Llegenda de l'Encantada

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'obra artísticaLlegenda de l'Encantada
Tipus llegenda
Modifica dades a Wikidata
Lamia (versió 2) de John William Waterhouse.

La Llegenda de l'Encantada fa referència a un conjunt de tradicions orals i llegendes mitològiques narrades en nombroses localitats d'Espanya. Tot i que existeixen múltiples variants locals, són comuns una sèrie d'elements a totes elles: la protagonista (una jove de llarga cabellera), el moment temporal (Nit de Sant Joan), manifestació (pentinant-se) i altres elements (mirall, pinta, generalment d'or, noces).

L'Encantada està íntimament relacionada amb éssers mitològics com les laminak,[1] moura (mitologia gallega),[2] Mari i Mairu (mitologia basca) i Xana (mitologia asturlleonesa),[3] de fet aquesta i d'altres, en essència, són versions diferents de la mateixa narració però adaptades a entorns culturals particulars.[4] Així mateix, la seva relació amb la mexicana dona Xtabay suggereix una presència antiquíssima i gairebé universal del mite o una possible difusió transatlàntica, bé a través dels processos de Conquesta d'Amèrica, en el procés invers mitjançant la importació de llegendes dels pobles americans originaris, o bé tractant-se d'una tradició d'anada i tornada.

Toponímia[modifica]

El terme “encantada” és bastant habitual en la toponímia espanyola i, normalment, sol designar el lloc concret on es produeix la seva aparició.[5] Gálmez de Fuentes considera aquest topònim com una explicació o adaptació a posteriori del terme preromà *kanto (pedra, riba pedregosa).[6] Un altre paral·lelisme és que, en aquests llocs, solen existir jaciments arqueològics, per la qual cosa es considera un indicador bastant fiable en la prospecció prèvia.

Moltes vegades el topònim sol presentar-se sota la forma “mora encantada” el que pot induir a creure que els jaciments són d'època hispanomusulmana. No és cert, de fet molts d'ells solen ser anteriors[7] i posen de manifest una pervivència de substrats culturals que reflecteixen l'antiguitat i el record històric del lloc.[8] L'explicació a aquestes suposades mores (que es tracta d'una adaptació al castellà del gallec mouras que designa a les encantades de Galícia i Portugal) pot estar relacionat amb el terme preromà *mor (túmul, munt de pedres)[9] i, al seu torn, amb els morres, poblats típics del Bronze Manxec. Tampoc està molt lluny, etimològicament, d'aquestes mores i moures el nom de la deessa basca Mari.

Versions[modifica]

Muntanya Aketegui.
Representació de Mari.

En essència, la llegenda narra l'aparició d'una bellíssima jove pentinant la seva llarga cabellera amb una pinta d'or, entorn de la Nit de Sant Joan i a la rodalia d'un castell, cova o un altre paratge natural carregat de fort simbolisme. La trobada amb ella pot suscitar un encantament de l'espectador que, generalment, sol ser un pastor o agricultor. Algunes de les diferents versions del mite són:

Aketegui (Cegama)[modifica]

« Un pastor es va apropar un dia a la boca de l'espantosa cova que s'obre en la part oriental de la cresta d'Aketegui. Havia sentit que Mari habitava aquella fosca caverna i que només es deixava veure quan sortia a l'entrada a pentinar-se la seva bella cabellera. »
— Recopilat per José Miguel de Barandiarán[3]

Baza[modifica]

« En el riu de Baza, a un quilòmetre aproximadament de la carretera de Múrcia-Granada, hi ha una terrera amb unes quaranta o cinquanta coves amb diverses finestres, anomenada Terrera dels Argálvez, on expliquen els més vells del lloc, que tots els dies de Sant Joan, en sortir el sol treia el cap per les finestres una dona bruna amb el pèl molt llarg i que any rere any augmentava la curiositat per veure-la, fins que un dia de Sant Joan, que ningú sap la data exactament en sortir el sol va treure el cap per una de les finestres de la cova, amb una pinta a la mà dreta i una daga a la mà esquerra i dirigint-se cap a un senyor que esperava, li va dir: què vols: la dama, la pinta o la daga?, al que el senyor va contestar: la daga. Ella llavors li va dir: doncs amb ella et travessin l'ànima, perquè m'has encantat per a un altre tant temps! »
— Recopilat per Antonio Selva[3]

Benamor (Moratalla)[modifica]

Rierol Benamor.
« En els temps visigòtics, aquelles terres de Moratalla havien teixit una altra història d'amor; estant la princesa Ordelina promesa en matrimoni amb el noble Sigiberto, va infringir instants abans de les noces la seva paraula, per casar-se amb Hiliberto, el seu rival. Van contreure el vincle en vespres de Sant Joan, però el matrimoni no va quedar consumat perquè a mitjanit moria sobtadament Ordelina, quedant condemnada la seva ànima a vagar en pena eternament, a causa del perjuri, cobrant figura humana només i en cada any, la nit de Sant Joan, quan la destinació li permetia sortir de la tomba per pentinar-se els seus llargs cabells en el rierol de Benamor. »
— Recopilat per Juan García Abellán[10]

Coy[modifica]

En la nit de Sant Joan una princesa mora vestida de blanc i amb llarg cabell surt de la cova de la "Encantá" a pentinar-se i rentar-se la cara al brollador de la Fuente. Antany la gent no sortia al carrer aquesta nit pel temor a quedar encantat. La cova es troba en el Cabezo de la Encantá, on existeixen restes d'una antiga torre de vigilància de l'època medieval que al costat del castell de Coy formaven part de construccions defensives de Camp Coy.

Las Camarillas (Hellín)[modifica]

« En la matinada del dia de Sant Joan (24 de juny), solia aparèixer una dama molt blanca amb el pèl molt llarg i ros al peu de la cova de la Camareta, a la vora del camí de la Junta dels Rius, molt proper al ric Mundo, asseguda en una pedra i pentinant-se amb una pinta d'or, preguntant, si algú passava per allí, sobre què li agradava més, si la pinta o ella. Diuen que una vegada va passar un pastor i en fer-li la pregunta aquest va respondre que la pinta, exclamant ella: maleït siguis, que per la teva culpa seguiré encantada! »
— Recopilat per Antonio Selva[3]

Manzanares el Real. La Pedrosa[modifica]

La Cueva de la Mora en la Pedriza, Manzanares el Real, (Madrid), recorda a històries que es repeteixen al llarg de la geografia espanyola que hi ha hagut possiblement a la llarga ocupació musulmana. Existeix una altra llegenda amb aquest títol, recollida per G. A. Bécquer en les seves Llegendes, situat en la localitat navarresa de Fitero.

La cova, de difícil accés, es troba prop del refugi Giner de los Ríos, concretament enfront de la seva façana principal i a l'est de la Peña Sirio. Sembla que la filla d'un ric àrab va quedar embarassada d'un jove cristià. Davant aquesta situació va ser segrestada i retinguda pels seus familiars musulmans a l'interior d'aquesta cova. Van passar els anys i el cavaller cristià no va tornar més, malgrat l'anhelada espera per part de la jove, per la qual cosa, segons les creences de la gent, de tant en tant, l'ànima de la rancorosa jove ronda vagant entre les formacions rocoses i tarteres tractant de buscar al seu amor perdut.[11]

Paterna del Madera[modifica]

Paterna del Madera.
« Una cova situada entre el Riu Madera i Casa Rosa, coneguda com la cova de l'Encantada, on en les matinades de la nit de Sant Joan apareixia una dama vestida de blanc, amb llargues cabelleres, pentinant-se. »
— Recopilat per Antonio Selva[3]

Puerto Lumbreras[modifica]

« Expliquen que en una certa ocasió quan fosquejava, un pastor gairebé ancià va trobar al costat d'un baladre a una bella dama. Aquesta li va cridar i li va donar a triar entre una pinta d'or, que sostenia en una mà, o la seva persona. L'ancià va triar la pinta i la jove lamentant-se va etzibar: ai, que m'has encantat per cent anys més! i va desaparèixer després d'una resplendor. »
— Recopilat per Antonio Selva[3]

Rojals[modifica]

L'Encantá és una llegenda tradicional de Rojals, un poble de la Vega Baixa del Segura a la província d'Alacant. La història explica que fa ja bastants segles, en l'època medieval, una princesa àrab anomenada Zulaida o Zoraida s'enamora d'un príncep cristià, provocant les ires del seu pare, el rei moro, que la maleeix a viure per sempre encantada dins de la muntanya rodona anomenada Cabezo Soler, al costat del riu Segura, en el camí que va del poble de Rojals a Guardamar. Tots els anys, i només en la Nit de Sant Joan, l'Encantá s'apareix en el Cabecico Soler perquè algú l'alliberi. Si algun home valent es troba amb ella, l'Encantá li demanarà que la porti en braços fins al riu Segura per banyar els seus peus i així poder trencar el malefici. Però per a l'home que la porta, l'Encantá es fa cada vegada més pesada, per no esmentar als monstres que surten a la seva trobada, provocant que el pobre valent caigui defallit al sòl deixant anar a la princesa i carregant al seu torn amb una nova maledicció, la de morir trepitjant-se la llengua. Aquesta llegenda ha estat recordada gràcies a la tradició oral i a la novel·lització de l'escriptor Fausto Cartagena. També existeix una obra teatral escrita per Salvador García Aguilar, que va ser dirigida amb gran èxit pel famós director Alberto González Vergel i un migmetratge amb títol La Llegenda de l'Encantá, dirigit per Francisco Jorge Mora García i Joaquín Manuel Murcia Meseguer en l'any 2002 i que va obtenir l'Esment Especial en la seva categoria en el Festival Internacional de Cinema Cinema Jove de València. Anys després, el compositor Francisco Jorge Mora García, va compondre diverses peces instrumentals i corals inspirades en la llegenda de l'Encantá («Nit de Sant Joan», «Tema de Zulaida», «Batalla en el Cabezo Soler»,…).

Villarrobledo[modifica]

En aquesta versió apareixen els elements fonamentals: bellíssima jove, la maledicció (o encantament), la pinta d'or o la Nit de Sant Joan. No obstant això, el peculiar és que uneix la llegenda amb la realitat posat que, efectivament, a la zona hi ha un castell i altres propers[12] i creixen "flors rares que no es poden trobar en un altre lloc".[13]

« Resum del text recopilat per Elvira Menéndez i José María Álvarez: En la nit dels temps, una jove i bellíssima princesa anomenada Dulciades, filla del senyor d'un castell, és raptada per Draskolín, un príncep malvat i depravat fill d'Hastrano, senyor d'un altre castell veí. El cruel príncep dóna mort a la institutriu de la princesa que, abans de morir, pronuncia una maledicció contra ell. Amb motiu d'aquesta maledicció el príncep mor en una de les seves freqüents corregudes i, com a càstig, el seu pare tanca a la princesa en una masmorra. Després ordena a la bruixota Nasanta que prepari un verí per matar a la princesa. Quan l'hi ha subministrat, s'apareix la institutriu i apareda a la bruixa, encara que no pot evitar que el beuratge faci part del seu efecte. Només aconsegueix que la princesa dormi en un estat letàrgic fins que, una vegada a l'any cada Nit de Sant Joan, desperti. Aquesta nit apareix L'Encantada, una delicada i bellíssima jove de cara clara, pentinant la seva llarga i bella cabellera amb una pinta d'or, per regar i cuidar unes flors estranyes que només creixen allí. Altres versions de la llegenda afegeixen que, si la veus i et mira fixament els ulls, ocuparàs el seu lloc. »
— Recopilat per Elvira Menéndez i José María Álvarez[14]

Significats[modifica]

El Cap d'una Nimfa de Sophie Gengembre Anderson

General[modifica]

La història de l'encantada, en si mateixa, enfonsa les seves arrels en un temps en què els coneixements i la pròpia història de les societats humanes es transmetia de manera oral i reflecteixen manifestacions del passat de difícil explicació avui dia. L'Encantada recorda a les nimfes de la mitologia grega (figures femenines joves de gran bellesa que s'apareixen al costat de l'aigua). En moltes d'elles també es poden intuir els precedents dels contes infantils (joves de gran bellesa física i espiritual són encantades per algun poder maligne i queden tot esperant algun heroi valerós que trenqui el seu encanteri amb una bella acció). Les similituds entre els relats suggereixen un contacte cultural, potser des de la prehistòria.[3]

Les trobades amb Mari, les moures i les encantades, en general, no són positius per a l'espectador; encara que existeix una certa graduació entre el terrible caràcter de Mari i la possibilitat de quedar fetillat o fetillada de les encantades.[3] Moltes d'aquestes últimes donen la possibilitat de la salvació per a les persones que es troben amb elles triant un, entre diversos objectes;[3] si bé és ressenyable el caràcter d'alguna d'elles, com la de Villarrobledo, que la seva sola mirada (en clara al·lusió a les lamies i la Santa Compaña) li pot servir per alliberar-se i deixar a l'infeliç espectador ocupant el seu lloc.

Símbols[modifica]

Cova
Associades amb la terra i el món subterrani, el significat simbòlic de les coves tradicionalment s'ha relacionat amb els misteris del naixement i de la mort. Com a entrada als inferns o al món dels morts, van ser utilitzades des del Paleolític com a llocs d'enterrament. Però les grutes són també representacions del ventre generador de la Mare Terra, la qual cosa les convertia en llocs de naixement dels déus, herois, esperits i altres éssers mitològics. Al seu torn, aquesta confluència de la vida i la mort les suposa com a ubicacions idònies per a la realització dels ritus de mort iniciàtica. La seva importància simbòlica intercultural i intertemporal és notable, ja que el propi Jesucrist és sepultat en una cova i Orfeu prop a la seva estimada Eurídice recorrent una cova (L'Hades).[15]
Mirall
Està relacionat amb la Lluna, un altre símbol femení, i apareix en nombroses llegendes i contes folklòrics de caràcter màgic i mitològic. Suscita aparicions bé sigui del passat o visions del futur. Genèricament el mirall és considerat com una porta de l'ànima a través de la qual, per dissociació, pot entrar en una altra dimensió.[16] Apareix i té un gran protagonisme en l'obra de Lewis Carroll, A través de l'espill. No apareix en totes les versions de la Llegenda de l'Encantada.[3]
Nit de Sant Joan
Data màgica espanyola per excel·lència doncs, es diu que les fades espanyoles solen tenir especial predilecció per la Matinada de Sant Joan.[3] Són un gran nombre les llegendes, romanços, tradicions i mites relacionats amb el 24 de juny, davant l'arribada del solstici d'estiu en l'hemisferi nord (solstici d'hivern en l'hemisferi sud). És considerada la gran nit de l'amor, els oracles, l'endevinació i la fertilitat.[2] Coincidint aproximadament amb la Nit de Sant Joan, des de temps preromans s'han realitzat a Espanya diverses celebracions en les quals el foc, en forma de fogueres o lluminàries, juga un important paper.[2] S'ha interpretat que amb aquesta acció es pretenia "donar més força al sol" que, a partir d'aquests dies, anava fent-se més "feble" (els dies es van fent més curts fins al solstici d'hivern). El fet d'adscriure's sota l'advocació del Baptista, és la mostra de la cristianització última d'un ritu pagà que sembla haver resistit successivament les influències de la religió romana, paleocristiana, musulmana i, novament, cristiana.
Pinta
Antropològicament, el símbol de la pinta està emparentat amb el del vaixell (de rems). És molt gran el parentiu lineal entre ambdós i representen la penetració mútua dels elements aigua i foc. La pinta és un atribut d'éssers fabulosos de naturalesa femenina, com làmies i sirenes, cap la relació de la pinta amb la cua descarnada del peix i el conseqüent significat mortuori.[1]

Localització geogràfica[modifica]

En transmetre's de generació en generació i en estar situada en paratges molt coneguts i volguts pels vilatans, se sol pensar que la llegenda és exclusiva i privativa de cada localitat on es presenta; no obstant això són múltiples els pobles d'Espanya (especialment del sud-est) on, amb major o menor riquesa de detalls i variants, van existir presumptes donzelles encantades. Aquesta és una llista, no exhaustiva, de llocs de la geografia espanyola on s'ha recollit.

Llista de localitats on s'ha recollit la Llegenda de l'Encantada
Municipi Província Lloc Elements Localització
Aramayona[3] (Mari) Àlaba Amboto Jove bellíssima, llarga cabellera, cova, pinta
Baza[3] Granada Terrera dels Argálvez 37° 29′ N, 2° 46′ O / 37.483°N,2.767°O / 37.483; -2.767
Barchín del Hoyo[17] Conca Cerro de la Mora Encantada
Caravaca de la Cruz[3] Murcia Las Tosquillas 38° 06′ N, 1° 52′ O / 38.100°N,1.867°O / 38.100; -1.867
Carrascosa del Campo Conca Cova del Sot o de la Mora Encantada
Cegama[3] (Mari) Guipúscoa Aketegui
Granada[3] Granada Cova de l'Encantada (Montes Claros) 37° 10′ N, 3° 36′ O / 37.167°N,3.600°O / 37.167; -3.600
Granátula de Calatrava[18] Ciudad Real Cerro de l'Encantada
Hellín[3] Albacete Cova de la Camareta 38° 30′ N, 1° 42′ O / 38.500°N,1.700°O / 38.500; -1.700
Horcajada de la Torre[19] Conca Cerro de la Creu
Illana[20] Guadalajara
Isso[3] Albacete Cerro del Castillo (Torre Almohade)
Moratalla[3] Murcia Rierol Benamor 38° 11′ N, 1° 53′ O / 38.183°N,1.883°O / 38.183; -1.883
Montijo[21] Badajoz Laguna de les encantás
Munera[22] Albacete Cerro del Castell de Munera 39° 03′ N, 2° 12′ O / 39.050°N,2.200°O / 39.050; -2.200
Narón[2] (moura) Corunya, La Pena Molexa
Ourense[2] (moura) Ourense Muntanya das Cantariñas
Paterna del Madera[3] Albacete Cova de l'Encantada (Riu Madera) 38° 33′ N, 1° 20′ O / 38.550°N,1.333°O / 38.550; -1.333
Picazo, El[23] Conca Penyal de l'Encantada
Puerto Lumbreras[3] Murcia Rambla Nogalte 37° 34′ N, 1° 49′ O / 37.567°N,1.817°O / 37.567; -1.817
Rojals[24] Alacant Cabezo Soler 38° 05′ N, 0° 43′ O / 38.083°N,0.717°O / 38.083; -0.717
Sangonera la Seca[3] Murcia Cova Mayayo
Santa Cruz de la Zarza[25] Toledo Cerro de la Encantada 39° 58′ N, 3° 11′ O / 39.967°N,3.183°O / 39.967; -3.183
Torrejoncillo del Rey[5] Conca Cerro de la Mora Encantada
Uclés[5] Conca Cova de la Mora Encantada 39° 58′ N, 2° 51′ O / 39.967°N,2.850°O / 39.967; -2.850
Villarrobledo[2] Albacete Cerro la Encantá Jove bellíssima, llarga cabellera, castell, noces per força, pinta d'or, flors estranyes i úniques, Nit de Sant Joan 39° 16′ N, 2° 36′ O / 39.267°N,2.600°O / 39.267; -2.600

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Juan Eduardo Cirlot. Diccionario de Símbolos (10ª Ed.). Madrid, Siruela, 2003. ISBN 84-7844-352-5. 
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 ÁLVAREZ, J.M. & MENÉNDEZ, I.. Leyendas de España. Madrid, Editorial SM, 2002. ISBN 84-348-8663-4. 
  3. 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 3,13 3,14 3,15 3,16 3,17 3,18 3,19 3,20 3,21 SELVA INIESTA, A. «La Encantada de la Camareta: Antología e Interpretación (Revisión del tema)». Antiguitat i Cristianisme, X, 1993. ISSN 0214-7165, 479-488.
  4. SELVA INIESTA, A. ob. cit.
  5. 5,0 5,1 5,2 BERNÁRDEZ GÓMEZ, M. J.; GUISADO DI MONTI, J. C.; VILLAVERDE MORA, F. «La Mina Romana de Lapis Specularis de 'La Mora Encantada' en Torrejoncillo del Rey (Conca)». A: Minería y Metalurgia Históricas en el Sudeste Europeo (en castellà), 2005, p. 243-254. ISBN 84-609-6114-1. 
  6. GALMÉS DE FUENTES, A.. Toponimia: mito e historia. Madrid, Real Acadèmia, 1996. 
  7. La majoria de les localitzacions d'encantades manxegues solen al·ludir a poblaments de l'Edat del Bronze i/ o Època romana.
  8. BERNÁRDEZ GÓMEZ, M.J.; GUISADO DI MONTI, JC & VILLAVERDE MORA, F. ob. cit.
  9. GALMÉS DE FUENTES, A. ob. cit.
  10. GARCÍA ABELLÁN, J.. Nuestras leyendas. Murcia, 1981. 
  11. «Madrid: cuentos, leyendas y anécdotas, Volum 2 Escrit per Javier Leralta.». books.google.es. [Consulta: 19 agost 2009].
  12. BALMUTH, M. S; GILMAN, A. & PRATS- TORREIRA, L.. Encounters and Transformations: The Archeology of Iberia inTransition. Sheffield, Sheffield Academic Press, 1997. 
  13. GÓMEZ CAMP, C. & HERRANZ SANZ, J. «Conservation of Iberian endemic plants: the botanical reserve of la Encantada (Villarrobledo, Albacete, Spain)». Biological Conservation, 1993. Nº 64, 155-160.
  14. ÁLVAREZ, J.M. & MENÉNDEZ, I. ob. cit.
  15. «Arte & Símbolos: Cuevas, cavernas». [Consulta: 24 octubre 2008].
  16. CIRLOT LAPORTA, J.I. ob. cit.
  17. PELLICER I SAFORCADA, J. A.. ««Descripción Geografico- Histórica de los Viages de Don Quixote de La Mancha»». A: El Ingenioso Hidalgo Don Quixote de La Mancha (Ed. J. A. Pellicer). Madrid, Gabriel Sancha, 1798. 
  18. NIETO GALL, G. & SÁNCHEZ MESEGUER, J.. El Cerro de la Encantada (Granátula de Calatrava). Madrid, Ministeri de Cultura, 1980. ISBN 84-7483-138-5. 
  19. «Leyenda de La Encantada en Horcajada de la Torre». [Consulta: 29 octubre].
  20. TÀPIA LUQUE, S.. La Leyenda de la Mora Encantada. Guadalajara, Aache, 2002. ISBN 84-96072-01-0. 
  21. «Encantás de Montijo». [Consulta: 9 Juny].
  22. «Leyenda de La Encantada en Munera». [Consulta: 22 octubre].
  23. «Leyenda de La Encantada en El Picazo». [Consulta: 22 octubre].
  24. «Leyenda de La Encantada en Rojales». [Consulta: 22 octubre].
  25. «Leyenda de La Encantada en Santa Cruz de la Zarza». [Consulta: 22 octubre].

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]