Arquitectura de la Marina
L' arquitectura de la Marina tracta sobre aspectes de l'arquitectura típica de les comarques de la Marina Alta i la Marina Baixa, al País Valencià.
Taula de continguts |
Arquitectura tradicional [modifica]
La Marina té dos estils propis de construcció, que malgrat ésser més o menys habituals a altres comarques del País Valencià i més enllà, desenvolupen trets propis i elements funcionals segons la tipologia de cada edificació i el seu ús particular. Ambdós estils empren tradicionalment pedra lluïda amb guix i pintat. A sovint, a l'exterior, el primer metre arran de terra és de pedra més gruixuda, o porta una lluïda de pedretes o de pedra massissa. De vegades es pinta aquesta banda inferior amb un altre color que la resta.
El primer estil, que predomina a la Vila Joiosa o Dénia, afavoreix la façana pintada de colors clars però lluents com ara blau, roig, groc i verd. Al voltant de les finestres i portes, es pinta un marc blanc.
El segon estil, dominant a Altea, Xàbia o Benissa, cobreix la totalitat de la casa en blanc. Aquest estil deu ser el més antic, ja que els edificis de més antigor són pintats tots d'aquesta manera. Es tracta de un lluït de calç, un material anterior a la pintura.
Cases de poble
Les cases de poble de la Marina mantenen una alta fidelitat a les pautes arquitectòniques tradicionals de la comarca. Aquest tipus de casa, localitzada dins del nucli urbà, té l'entrada principal situada directament damunt de la vorera. A sovint és una portella que admetia antigament un carruatge, i ara té dues portes de fusta. S'hi podrà distingir dues peces de pedra a cada cantó inferior. Si és més humil serà una porta individual. A la Marina, s'estila mantenir les portes obertes i cobrir l'entrada amb una persiana. Les dones grans tenen el costum de seure's entre la porta i la vorera, esquena al carrer i a la persiana, que els permet prendre l'aire i conversar amb els vianants.
A l'entrar, la primera cambra és un entrador gran on antigament hauria romàs el carro o animals. A les cases més petites o modernes, aquest espai desapareix a favor d'un saló. La tradició dicta que la casa gira al voltant de la cuina, que se situa al centre i que dóna accés a la resta de les cambres.
Cases de poble marinesses solen tenir dues plantes i compartir les parets al costat amb altres cases paregudes, formant una fila al llarg del carrer que s'emmiralla a l'altre costat. Al darrere o en mig de la casa, tenen un pati. Les cases més antigues tenen una teulada de teula de color rosa pàl·lid o beix, de vegades compaginada amb una terrassa. Només les més noves prescindeixen d'aquesta.
Quasi totes les cases disposen de persianes a les finestres i la porta, i igualment s'estila reixes de ferro que cobreixen les finestres de la planta baixa. La distribució clàssica de la façana de la casa de poble és una porta a un costat, coberta per una persiana, i a l'altre costat, una finestra llarga i prima corrent de cap a peus, amb una reixa negra. A la segona planta, dues finestres donen accés a uns balcons en fals, també de reixa, que no deixen eixir per la seua petitesa.
Aquestes reixes de ferro negre s'assemblen als fanalets d'estil clàssic que decoren tots els carrers dels pobles i viles marinenques.
Algunes cases, pel fet de ser senyorials, tracten més aviat de "palaus urbans", com els de Benissa o la Casa Orduña a Guadalest, que tenen una distribució més impressionant amb una gran entrada de vegades en forma d'arc gòtic. Solen disposar d'un pati situada directament després de l'entrada principal. Aquest palaus fan un ús més destacat de pedra massissa, com les finques rústiques (vegeu més avall).
|
|
|
|
|
|
Casups
Els casups són la construcció més senzilla i arrelada a la Marina. Són edificacions fora del nucli urbà, normalment lligades a un bancal (terreny), que serveix una funció pràctica, relacionada amb l'agricultura. En conseqüència, són fetes a base de rajola, lluïda i típicament pintada de blanc (calç) tant dins com fora. No solen disposar de teulada i per tant tenen el sostre pla. No solen superar els 50 metres quadrats i una planta. Existeixen, a més, casups encara més rústiques fetes amb plaques d'acer o altres materials rescatats d'altres construccions.
Barraques de pescador
Les barraques de pescador són cases senzilles que a sovint no són habitades tot l'any i que han passat a ser, en alguns casos, cases de platja. Altres són d'una senzillesa extrema, i com els casups, no són gaire més que magatzems per a la barca i el peix, o un lloc on arrecerar-se. Aquestes cases es troben al llarg de la costa, arraconades a les cales de Xàbia per exemple. Solen ser d'una planta, pintades en blanc i blau pàl·lid i blanc per dins. Les més grans poden tenir un pati al darrere.
|
|
Masies, riuraus i naies
Les masies de la Marina es diferencien bastant de les alqueries de la Safor. Són cases situades fora de poble, a sovint disposant d'un terreny o jardí gran. Aquestes masies destaquen un element arquitectònic únic, el riurau. Es tracta d'una terrassa coberta adjunta a l'edifici que se sosté amb columnes o arcs de pedra calcària i pot servir d'entrada a la masia. Aquests riuraus servien antigament per assecar el raïm però s'ha conservat molts en dessús gràcies a la seua bellesa. Les masies solen seguir l'estil "clàssic" del lluït blanc per dins i fora i teulada beix, amb l'afegit d'unes peces de pedra massissa rematant els cantons. Igualment solen disposar de les reixes de ferro i les persianes de fusta, de color verd. A diferència de les case de poble, els és necessari una o més llars per a entrar en calor. Una masia normalment té unes quantes xemeneies, que adopten una forma piramidal amb una "v" invertida de teules al capdamunt, tot pintat en blanc.
La naia és un porxo típic de la casa de camp, que a sovint es confon amb el riurau. Però són dos elements diferents: la naia sempre apareix situada davant de la façana de la casa i la seua funció és la de protegir-ne l'entrada, mentre que el riurau pot estar adossat lateralment o, també, separat de l'habitatge, però mai no és al seu davant. La naia és també el lloc de reunió de la família o els amics durant les nits d'estiu.
Finques rústiques
Les finques de camp són equivalent a les possessions mallorquines: palaus rurals que disposen d'amples terrenys, jardins mediterranis, riuraus, torres, grans escales i entrades principals i altres elements ornamentals. Aquestes finques, com ara la finca de Santonja d'Ondara, són molt fidels a l'estil marinés però desenvolupen uns trets propis. Principal és que la pedra no és lluïda sinó nua, deixant veure una pedra calcària on hi hauria blanc. Això sí, llueixen les teulades, els pedrots massissos als cantons, les persianes i les finestres enreixades negres típics de les masies marineses.
|
|
Castells
Es troben els següents castells a la Marina, dels quals el millor conservat és el de Dénia, que alhora és un dels pocs de construcció post-musulmana; pel que fa a la resta, en molts casos només en queden algunes llenques de paret o muralla.
- Castell de les Atzahares a les valls de la Marina Alta actualment en ruïnes.
- Castell de l'Alcazaiba (o de Guadalest) a la Marina Baixa actualment en ruïnes.
- Castell d'Alfofra a la Marina Baixa actualment en ruïnes.
- Castell d'Ambra a la Marina Alta
- Castell de Bèrnia a la Marina Alta actualment en ruïnes.
- Castell de Dénia a la Marina Alta
- Castell de Forna a les valls de la Marina Alta
- Castell de Guadalest (o del Rei) a la Marina Baixa
- Castell del Mascarat a la Marina Alta
- Castell de Moraira a la Marina Alta
- El Castellet de l'Ocaive a Pedreguer a la Marina Alta actualment en ruïnes.
- Castell de Pop a les valls de la Marina Alta
- Castell de la Solana (o d'Aixa) a la Marina Alta actualment en ruïnes.
Esglésies
Les esglésies, capelles, abadies i altres construccions religioses de la Marina daten com a molt des de la reconquesta. Algunes de les més antigues, com ara les esglésies de Xàbia i Teulada, són exemples del gòtic català o neogòtic, un estil que deixa la seua petjada en esvelts campanars quadrats o octagonals. La basílica de Xàbia és doblement remarcable per ser una església fortificada, incorporant-hi per tant elements militars. Altres esglésies, com la d'Altea són d'estil barroc, incorporant una cúpula de teules blaves; és més habitual, però, que les teules siguen marrons. La major part de les esglésies dels pobles són barroques, tot incorporant l'estil cerimonial de la Marina: lluïdes amb calç, i amb pedres cantoneres de color beix. La catedral de Benissa és interessant per ser construïda al principi del segle XX; tanmateix obeïx el mateix estil. Convents, com el d'Ondara o de Benissa, i ermites, com la de Sant Vicent a Teulada, també incorporen aquest estil de calç i pedra calcària.
|
|
|
Altres estructures [modifica]
La Marina és una comarca predominantment agrícola, amb una banda de construcció nova a la costa. Malgrat els profunds canvis experimentats pel camp marinés, no és difícil d'observar distints elements arquitectònics als bancals, nom donat als terrenys de conreu. Tanmateix són en la major part solucions emprades a tots els terrenys de regadiu (horta i secà), que tanmateix podem trobar en ple ús des de l'època romana i musulmana. Els aljubs, pous, basses, canals i sèquies formen una xarxa de rec que cobreix gran part de la comarca, i pel que fa a les canals, encara se'n fa funcionar a mà. Una cosa a destacar són els murs de pedra que fan esgraonar la terra, per facilitar el conreu en terres costerudes. Aquests murs, anomenat màrgens, són fets de pedra seca i formigó i són, com el regadiu, un invent romà rescat pels musulmans.
Caldria destacar algunes estructures històriques considerades com a patrimoni, com els Molins de Xàbia, Gata de Gorgos i Pedreguer, que són senzilles però elegants, de forma circular i de pedra calcària sense lluir. Igualment les torres que poblen tota la costa, com la Torre de Gerro a Dénia, són impressionants testimonis a la història militar de la zona. Aquestes, construïdes majorment per controlar la pirateria barbaresca al segle XVII, prenen una forma pareguda als molins. Altre element del patrimoni marinés que destaca per la seua arquitectura són els mercats coberts. Dos exemples són el mercat de Xàbia, en estil neogòtic català, i els Pòrxens de Pedreguer, dos porxes paral·lels que combine la teulada típica de color beix amb uns columnes esveltes de ferro pintats negre i taulells amb diversos motius rústics.
|
|
|
Arquitectura musulmana [modifica]
Per altra banda, els vestigis de les edificacions musulmanes són poques. No hi ha a hores d'ara cap mesquita en peu. Hi ha una profusió de castells musulmans arruïnats, però en molt mal estat (vegeu castells més amunt). Poblacions amb carrers de traçat musulmà abunden però, com ara als pobles de les Valls de la Marina Alta, on la resistència musulmana durà més i on, més tard, es refugiaren molts moriscs davant la pobresa i desterrament de l'Expulsió.
Paral·lelismes amb l'arquitectura mallorquina i eivissenca [modifica]
L'arquitectura de la Marina comparteix importants trets amb la de Mallorca i en menor grau, amb Eivissa. El lluït de calç, les persianes verdes i la pedra calcària nua als cantons són elements molt típics de Mallorca. Igualment existeixen paral·lelismes entre les cases de pescadors i les d'Eivissa, sobretot l'ús dels colors blau clar i blanc. Els patis i altres elements senyorívols de les cases més grans són típics de gòtic català tant de Palma com de València.
Mentrestant, les estructures d'ús agrícola (molins, els margens de pedra, pous i aljubs) o les torres defensives tenen semblances remarcables a les Illes Balears. Per altra banda tot açò es podria esperar, ja que a llarg dels segles el sud del País Valencià i les Illes han compartit una història comuna: ambdós hereten una arquitectura rústica d'origen musulmà, perpetuat pels moriscs, que donarà lloc a una arquitectura agricola pareguda especialment respecte al cultiu secà. Igualment la pirateria barbaresca provinent del Magrib féu necessari la construcció de torres de vigia i altres defenses al llarg de la Costa Blanca i les costes insulars.
Al marge de la proximitat geogràfica i cultural, caldria destacar que la Marina, i en especial la Marina Alta, fou repoblada al segle XVII per mallorquins, qui ocuparen principalment els pobles de l'interior. Es pot especular que aquest repoblament deixara la seua empremta, com en tants altres aspectes de la cultura de la Marina, en l'arquitectura de la zona.
Arquitectura moderna [modifica]
Casetes i xalets
A la Marina, es fa una distinció entre els termes "caseta" i "xalet". Encara que els dos fan referència a una segona residència al camp, emprada per a l'estiueig, la caseta és a sovint una casa que d'origen fou un casup o masia, i que ha deixat de tenir la funció agrícola. En aquest sentit és considerada quelcom més humil que un xalet. A més a més, la caseta és habitualment situat molt a prop del poble del propietari, ja que inclús s'ha donat el cas de llauradors o pescadors qui han abandonat la masia o barraca per a anar a viure al poble, i després hi tornen cada estiu. Els xalets mentrestant són de nova construcció, ideats com a segona casa per a gent de fora de la comarca. Açò comporta que les casetes a sovint són edificacions d'estil tradicional mentre els xalets adopten l'estil marinés en major a menor manera, a sovint amb un cert eclecticisme, o l'abandonen del tot.
Un altre distinció entre la caseta i el xalet és que les casetes es troben habitualment al llarg de les partides o camins rurals, mentre el xalet es troba dins d'una urbanització. Al final del segle XX i principi del segle XXI, hi hagué quinze anys protagonitzats per un important increment en la construcció, sobretot fora dels pobles, en la forma de noves urbanitzacions de xalets, com ara als termes de Xàbia, Calp i Altea. Aquesta manera de créixer no ha deixat cap poble il·lès, ja que representa un ingrés important per als pobles i una font de treball per a la comarca. En alguns casos les zones no urbanes dels termes municipals s'han vist reduït a gairebé no res, com en el cas de Els Poblets.
|
|
Finques
Com la resta del país, la segona meitat del segle XX ha comportat un canvi important, deixant la casa individual a favor del bloc de pisos o "finques". Tanmateix, aquest canvi no ha sigut tan profund a la Marina com a zones de major pressió demogràfica. Si Dénia, Benidorm, Calp, Altea i la Vila Joiosa té barris sencers de finques de cinc plantes i en té un grapat en obres, les viles com Teulada o Pedreguer han vist la construcció de barris nous de finques però no sembla que avui en dia la construcció aposte fort per aquestes. Altres pobles més menuts, com Pamis (pedania d'Ondara) acaben de començar la construcció de finques. Guadalest i altres poblets interiors sembla que no tenen prevista cap finca, atès que la seua població creix només gràcies al turisme residencial, que prefereix el xalet.
La finca, com a bloc d'habitatges, xoca amb l'estil tradicional de la Marina tant per dins com per fora. Si bé a llocs com Altea i Dénia s'ha fet esforços de encaixar-les, pintant les blanc o de colors, afegint reixes de ferros i teulada, la majoria trenca amb totes les pautes. Gran part d'aquestes finques aposten per finestres grans i sense reixes, terrassa comunal en comptes de teulada, rajola per pedra, colors estrambòtics i baixos llogats als comerços. Per dins hi ha la novetat de més plantes, més llum que una casa de poble, i els ascensors.
Tanmateix algunes finques, com les del carrer de Mercè Rodoreda del Verger, destaquen per l'alt grau de fidelitat a la façana tradicional, i sembla que a grans trets els nous compradors comencen a exigir de les finques noves més consideracions estètiques, com ara finques més baixes, zones enjardinades i teulada, que són relacionades amb qualitat de vida.
Gratacels
A hores d'ara aquesta mena d'edifici existeix només a Benidorm, la ciutat més poblada de les dues marines. Els gratacels són una manera de construir habitatges que, a la Marina, no tenia cap precedent. La construcció vertical és una solució a problemes de superpoblació que la Marina, fins als noranta, no tenia en absolut. La introducció dels gratacels venia doncs lligada a la recerca de turisme de masses, dins d'un projecte urbanístic que transformaria el tranquil poble pesquer en una metròpoli. Mentre que a la major part dels municipis les finques no sobrepassen les cinc o sis plantes, a Benidorm n'hi ha de 25. A diferència amb les finques dels pobles costaners, aquests gratacels eren previstos com a blocs d'apartaments per a turistes i no pas de residència habitual al llarg de l'any. Han atret diverses reaccions tant positives com negatives, però el cert és que, a Europa, el gratacel no és en general considerat la forma de construcció més desitjable.
|
|
