Declaració d'Independència de Catalunya
Tipus | declaració unilateral d'independència i resolució |
---|---|
Estat | Espanya |
Llengua original | català |
Creació | 27 octubre 2017 |
Autor | Parlament de Catalunya |
Sèrie | |
Part de | procés independentista català i crisi constitucional espanyola de 2017-2018 |
Text complet | Text complet |
La Declaració d'Independència de Catalunya és un text polític, sense resolució efectiva de cap administració pública de Catalunya, en el qual es declara la constitució de la República Catalana, com a estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social. La declaració també disposa l'entrada en vigor de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República i l'inici del procés constituent, democràtic, de base ciutadana, transversal, participatiu i vinculant. El document fou signat per la majoria independentista del Parlament de Catalunya el 10 d'octubre de 2017, després que el «Sí» a la independència guanyés en el referèndum d'autodeterminació unilateral celebrat l'1 del mateix mes.[1]
Carles Puigdemont va anunciar immediatament que la declaració quedava en suspens temporal per obrir un període de negociació amb el govern de l'estat espanyol.[2]
El 27 d'octubre de 2017 el Parlament de Catalunya aprovà la proposta de resolució que regula la proclamació de la República Catalana.[3] Aquesta fou votada i aprovada per 70 vots a favor, 10 en contra i 2 vots en blanc, i l'absència de 52 diputats de l'oposició com a mesura de protesta.[4]
Dins dels 10 vots en contra, van destacar set diputats de la coalició Catalunya Sí que es Pot, que havien mostrat el seu desacord en que la votació fos secreta i van acordar mostrar públicament el seu vot negatiu, segons va declarar Joan Coscubiela.[5] Els altres diputats del grup que van mostrar el vot eren Jéssica Albiach, Lluís Rabell, Marta Ribas, Hortènsia Grau, Marc Vidal i Gemma Lienas.[6]
Segons la Declaració aprovada, a partir d'aquesta data Catalunya esdevenia un nou estat,[7] però una hora després, el Senat espanyol va aprovar l'aplicació de l'article 155 de la Constitució amb mesures que suspengueren l'autogovern de Catalunya, en van destituir el president i els consellers i van dissoldre el Parlament.[8] Aquestes mesures i la manca de reconeixement originaren que la República no s'arribés a implementar.
Reconeixement internacional
[modifica]Des de l'anunci del resultat del referèndum per part del president de la Generalitat el 10 d'octubre, i la immediata seva proposta d'ajornar la declaració d'independència per tal de propiciar el diàleg, algunes personalitats s'han pronunciat sobre si la resta d'estats del món reconeixerien o no una República Catalana. La majoria de veus provenen de l'estat espanyol, en la línia expressada uns dies abans pel portaveu del govern espanyol i ministre d'Educació, Cultura i Esport, Íñigo Méndez de Vigo, assegurant que la Unió Europea la rebutjaria.[9]
Els primers estats a pronunciar-s'hi foren alguns de llatinoamericans, com Mèxic o Xile, anunciant que no reconeixerien Catalunya com un estat independent.[10][11] Pel que fa als estats de la Unió Europea, el govern britànic hauria fet arribar a la premsa que no reconeixia l'estat català,[12] per bé que el govern escocès manifestà que respectava la decisió de Catalunya,[13] en una línia similar a la que sorgí de veus del Sinn Féin, com l'eurodiputat Matt Carthy.[12] No obstant això, el ministre d'Afers Exteriors de Lituània, Linas Linkevicius, declarà el seu suport a la integritat territorial d'Espanya, tot i que feu una crida al diàleg, un argument semblant a l'expressat pel govern d'Andorra. Més contundents foren les declaracions del ministre d'Afers Exteriors italià, Angelino Alfano, que condemnà la declaració de la República Catalana en considerar-la fora de la llei, o les del primer ministre d'Estònia, Jüri Ratas, que apel·là a la resolució de la situació en el marc establert per la Constitució i la legislació espanyola.[12]
Per la seva banda, Dejan Levanic -president dels socialdemòcrates eslovè- va felicitar el poble de Catalunya,[12] i el seu número dos al parlament, Jan Škoberne, assegurà que el seu país sí que reconeixeria el nou estat català,[14] i el diputat lapó Mikko Kärnä felicità el naixement de la República Catalana i va anunciar que sotmetria una moció al parlament de Finlàndia per tal de debatre'n el reconeixement.[12] Ossètia del Sud va donar suport al dret dels catalans a decidir, i des de Flandes, el president Geert Bourgeois no entrà a valorar la legalitat del gest català, però en va destacar el valor polític i va fer una crida al diàleg. Pel que fa al continent americà, des del Quebec, Martine Ouellet -cap del Bloc Québecois- va declarar que tant el Quebec com el Canadà haurien de reconèixer Catalunya, tot qualificant el procés independentista català de "democràtic i pacífic". Des de l'Argentina, el diputat pel Frente de Izquierdas Juan Carlos Giordano va declarar que presentaria una moció perquè el país sud-americà reconegués la nova república. Finalment, entrant ja en l'àmbit de les organitzacions internacionals, el secretari general de l'OTAN, Jens Stoltenberg, va manifestar el valor de l'estat espanyol com a membre de l'organització i va declarar que l'afer català calia resoldre'l en el marc de l'ordre constitucional espanyol.[12]
El 16 de novembre de 2021 es confirmà que la Comissió Europea es reuní amb el secretari d'estat del PP Jorge Toledo el 2 d'octubre de 2017, l'endemà del referèndum del Primer d’Octubre. Aquesta reunió fou confirmada pel llavors comissari de la Comissió Europea, Frans Timmermans, responent la pregunta referida a aquest tema de part dels eurodiputats Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, que li feren arribar a partir d'un article del diari La Razón, en el qual s'assegurava que el 4 d’octubre de 2017 era previst que Timmermans fes oficial l'oferta de la Comissió Europea d’exercir de mediadora en el conflicte català, i va ser el govern de Rajoy que ho va evitar in extremis el 2 d'octubre, quan hi va haver “una crisi de primera magnitud” perquè el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, havia deixat escrit que "allargava la mà per a la mediació". Frans Timmermans, però no explicà quins arguments defensà cada una de les parts ni feu públic el discurs original que s'hauria llegit sobre la mediació en cas de produir-se. Així, al ple del Parlament Europeu que va debatre la situació a Catalunya el 4 d’octubre de 2017, el vicepresident de la Comissió Europea, Frans Timmermans, va dir finalment que el referèndum havia estat il·legal i que calia respectar la llei espanyola, i aquesta va ser la posició oficial.[15]
Referències
[modifica]- ↑ ««Constituïm la República catalana com a estat independent»: la declaració signada per JxSí i la CUP». Nació Digital, 10-10-2017. Arxivat de l'original el 11 d’octubre 2017 [Consulta: 10 octubre 2017].
- ↑ Pi, Jaume «Puigdemont suspende los efectos de la independencia para contribuir al diálogo» (en castellà). La Vanguardia, 10-10-2017. Arxivat de l'original el 10 d’octubre 2017 [Consulta: 10 octubre 2017].
- ↑ March i altres, O «El Parlament declara la independència». Nació Digital, 27-10-2017 [Consulta: 27 octubre 2017]. Arxivat 27 October 2017[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ Ríos, Pere; Piñol, Àngels «El Parlament de Cataluña aprueba la resolución para declarar la independencia». El país, 27-10-2017. Arxivat de l'original el 29 d’octubre 2017 [Consulta: 15 novembre 2017].
- ↑ «Joan Coscubiela: "Pensar que una votación secreta permite que la gente vote de manera distinta en un grupo es una barbaridad"» (en castellà), 30-10-2017. Arxivat de l'original el 2021-06-03. [Consulta: 3 juny 2021].
- ↑ CCMA. «El Parlament declara la independència de Catalunya amb 70 vots a favor». Arxivat de l'original el 2021-01-31. [Consulta: 22 agost 2020].
- ↑ Redacció «Proclamada la República Catalana». Vilaweb, 27-10-2017. Arxivat de l'original el 27 d’octubre 2017 [Consulta: 27 octubre 2017].
- ↑ Pi, Jaume «El Parlament proclama el inicio del proceso constituyente de la república catalana». La vanguardia, 27-10-2017. Arxivat de l'original el 29 d’octubre 2017 [Consulta: 15 novembre 2017].
- ↑ «1-O.- L'Estat diu que la UE no reconeixerà la independència de Catalunya perquè seria “un embolic de primera magnitud”». VilaWeb, 02-10-2017 [Consulta: 18 octubre 2017]. Arxivat 19 October 2017[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ «Mèxic no reconeixerà Catalunya com una nació independent». El Nacional, 13-10-2017 [Consulta: 18 octubre 2017]. Arxivat 17 October 2017[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ «Chile apoya la unidad de España y no reconocerá a una Cataluña independiente» (en castellà). ABC, 14-10-2017 [Consulta: 18 octubre 2017]. Arxivat 17 October 2017[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 12,5 «Finlàndia i altres països podrien debatre mocions per reconèixer Catalunya». CCMA, 27-10-2017. Arxivat de l'original el 2020-09-11. [Consulta: 28 octubre 2017].
- ↑ Government, Scottish. «Statement on Catalonia from @scotgov Culture Secretary @FionaHyslop http://socsi.in/t9OgF #Cataloniapic.twitter.com/tFxSL1cJOZ» (en anglès), 27-10-2017. Arxivat de l'original el 2021-11-26. [Consulta: 28 octubre 2017].
- ↑ «El número dos dels socialistes eslovens diu que Eslovènia reconeixerà la independència de Catalunya». VilaWeb, 18-10-2017 [Consulta: 18 octubre 2017]. Arxivat 18 October 2017[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ «La Comissió Europea reconeix la reunió amb el govern espanyol que podria haver frenat l'intent de mediació amb Catalunya». Vilaweb, 16-11-2021 [Consulta: 16 novembre 2021]. Arxivat 16 de novembre 2021 a Wayback Machine.
Enllaços externs
[modifica]- «Text íntegre del discurs de Puigdemont abans de la signatura i l'ajornament de la declaració d'Independència de Catalunya». Vilaweb, 10-10-2017. [Consulta: 10 octubre 2017].
- «DOCUMENT La declaració d'independència que signen els diputats». Nació Digital, 10-10-2017. Arxivat de l'original el 14 d’octubre 2017. [Consulta: 10 octubre 2017].
- Proposta de resolució presentada al Parlament de Catalunya el 27 de setembre de 2017