El ingenioso hidalgo Don Quijote de La Mancha

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Portada de la quarta edició del Quixot.

El 1605, Miguel de Cervantes publicà la primera part de la seva obra principal: El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha, coneguda popularment com El Quijote en castellà i El Quixot en català. La segona part es publicà el 1615 amb el títol El ingenioso caballero don Quijote de la Mancha. Un any abans, apareix publicada una continuació apòcrifa signada amb el nom d'Alonso Fernández de Avellaneda. Una novel·la escrita, segons sembla, per un deixeble i amic de Lope de Vega, d'origen aragonès o per un grup d'amics de Lope.

El Quixot és, després de la Bíblia, un dels llibres més traduïts de la literatura universal.

Aquesta obra va marcar el començament del realisme com a estètica literària i va crear el gènere literari de la novel·la moderna, la novel·la polifònica, d'amplíssim influx posterior, mitjançant el cultiu del que va anomenar "una escriptura desencadenada", en la qual l'artista podia mostrar-se "èpic, líric, tràgic i còmic" en el gresol genuí de la paròdia de tots els gèneres. Aquesta obra situa Cervantes en un lloc preferent en la història de la literatura universal i el converteix, juntament amb Dante Alighieri, William Shakespeare, Michel de Montaigne i Goethe en un autor canònic de la literatura occidental.

Amb El Quixot, Cervantes crea un origen fictici de la història, fent veure que es basa en el manuscrit d'un tal Cid Hamet Benengeli, un historiador morisc inventat.

Argument[modifica | modifica el codi]

El llibre narra les aventures del gentilhome Alonso Quijano, que després agafa el nom de Don Quijote de La Mancha i el seu escuder, Sancho Panza, per terres de Castella. S'obri amb una de les frases més famoses de la literatura:

« En un lugar de la Mancha, de cuyo nombre no quiero acordarme, no ha mucho tiempo que vivía un hidalgo de los de lanza en astillero, adarga antigua, rocín flaco y galgo corredor. »

El Quixot és un vell esprimatxat i esgrogueït. Cavalca un cavall magre, al qual dóna el nom de Rocinante. Per casc duu -des de gairebé el principi de la novel·la- un bací de llautó dels que feien servir els barbers. Un personatge de la novel·la, en veure'l diu que té una trista figura. I el mateix Quixot, sense cap mena de vergonya, es fa anomenar el Caballero de la Triste Figura, perquè diu que ha llegit que tot cavaller ha de tenir un sobrenom.

El protagonista, embogit per la lectura de nombroses novel·les de cavalleries de l'època i volent-ne emular els protagonistes, es fa nomenar cavaller. Per armar-se cavaller Don Quixot entra en un hostal que confon amb un castell, pren dues prostitutes com a donzelles, el porquerol pel trompeter que anuncia la seva arribada i l'hostaler sorneguer com el governador del castell. La cerimònia és una burla, però Don Quixot és armat cavaller i marxa satisfet.

Aleshores surt a la recerca d'aventures per oferir-les a la seva princesa Dulcinea, figura que segons ell tot cavaller aventurer ha de tenir. Contínuament transforma la realitat: el seu encegament li fa veure castells on hi ha hostals, grans exèrcits on hi ha un ramat de bens i una princesa on hi ha una pagesa. Fins que és vençut a les platges de Barcelona on un batxiller, fent-se passar per cavaller, preocupat pel seu trist estat, li ordena que se'n torni a casa, on mor un cop ha recuperat el seny.

Primera part[modifica | modifica el codi]

Comença amb un pròleg en el qual es burla de l'erudició pedantesca, i amb uns poemes còmics, a manera de preliminars, compostos en llaor de l'obra pel mateix autor, ja que no va trobar ningú que volguera lloar una obra tan extravagant com esta, com sabem per una carta de Lope de Vega. En efecte, es tracta, com diu el capellà, d'una "escritura desatada" lliure de normatives, que mescla el gènere líric, èpic, tràgic i còmic i on es fiquen entremig del desenrotllament històries de diversos gèneres, com ara les de Grisóstomo i la pastora Marcela, la novel·la El curioso impertinente, la història del captiu, el discurs sobre les armes i les lletres, la de l'Edat d'or de l'home, la primera eixida de Don Quixot i la segona amb el seu inseparable escuder Sancho Panza.

Segona part[modifica | modifica el codi]

La segona part narra la tercera i darrera eixida, amb l'encontre amb el bandoler Perot Rocaguinarda, l'estada a Barcelona, la recuperació del seny i el final de Don Quixot.

Personatges[modifica | modifica el codi]

El Quixot està fortament basat en la relació entre els dos personatges principals, Quixot i Sancho, però apareixen altres figures que completen la història

Principals[modifica | modifica el codi]

  • Don Quixot: cavaller embogit per la lectura que idealitza el món i vol millorar-lo
  • Sancho Panza: acompanyant del Quixot, caracteritzat pel seu realisme i sentit comú i per l'ús de refranys
  • Dulcinea del Toboso: amor platònic del Quixot. Personificació de l'ideal de l'amor
  • Sansón Carrasco: el batxiller que fa tornar el cavaller a casa seva
  • Els ducs: família que vol burlar-se del cavaller i el seu escuder i que precipiten gran part de l'acció de la segona part

Secundaris més rellevants[modifica | modifica el codi]

  • Rocinante: cavall del Quixot
  • Rucio: ase de Sancho Panza
  • la mestressa de la casa del Quixot, qui intenta guarir-lo de la bogeria pels llibres
  • el capellà del poble, que ordena anar a buscar el cavaller
  • la neboda, Ana Quijana
  • els habitants de l'hostal, que protagonitzen la primera aventura còmica
  • familiars de Sancho, que intenten que es quedi a casa i reclami diners
  • Ginés de Pasamonte, condemnat que Quixot vol alliberar
  • Cardenio, enamorat propi de la novel·la pastoral
  • Dorotea o la falsa princesa
  • bandolers catalans

Anàlisi[modifica | modifica el codi]

Il·lustració de Gustave Doré per al Quixot

El primer llibre consta de 51 capítols i el segon de 69. Els capítols són d'entre 4-7 pàgines, cosa que en facilita la lectura.

La novel·la ha atret milers de lectors per la seva fantasia, el carisma dels personatges (que han esdevingut arquetipus literaris) i sobretot pels múltiples nivells de lectura.

Hi ha jocs narratius entre la realitat i la ficció basats en tres eixos: el suposat manuscrit àrab que dóna peu a la història, la confusió del cavaller entre el que veu i el que passa realment i el diàleg entre els personatges i el propi llibre, ja que a la segona part es refereixen a ells mateixos com a protagonistes de la primera o bé es burlen d'Avellaneda i el seu llibre.

La tècnica narrativa és realista i barreja diferents gèneres: a la paròdia de les novel·les de cavalleries l'autor hi afegeix contes, diàlegs teatrals, descripcions, reflexions filosòfiques, referències a coneguts... A la seva època va ser rebut com un llibre d'humor per aquest fet, però successives relectures han transcendit aquests límits, sobretot a partir del Romanticisme. Sembla que la inspiració argumental va procedir de l'Entremés de los romances, una obra teatral on l'heroi boig abandona la seva família per creure's les històries que veu representades.

A mesura que la novel·la avança, la parella protagonista s'influencia progressivament: Don Quixot es contagia del sentit comú i de la manera de parlar, plena de refranys, del seu amic, i Sancho Panza aprèn a valorar l'idealisme i l'afany del seu amo per canviar el món, que ja no considera una simple bogeria.

La segona part del Quixot és considerada per molts crítics molt superior a la primera. Amb un major aprofundiment en la caracterització dels personatges, per les discussions que s'hi donen, sobretot entre Quixot i Sancho, i per les reflexions filosòfiques que hi ha sobre diversos temes.

El llibre va tenir un èxit immediat i internacional, i inspirà entre d'altres Gustave Flaubert, Jorge Luis Borges o Laurence Sterne.

El dia de la enterrament de Cervantes, que coincideix per desfasaments de calendaris amb el de Shakespeare, ha estat designat com a Dia internacional del llibre, el 23 d'abril, Diada de Sant Jordi.

Edicions[modifica | modifica el codi]

La primera part fou publicada el 1605. L'agost del mateix any hi havia dues edicions fetes a Madrid, dues publicades a Lisboa, i una a València. Una segona edició amb drets addicionals fou impresa pel regne d'Aragó i Portugal. El 1607 se'n va fer una edició a Brussel·les. La segona part s'imprimí a finals del 1615, en la mateixa impremta que la primera, i fou reimpresa ràpidament a Brussel·les, València (1616) i Lisboa (1617). Totes aquestes ciutats eren aleshores colònies sota domini espanyol. La primera part i la segona foren publicades a Barcelona com una de sola el 1617.

La inspiració de Cervantes per a compondre esta obra va vindre, segons pareix, de l'anomenat Entremés de los romances, que era de data anterior (encara que açò és discutit). El seu argument ridiculitza un llaurador que embogix creient-se heroi de romanços. El llaurador va abandonar la seua muller i es va llançar als camins, com va fer Don Quixot. Este entremés té una doble lectura: també és una crítica a Lope de Vega, el qual, després d'haver escrit nombrosos romanços autobiogràfics en els quals contava els seus amors, abandonà la seua muller i marxà a l'Armada Invencible.

La primera part, en la qual s'allargava la prèvia novela ejemplar, es va dividir en quatre volums. Va assolir un èxit formidable i va ser traduïda a totes les llengües cultes d'Europa. Tanmateix, no va suposar un gran benefici econòmic per a l'autor a causa de les edicions pirates. Cervantes només va reservar privilegi d'impressió per al Regne de Castella, motiu pel qual els regnes veïns van imprimir Quixots més barats que després vendrien a Castella. D'altra banda, les crítiques de caràcter neoaristotèlic vers la nova fórmula teatral assajada per Lope de Vega i el fet que s'inspirava en un entremès en qual l'atacava, suposà atraure l'esquírria dels lopistes i del mateix Lope, que, fins llavors, havia sigut amic de Cervantes. Això va motivar que, el 1614, isquera una segona part de l'obra signada amb el nom d'Alonso Fernández de Avellaneda.

Versió apòcrifa d'Avellaneda[modifica | modifica el codi]

Entre les dues dates aparegué una segona part apòcrifa escrita per Avellaneda. En el pròleg s'ofèn greument Cervantes acusant-lo d'envejós, en resposta al greuge infligit a Lope, ofensa a la qual Cervantes respon en la segona part del seu llibre, on diu que per tal que no li tornin a a imitar l'obra, farà que aquesta vegada Don Quixot mori al llit, sense que així se'n pugui fer una continuació.

La identitat real d'Avellaneda ha estat subjecte de diverses teories, però no hi ha un consens entre els acadèmics. L'important cervantista Martí de Riquer sospita que va ser un altre personatge reial agreujat per la publicació de la primera part, que apareix com a personatge fictici en l'obra, Ginés de Pasamonte. La novel·la no és dolenta i és possible, fins i tot, que s'inspirara en la continuació que estava elaborant Cervantes. Així i tot, no és comparable a la que es va imprimir poc després. Cervantes juga amb el fet que el protagonista en la seua obra s'assabenta que hi havia un suplantador.

Possible catalanitat de l'autor i de l'obra[modifica | modifica el codi]

Partida de naixement d'un tal "Carvantes".

Segons l'historiador Jordi Bilbeny i altres intel·lectuals, el Quixot forma part del conjunt de llibres censurats per la Inquisició.[1] Obligat a ésser reescrit en llengua castellana. Segons ell, el procediment emprat fou el del desdoblament, tal com va passar amb Cristòfor Colom. Així, encara que l'autor original fos un súbdit de València, aparegué un nou Cervantes castellà, qui va morir amb tres llibres i els fills del qual foren analfabets.

Relació del Quixot amb els Països Catalans[modifica | modifica el codi]

Tirant lo Blanch[modifica | modifica el codi]

Quan el rector del poble va a fer neteja dels llibres de cavalleries que havien embogit Don Quixot, després de topar-se amb desenes de llibres dolents de cavalleries els quals llença per la finestra i ordena cremar-los. Però en salva uns quants, entre ells Amadís de Gaula i Tirant lo Blanc

« -¡Válame Dios! -dijo el Cura, dando una gran voz-. ¡Que aquí esté Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre; que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos. Aquí está don Quirieleisón de Montalbán, valeroso caballero, y su hermano Tomás de Montalbán, y el caballero Fonseca, con la batalla que el valiente de Tirante hizo con el alano, y las agudezas de la doncella Placerdemivida, con los amores y embustes de la viuda Reposada, y la señora Emperatriz, enamorada de Hipólito, su escudero. Dígoos verdad, señor compadre, que, por su estilo, es éste el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen, y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con otras cosas de que todos los demás libros deste género carecen. Con todo eso, os digo que merecía el que le compuso, pues no hizo tantas necedades de industria, que le echaran a galeras por todos los días de su vida. Llevadle a casa y leedle, y veréis que es verdad cuanto dél os he dicho. »

La influència de l'obra és constant en les aventures del Quixot, que es compara en diverses ocasions amb Tirant com a model i intenta repetir algunes de les seves proeses.

Perot de Rocaguinarda[modifica | modifica el codi]

Abans d'arribar a Barcelona, el Quixot topa amb un tal Roque Guinart, que sens dubte es refereix al famós bandoler Perot de Rocaguinarda, que li diu

« No estéis tan triste, buen hombre; porque no habéis caído en las manos de algún cruel Osiris, sino en las de Roque Guinart, que tienen más de compasivas que de rigurosas. »

Alguns estudiosos han fet notar que en Perot de Rocaguinarda era l'enemic número u de la reialesa, i que per tant és grotesc pretendre que Cervantes sigui un noble, tal com sosté la historiografia oficial.

Barcelona[modifica | modifica el codi]

L'única ciutat que Don Quixot visita durant tota la novel·la és Barcelona, passatge que va del capítol LVI fins al LXI. Quan ja en marxa, en parla en els següents termes:

« Archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza única. »

Traduccions al català[modifica | modifica el codi]

El mallorquí Jaume Pujol dugué a terme una traducció inèdita entre 1835 i 1850. Eduard Tàmaro va traduir la primera part del 'Quixot', que s'imprimí al català, a la impremta barcelonina de Cristòfol Miró el 1882). La primera traducció impresa gairebé íntegra del segle XIX fou la realitzada el 1891 pel catedràtic Antoni Bulbena i Tussell amb el títol L'enginyós cavaller Don Quixot de La Mancha, i fou reimpresa el 1930 i el 2005. El sacerdot mallorquí Ildefons Rullan també en féu una versió amb el títol L'enginyós hidalgo Don Quixote de la Mancha, Felanitx, impremta d'en Bartomeu Reus, 1905-1906). Octavi Viader, el 1936 en féu també una traducció i Joaquim Civera i Sormaní en va fer una altra a Barcelona (Editorial Tarraco, 1969)

Tanmateix, l'única traducció completa, que fins i tot inclou àdhuc alguns poemes que els anteriors traductors havien deixat en castellà, és la de l'advocat mallorquí i gran cervantista Josep Maria Casasayas, que hi dedicà quaranta-vuit anys durant els quals la va reescriure vint vegades. En va imprimir només vuit exemplars que regalà a cadascun dels seus néts, atès que cap editorial va voler imprimir-la per al gran públic. Aquesta traducció combina els diferents dialectes catalans i posseeix una àmplia i erudita anotació.

Una de les col·leccions més importants d'edicions del Quixot que existeixen al món és la de la Secció Cervantina de la Biblioteca de Catalunya, a Barcelona, que es basa en la col·lecció Bonsoms enriquida després per Joan Givanel.

Influència literària[modifica | modifica el codi]

A part de l'estil realista, el joc amb la ficció i la relació entre la parella, que han creat corrents literaris de gran riquesa, a la tradició es troben obres directament inspirades en la novel·la de Cervantes. A part de la d'Avellaneda han aparegut diverses continuacions, com les de Filleau de Saint-Martin, Juan Montalvo, Alonso Ledesma Hernández, Graham Greene o Andrés Trapiello.

El Quixot també ha inspirat peces literàries basades en els personatges de l'obra. Madame Bovary, per exemple, de tant llegir pateix la mateixa malaltia, però en ella produeix el desig de l'amor i no pas de l'aventura. La distorsió de la realitat que calca la del cavaller apareix a altres històries, com The Moor's Last Sigh de Salman Rushdie o Els papers pòstums del Club Pickwick de Dickens.

Jorge Luis Borges especula sobre l'escriptura en el seu conte Pierre Menard, autor del Quijote. A Els tres mosqueters, d'Alexandre Dumas, de nou uns cavallers ingenus volen ordenar la realitat, com confessa el seu autor. El Tristram Shandy el pren com una de les bases paròdiques de la seva estructura. A The Return of Don Quixote, de Chesterton, un llibreter decideix emular explícitament l'heroi, un tema que apareix en altres obres.

Les versions adaptades per als nens compten amb edicions en còmic o text per a diferents edats, ja que és una de les lectures aconsellades des de l'escola.

Per últim, cal destacar l'ampli conjunt d'obres crítiques i assajos que recreen lectures personals o temes apareguts al Quixot, com els de Nabokov o Thomas Mann.

Influència artística[modifica | modifica el codi]

Les representacions en arts plàstiques són molt nombroses. Diverses places espanyoles tenen escultures del Quixot, acompanyat sovint del seu escuder, com per exemple les poblacions d'Alcalá de Henares o Madrid. Argamasilla de Alba, un poble de la provincià de Ciudad Real, s'atribueix el fet de ser el "lugar de la Mancha de cuyo nombre no quiero acordarme". Té uns jardins amb les estàtues del Quixot, de Sancho Panza, de Dulcinea del Toboso i del mateix Miguel de Cervantes. També trobem homenatges a la via pública en altres països, com per exemple Brussel·les.

La seva aparició en pintures, gravats i vinyetes ha estat constant des de l'aparició del llibre, com proven les obres de Doré, Honoré Daumier, Picasso, Goya o Dalí.

El Quixot en la música[modifica | modifica el codi]

Igualment ha servit d'inspiració a compositors com Richard Strauss, Henry Purcell, Felix Mendelssohn, Manuel de Falla o el català Robert Gerhard i Ottenwaelder. Apareix també a cançons modernes, com les dels grups Mago de Oz, Dana International o Coldplay, entre d'altres. Cal destacar també el musical de Broadway Man of La Mancha Al món de la dansa sobresurt el ballet Dom Quixot, de Màrius Petipà.

El Quixot en la cultura[modifica | modifica el codi]

El Quixot ha esdevingut una icona pròpia d'Espanya, per això ha aparegut en monedes i bitllets, com els antics d'una pesseta.

L'adjectiu quixotesc s'ha incorporat al lèxic comú per designar una empresa idealista però impossible, o la cerca de justícia en un context advers amb ajuda de la fantasia. Alguns líders polítics, com Emiliano Zapata o Simón Bolívar, han volgut reivindicar el seu llegat.

Els actors i humoristes francesos Dau et Catella l'any 1999 van muntar l'espectacle Mais qui est don(c) Quichotte ? inspirant-se en el cèlebre personatge.

El Quixot en el cinema i la televisió[modifica | modifica el codi]

Sobre el Quixot s'han fet moltes pel·lícules, algunes de les quals no passaren de projecte.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Xerrada de Jordi Bilbeny sobre Cervantes. Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Vegeu texts en català sobre L'ingeniós hidalgo Don Quixot de La Mancha - Primera part a Viquitexts, la biblioteca lliure.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: El ingenioso hidalgo Don Quijote de La Mancha
Vegeu texts sobre El ingenioso hidalgo Don Quijote de La Mancha al Wikisource (castellà).