Aliats de la Segona Guerra Mundial: diferència entre les revisions
Robot catalanitza noms i paràmetres de plantilles |
|||
| Línia 54: | Línia 54: | ||
A la Segona Reunió entre Aliats celebrada a Londres el setembre de 1941, els vuit governs europeus a l'exili, juntament amb la Unió Soviètica i representants de les Forces Franceses Lliures, van adoptar per unanimitat l'adhesió als principis comuns de la política establerts a la Carta de l'Atlàntic. Al desembre, el Japó va atacar els [[atac a Pearl Harbor|territoris nord-americans]] i [[campanya de Malàisia|britànics]] a Àsia i el Pacífic, cosa que va provocar que els Estats Units entressin formalment a la guerra com a potència aliada. Poc després, la Xina va declarar la guerra a totes les potències de l'Eix a causa de l'agressió japonesa. |
A la Segona Reunió entre Aliats celebrada a Londres el setembre de 1941, els vuit governs europeus a l'exili, juntament amb la Unió Soviètica i representants de les Forces Franceses Lliures, van adoptar per unanimitat l'adhesió als principis comuns de la política establerts a la Carta de l'Atlàntic. Al desembre, el Japó va atacar els [[atac a Pearl Harbor|territoris nord-americans]] i [[campanya de Malàisia|britànics]] a Àsia i el Pacífic, cosa que va provocar que els Estats Units entressin formalment a la guerra com a potència aliada. Poc després, la Xina va declarar la guerra a totes les potències de l'Eix a causa de l'agressió japonesa. |
||
=== Els tres grans === |
|||
[[Franklin D. Roosevelt]], [[Winston Churchill]] i [[Joseph Stalin]] eren els tres grans líders. Van estar en contacte freqüent a través d'ambaixadors, màxims generals, ministres d'Exteriors i emissaris especials com el nord-americà [[Harry Hopkins]]. Sovint també se l'anomena "Aliança estranya", perquè unia els líders del major [[estat capitalista]] del món (els Estats Units), el major [[estat socialista]] (la Unió Soviètica) i la major [[colonialisme|potència colonial]] (el Regne Unit).<ref name="Ambrose">{{cite book|last = Ambrose | first = Stephen | author-link = Stephen Ambrose | title = Rise to Globalism: American Foreign Policy Since 1938 | publisher = [[Penguin Books]]| year = 1993 | location = New York | pages = 15 }}</ref> |
|||
Les relacions entre ells van donar lloc a les principals decisions que van configurar l'esforç bèl·lic i van planejar el món de la postguerra.<ref name=":8" /><ref>{{cite book|last=Sainsbury|first=Keith|title=The Turning Point: Roosevelt, Stalin, Churchill, and Chiang Kai-Shek, 1943: The Moscow, Cairo, and Teheran Conferences|publisher=[[Oxford University Press]]|year=1986|location=[[Oxford]]}}</ref> La cooperació entre el Regne Unit i els Estats Units va ser especialment estreta i va incloure la formació d'un [[Cap d'Estat Major combinat]]. <ref name=":6">{{Cite book|last=Stoler|first=Mark A.|url=https://books.google.com/books?id=gvTGDwAAQBAJ|title=Allies and Adversaries: The Joint Chiefs of Staff, the Grand Alliance, and U.S. Strategy in World War II|date=21 July 2004|publisher=UNC Press Books|isbn=978-0-8078-6230-8|language=en|quote=merging of their chiefs of staff organizations into the Combined Chiefs of Staff (CCS) to direct their combined forces and plan global strategy. ... the strategic, diplomatic, security, and civil-military views of the service chiefs and their planners were based to a large extent on events that had taken place before December 7, 1941}}</ref> |
|||
Hi va haver nombroses [[Conferències dels Aliats de la Segona Guerra Mundial|conferències d'alt nivell]]; en total Churchill va assistir a 14 reunions, Roosevelt 12 i Stalin 5. Les més visibles van ser les tres conferències de la cimera que van reunir els tres màxims líders.<ref>Herbert Feis, ''Churchill Roosevelt Stalin: The War They Waged and the Peace They Sought: A Diplomatic History of World War II'' (1957)</ref><ref>William Hardy McNeill, ''America, Britain and Russia: their co-operation and conflict, 1941–1946'' (1953)</ref> La política aliada cap a Alemanya i Japó va evolucionar i desenvolupar-se en aquestes tres conferències<ref>{{Citation|last=Wolfe|first=James H.|title=The Diplomacy of World War II Genesis of the Problem|date=1963|url=https://doi.org/10.1007/978-94-011-9199-9_2|work=Indivisible Germany: Illusion or Reality?|pages=3–28|editor-last=Wolfe|editor-first=James H.|place=Dordrecht|publisher=Springer Netherlands|language=en|doi=10.1007/978-94-011-9199-9_2|isbn=978-94-011-9199-9|access-date=22 November 2020}}</ref> |
|||
* [[Conferència de Teheran]] (nom en clau "Eureka") - primera reunió de Els Tres Grans (28 de novembre de 1943 - 1 de desembre de 1943) |
|||
* [[Conferència de Yalta]] (nom en clau "Argonaut") - segona reunió de Els Tres Grans (4-11 de febrer de 1945) |
|||
* [[Conferència de Potsdam]] (nom en clau "Terminal") - tercera i última reunió de Els Tres Grans (Truman ha pres el relleu a Roosevelt, el 17 de juliol al 2 d'agost de 1945) |
|||
A finals de 1941 ja s'havien format les línies principals de la Segona Guerra Mundial. Churchill es va referir a la "Gran Aliança" del Regne Unit, els Estats Units i la Unió Soviètica,<ref name=":5">{{Cite book|last=Churchill|first=Winston S.|url=https://books.google.com/books?id=8NVN-pyIDzgC|title=The Grand Alliance|date=1950|publisher=Houghton Mifflin|language=en}}</ref><ref name=":9">{{Cite web|title=The state of the world after World War Two and before the Cold War – The Cold War origins, 1941–1948 – AQA – GCSE History Revision – AQA|url=https://www.bbc.co.uk/bitesize/guides/zt8ncwx/revision/1|access-date=4 April 2021|website=BBC Bitesize|language=en-GB|quote=The USA entered World War Two against Germany and Japan in 1941, creating the Grand Alliance of the USA, Britain and the USSR. This alliance brought together great powers that had fundamentally different views of the world, but they did co-operate for four years against the Germans and Japanese. The Grand Alliance would ultimately fail and break down into the Cold War.}}</ref> que junts van jugar el paper més important en processar la guerra. L'aliança era en gran mesura una de les comoditats de cada membre: el Regne Unit es va adonar que les potències de l'Eix no només amenaçaven les [[Imperi britànic|seves colònies]] del nord d'Àfrica i Àsia, sinó també la [[Gran Bretanya|pàtria]]. Els Estats Units van considerar que s'havia de contenir l'expansió japonesa i alemanya, però van descartar la força fins a l'atac del Japó. La Unió Soviètica, havent estat traïda per l'atac de l'Eix el 1941, va menysprear molt la bel·ligerància alemanya i l'expansió japonesa incontestable a l'est, sobretot tenint en compte la seva derrota en guerres anteriors amb el Japó; els soviètics també van reconèixer, com havien suggerit els Estats Units i la Gran Bretanya, els avantatges d'una [[guerra de dos fronts]]. |
A finals de 1941 ja s'havien format les línies principals de la Segona Guerra Mundial. Churchill es va referir a la "Gran Aliança" del Regne Unit, els Estats Units i la Unió Soviètica,<ref name=":5">{{Cite book|last=Churchill|first=Winston S.|url=https://books.google.com/books?id=8NVN-pyIDzgC|title=The Grand Alliance|date=1950|publisher=Houghton Mifflin|language=en}}</ref><ref name=":9">{{Cite web|title=The state of the world after World War Two and before the Cold War – The Cold War origins, 1941–1948 – AQA – GCSE History Revision – AQA|url=https://www.bbc.co.uk/bitesize/guides/zt8ncwx/revision/1|access-date=4 April 2021|website=BBC Bitesize|language=en-GB|quote=The USA entered World War Two against Germany and Japan in 1941, creating the Grand Alliance of the USA, Britain and the USSR. This alliance brought together great powers that had fundamentally different views of the world, but they did co-operate for four years against the Germans and Japanese. The Grand Alliance would ultimately fail and break down into the Cold War.}}</ref> que junts van jugar el paper més important en processar la guerra. L'aliança era en gran mesura una de les comoditats de cada membre: el Regne Unit es va adonar que les potències de l'Eix no només amenaçaven les [[Imperi britànic|seves colònies]] del nord d'Àfrica i Àsia, sinó també la [[Gran Bretanya|pàtria]]. Els Estats Units van considerar que s'havia de contenir l'expansió japonesa i alemanya, però van descartar la força fins a l'atac del Japó. La Unió Soviètica, havent estat traïda per l'atac de l'Eix el 1941, va menysprear molt la bel·ligerància alemanya i l'expansió japonesa incontestable a l'est, sobretot tenint en compte la seva derrota en guerres anteriors amb el Japó; els soviètics també van reconèixer, com havien suggerit els Estats Units i la Gran Bretanya, els avantatges d'una [[guerra de dos fronts]]. |
||
Revisió del 01:27, 11 nov 2021
Els Aliats, més tard coneguts formalment com les Nacions Unides, van ser una coalició militar internacional formada durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945) per oposar-se a les potències de l'Eix , dirigides per l'Alemanya nazi, l'Imperi del Japó i la Itàlia feixista. Els seus membres principals el 1941 eren el Regne Unit, els Estats Units, la Unió Soviètica i la Xina.
La pertinença als aliats va variar durant el transcurs de la guerra. Quan el conflicte va esclatar l'1 de setembre de 1939, la coalició aliada estava formada per Polònia, el Regne Unit i França, així com les seves respectives dependències, com la Índia britànica. Aviat se'ls van unir els dominis independents de la Commonwealth britànica: Canadà, Austràlia, Nova Zelanda i Sud-àfrica. En conseqüència, l'aliança inicial s'assemblava en gran mesura a la de la Primera Guerra Mundial.
Quan les forces de l'Eix van començar a envair el nord d'Europa i els Balcans, els aliats van afegir els Països Baixos, Bèlgica, Noruega, Grècia i Iugoslàvia . La Unió Soviètica, que tenia un pacte de no-agressió amb Alemanya i es va unir a la seva invasió de Polònia, es va convertir en membre aliat el juny de 1941 després de l'Operació Barbarroja. Els Estats Units, mentre proporcionaven algun suport material als aliats europeus el setembre de 1940, l'esquema "Lend-Lease" no va començar fins al març de 1941, però, els Estats Units es van mantenir formalment neutrals fins al bombardeig japonès de Pearl Harbor el desembre de 1941, després de la qual va declarar la guerra i es va unir oficialment als aliats europeus. La Xina ja estava en guerra amb el Japó des de 1937, però es va unir formalment als aliats el desembre de 1941.
Els aliats estaven dirigits pels anomenats "Tres Grans" —el Regne Unit, la Unió Soviètica i els Estats Units—, que van ser els principals contribuents de mà d'obra, recursos i estratègia, jugant cadascun un paper clau per aconseguir la victòria.[1][2][3]Una sèrie de conferències entre líders aliats, diplomàtics i oficials militars van anar configurant la composició de l'aliança, la direcció de la guerra i, finalment, l'ordre internacional de la postguerra. Les relacions entre el Regne Unit i els Estats Units van ser especialment estretes , amb la seva Carta Atlàntica bilateral que va constituir les bases de l'aliança.
Els aliats es van convertir en un grup formalitzat en la Declaració de les Nacions Unides l'1 de gener de 1942, que va ser signada per 26 nacions de tot el món; van anar des de potències menors allunyades de la guerra, fins a governs exiliats per l'ocupació de l'Eix. La Declaració va reconèixer oficialment els Tres Grans i la Xina com les "Quatre Potències",[4] en reconeixement del seu paper central en el processament de la guerra; també se'ls va anomenar "la tutela dels poderosos" i més tard els "Quatre policies" de les Nacions Unides.[5] Molts més països s'uneixen l'endemà i fins als darrers dies de la guerra, incloses les colònies i les antigues nacions de l'Eix.
Un cop acabada la guerra, els aliats i la Declaració que els lligava es convertirien en la base de les modernes Nacions Unides;[6] un llegat durador de l'aliança són els membres permanents del Consell de Seguretat de l'ONU, que està format exclusivament per les principals potències aliades que van guanyar la guerra.
Orígens
Els Aliats victoriosos de la Primera Guerra Mundial, que incloïen el que esdevindrien les potències aliades de la Segona Guerra Mundial , havien imposat dures condicions a les Potències Centrals oposades a la Conferència de Pau de París del 1919-1920. Alemanya es va molestar a la signatura del tractat de Versalles, que exigia que assumís tota la responsabilitat de la guerra, una part important del territori, i que pagués costoses reparacions, entre altres sancions. La República de Weimar, que es va formar al final de la guerra i que posteriorment va negociar el tractat, va veure trontollada la seva legitimitat, sobretot quan lluitava per governar una economia molt debilitada i humiliada la població.
El crack de Wall Street de 1929 i la Gran Depressió que va seguir va provocar disturbis polítics a tot Europa, especialment a Alemanya, on els nacionalistes revanxistes van culpar la gravetat de la crisi econòmica al Tractat de Versalles. El partit d'extrema dreta nazi dirigit per Adolf Hitler, que s'havia format poc després del tractat de pau, va explotar el creixent ressentiment popular i la desesperació per convertir-se en el moviment polític dominant a Alemanya; el 1933 van guanyar el poder i van establir ràpidament un règim totalitari conegut com el Tercer Reich. El règim nazi va exigir l'anul·lació immediata del tractat de Versalles i va reclamar sobre Àustria i els territoris amb població alemanya de Txecoslovàquia. La probabilitat de guerra era elevada, però cap de les principals potències tenia la gana d'un altre conflicte; molts governs van intentar alleujar les tensions mitjançant estratègies no militars com ara l'apaivagament.
El Japó, que havia estat una principal potència aliada a la Primera Guerra Mundial, havia esdevingut des de llavors cada vegada més militarista i imperialista; paral·lelament a Alemanya, el sentiment nacionalista va augmentar al llarg dels anys vint, i va culminar amb la invasió de Manxúria el 1931. La Societat de les Nacions va condemnar fermament l'atac com un acte d'agressió contra la Xina; el Japó va respondre abandonant la Lliga el 1933. La segona guerra sino-japonesa va esclatar el 1937 amb la invasió japonesa a gran escala de la Xina. La Societat de les Nacions va condemnar les accions del Japó i va iniciar sancions; els Estats Units, que havien intentat negociar pacíficament la pau a Àsia, es van enfadar especialment per la invasió i van intentar donar suport a la Xina.
Al març de 1939, Alemanya es va fer càrrec de Txecoslovàquia, només sis mesos després de la signatura de l'Acord de Munic, que pretenia apaivagar Hitler cedint les zones frontereres alemanyes, principalment ètniques, de Txecoslovàquia; si bé la major part d'Europa havia celebrat l'acord com una victòria important per a la pau, l'aparició oberta dels seus termes va demostrar el fracàs de l'apaivagament. Gran Bretanya i França, que havien estat els principals defensors de l'apaivagament, van decidir que Hitler no tenia intenció de mantenir acords diplomàtics i van respondre preparant-se per a la guerra. El 31 de març de 1939, Gran Bretanya va formar l'aliança militar anglo-polonesa en un esforç per evitar un imminent atac alemany contra Polònia; els francesos també tenien una llarga tradició d'aliança amb Polònia des del 1921. La Unió Soviètica, que havia estat aïllada diplomàticament i econòmicament per gran part del món, havia buscat una aliança amb les potències occidentals, però Hitler va prevenir una possible guerra amb Stalin signant el pacte de no-agressió nazi-soviètic a l'agost de 1939. A més, per evitar una guerra de dos fronts que havia atacat les seves forces durant l'última guerra mundial, l'acord va dividir secretament els estats independents d'Europa central i oriental entre les dues potències i va assegurar el subministrament adequat de petroli per a la màquina de guerra alemanya.
L'1 de setembre de 1939, Alemanya va envair Polònia; dos dies després, Gran Bretanya i França van declarar la guerra a Alemanya. Aproximadament dues setmanes després de l'atac d'Alemanya, la Unió Soviètica va envair Polònia des de l'est. Gran Bretanya i França van establir el Consell Suprem de Guerra anglo-francès per coordinar les decisions militars. Un govern polonès a l'exili es va establir a Londres, junt amb centenars de milers de soldats polonesos, que seguirien sent una nació aliada fins al final. Després d'un tranquil hivern, Alemanya va començar la seva invasió d'Europa occidental l'abril de 1940, derrotant ràpidament Dinamarca, Noruega, Bèlgica, els Països Baixos i França; totes les nacions ocupades establirien posteriorment un govern a l'exili a Londres, amb la contribució de cadascun a un contingent de tropes fugides. No obstant això, aproximadament un any després de la violació d'Alemanya de l'Acord de Munic, Gran Bretanya i el seu Imperi es van mantenir sols contra Hitler i Mussolini.
Formació de la "Gran Aliança"
Abans que fossin aliats formalment, el Regne Unit i els Estats Units havien cooperat de diverses maneres,[1] sobretot a través de l'acord de destructors per bases del setembre de 1940 i el programa americà de préstec i arrendament, que proporcionava la Gran Bretanya i el Soviet Unió amb material de guerra a partir de l'octubre de 1941.[7][8] La Commonwealth britànica i, en menor mesura, la Unió Soviètica van correspondre amb un programa de contracte de préstec i arrendament invers més petit.[9][10]
La primera reunió inter-aliada va tenir lloc a Londres a principis de juny de 1941 entre el Regne Unit, els quatre dominis britànics co-bel·ligerants (Canadà, Austràlia, Nova Zelanda i Sud-àfrica), els vuit governs a l'exili (Bèlgica, Txecoslovàquia, Grècia, Luxemburg, Països Baixos, Noruega, Polònia, Iugoslàvia) i la França Lliure. La reunió va culminar amb la Declaració del Palau de St James, que establia una primera visió per al món de la postguerra.
El juny de 1941, Hitler va trencar l'acord de no-agressió amb Stalin i les forces de l'Eix van envair la Unió Soviètica, que en conseqüència va declarar la guerra a Alemanya i els seus aliats. Gran Bretanya va acordar una aliança amb la Unió Soviètica al juliol, amb les dues nacions compromeses a ajudar-se mútuament per qualsevol mitjà i a no negociar mai una pau separada. L'agost següent va tenir lloc la Conferència de l'Atlàntic entre el president nord-americà Franklin Roosevelt i el primer ministre britànic Winston Churchill, que va definir una visió angloamericana comuna del món de la postguerra, tal com va formalitzar la Carta de l'Atlàntic.[11]
A la Segona Reunió entre Aliats celebrada a Londres el setembre de 1941, els vuit governs europeus a l'exili, juntament amb la Unió Soviètica i representants de les Forces Franceses Lliures, van adoptar per unanimitat l'adhesió als principis comuns de la política establerts a la Carta de l'Atlàntic. Al desembre, el Japó va atacar els territoris nord-americans i britànics a Àsia i el Pacífic, cosa que va provocar que els Estats Units entressin formalment a la guerra com a potència aliada. Poc després, la Xina va declarar la guerra a totes les potències de l'Eix a causa de l'agressió japonesa.
Els tres grans
Franklin D. Roosevelt, Winston Churchill i Joseph Stalin eren els tres grans líders. Van estar en contacte freqüent a través d'ambaixadors, màxims generals, ministres d'Exteriors i emissaris especials com el nord-americà Harry Hopkins. Sovint també se l'anomena "Aliança estranya", perquè unia els líders del major estat capitalista del món (els Estats Units), el major estat socialista (la Unió Soviètica) i la major potència colonial (el Regne Unit).[12]
Les relacions entre ells van donar lloc a les principals decisions que van configurar l'esforç bèl·lic i van planejar el món de la postguerra.[3][13] La cooperació entre el Regne Unit i els Estats Units va ser especialment estreta i va incloure la formació d'un Cap d'Estat Major combinat. [14]
Hi va haver nombroses conferències d'alt nivell; en total Churchill va assistir a 14 reunions, Roosevelt 12 i Stalin 5. Les més visibles van ser les tres conferències de la cimera que van reunir els tres màxims líders.[15][16] La política aliada cap a Alemanya i Japó va evolucionar i desenvolupar-se en aquestes tres conferències[17]
- Conferència de Teheran (nom en clau "Eureka") - primera reunió de Els Tres Grans (28 de novembre de 1943 - 1 de desembre de 1943)
- Conferència de Yalta (nom en clau "Argonaut") - segona reunió de Els Tres Grans (4-11 de febrer de 1945)
- Conferència de Potsdam (nom en clau "Terminal") - tercera i última reunió de Els Tres Grans (Truman ha pres el relleu a Roosevelt, el 17 de juliol al 2 d'agost de 1945)
A finals de 1941 ja s'havien format les línies principals de la Segona Guerra Mundial. Churchill es va referir a la "Gran Aliança" del Regne Unit, els Estats Units i la Unió Soviètica,[18][19] que junts van jugar el paper més important en processar la guerra. L'aliança era en gran mesura una de les comoditats de cada membre: el Regne Unit es va adonar que les potències de l'Eix no només amenaçaven les seves colònies del nord d'Àfrica i Àsia, sinó també la pàtria. Els Estats Units van considerar que s'havia de contenir l'expansió japonesa i alemanya, però van descartar la força fins a l'atac del Japó. La Unió Soviètica, havent estat traïda per l'atac de l'Eix el 1941, va menysprear molt la bel·ligerància alemanya i l'expansió japonesa incontestable a l'est, sobretot tenint en compte la seva derrota en guerres anteriors amb el Japó; els soviètics també van reconèixer, com havien suggerit els Estats Units i la Gran Bretanya, els avantatges d'una guerra de dos fronts.
Països aliats
Principals països aliats:
.svg){kind=small}
1939
Després de la Campanya de Polònia (1939)
Polònia: 1 de setembre de 1939
Gran Bretanya: 3 de setembre de 1939
Austràlia: 3 de setembre de 1939
Nova Zelanda: 3 de setembre de 1939
Índia: 3 de setembre de 1939
França: 3 de setembre de 1939
Terranova: 4 de setembre de 1939
Nepal: 4 de setembre de 1939
Sud-àfrica: 6 de setembre de 1939
Canadà: 10 de setembre de 1939
Txecoslovàquia (Govern en exili): 2 d'octubre de 1939
1940
Després de la Drôle de guerre (1940-1941)
Dinamarca: 9 d'abril de 1940.
Noruega: 9 d'abril de 1940
Bèlgica: 10 de maig de 1940
Luxemburg: 10 de maig de 1940
Països Baixos: 10 de maig de 1940
Grècia: 28 d'octubre de 1940
1941
Després de la Drôle de guerre (1940-1941)
Iugoslàvia: 6 d'abril de 1941 (anteriorment membre de l'Eix)
Després de la invasió alemanya a la Unió Soviètica(1941)
Unió Soviètica: 22 de juny de 1941
Tannú Tuva: 25 de juny de 1941
República Popular de Mongòlia: 9 d'agost de 1941
Després de l'atac japonès a Pearl Harbor(1941)
Panamà: 7 de desembre de 1941
Estats Units: 8 de desembre de 1941
Filipines: 8 de desembre de 1941
Costa Rica: 8 de desembre de 1941
República Dominicana: 8 de desembre de 1941
El Salvador: 8 de desembre de 1941
Haití: 8 de desembre de 1941
Hondures: 8 de desembre de 1941
Nicaragua:8 de desembre de 1941
Guatemala: 9 de desembre de 1941
Cuba: 9 de desembre de 1941
República de la Xina: 9 de desembre de 1941 (en guerra contra Japó des de 1937)
1942
Després de la Declaració de les Nacions Unides(1942)
Mèxic: 22 de maig de 1942
Brasil: 22 d'agost de 1942
Etiòpia: 14 de desembre de 1942
Iraq: 17 de gener de 1943 (ocupada pels aliats a 1941)
Bolívia: 7 d'abril de 1943
Iran: 9 de setembre de 1943 (ocupada pels aliats a 1941)
Colòmbia: 26 de novembre de 1943
Libèria: 27 de gener de 1944
1944
Després del Dia D i l'ofensiva a Bielorússia (1944)
Romania: 23 d'agost de 1944 (anteriorment membre de l'Eix)
Bulgària: 8 de setembre de 1944 (anteriorment membre de l'Eix)
San Marino: 21 de setembre de 1944
Albània: 26 d'octubre de 1944 (anteriorment ocupada per Itàlia)
Hongria: 20 gener de 1945 (anteriorment membre de l'Eix)
Equador: 2 de febrer de 1945
Paraguai: 7 de febrer de 1945
Perú: 12 de febrer de 1945
Uruguai: 15 de febrer de 1945
Veneçuela: 15 de febrer de 1945
Turquia: 23 de febrer de 1945
Egipte: 26 de febrer de 1945
Síria: 26 de febrer de 1945
Líban: 27 de febrer de 1945
Aràbia Saudita: 1 de març de 1945
Argentina: 27 de març de 1945
Xile: 11 d'abril de 1945- França: 7 de maig(anteriorment ocupada per Alemanya)
Mida aproximada dels exèrcits
- Unió Soviètica: 20,000,000
- Estats Units d'Amèrica: 16,400,000
Regne Unit: 4,700,000- Xina nacionalista: 4,400,000
- França: 2,500,000
- Índia: 2,400,000
- Polònia: 1,950,000
- Xina comunista: 1,200,000
- Iugoslàvia: 850,000
- Bèlgica: 800,000
- Canadà: 780,000
- Austràlia: 680,000
- Països baixos: 500,000
| Organitzacions |  | |
|---|---|---|
| Història | ||
| Ideologia | ||
| Ideologia racial | ||
| Personatges | ||
| Publicacions | ||
| Fora d'Alemanya | Bloc Nacionalsocialista · Creu Fletxada · Federació Americana Alemanya · Lliga Nacionalsocialista · Moviment Nacional Socialista dels Països Baixos · Partit Nacionalsocialista dels Treballadors de Dinamarca · Partit Nacionalsocialista Hongarès · Partit Nazi Americà · Nasjonal Samling · Moviment Nacional de Suïssa · Moviment Nacionalsocialista (Estats Units) · Partit d'Unitat Nacional (Canadà) · Ossewabrandwag · Ústaixa | |
| Resistència i alliberament | ||
| Llistes | ||
| Relacionats | ||
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Johnsen, William T. The Origins of the Grand Alliance: Anglo-American Military Collaboration from the Panay Incident to Pearl Harbor (en anglès). University Press of Kentucky, 13 September 2016. ISBN 978-0-8131-6836-4. «Although many factors manifestly contributed to the ultimately victory, not least the Soviet Union's joining of the coalition, the coalition partners ability to orchestrate their efforts and coordinate the many elements of modern warfare successfully must rank high in any assessment.»
- ↑ «The Big Three» (en anglès). The National WWII Museum New Orleans. [Consulta: 4 abril 2021]. «In World War II, the three great Allied powers—Great Britain, the United States, and the Soviet Union—formed a Grand Alliance that was the key to victory. But the alliance partners did not share common political aims, and did not always agree on how the war should be fought.»
- ↑ 3,0 3,1 Lane, Ann; Temperley, Howard. The Rise and Fall of the Grand Alliance, 1941–45 (en anglès). Springer, 12 February 1996. ISBN 978-1-349-24242-9. «This collection by leading British and American scholars on twentieth century international history covers the strategy, diplomacy and intelligence of the Anglo-American-Soviet alliance during the Second World War. It includes the evolution of allied war aims in both the European and Pacific theatres, the policies surrounding the development and use of the atomic bomb and the evolution of the international intelligence community.»
- ↑ Hoopes, Townsend, and Douglas Brinkley. FDR and the Creation of the U.N. (Yale University Press, 1997)
- ↑ Doenecke, Justus D.; Stoler, Mark A. Debating Franklin D. Roosevelt's foreign policies, 1933–1945. Rowman & Littlefield, 2005. ISBN 9780847694167.
- ↑ Ian C. B. Dear and Michael Foot, eds. The Oxford Companion to World War II (2005), pp 29, 1176
- ↑ «How Much of What Goods Have We Sent to Which Allies? | AHA». www.historians.org. [Consulta: 1r setembre 2021].
- ↑ «Milestones: 1937–1945 - Office of the Historian». history.state.gov. [Consulta: 23 agost 2021].
- ↑ E., D. P. «Lend-Lease and Reverse Lend-Lease Aid: Part II». Bulletin of International News, vol. 22, 4, 1945, pàg. 157–164. ISSN: 2044-3986. JSTOR: 25643770.
- ↑ «How Much Help Do We Get Via Reverse Lend-Lease? | AHA». www.historians.org. [Consulta: 1r setembre 2021].
- ↑ Ninkovich, Frank. The Wilsonian Century: US Foreign Policy since 1900. Chicago: Chicago University Press, 1999, p. 131.
- ↑ Ambrose, Stephen. Rise to Globalism: American Foreign Policy Since 1938. New York: Penguin Books, 1993, p. 15.
- ↑ Sainsbury, Keith. The Turning Point: Roosevelt, Stalin, Churchill, and Chiang Kai-Shek, 1943: The Moscow, Cairo, and Teheran Conferences. Oxford: Oxford University Press, 1986.
- ↑ Stoler, Mark A. Allies and Adversaries: The Joint Chiefs of Staff, the Grand Alliance, and U.S. Strategy in World War II (en anglès). UNC Press Books, 21 July 2004. ISBN 978-0-8078-6230-8. «merging of their chiefs of staff organizations into the Combined Chiefs of Staff (CCS) to direct their combined forces and plan global strategy. ... the strategic, diplomatic, security, and civil-military views of the service chiefs and their planners were based to a large extent on events that had taken place before December 7, 1941»
- ↑ Herbert Feis, Churchill Roosevelt Stalin: The War They Waged and the Peace They Sought: A Diplomatic History of World War II (1957)
- ↑ William Hardy McNeill, America, Britain and Russia: their co-operation and conflict, 1941–1946 (1953)
- ↑ Wolfe, James H. (1963), Wolfe, James H., ed., The Diplomacy of World War II Genesis of the Problem, Dordrecht: Springer Netherlands, pàg. 3–28, ISBN 978-94-011-9199-9, doi:10.1007/978-94-011-9199-9_2, <https://doi.org/10.1007/978-94-011-9199-9_2>. Consulta: 22 novembre 2020
- ↑ Churchill, Winston S. The Grand Alliance (en anglès). Houghton Mifflin, 1950.
- ↑ «The state of the world after World War Two and before the Cold War – The Cold War origins, 1941–1948 – AQA – GCSE History Revision – AQA» (en anglès britànic). BBC Bitesize. [Consulta: 4 abril 2021]. «The USA entered World War Two against Germany and Japan in 1941, creating the Grand Alliance of the USA, Britain and the USSR. This alliance brought together great powers that had fundamentally different views of the world, but they did co-operate for four years against the Germans and Japanese. The Grand Alliance would ultimately fail and break down into the Cold War.»