Homeopatia

L'homeopatia, del grec homoios (similar) i pathos (patiment), és un sistema de medicina alternativa, considerat una pseudociència, que empra preparats carents d'ingredients químicament actius. La teoria de l'homeopatia va ser desenvolupada el 1796 pel metge saxó Samuel Hahnemann (1755-1843), segons el qual una substància que causa els símptomes d'una malaltia també els pot curar. Els preparats homeopàtics no tenen cap efectivitat més enllà del placebo, tal i com han conclòs nombroses institucions com el Ministeri de Sanitat espanyol o els Instituts Nacionals de la Salut dels Estats Units.

Hahnemann creia que les causes subjacents de les malalties eren fenòmens que ell anomeava miasmes, i que els remeis els tractaven. Els remeis es preparen diluint repetidament una determinada substància en alcohol o aigua destil·lada, seguit d’una sacsejada. Normalment la dilució continua molt més enllà del punt en què ja no queden molècules de la substància original. Per seleccionar els remeis, els homeòpates consulten llibres de referència coneguts com a repertoris, i tenen en compte la totalitat dels símptomes del pacient, les característiques personals, l’estat físic i psicològic, i la seva història. Hahnemann va proposar l’homeopatia com una alternativa més benigna i moderada a la medicina de l’època, basada encara en la teoria dels humors hipocràtica i que utilitzava la sagnia i la purgació com a principals eines. L’homeopatia ignora el mètode científic i es basa en canvi en fonaments filosòfics axiomàtics, de manera que no se la considera una ciència.

La comunitat científica es refereix a l'homeopatia com una ximpleria, xarlatanisme o una farsa, i la pràctica homeopàtica ha estat criticada com a poc ètica. Els axiomes de l'homeopatia s’han refutat durant molt temps i no tenen cap plausibilitat biològica. Tot i que alguns assaigs clínics ha produït resultats positius, les revisions sistemàtiques han revelat que això és degut a la casualitat, mètodes d'investigació deficients, i informació esbiaixada. Els mecanismes d'acció dels remeis homeopàtics postulats per l’homeopatia no només són científicament inversemblants, sinó prohibits per les lleis de la física.

Història

Pintura de 1857 d'Alexander Beydeman que mostra figures històriques i personificacions de l'homeopatia observant la brutalitat de la medicina del segle XIX.

A l'origen, l'homeopatia va ser un mètode de tractament de malalties ideat pel metge alemany Samuel Hahnemann a la fi del segle XVIII i principis del XIX. Va ser refinat de manera significativa i popularitzat pel nord-americà James Tyler Kent. Es basa en la teoria que cada element, planta i compost mineral pot, si s'ingereix o aplica, produir certs símptomes. Hahnemann creia que, diluint aquestes substàncies d'una manera sistemàtica, arribaria a la veritable essència de la substància. Hahnemann va descriure aquest procés de dilució com "potenciació" (en alemany, potenziert) de la substància. Aquestes quantitats diluïdes podrien usar-se per a tractar tots els símptomes que se sap que produeixen.

Context històric

Els homeòpates han afirmat que Hipòcrates, al voltant de l'any 400 AC, "potser va originar l'homeopatia" quan es va prescriure a ell mateix una petita dosi d'arrel de mandràgora —que en dosis grans produeix mania— per tractar la pròpia mania. El segle XVI, Paracels, pioner de la farmacologia, va declarar que petites dosis "d'alò que fa emmalaltir un home també el cura". Al segle XVIII Samuel Hahnemann (1755-1843) va donar el nom a l'homeopatia i en van ampliar els seus principis. En aquell temps, la medicina convencional utilitzava mètodes com les sagnies i purgues i administrava mescles complexes, com la melassa de Venècia, feta a partir de 64 substàncies que incloïen l'opi, la mirra i la carn d'escurçó. Aquests tractaments sovint empitjoraven els símptomes i, de vegades, resultaven ser fatals. Hahnemann va rebutjar aquestes pràctiques —que havia estat enaltides durant segles— com irracionals i no recomanables. En canvi, va defensar per l'ús de medicaments individuals en dosis més baixes i va promoure una visió immaterial i vitalista del funcionament organismes vius, creient que les malalties tenen causes espirituals a més de físiques.

El concepte d'Hahnemann

Vegeu també: Samuel Hahnemann

Samuel Hahnemann, fundador de l'homeopatia.

El terme "homeopatia" va ser encunyat per Hahnemann i va aparèixer per primera vegada imprès el 1807.

Hahnemann va concebre l'homeopatia durant la traducció a l'alemany d'un tractat mèdic del metge i químic escocès William Cullen. Com a escèptic de la teoria de Cullen sobre l'ús de la cincona per curar la malària, Hahnemann va ingerir part de l'escorça per a investigar què passaria. Va experimentar febre, calfreds i dolor en les articulacions: símptomes similars als de la pròpia malària. A partir d'això, Hahnemann va passar a creure que tots els medicaments eficaços produeixen símptomes en individus sans similars als de les malalties que tracten, d'acord amb la "llei de similitud" que havia estat proposada pels metges antics. Una revisió dels efectes de menjar l'escorça de cincona, fet per Oliver Wendell Holmes i publicat el 1861, no va aconseguir reproduir els símptomes que Hahnemann havia mencionat Per tant, la llei de similitud de Hahnemann és un postulat més que una veritable llei de la naturalesa.

Els treball científic posteriors mostren que la cincona cura la malària perquè conté quinina, que mata el paràsit Plasmodi falcípar causant la malaltia; el mecanisme d'acció no està relacionat amb els símptomes de cinconisme.

"Proves" homeopàtiques

Hahnemann va començar a provar els efectes que les substàncies produeixen en els éssers humans, un procediment que més endavant es coneixeria com "proves homeopàtiques". Aquestes proves requerien que els subjectes provessin els efectes de les substàncies que ingerien i enregistressin amb claredat tots els seus símptomes, així com les condicions en què apareixien. El 1805 es va publicar una col·lecció de proves, i el 1810 un segon conjunt de 65 remeis va aparèixer al seu llibre, Materia Medica Pura.

Com que Hahnemann creia que grans dosis de medicaments que causessin símptomes similars només agreujarien la malaltia, va advocar per dilucions extremes de les substàncies; va idear una tècnica per fer dilucions que creia que preservava les propietats terapèutiques d'una substància, mentre n'eliminava els seus efectes nocius. Hahnemann creia que aquest procés despertava i millorava "els poders medicinals espirituals de les substàncies en cru".. Va recollir i publicar un resum complet del seu nou sistema mèdic al seu llibre de 1810, L'Organon de l'art de guarir, la sisena edició del qual, publicada el 1921, encara l'utilitzen avui els homeòpates.

Un remei homeopàtic preparat a partir de romaní silvestre: la dilució "15C" que es mostra és superior al nombre d'Avogadro, així que el remei no conté cap rastre de l'herba original.

Miasmes i malaltia

A L'Organon de l'art de guarir Hahnemann va introduir el concepte de "miasmes" com a "principis infecciosos" subjacents a les malalties cròniques. Hahnemann associava cada miasma amb malalties específiques, i pensava que l'exposició inicial a miasmes causava símptomes locals, com ara malalties cutànies o venèries; si però aquests símptomes es suprimien amb medicació, la causa anava més endins començava a manifestar-se com a malalties dels òrgans interns. L'homeopatia sosté que el tractament de les malalties mitjançant una oposició directa dels seus símptomes, com de vegades es fa en medicina, és ineficaç perquè tota "malaltia en general es pot remuntar a una tendència latent, profundament arrelada, crònica o hereditària". El suposat miasma subjacent continua existint, i les malalties profundes es podrien corregir només mitjançant l'eliminació de la pertorbació més profunda de la força vital.

Originalment, Hahnemann va presentar només tres miasmes, dels quals el més important era psora (del grec: "picor"), descrit com a relacionat amb qualsevol malaltia de picor de la pell, que se suposava que derivava de la sarna suprimida, i del qual s'afirmava que era el fonament de moltes altres malalties. Hahnemann creia que psora era la causa de malalties com l'epilèpsia, el càncer, la icterícia, la sordesa i les cataractes. Des de l'època de Hahnemann s'han proposat altres miasmes, alguns dels quals reemplacen una o més de les funcions associades a psora, incloent els miasmes de la tuberculosi i del càncer.

La llei de la susceptibilitat implicaria que un estat d'ànim negatiu podria atraure entitats patològiques hipotètiques anomenades "miasmes" que envairien el cos i produirien símptomes de malalties. Hahnemann va rebutjar la idea que una malaltia és una cosa separada o una entitat invasora, i va insistir sempre que era part d'un "tot vivent". Hahnemann va encunyar l'expressió "medicina al·lopàtica", utilitzad per referir-se pejorativament a la medicina tradicional occidental.

La teoria dels miasmes de Hahnemann segueix sent controvertida i polèmica dins de l'homeopatia fins i tot en els temps moderns. El 1978, Anthony Campbell, aleshores metge especialista al Reial Hospital Homeopàtic de Londres, va criticar les declaracions de George Vithoulkas, que afirmava que la sífilis, quan es tracta amb antibiòtics, deriva en sífilis secundària i terciària amb afectació del sistema nerviós central. Campbell va dir que "La persona corrent desafortunada bé podria ser induïda a error per la retòrica de Vithoulkas i rebutjar el tractament ortodox". Les declaracions de Vithoulkas entren en conflicte amb els estudis científics, que indiquen el tractament amb penicil·lina produeix una curació completa de la sífilis en més del 90% dels casos.

La teoria dels miasmes s'ha criticat com una explicació desenvolupada per Hahnemann per preservar el sistema de l'homeopatia davant dels fracassos del seu tractament, per ser inadequada per cobrir els centenars de tipus de malalties, i per no ser capaç d'explicar la predisposició a certes malalties, així com la genètica, els factors ambientals, i la història clínica única de cada pacient.

Segle XIX: creixement en popularitat i primeres crítiques

L'homeopatia va aconseguir la seva major popularitat durant segle XIX. El doctor John Franklin Gray (1804-1882) va ser el primer practicant d'homeopatia als Estats Units, al començar el 1828 a la ciutat de Nova York. El 1830 es van obrir les primeres escoles homeopàtiques, i durant tot el segle XIX van aparèixer dotzenes d'institucions homeopàtiques a Europa i els Estats Units. El 1900 hi havia als Estats Units 22 col·legis homeopàtics i 15.000 professionals. Com que la pràctica mèdica d'aleshores estava basada en tractaments ineficaços i sovint perillosos, els pacients dels homeòpates sovint tenien millors resultats que els dels metges de l'època. Els remeis homeopàtics, tot i ser ineficaços, no causen cap dany de manera gairebé segura, i així els usuaris dels remeis homeopàtics tenien menys probabilitats de morir pel tractament que se suposava que els estava ajudant. L'èxit relatiu de l'homeopatia al segle XIX podria haver portat a l'abandonament dels tractaments ineficaços i perjudicials com les sagnies i purgues i haver començat el moviment cap a una medicina més eficaç basada en la ciència. Una de les raons de la creixent popularitat de l'homeopatia va ser el seu aparent èxit en el tractament de persones que patien malalties infeccioses epidèmiques. Durant les epidèmies del segle XIX de malalties com el còlera, les taxes de mortalitat en hospitals homeopàtics eren sovint més baixes que en els hospitals convencionals, on els tractaments utilitzats en aquell moment eren sovint perjudicials i feien poc o res per combatre les malalties.

Des de la seva creació, però, l'homeopatia va rebre les crítiques de la ciència convencional. Sir John Forbes, metge de la reina Victòria, va dir el 1843 que les dosis extremadament petites de l'homeopatia eren ridiculitzades regularment com inútils, "un ultratge a la raó humana". James Young Simpson va dir el 1853 sobre aquests remeis altament diluïts: "No hi ha cap verí, per fort o poderós que sigui, la milmilionèsima o decilionèssima part del qual pugui afectar gens ni mica un home o fer mal a una mosca". El metge i escriptor nord-americà del segle XIX Oliver Wendell Holmes també va ser un fort crític de l'homeopatia i el 1842 va publicar un assaig titulat Homeopatia i els seus deliris similars. Els membres de la Societat Homeopàtica Francesa van observar el 1867 que alguns dels principals homeòpates d'Europa no només estaven abandonant la pràctica de l'administració de les dosis infinitesimals, però ja tampoc no la defensaven. L'última escola als Estats Units que ensenyava exclusivament l'homeopatia va tancar el 1920.

Retorn a la popularitat al segle XX

Segons Paul Ulrich Unschuld, el règim nazi a Alemanya estava fascinat per l'homeopatia, i va gastar grans sumes de diners en la investigació dels seus mecanismes, però —com sempre— sense obtenir un resultat positiu. Unschuld sosté també que l'homeopatia mai mes va arrelar als Estats Units, però en canvi es va mantenir més profundament establerta en el pensament europeu.

Als Estats Units la Llei d'Aliments, Medicaments i Cosmètics (en anglès: Food, Drug, and Cosmetic Act) de 1938 (patrocinada per Royal Copeland, senador de Nova York i metge homeòpata) va reconèixer els remeis homeopàtics com a medicaments. En la dècada de 1950, només hi havia 75 homeòpates exclusius que exercissin als Estats Units. No obstant això, a mitjans i finals de la dècada de 1970 l'homeopatia va fer una reaparició significativa i les vendes d'algunes companyies homeopàtiques es va multiplicar per deu. L'homeòpata grec George Vithoulkas va realitzar una "gran quantitat d'investigacions per actualitzar els escenaris i refinar les teories i la pràctica de l'homeopatia" a partir de la dècada de 1970, i l'ús de l'homeopatia va tornar a créixer a tot el món; al Brasil durant la dècada de 1970 i a Alemanya durant la dècada de 1980 Va ser aleshores quan les principals cadenes farmacèutiques van reconèixer el potencial de negoci de la venda dels remeis homeopàtics.

Bruce Hood ha argumentat que la creixent popularitat de l'homeopatia en els últims temps pot ser deguda a les llargues consultes que els professionals homeopàtics estan disposats a donar als seus pacients en comparació amb els metges convencionals, i per una preferència irracional als productes "naturals" que la gent pensa que són la base dels remeis homeopàtics.

Remeis i tractament

El remei homeopàtic Rhus toxicodendron, derivat de l'heura metzinosa.

Un preparat fet a partir de dilucions D de materials perillosos com ara bacteris causants de botulisme, Escherichia coli, timus d'origen no especificat, bacteris causants de pneumònia, pseudomonas, pròteus, bacteris causants de salmonel·la i escarlatina, estafilococs i bacteris causants de tuberculosi. L'etanol està llistat també com a dil·luït redundantment en alcohol.

L'homeopatia és una filosofia vitalista que atribueix la causa de la malaltia a les pertorbacions patides per una "força vital" hipotètica. Aquestes pertorbacions es manifestarien en símptomes. Els homeòpates afirmen que la suposada "força vital" tindria capacitat per reaccionar davant de pertorbacions internes o externes, segons el que anomenen "llei de susceptibilitat". Segons ells, els remeis homeopàtics "mobilitzen l'energia vital curativa" dels organismes per a que aquesta "energia" torni al seu equilibri per ella mateixa.

D'acord amb aquesta "llei" homeopàtica de susceptibilitat, fins i tot un estat mental negatiu podria atreure a uns hipotètics causants de la malaltia denominats "miasmes", que afectarien al cos provocant els símptomes de la malaltia. No obstant això, Hahnemann rebutjava la noció que la malaltia fos una entitat separada o invasora, i insistia que sempre era part del "total vivent", és a dir, de l'individu.

Els metges homeopàtics es basen en dos tipus de referències a l'hora de prescriure remeis: materia medica i repertoris. Una materia medica homeopàtica és un conjunt d'"imatges del medicament", organitzades alfabèticament per "remei", que descriu els patrons de símptomes associats amb cada remei. Un repertori homeopàtic és un índex de símptomes de malalties que enumera els remeis associats amb cada símptoma específic.

L'homeopatia utilitza moltes substàncies animals, vegetals, minerals i sintètiques en els seus remeis; per exemple, arsenicum album (òxid d'arsènic), natrum muriaticum (clorur de sodi o sal de taula), Lachesis muta (el verí de la serp cascavell muda), opium (opi) i thyroidinum (hormona tiroïdal). Els homeòpates utilitzen també tractaments denominats "nosodes" (del grec nosos, malaltia) fets a base de productes de malalties o patològics com ara productes fecals, urinaris i respiratoris, sang i teixits. Els remeis homeopàtics preparats a partir d'espècimens sans se'ls anomena "sarcodes".

Alguns homeòpates moderns han considerat bases més esotèriques per als remeis, conegudes com "imponderables" ja que no procedeixen d'una substància sinó de l'energia electromagnètica que suposadament l'alcohol o la lactosa hauria "capturat". Els exemples inclouen els raigs X i la llum solar. Avui en dia, en l'homeopatia s'utilizen comunament prop de 3.000 remeis diferents. Alguns homeòpates també utilitzen tècniques que altres practicants consideren controvertides. Com a exemples d'aquestes tècniques trobem "remeis de paper", en els quals la substància i la dilució s'escriuen en trossos de paper i o bé dipositat a la roba dels pacients, o es posen en les seves butxaques, o es col·loquen sota gots d'aigua que després es donen als pacients, així com la l'ús de la radiònica per a preparar remeis. Els homòpates clàssics han criticat durament aquestes pràctiques, titllant-les d'infundades, especulatives, i que ratllen la màgia i la superstició.

La "llei de similitud"

La teoria de l'homeopatia sosté que els mateixos símptomes que provoca una substància tòxica en una persona sana poden ser curats per un remei preparat amb la mateixa substància tòxica, seguint el principi enunciat com a similia similibus curantur ("allò similar es cura amb allò similar"). A aquest axioma, no demostrat científicament, se l'anomena "llei de similitud".

El concepte homeopàtic de malaltia difereix del de la medicina: considera que l'arrel del mal és espiritual en comptes de física, i que el malestar es manifesta primer amb símptomes emocionals (com ansietat i aversions), passant a ser, si no es tracten a temps, símptomes mentals, conductuals i, finalment, físics. Ja que el procés començaria molt abans que apareguessin els símptomes físics, es deduiria que els eubacteris i els virus haurien de ser efectes en lloc de causes de la malaltia. Com resumeix G. Weissmann, per Hahnemann la malaltia no la causava cap agent físic discret, sinó la manca d'armonia amb la "força vital"; per a expressar la inexistència d'aquests agents, Hahnemann es preguntava: "Algú ha vist alguna vegada la matèria de la gota o el verí de l'escròfula?". Unes dècades després de la mort de Hahnemann, Archibald Garrod va demostrar que l'urat monosòdic és la "matèria de la gota" i Robert Koch que Mycobacterium tuberculosis és el "verí de l'escròfula".

Preparació

Morter utilitzat per triturar sòlids insolubles, com ara quars i petxina d'ostra, per a remeis homeopàtics.

En la producció de remeis per a malalties, els homeòpates utilitzen un procés anomenat "dinamització" o "potenciació", mitjançant el qual una substància es dilueix amb alcohol o aigua destil·lada i després s'agita vigorosament fent 10 cops durs contra un cos elàstic en un procés que homeòpates anomenen "sucusió". Hahnemann defensava l'ús de substàncies que produeixen símptomes similars als de la malaltia que s'està tractant, però va observar que les dosis sense diluir intensifiquen els símptomes i agreugen la condició del pacient, i causen de vegades reaccions tòxiques perilloses. Per tant, va especificar que les substàncies es diluïssin, per la seva creença que la sucusió activava "l'energia vital" de la substància diluïda i la feia més forta. Per facilitar sucusió, Hahnemann va fer que un baster construís en un tauler especial de fusta cobert de cuir per una banda i farcit de crin per l'altra, on colpejava les dilucions. Els sòlids insolubles, com el quars i les petxines d'ostres, es dilueixen per trituració amb lactosa.

Dilucions

Aquesta ampolla conté àrnica D6; és a dir, la dilució nominal és d'una part per milió (10^-6).

Segons l'homeopatia, la potència dels seus remeis depèn del nombre de dilucions: com més diluïts estiguin, més potents són. El procés de dilució es diu potenciació. Això contrasta amb la medicina convencional i la bioquímica, que estableixen que com més ingredient actiu sigui present en un medicament major serà l'efecte fisiològic (ja sigui positiu o negatiu). Diluir substàncies tal com ho fa l'homeopatia no hauria d'incrementar o disminuir els efectes que la substància en qüestió té, sinó que de fet elimina per complet l'agent suposadament sanador.

En homeopatia s'utilitzen regularment tres escales logarítmiques diferents pel que fa a la potència de la dilució. Hahnemann va crear el "centesimal" o "escala C", on la substància es dilueix en un factor de 100 en cada fase. Hahnemann va promoure aquesta escala centesimal durant la major part de la seva vida. Una dilució 2C requereix que una substància es dilueixi a una part en 100 d'aigua (o el dissolvent utilitzat en cada cas), i que seguidament una part d'aquesta solució diluïda es dilueixi de nou en un factor de una part per 100 de dissolvent. Això fa que s'obtingui una dissolució d'una part de la substància original en 10.000 parts del dissolvent. Una dilució 6C repeteix aquest procés sis vegades, de manera que acaba amb la substància original diluïda per un factor de 100⁶=10¹² (una part en un bilió o 1/1.000.000.000.000). Les dilucions més altes segueixen el mateix patró. En homeopatia, es diu que una solució més diluïda té una major potència, i els homeòpates consideren les substàncies més diluïdes com a remeis més forts i que actuen de manera més profunda. El producte final és sovint tan diluït que és indistingible del dissolvent (que pot ser, per exemple, aigua pura, sucre o alcohol). De vegades s'utilitza també una escala de potència decimal (denotada com "X " o "D"), en la qual el remei es dilueix en cada fase per un factor de 10.

Hahnemann defensava l'ús de dilucions de 30C per a la majoria dels casos (és a dir, dilucions en un factor de 10⁶⁰). En l'època de Hahnemann, era raonable suposar que els remeis es poguessin diluir indefinidament, ja que tot just es començava a reconèixer el concepte d'àtom o molècula com la unitat més petita possible d'una substància química. La dilució més gran que té una probabilitat raonable de contenir almenys una molècula de la substància original és 12C.

Tant els crítics com els defensors de l'homeopatia tracten sovint d'il·lustrar les dilucions de l'homeopatia amb analogies. S'ha escrit que Hahnemann havia fet broma dient que buidar una ampolla de verí al llac Léman seria un procediment adequat per fer front a una epidèmia, si es pogués succionar 60 vegades. Un altre exemple, donat per un crític de l'homeopatia i aproximadament correcte, diu que una solució 12C és equivalent a un "pessic de sal en els oceans Atlàntic Nord i Sud junts". Una tercera part d'una gota d'una determinada substància diluïda en tota l'aigua de la Terra produiria un remei amb una concentració d'aproximadament 13C. Un tractament homeopàtic popular per a la grip és una dilució 200C de fetge d'ànec, comercialitzat sota el nom de oscillococcinum. Com només hi ha al voltant de 10⁸⁰ àtoms en tot l'univers observable, una dilució d'una sola molècula en l'univers observable seria d'uns 40C. L'oscillococcinum requeriria doncs 10³²⁰ universos per tal de tenir simplement una molècula en la substància final. Les altes dilucions utilitzades típicament es consideren sovint l'aspecte més controvertit i inversemblant de l'homeopatia.

Píndoles homeopàtiques

Píndoles homeopàtiques del remei oscillococcinum.

Les píndoles homeopàtiques estan fetes d'una substància inerta (sovint sucres, típicament lactosa), sobre les qual es col· loca una gota del preparat líquid homeopàtic.

Debat intern sobre la dilució

No tots els homeòpates defensen l'ús de dilucions extremadament altes. Els remeis a potències inferiors a 4X es consideren com una part important de l'herència homeopàtica. Alguns defensors de l'homeopatia creuen que mentre les dilucions més baixes tenen major efecte fisiològic, les dilucions més altes presenten majors efectes en el plànol mental o emocional. Fins i tot els crítics estan d'acord que un major factor de dilució probablement presenta avantatges a l'hora de vendre el preparat.

Molts dels primers homeòpates eren originalment metges i sovint utilitzaven dilucions baixes, com ara "3X" o "6X", i poques vegades anaven més enllà de "12X". La divisió entre l'ús de dilucions baixes i altes es va produir per línies ideològiques. Aquells que preferien dilucions baixes destacaven la patologia i un fort vincle amb la medicina, mentre que els qui afavoreixen dilucions altes posaven l'èmfasi en la força vital, els miasmes i una interpretació espiritual de la malaltia. Alguns dels productes amb aquestes dilucions relativament més baixes se segueixen venent, però de la mateixa manera que els seus homòlegs, no s'ha demostrat de manera concloent que tinguin cap efecte més enllà del d'un placebo.

La memòria de l'aigua

Article principal: Memòria de l'aigua

Els defensors de l'homeopatia han tractat de justificar-la amb diferents explicacions. Un d'aquests intents es basa en la noció que l'aigua seria capaç de tenir memòria; és a dir, que pot recordar les propietats químiques de la substància que s'ha diluït en ella. Tanmateix, no hi ha evidència científica que doni suport a l'existència d'aquesta propietat de l'aigua.

El concepte de la memòria de l'aigua va ser proposat per l'homeòpata francès Jacques Benveniste, que va publicar, l'any 1988, els experiments sobre la memòria de l'aigua en la revista científica Nature però amb una editorial de la revista demanant precaució sobre aquest tema. La mateixa revista Nature en el número següent publicà un altre article sobre les altes dilucions i la impossibilitat de l'existència de la memòria de l’aigua.

Mentre que alguns estudis, incloent-hi el de Benveniste, han informat d'aquest efecte, les repeticions amb el sistema de doble cec han fallat en reproduir aquest resultat i per tant la memòria de l'aigua és un concepte actualment no acceptat per la comunitat científica. L'aigua líquida no manté xarxes ordenades de molècules més enllà d'una petita fracció de nanosegons.

Proves

La prova homeopàtica, o experimentació pura, és el mètode pel qual es determina el perfil d'un remei homeopàtic.

Al principi Hahnemann utilitzava dosis sense diluir per a fer les proves, però més tard va defensar l'ús de proves amb remeis a una dilució 30C, i la majoria de comprovacions modernes es duen a terme utilitzant remeis ultradiluïts en què és molt poc probable que cap de les molècules originals hi siguin encara presents. Durant el procés de prova, Hahnemann administrava remeis a voluntaris sans, i els observadors recopilaven els símptomes resultants en un "quadre del medicament". S'observava els voluntaris durant mesos i se'ls feia escriure extensos registres amb detalls de la totalitat dels seus símptomes en moments específics al llarg del dia. Se'ls prohibia consumir cafè, te, espècies o vi durant l'experiment; jugar als escacs també estava prohibit perquè Hahnemann ho considerava "massa emocionant", encara que se'ls permetia beure cervesa i se'ls encoratjava fer exercici amb moderació. Després que els experiments s'haguessin acabat, Hahnemann va fer jurar als voluntaris que havien informat de la veritat en els seus diaris, per després interrogar-los extensivament sobre els seus símptomes.

Les proves s'han descrit com a importants en el desenvolupament de l'assaig clínic, pel seu ús primerenc de grups de control simples, procediments sistemàtics i quantitatius, i una de les primeres aplicacions de l'estadística en la medicina. Els llargs registres d'autoexperimentació dels homeòpates han sigut útils en algunes ocasions en el desenvolupament de fàrmacs moderns: per exemple, l'evidència que la nitroglicerina pot ser útil com a tractament per l'angina de pit es va descobrir mirant proves homeopàtiques, encara que els homeòpates d'aleshores no l'havien usat mai per a aquest propòsit. Les primeres proves enregistrades les va publicar Hahnemann el 1796 en el seu Assaig sobre un nou principi. El seu Fragmenta de Viribus ( 1805 ) contenia els resultats de 27 proves, i el Materia Medica Pura de 1810 en contenia 65. En el Lectures on Homoeopathic Materia Medica de James Tyler Kent (1905), es van sotmetre 217 remeis a proves homeopàtiques, actualment s'agreguen contínuament noves substàncies.

Tot i que el procés de prova té similituds superficials amb els assajos clínics, és fonamentalment diferent en el fet que és subjectiu, no cec, i és poc probable que les proves modernes utilitzin nivells farmacològicament actius de la substància objecte de la prova. Ja el 1842 Holmes va assenyalar que les proves eren increïblement vagues, i l'efecte pretès no era reproduïble entre subjectes diferents.

Diagnòstic i repertoris

Repertori homeopàtic de James Tyler Kent.

Els homeòpates generalment comencen amb un examen detallat de les històries dels seus pacients, i inclouen preguntes sobre els seus estats físics, mentals i emocionals, les seves circumstàncies de vida i qualsevol malaltia física o emocional. L'homeòpata després intenta traduir aquesta informació en una fórmula complexa de símptomes mentals i físics, incloent gustos, aversions, predisposicions innates i fins i tot tipus de cos.

A partir d'aquests símptomes, l'homeòpata tria com tractar el pacient. Una compilació dels informes de moltes comprovacions homeopàtiques, complementada amb les dades clíniques, es coneix com una "materia medica homeopàtica". Però com que un practicant ha d'explorar primer els remeis per a un símptoma particular en lloc de buscar els símptomes per un remei en particular, el "repertori homeopàtic", que és un índex dels símptomes, llista al costat de cada símptoma aquells remeis que se li associen. Els repertoris solen ser molt extensos i poden incloure dades extretes de diverses fonts de materia medica. Sovint hi ha un fort debat entre els compiladors de repertoris i els practicants sobre la veracitat d'una inclusió en particular.

El primer índex simptomàtic de la materia medica homeopàtica el va organitzar Hahnemann. Poc després, un dels seus estudiants, Clemens von Bönninghausen, va crear el Llibre de Butxaca Terapèutic, un altre repertori homeopàtic. El primer repertori homeopàtic com a tal va ser el Symptomenkodex de Georg Jahr, publicat en alemany el 1835, que després va ser traduït a l'anglès el 1838 per Constantine Hering com el Repertory to the more Characteristic Symptoms of Materia Medica. Aquesta versió se centrava menys en les categories de malalties i seria la precursora de les posteriors obres de Kent. Consistia en tres grans volums. Amb el temps aquests repertoris van augmentar en grandària i detall.

Existeix una certa diversitat en l'enfocament que els homeòpates donen al tractament. L'"homeopatia clàssica" en general implica exàmens detallats de la història del pacient i dosis poc freqüents d'un únic remei, ja que s'observa el pacient per veure si hi ha millores en els símptomes. En canvi, l'"homeopatia clínica" implica combinacions de remeis per fer front als diversos símptomes d'una malaltia.

Ingredients "actius"

La llista d'ingredients que es pot veure en els remeis pot confondre els consumidors fent-los creure que el producte realment conté aquests ingredients. D'acord amb la pràctica homeopàtica habitual, els remeis es preparen començant amb principis actius que sovint es dilueixen en sèrie fins al punt que el producte final ja no conté cap "principi actius" biològic.

James Randi i la campanya 10:23 han demostrat la manca de principis actius en els productes homeopàtics prenent grans sobredosis. Cap dels centenars de manifestants al Regne Unit, Austràlia, Nova Zelanda, Canadà i els Estats Units van ser ferits ni "ningú va ser curat de res, tampoc".

Si bé la manca de principis actius queda explicitada en la majoria dels productes homeopàtics, sí que hi ha algunes excepcions, com el remei pel refredat Zicam, que es comercialitza com a producte "homeopàtic no aprovat". Conté una sèrie d'ingredients altament diluïts que s'enuncien com "ingredients inactius" a l'etiqueta. Alguns dels ingredients homeopàtics usats en la preparació del Zicam són galphimia glauca, dihidroclorur d'histamina (nom homeopàtic: Histaminum hydrochloricum), luffa operculata, i sofre. Encara que el producte està marcat com "homeopàtic", conté dos ingredients que estan només "lleugerament" diluïts: acetat de zinc (2X = 1/100 de dilució) i gluconat de zinc (1X = dilució 1/10), de manera que ambdós són presents en una concentració que conté principis biològicament actius. De fet, són tan forts com per haver fet que algunes persones perdessin el sentit de l'olfacte, un símptoma anomenat anòsmia. Això il·lustra per què prendre un producte marcat com "homeopàtic", i especialment una sobredosi, pot ser igualment perillós ja que pot contenir ingredients biològicament actius, encara que com s'ha esmentat anteriorment, la majoria dels preparats homeopàtics no contenen cap principi actiu. Pel fet que els fabricants de Zicam l'etiqueten com un producte homeopàtic (malgrat les relativament altes concentracions de principis actius), als Estats Units està exempt de la regulació de la FDA per la Llei de Suplements Dietètics i d'Educació de 1994 (en anglès: Dietary Supplement Health and Education Act o DSHEA).

Tractaments i pràctiques relacionades

Isopatia

La isopatia és una teràpia derivada de l'homeopatia i inventada per Johann Joseph Wilhelm Lux en la dècada de 1830. La isopatia es diferencia de l'homeopatia en què els remeis, coneguts com "nosodes", estan fets ja sigui dels agents causants de la malaltia o dels productes de la malaltia, com ara el pus. Moltes de les anomenades "vacunes homeopàtiques" són una forma d'isopatia.

Remeis florals

Vegeu també: Flors de Bach

Els remeis florals es poden preparar mitjançant la col·locació de les flors en aigua i exposar-les a la llum solar. El remei floral més famós són les flors de Bach, desenvolupat pel metge i homeòpata Edward Bach. Encara que els defensors d'aquests remeis comparteixen la visió vitalista del món amb l'homeopatia i diuen que els remeis actuen a través de la mateixa hipotètica "força vital", el mètode de preparació és diferent. Les flors de Bach es preparen de manera més "suaus", com ara col·locant flors en bols d'aigua il·luminada pel sol, i els remeis no es sucusionen. No hi ha proves científiques o clíniques convincents de què els remeis florals siguin eficaços.

Ús veterinari

La idea d'utilitzar l'homeopatia com a tractament per a altres animals, anomenada "homeopatia veterinària", es remunta als inicis de l'homeopatia; el propi Hahnemann va escriure i parlar sobre l'ús de l'homeopatia en animals diferents dels éssers humans. Als Estats units, la FDA no ha aprovat els productes homeopàtics com a medicina veterinària. Al Regne Unit, els cirurgians veterinaris que utilitzen l'homeopatia poden pertànyer a la Facultat d'Homeopatia i/o a l'Associació Britànica de Cirurgians Veterinaris Homeopàtics. Al Regne Unit, els animals poden ser tractats només per veterinaris qualificats. A nivell internacional, l'organisme que dóna suport i representa els veterinaris homeopàtics és l'Associació Internacional d'Homeopatia Veterinària. L'ús de l'homeopatia en la medicina veterinària és controvertit, la poca investigació existent sobre el tema no és d'un nivell científic suficient per proporcionar dades fiables sobre la seva eficàcia. Alguns estudis també han trobat que l'administració de placebos als animals pot tenir un paper actiu a l'influir els amos de les mascotes a creure en l'eficàcia del tractament quan en realitat no n'hi ha cap.

Departament de Medi Ambient, Alimentació i Afers Rurals del Regne Unit (DeFRA) ha adoptat una posició sòlida en contra de l'ús dels remeis "alternatius" com la homeopatia en mascotes.

Electrohomeopatia

L'electrohomeopatia és un tractament ideat pel comte Cesare Mattei (1809-1896), que va proposar que uns suposats "colors" de l'electricitat es podien utilitzar per tractar el càncer. L'electrohomeopatia, popular a la fi del segle XIX, s'ha descrit com una "idiotesa absoluta".

Evidència i eficàcia

La baixa concentració dels remeis homeopàtics, que sovint fins i tot no tenen ni una sola molècula de la substància diluïda, es troba a la base del qüestionament dels efectes dels remeis des del segle XIX. Els defensors moderns de l'homeopatia han proposat el concepte de la "memòria de l'aigua", segons el qual l'aigua "recorda" les substàncies que s'hi barregen i transmet després l'efecte d'aquestes substàncies quan es consumeix. Aquest concepte és incompatible amb l'actual comprensió de la matèria, i la memòria de l'aigua no ha demostrat tenir cap efecte detectable, ja sigui biològic o de qualsevol altra naturalesa. La investigació farmacològica ha trobat en canvi que els efectes més forts d'un principi actiu es produeixen amb dosis més altes, i no més baixes.

Fora de la comunitat de les medicines alternatives i complementàries, durant ja molt de temps els científics han considerat l'homeopatia com una farsa, o —com Bruce Caputxa explicita— com una "xerrameca sobrenatural". Hi ha una absència total d'evidència estadística sòlida de l'eficàcia terapèutica de l'homeopatia, de maner consistent amb la manca de qualsevol agent farmacològic o mecanisme biològicament plausible. S'han invocant conceptes abstractes de la física teòrica per suggerir explicacions de com o per què els remeis podrien funcionar, incloent l'entrellaçament quàntic, la teoria de la relativitat i la teoria del caos. No obstant això, les explicacions les ofereixen persones no especialistes en el camp, i sovint inclouen especulacions que no són correctes en la seva aplicació dels conceptes i que no compten amb el suport dels experiments. Diversos conceptes clau de l'homeopatia entren en conflicte amb els conceptes fonamentals de la física i la química. Per exemple, l'entrellaçament quàntic no és possible ja que els éssers humans i altres animals són massa grans com per ser afectats pels efectes quàntics, i l'entrellaçament és un estat delicat que poques vegades dura més d'una fracció de segon. A més, si bé l'entrellaçament pot resultar en certs aspectes de les interaccions entre partícules subatòmiques individuals, això no significa que les partícules puguin reflectir o reproduir l'una a l'altra, o causar transformacions que millorin la salut.

Plausibilitat

Les dilucions extremes utilitzades en els preparats homeopàtics sovint no deixen res de la substància original en el producte final. El mecanisme modern proposat pels homeòpates, la memòria de l'aigua, es considera inversemblant pel fet que l'ordre de curt abast en l'aigua només persisteix durant prop d'1 picosegon. L'existència d'un efecte farmacològic en absència d'un veritable principi actiu és incompatible amb la relació dosi-efecte característica dels fàrmacs terapèutics (mentre que els efectes placebo no són no específics i sense relació amb l'activitat farmacològica). La justificació proposada per aquestes dilucions extremes —que l'aigua conté la "memòria" o "vibració" l'ingredient diluït— és contrària a les lleis de la química i la física, com per exemple la llei d'acció de masses. L'anàlisi mostra que els mecanismes proposats per l'homeopatia no poden tenir cap efecte segons les lleis de la física i la química-física.

Altes dilucions

Les dilucions extremadament altes de l'homeopatia exclouen un mecanisme d'acció biològicament plausible. Els remeis homeopàtics estan sovint diluïts fins al punt que no queden molècules de la solució original en una dosi del remei final. Els homeòpates sostenen que la dilució metòdica d'una substància, començant amb una solució del 10% o menor i treballar cap avall, amb agitació després de cada dilució, produeix un remei terapèuticament actiu, i no aigua terapèuticament inerta. Ja que fins i tot les estructures no-covalents de més llarga vida a l'aigua líquida a temperatura ambient són estables durant només uns pocs picosegons, els crítics han arribat a la conclusió que qualsevol efecte que pogués haver estat present en la substància original ja no pot existir. A l'estudiar remeis homeopàtics mitjançant ressonància magnètica nuclear no es va trobar cap evidència de clústers estables de molècules d'aigua.

A més, ja que l'aigua haurà estat en contacte amb milions de substàncies diferents al llarg de la seva història, els crítics assenyalen que l'aigua és per tant una dissolució extrema de gairebé qualsevol substància imaginable. Al beure aigua, hom estaria, segons aquesta interpretació, rebent tractament per a qualsevol símptoma imaginable. A efectes de comparació, la norma ISO 3696:1987 defineix un estàndard per a l'aigua utilitzada en l'anàlisi de laboratori; aquest estàndard permet un nivell de contaminants de deu parts per mil milions, o 4C en notació homeopàtica. Aquesta aigua no es pot guardar en un recipient de vidre ja que els contaminants es filtrarien a l'aigua.

Els practicants de l'homeopatia sostenen que les dilucions més altes —descrites com de més potència— produeixen efectes medicinals més forts. Aquesta idea és incompatible amb les relacions dosi-efecte observades en els medicaments convencionals, en els quals els efectes depenen de la concentració del principi actiu en el cos. Aquesta relació dosi-efecte s'ha confirmat en una miríada experiments amb organismes tan diversos com nematodes, rates, i éssers humans.

Stephen Barrett ha citat el físic Robert L. Park, exdirector executiu de la Societat Americana de Física, dient

«	com que la menor quantitat d'una substància en una solució és una molècula, una solució 30C hauria de tenir almenys una molècula de la substància original dissolta en un mínim de 1.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000 [o 1060] molècules d'aigua. Això requeriria un contenidor més de 30.000.000.000 vegades la grandària de la Terra.	»
— Robert L. Park, citat a Barrett 2004

Park ha dit que "per esperar obtenir tan sols una molècula de la substància 'mèdica' suposadament present en les píndoles de dilució 30X, caldria prendre'n uns dos mil milions, cosa que implicaria prendre al voltant de mil tones de lactosa més les impureses que la lactosa contingués".

Segons les lleis de la química, hi ha un límit en la dilució que es pot fer sense perdre del tot la substància original. Aquest límit, relacionat amb el nombre d'Avogadro, que és aproximadament igual a les potències homeopàtiques de 12C o 24X (1 part en 10²⁴).

Els experiments científics dirigides tant pel programa Horizon de la BBC com pel 20/20 de l'American Broadcasting Company van ser incapaços de diferenciar les dilucions homeopàtiques de l'aigua, fins i tot quan es van utilitzar proves suggerides pels propis homeòpates. El programa Quèquicom va obtenir també resultats similars.

Estat d'acceptació actual de l'homeopatia

L'homeopatia ha atret els metges durant més d'un segle i mig, i molts d'ells han testificat la seva eficàcia. L'homeopatia és rebutjada com a pseudociència (amb l'argument que funciona a través de l'efecte placebo) per la majoria dels científics i de la classe mèdica dels Estats Units i Europa Occidental. En tot cas, hi ha un ampli mercat de tractaments homeopàtics en algunes part d'Europa i en alguns altre països, com l'Índia; a Alemanya, l'homeopatia i altres formes de medicina alternativa són cobertes en les assegurances mèdiques (l'aprovació d'aquests remeis no depèn que s'hagi provat la seva eficàcia).

En la major part d'Europa l'homeopatia no està regulada, i fins i tot se suggereix que els homeòpates poden causar més mal que bé per al malalt.

En els Estats Units, els remeis homeopàtics estan regulats per la Food and Drug Administration (FDA). Tot i això, la FDA tracta els preparats homeopàtics d'una manera significativament diferent a com tracta els medicaments. Els productes homeopàtics no necessiten ser aprovats per la FDA abans de sortir al mercat, no se'ls requereix provar la seva seguretat, ni se'ls demana etiquetar els seus productes amb dates de caducitat, ni són sotmesos a proves que verifiquin els seus continguts i potencial. Les etiquetes dels productes homeopàtics, al contrari que els medicaments convencionals, no han d'identificar els seus principis actius donat que tenen molt poca quantitat, o cap en absolut. Els medicaments que afirmen tractar malalties greus només es poden expendre amb prescripció facultativa, mentre que els productes homeopàtics que diuen tractar aquestes mateixes malalties no tenen aquesta limitació.

Els defensors de la medicina convencional afirmen que els pacients que confien per complet en les tècniques homeopàtiques i rebutgen la medicina convencional s'arrisquen a abandonar els tractaments de malalties fàcilment tractables (com alguns càncers de pell) fins que es converteixen en intractables. Cal esmentar que en molts països (per exemple, el Regne Unit), les anomenades medicines homeopàtiques es venen sense control estricte. Aquests productes diuen tractar el símptoma i la seva causa; no obstant això, no se semblen als tractaments dels homeòpates tradicionals. L'homeopatia tradicional està més reconeguda i acceptada a l'Europa continental, potser perquè els seus seguidors segueixen millor la tradició i el tractament amb les fórmules potenciades que Hahnemann va recomanar.

Els defensors i els oponents de l'homeopatia discrepen sobre si els assajos científics amb l'ús de placebos i mètodes homeopàtics han estat satisfactoris. Alguns assajos clínics han produït resultats que avalen l'homeopatia, però els crítics sostenen que van ser fraudulents. En 1997, la revista mèdica britànica The Lancet va publicar una metanàlisi de 89 assajos clínics, que va donar una conclusió ambigua que va servir per a alimentar tant els defensors com els detractors de l'homeopatia.

D'altra banda, hi ha deu centres universitaris espanyols que ofereixen màsters i postgraus en homeopatia a metges i veterinaris, incloent les Facultats de Medicina de la Universitat de Barcelona, la Universitat de Valladolid i la Universitat de Sevilla.

Els medicaments homeopàtics, com qualsevol altre medicament, són prescrits per metges i dispensats per farmacèutics. A aquest efecte, els Llicenciats en Medicina així com els Llicenciats en Farmàcia i Veterinària poden estudiar aquesta terapèutica a manera de Màster o Especialista Universitari, inclosos en la formació postgrau, en diverses facultats de Medicina i Col·legis de Metges del territori Espanyol.

Crítiques a l'homeopatia

Falta de proves de la seva eficàcia terapèutica

Molts consideren l'homeopatia com un residu pseudocientífic de l'època de l'alquímia. Els resultats atribuïts a l'homeopatia es poden explicar des de la visió dels seus detractors per l'acció de l'efecte placebo. Afirmen que els remeis homeopàtics han estat científicament provats (en el que es diu experiment de "doble cec" per a controlar l'efecte placebo) moltes vegades, i en uns pocs d'aquests estudis s'han produït resultats lleugerament positius. La majoria dels científics atribueixen això a la casualitat, perquè els resultats no són tot just mesurables, ni els assajos són reproduïbles, i perquè hi ha molts més experiments fallits. A més, la manera en la qual es desenvolupen aquestes proves indica que una petita part d'elles donen falsos positius. Quan es fan molts experiments, pot aparèixer-ne algun amb resultat positiu per casualitat.

Falta de consistència lògica

Una altra crítica a l'homeopatia és la seva inconsistència lògica. Aquesta teoria assumeix que l'aigua d'alguna manera "recorda" les propietats químiques de les molècules que alguna vegada van estar en contacte amb ella. En aquesta pràctica es dilueix la solució original fins al punt que al final no hi ha molècules de la mateixa, encara que afirmen que l'aigua reté algunes propietats químiques de la molècula. Si fora així, ¿com es va obtenir l'aigua pura que s'usa en aquest procés? L'aigua que els propis homeòpates usen va estar anteriorment en contacte amb altres components, fins i tot de residus químics, orina, metalls radioactius i verís varis. D'acord amb la teoria homeopàtica, tota l'aigua del món hauria de "recordar" el seu contacte amb milions de substàncies químiques. En la pràctica, diuen els científics, l'aigua homeopàtica no recorda absolutament res, excepte les propietats dels components que els homeòpates volen fer creure que contenen.

Pensament màgic

Encara que les afirmacions de l'homeopatia no han estat provades científicament, molta gent accepta que l'homeopatia es deu al pensament màgic. Com apunta el doctor Phillips Stevens, "molts dels sistemes de curació complementaris o alternatius d'avui inclouen creences màgiques, la qual cosa posa de manifest que el pensament basat en els principis de la cosmologia i la causalitat són immemorials i universals. Aquests principis són similars entre totes les cultures humanes, pel que els científics cognitius han suggerit que són innats en l'espècie humana, la qual cosa està sent reforçada per la investigació científica actual… Alguns dels principis de les creences màgiques descrits dalt són evidents en els sistemes de creences populars actuals. Un exemple clar és l'homeopatia… El principi fonamental del seu fundador, Samuel Hahnemann, similia similibus curantur, és una expressió explícita d'un principi màgic".

Les successives dilucions no deixen més que aigua

Diluir substàncies tal com ho fa l'homeopatia no hauria d'incrementar o disminuir els efectes que la substància en qüestió té, sinó que de fet elimina per complet l'agent suposadament sanador. Robert L. Park, professor de física i director de la seu de Washington de l'American Physical Society, va escriure en el seu llibre "Voodoo Science: The Road from Foolishness to Fraud":

Samuel Hahnemann, l'"inventor" de l'homeopatia en els segles XVIII i XIX va utilitzar un procés de dilució seqüencial per a preparar les seves medecines. Diluïa un extracte d'alguna herba "natural" o mineral, exactament una part de medicina en deu parts d'aigua, 1:10, agitava la solució, i tornava a diluir de nou en la mateixa proporció, resultant una dilució total 1:100. Si el repeteix una tercera vegada, tenim 1:1.000, etc. Cada dilució afegiria un altre zero. Repetia el procés moltes vegades. Així aconseguia dilucions extremes.

S'arriba al límit de la dilució quan resta encara una sola molècula de la substància. Més enllà d'aquest punt, no queda res a diluir. En els remeis homeopàtics per exemple, una dilució de 30X és un estàndard. La notació 30X indica que la substància ha estat diluïda en proporció 1:10 i agitada, per a després tornar a repetir el mateix fins a 30 vegades. La dilució final tindria una part de medecina per cada 1 000 000 000 000 000 000 000 000 000 000 parts d'aigua. Això estaria lluny del límit de dilució. Per ser precisos, en una dilució de 30X el pacient s'hauria de beure 29.803 litres de la solució per arribar a trobar només una molècula de la substància guaridora.

En comparació de molts preparats homeopàtics, fins i tot 30X és massa concentrat. El Oscillococcinum, un remei homeopàtic estàndard per a la grip, és un derivat del fetge d'ànec, però el seu ús en homeopatia no amenaça a la població d'ànecs. La seva dilució estàndard és de 200C. La C significa que l'extracte està diluït en proporció 1:100 i agitat en 200 ocasions. Com a resultat tenim una dilució amb una molècula de l'extracte per cada 10⁴⁰⁰ molècules d'aigua, és a dir, un 1 seguit per 400 zeros. Però només hi ha 10⁸⁰ (un 1 seguit per 80 zeros) àtoms a l'univers sencer. Una dilució 200C va molt més allà del límit de dilució de tot l'univers visible.

Park afirma que Hahnemann possiblement no sabia que estava excedint el límit de dilució perquè no coneixia el nombre d'Avogadro, una constant física que fa possible calcular el nombre de molècules que hi ha en una quantitat de massa de substància. Park explica l'èxit de l'homeopatia comparant-la amb l'ús de remeis realment nocius al mateix temps: "Els metges seguien tractant als seus pacients amb sagnies, purgues, i freqüents dosis de mercuri i altres substàncies tòxiques. Si les panacees infinitament diluïdes no podien guarir, almenys tampoc feien cap mal, permetent que les defenses naturals del pacient corregissin el problema."

Park a més explica com els moderns homeopatòlegs afirmen que no hi ha realment cap molècula de medecina en els seus remeis, sinó que el líquid "recorda" la substància després del procés de dilució. No han explicat com la substància recorda això. Els crítics també diuen que l'aigua espontàniament es dissocia en àcid i base (per això té pH 7). La quantitat d'àcid d'un remei homeopàtic, encara que petit, és molt més gran que la quantitat d'agent actiu.

Arguments dels partidaris de l'homeopatia

La visió pragmàtica

Recorrent a una fal·làcia ad populum, els partidaris dels tractaments homeopàtics assenyalen el fet que la majoria de la gent que cerca tractaments homeopàtics estan satisfets amb els resultats. També diuen que tot tractament que faci que el pacient millori és vàlid, sense importar si entra en conflicte amb el model actualment acceptat de la composició molecular de la matèria. La discussió sobre si l'efecte placebo hi està o no implicat considera un assumpte merament acadèmic.

Reconciliació amb la química molecular

Recents investigacions indiquen que en certes situacions quant més diluïda està una substància, les seves molècules tendeixen a romandre juntes. Alguns hi volen veure en això un prova que dóna suport a les teràpies homeopàtiques. Tanmateix, aquests no expliquen per què les substàncies no necessiten ser diluïdes, només que haurien de seguir actives després d'aquesta preparació (encara que no en les concentracions que requereix l'homeopatia). És més, aquest fenomen no té connexions amb l'homeopatia car en aquests casos no hi ha un intent de diluir la molècula. L'homeopatia pretén diluir les molècules fins que no en quedi cap, mentre que aquests experiments sempre presenten quantitats mesurables en la solució. Aquests experiments només van investigar les diferències en les propietats que les molècules tenen quan s'agrupen en els grans polímers, i en menor mesura en els petits polímers o monòmers.

Estudis controlats i assajos clínics

Dana Ullman, en el seu llibre de 1995 The Consumer's Guide to Homeopathy, dedica un capítol complet a les "Evidències científiques de la medicina homeopàtica". Per exemple, cita un estudi de 1991, que diu:

Tres professors de medicina holandesos, cap d'ells homeòpates, van realitzar un metanàlisi de 25 anys d'estudis clínics amb medicines homeopàtiques i van publicar els seus resultats a la revista British Medical Journal. Aquesta metanàlisi va cobrir 107 assajos controlats, dels quals 81 mostraven que les medicines homeopàtiques eren efectives, 24 van determinar que no tenien efectes, i dos no eren concloents.

Els professors van concloure: "La quantitat de resultats positius va ser una sorpresa per a nosaltres."

Els crítics de l'homeopatia sostenen que aquests resultats "positius" eren mínims, no reproduïbles i pobrament controlats.

Alguns metges homeòpates atribueixen la falta de suports definitius per part d'assajos controlats a l'absència d'un tracte metge-pacient adequat perquè el tractament sigui correcte (un argument que és comú a la religió i a les pseudociències i que contradiu el mètode científic). Altres metges homeòpates, no obstant això, creuen que la investigació justifica l'efectivitat de l'homeopatia, i Ullman afirma que la investigació clínica no necessita ser invalidada per la necessitat d'un remei a la mesura de l'individu. Per exemple, cita un article publicat el 10 de desembre de 1994 a Lancet ("¿Són reproduïbles les proves en favor de l'homeopatia?"), que documenta un assaig clínic sobre l'ús de remeis homeopàtics per al tractament de l'asma. També cita altres assajos, com un que estudiava nens amb diarrea, que va ser documentat al maig de 1994 a Pediatrics ("Tractament de la diarrea infantil aguda amb medicina homeopàtica: un assaig clínic aleatori a Nicaragua"). Aquesta aproximació, que pretenia realitzar prediccions falsables, és més característic de la protociència que de la pseudociència.

De fet, Ullman defensa que els estudis han confirmat que els remeis homeopàtics són efectius encara que no hi hagi un tractament personalitzat per part del metge. Cita dos estudis, incloent-ne un de publicat al març de 1989 al British Journal of Clinical Pharmacology, "Avaluació controlada d'una preparació homeopàtica per al tractament de síndromes gripals", per defensar aquesta postura. Els anomenats "remeis combinats", en els quals es barregen diversos preparats homeopàtics, es venen sovint als Estats Units, i la teoria homeopàtica tradicional tendeix a aquesta aproximació, encara que Ullman cita assajos que suggereixen el contrari.

Ullman sosté, de fet, que "un seria pràcticament cec si ignorés el conjunt de dades experimentals que existeixen sobre les medicines homeopàtiques i nega el conjunt d'experiments dels homeòpates i dels seus pacients. Només es pot assumir aquesta ceguesa com una aflicció temporal, que aviat es guarirà". Els científics que examinen aquestes mateixes dades neguen que els experiments fossin controlats apropiadament.

"El 1988, un científic francès que treballava en el prestigiós institut INSERM va afirmar haver descobert que les dilucions altes de substàncies en l'aigua deixaven una 'memòria', proveint així una base racional a la llei dels infinitesimals de l'homeopatia. Les seves troballes es van publicar en una revista científica de reconeixement mundial, però els resultats eren poc creïbles i el treball havia estat finançat per un fabricant de medicaments homeopàtics (Nature, 1988). Les investigacions posteriors, incloses les de James Randi, van descobrir que la investigació s'havia dut d'una manera inadequada. L'escàndol va tenir com a resultat la suspensió del científic." (Font: article sobre l'homeopatia de National Council Against Health Fraud.)

Malgrat tot, el debat continua sobre els resultats d'altres assajos.

Defensa dels homeòpates

Defensen l'origen natural d'aquesta medicina alternativa, ja que es basa en la dissolució d'un principi actiu en aigua. A més a més, això fa que no produeixi els efectes secundaris que tindria qualsevol medicament. Per exemple, per curar unes angines es necessiten uns antibiòtics que danyaran el fetge. Defensen que l'homeopatia és aquesta que es preocupa de la salut integral del pacient, i això significa que ho fa també pel seu estat emocional.

Efecte Placebo

Article principal: Placebo

L'efecte placebo és el fenomen pel qual els símptomes d'un pacient poden millorar mitjançant un tractament amb una substància innòcua, una substància sense cap efecte terapèutic, és a dir, sense efectes directament relacionats amb el tractament dels símptomes o la malaltia.

L'explicació fisiològica postulada per aquest fenomen seria l'estimulació d'una zona específica del cervell que donaria com a resultat la millora del quadre simptomàtic del pacient. És a dir: el mateix pacient pot autoinfluenciar-se per la sensació de ser tractat o l'esperança de curació, i com a resultat pot trobar-se millor o fins i tot facilitar la recuperació. Aquest fenomen no funciona amb la mateixa eficàcia ni en tots els pacients ni amb totes les malalties.

Els estudis mèdics per validar els medicaments i tractaments per a qualsevol malaltia utilitzen placebos. D'aquesta manera, es pot controlar quan la millora dels símptomes respon a aquest fenomen i analitzar adequadament l'eficàcia del tractament. Quan un tractament no funciona significativament millor que el placebo, es considera ineficaç i inadequat per a la malaltia conciderada i no es pot receptar. A més de l'ús de placebos, els estudis científics utilitzen estratègies anomenades de doble i triple cec que impedeixen que l'investigador pugui saber si el tractament que recepta és placebo o no. D'aquesta manera, s'impedeix que els investigadors avaluïn la millora de forma subjectiva i condicionada pels seus prejudicis.

Organitzacions homeopàtiques

L'Acadèmia Mèdico-Homeopàtica de Barcelona, fundada el 1890, és una acadèmia de formació de metges i veterinaris en l’especialitat d’homeopatia. Fa cursos d’homeopatia a la Universitat de Barcelona com a associació convidada. Des de 1995 col·labora amb l'Institut de Formació Contínua de la Universitat de Barcelona oferint un màster no oficial de 60 ECTS repartits en dos anys, l'última edició del qual va començar el 2012.

Dins del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) hi ha una secció d’homeopatia, anomenada Metges Homèopates i creada l'any 1989.. El COMB compta amb 184 metges homeòpates acreditats, mentre que els col·legis de Girona, Lleida i Tarragona compten respectivament amb 8, 5 i 8.

Funciona?

Les lleis de Hahneman estan, avui en dia, en funcionament per als homeòpates. Perquè les lleis de Hahneman fossin correctes hauríem d'oblidar tot el que hem après durant aquests dos segles sobre la biologia, la farmacologia, les matemàtiques, la física i la química. Les malalties no són tractades eficaçment amb l'administració de substàncies que creen els mateixos símptomes similars que la malaltia que es tracta. L'homeopatia mai no podria treballar de la manera Hahnemann el va descriure, però funciona en absolut? La revisió més exhaustiva que existeix dels tractaments homeopàtics va ser publicada a la revista mèdica The Lancet el 2005. Aquest article analitzava tota investigació clínica i va concloure que els beneficis aparents de tractaments homeopàtics són simplement els efectes del placebo i que, per tant, l'homeopatia no funciona. Aquesta conclusió va rebre el suport de la Col·laboració Cochrane, una xarxa mundial independent de professionals de la medicina que s'encarreguen d'examinar la investigació mèdica per determinar exactament quins tractaments són eficaços.

Crítica social

A tot plegat cal afegir-hi que: 1) Hi ha avui dia una verdadera guerra d'interessos entre tipus de medicines, en què la més potent, la medicina alopàtica (l'oficial avui a la major part de països occidentals) intenta d'anorrear les altres per tal d'ocupar tot el mercat mèdic i farmacèutic, 2) En aquesta guerra d'interessos, la major part de les opinions contràries a l'homeopatia que apareixen en tota mena de mitjans de comunicació, i fins revistes mèdiques, solen ser partidistes, interessades, no equànimes, no científiques, no honestes, mentalment tancades, i sovint gairebé d'esperit inquisitorial, 3) la primera característica del bon esperit científic és dubtar de tot, i la major part de les opinions contràries a l'homeopatia no dubten gens de l'estat actual dels coneixements científics, que donen per segurs, definitius, i no ampliables (és a dir, no accepten que més endavant es puguin descobrir noves propietats de la matèria que expliquin les qualitats dels medicaments homeopàtics), 4) l'actitud pròpia de la persona mentalment lliure i honrada que en vulgui tenir una opinió, si té dubtes de l'efectivitat de l'homeopatia, és provar-la en si mateixa en mals de poca importància, per no arriscar-se massa, i evitar de parlar-ne mentre no en tingui una opinió ben formada fruit de la pròpia experiència.

Bibliografia

• Hahnemann, Samuel. The Homœopathic Medical Doctrine, or "Organon of the Healing Art" (en anglès). Dublin: W.F. Wakeman, 1833. 
• Hand, Wayland D. «Folk Magical Medicine and Symbolism in the West». A: Magical Medicine (en anglès). Berkeley: University of California Press, 1980, p. 305-319. 
• Park, Robert L. Voodoo Science. The Road from Foolishness to Fraud (en anglès). Nova York: Oxford University Press, 2000. 
• Shelton, Jay W. Homeopathy: How it Really Works (en anglès). Amherst, Nova York: Prometheus Books, 2004. ISBN 978-1-59102-109-4. 

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Homeopatia

• Text de Organon der Heilkunst de Hahnemann, original en alemany. Versió en anglès
• Homoeopathic Medical Association (HMA), en anglès
• Visió escèptica de l'homeopatia, en anglès
• Punt de vista de la FDA sobre l'homeopatia, en anglès
• Pensamento màgic sobre les medicines complementàries i alternatives, en anglès
• Informe de la Societat per a l'Avenç del Pensament Crític, a petició del Departament de Sanitat de la Generalitat de Catalunya
• Web de l'Acadèmia Mèdico Homeopàtica de Barcelona, entitat que agrupa els homeòpates unicistes catalans des de 1897
• Homeopatia: creença o evidència, reportatge del Quèquicom.