Maria Antònia Oliver Cabrer

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Cross of Saint George (Catalan Government Award).svgMaria Antònia Oliver Cabrer
Maria Antònia Oliver 2007 (cropped).jpg
Maria Antònia Oliver al lliurament de la Creu de Sant Jordi el 2007
Dades biogràfiques
Naixement Desembre 1946
Manacor
Residència Barcelona
Nacionalitat Illes Balears Illes Balears
Ciutadania Espanya
Activitat professional
Ocupació Escriptora, traductora
Període en actiu 1970-avui
Gènere dramatúrgia i novel·la
Tema novel·la negra, crítica social...
Obra
Primeres obres Cròniques d'un mig estiu (1970)
Obres destacades Joana E. (1992)
Premis i reconeixements

IMDB: nm0646933
Modifica dades a Wikidata

Maria Antònia Oliver Cabrer (Manacor, Illes Balears, 4 de desembre del 1946) és una destacada escriptora mallorquina[1] en llengua catalana, resident a Barcelona des del 1969. És principalment coneguda per la seva producció novel·lística i de narrativa breu, però també ha conreat la traducció (al català i castellà), l'assaig literari, la literatura infantil, la dramatúrgia i el guionatge. El 2016, quan ja té 46 anys de publicacions i un nombre de premis que avalen la seva trajectòria, ha guanyat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Un dels escriptors capdavanters de la generació literària dels 70[2] (igual que el seu marit, Jaume Fuster, quòndam), s'inicià en la literatura amb novel·les centrades en la problemàtica de les transformacions de la societat a Mallorca, amb una base rondallística, fantàstica i onírica.[3][2]

La seva narrativa és variada i dóna un protagonisme especial a la dona. Té unes onze novel·les publicades. Una de les seves produccions més destacades és dins el camp de la novel·la negra, en què produeix la sèrie de la detectiva mallorquina fincada a Barcelona, la Lònia Guiu, i que toca temes de crítica social en un ambient trepidant. També en el camp de la crítica social, una de les seves obres més poderoses és Joana E. (1992), amb la qual guanyà el Premi Prudenci Bertrana[2][4] i que toca el tema dels canvis socials en la postguerra a través de la història de Joana, una dona mallorquina que l'autora va conèixer el 1979 i que retrata la societat mallorquina de l'època.

En el camp de la narrativa breu, forma part del col·lectiu Ofèlia Dracs i també té sis reculls de narrativa breu, un dels quals és el volum L'illa i la dona (2003), amb una selecció d'obres anteriors.

Maria-Antònia Oliver és originària de Manacor, i de molt jove es va sentir atreta per la literatura, primer com a lectora i tímida poeta, i aviat com a autora de narrativa. Aquesta passió per la literatura va tenir uns orígens ben definits: la rica rondallística mallorquina recollida pel pare Antoni M. Alcover, que Oliver va conèixer de molt petita a través de les versions que li explicava un besoncle. Així, les arrels d'algunes de les seves obres, com Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972), i sobretot El vaixell d'Iràs i no Tornaràs (1976) tindran el substrat de les rondalles mallorquines de les quals, molt ràpid, es convertiria en una apassionada lectora.

Llavors encara no tenia clar que volia ser escriptora, ja que també volia ser artista de cinema i hostessa de bord, i no va ser fins als 17-18 anys que va anar canviant, posant-se a estudiar el batxillerat, trobant nous amics, es va interessar per la política, va començar a fumar i es va convertir en una noia rebel. I va descobrir la seva veritable vocació, que la va portar a fer les seves primeres provatures literàries, primer en castellà. Però després de seguir un curs de català amb Aina Moll Marquès (fora de les hores lectives), ja sempre escriuria en català, excepte alguns articles en castellà quan encara no hi havia diaris en català.[5]

Per això no va ser estrany que, amb només 23 anys, irrompés en la narrativa catalana del moment, amb una obra que l'escriptor Lorenzo Vilallonga (1898-1980), en la presentació pública que faria a l'abril de 1971, la qualificà de petita obra mestra. Es tractava de la novel·la Cròniques d'un mig estiu, publicada a Barcelona el 1970, una ciutat on es traslladarà a viure aquests mateixos anys, ja que, ínterim, a la Mallorca natal, Oliver va conèixer l'escriptor Jaume Fuster (1945-1998) amb qui es casaria i amb qui, fins a la prematura mort, va compartir vida i literatura.[6]

Una vegada a Barcelona, Oliver va participar dels moviments literaris més avantguardistes i, amb els escriptors de l'època i de la mateixa edat (o menys) conformarien la "Generació literària dels setanta", nom que té el seu origen en el llibre del mateix títol de Guillem-Jordi Graells (1950) i Oriol Pi de Cabanyes (1950), el contingut del qual és una recopilació d'entrevistes a un conjunt d'escriptors amb voluntat renovadora i rupturista.[7]

Encara que mai deixaria d'estar en contacte amb la Mallorca natal, serà a Barcelona on Oliver publicarà la major part de la seva obra, i on desenvoluparà gran part de les seves col·laboracions literàries. Ella mateixa diu que "per a mi escriure és viure, viure és escriure", i serà doncs escrivint en els gèneres i camps més diversos que Maria-Antonia Oliver intentarà fondre les necessitats de subsistència amb aquelles tasques que més s'ajusten a la seva vocació: durant anys col·laborarà en la premsa escrita, serà responsable de l'àmbit de Producció Literària del Congrés de Cultura Catalana (celebrat a Barcelona, el 1977), es dedicarà a la traducció literària (recordem, en aquest sentit, la seva versió de Moby Dick, que va obtenir el 1985 el Premi a la Traducció al català de la Generalitat de Catalunya), farà guions per a la televisió, i també treballarà per al Circuit Català de la TVE, als programes "Signes", i "Zinc cèntims de cultura", presentant als autors catalans més importants del moment, entre ells Josep M. Llompart, Francesc de B. Moll, Mercè Rodoreda, Llorenç Vilallonga, Maria-Aurèlia Capmany, Joan Perucho, Joan Fuster, etc.[8]

Maria Antònia Oliver el 2016

A més de la seva obra narrativa, que conforma el gruix de la seva producció, Maria-Antònia Oliver ha conreat el teatre, amb obres com Negroni de ginebra, i l'adaptació teatral de l'obra de Salvador Galmés, La dida. En el camp audiovisual, ha treballat en guions cinematogràfics, per a la televisió i la ràdio, dels quals poden destacar-se, entre altres: "Vegetal", "Muller qui cerca espill", "Que patines, Laura?". Ha format part, així mateix, del Col·lectiu Ofèlia Dracs.

La narrativa de Maria-Antònia Oliver té una àmplia gamma de recursos: en algunes de les seves obres el nus central ho conformen les relacions de diverses generacions o de sagues familiars (Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà, Amor de cans...); i en uns altres, l'autora ens remetrà a mons onírics i mitològics (aquest seria el cas d'algunes narracions de Tríptics o de la novel·la Crineres de foc, encara que en aquesta última també veiem reflectida aquesta necessitat d'explicar-se el món a través dels antecessors).

També trobem la seva incursió en el gènere detectivesc, seguint la tradició dels autors de les novel·les policíaques, amb la creació, d'un personatge que, a diferència de la majoria de detectius que ens ha llegat la literatura, serà una detectiu. I almenys pel que fa a la literatura catalana, serà la primera autora que incorporarà aquest personatge femení en el gènere: la Lònia Guiu. Ha estat l'heroïna de les novel·les Estudi en lila, Antípodes, i El sol que fa l'ànec, obres que han estat traduïdes a diverses llengües.

Després de publicar Joana E. (premi Prudenci Bertrana 1991), la Institució de les Lletres Catalans, de la Generalitat de Catalunya, la va proposar ser "Escriptora del mes", la qual cosa li va donar l'oportunitat de recórrer, durant trenta dies, els Països Catalans, i de contactar directament amb part del seu públic. En 1995 va publicar Amor de cans (premi Llorenç Vilallonga de la Ciutat de Palma) i va començar una nova novel·la, que no acabaria fins més tard.

Al juliol de 1997, li van haver de trasplantar el cor. Aquesta operació li va suposar un llarg període de silenci, silenci que es va perllongar perquè, el 31 de gener de 1998, va morir el seu company Jaume Fuster, la qual cosa la va incapacitar per tornar a escriure. Les paraules no li eren amigues, com deia ella mateixa en una entrevista amb motiu de l'aparició de Tallats de lluna, a l'octubre del 2000, el títol de la novel·la que havia començat cinc anys enrere. Al final d'aquesta novel·la hi ha una llarga nota d'agraïment als amics i amigues que l'han ajudat a viure i a tornar a escriure.[9]

Ha col·laborat en publicacions com ara El Correo Catalán, Serra d'Or, Canigó, Amb Potes Rosses, Diari de Barcelona i l'Avui. En col·laboració amb el fotògraf Toni Catany publicà el llibre-reportatge Les illes (1975). Com a traductora de l'anglès, francès i italià, ha traduït al català obres de Virginia Woolf, Robert Louis Stevenson, Mark Twain i Herman Melville (la seva versió de Moby Dick mereixé el Premi Literatura Catalana de la Generalitat el 1985), entre d'altres, i també ha traduït obres al castellà. Les seves obres, al seu torn, han estat traduïdes a l'alemany, anglès, castellà, francès, italià, neerlandès i portuguès.[10]

Obra[modifica | modifica el codi]

Novel·les[modifica | modifica el codi]

  • Cròniques d'un mig estiu. Barcelona: Club Editor, 1970.
  • Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà. Barcelona: Edicions 62, 1972.
  • El vaixell d'Iràs i no Tornaràs. Barcelona: Laia, 1976; Barcelona: La Magrana, 1990.
  • Punt d'arròs. Barcelona: Galba Edicions, 1979; Barcelona: Kapel, 1985; Barcelona: Edicions 62, 1996.
  • Crineres de foc. Barcelona: Laia, 1985; Barcelona: Edicions 62, 2002. (finalista del Premi Sant Jordi 1984).
  • Estudi en lila. Barcelona: La Magrana, 1985. Sèrie detectivesca de la Lònia Guiu.
  • Antípodes. Barcelona: La Magrana, 1988. Sèrie detectivesca de la Lònia Guiu.
  • Joana E. Barcelona: Edicions 62, 1992; Barcelona: Col·lecció Quinze Grans Èxits AIE, 1993. (Premi Prudenci Bertrana 1991).
  • El sol que fa l'ànec. Barcelona: La Magrana, 1994. Sèrie detectivesca de la Lònia Guiu.
  • Amor de cans. Barcelona: Edicions 62, 1995. (Premi Ciutat de Palma-Llorenç Villalonga de novel·la 1994).
  • Tallats de lluna. Barcelona: Edicions 62, 2000.

Narrativa breu[modifica | modifica el codi]

  • Coordenades espai-temps per guardar-hi les ensaïmades. Barcelona: Pòrtic, 1975; Barcelona: Edicions 62, 1995.
  • Figues d'un altre paner. Palma: Ed. Moll, 1979.
  • El Pacaticú. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1988.
  • Tríptics. Barcelona: Edicions 62, 1989.
  • L'illa i la dona. Trenta-cinc anys de contes. Barcelona: Edicions 62, 2003 (selecció d'algunes obres anteriors).
  • Colors de mar. Barcelona: Proa, 2007.

Amb el col·lectiu Ofèlia Dracs, narracions dins dels següents reculls de contes:

  • Lovecraft, Lovecraft. Barcelona: Edicions 62, 1981. Gènere terror.
  • Negra i consentida. Barcelona: Laia, 1983. Gènere detectivesca.
  • Essa Efa. recull de contes intergalàctics. Barcelona: Laia, 1985; Barcelona: Edicions 62, 1996. Gènere ciència-ficció.
  • Boccato di cardinali. València: Tres i Quatre, 1985. Temàtica gastronòmica.
  • Misteri de reina. València: Tres i Quatre, 1994.
  • Dones soles: 14 contes. Barcelona: Planeta, 1995 (antologia).

Narrativa infantil i juvenil[modifica | modifica el codi]

  • Margalida perla fina. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1985.

Teatre[modifica | modifica el codi]

  • Negroni de ginebra. Estrena. Zitzània Teatre, Terrassa, 1991.
  • Negroni de ginebra. Barcelona: Edicions 62, 1993.
  • La dida. Palma: Editorial Moll, 1996 (adaptació teatral de l'obra de Salvador Galmés).

Guions de ficció difosos[modifica | modifica el codi]

  • Muller qui cerca espill. Circuit català de Televisió Espanyola, emès el 1980 a l'espai "Lletres Catalanes".
  • Vegetal. Circuit català de Televisió Espanyola, emès en quatre capítols l'any 1980 a l'espai "Novel·la".
  • Vegetal i Muller qui cerca espill. Barcelona: Hogar del Libro, 1982.
  • Que patines, Laura? Televisió de Catalunya: 1987.
  • Estudi en lila. Catalunya Ràdio: 1988-89.
  • La vident. Televisió de Catalunya: 1990.
  • Sagitari. TVC: 1999.
  • Capità Escalaborns (amb Carles Benpar). Cinema: Swann Europea i TV3, 1990 (llargmetratge).

Traduccions[modifica | modifica el codi]

Al castellà
  • Mario Baratto: Teatro y luchas sociales [amb Jaume Fuster]. Barcelona: Península, 1971.
  • Charles Darwin: Teoría de la evolución [amb Jaume Fuster]. Barcelona: Península, 1971.
  • Natàlia Ginzburg: Nunca me preguntes [amb Jaume Fuster]. Barcelona: Dopesa, 1974.
  • Lenin: Escritos sobre la literatura [amb Jaume Fuster]. Barcelona: Península, 1975.
  • Vladímir Maiakovski: Poesía y revolución [amb Jaume Fuster]. Barcelona: Península, 1971.
  • Jean-Jacques Marie: El trotskismo [amb Jaume Fuster]. Barcelona: Península, 1972.
Al català

Llibres-reportatge[modifica | modifica el codi]

  • Les Illes. Fotografia de Toni Catany. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1975.

Premis i reconeixements[modifica | modifica el codi]

Vista de la Creu de Sant Jordi atorgada a l'autora el 2007 per la seva trajectòria com a escriptora

Literatura secundària[modifica | modifica el codi]

  • Dari Escandell: Na Lònia Guiu de Maria-Antònia Oliver: la profanació d’un espai literari en català vedat a la dona, Universitat d'Alacant, 2008.
  • Carles Cortés i Dari Escandell: Retrats. Maria Antònia Oliver. Barcelona: AELC, 2006.
  • Isabel-Clara Simó: Maria-Antònia Oliver, una dona intel·ligent, Canigó (15/03/1980), p. 9-13.
  • Oriol Pi de Cabanyes i Guillem-Jordi Graells: La generació literària dels 70. 25 escriptors nascuts entre 1939 i 1949, (1971), Barcelona: reed. Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, 2004.
  • Adolf Piquer i Àlex Martín: Catalana i criminal. La novel·la detectivesca del segle XX. Palma: Documenta Balear, 2006.
  • "Maria-Antònia Oliver", a Margalida Pons i Catalina Sureda (ed.), (Des)aïllats: narrativa contemporània i insularitat a les Illes Balears. Barcelona: PAM, 2004.
  • Joaquim Vilà i Folch: 'Negroni de Ginebra' de Maria-Antònia Oliver, a Serra d'Or. Barcelona, Any XXXIII, Núm. 384 (desembre 1991), p. 103.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Maria Antònia Oliver i Cabrer». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. 2,0 2,1 2,2 «sobre Maria Antònia Oliver» a LletrA, Universitat Oberta de Catalunya, [consultat el 31 d'agost 2010]
  3. Montserrat Bayà,, «Maria Antònia Oliver Pòrtic» i «Maria Antònia Oliver. Biografia» Fitxa biogràfica a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. [Consultat el 31 d'agost 2010]
  4. Fitxa de Maria Antònia Oliver a JoanDucros. Consultat el 31 d'agost 2010.
  5. Escriptors.cat. «Biografia. Maria-Antònia Oliver» (en catalán), 2013. [Consulta: 15 juny].
  6. Escriptors.cat. «Biografia. Maria-Antònia Oliver» (en catalán), 2013. [Consulta: 15 juny].
  7. Escriptors.cat. «Biografia. Maria-Antònia Oliver» (en catalán), 2013. [Consulta: 15 juny].
  8. Escriptors.cat. «Biografia. Maria-Antònia Oliver» (en catalán), 2013. [Consulta: 15 juny].
  9. Escriptors.cat. «Biografia. Maria-Antònia Oliver» (en catalán), 2013. [Consulta: 15 juny].
  10. «Maria Antònia Oliver. Obra», a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. [consultat el 31 d'agost 2010].
  11. «Es redueixen a un terç les Creus de Sant Jordi del 2007» Directe.cat, 13 de juny de 2007
  12. Nopca, Jordi. «Maria Antònia Oliver, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2016». Diari Ara, 10-02-2016. [Consulta: 10 febrer 2016].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]