser el nom comú per a les institucions educatives en les llengües europees posteriors. El protegit de Plató, Aristòtil va fer de tutor d'Alexandre el Gran, i també va fundar la seva pròpia escola el 335 aC, el Liceu, nom que també té el significat genèric avui en dia d'institució educativa.

Mentre que als Diàlegs Sòcrates havia tret importància al coneixement institucional com ara les matemàtiques o la ciència per donar-li a la condició humana, Plató ho emfasitzaria amb notes metafísiques inspirades en Pitàgores. Per la seva part, Aristòtil va treballar tant la filosofia com la ciència, i va fer treballs destacables també en biologia i física.

El pensament socràtic, especialment pel que fa a la vida simple, es va allunyar cada cop més dels interessos filosòfics de Plató, però va ser heretat per un dels estudiants més vells i intransigents de Sòcrates, Antístenes. Antístenes va originar un nou corrent filosòfic poc després de la mort de Sòcrates, el cinisme. Antístenes va atacar Plató i Alcibíades pel que considerava una traïció als principis socràtics.

La idea de la virtut individual i un cert ascetisme havia estat en part ignorada per Plató i Aristòtil i només tractada tangencialment pels cínics, però va servir com a punt de partida per a un altre corrent filosòfic el 281 aC: l'estoïcisme. Zenó de Cítion va descobrir els escrits que parlaven de Sòcrates i després va aprendre sobre ell gràcies a Crates, un filòsof cínic.

L'escola cirenaica, fundada per Arístip de Cirene, l'escola megàrica, fundada per Euclides de Mègara (diferent de l'Euclides matemàtic), i l'escola cínica, fundada per Antístenes, reben el nom d'escoles socràtiques menors, en contraposició amb l'Acadèmia de Plató, considerada l'escola socràtica major.

Efectes històrics posteriors

Mentre que alguna de les darreres contribucions de Sòcrates a la cultura i filosofia hel·lèniques, així com a l'era romana, s'han perdut, els seus ensenyaments van ressorgir tant a l'Europa medieval i l'Orient mitjà islàmic, al costat de les d'Aristòtil i l'estoïcisme. Sòcrates és mencionat al diàleg Kuzari pel filòsof jueu Yehuda Halevi, on un jueu instrueix el rei dels khàzars sobre el judaisme. Al-Kindi, un conegut filòsof àrab, va intentar reconciliar Sòcrates i la filosofia hel·lènica amb la cultura islàmica.

Sòcrates va recobrar importància a la filosofia occidental al Renaixement i la Il·lustració a Europa, quan la teoria política es va reformar amb les obres de John Locke i Hobbes. Voltaire fins i tot va arribar a escriure una obra satírica sobre el Judici a Sòcrates. Hi ha un gran nombre de pintures sobre la vida de Sòcrates d'aquesta època, incloent obres de Jean-Baptiste Regnault i La mort de Sòcrates, de Jacques-Louis David, a finals del segle XVIII.

Avui en dia, el mètode socràtic és encara utilitzat a les aules i a les escoles de dret com a mètode per discutir assumptes complexos, per exposar els temes fonamentals de l'orador i l'interlocutor.

Bibliografia

• Brun, Jean. Socrate. Presses universitaires de France, 1978 (sixth edition), p. 39–40. ISBN 2-13-035620-6.  (en francès)
• Coppens, Philip, (en anglès) "Socrates, that’s the question," Feature Articles - Biographies, PhilipCoppens.com.
• May, Hope. On Socrates. Belmont, CA: Wadsworth, 2000. ISBN 0534576044.  (en anglès)
• Ong, Walter. Orality and Literacy. New York: Routledge, 2002. ISBN 0415281296.  (en anglès)
• Kagan, Donald. The Fall of the Athenian Empire. First. Ithaca, New York: Cornell University Press, 1987.
• Pausànies, (en anglès) Description of Greece. W. H. S. Jones (tradcutor). Loeb Classical Library. Cambridge, MA: Harvard University Press; London, William Heinemann Ltd. (1918). Vol. 1. Books I–II: ISBN 0-674-99104-4. Vol. 4. Books VIII.22–X: ISBN 0-674-99328-4. (en anglès)
• Tucídides; Història de la guerra del Peloponès. London, J. M. Dent; New York, E. P. Dutton. 1910. (en anglès) The Peloponnesian War
• Vlastos, Gregory. Socrates, Ironist and Moral Philosopher. Ithaca: Cornell University Press, 1991. ISBN 0801497876.  (en anglès)

Enllaços externs

Vegeu texts en català sobre Sòcrates a Viquitexts, la biblioteca lliure.

• Dossier Sofistes i Sòcrates Textos i estudis sobre Sòcrates, fets per Ramon Alcoberro.
• Filoxarxa Article sobre Sòcrates.
• L'Enciclopèdia Catalana Article sobre Sòcrates.
• Sòcrates Filosofia per a joves estudiants.

Filosofia Antiga Occidental
Presocràtics: veure la llista
Gràns Filòsofs: Sòcrates,Plató,Aristòtil
Epicureisme: Epicur
Cinisme: Diògenes de Sinope,Antístenes,Crates de Tebes
Estoïcisme: Zenó de Cítion,Sèneca,Crisip de Soli,Ciceró,Marc Aureli
Escepticisme: Pirró d'Elis,Timó de Filonte,
Neoplatonisme: Plutarc,Justí el Màrtir,Atenàgores d'Atenes
Alexzndrins: Filó,