Anatomia patològica

L'anatomia patològica és la part de la patologia que s'encarrega de l'estudi de les lesions cel·lulars, teixits, òrgans, de les seues conseqüències estructurals i funcionals i per tant de les repercussions en l'organisme. La paraula patologia procedeix del grec, estudi (logos) del patiment o dany (pathos).

Es considera el metge italià de Forlì Giovanni Battista Morgagni el fundador de la moderna anatomia patològica.

Concepte d'anatomia patològica

L'anatomia patològica és un dels pilars fonamentals de la medicina i una disciplina bàsica imprescindible per a metges, veterinaris i altres professionals de la sanitat. La interpretació dels símptomes de les distintes malalties o alteracions que es troben en l'exploració dels pacients exigeix el coneixement de tot l'espectre de lesions que es presenten en cada un dels teixits, òrgans o tipus cel·lulars. L'Anatomia Patològica comprèn tots els aspectes de la malaltia, fonamentalment a nivell morfològic. Aquestes alteracions són estudiades amb diversos mètodes, que comprenen des dels emprats per la patologia molecular fins als de la patologia macroscòpica; passant per tots els nivells i tècniques d'observació i estudi: des de la prosecció, la histologia convencional, la histoquímica o la immunohistoquímica fins a la microscòpia ultraestructural, la microscòpia òptica, la microscòpia confocal, la morfometria o la simple visió ocular directa (macroscòpica).

L'anatomia patològica es divideix en subespecialitats, les principals són la patologia quirúrgica, la patologia fetal i pediàtrica, la citopatologia, la neuropatologia i la patologia forense.

Respostes patològiques

L'anatomia patològica general s'ocupa de l'estudi dels fonaments i del desenvolupament dels processos de respostes patològiques bàsiques, que van des de l'adaptació cel·lular a les modificacions de l'entorn, les lesions i la mort cel·lular, les seues causes i les seues conseqüències, els trastorns del creixement de les cèl·lules, dels teixits i dels òrgans, així com les respostes de l'individu a les diverses lesions causades per agents externs i interns i dels mecanismes de reparació d'aqueixes lesions. Segons la patologia hi ha tres causes bàsiques que originen les malalties que són:

• Inflamació: Són les malalties que acaben en -itis, com a apendicitis.
• Degeneració: Són les malalties que acaben en -osis, com a artrosi.
• Creixement cel·lular descontrolat: Són les malalties que acaben en -oma, com melanoma.

L'Anatomia Patològica Especial s'encarrega de l'estudi de les respostes específiques de cada teixit o òrgan.

Aspectes de la malaltia

Els quatre aspectes d'una malaltia, que formen el nucli de la patologia són:

1. Etiologia: Són les causes de la malaltia.
2. Patogènia: Són els mecanismes per què es desenvolupa la malaltia.
3. Canvis morfològics: Són les alteracions estructurals que es produeixen en les cèl·lules i òrgans.
4. Clínica: Són les conseqüències funcionals dels canvis morfològics.

Els especialistes en anatomia patològica, s'encarreguen sobretot de l'estudi dels canvis morfològics de les malalties.

Hi ha malalties sine materia en les que no es pot objectivar una clara alteració morfològica, com són la majoria de les malalties psiquiàtriques i molts trastorns funcionals gastrointestinals com el còlon irritable, la síndrome de vòmits cíclics o la migranya abdominal.

Evolució històrica

Alguns historiadors opinen que la història de l'anatomia patològica és, en certa manera, la història de l'aplicació del mètode científic en la Medicina. Demòcedes de Crotona i el seu deixeble Alcmeó foren pioners en atribuir i destacar diferències morfològiques entre els animals i les persones. Es creu que bona part dels seus coneixements es fonamentaven sobre escrits relatius a les pràctiques de momificació de l'antic Egipte i que les seves idees sobre els sentits, el cos i la ment van ser recollides per l'escola de medicina d'Alexandria.

Va ser Hipòcrates el primer a reconèixer que la patologia es basava en una alteració dels humors i de la relació d'aquests, basant-se en la filosofia naturalista d'Empèdocles que ja havia descrit aqueixos humors: sang, limfa, bilis negra i bilis groga. Galè va mantenir vigents les teories d'Hipòcrates durant tota l'època medieval convertint-les en dogmes. Dintre de la nosotàxia galènica és destacable el punt que considera les malalties de les "parts instrumentals" un resultat de la forma, mida o disposició dels òrgans. Aule Corneli Cels escrigué sobre les diferències entre lesions superficials canceroses i precanceroses, recomanant l'escissió precoç de les mateixes. A la seva obra en vuit volums De Re Medicina, descriu al llibre III els quatre clàssics signes d'un procés inflamatori: rubor et tumor cum calore et dolore (rubor, inflor, calor i dolor).

Aeci d'Amida (502–575), metge de l'emperador bizantí Justinià el Gran, tot i que només es conserva una part dels seus escrits (com els 16 Libri medicinales o Tetrabiblon) va deixar excel·lents descripcions de condilomes, hemorroides, carcinomes uterins i fístules i ulceracions rectals (neoplàsiques?).

Avenzoar (1091-1161), descrigué per primera vegada un càncer de colon gràcies a la palpació dels òrgans abdominals d'un malalt emaciat i l'observació de fragments del tumor. La seva obra va tenir influència en diversos representants de la medicina escolàstica imperant a l'Europa llatina medieval, com el valencià Jaume Roig. A banda dels seus escrits sobre la febre o la salubritat dels aliments, Avenzoar fou un capdavanter en el camp de la patologia experimental, ja que recomanava la pràctica d'autòpsies en animals abans d'efectuar actes quirúrgics en humans.

Gradualment van començar a sorgir autors que no veien les teories d'Hipòcrates com a veritats absolutes. Vesal va basar el seu estudi de la malaltia en els aspectes morfològics, deixant a banda el dogmatisme impost en l'època i fonamentat en la lectura acrítica dels tractats clàssics. Un representant d'aquest estil de pensament rígid fou Jacobus Sylvius (Jacques Dubois, 1478–1555), professor de Vesal i de Charles Estienne i persona de caràcter peculiar, que va arribar a dir: "el cadàver s'equivoca...Galè, no".

A partir del Renaixement es van començar a fer les primeres autòpsies d'humans i va començar una nova corrent d'autors que creien només el que podien veure, allunyant-se definitivament de les idees doctrinals que fins aqueix moment prevalien. Amb el florentí Antonio Benivieni, la lesió anatòmica deixa de ser una troballa casual i passa a ser una troballa cercada. L'aragonès Juan Tomás Porcell (Càller, 1528-Saragossa, 1582?) fou el primer en fer autòpsies d'empestats i descriure les seves lesions internes, treballant amb víctimes del brot de pesta de 1564 a Saragossa.

Giovanni Battista Morgagni (1682-1771)

Neix així l'anatomia organicista, que relaciona directament la morfologia amb les alteracions i símptomes que acompanyen a la malaltia. Els autors que anaven apareixent en l'època i que descobrien com resultava de valuosa l'autòpsia per a l'estudi de la medicina, com per exemple Giovanni Battista Morgagni de Forlì (Itàlia), varen comprendre que l'observació i l'estudi de les alteracions morfològiques eren la base fonamental per a entendre les malalties. Uns anys abans, el suís Théophile Bonet (Ginebra, 1620-ibídem, 1689), escrigué un llibre que molts autors consideren com el primer tractat anatomopatològic; una compilació d'unes 3000 autòpsies classificades per malalties o símptomes titulada Sepulchretum sive Anatomia practica (1679).

El 1665, Robert Hooke, que utilitzava un rudimentari microscopi compost, va ser el primer a parlar de les "cèl·lules" del suro en el seu llibre Micrographia. Reinier de Graaf és recordat pels seus estudis sobre el sistema reproductor i el descobriment -sense emprar cap microscopi- dels fol·licles preovulatoris (1672).

John Hunter (1728–1793) fou el primer a descriure la inflamació com un mecanisme defensiu en primer lloc i després reparador, en el seu llibre pòstum Treatise on the Blood, Inflammation and Gunshot Wounds (1794) que rebutjà definitivament la doctrina galènica del "pus lloable", el qual Hunter considerà un efecte inflamatori causat per diferents tipus de processos. A finals del segle XVIII, Bichat va introduir el concepte de teixit, tractant de trobar unitats simples que conformessin els òrgans. El món de la Patologia va entrar d'aqueixa forma en l'època tissular.

Ja en el segle XIX, i gràcies al desenvolupament tècnic del microscopi òptic, es va introduir la teoria cel·lular, que aportava un nivell més en l'organització dels sers vius. Henri Dutrochet afirmà a la seva obra Recherches anatomiques et physiologiques sur la structure intime des animaux et des végétaux et sur leur motilité, que la cèl·lula era la unitat bàsica dels teixits (1824). Gabriel Andral (1797-1876), seguidor de l'escola de Bichat, publicà un ampli tractat: Précis d'anatomie pathologique (1829), on s'identifica clarament la disseminació limfàtica del càncer per primera vegada.

A Alemanya, metges com Johannes Müller (1801–1858; autor l'any 1838 de la primera publicació monogràfica i sistematitzada sobre les característiques microscòpiques de les neoplàsies benignes i malignes), van començar a relacionar a les cèl·lules i les seues alteracions amb les patologies. Matthias Jakob Schleiden (1804–1881) i Theodor Schwann comprengueren que les cèl·lules formaven un conjunt complicat i fonamental d'elements vius. Rudolf Virchow (comentat més avall) va establir que els canvis anòmals en la morfologia (estructura) de les cèl·lules eren la base de les patologies corporals, ajudat pels experiments fets per Robert Remak (1815-1865), descobridor de la mitosi. Claude Bernard afig a més que les característiques físiques i químiques de la cèl·lula i dels seus processos tenen igualment una gran relació amb les malalties. Uns anys abans, Jean Cruveilhier (1791–1874) -alumne de Dupuytren- va ser el primer catedràtic d'anatomia patològica de la Universitat de París. Entre 1828 i 1842 escrigué el tractat Anatomie pathologique du corps humain. L'anglès Augustus Waller (1816-1870) va estudiar l'aspecte microscòpic de les fibres nervioses degenerades quan es talla l'axó (1850). Això va fer possible traçar el recorregut de les fibres del sistema nerviós i demostrà la importància del nucli en la regeneració de dites fibres. Aquest procés encara es denomina "degeneració walleriana". El bàvar Franz Böhmer publicà els bons resultats de la tinció d'hematoxilina sulfatada amb alum per colorejar el nucli cel·lular amb més intensitat que el seu citoplasma (1865), tinció millorada anys després (1897) pel nord-americà Frank Burr Mallory (1862–1941) utilitzant l'àcid fosfotúngstic. Mallory també va descobrir una tinció tricròmica específica pel teixit connectiu i els cossos hialins hepatocitàris homònims propis de l'hepatitis alcohòlica. Edwin Klebs (1834–1913), deixeble de Virchow, va introduir l'any 1869 el mètode de la inclusió en parafina dels teixits. Hans Christian Gram (1852-1938) descobrí la tinció per diferenciar bacteris que porta el seu nom (1884). Un patòleg poc conegut, Carl Weigert (1845-1904), aconseguí tenyir selectivament la beina de mielina (1884) i va fer grans aportacions al coneixement de la necrosi i de la patogènia de la tuberculosi. Wilhelm von Waldeyer (1836–1921), investigador del nucli cel·lular i de les estructures neuronals, encunyà el terme "cromosoma" (1888). Va fer grans aportacions al coneixement embriològic de les fàneres i les dents, i estudià en especial els teixits laríngics i nasals. Joseph Babinski (1857-1932), descobridor l'any 1896 del signe que porta el seu nom, destacà per les seves observacions neuropatològiques i nombroses troballes dintre del camp de l'histopatologia muscular. August Köhler (1866–1948), descobrí el 1893 un mètode òptim d'il·luminació que fou aplicat en els aparells de microscòpia fabricats per Carl Zeiss. El mateix any, Isaac Blum (1833–1903) i el seu fill Ferdinand (1865–1959) iniciaren l'ús del formaldehid per fixar teixits. Als EUA, un dels primers patòlegs fou Samuel David Gross (1805–1884), autor del llibre Elements of Pathological Anatomy (1839).

Al segle XX, els treballs de Linus Pauling (1901-1994) i el seu equip sobre l'anèmia de cèl·lules falciformes van establir els fonaments de l'actual patologia molecular. El patòleg i químic austríac Karl Landsteiner (1868-1943) creà el sistema ABO, la primera classificació dels grups sanguinis (1901). Nikolai Anitschkov (1885–1964), fou un destacat histopatòleg cardíac i descobrí l'importantíssim paper del colesterol en la gènesi de l'arterioesclerosi (1913). L'any 1921, el professor de la Universitat Cornell James Ewing (1866-1943) va publicar el primer treball sobre el tipus de càncer d'os anomenat actualment sarcoma d'Ewing, diferenciant-lo dels limfomes. El seu llibre Neoplastic Diseases (1919) fou durant tres dècades un text de referència mundial dintre del camp de la patologia dels tumors i bona part de les seves investigacions es centraren especialment en el problema del diagnòstic precoç del càncer. George Gomori (1904-1957) és considerat el creador de l'histoquímica enzimàtica aplicada al camp anatomopatològic. El primer micròtom de fabricació industrial en sèrie fou dissenyat l'any 1923 per Jung i Thoma, a Heidelberg, un fet que va simplificar molt el tall i el posterior bon processament del teixit a observar. Georgios Papanicolau (1883-1962), un expert en la citopatologia del cèrvix uterí, publicà a la revista American Journal of Obstetrics and Gynecology (1941) el seu mètode per detectar cèl·lules canceroses o precanceroses a frotis vaginals (Pap test), fonamentat en una combinació de tincions. Paul Klemperer (1887-1964), vienès emigrat als EUA, introduí el concepte de "malalties del col·lagen" (1942). Cap a mitjans del segle, Albert Coons (1912–1978) va iniciar el desenvolupament de les tècniques immunohistoquímiques i de l'aplicació de l'immunofluorescència per estudiar teixits i cèl·lules. Si bé els primers microscopis electrònics es fabricaren a la dècada de 1930, la primera descripció d'una cèl·lula neoplàsica vista amb un microscopi electrònic de transmissió fou feta per Porter i Thompson l'any 1947. L'ús de la microscòpia electrònica virtual facilita els estudis ultraestructurals docents i diagnòstics.

Darrers avenços tècnics i metodològics

El descobriment de la PCR l'any 1983 per Kary Mullis ha permés aprofondir en el coneixement de les mutacions gèniques (com les dels gens KRAS i NRAS en el càncer de colon), facilitant el diagnòstic de moltes neoplàsies. En els últims temps l'Anatomia Patològica ha experimentat un desenvolupament extraordinari, gràcies als avanços al camp de la tecnologia (microscòpia confocal, microespectroscòpia Raman, o la microscòpia 3D amb coloració fenotípica), l'ús mèdic dels xips d'ADN, els sistemes informàtics de gestió de dades i emmagatzematge d'imatges, la nanobiologia, els microscopis de súper-resolució, etcètera. La microdissecció per captura amb làser permet l'anàlisi biomolecular de mostres molt petites, des d'estructures intracel·lulars a cèl·lules úniques. Els programes digitals d'adquisició i processament d'imatges han aconseguit superar les limitacions inherents a les mides de les clàssiques preparacions microscòpiques i crear composicions virtuals de gran qualitat que faciliten l'estudi de grans porcions de teixit, sense distorsionar el seu context. Des de fa uns anys, es desenvolupen noves tècniques no invasives d'endomicroscòpia i histoendoscòpia (biòpsies òptiques). L'aplicació de la tecnologia de detecció de característiques possibilita la captació de canvis histomorfomètrics subvisuals que ajuden a identificar moltes patologies, tumorals o no. L'ús de la microscòpia multifotònica permet examinar tumors en viu sense extreure teixits i facilita l'estudi de la seva organització espacial i la de les zones adjacents, aspectes difícils d'apreciar en el material dels talls histològics obtinguts per biòpsia; a més, fa possible una acurada investigació de la dinàmica de diferents processos cel·lulars sense emprar marcadors fluorescents. La microscòpia d'expansió, fruit dels treballs d'un grup d'investigadors del MIT Media Lab, minimitza les limitacions de resolució del clàssic microscopi òptic i incrementa unes cinc vegades la mida física de teixits o de cultius cel·lulars -sense alterar les seves característiques estructurals- per mitjà de la imbibició del material a observar per un polímer (similar als emprats per augmentar l'absorció en alguns tipus de bolquers o compreses) i la posterior expansió uniforme d'aquest afegint aigua a la mostra així preparada. Optimitzant el mètode, s'ha aconseguit estudiar mostres clíniques a nivell nanoscòpic.

Aquests procediments emergents, sovint emprats de forma combinada, tenen aplicacions diagnòstiques molt diverses, com ara la detecció millorada del càncer cervical, la valoració de lesions a la laringe, l'avaluació de nòduls pulmonars, o la diagnosi ràpida de l'esòfag de Barrett en material no fixat.

Anatomopatòlegs destacats

• Marie François Xavier Bichat. Fou el primer en definir i acotar el concepte de teixit.
• Guillaume Dupuytren. Anatomista, cirurgià militar i patòleg. Va descriure l'any 1831 la contractura aponeuròtica que porta el seu nom.
• Rudolf Virchow. Va establir amb claredat l'any 1855 el fet que les cèl·lules s'originen a partir d'altres cèl·lules preexistents (omnis cellula e cellula), punt fonamental de la biogènesi; i fou el primer anatomopatòleg a oferir una interpretació cel·lular de les malalties. Membre del Reichstag (parlament de l'imperi alemany) durant 13 anys, va ser un dels primers polítics que reflexionaren sobre el paper social de la medicina.
• Karl von Rokitansky. Creador d'un procediment autòpsic que encara s'utilitza. Va discutir els principis de la teoria hematohumoral de les malalties i descrigué malformacions del septe cardíac.
• Julius Cohnheim. Deixeble de Virchow. Va desenvolupar la tècnica de congelació de teixits per obtenir millors talls microtòmics i va aclarir el paper dels leucòcits en els mecanismes inflamatoris.
• Thomas Hodgkin. Patòleg que va descriure per primera vegada el limfoma que porta el seu nom.
• Paul Langerhans. Deixeble de Virchow i de Cohnheim. Descobrí les cèl·lules dendrítiques cutànies i estructures pancreàtiques de funcions endocrines.
• Friedrich von Recklinghausen (1833-1910). Potser l'ajudant més destacat de Virchow. El seu nom és molt conegut per la neurofibromatosi (NF1) que va descriure l'any 1882. Encunyà el terme "hemocromatosi" (1889) i va escriure molts treballs sobre patologia òssia, trombosi, embòlia o infarts miocàrdics.
• Julius Arnold (1835-1915). Alumne de Virchow. Director de l'Institut de Patologia de Heidelberg, investigador del metabolisme dels greixos i codescobridor de la malformació d'Arnold-Chiari. Va descriure la neuràlgia occipital que porta el seu nom.
• Marc Armand Ruffer (1859–1917). Expert en patologia experimental i considerat el primer paleopatòleg.
• William Osler (1849-1919). Patòleg, bibliòfil i escriptor anglo-canadenc, anomenat Sir per les seves grans contribucions en el camp de la Medicina (1911). Fou un dels quatre primers professors de la Universitat Johns Hopkins. Moltes malalties i diferents signes i símptomes porten el seu nom.
• Alexander Alexandrowitsch Maximow (1874-1928). Creador de la teoria de l'hematopoesi unitària (les cèl·lules de la sang deriven de cèl·lules mare comunes).
• Santiago Ramón y Cajal. Catedràtic d'Histologia, Histoquímia i Anatomia Patològica de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona (1887-1892). Premi Nobel (1906), pels seus treballs sobre el sistema nerviós.
• Johannes Fibiger. Patòleg danès (Silkeborg, 1867-Copenhaguen, 1928). Premi Nobel de Medicina (1926) pels seus descobriments sobre l'etiopatogènia del càncer.
• Max Askanazy. Patòleg germano-suís (1865–1940). Fundador de la Société internationale de pathologie géographique (1928). Descobrí les cèl·lules de Hürthle tiroidals l'any 1898 i el 1904 va aclarir el lligam entre els tumors de paratiroides i l'osteïtis fibrosa. Fou el primer en descriure un tumor gàstric neuroendocrí (1923).
• Maude Abbott (1869-1940). Patòloga canadenca, especialista en cardiopaties congènites.
• Ludwig Aschoff. Patòleg alemany (1866–1942), descobridor del sistema reticuloendotelial i del nòdul auriculoventricular. Va descriure l'any 1904 els nòduls de necrosi intramiocàrdica que porten el seu nom, patognomònics de la febre reumàtica aguda.
• John McCrae (1872-1918). Patòleg canadenc, professor a les Universitats de Vermont i McGill. L'any 1915, servint al front occidental durant la Primera Guerra Mundial, escrigué el poema In Flanders Fields.
• Ángel Ferrer i Cagigal (1886-1936). Catedràtic d'Histologia i Anatomia Patològica de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona (1923-1936). Creador d'una tinció (la "cagigalina") per lípids, emprant pebre vermell.
• Bernard Spilsbury (1877–1947). Patòleg forense anglès, molt famòs durant les primeres dècades del segle XX. Creador del murder bag, per l'estudi científic dels homicidis al lloc del crim. Fou assessor de l'Operació Carn Picada.
• Charles Scott Sherrington. Neuropatòleg anglès investigador de les sinapsis nervioses. Premi Nobel de Medicina (1932), ex aequo amb Edgar Douglas Adrian.
• Myrtelle Canavan (1879–1953). Formada a l'Escola Mèdica de Harvard. Va ser una de les primeres patòlogues i descobrí la malaltia de Canavan.
• Max Westenhofer (1871–1957). Deixeble de Virchow, va ser el principal impulsor de l'anatomia patològica xilena i fou professor de Salvador Allende. Persona de conviccions contradictòries, destacà per les seves investigacions relacionades amb la sífilis a Amèrica i per mantenir unes idees força extravagants sobre l'origen humà (hipòtesi del simi aquàtic).
• Robert Muir (1854-1959). Patòleg escocès que va treballar 37 anys a la Universitat de Glasgow, centrat especialment en l'estudi dels mecanismes immunitaris. El seu tractat Textbook of Pathology (1924), després de 14 reedicions ampliades és encara un text docent molt útil per l'ensenyament de la matèria.
• Gustave Roussy (1874–1948). Neuropatòleg, originari de Vevey. Treballà a la Universitat de París. Conegut pels seus descobriments sobre el tàlem i el sistema nerviós autònom. Va publicar un gran tractat: Traité de Neuroendocronologie (1946), que aclarí la funció d'enllaç de l'hipotàlem entre el sistema nerviós i el sistema endocrí.
• Julio García Sánchez-Lucas. Deixeble de Pío del Río Ortega. Catedràtic d'Histologia, Histoquímia i Anatomia Patològica de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona (1942-1969). Degà de dit centre.
• Claude L. Pierre Masson (1880-1959). Nascut a França, treballà al Canadà bona part de la seva vida. Especialista en patologia neuroendocrina i creador de la tinció tricròmica homònima.
• Maud Menten. Els seus treballs histoquímics van descobrir, conjuntament amb els de Leonor Michaelis, la constant cinètica de Michaelis-Menten (1913), bàsica per entendre les reaccions enzimàtiques de les cèl·lules.
• George Hoyt Whipple (1878-1976). Investigador de la talassèmia i descobridor de la lipodistròfia intestinal homònima (1907).
• Cuthbert Dukes (1890–1977). Patòleg anglès, creador d'un estadiatge classificatori dels càncers rectals i colorectals (1932) que -amb algunes modificacions posteriors- encara és vàlid.
• Franz Büchner (1895–1991). Patòleg alemany, deixeble d'Aschoff i director de l'Institut de Patologia de la Universitat de Friburg de Brisgòvia (1936-1963). Destacà per les seves crítiques públiques contra el programa Aktion T4 i pels seus estudis sobre el paper de l'hipòxia en relació a l'etiopatogènia de determinades malalties cardíaques i congènites.
• Lauren Ackerman (1905-1993). Considerat el fundador de la moderna patologia quirúrgica.
• Renato Dulbecco. Premi Nobel de Medicina (1975) pels seus treballs sobre les relaciones entre gens, virus i tumors.
• Stanley Robbins (1915–2003). Conegut en especial per la seva activitat docent i els seus llibres de text: Pathologic Basis of Disease i Basic Pathology.
• Paul Eston Lacy (1924–2005). Patòleg experimental, especialitzat en pàncrees i diabetologia. Va ser el primer en estudiar els illots de dit òrgan amb microscòpia electrònica. Fou el creador del mètode de trasplantament de cèl·lules beta dels illots de Langerhans per tractar la diabetis 1.
• Irena Grasberg Koprowska (1917-2012). Citopatòloga que treballà amb el Dr. Papanicolau. Junts, diagnosticaren per primera vegada un càncer de pulmó en un frotis d'esput (1966).
• Andrew Huvos. Destacat especialista en tumors de cap i coll i càncers d'òs.
• John G. Azzopardi (1929–2013). Patòleg maltès, molt conegut per les seves investigacions sobre el càncer de mama.
• Florabel García Mullick (1936–2015). Nascuda a Astúries, es doctorà a la Universitat de Puerto Rico. Persona molt oberta a les innovacions en Anatomia Patològica i amb una notable capacitat organitzativa, fou la primera directora civil d'una de les institucions amb més prestigi mundial en l'estandardització dels diagnòstics patològics dels tumors, el AFIP (Armed Forces Institute of Pathology) dels EUA, des de l'any 2007 fins la dissolució del centre el 2011.
• Juan Rosai (1940). Codescobridor de la malaltia de Rosai-Dorfman i especialista en patologia mediastínica.
• Elaine S. Jaffe (1943). Hematopatòloga i experta en EBV. Investigadora del Center for Cancer Research dels NIH (EUA).
• Mark Sobel (1948). Especialista en patologia molecular i autor de més de 150 treballs de recerca. Membre directiu de la American Society for Investigative Pathology.
• Maria J. Merino (1950). Cap de la secció de patologia quirúrgica i directora del laboratori histològic de l'Institut Nacional del Càncer dels NIH (Bethesda).
• Elías Campo Güerri. Especialista en neoplàsies hematològiques.
• Joan Bartual Moret.
• Robin Warren. Patòleg australià. Descobridor del bacteri Helicobacter pylori. Premi Nobel de Medicina (2005), juntament amb Barry Marshall.
• Martin J. Fettman. Membre del Consell Assesor de la NASA. Investigador a bord de la missió STS-58 del transbordador espacial Columbia.
• Ronald S. Weinstein (1960). Patòleg dels EUA, capdavanter en aplicar la robòtica, l'imatge digital i les xarxes d'Internet dintre del camp de la patologia. Encunyà, l'any 1986, el terme "telepatologia".

Bibliografia

• Ordi, Jaume (Coord.); Alós, Llúcia; Campo, Elias; Cardesa, Antonio; Fernàndez, Pedro L. (et al.). Anatomia patològica general. Ed. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2006. ISBN 8447531295 [Consulta: 17 octubre 2015]. 
• McGee, James O´D.; Isaacson, Peter G.; Wright, Nicholas A. Oxford Textbook of Pathology. 3 Vols. (en anglès). Oxford University Press, 1992. ISBN 9780192619761 [Consulta: 19 octubre 2015]. 

Enllaços externs

• Web de la Societat Catalana d'Anatomia Patològica (en català)
• Web de la Societat Espanyola d'Anatomia Patològica (en castellà)
• Web de la Societat Europea de Patologia (en anglès)
• Web de la Societat Americana de Patologia Clínica (en anglès)
• Web de l'Acadèmia Internacional de Patologia (en anglès)
• Web de l'AFIP (en anglès)
• Web de la Société Française de Pathologie (en francès)

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Anatomia patològica