Vés al contingut

Constel·lació de l'Àguila

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula constel·lacióConstel·lació de l'Àguila 
Nom en llatíAquila
AbreviaturaAql Modifica el valor a Wikidata
GenitiuAquilae[1]
SimbologiaL'àguila[1]
Ascensió recta18h 41m 18.2958s20h 38m 23.7231s[2]
Declinació18.6882229°–−11.8664360°[2]
Àrea652 graus quadrats
Posició 22a
Estels principals10[1]
Nombre d'estels Bayer/Flamsteed65
Estels amb planetes9
Estels més brillants (magnitud < 3)3
Estels més propers (< 10 pc)2
Estel més brillantAltair (α Aql) (0,76m)
Estel més proper a la TerraAltair (α Aql)
16,77 a.l.
5,13 pc
Objectes Messier0
Meteors
Limita ambSageta, Hèrcules, Serpentari, Serpent, Escut, Sagitari, Capricorn, Aquari i Dofí Modifica el valor a Wikidata
Visible a latituds entre +90° i −75°.
Durant el mes d'agost a les 21:00 hi ha la millor visibilitat.

L'Àguila (Aquila) és una de les 48 constel·lacions ptolemaiques, i una de les 88 constel·lacions en què es va dividir el cel per la Unió Astronòmica Internacional. Està poc més o menys en l'equador celeste.

Els seus estels més importants són Altair (α Aql), Alshain (β Aql) i Tarazed (γ Aql).[3] La constel·lació es veu millor a l'estiu de l'hemisferi nord, ja que es troba al llarg de la Via Làctia. A causa d'aquesta ubicació, es troben molts cúmuls i nebuloses dins dels seus límits, però són tènues i les galàxies són poques.

Altair és un vèrtex de l'asterisme conegut com a Triangle d'Estiu; els altres dos són els estels de l'hemisferi nord, Vega (a la constel·lació de la Lira), i Deneb (a la constel·lació del Cigne).[4]

Història

[modifica]

Aquila va ser una de les 48 constel·lacions descrites per l'astrònom Ptolemeu del segle ii. Ho havia esmentat anteriorment Eudox al segle iv aC i Arat al segle iii aC.[5]

Actualment és una de les 88 constel·lacions definides per la Unió Astronòmica Internacional. La constel·lació també era coneguda com Vultur volans (el voltor volador) pels romans, no s'ha de confondre amb Vultur cadens, que era el seu nom per a la constel·lació de la Lira. Sovint es considera que representa l'àguila que sostenia els llamps de Zeus/Júpiter en la mitologia grecoromana. Àguila també s'associa amb l'àguila que va segrestar Ganímedes, fill d'un dels reis de Troia (associat amb la constel·lació d'Aquari), a l'Olimp per servir de coper als déus.

Ptolemeu va catalogar 19 estrelles conjuntament en aquesta constel·lació i en la ja obsoleta Antínous, que va rebre el nom durant el regnat de l'emperador Hadrià (117-138), però que de vegades s'atribuïa erròniament a Tycho Brahe, que va catalogar 12 estrelles a Àguila. i set a Antínous. Hevelius va determinar 23 estrelles a la primera[6] i 19 a la segona.[5]

L'Àguila grega probablement es basa en la constel·lació babilònica de l'Àguila, però de vegades es pensa erròniament com una gavina que es troba a la mateixa zona que la constel·lació grega.[7]

Característiques notables

[modifica]

Estrelles

[modifica]

Situada sobre la Via Làctia, Aquila té nombroses estrelles. Se'n poden veure 124 estrelles a ull nu, conté molts camps estel·lars rics i ha estat la ubicació de moltes noves.[8] Algunes d'aquestes estrelles són:

Noves

[modifica]

L'any 1918 es va observar una nova brillant a l'Àguila (V603 de l'Àguila) i va brillar breument més que Altair, l'estrella més brillant d'Aguila. Va ser vista per primera vegada per Zygmunt Laskowski[36] i va ser confirmat la nit del 8 de juny de 1918.[37] Nova Aquilae va assolir una magnitud aparent màxima de -0,5 i va ser la nova més brillant registrada des de la invenció del telescopi.[38]

Objectes del cel profund

[modifica]

Tres nebuloses planetàries interessants es troben a l'Àguila:

Altres objectes del cel profund d'Àguila són:

Àguila també conté alguns objectes extragalàctics. Un d'ells és la que pot ser la major concentració de massa de galàxies de l'Univers coneguda, la Gran Barrera d'Hèrcules-Corona Boreal. Va ser descoberta el novembre de 2013 i té una mida de 10.000 milions d'anys llum (3 Gpc). És l'estructura més gran i massiva coneguda de l'Univers.

Exoplanetes

[modifica]

A la constel·lació de l'Àguila s'hi han descobert fins a 7 estels amb un sistema planetari, cap d'ells visibles a ull nu.

Sistemes planetaris a la constel·lació de l'Àguila[49]
Estel Distància (anys llum) Planeta
CoRoT-3 2.200 CoRoT-3 b
CoRoT-6 ? CoRoT-6 b
HD 179079 210 HD 179079 b
HD 183263 180 HD 183263 b
HD 183263 c
HD 192263 65 HD 192263 b
HD 192699 220 HD 192699 b
V1298 Aql 18,72 VB 10 b

Altres

[modifica]

S'espera que la sonda espacial Pioneer 11 de la NASA, que va volar per Júpiter i Saturn a la dècada del 1970, passi prop de l'estrella λ Aquilae d'aquí a uns 4 milions d'anys.[50]

Il·lustracions

[modifica]

A les il·lustracions d'Àguila que la representen com una àguila, una línia gairebé recta de tres estrelles simbolitza part de les ales. El centre i el més brillant d'aquestes tres estrelles és Altair.

Mitologia

[modifica]
Àquila, amb la figura ara obsoleta d'Antínous, tal com representa Sidney Hall a Urania's Mirror,[51] un conjunt de cartes de constel·lacions publicades a Londres cap al 1825. A l'esquerra hi ha Delphinus

Segons Gavin White, l'Àguila babilònica portava a les seves urpes la constel·lació anomenada «Home mort». L'autor també fa una comparació amb les històries clàssiques d'Antínous i Ganímedes.[7]

A la mitologia grega clàssica, Àquila va ser identificada com Αετός Δίας (Aetós Dios), l'àguila que portava els llamps de Zeus i que va ser enviada per ell per portar el nen pastor Ganimedes, a qui desitjava, a l'Olimp; la constel·lació d'Aquari s'identifica de vegades amb Ganimedes.[14]

A la història d'amor xinesa de Qixi, Niu Lang (Altair) i els seus dos fills (β i γ Aquilae) estan separats per sempre de la seva esposa i mare Zhi Nu (Vega), que es troba a l'altre costat del riu, la Via Làctia.[52]

En l'hinduisme, la constel·lació d'Àguila s'identifica amb la deïtat meitat àguila meitat humana Garuda.[53][54]

A l'antic Egipte, Aquila possiblement era vist com el falcó d'Horus.[55] Segons Berio, la identificació d'Àguila com a constel·lació egípcia, i no només grecobabilònica, està corroborada pel Zodíac de Georges Daressy.[56] Representa un anell exterior que mostra la Sphaera Graeca, el zodíac hel·lenístic familiar, mentre que l'anell central representa la Sphaera Barbarica o zodíac d'estrangers amb els signes zodiacals dels dodekaoros egipcis que també van ser registrats per Teucros de Babilònia.[57] Sota el signe de Sagitari hi ha el falcó d'Horus, presumiblement perquè Àguila s'eleva amb Sagitari.

Equivalents

[modifica]

En l'astronomia xinesa, ζ Aql es troba dins del Recinte del Mercat Celestial (天市垣, Tiān Shì Yuán), i les altres estrelles de la constel·lació es troben dins de la Tortuga Negra del Nord (北方玄武, Běi Fāng Xuán Wǔ).

Es coneixen diversos equivalents polinesis diferents del conjunt d'Àquila:

  • A l'illa de Futuna, es deia Kau-amonga, que significa «càrrega suspesa». El seu nom fa referència al nom en futunà del cinturó i l'espasa d'Orió, Amonga.[58]
  • A Hawaii, Altair es deia Humu, traduït al català com «cosir, unir parts d'un ham de pescar». Humu també es refereix al forat pel qual s'uneixen les parts d'un ganxo. Es deia que Humu-ma influïa en els astròlegs.[59]
  • Pao-toa era el nom de tota la constel·lació de les illes Marqueses; el nom significava «guerrer cansat».[60]

A més, les constel·lacions polinesies incorporaven les estrelles de l'Aguila moderna. La constel·lació de Pukapuka Tolu, que significa «tres», estava formada per Alfa, Beta i Gamma Aquilae.[61]

Altair també s'anomenava comunament entre els pobles polinesis. La gent de Hawaii l'anomenava Humu, la gent de les Tuamotu l'anomenaven Tukituki («copejar amb un martell»;[62] van anomenar Beta Aquilae Nga Tangata («els homes»),[63] i la gent de Pukapuka l'anomenava Altair Turu i l'utilitzava com a una estrella de navegació.[64] El poble maorí va anomenar Altair Poutu-te-rangi, («pilar del cel»), a causa de la seva posició important en la seva cosmologia. S'utilitzava de manera diferent en diferents calendaris maoris, sent l'estrella de febrer i març en una versió i març i abril en l'altra. Altair també va ser l'estrella que va regir la collita anual de moniato.[65]

Referències

[modifica]
  1. 1,0 1,1 1,2 Ridpath, 2001, p. 80-82.
  2. 2,0 2,1 «Aquila, constellation boundary» (en anglès). The Constellations. International Astronomical Union.
  3. «Constel·lació de l'Àguila». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. Privett i Jones, 2013, p. 18.
  5. 5,0 5,1 Chisholm, 1911.
  6. «Prodromus astronomiae» (en anglès) p. 272–273, 1690. Arxivat de l'original el 2011-07-27. [Consulta: 6 gener 2024].
  7. 7,0 7,1 White, 2008, p. 95.
  8. Schilling, 2019, p. Cap: Aquila.
  9. Darling, David. «Altair» (en anglès). The Internet Encyclopedia of Science.
  10. Darling, David. «Summer Triangle» (en anglès). The Internet Encyclopedia of Science.
  11. 11,0 11,1 Monnier et al., Ireland, p. 342-345.
  12. 12,0 12,1 Peterson et al., Benson, p. 1087-1097.
  13. Belle et al., Lada, p. 1155-1164.
  14. 14,0 14,1 14,2 Ridpaht, 2007.
  15. Gray et al., Bubar, p. 161-170.
  16. Montes et al., Marfil, p. 1332-1382.
  17. Rains et al., Karovicova, p. 2377-2394.
  18. Cousins, 1984, p. 59.
  19. Kornilov et al., Kornilova, p. 1.
  20. «Naming Stars» (en anglès). IAU.
  21. 21,0 21,1 De Ros et al., Wiktorowicz, p. 126-124.
  22. Cowley et al., 1969, p. 375-406.
  23. Pigott, 1785, p. 127-136.
  24. Remage Evans et al., Karovska.
  25. Gallenne et al., Girard, p. A60.
  26. Moore, 2013, p. 132.
  27. Hirshfeld et al., 1992, p. 221.
  28. Anders et al., Santiago, p. A94.
  29. Frasca et al., Marilli, p. 1313-1330.
  30. Cousins, 1964, p. 175.
  31. Abt, Levato i Grosso, 2002, p. 359-365.
  32. Abt, 2009, p. 117-118.
  33. Evans et al., 1990, p. 1598-1611.
  34. Gallene et al., Girard, p. A60.
  35. Udalski i Evans, 1993, p. 348-351.
  36. The Contribution of Amateurs to Astronomy, Proceedings of Colloquium 98 of the International Astronomical Union, 20-24 de juny de 1987, p. 41
  37. Mobberley, 2009, p. 46.
  38. Johnson et al., 2013, p. L25.
  39. «The Glowing Eye of Planetary Nebula NGC 6751» (en anglès). Hubble Site, 06-04-2000.
  40. Seligman, Courtney. «NGC Objects: NGC 6750 - 6799» (en anglès). Celestial Atlas.
  41. Levy, 2005, p. 79-80.
  42. Subramaniam i Sagar, 1999, p. 937-961.
  43. Cantat-Gaudin i Anders, 2020, p. 22.
  44. Freire et al., Lorimer, p. 959-965.
  45. Shapley i Sawyer, 1927, p. 11-14.
  46. Paturel et al., Rousseau, p. 45-55.
  47. «Spitzer Image of Star Factory W51» (en anglès). Jet Propulsion Laboratory.
  48. «Chandra :: Photo Album :: W51» (en anglès), 12-07-2017.
  49. Metras, 2011, p. 5.
  50. «Hardware, Leaving the Solar System:Where are they now?». A: DK Eyewitness Space Encyclopedia (en anglès). 
  51. «Urania's Mirror c.1825 – Ian Ridpath's Old Star Atlases» (en anglès). Ianridpath.
  52. «Star Tales – Lyra» (en anglès). Ian Ridpath.
  53. Langsten i Gilbert, 1983.
  54. Chandran, 1993.
  55. Berio, 2014, p. 7.
  56. Daressy, 1916, p. 1-37.
  57. «Boll, Franz: Sphaera: neue griechische Texte und Untersuchungen zur Geschichte der Sternbilder» (en alemany), 1903.
  58. Makemson, 1941, p. 218.
  59. Makemson, 1941, p. 212.
  60. Makemson, 1941, p. 240.
  61. Makemson, 1941, p. 262.
  62. Makemson, 1941, p. 263.
  63. Makemson, 1941, p. 256.
  64. Makemson, 1941, p. 264.
  65. Makemson, 1941, p. 245.

Bibliografia

[modifica]

Vegeu també

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]

Coordenades: Sky map 20h 00m 00s; +05° 00′ 00″