Vicent Andrés i Estellés

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Vicent Andrés Estellés)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simpleicons Interface user-outline.svgVicent Andrés Estellés
Estellés 3.JPG
Estàtua en bronze d'Estellés assegut en un
banc de la plaça Emilio Castelar, a Burjassot.
Naixement 4 de setembre de 1924
Burjassot (Horta Nord)
Mort 27 de març de 1993(1993-03-27) (als 68 anys)
Ciutat de València
Sepultura Cementiri de Burjassot
Nacionalitat País Valencià
Ocupació Periodista, escriptor i poeta
Premis Premi d'Honor de les Lletres Catalanes
Premi Lletra d'Or
Premi Crítica Serra d'Or de Literatura i Assaig
Obra
Obres notables Llibre de meravelles
Guardons
Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978)
Premi d'Honor de les Lletres Valencianes (1990)
Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts del Ministeri de Cultura (a títol pòstum)
Signatura

IMDB Fitxa personal a IMDb
Modifica dades a Wikidata

Vicent Andrés i Estellés (Burjassot, Horta Nord, 4 de setembre del 1924 - València, 27 de març del 1993)[1] era un periodista, escriptor i un dels més importants poetes valencians del segle XX i dels més reconeguts en valencià, la seua llengua. Considerat el principal renovador de la poesia catalana contemporània, d'ell s'ha dit que és el millor poeta valencià des de l'època d'Ausiàs March i Joan Roís de Corella.[2]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Vicent Andrés Estellés i Josep Lozano i Lerma a l'aplec de Xàtiva l'any 1981

Va nàixer en una família de forners de Burjassot, on va transcórrer la seua infància. Malgrat tindre un bon record de la seua infància a Burjassot, aquesta va estar marcada per diversos episodis tràgics, com la guerra i la mort de familiars, que tingueren una forta influència en la seua obra posterior.[3] Amb dotze anys, va esclatar la Guerra Civil, que marcaria la seua obra amb la mort com un tema recurrent. D'altra banda, a l'edat d'un any, el seu avi va ser assassinat d'un tret d'escopeta pel seu germanastre, enutjat per una qüestió d'herència. Anys més tard, va morir de tuberculosi un oncle seu, Josep Maria. Als llibres L'ofici de demà i Coral romput recorda les morts familiars de la seua infantesa.[3] Durant tot aqueix període, va aprendre l'ofici de forner i d'orfebre, però també mecanografia.[1]

Més tard, va passar la joventut a la ciutat de València, on s'aficionà a la literatura de manera autodidacta: els autors que més l'influïren en aquesta etapa van ser Baudelaire, Neruda, Eluard, Pavese i Walt Whitman; en català, Verdaguer, Carner, Riba, Rusiñol, Ausiàs March, Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel.

El 1942, amb dihuit anys, va publicar el seu primer article al diari Jornada i, a partir de llavors, se n'anà a estudiar periodisme a l'Escola Oficial de Periodisme a Madrid, on cursà la carrera com a becari; tres anys després féu el servei militar a Navarra. El 1948, amb vint-i-quatre anys, tornà a València per treballar com a periodista al diari Las Provincias,[1] dirigit per un dels millors periodistes valencians del segle XX, Martí Domínguez i Barberà, en què feia tot tipus de reportatges. Allí es féu amic de Joan Fuster i de Manuel Sanchis i Guarner i establí una relació amb la seua futura muller, Isabel, que també marcaria la seua obra literària.

El 1955 es casà amb Isabel, amb la qual va tenir una filla que va morir als quatre mesos: així s'ancorava per sempre el tema de la mort en la seua obra i, en particular, en Coral romput, La Primera Soledad i La Nit en eixa feta. Més tard va tindre dos fills més, Carme i Vicent. El 1958, arribà a redactor en cap del periòdic, càrrec que va ocupar fins a l'any 1978, en què «fou arbitràriament substituït sense la menor delicadesa».[4]

Despatxar-lo del diari li representà una espècie de jubilació anticipada als cinquanta-quatre anys, que alhora li permeté dedicar-se íntegrament a la seua obra i participar en mostres i altres activitats culturals: de fet, el mateix 1978 rebé el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i, el 1984, el Premi de les Lletres Valencianes. Durant uns anys es traslladà a viure a Benimodo (la Ribera Alta), convidat oficialment per les autoritats, i combinà la poesia amb la prosa.

En els últims anys, encara va rebre nombrosos premis i homenatges, com el de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada (Conflent) el 1990 o el dels Premis Octubre.

Vicent Andrés Estellés morí el 27 de març del 1993, als 68 anys, a la ciutat de València, deixant una abundant obra inèdita.

Obra[modifica | modifica el codi]

Grafit amb el vers No hi havia a València..., a Els Poblets (Marina Alta)

Vicent Andrés Estellés té una obra diversa i molt extensa. Encara que n'és més coneguda la poesia, també escrigué novel·les, obres de teatre, guions de cinema i unes memòries. Els temes centrals de la seua obra són la mort, el sexe i la pàtria, sempre des d'un prisma popular, quotidià, senzill, directe i, fins i tot, vulgar.[5]

Tota la seua obra és difícil de catalogar, ja que algunes obres les reelaborava a partir de llibres o anotacions privades, com els Manuscrits de Burjassot, Cançoner o Mural del País Valencià, dels quals només en publicava fragments o aquells poemes que considerava més adients.

Les primeres publicacions són Ciutat a cau d'orella (1953), La nit (1956), Donzell amarg (1958) i L'amant de tota la vida (1966), que només són un menut recull de tot el que havia escrit fins a aqueix moment.

A partir dels anys setanta, publica amb més freqüència i rep nombrosos premis. Publica Lletres de canvi (1970), Primera audició (1971), L'inventari clement (1971). El 1971, publicà dues obres molt importants: La clau que obri tots els panys (que conté Coral romput) i el Llibre de meravelles, potser la seua obra més coneguda.

A partir d'aqueix moment comença a ser reconegut i es publica la seua obra completa, que inclou Recomane tenebres (1972), Les pedres de l'àmfora (1974), Manual de conformitats (1977), Balanç de mar (1978), Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset (1979), Cant temporal (1980), Les homilies d'Organyà (1981) amb -de nou- Coral romput, Versos per a Jackeley (1983), Vaixell de vidre (1984), La lluna de colors (1986) i Sonata d'Isabel (1990).

De la seua prosa destaca la novel·la El coixinet (1988), l'obra teatral L'oratori del nostre temps (1978) i les seues memòries: Tractat de les maduixes (1985), Quadern de Bonaire (1985) i La parra boja (1988).[1]

Pòstumament, l'editor Eliseu Climent va aplegar complet el Mural del País Valencià (1996). L'any 2011, es va publicar la compilació Déu entre les coses. Antologia de poesia religiosa, una recopilació dels poemes de temàtica religiosa d'Estellés, realitzada per Enric Ferrer Solivares.[6]

Premis[modifica | modifica el codi]

Entre els premis que va rebre, els més importants són:

Reconeixements[modifica | modifica el codi]

Exposició sobre Estellés al convent del Carme de la ciutat de València, en el marc de les activitats de l'Any Estellés (2013)

Els Premis Octubre convoca un concurs de poesia que du el seu nom, el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia.[1] Així mateix, nombrosos carrers i places arreu dels territori valencià[7] i un institut d'educació secundària de Burjassot, el seu poble natal, porten el seu nom.

Entre 2010 i 2011, es va estrenar a València i a Barcelona una obra de teatre anomenada Poseu-me les ulleres, que també es pot considerar un espectacle biogràfic sobre l'obra i vida de Vicent Andrés Estellés. La representació tenia música en directe a càrrec de Miquel Gil i dansa interpretada per Isabel Anyó, néta del poeta.[8] L'espectacle era de la companyia de teatre Micalet i fou dirigit per Pep Tosar.[9]

Des de l'any 2010, se celebra als territoris catalanoparlants la Festa Estellés.[10] Cada any, Josep Lozano Lerma en fa la crida, anunciant la festa.[11][12] Normalment, la celebració de la festa consisteix a recitar poemes d'Estellés amb la realització d'un sopar o una trobada.[13] La festa se celebra a les primeries del mes de setembre, i s'inspira en el Burns Supper, una celebració escocesa en honor a Robert Burns.[14]

L'any 2013 va ser declarat com l'Any Estellés per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Al llarg d'aquest any, es realitzaren diversos homenatges al poeta arreu del país i s'hi organitzaren exposicions, xerrades, recitals de poesia, entre altres activitats.[15] Així mateix, la Universitat d'Alacant va presentar el Projecte la veu del teu poble, per apropar la figura d'Estellés a les escoles. El projecte consisteix en tasques integrades per a tots els nivells, en què per mitjà d'algunes activitats fetes a classe, els alumnes tenen l'oportunitat de conèixer l'obra del poeta.[16]

Musicalització[modifica | modifica el codi]

Estellés és un dels poetes més musicats en la llengua catalana, i és Ovidi Montllor qui més l'ha dit i cantat: seues són les adaptacions d'El vi, Prediccions i conformitats, Els amants, Una escala qualsevol, El ball, M'aclame a tu i el Coral romput sencer.

Altres cantants, cantautors o grups que l'han musicat són Paco Muñoz, Celdoni Fonoll, Maria del Mar Bonet (Les illes), Remigi Palmero (Plens de sol de bon matí), Dropo (La veu d'un poble), Vicent Torrent, Lluís Miquel, Els Pavesos, Lluís el Sifoner, Feliu Ventura, VerdCel, Miquel Gil, Andreu Valor, Joan Americ, Obrint Pas, Esteve Ferre (El meu ofici és l'alegria), Entre Soques i Rebrotins (cançó de bressol), Carles Barranco (Jorns de festeig), Pau Alabajos, Bertomeu (el llibre-disc 7 d'Estellés) i Borja Penalba (per a l'espectacle Estellés: de mà en mà, amb Francesc Anyó), entre d'altres.

Amb motiu de la declaració de Vicent Andrés Estellés com a Escriptor de l'Any 2012, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua va editar un CD recopilatori titulat Demà serà una cançó. Antologia de poemes musicats de Vicent Andrés Estellés, un projecte coordinat per Josep Vicent Frechina que recull vint temes de diversos intèrprets com Ovidi Montllor, Al Tall i Maria del Mar Bonet, Remigi Palmero, Lluís el Sifoner, Soul Atac, Miquel Gil, entre d'altres.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 «Vicent Andrés i Estellés». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Andrés Estellés, Vicent. Recomane Tenebres. L'Estel, 1972, pròleg de Joan Fuster. ISBN 9788485211685. 
  3. 3,0 3,1 «Biografia». Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
  4. Pérez/Salvador: Una aproximació a Vicent Andrés Estellés (València: 3 i 4, 1981)
  5. Agustí, Carme. Reciclatge (Nivell superior). Paterna: 3i4, p. 230. ISBN 8475025625. «"La seua poesia parteix d'uns elements ben determinats: el món quotidià i els seus aspectes més vulgars, el diàleg amb alguns autors predilectes (Ausiàs March, Garcilaso, Horaci, Càtul i els poetes catalans des de Carles Riba i Foix fins Espriu i Ferrater), la vindicació d'un poble i d'una llengua sotmesos al silenci i, per sobre de tot, la necessitat obsessiva d'escriure per deixar constància del món i de l'experiència del poeta, de catalogar la realitat en forma de paraules, i l'exaltació de les relacions eròtiques com a motivació bàsica d'aquesta vida i únic enfrontament significatiu amb la mort"» 
  6. «Déu entre les coses, antología de poesía religiosa de Vicent Andrés Estellés, se presenta en Burjassot» (en castellà). El Periòdic, 09-02-2011. [Consulta: 26 agost 2011].
  7. «Relació de resultats de carrers amb el nom 'Vicent Andrés Estellés'» (en castellà). Callejero.net.
  8. «I Estellés, que encara revoluciona tot València» (en català). Vilaweb. [Consulta: 3 febrer 2011].
  9. «Con las gafas de un poeta» (en castellà). Web del Diari El País. [Consulta: 3 febrer 2011].
  10. «La II Festa Estellés comença a espurnejar». Vilaweb, 03-09-2011.
  11. «Els poemes de Vicent Andrés Estellés s'escampen arreu de la nació». Llibertat.cat, 04-09-2012.
  12. «L'Espai Vilaweb i l'Espai País Valencià a Barcelona celebren la Festa Estellés». Llibertat.cat, 06-09-2012.
  13. «La tercera Festa Estellés, divendres a Ontinyent». Vilaweb, 27-09-2012.
  14. «Es prepara la tercera edició de la Festa Estellés». Generalitat de Catalunya, 24-07-2012.
  15. «Comienza el año Estellés» (en castellà). SOM Online, 03-12-2012.
  16. «Vicent Andrés Estellés, la veu del teu poble». Universitat d'Alacant, Vicerectorat de Cultura, Esports i Política Lingüística.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]