Ocells: diferència entre les revisions

Modifica els enllaços
Els 1.000 fonamentals de la Viquipèdia
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Exploració interactiva de l'historial
← Edició anteriorEdició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
Línia 251: Línia 251:


També es donen altres sistemes d'aparellament, incloent-hi la [[poligínia]], la [[poliàndria]], la [[poligàmia]], la [[poliginàndria]] i la [[promiscuïtat]].<ref name = "Gill"/> Els sistemes d'aparellament polígams apareixen quan les femelles són capaces de cuidar les cries sense l'ajut dels mascles.<ref name = "Gill"/> Algunes espècies poden canviar de sistema segons les circumstàncies.
També es donen altres sistemes d'aparellament, incloent-hi la [[poligínia]], la [[poliàndria]], la [[poligàmia]], la [[poliginàndria]] i la [[promiscuïtat]].<ref name = "Gill"/> Els sistemes d'aparellament polígams apareixen quan les femelles són capaces de cuidar les cries sense l'ajut dels mascles.<ref name = "Gill"/> Algunes espècies poden canviar de sistema segons les circumstàncies.

L'aparellament sol implicar algun tipus d'[[exhibició (biologia)|exhibició]] de festeig, normalment per part del mascle.<ref>{{Cite book|last=Short|first=Lester L.|year=1993|title=Birds of the World and their Behavior|publisher=Henry Holt and Co|location=Nova York|isbn=0-8050-1952-9}}</ref> La majoria d'exhibicions són més aviat senzilles i inclouen alguna mena de [[cant dels ocells|cant]]. Alguns, emperò, són bastant elaborats. Segons l'espècie, els ocells poden picar les ales o la cua, dansar, volar o fer ''[[lekking]]''. Habitualment són les femelles que escullen la seva parella,<ref>{{Cite book|last=Burton|first=R|year=1985|title=Bird Behavior|publisher=Alfred A. Knopf, Inc|isbn=0-394-53857-5}}</ref> però en els [[escuraflascons]], que són poliandris, funciona a l'inrevés: els mascles poc cridaners trien les femelles amb colors llampants.<ref>{{Cite journal|last=Schamel|first=D|year=2004|title=Mate guarding, copulation strategies and paternity in the sex-role reversed, socially polyandrous red-necked phalarope ''Phalaropus lobatus''|journal=Behaviour Ecology and Sociobiology|volume=57|issue=2|pages=110–18|url=http://www.springerlink.com/index/8BE48GKGYF2Q40LT.pdf|doi=10.1007/s00265-004-0825-2|format=PDF|last2=Tracy|first2=Diane M.|last3=Lank|first3=David B.|last4=Westneat|first4=David F.}}</ref> Les ofrenes d'aliments, el becatge i l'al·loempolainament són pràctiques habituals entre les parelles, generalment després que els ocells s'hagin aparellat i hagin copulat.<ref name = "Attenborough"/>


== Referències ==
== Referències ==

Revisió del 21:49, 28 oct 2010

Per a altres significats, vegeu «Au (desambiguació)».
Infotaula d'ésser viuOcells
Aves Modifica el valor a Wikidata

pardal Modifica el valor a Wikidata
Enregistrament
Modifica el valor a Wikidata
Dades
Font deou, ploma, carn i bird faeces (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
SubregneBilateria
FílumChordata
SubfílumVertebrata
SuperclasseTetrapoda
ClasseAves Modifica el valor a Wikidata
Linnaeus, 1758

Els ocells o aucells,[1] moixons[2] o pardals[3](Aves) (o encara literàriament aus), són una classe d'animals vertebrats bípedes, endoterms (de sang calenta) que ponen ous. N'existeixen unes 10.000 espècies vivents, cosa que els converteix en els vertebrats tetràpodes més diversos. Viuen en ecosistemes d'arreu del món de l'Àrtic a l'Antàrtic. La mida dels ocells varia des dels 5 cm del colibrí de Helen fins als 2,7 metres de l'estruç. El registre fòssil indica que els ocells evolucionaren a partir de dinosaures teròpodes durant el període Juràssic, entre fa 150 i 200 milions d'anys, i l'ocell més antic conegut és l'arqueòpterix, del Juràssic superior (155-100 Ma). La majoria de paleontòlegs consideren els ocells com a l'únic clade de dinosaures que sobrevisqué l'extinció del Cretaci-Terciari fa aproximadament 65,5 milions d'anys.

Els ocells moderns es caracteritzen per pondre ous i per tenir plomes, un bec mancat de dents, un ritme metabòlic elevat, un cor amb quatre cambres, i un esquelet. Tots els ocells tenen potes anteriors modificades en forma d'ales i la majoria poden volar, amb algunes excepcions que inclouen els estrutioniformes, els pingüins i algunes espècies endèmiques d'illes. Els ocells també tenen aparells digestiu i respiratori únics que estan altament adaptats pel vol. Alguns ocells, especialment els còrvids i els lloros, es troben entre les espècies animals més intel·ligents; algunes espècies aviàries han estat observades fabricant i utilitzant eines, i moltes espècies presenten una transmissió cultural del coneixement a través de les generacions.

Moltes espècies emprenen llargues migracions anuals, i moltes fan moviments irregulars més curts. Els ocells són socials; es comuniquen utilitzant senyals visuals i a través de crides i cants, i participen en comportaments socials com ara cria i caça corporatives, gregarisme i assetjament dels predadors. La immensa majoria d'espècies d'ocells són monògames, normalment per una temporada d'aparellament, a vegades durant anys, però rarament per tota la vida. Altres espècies tenen sistemes de cria poliginis ("moltes femelles") o, rarament, poliandris ("molts mascles"). Els ous solen ser postos en un niu i incubats pels pares. La majoria d'ocells tenen un llarg període de cura per part dels pares després de l'eclosió dels pollets.

Moltes espècies tenen una importància econòmica, principalment com a fonts d'aliment adquirides per caça o cria. Algunes espècies, particularment els ocells cantors i els lloros, són populars com a animals de companyia. Altres usos inclouen la collita de guano (fems) per a utilitzar-lo com a fertilitzant. Els ocells apareixen en molts aspectes de la cultura humana, des de la religió fins a la música popular. Unes 120-130 espècies s'han extint com a resultat de les activitats humanes des del segle XVII, i molts centenars abans d'això. Actualment, unes 1.200 espècies d'ocells estan amenaçades d'extinció per les activitats humanes, tot i que s'estan fent esforços per a protegir-les.

Evolució i taxonomia

Article principal: Evolució dels ocells
L'arqueòpterix, l'ocell més antic conegut.

La primera classificació biològica dels ocells fou desenvolupada per Francis Willughby i John Ray a la seva obra del 1676 Ornithologiae.[4] Carl von Linné modificà aquesta obra el 1758 per a dissenyar la classificació utilitzada actualment.[5] Els ocells són classificats com a la classe biològica Aves en la taxonomia linneana. La taxonomia filogenètica situa Aves dins el clade de dinosaures Theropoda.[6] Aves i un grup germà, el clade dels crocodilis, són els únics membres vivents del clade reptilià dels arcosaures. Filogenèticament, Aves és definit habitualment com a tots els descendents de l'avantpassat comú més recent dels ocells moderns i Archaeopteryx lithographica.[7]

L'arqueòpterix, de l'estatge Titonià del Juràssic superior (fa uns 150-145 milions d'anys), és l'ocell més antic conegut, segons aquesta definició. Altres, incloent-hi Jacques Gauthier i defensors del sistema de Phylocode han definit Aves de manera que només inclogui els grups moderns d'ocells, excloent-ne la majoria de grups coneguts únicament a partir de fòssils, i assignant-los, en canvi, al clade Avialae,[8] en part per a evitar la incertesa sobre la classificació de l'arqueòpterix en relació amb animals tradicionalment considerats dinosaures teròpodes.

Tots els ocells moderns es troben dins la subclasse Neornithes, que té dues subdivisions: els paleògnats, que inclouen principalment ocells no voladors com els estruços, i els molt diversos neògnats, que inclouen la resta d'ocells.[6] Sovint s'assigna a aquestes dues subdivisions el rang de superordre,[9] tot i que Livezey i Zusi els assignen el rang de cohort.[6] Segons el punt de vista taxonòmic, el nombre d'espècies vivents d'ocells varia entre 9.800[10] i 10.050.[11]

Els dinosaures i l'origen dels ocells

Article principal: Origen dels ocells
Confuciusornis, un ocell del Cretaci de la Xina.

Les proves fòssils i intenses anàlisis biològiques han demostrat més enllà de qualsevol dubte raonable que els ocells són dinosaures teròpodes.[12] Més específicament, són membres dels maniraptors, un grup de teròpodes que també inclou els dromeosàurids i els oviraptòrids, entre altres.[13] A mesura que els científics descobreixen més teròpodes no aviaris estretament relacionats amb els ocells, la distinció prèviament clara entre ocells i no-ocells ha esdevingut borrosa. Descobriments recents a la província de Liaoning del nord-est de la Xina, que demostren que molts dinosaures teròpodes petits tenien plomes, contribueixen a aquesta ambigüitat.[14]

El consens en la paleontologia contemporània és que els ocells, Aves, són els parents més propers dels dinonicosaures, que inclouen els dromeosàurids i els troodòntids. En conjunt, formen un grup anomenat Paraves. El dromeosàurid basal Microraptor té característiques que li podrien haver permès planar o volar. Els dinonicosaures més basals són molt petits. Aquestes proves suggereix la possibilitat que l'avantpassat de tots els paraves podria haver estat arborícola, i/o podria haver estat capaç de planar.[15][16]

L'arqueòpterix, del Juràssic superior, és cèlebre com a un dels primers fòssils de transició en ser descoberts, i donà força a la teoria de l'evolució a finals del segle XIX. L'arqueòpterix té trets clarament reptilians: dents, dits amb urpes, i una llarga cua semblant a la de les sargantanes, però té unes ales ben conservades amb plomes de vol idèntiques a les dels ocells moderns. No se'l considera un avantpassat directe dels ocells moderns, però és el membre més antic i primitiu d'Aves o Avialae, i probablement està estretament relacionat amb l'avantpassat autèntic. Fins i tot s'ha suggerit que l'arqueòpterix era un dinosaure que no estava pas més emparentat amb els ocells que amb la resta de dinosaures,[17] i que Avimimus és un avantpassat més versemblant de tots els ocells que l'arqueòpterix.[18]

Teories alternatives i controvèrsies

Hi ha hagut moltes controvèrsies en l'estudi de l'origen dels ocells. Els primers desacords incloïen si els ocells havien evolucionat dels dinosaures o d'arcosaures més primitius. Dins del bàndol pro-dinosaures, hi havia desacords sobre si els avantpassats més probables eren els ornitisquis o els teròpodes.[19] Tot i que els dinosaures ornitisquis (amb malucs d'ocell) comparteixen l'estructura pelviana dels ocells moderns, es creu que els ocells s'originaren a partir dels dinosaures saurisquis (amb malucs de llangardaix), i per tant desenvoluparen la seva estructura pelviana independentment.[20] En realitat, una estructura pelviana avimorfa evolucionà una tercera vegada en el si d'un peculiar grup de teròpodes coneguts com a terizinosàurids. Alguns científics suggereixen que els ocells no són dinosaures, sinó que evolucionaren d'arcosaures primerencs com ara Longisquama.[21][22]

Evolució primerenca dels ocells

 
Aves 

Archaeopteryx


 Pygostylia 

Confuciusornithidae


 Ornithothoraces 

Enantiornithes


 Ornithurae 

Hesperornithiformes



Neornithes






Filogènia dels ocells basals, simplificada a partir de Chiappe, 2007[23]


Els ocells es diversificaren en una gran varietat de formes durant el període Cretaci.[23] Molts grups conservaren característiques primitives, com ara ales amb urpes i dents, tot i que aquestes últimes desaparegueren de manera independent en diversos grups d'ocells, incloent-hi els ocells moderns. Mentre que les primeres formes, com ara l'arqueòpterix o Jeholornis, conservaren la llarga cua òssia dels seus avantpassats,[23] la cua dels ocells més avançats s'escurçà amb l'aparició de l'os pigostil dins del clade Pygostilia.

El primer llinatge gran i divers d'ocells de cua curta en evolucionar foren els enantiornites, o "ocells inversos", anomenats així perquè la configuració dels seus ossos de l'espatlla era la inversa de la dels ocells actuals. Els enantiornites ocupaven una gran varietat de nínxols ecològics, des de limícoles que vivien a la sorra i ocells piscívors fins a formes arborícoles o granívores.[23] Alguns llinatges més avançats també s'especialitzaren en menjar peixos, com ara la subclasse físicament semblant a les gavines dels ictiornites ("ocells del peix").[24] Un ordre d'ocells marins del Mesozoic, els hesperornitiformes, s'adaptaren tant a caçar peixos en ambients marins que perderen la capacitat de volar i esdevingueren principalment aquàtics. Malgrat les seves extremes especialitzacions, els hesperornithormes representen alguns dels parents més propers dels ocells moderns.[23]

Radiació dels ocells moderns

Articles principals: Taxonomia de Sibley-Ahlquist i Classificació dels dinosaures

Gràcies al descobriment de Vegavis, actualment se sap que la subclasse dels neornis (que conté tots els ocells moderns) ja havia evolucionat en alguns llinatges bàsics a la fi del Cretaci[25] i està dividida en dos superordres, els paleògnats i els neògnats. Els paleògnats inclouen els tinamús de Sud-amèrica i Mesoamèrica, així com els estrutioniformes. La divergència basal de la resta de neògnats fou la dels gal·loanseris, el superordre que conté els anseriformes (ànecs, oques, cignes i txajans) i els gal·liformes (faisans, tetraonins i similars, juntament amb els megapòdids i els guans i similars). Les dates de les divergències són molt debatudes pels científics. Hi ha consens que els neornis evolucionaren el Cretaci, i que la separació entre els gal·loanseris i la resta de neògnats es produí abans de l'extinció K-T, però hi ha opinions diferents sobre si la radiació dels altres neògnats es produí abans o després de l'extinció de la resta de dinosaures.[26] Aquest desacord està causat en part per una divergència en les proves; la datació molecular suggereix una radiació al Cretaci, mentre que les proves fòssils recolzen una radiació al Terciari.[26][27]

La classificació dels ocells és un tema polèmic. La Phylogeny and Classification of Birds (1990) de Sibley i Ahlquist és una obra de referència en la classificació dels ocells,[28] tot i que sovint és debatuda i és revisada contínuament. La majoria de proves semblen suggerir que l'assignació d'ordres és correcta,[29] però els científics no es posen d'acord sobre les relacions entre els ordres mateixos; s'han utilitzat proves de l'anatomia dels ocells moderns, de fòssils i d'ADN, però no ha emergit cap consens clar. Més recentment, noves proves fòssils i moleculars estan oferint una visió cada vegada més clara de l'evolució dels ordres moderns d'ocells.

Classificació dels ordres moderns

 
Neornithes  
Paleognathae 

Struthioniformes



Tinamiformes



 Neognathae 
 

Altres ocells


Galloanserae 

Anseriformes



Galliformes





Divergències basals dels ocells moderns.
Basat en la taxonomia de Sibley-Ahlquist

La següent és una llista dels ordres taxonòmics de la subclasse dels neornis, o ocells moderns. Aquesta llista utilitza la classificació tradicional (l'anomenat "ordre de Clements"), revisada per la classificació de Sibley-Monroe. La llista d'ocells fa un resum més detallat dels ordres, incloent-hi les famílies.

Subclasse Neornithes
Paleognathae:

Neognathae:

La classificació radicalment diferent de Sibley-Monroe (taxonomia de Sibley-Ahlquist), basada en dades moleculars, ha estat àmpliament adoptada en alguns aspectes, car les proves recents moleculars, fòssils i anatòmiques recolzen els gal·loanseris, per exemple.[26]

Distribució

La distribució geogràfica del pardal ha crescut dramàticament gràcies a les activitats humanes.[30]

Els ocells viuen i crien a la majoria d'hàbitats terrestres i als set continents, arribant al seu extrem meridional a les colònies de cria del petrell de les neus, fins a 440 km terra endins de l'Antàrtida.[31] La diversitat més elevada d'ocells es dóna a les regions tropicals. Antigament es creia que aquesta gran diversitat era el resultat d'una taxa d'especiació més elevada als tròpics, però estudis recents han trobat taxes d'especiació més elevades a les latituds altes, que són compensades per taxes d'extinció més elevades que les dels tròpics.[32] Diverses famílies d'ocells s'han adaptat a la vida tant a sobre dels oceans com a dins seu, i algunes espècies d'au marina només vénen a terra per criar,[33] i s'ha observat pingüins capbussant-se fins a profunditats de 300 metres.[34]

Moltes espècies d'ocells han establert poblacions de cria en àrees en què han estat introduïdes pels humans. Algunes d'aquestes introduccions s'han fet expressament: el faisà comú, per exemple, ha estat introduït arreu del món com a ocell de caça.[35] D'altres han estat accidentals, com ara l'assentament de cotorretes de pit gris salvatges a diverses ciutats nord-americanes després que s'escapessin de la captivitat.[36] Algunes espècis, incloent-hi l'esplugabous,[37] el caracarà de cap groc[38] i la cacatua galah,[39] s'han estès naturalment molt més enllà de la seva distribució original, a mesura que les pràctiques agrícoles els creaven nous hàbitats apropiats.

Anatomia i fisiologia

Articles principals: Anatomia dels ocells i Vista dels ocells
Anatomia externa d'un ocell: 1 Bec, 2 Cap, 3 Iris, 4 Pupil·la, 5 Mantell, 6 Plomes de cobertura petites, 7 Escapulars, 8 Plomes de cobertura mitjanes, 9 Terciàries, 10 Gropa, 11 Primàries, 12 Baix-ventre, 13 Cuixa, 14 Articulació tibiotarsal, 15 Tars, 16 Peus, 17 Tíbia, 18 Ventre, 19 Flancs, 20 Pit, 21 Gorja, 22 Cresta
Vísceres d'un colom.

En comparació amb els altres vertebrats, els ocells tenen un pla corporal que presenta moltes adaptacions inusuals, majoritàriament per facilitar-los el vol.

L'esquelet es compon d'ossos molt lleugers. Tenen unes grans cavitats plenes d'aire (anomenades cavitats pneumàtiques) que es connecten amb el sistema respiratori.[40] Els ossos del crani estan fusionats i no presenten sutures cranials.[41] Les òrbites són grans i estan separades per un septe ossi. La columna vertebral té regions cervical, toràcica, lumbar i caudal, sent el nombre de vèrtebres cervicals (del col) molt variables i el seu moviment especialment flexible, però el moviment està reduït a les vèrtebres toràciques anteriors i absent a les vèrtebres posteriors.[42] Les últimes estan fusionades amb la pelvis per formar el sinsacre.[41] Les costelles estan aplanades i l'estèrnum està configurat perquè s'hi ancorin els músculs del vol, excepte en els ordres d'ocells no voladors. Les potes anteriors estan modificades en ales.[43]

Com els rèptils, els ocells són principalment uricotèlics, és a dir, els seus ronyons extreuen residus nitrogenosos del flux sanguini i l'excreten en forma d'àcid úric, en lloc d'urea o amoníac, a l'intestí a través dels urèters. Els ocells no tenen bufeta urinària ni una obertura uretral exterior, de manera que l'àcid úric és excretat juntament amb els fems en forma de residu semisòlid.[44][45] Tanmateix, ocells com ara els colibrís poden ser facultativament amonotèlics, excretant gran part dels residus nitrogenosos en forma d'amoníac.[46] També excreten creatina, en lloc de creatinina, que és el que excreten els mamífers.[41] Aquest material, igual que el que treuen els intestins, emergeix de la cloaca de l'ocell.[47][48] La cloaca és una obertura amb múltiples funcions: s'hi expulsen residus, els ocells s'aparellen unint les cloaques i les femelles la fan servir per pondre els ous. A més, moltes espècies d'ocells regurgiten egagròpiles.[49] L'aparell digestiu dels ocells és únic, amb un pap per l'emmagatzemament i un pedrer que conté pedres que l'ocell s'ha empassat, i que molen l'aliment per compensar la manca de dents.[50] La majoria d'ocells estan altament adaptats per una digestió ràpida per ajudar-los en el vol.[51] Alguns ocells migratoris s'han adaptat per utilitzar proteïna de moltes parts del seu cos, incloent-hi proteïna dels intestins, com a energia addicional durant la migració.[52]

Els ocells tenen un dels aparells respiratoris més complexos de tots els grups d'animals.[41] Durant la inhalació, un 75% de l'aire fresc passa de llarg dels pulmons i flueix directament dins un sac aeri que s'estén des dels pulmons i es connecta amb espais aeris dins els ossos i els omple d'aire. L'altre 25% de l'aire va directament als pulmons. Quan l'ocell exhala, l'aire utilitzat surt dels pulmons i l'aire fresc emmagatzemat dins el sac aeri posterior és simultàniament forçat cap als pulmons. Així doncs, els pulmons d'un ocell reben un subministrament constant d'aire fresc tant durant la inhalació com l'exhalació.[53] La producció de sons es fa mitjançant la siringe, una cambra muscular amb diverses membranes timpàniques que es troba a l'extrem inferior de la tràquea, d'on se separa.[54] El cor d'un ocell té quatre cambres, i l'arc aòrtic dret dóna origen a la circulació sistèmica (a diferència dels mamífers, en què està implicat l'arc esquerre).[41] La postcava rep sang de les extremitats a través del sistema portal renal. A diferència dels mamífers, els glòbuls vermells dels ocells tenen nucli.[55]

El sistema nerviós és gran en proporció a la mida de l'ocell.[41] La part més desenvolupada del cervell és la que controla les funcions relacionades amb el vol, mentre que el cerebel coordina el moviment i el telencèfal controla els patrons de comportament, la navegació, l'aparellament i la construcció de nius. La majoria d'ocells tenen un sentit de l'olfacte pobre; les excepcions més destacades inclouen els kiwis,[56] els voltors del Nou Món[57] i els procel·lariformes.[58] El sistema visual aviari sol estar molt desenvolupat. Els ocells aquàtics tenen unes lents flexible especials, que es poden adaptar per veure-hi tant a dins com a fora de l'aigua.[41] Algunes espècies també tenen una fòvea doble. Els ocells són tetracromats, amb cons sensibles a l'ultraviolat als ulls, així com a cons sensibles al verd, el vermell i el blau.[59] Això els permet percebre la llum ultraviolada, implicada en el festeig. Molts ocells tenen patrons de plomatge en ultraviolat que són invisibles per l'ull humà; alguns ocells en què els dos sexes semblen similars a l'ull nu es distingeixen per la presència de clapes reflectants de l'ultraviolat a les plomes. Els mascles de mallerenga blava tenen una clapa corona reflectant de l'ultraviolat que exhibeixen durant el festeig, utilitzant postures i alçant les plomes del clatell.[60] La llum ultraviolada també es fa servir per trobar aliment—se sap que els xoriguers busquen preses detectant les traces d'orina que deixen els rosegadors al terra, que reflecteixen la llum ultraviolada.[61] Les parpelles dels ocells no es fan servir per parpellejar, sinó que l'ull és lubricat per una membrana nictitant, una tercera parpella que es mou horitzontalment.[62] La membrana nictitant també cobreix l'ull i funciona com una lent de contacte en molts ocells aquàtics.[41] La retina dels ocells té un sistema de subministrament de sang en forma de ventall anomenat pecten.[41] La majoria d'ocells no poden moure els ulls, tot i que hi ha excepcions, com ara el corb marí gros.[63] Els ocells que tenen els ulls als costats del cap tenen un camp visual ampli, mentre que els ocells que els tenen al davant del cap, com ara els mussols, tenen visió binocular i poden estimar la profunditat de camp.[64] L'orella aviària manca de pavelló auricular extern, però està coberta de plomes, tot i que en alguns ocells, com ara els mussols Asio, Bubo i Otus, aquestes plomes formen flocs que semblen orelles. L'orella interna té una còclea, però no és espiral, com en els mamífers.[65]

Algunes espècies són capaces d'utilitzar defenses químiques contra els predadors; alguns procel·lariformes poden expulsar un oli desagradable contra un agressor,[66] i algunes espècies de pitohuins de Nova Guinea tenen una potent neurotoxina a la pell i les plomes.[67]

Cromosomes

Els ocells tenen dos sexes: mascle i femella. El sexe dels ocells ve determinat pels cromosomes sexuals Z i W, en lloc dels cromosomes X i Y presents en els mamífers. Els ocells mascles tenen dos cromosomes Z (ZZ), mentre que les femelles tenen un cromosoma W i un cromosoma Z (WZ).[41]

A gairebé totes les espècies d'ocells, el sexe d'un individu queda determinat al moment de la fertilització. Tanmateix, un estudi recent ha demostrat l'existència de determinació del sexe dependent de la temperatura entre els talègols cap-roig. En aquesta espècie, les temperatures elevades durant la incubació resulten en un ràtio sexual femella-mascle més elevat.[68]

Plomes, plomatge i escates

Articles principals: Ploma i Ploma de vol
El plomatge del mussol Otus senegalensis li permet fondre's amb el medi que l'envolta.

Les plomes són un tret característic dels ocells (tot i que també es donaven en alguns dinosaures que actualment no són considerats aus autèntiques). Els permeten volar, serveixen com una forma d'insulació que contribueix a la termoregulació, i els serveixen per exhibir-se, camuflar-se i fer-se senyals.[41] Hi ha diversos tipus de plomes, cadascun dels quals té les seves pròpies funcions. Les plomes són processos epidèrmics ancorats a la pell i només sorgeixen en parts específiques de la pell anomenades pteriles. El patró de distribució d'aquestes zones emplomallades (pterilosi) es fa servir en la taxonomia i la sistemàtica. La distribució i l'aparició de les plomes al cos, que s'anomena plomatge, pot variar dins d'una mateixa espècie segons l'edat, l'estatus social[69] i el sexe.[70]

Els ocells muden periòdicament el plomatge. El plomatge estàndard d'un ocell que l'ha mudat després de la cria és conegut com el plomatge "no de cria" o – segons la terminologia Humphrey-Parkes – plomatge "bàsic"; dins del sistema Humphrey-Parkes, els plomatges de cria i les variacions del plomatge bàsic són coneguts com plomatges "alternatius".[71] En la majoria d'espècies la muda és anual, tot i que algunes poden mudar les plomes dues vegades a l'any, i les grans aus rapaces poden mudar-les només una vegada en uns quants anys. Els patrons de muda varien d'una espècie a l'altra. En els passerins, les plomes de vol són substituïdes d'una en una, començant per la ploma primària més interior. Una vegada ha estat remplaçada la cinquena o sisena ploma primària, comencen a caure les plomes terciàries més exteriors. Després de la muda de les terciàries més interiors, comencen a caure les secundàries, començant per les més interiors i continuant cap a l'exterior (muda centrífuga). Les plomes encobertes primàries més grans es muden simultàniament amb les primàries amb què s'encavalquen.[72] Algunes espècies, com els ànecs i les oques, perden totes les plomes de vol alhora, cosa que els deixa temporalment incapaços de volar.[73] En general, les cues de la ploma són mudades i substituïdes començant pel parell més interior.[72] Tanmateix, els fasiànids muden les plomes de la cua de forma centrípeta.[74] La muda centrífuga és modificada en les plomes caudals dels pícids i els cèrtids, de manera que comença amb el segon parell de plomes més interior i acaba amb el parell central de plomes, de manera que conserven una cua funcional per grimpar.[72][75] El patró general dels passerins és que les plomes primàries són remplaçades cap enfora, les secundàries cap endins i la cua des del centre cap enfora.[76] Abans d'aniuar, les femelles de la majoria d'espècies formen una clapa d'incubació amb la desaparició de plomes properes al ventre. Aquesta zona de pell està ben alimentada pels vasos sanguinis i ajuda la femella a covar els ous.[77]

Una cotorra vermella empolainant-se.

Les plomes necessiten ser mantenides, i els ocells les empolainen i netegen cada dia. Es passen una mitjana del 9% del dia fent això.[78] Fan servir el bec per extreure'n partícules forànies i aplicar-hi secrecions ceruminoses de la glàndula uropigial; aquestes secrecions mantenen la flexibilitat de les plomes i serveixen d'agent antimicrobià, inhibint el creixement de bacteris que descomponen les plomes.[79] Alguns ocells també fan servir secrecions d'àcid fòrmic de les formigues, que obtenen gràcies a un comportament conegut com bany de formigues, per eliminar paràsits de les plomes.[80]

Les escates dels ocells estan formades per la mateixa ceratina que constitueix el bec, les urpes i els esperons. Es troben principalment als dits dels peus i els metatarsos, però alguns ocells també en tenen més amunt del turmell. Les escates de la majoria dels ocells no s'encavalquen significativament, deixant de banda els alcedínids i pícids. Es creu que les escates dels ocells són homòlogues a les dels rèptils i mamífers.[81]

Vol

Article principal: Vol dels ocells
Papamosques infatigable batent les ales cap avall.

La majoria d'ocells poden volar, cosa que els distingeix de gairebé totes les altres classes de vertebrats. El vol és la principal forma de locomoció de la majoria d'espècies d'ocells, que l'utilitzen per criar, alimentar-se i per evitar i fugir dels predadors. Els ocells tenen diverses adaptacions per voltar, com ara un esquelet molt lleuger; dos grans músculs de vol, el pectoral, que representa el 15% de la massa total de l'ocell, i el supracoracoide; a més de potes anteriors modificades (ales) que serveixen de perfil aerodinàmic.[41] La forma i la mida de les alen solen determinar el tipus de vol que té una espècie determinada; molts ocells combinen el vol impulsat per la batuda de les ales amb el vol tèrmic, menys exigent energèticament. Hi ha unes seixanta espècies vivents d'ocells no voladors, a més de moltes espècies extintes.[82] Els ocells no voladors apareixen sovint a illes aïllades, probablement a causa de l'escassetat de recursos i l'absència de predadors terrestres.[83] Tot i que són incapaços de volar, els pingüins utilitzen músculs i moviments similars per "volar" dins l'aigua, igual que els àlcids, les baldrigues i els cínclids.[84]

Comportament

La majoria d'ocells són animals diürns, però alguns ocells, com la majoria d'espècies de mussols i caprimúlgids, són nocturns i crepusculars, i molts ocells limícoles de les costes s'alimenten quan arriba la marea apropiada, de dia o de nit.[85]

Dieta i alimentació

Becs adaptats per diferents tipus d'alimentació.

Les dietes dels ocells són variades i sovint inclouen nèctar, fruita, plantes, llavors, carronya i diversos animals petits, incloent-hi altres ocells.[41] Com que manquen de dents, tenen un aparell digestiu adaptat per processar aliments no mastegats que s'empassen sencers.

Els ocells que posseeixen moltes estratègies per aconseguir menjar o que mengen una gran varietat d'aliments són anomenats generalistes, mentre que els que gasten temps i esforços per aconseguir aliments específics o tenen una sola estratègia alimentària són considerats especialistes.[41] Les estratègies alimentàries varien d'una espècie a l'altra. Molts ocells espigolen insectes, invertebrats, fruites o llavors. Altres cacen insectes que ataquen sobtadament des d'una branca. Les espècies que cacen insectes causants de plagues són considerades agents de control biològic beneficiosos, i els programes de control biològic de plagues en promou la presència.[86] Els nectaròfags, com per exemple els colibrís, els suimangues i els lorins, tenen una llengua raspallosa especialment adaptada, i sovint un bec que encaixa amb flors coadaptades.[87] Els kiwis i aus limícoles tenen un bec llarg que utilitzen per buscar invertebrats; les diferents mides de bec i els diversos mètodes d'alimentació de les aus limícoles resulten en una separació de nínxols ecològics.[41][88] Els gaviformes, aitins, pingüins i àlcids persegueixen les preses a sota l'aigua, utilitzant les ales o les potes per impulsar-se,[33] mentre que els predadors aeris com ara els mascarells, alcedínids i xatracs es capbussen per atrapar les preses. Els flamencs, tres espècies de prions i alguns ànecs s'alimenten per filtratge.[89][90] Les oques i els anatins són en gran part pasturadors.

Algunes espècies, incloent-hi les fregates, les gavines[91] i estercoràrids,[92] practiquen el cleptoparasitisme, és a dir, roben aliment d'altres ocells. Es creu que aquest cleptoparasitisme serveix per complementar l'aliment que obtenen caçant i que no és una part significativa de la dieta de cap espècie. Un estudi de robatoris als mascarells emmascarats per part de fregates grans estimà que les fregates no robaven més del 40% del seu aliment i que la mitjana era d'un 5%.[93] Altres ocells són carronyaires; alguns d'ells, com els voltors, s'hi especialitzen, mentre que altres, com les gavines, els còrvids o altres aus de presa, són oportunistes.[94]

Aigua

Molts ocells necessiten aigua, tot i que el seu mode d'excreció i la manca de glàndules sudorípares en redueix la demanda fisiològica.[95] Alguns ocells del desert poden obtenir tota l'aigua que necessiten de la humitat present a l'aliment. També poden tenir altres adaptacions com deixar que els pugi la temperatura corporal, evitant així la pèrdua d'humitat a causa de la refrigeració evaporativa o el panteix.[96] Les aus marines poden beure aigua de mar gràcies a les glàndules de sal que tenen al cap i que expulsen l'excés de sal per les narius.[97]

La majoria d'ocells agafen aigua amb el bec i alcen el cap perquè s'escoli per la gola. Algunes espècies, particularment les que viuen en zones àrides, de les famílies dels colúmbids, estríldids, còlids, turnícids i otídids són capaces de xuclar aigua sense haver d'alçar el cap.[98] Algunes aus del desert depenen de les fonts d'aigua; les gangues són conegudes per reunir-se diàriament al voltant d'abeuradors. Les que tenen cries els porten aigua mullant-se les plomes ventrals.[99]

Migració

Article principal: Migració dels ocells

Moltes espècies d'ocells migren per aprofitar les diferències de temperatures estacionals a nivell global, dirigint-se a les fonts d'aliment més abundants i els millor hàbitats de cria. Aquestes migracions varien d'un grup a l'altre. Molts ocells terrestres, ocells limícoles i anàtids emprenen cada any migracions de llarga distància, que generalment comencen basant-se en la llargada del dia i les condicions meteorològiques. Aquests ocells passen la temporada d'aparellament a les regions temperades o àrctiques/antàrctiques i la resta de temps a les regions tropicals o l'hemisferi oposat. Per preparar-se per migrar, els ocells augmenten significativament el seu greix corporal i les reserves de greix i redueixen la mida d'alguns òrgans.[52][100] La migració requereix molta energia, en part a causa del fet que els ocells han de creuar oceans i deserts sense aturar-se per menjar. Els ocells terrestres tenen un abast d'aproximadament 2.500 km, mentre que els shorebirds poden volar fins a 4.000 km,[101] mentre que el tètol cuabarrat és capaç de volar fins a 10.2000 km sense aturar-se.[102] Els ocells marins tqmbé emprenen migracions llargues –la més llarga és la de la baldriga grisa, que nia a Nova Zelanda i Xile i passa l'estiu boreal alimentant-se al nord del Pacífic, a prop del Japó, Alaska i Califòrnia, cobrint uns 64.000 km a l'any.[103] Altres ocells marins es dispersen després d'aparellar-se, cobrint grans distàncies sense cap ruta migratòria fixa. Els albatrossos que aniuen a l'oceà Antàrtic sovint emprenen viatges circumpolars entre una temporada d'aparellament i la següent.[104]

Rutes d'un tètol cuabarrat seguit per satèl·lit en la seva migració cap al nord des de Nova Zelanda. Aquesta espècie protagonitza la migració més llarga sense aturar-se de totes les espècies conegudes, de fins a 10.200 km.

Algunes espècies d'ocells emprenen migracions més curtes, car només cobreixen la distància necessària per fugir del mal temps o trobar aliment. Les espècies irruptives com ara els fringíl·lids boreals en són un exemple i sovint canvien de regió d'un any a l'altre. Aquest tipus de migració sol dependre de la disponibilitat d'aliment.[105] Algunes espècies també cobreixen distàncies més curtes a part de l'àmbit de distribució, en què els individus de les latituds més altres viatgen a l'àmbit d'altres individus de la mateixa espècie. Altres ocells emprenen migracions parcials, en què només migra una part de la població (generalment les femelles i els mascles subdominants).[106] Les migracions parcials poden representar un percentatge elevat del comportament migratori dels ocells d'algunes regions; a Austràlia, un estudi trobà que el 44% dels ocells no passerins i el 32% dels passerins eren parcialment migratoris[107] La migració altitudinal és una forma de migració de curta distància en què els ocells passen la temporada d'aparellament a una major altitud i després baixen a una menor elevació quan arriben les condicions subòptimes. Sovint depèn dels canvis de temperatura i se sol produir quan els territoris normals esdevenen inhòspits a causa de la manca d'aliment.[108] Algunes espècies poden ser nòmades, no tenen un territori fix i es desplacen segons el temps i la disponibilitat d'aliment. Els membres de la família dels lloros o bé no són ni migratoris ni sedentaris, sinó que se'ls considera dispersius, irruptius o nòmades, o bé emprenen migracions curtes i irregulars.[109]

La capacitat dels ocells de tornar a un punt precís després de cobrir grans distàncies es coneix des de fa temps; en un experiment de la dècada del 1950, una baldriga grisa alliberada a Boston tornà a la seva colònia de Skomer (Gal·les) en 13 dies, després de viatjar uns 5.150 km.[110] Els ocells utilitzen una sèrie de mètodes per guiar-se durant les migracions. Els migrants diürns utilitzen el Sol per navegar durant el dia, mentre que de nit s'utilitza una brúixola estel·lar. Els ocells que fan servir el sol compensen el canvi de posició de l'astre al llarg del dia mitjançant un rellotge intern.[41] L'orientació per mitjà de la brúixola estel·lar depèn de la posició de les constel·lacions que envolten l'Estel del Nord.[111] Algunes espècies complementen aquests mitjans amb la capacitat de percebre el geomagnetisme terrestre mitjançant fotoreceptors especialitzats.[112]

Comunicació

Article principal: Vocalització dels ocells
L'exhibició alarmant del bitó del sol imita un predador gran.

Els ocells es comuniquen principalment per mitjà de senyals visuals i auditius. Els senyals poden ser interespecífics (entre espècies diferents) i intraespecífics (al si d'una mateixa espècie).

A vegades, els ocells utilitzen el seu plomatge per valorar i demostrar dominància social,[113] per ensenyar la seva receptivitat a l'aparellament en les espècies amb selecció sexual o per exhibir-se amenaçadorament, com en el cas del bitó del sol, que imita un predador gran per espantar falcons i protegir els pollets.[114] Les variacions en el plomatge també permeten identificar els ocells, especialment entre una espècie i l'altra. La comunicació visual dels ocells també pot incloure exhibicions ritualitzades, que s'han desenvolupat a partir d'accions no comunicatives com ara l'empolainament, els ajustaments de la posició de les plomes, el picoteig o altres comportaments. Aquestes exhibicions poden indicar agressivitat o submissió, a més de contribuir a la formació dels vincles de parella.[41] Les exhibicions més elaborades són les dels festejos, en què sovint es formen danses a partir de combinacions complexes de nombrosos possibles moviments;[115] l'èxit reproductiu dels mascles pot dependre de la qualitat d'aquestes exhibicions.[116]

La crida del cargolet comú americà, un ocell cantaire comú a Nord-amèrica.

Les crides i cants dels ocells, que són produïts a la siringe, són el principal mitjà de comunicació sonor dels ocells. Aquestes comunicacions poden ser molt complexes; algunes espècies són capaces d'utilitzar els dos costats de la siringe de manera independent, cosa que els permet emetre dos cants diferents alhora.[54] Les crides tenen diverses funcions, incloent-hi atreure una parella,[41] avaluar una parella potencial,[117] formar nous vincles, prendre i conservar territoris,[41] identificar altres individus (com quan els pares busquen els seus pollets a les colònies o quan una parella es reuneix al principi de la temporada d'aparellament)[118] i avisar altres ocells de la presència de possibles predadors, a vegades amb informació específica sobre el tipus d'amenaça.[119] Alguns ocells també utilitzen sons mecànics per comunicar-se auditivament. Els becadells del gènere Coenocorypha de Nova Zelanda es fan passar aire per les plomes,[120][121] els pícids tamboregen per marcar territori[51] i les cacatues negres fan servir eines per tamborejar.[122]

Els quelees de bec vermell, l'espècie d'ocell més nombrosa,[123] formen enormes bandades que a vegades poden comptar amb desenes de milers d'individus.

Bandades i altres associacions

Mentre que alguns ocells són territorials o viuen en petits grups familiars, altres ocells poden formar grans bandades. Els beneficis principals de reunir-se en bandades són la protecció que ofereix estar en un grup nombrós i una major eficiència a l'hora de buscar aliment.[41] Defensar-se dels predadors és especialment important als hàbitats tancats com ara els boscos, on la predació per emboscada és comuna i els grups poden detectar més fàcilment les amenaces. Això ha conduït a la formació de moltes bandades mixtes d'alimentació, compostes habitualment per uns pocs individus de cada espècie amb moltes espècies diferents. Aquestes bandades proporcionen la seguretat d'estar en un grup nombrós i redueixen la possible competència pels recursos.[124] Els desavantatges de reunir-se en bandades inclouen la submissió d'ocells socialment subordinats per part d'ocells més dominants i la minva de l'eficiència a l'hora de trobar aliment en certs casos.[125]

A vegades, els ocells també formen associacions amb espècies no aviàries. Les aus marines capbussadores s'associen amb dofins i tonyines, que empenyen les moles de peixos cap a la superfície.[126] Els calaus tenen una relació mutualista amb les mangostes nanes africanes, en què busquen aliment junts i s'avisen els uns als altres de la presència d'aus de presa i altres predadors.[127]

Repòs

Igual que aquest flamenc del Carib, molts ocells giren el cap contra l'esquena quan dormen.

Els ocells complementen el seu ritme metabòlic elevat durant la part activa del dia descansant en altres moments. Els ocells dorments solen utilitzar un tipus de son conegut com a son vigilant, que alterna perídoes de repòs amb "ullades" ràpides que els permeten detectar problemes i fugir ràpidament de possibles amenaces.[128] Es creu que els apòdids poden dormir en ple vol i les observacions per radar suggereixen que s'orienten de cara al vent quan dormen mentre volen.[129] S'ha suggerit que hi podrien haver determinats tipus de son que serien possibles fins i tot durant el vol.[130] Alguns ocells també han demostrat ser capaços d'adormir-se en un son d'ones lentes alternant els hemisferis cerebrals. Els ocells tendeixen a utilitzar aquesta capacitat segons la seva posició en relació a l'exterior de la bandada. Això podria permetre que l'ull situat a l'altra banda de l'hemisferi dorment romangués a l'aguait de predadors, observant la vora exterior de la bandada. Aquesta adaptació també es dóna en mamífers marins.[131] El repòs comunal és una pràctica estesa, car redueix la pèrdua de temperatura i els riscos de predació.[132] L'elecció del punt de repòs se sol fer segons la seva seguretat i la seva temperatura.[133]

Molts ocells dorments giren el cap contra l'esquena i amaguen el bec entre les plomes de l'esquena, mentre que alguns l'amaguen entre les plomes del pit. Molts ocells reposen sobre una sola cama, mentre que altres, especialment els que viuen en climes freds, amaguen les potes entre les plomes. Els ocells que dormen a les branques tenen un mecanisme que els bloca els tendons, permetent-los romandre agafats a la branca mentre dormen. Molts ocells que viuen al terra, com les guatlles i els faisans, prefereixen dormir als arbres. Alguns lloros del gènere Loriculus dormen penjats cap per avall.[134] Alguns colibrís entren en un estat de letargia nocturna que en redueix el ritme metabòlic.[135] Aquesta adaptació fisiològica es dóna en gairebé un centenar d'espècies més, incloent-hi els egotèlids, caprimúlgids i els artamins. Una espècie, l'enganyapastors de Nuttall, fins i tot entra en estat d'hibernació.[136] Els ocells manquen de glàndules sudorípares, però es poden refrescar posant-se a l'ombra o dins l'aigua, pantejant, augmentant la seva àrea de superfície, agitant la gola o recorrent a comportaments especials com ara la urohidrosi per refrescar-se.

Reproducció

Sistemes socials

Com en altres espècies de la seva família, el mascle d'ocell del paradís de Raggi té un elaborat plomatge de cria que utilitza per impressionar les femelles.[137]

El 95% d'espècies d'ocells són socialment monògames. Aquestes espècies s'aparellen almenys durant una temporada d'aparellament, o en alguns casos durant anys o fins la mort d'un dels membres de la parella.[138] La monogàmia fa possible que ambdós pares cuidin les cries, cosa especialment important en les espècies en què les femelles necessiten l'ajut dels mascles per criar els pollets.[139] Les infidelitats són habituals en moltes espècies socialment monògames.[140] Aquests comportament se sol produir entre mascles dominants i les femelles que s'aparellen amb mascles subordinats, però també pot ser el resultat d'una copulació forçada en els ànecs i altres anàtids.[141] En les femelles, els possibles beneficis de la infidelitat inclouen l'obtenció de millors gens per les cries i prevenció en cas que la parella sigui estèril.[142] Els mascles de les espècies que practiquen la infidelitat custodien la seva parella amb zel per assegurar-se que són el pare de les cries que cuiden.[143]

També es donen altres sistemes d'aparellament, incloent-hi la poligínia, la poliàndria, la poligàmia, la poliginàndria i la promiscuïtat.[41] Els sistemes d'aparellament polígams apareixen quan les femelles són capaces de cuidar les cries sense l'ajut dels mascles.[41] Algunes espècies poden canviar de sistema segons les circumstàncies.

L'aparellament sol implicar algun tipus d'exhibició de festeig, normalment per part del mascle.[144] La majoria d'exhibicions són més aviat senzilles i inclouen alguna mena de cant. Alguns, emperò, són bastant elaborats. Segons l'espècie, els ocells poden picar les ales o la cua, dansar, volar o fer lekking. Habitualment són les femelles que escullen la seva parella,[145] però en els escuraflascons, que són poliandris, funciona a l'inrevés: els mascles poc cridaners trien les femelles amb colors llampants.[146] Les ofrenes d'aliments, el becatge i l'al·loempolainament són pràctiques habituals entre les parelles, generalment després que els ocells s'hagin aparellat i hagin copulat.[51]

Referències

  1. ↑ Entrada a DIEC.cat
  2. ↑ Dits així especialment els de mida petita
  3. ↑ Dits així al País Valencià
  4. ↑ del Hoyo, Josep; Andy Elliott & Jordi Sargatal. Handbook of the Birds of the World, Volume 1: Ostrich to Ducks. Barcelona: Lynx Edicions, 1992. ISBN 84-87334-10-5. Tots els ocells del món
  5. ↑ Linnaeus, Carolus. Systema naturae per regna tria naturae, secundum classes, ordines, genera, species, cum characteribus, differentiis, synonymis, locis. Tomus I. Editio decima, reformata. Holmiae. (Laurentii Salvii), 1758, p. 824. 
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 Livezey, Bradley C.; Richard L. Zusi Zoological Journal of the Linnean Society, vol. 149, 1, Gener 2007, pàg. 1–95. DOI: 10.1111/j.1096-3642.2006.00293.x.
  7. ↑ Padian, Kevin; L.M. Chiappe Chiappe LM. «Bird Origins». A: Philip J. Currie & Kevin Padian (editors). Encyclopedia of Dinosaurs. San Diego: Academic Press, 1997, p. 41–96. ISBN 0-12-226810-5. 
  8. ↑ Gauthier, Jacques. «Saurischian Monophyly and the origin of birds». A: Kevin Padian. The Origin of Birds and the Evolution of Flight, 1986, p. 1–55 (Memoirs of the California Academy of Science 8). ISBN 0-940228-14-9. 
  9. ↑ «Bird Biogeography». [Consulta: 10 abril 2008].
  10. ↑ Clements, James F. The Clements Checklist of Birds of the World. 6a edició. Ithaca: Cornell University Press, 2007. ISBN 978-0-8014-4501-9. 
  11. ↑ Gill, Frank. Birds of the World: Recommended English Names. Princeton: Princeton University Press, 2006. ISBN 978-0-691-12827-6. 
  12. ↑ Vegeu per exemple Richard O. Prum "Who's Your Daddy" Science 322 1799-1800, citant també R. O. Prum, Auk 119, 1 (2002)
  13. ↑ Paul, Gregory S. «Looking for the True Bird Ancestor». A: Dinosaurs of the Air: The Evolution and Loss of Flight in Dinosaurs and Birds. Baltimore: John Hopkins University Press, 2002, p. 171–224. ISBN 0-8018-6763-0. 
  14. ↑ Norell, Mark; Mick Ellison. Unearthing the Dragon: The Great Feathered Dinosaur Discovery. Nova York: Pi Press, 2005. ISBN 0-13-186266-9. 
  15. ↑ Turner, Alan H.; Pol, Diego; Clarke, Julia A.; Erickson, Gregory M.; and Norell, Mark (PDF) Science, vol. 317, 2007, pàg. 1378–1381. DOI: 10.1126/science.1144066. PMID: 17823350.
  16. ↑ Xing, X., Zhou, Z., Wang, X., Kuang, X., Zhang, F., and Du, X. Nature, vol. 421, 6921, 2003, pàg. 335–340. DOI: 10.1038/nature01342.
  17. ↑ Thulborn, R.A. Zoological Journal of the Linnean Society, vol. 82, 1984, pàg. 119–158. DOI: 10.1111/j.1096-3642.1984.tb00539.x.
  18. ↑ Kurzanov, S.M. Transactions of the joint Soviet - Mongolian Paleontological Expedition, vol. 31, 1987, pàg. 31–94.
  19. ↑ Heilmann, Gerhard. "The origin of birds" (1927) "Dover Publications", Nova York.
  20. ↑ Rasskin-Gutman, Diego; Angela D. Buscalioni Paleobiology, vol. 27, 1, Març 2001, pàg. 59–78. DOI: 10.1666/0094-8373(2001)027<0059:TMOTAR>2.0.CO;2.
  21. ↑ Feduccia, Alan; Theagarten Lingham-Soliar, J. Richard Hinchliffe Journal of Morphology, vol. 266, 2, Novembre 2005, pàg. 125–66. DOI: 10.1002/jmor.10382. PMID: 16217748.
  22. ↑ Aquesta teoria és disputada per la majoria de paleontòlegs Prum, Richard O. The Auk, vol. 120, 2, April 2003, pàg. 550–61. DOI: 10.1642/0004-8038(2003)120[0550:ACCOTT]2.0.CO;2.
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 23,3 23,4 Chiappe, Luis M. Glorified Dinosaurs: The Origin and Early Evolution of Birds. Sydney: University of New South Wales Press, 2007. ISBN 978-0-86840-413-4. 
  24. ↑ Clarke, Julia A. (PDF) Bulletin of the American Museum of Natural History, vol. 286, September 2004, pàg. 1–179.
  25. ↑ Clarke, Julia A.; Claudia P. Tambussi, Jorge I. Noriega, Gregory M. Erickson and Richard A. Ketcham (PDF) Nature, vol. 433, Gener 2005, pàg. 305–308. DOI: 10.1038/nature03150. PMID: 15662422. Informació de suport
  26. ↑ 26,0 26,1 26,2 Ericson, Per G.P.; Cajsa L. Anderson, Tom Britton et al. (PDF) Biology Letters, vol. 2, 4, Desembre 2006, pàg. 543–547. DOI: 10.1098/rsbl.2006.0523. PMID: 17148284.
  27. ↑ Brown, Joseph W.; Robert B. Payne, David P. Mindell Biology Letters, vol. 3, 3, Juny 2007, pàg. 257–259. DOI: 10.1098/rsbl.2006.0611. PMID: 17389215.
  28. ↑ Sibley, Charles; Jon Edward Ahlquist. Phylogeny and classification of birds. New Haven: Yale University Press, 1990. ISBN 0-300-04085-7. 
  29. ↑ Mayr, Ernst; Short, Lester L.. Species Taxa of North American Birds: A Contribution to Comparative Systematics. Cambridge, Mass.: Nuttall Ornithological Club, 1970 (Publications of the Nuttall Ornithological Club, no. 9). OCLC 517185. 
  30. ↑ Newton, Ian. The Speciation and Biogeography of Birds. Amsterdam: Academic Press, 2003, p. 463. ISBN 0-12-517375-X. 
  31. ↑ Brooke, Michael. Albatrosses And Petrels Across The World. Oxford: Oxford University Press, 2004. ISBN 0-19-850125-0. 
  32. ↑ Weir, Jason T.; Dolph Schluter «The Latitudinal Gradient in Recent Speciation and Extinction Rates of Birds and Mammals». Science, vol. 315, 5818, Març 2007, pàg. 1574–76. DOI: 10.1126/science.1135590. ISSN: 0036-8075. PMID: 17363673.
  33. ↑ 33,0 33,1 Schreiber, Elizabeth Anne; Joanna Burger. Biology of Marine Birds. Boca Raton: CRC Press, 2001. ISBN 0-8493-9882-7. 
  34. ↑ Sato, Katsufumi; Y. Naito, A. Kato et al. «Buoyancy and maximal diving depth in penguins: do they control inhaling air volume?». Journal of Experimental Biology, vol. 205, 9, Maig 2002, pàg. 1189–1197. ISSN: 0022-0949. PMID: 11948196.
  35. ↑ Hill, David; Peter Robertson. The Pheasant: Ecology, Management, and Conservation. Oxford: BSP Professional, 1988. ISBN 0-632-02011-3. 
  36. ↑ Spreyer, Mark F.; Enrique H. Bucher. «Monk Parakeet (Myiopsitta monachus)». The Birds of North America. Cornell Lab of Ornithology, 1998. DOI: 10.2173/bna.322.
  37. ↑ Arendt, Wayne J. «Range Expansion of the Cattle Egret, (Bubulcus ibis) in the Greater Caribbean Basin». Colonial Waterbirds, vol. 11, 2, Gener 1988, pàg. 252–62. DOI: 10.2307/1521007. ISSN: 07386028.
  38. ↑ Bierregaard, R.O.. «Yellow-headed Caracara». A: Josep del Hoyo, Andrew Elliott & Jordi Sargatal (editors). Handbook of the Birds of the World. Volume 2; New World Vultures to Guineafowl. Barcelona: Lynx Edicions, 1994. ISBN 84-87334-15-6. 
  39. ↑ Juniper, Tony; Mike Parr. Parrots: A Guide to the Parrots of the World. Londres: Christopher Helm, 1998. ISBN 0-7136-6933-0. 
  40. ↑ Ehrlich, Paul R.; David S. Dobkin, and Darryl Wheye. «Adaptations for Flight». Birds of Stanford. Universitat de Stanford, 1988. [Consulta: 13 desembre 2007]. Basat en The Birder's Handbook (Paul Ehrlich, David Dobkin, and Darryl Wheye. 1988. Simon and Schuster, Nova York.)
  41. ↑ 41,00 41,01 41,02 41,03 41,04 41,05 41,06 41,07 41,08 41,09 41,10 41,11 41,12 41,13 41,14 41,15 41,16 41,17 41,18 41,19 41,20 41,21 Gill, Frank. Ornithology. Nova York: WH Freeman and Co, 1995. ISBN 0-7167-2415-4. 
  42. ↑ «The Avian Skeleton». paulnoll.com [Consulta: 13 desembre 2007].
  43. ↑ «Skeleton of a typical bird». Fernbank Science Center's Ornithology Web [Consulta: 13 desembre 2007].
  44. ↑ Ehrlich, Paul R.; David S. Dobkin, and Darryl Wheye. «Drinking». Birds of Stanford. Standford University, 1988. [Consulta: 13 desembre 2007].
  45. ↑ Tsahar, Ella; Carlos Martínez del Rio, Ido Izhaki and Zeev Arad «Can birds be ammonotelic? Nitrogen balance and excretion in two frugivores» (Free full text). Journal of Experimental Biology, vol. 208, 6, Març 2005, pàg. 1025–34. DOI: 10.1242/jeb.01495. ISSN: 0022-0949. PMID: 15767304.
  46. ↑ Preest, Marion R.; Carol A. Beuchat «Ammonia excretion by hummingbirds». Nature, vol. 386, Abril 1997, pàg. 561–62. DOI: 10.1038/386561a0.
  47. ↑ Mora, J.; J. Martuscelli, Juana Ortiz-Pineda, and G. Soberón «The Regulation of Urea-Biosynthesis Enzymes in Vertebrates» (PDF). Biochemical Journal, vol. 96, Juliol 1965, pàg. 28–35. ISSN: 0264-6021. PMID: 14343146.
  48. ↑ Packard, Gary C. «The Influence of Ambient Temperature and Aridity on Modes of Reproduction and Excretion of Amniote Vertebrates». The American Naturalist, vol. 100, 916, Gener 1966, pàg. 667–82. DOI: 10.1086/282459. ISSN: 0028-7628. PMID: 282459.
  49. ↑ Balgooyen, Thomas G. «Pellet Regurgitation by Captive Sparrow Hawks (Falco sparverius)» (PDF). Condor, vol. 73, 3, Octubre 1971, pàg. 382–85. DOI: 10.2307/1365774. ISSN: 00105422.
  50. ↑ Gionfriddo, James P.; Louis B. Best «Grit Use by House Sparrows: Effects of Diet and Grit Size» (PDF). Condor, vol. 97, 1, February 1995, pàg. 57–67. DOI: 10.2307/1368983. ISSN: 00105422.
  51. ↑ 51,0 51,1 51,2 Attenborough, David. The Life of Birds. Princeton: Princeton University Press, 1998. ISBN 0-691-01633-X. 
  52. ↑ 52,0 52,1 Battley, Phil F.; Theunis Piersma, Maurine W. Dietz et als. «Empirical evidence for differential organ reductions during trans-oceanic bird flight». Proceedings of the Royal Society B, vol. 267, 1439, Gener 2000, pàg. 191–5. DOI: 10.1098/rspb.2000.0986. ISSN: 0962-8452. PMID: 10687826. (Erratum in Proceedings of the Royal Society B 267(1461):2567.)
  53. ↑ Maina, John N. «Development, structure, and function of a novel respiratory organ, the lung-air sac system of birds: to go where no other vertebrate has gone». Biological Reviews, vol. 81, 4, Novembre 2006, pàg. 545–79. DOI: 10.1017/S1464793106007111. ISSN: 1464-7931. PMID: 17038201.
  54. ↑ 54,0 54,1 Suthers, Roderick A.; Sue Anne Zollinger. «Producing song: the vocal apparatus». A: H. Philip Zeigler & Peter Marler (editors). Behavioral Neurobiology of Birdsong. Nova York: New York Academy of Sciences, 2004, p. 109–129 (Annals of the New York Academy of Sciences 1016). DOI 10.1196/annals.1298.041. ISBN 1-57331-473-0.  PMID 15313772
  55. ↑ Scott, Robert B. «Comparative hematology: The phylogeny of the erythrocyte». Annals of Hematology, vol. 12, 6, Març 1966, pàg. 340–51. DOI: 10.1007/BF01632827. ISSN: 0006-5242. PMID: 5325853.
  56. ↑ Sales, James «The endangered kiwi: a review» (PDF). Folia Zoologica, vol. 54, 1–2, 2005, pàg. 1–20.
  57. ↑ Ehrlich, Paul R.; David S. Dobkin, and Darryl Wheye. «The Avian Sense of Smell». Birds of Stanford. Standford University, 1988. [Consulta: 13 desembre 2007].
  58. ↑ Lequette, Benoit; Christophe Verheyden, Pierre Jouventin «Olfaction in Subantarctic seabirds: Its phylogenetic and ecological significance» (PDF). The Condor, vol. 91, 3, Agost 1989, pàg. 732–35. DOI: 10.2307/1368131. ISSN: 00105422.
  59. ↑ Wilkie, Susan E.; Peter M. A. M. Vissers, Debipriya Das et al. «The molecular basis for UV vision in birds: spectral characteristics, cDNA sequence and retinal localization of the UV-sensitive visual pigment of the budgerigar (Melopsittacus undulatus)» (Text complet lliure). Biochemical Journal, vol. 330, Feb 1998, pàg. 541–47. ISSN: 0264-6021. PMID: 9461554.
  60. ↑ Andersson, S. «Ultraviolet sexual dimorphism and assortative mating in blue tits». Proceeding of the Royal Society B, vol. 265, 1395, 1998, pàg. 445–50. DOI: 10.1098/rspb.1998.0315.
  61. ↑ Viitala, Jussi; Erkki Korplmäki, Pälvl Palokangas & Minna Koivula «Attraction of kestrels to vole scent marks visible in ultraviolet light». Nature, vol. 373, 6513, 1995, pàg. 425–27. DOI: 10.1038/373425a0.
  62. ↑ Williams, David L.; Edmund Flach «Symblepharon with aberrant protrusion of the nictitating membrane in the snowy owl (Nyctea scandiaca)». Veterinary Ophthalmology, vol. 6, 1, Març 2003, pàg. 11–13. DOI: 10.1046/j.1463-5224.2003.00250.x. ISSN: 1463-5216. PMID: 12641836.
  63. ↑ White, Craig R.; Norman Day, Patrick J. Butler, Graham R. Martin «Vision and Foraging in Cormorants: More like Herons than Hawks?» (Text complet lliure). PLoS ONE, vol. 2, 7, Juliol 2007, pàg. e639. DOI: 10.1371/journal.pone.0000639. PMID: 17653266.
  64. ↑ Martin, Graham R.; Gadi Katzir «Visual fields in short-toed eagles, Circaetus gallicus (Accipitridae), and the function of binocularity in birds». Brain, Behaviour and Evolution, vol. 53, 2, 1999, pàg. 55–66. DOI: 10.1159/000006582. ISSN: 0006-8977. PMID: 9933782.
  65. ↑ Saito, Nozomu «Physiology and anatomy of avian ear». The Journal of the Acoustical Society of America, vol. 64, S1, 1978, pàg. S3. DOI: 10.1121/1.2004193.
  66. ↑ Warham, John «The Incidence, Function and ecological significance of petrel stomach oils» (PDF). Proceedings of the New Zealand Ecological Society, vol. 24, 3, Maig 1977, pàg. 84–93. DOI: 10.2307/1365556. ISSN: 00105422.
  67. ↑ Dumbacher, J.P.; B.M. Beehler, T.F. Spande et al. «Homobatrachotoxin in the genus Pitohui: chemical defense in birds?». Science, vol. 258, 5083, Octubre 1992, pàg. 799–801. DOI: 10.1126/science.1439786. ISSN: 0036-8075. PMID: 1439786.
  68. ↑ Göth, Anne «Incubation temperatures and sex ratios in Australian brush-turkey (Alectura lathami) mounds». Austral Ecology, vol. 32, 4, 2007, pàg. 278–85. DOI: 10.1111/j.1442-9993.2007.01709.x.
  69. ↑ Belthoff, James R. «Plumage Variation, Plasma Steroids and Social Dominance in Male House Finches». The Condor, vol. 96, 3, 01-08-1994, pàg. 614–25. DOI: 10.2307/1369464. ISSN: 00105422.
  70. ↑ Guthrie, R. Dale. «How We Use and Show Our Social Organs». Body Hot Spots: The Anatomy of Human Social Organs and Behavior. [Consulta: 19 octubre 2007].
  71. ↑ Humphrey, Philip S. «An approach to the study of molts and plumages» (PDF). The Auk, vol. 76, 2, 01-06-1959, pàg. 1–31. DOI: 10.2307/3677029. ISSN: 09088857. JSTOR: 3677029.
  72. ↑ 72,0 72,1 72,2 Pettingill Jr. OS. Ornithology in Laboratory and Field. Burgess Publishing Co, 1970. ISBN 808716093. 
  73. ↑ de Beer SJ, Lockwood GM, Raijmakers JHFS, Raijmakers JMH, Scott WA, Oschadleus HD, Underhill LG (2001). Web.uct.ac.za SAFRING Bird Ringing Manual.
  74. ↑ Gargallo, Gabriel «Flight Feather Moult in the Red-Necked Nightjar Caprimulgus ruficollis». Journal of Avian Biology, vol. 25, 2, 01-06-1994, pàg. 119–24. DOI: 10.2307/3677029. ISSN: 09088857.
  75. ↑ Mayr, Ernst «The tail molt of small owls» (PDF). The Auk, vol. 71, 2, 1954, pàg. 172–78.
  76. ↑ Payne, Robert B. «Birds of the World, Biology 532». Bird Division, University of Michigan Museum of Zoology. [Consulta: 20 octubre 2007].
  77. ↑ Turner, J. Scott «On the thermal capacity of a bird's egg warmed by a brood patch». Physiological Zoology, vol. 70, 4, Juliol 1997, pàg. 470–80. DOI: 10.1086/515854. ISSN: 0031-935X. PMID: 9237308.
  78. ↑ Walther, Bruno A. «Elaborate ornaments are costly to maintain: evidence for high maintenance handicaps». Behavioural Ecology, vol. 16, 1, 2005, pàg. 89–95. DOI: 10.1093/beheco/arh135.
  79. ↑ Shawkey, Matthew D.; Pillai, Shreekumar R.; Hill, Geoffrey E. «Chemical warfare? Effects of uropygial oil on feather-degrading bacteria». Journal of Avian Biology, vol. 34, 4, 2003, pàg. 345–49. DOI: 10.1111/j.0908-8857.2003.03193.x.
  80. ↑ Ehrlich, Paul R. «The Adaptive Significance of Anting» (PDF). The Auk, vol. 103, 4, 1986, pàg. 835.
  81. ↑ Lucas, Alfred M. Avian Anatomy – integument. East Lansing (Michigan, EUA): USDA Avian Anatomy Project, Universitat Estatal de Michigan, 1972, p. 67, 344, 394–601. 
  82. ↑ Roots, Clive. Flightless Birds. Westport: Greenwood Press, 2006. ISBN 978-0-313-33545-7. 
  83. ↑ McNab, Brian K. «Energy Conservation and the Evolution of Flightlessness in Birds». The American Naturalist, vol. 144, 4, Octubre 1994, pàg. 628–42. DOI: 10.1086/285697.
  84. ↑ Kovacs, Christopher E.; Meyers, RA «Anatomy and histochemistry of flight muscles in a wing-propelled diving bird, the Atlantic Puffin, Fratercula arctica». Journal of Morphology, vol. 244, 2, May 2000, pàg. 109–25. DOI: 10.1002/(SICI)1097-4687(200005)244:2<109::AID-JMOR2>3.0.CO;2-0. PMID: 10761049.
  85. ↑ Robert, Michel «Conditions and significance of night feeding in shorebirds and other water birds in a tropical lagoon» (PDF). The Auk, vol. 106, 1, Gener 1989, pàg. 94–101.
  86. ↑ N Reid. «Birds on New England wool properties - A woolgrower guide» (PDF). Land, Water & Wool Northern Tablelands Property Fact Sheet. Govern d'Austràlia - Land and Water Australia, 2006. [Consulta: 17 juliol 2010].
  87. ↑ Paton, D. C.; Baker, . «Bills and tongues of nectar-feeding birds: A review of morphology, function, and performance, with intercontinental comparisons». Australian Journal of Ecology, vol. 14, 4, 01-04-1989, pàg. 473–506. DOI: 10.2307/1942194. ISSN: 00129615.
  88. ↑ Baker, Myron Charles; Baker, . «Niche Relationships Among Six Species of Shorebirds on Their Wintering and Breeding Ranges». Ecological Monographs, vol. 43, 2, 01-04-1973, pàg. 193–212. DOI: 10.2307/1942194. ISSN: 00129615.
  89. ↑ Cherel, Yves; Bocher, P; De Broyer, C; Hobson, KA «Food and feeding ecology of the sympatric thin-billed Pachyptila belcheri and Antarctic P. desolata prions at Iles Kerguelen, Southern Indian Ocean». Marine Ecology Progress Series, vol. 228, 2002, pàg. 263–81. DOI: 10.3354/meps228263.
  90. ↑ Jenkin, Penelope M. «The Filter-Feeding and Food of Flamingoes (Phoenicopteri)». Philosophical Transactions of the Royal Society of London. Series B, Biological Sciences, vol. 240, 674, 1957, pàg. 401–93. DOI: 10.1098/rstb.1957.0004.
  91. ↑ Miyazaki, Masamine; Kuroki, M.; Niizuma, Y.; Watanuki, Y. «Vegetation cover, kleptoparasitism by diurnal gulls and timing of arrival of nocturnal Rhinoceros Auklets» (PDF). The Auk, vol. 113, 3, 01-07-1996, pàg. 698–702. DOI: 10.2307/3677021. ISSN: 09088857. JSTOR: 3677021.
  92. ↑ Bélisle, Marc «Predation and kleptoparasitism by migrating Parasitic Jaegers» (PDF). The Condor, vol. 97, 3, 01-08-1995, pàg. 771–781. DOI: 10.2307/1369185. ISSN: 00105422.
  93. ↑ Vickery, J. A.; Brooke, . «The Kleptoparasitic Interactions between Great Frigatebirds and Masked Boobies on Henderson Island, South Pacific» (PDF). The Condor, vol. 96, 2, 01-05-1994, pàg. 331–40. DOI: 10.2307/1369318. ISSN: 00105422. JSTOR: 1369318.
  94. ↑ Hiraldo, F.C.; Blanco, J. C.; Bustamante, J. «Unspecialized exploitation of small carcasses by birds». Bird Studies, vol. 38, 3, 1991, pàg. 200–07. DOI: 10.1080/00063659109477089.
  95. ↑ Engel, Sophia Barbara. Racing the wind: Water economy and energy expenditure in avian endurance flight. Universitat de Groningen, 2005. ISBN 90-367-2378-7. 
  96. ↑ Tieleman, B.I.; Williams, JB «The role of hyperthermia in the water economy of desert birds». Physiol. Biochem. Zool., vol. 72, 1, Gener 1999, pàg. 87–100. DOI: 10.1086/316640. ISSN: 1522-2152. PMID: 9882607.
  97. ↑ Schmidt-Nielsen, Knut «The Salt-Secreting Gland of Marine Birds». Circulation, vol. 21, 5, 01-05-1960, pàg. 955–967.
  98. ↑ Hallager, Sara L. «Drinking methods in two species of bustards». Wilson Bull., vol. 106, 4, 1994, pàg. 763–764.
  99. ↑ MacLean, Gordon L. «Water Transport by Sandgrouse». BioScience, vol. 33, 6, 01-06-1983, pàg. 365–369. DOI: 10.2307/1309104. ISSN: 00063568.
  100. ↑ Klaassen, Marc «Metabolic constraints on long-distance migration in birds». Journal of Experimental Biology, vol. 199, 1, 01-01-1996, pàg. 57–64. ISSN: 0022-0949. PMID: 9317335.
  101. ↑ Gill, Frank. Ornithology. 2a edició. Nova York: W.H. Freeman, 1995. ISBN 0-7167-2415-4. 
  102. ↑ «Long-distance Godwit sets new record». BirdLife International, 04-05-2007 [Consulta: 13 desembre 2007].
  103. ↑ Shaffer, Scott A.; Tremblay, Y; Weimerskirch, H; Scott, D; Thompson, DR; Sagar, PM; Moller, H; Taylor, GA; Foley, DG «Migratory shearwaters integrate oceanic resources across the Pacific Ocean in an endless summer» (Text complet lliure). Proceedings of the National Academy of Sciences, vol. 103, 34, Agost 2006, pàg. 12799–802. DOI: 10.1073/pnas.0603715103. ISSN: 0027-8424. PMC: 1568927. PMID: 16908846.
  104. ↑ Croxall, John P.; Silk, JR; Phillips, RA; Afanasyev, V; Briggs, DR «Global Circumnavigations: Tracking year-round ranges of nonbreeding Albatrosses». Science, vol. 307, 5707, Gener 2005, pàg. 249–50. DOI: 10.1126/science.1106042. ISSN: 0036-8075. PMID: 15653503.
  105. ↑ Wilson, W. Herbert, Jr. «Bird feeding and irruptions of northern finches:are migrations short stopped?» (PDF). North America Bird Bander, vol. 24, 4, 1999, pàg. 113–21.
  106. ↑ Nilsson, Anna L. K.; Alerstam, Thomas; Nilsson, Jan-Åke «Do partial and regular migrants differ in their responses to weather?». The Auk, vol. 123, 2, 2006, pàg. 537–47. DOI: 10.1642/0004-8038(2006)123[537:DPARMD]2.0.CO;2.
  107. ↑ Chan, Ken «Partial migration in Australian landbirds: a review». Emu, vol. 101, 4, 2001, pàg. 281–92. DOI: 10.1071/MU00034.
  108. ↑ Rabenold, Kerry N. «Variation in Altitudinal Migration, Winter Segregation, and Site Tenacity in two subspecies of Dark-eyed Juncos in the southern Appalachians» (PDF). The Auk, vol. 102, 4, 1985, pàg. 805–19.
  109. ↑ Collar, Nigel J. «Family Psittacidae (Parrots)». A: Josep del Hoyo, Andrew Elliott i Jordi Sargatal (editors). Handbook of the Birds of the World, Volume 4: Sandgrouse to Cuckoos. Barcelona: Lynx Edicions, 1997. ISBN 84-87334-22-9. 
  110. ↑ Matthews, G. V. T. «Navigation in the Manx Shearwater». Journal of Experimental Biology, vol. 30, 2, 01-09-1953, pàg. 370–96.
  111. ↑ Mouritsen, Henrik «Migrating songbirds tested in computer-controlled Emlen funnels use stellar cues for a time-independent compass». Journal of Experimental Biology, vol. 204, 8, 15-11-2001, pàg. 3855–65. ISSN: 0022-0949. PMID: 11807103.
  112. ↑ Deutschlander, Mark E. «The case for light-dependent magnetic orientation in animals». Journal of Experimental Biology, vol. 202, 8, 15-04-1999, pàg. 891–908. ISSN: 0022-0949. PMID: 10085262.
  113. ↑ Möller, Anders Pape «Badge size in the house sparrow Passer domesticus». Behavioral Ecology and Sociobiology, vol. 22, 5, 1988, pàg. 373–78.
  114. ↑ Thomas, Betsy Trent «Nesting Behavior of Sunbitterns (Eurypyga helias) in Venezuela» (PDF). The Condor, vol. 92, 3, 01-08-1990, pàg. 576–81. DOI: 10.2307/1368675. ISSN: 00105422.
  115. ↑ Pickering, S. P. C. «Courtship behaviour of the Wandering Albatross Diomedea exulans at Bird Island, South Georgia» (PDF). Marine Ornithology, vol. 29, 1, 2001, pàg. 29–37.
  116. ↑ Pruett-Jones, S. G. «Sexual Selection Through Female Choice in Lawes' Parotia, A Lek-Mating Bird of Paradise». Evolution, vol. 44, 3, 01-05-1990, pàg. 486–501. DOI: 10.2307/2409431. ISSN: 00143820.
  117. ↑ Genevois, F. «Male Blue Petrels reveal their body mass when calling». Ethology Ecology and Evolution, vol. 6, 3, 1994, pàg. 377–83. DOI: 10.1080/08927014.1994.9522988.
  118. ↑ Jouventin, Pierre; Aubin, T; Lengagne, T «Finding a parent in a king penguin colony: the acoustic system of individual recognition». Animal Behaviour, vol. 57, 6, Juny 1999, pàg. 1175–83. DOI: 10.1006/anbe.1999.1086. ISSN: 0003-3472. PMID: 10373249.
  119. ↑ Templeton, Christopher N.; Greene, E; Davis, K «Allometry of Alarm Calls: Black-Capped Chickadees Encode Information About Predator Size». Science, vol. 308, 5730, Juny 2005, pàg. 1934–37. DOI: 10.1126/science.1108841. ISSN: 0036-8075. PMID: 15976305.
  120. ↑ Mis75; Greene, E; Davis, K .
  121. ↑ Akelly, C. M. «The identity of the hakawai» (PDF). Notornis, vol. 34, 2, Juliol 1987, pàg. 95–116.
  122. ↑ Murphy, Stephen; Legge, Sarah; Heinsohn, Robert «The breeding biology of palm cockatoos (Probosciger aterrimus): a case of a slow life history». Journal of Zoology, vol. 261, 4, 2003, pàg. 327–39. DOI: 10.1017/S0952836903004175.
  123. ↑ Sekercioglu, Cagan Hakki. «Foreword». A: Josep del Hoyo, Andrew Elliott and David Christie (eds.). Handbook of the Birds of the World, Volume 11: Old World Flycatchers to Old World Warblers. Barcelona: Lynx Edicions, 2006, p. 48. ISBN 84-96553-06-X. 
  124. ↑ Terborgh, John «Mixed flocks and polyspecific associations: Costs and benefits of mixed groups to birds and monkeys». American Journal of Primatology, vol. 21, 2, 2005, pàg. 87–100. DOI: 10.1002/ajp.1350210203.
  125. ↑ Hutto, Richard L. «Foraging Behavior Patterns Suggest a Possible Cost Associated with Participation in Mixed-Species Bird Flocks». Oikos, vol. 51, 1, Data incorrecta, pàg. 79–83. DOI: 10.2307/3565809. ISSN: 00301299.
  126. ↑ Au, David W. K. «Seabird interactions with Dolphins and Tuna in the Eastern Tropical Pacific» (PDF). The Condor, vol. 88, 3, 01-08-1986, pàg. 304–17. DOI: 10.2307/1368877. ISSN: 00105422.
  127. ↑ Anne, O.; Rasa, E. «Dwarf mongoose and hornbill mutualism in the Taru desert, Kenya». Behavioral Ecology and Sociobiology, vol. 12, 3, Juny 1983, pàg. 181–90. DOI: 10.1007/BF00290770.
  128. ↑ Gauthier-Clerc, Michael; Tamisier, Alain; Cézilly, Frank «Sleep-Vigilance Trade-off in Gadwall during the Winter Period» (PDF). The Condor, vol. 102, 2, May 2000, pàg. 307–13. DOI: 10.1650/0010-5422(2000)102[0307:SVTOIG]2.0.CO;2.
  129. ↑ Bäckman, Johan «Harmonic oscillatory orientation relative to the wind in nocturnal roosting flights of the swift Apus apus». The Journal of Experimental Biology, vol. 205, 7, 01-04-2002, pàg. 905–910. ISSN: 0022-0949. PMID: 11916987.
  130. ↑ Rattenborg, Niels C. «Do birds sleep in flight?». Die Naturwissenschaften, vol. 93, 9, Setembre 2006, pàg. 413–25. DOI: 10.1007/s00114-006-0120-3. ISSN: 0028-1042. PMID: 16688436.
  131. ↑ Milius, S. «Half-asleep birds choose which half dozes». Science News Online, vol. 155, 6, 06-02-1999, pàg. 86. DOI: 10.2307/4011301. ISSN: 00368423. JSTOR: 4011301.
  132. ↑ Beauchamp, Guy «The evolution of communal roosting in birds: origin and secondary losses». Behavioural Ecology, vol. 10, 6, 1999, pàg. 675–87. DOI: 10.1093/beheco/10.6.675.
  133. ↑ Buttemer, William A. «Energy relations of winter roost-site utilization by American goldfinches (Carduelis tristis)» (PDF). Oecologia, vol. 68, 1, 1985, pàg. 126–32. DOI: 10.1007/BF00379484.
  134. ↑ Buckley, F. G. «Upside-down Resting by Young Green-Rumped Parrotlets (Forpus passerinus)». The Condor, vol. 70, 1, 01-01-1968, pàg. 89. DOI: 10.2307/1366517. ISSN: 00105422.
  135. ↑ Carpenter, F. Lynn «Torpor in an Andean Hummingbird: Its Ecological Significance». Science, vol. 183, 4124, Febrer 1974, pàg. 545–47. DOI: 10.1126/science.183.4124.545. ISSN: 0036-8075. PMID: 17773043.
  136. ↑ McKechnie, Andrew E.; Ashdown, Robert A. M.; Christian, Murray B.; Brigham, R. Mark «Torpor in an African caprimulgid, the freckled nightjar Caprimulgus tristigma». Journal of Avian Biology, vol. 38, 3, 2007, pàg. 261–66. DOI: 10.1111/j.2007.0908-8857.04116.x.
  137. ↑ Frith, C.B «Displays of Count Raggi's Bird-of-Paradise Paradisaea raggiana and congeneric species». Emu, vol. 81, 4, 1981, pàg. 193–201. DOI: 10.1071/MU9810193.
  138. ↑ Freed, Leonard A. «The Long-Term Pair Bond of Tropical House Wrens: Advantage or Constraint?». The American Naturalist, vol. 130, 4, 1987, pàg. 507–25. DOI: 10.1086/284728.
  139. ↑ Gowaty, Patricia A. «Male Parental Care and Apparent Monogamy among Eastern Bluebirds (Sialia sialis)». The American Naturalist, vol. 121, 2, 1983, pàg. 149–60. DOI: 10.1086/284047.
  140. ↑ Westneat, David F.; Stewart, Ian R.K. «Extra-pair paternity in birds: Causes, correlates, and conflict». Annual Review of Ecology, Evolution, and Systematics, vol. 34, 2003, pàg. 365–96. DOI: 10.1146/annurev.ecolsys.34.011802.132439.
  141. ↑ Gowaty, Patricia A.; Buschhaus, Nancy «Ultimate causation of aggressive and forced copulation in birds: Female resistance, the CODE hypothesis, and social monogamy». American Zoologist, vol. 38, 1, 1998, pàg. 207–25. DOI: 10.1093/icb/38.1.207.
  142. ↑ Sheldon, B «Male Phenotype, Fertility, and the Pursuit of Extra-Pair Copulations by Female Birds». Proceedings: Biological Sciences, vol. 257, 1348, 1994, pàg. 25–30. DOI: 10.1098/rspb.1994.0089.
  143. ↑ Wei, G; Zuo-Hua, Yin; Fu-Min, Lei «Copulations and mate guarding of the Chinese Egret». Waterbirds, vol. 28, 4, 2005, pàg. 527–30. DOI: 10.1675/1524-4695(2005)28[527:CAMGOT]2.0.CO;2.
  144. ↑ Short, Lester L. Birds of the World and their Behavior. Nova York: Henry Holt and Co, 1993. ISBN 0-8050-1952-9. 
  145. ↑ Burton, R. Bird Behavior. Alfred A. Knopf, Inc, 1985. ISBN 0-394-53857-5. 
  146. ↑ Schamel, D; Tracy, Diane M.; Lank, David B.; Westneat, David F. «Mate guarding, copulation strategies and paternity in the sex-role reversed, socially polyandrous red-necked phalarope Phalaropus lobatus» (PDF). Behaviour Ecology and Sociobiology, vol. 57, 2, 2004, pàg. 110–18. DOI: 10.1007/s00265-004-0825-2.

Vegeu també

Enllaços externs

En altres projectes de Wikimedia:
Commons
Commons
 Commons (Galeria)
Commons
Commons
 Commons (Categoria) Modifica el valor a Wikidata
Viquidites
Viquidites
 Viquidites Modifica el valor a Wikidata
Viquiespècies
Viquiespècies
 Viquiespècies


Plantilla:Enllaç AB Plantilla:Enllaç AB Plantilla:Enllaç AB

Plantilla:Enllaç AD Plantilla:Enllaç AD Plantilla:Enllaç AD Plantilla:Enllaç AD Plantilla:Enllaç AD Plantilla:Enllaç AD Plantilla:Enllaç AD Plantilla:Enllaç AD

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Ocells&oldid=6235717»