Història de Mongòlia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Aquesta és la història de Mongòlia.

Mongòlia de la prehistòria fins al segle X[modifica | modifica el codi]

Pendent. Col·laboreu editant aquesta secció.

Genguis Khan[modifica | modifica el codi]

Període anterior a Genguis Khan[modifica | modifica el codi]

Al nord del Gobi,a les muntanyes Altai, Khangai i Kentei vivien un gran nombre de tribus de raça altaica, mongoles, turques i tungús. Tot i parlar tres llengües la seva aparença, costums i forma de vida era idèntica.

Un dels pobles principals turcomongols era els dels naiman o naïman, que habitaven probablement el actual districte del Kobdo, i del costat de 'Ubsa Nor, fins a l'Irtish negre i el Zaisan Nor, i d'altra part fins al Selenga Superior. Vegeu Naiman

Al nord dels naiman, a l'alt Ienissei, vivien els kirguís, turcs, els caps dels quals portaven el títol de "inal" que el 840 havien expulsat als uigurs de la regió de l'Orkhon, per ser expulsats al seu torn el 920 per una incursió dels kitan, i havien restat nòmades a aquesta zona (l'alt Ienissei) sense tenir cap paper històric.

Els kerait o keraït (també karait) eren dels més poderosos junt amb els naiman; no se sap prou be quines terres ocupaven;[1] en general se'ls assigna al sud del riu Selenga, a l'alt Orkhon, el Tula i el Ongkin, però alternativament se suposa que els naiman podrien arribar fins a la regió de Karakorum, i a l'est estarien els kerait.

Al nord dels kerait, al curs inferior del Selenga, vivien els markit (märkit).

Al nord dels markit, a l'oest del llac Baikal, vivien els oyirat o oirat

A l'extrem nord de Manxúria, entre l'Argun i l'Amur, on avui dia viuen els solon d'ètnia tungús, vivien els que foren els seus ancestres, els solang.

Al sud dels solang, a la riba sud del riu Kerulen, cap a Buir Nor i fins al Khingan, vivien els nòmades tàtars.

Una tribu de nom djelair o djelaïr, classificada entre els mongols, vivia al sud de la confluència entre el riu Khilok i el Selenga, és a dir prop de l'Onon, però era probablement una tribu turca vassalla dels mongols[2]

Els mongols, en el sentit històric, vivien al nord-est de la moderna Mongòlia. El nom de mongols apareix per primer cop a l'època Tang, com una de les tribus del grup Che-wei al baix Kerulen i el Khingan del nord, anomenada pels xinesos com mong-wou o mong-wa.[3] No fou fins al temps de Genguis Khan que el nom es va donar al conjunt de pobles de llengua mongola[4]

Les llegendes mongoles, recollides per Rashid al-Din, diuen que el poble fou vençut pels turcs i s'havia refugiat a les muntanyes de l'Erkene-kun, en una època incerta però que la majoria dels historiadors situen al segle IX; més tard van descendir d'aquesta zona cap al Selenga i el Onon. Les llegendes parlen de l'ancestre mítica Alan-qo'a, que a la mort del seu marit Dobun-mergan, va concebre d'un raig de llum a l'ancestre dels mongols, Nirun, del que Bodontchar fou l'avantpassat, a la vuitena generació, de Genguis khan.

Al segle XII els mongols estaven dividit en diversos ulus (grans tribus). Aquestes tribus eren independents entre elles, i sovint es feien la guerra, a més de lluitar contra els veïns, especialment els tàtars. La família de Genguis khan pertanyia al clan (omuk) dels qiyat (kiyat); després del triomf de Genguis les tribus es van reorganitzar entre les que derivaven de l'ulus qiyat i les demés.

Una tribu de nom djelaïr, classificada entre els mongols, que vivia al sud de la confluència entre el riu Khilok i el Selenga, és a dir prop de l'Onon, era probablement una tribu turca vassalla dels mongols i assimilada per aquestos des del temps de l'heroi llegendari mongol Kaidu[5]

Sistemes de vida[modifica | modifica el codi]

Les tribus mongoles tenien dos sistemes de vida al segle XII: les de pastors al costat de les estepes i les de casadors i pescadors a la part dels boscos i rius; els seus dominis estaven entre la zona d'estepa i quasi desèrtica al sud, i la zona de boscos al nord. El seu origen de poble de bosc es detecta en l'ús que fan avui encara de tonells de fusta en lloc dels odres de pell o cuiro com altres pobles esteparis.[note 1] Les tribus estepàries de pastors (ke'er-un irgen) canviaven de lloc sovint a la recerca de pastures i allà on paraven aixecaven les seves tendes, comunament anomenades yurtes (encara que no era aquest el seu nom); les tribus dels boscos vivien en coves o barraques de fusta.

Aristocràcia dirigent[modifica | modifica el codi]

Les tribus pastores eren més riques amb una aristocràcia forta i influent de la que els caps portaven el títol de bagadur o ba'aatur (equivalent a cap segon) i noyan (equivalent a cap) i també el de setchen o setsen (savi en mongol) bilgä (savi en turc) i l'ai-tsi o taitchi (príncep en xinès); l'aristocràcia tenia la missió de trobar terres de pastura (nuluk) i d'assegurar el nombre de clients i esclaus que s'encarreguessin dels ramats i les tendes.[6]

Altres classes socials[modifica | modifica el codi]

Aquesta aristocràcia dirigia les altres classes socials: els guerrers, homes lliures (nökud), els comuns (qaratxu o arad), i els esclaus (bagul). Els esclaus eren de dos menes: els individuals, que pertanyien a un individu, i els col·lectius, tribus vençudes que passaven a tenir consideració d'esclaus, encara que més aviat vassalls i servents dels vencedors, que es cuidaven dels ramats i servien com auxiliars a la guerra. En canvi l'aristocràcia a les tribus dels boscos (hoïn-irgue) no tenia un paper tan important, on la influència principal era la dels xamans; quan un xaman reunia també la condició de sobirà, prenia el títol de baqi (o bagui), que en temps de Genguis Khan portaven els caps dels oirat i dels markit[7]

Els xamans mongols s'anomenaven en antic turc com a qam, en mongol com a böga o xaman, i en xinès xan-man (procedent de la transcripció xinesa del tungús).[8]

Els pastors estaven un xic més civilitzats; tenien contactes amb els uigurs del Gobi central, amb els kitan del Leao-ho o amb els jin de Pequín. No tenien ciutats però formaven grans campaments per grups (aïl) i les iurtes (guer) portades en carros de rodes (qara'ulai terguen o qasaq terguen) s'agrupaven en cercles (quriyen) embrió de futures viles.[9]

Societat[modifica | modifica el codi]

La iurta de feltre (guer) constituïa un avançament sobre la cabana de fusta dels caçadors; era fàcil de plegar. Va esdevenir amb el temps un lloc espaiós i confortable i, amb els seus folres i els terres de tapissos, verdaders palaus errants; fins i tot disposaven d'un tub d'aire que serveix també de fumera. Els guers es van anar empobrint amb la decadència mongol fins al segle XX, quan van anar desapareixent. L'aplicació del nom iurta al guer és impròpia. El guer era rodó i requeria un gran nombre de pals; fou inicialment usat pels caçadors del bosc però es va desenvolupar i engrandir per ser usat pels pastors.

Els pastors utilitzaven inicialment la tenda plana, llarga i baixa, anomenada maikhan, fàcil de confeccionar pels nòmades que vivien a les estepes. Quan els pastors van adoptar la tenda de feltre o guer, la carregaven en carros de rodes, cosa que facilitava el seu transport en terrenys plans i el seu muntatge; el conjunt de guers esdevenia una veritable ciutat. Aquest transport es va perdre amb el temps.[10]

L'estepa mongola[modifica | modifica el codi]

Quan els mongols van dominar l'Orkhon al segle XII aquesta zona portava molt de temps en estat salvatge; després de la conquesta kirguís del 840, la incipient agricultura iniciada pels turcs orientals i els uigurs va desaparèixer. Es nota una deferència cultural important entre els turcs i els mongols, que deixa percebre una neta superioritat dels primers; la conquesta del kirguís del 840 havia aturat de cop la civilització maniquea que els uigurs havien introduït a la zona, i quan foren expulsats el 920, la zona va caure en l'anarquia tribal.

Primer estat mongol[modifica | modifica el codi]

La tradició ja parla d'un primer intent de crear l'estat de la nació mongola (ulus-irgen) al segle XII. El cap mongol Qaidu (Kaidu) va adquirir cert poder.

El seu besnét, Qabul (Kabul), que portava el títol reial (Qabul Khan) i pòstumament el títol imperial (Qabul kakhan), va ser el primer que va gosar enfrontar als reis Jin (jurchen) de la Xina del nord; els fets sobre aquest personatge són dubtosos i podria tractar-se de representacions al·legòriques de les lluites dels Jin i els nòmades entre 1135 i 1139. Fou el pare de Qutula khan que va combatre als jurchen i tàtars. Al temps de la redacció de la "Història secreta" (vers 1240) Qutula kakhan ja era un heroi llegendari. Probablement fou derrotat pels jurchen, ja que els seus fills Djotchi i Altan no consta que portessin cap títol reial, tot i que a la "Història secreta", per donar una continuïtat dinàstica, s'atribueix a Altan el títol de kakhan. Cal suposar que vers el 1161 el primer estat mongol fou destruït pels Jin i tàtars i que la derrota de Qutula kakhan va donar pas altre cop a la reaparició dels territoris entre gran nombre de tribus (ulus), clans i sub clans sense cap unitat.

La tradició genguiskhànida associa a Yesuqeï (Yesugei), el pare de Genguis Khan, a la línia dels antics reis.

Genguis Khan[modifica | modifica el codi]

Genguis Khan

Joventut[modifica | modifica el codi]

Anomenat Temujin al néixer, era fill de Yesugei, cap de la tribu (ulus) dels borjigid, i del clan qiyat. Segons les creences mongoles, va nàixer amb un coàgul de sang a la mà, signe del seu futur destí. El 1162, essent encara un nen, es convertí en cap de la seva tribu a causa de la mort del seu pare, assassinat pels tàrtars. Rebutjant ser dirigit per un nen, el seu clan l'abandonà amb sa mare. Passà els anys següents amb la seva família seguint la forma de vida dels nòmades. Fet presoner per una tribu rival, poc després aconseguí escapar amb l'ajuda d'un dels seus captors. A l'edat de 20 anys, conegué la seva futura dona, Borte, i la tribu li oferí una pell de marta. La llegenda diu que s'hi casà després de salvar-la de les mans d'uns segrestadors.

Unió de les tribus[modifica | modifica el codi]

A aquest període, els pobles nòmades d'Àsia central estaven dividits i eren fàcilment manipulats pels pobles sedentaris dirigits per reis poderosos, com els de la dinastia Jin del nord de la Xina. Aliat dels xinesos, el jove Temujin intervingué en les lluites contra els seus adversaris, principalment els tàtars, el poble mongol més potent. Forjant sòlides amistats entre els caps dels clans mongols, Temujin començà una política de guerres i d'aliances que el conduïren a convertir-se en el senyor dels mongols el 1206.

Fundació de l'Imperi[modifica | modifica el codi]

L'Imperi Mongol al segle XIII

Un kuriltai (consell de caps mongols) donà a en Temujin el títol de Genguis Khan, que significa "Cap Suprem". Pertanyia a una tribu mongola, de religió xamanista, que havia dominat la Mongòlia oriental fins que, a mitjans del segle XII, fou gairebé anorreada pels tàtars. Temujin trobà refugi a l'Ulaanbaatar, entre la tribu nestoriana comandada per Togrul (el Preste Joan de Marco Polo). Ajudat per aquest i al capdavant d'un poderós exèrcit inicià diverses campanyes, que el conduïren a l'extermini dels seus rivals (tàtars, 1198-1202; karaits, 1203; etc.). El 1206 fou elegit cap suprem de tota la Mongòlia per l'assemblea dels prínceps mongols i emprengué la conquesta de la Xina, dominada pels tanguts]i pels tungús (presa de Pequín, 1215). A l'oest s'enfrontà amb els xas (shahs) de Coràsmia (Khwarizm), a qui arrabassà Bukharà (1219) i Samarcanda (1220), mentre que les seves tropes arribaven a l'Azerbaidjan i a la Rússia meridional. El 1221 passà l'Oxus i entrà a Balkh; saquejà també Gazni, Herat i Merw. L'èxit de Genguis Khan, més ennllà dels seus dots de guerrer, fou degut a l'organització que proporcionà el rudiment de llei imperial mongòlica (yasa) donada al conglomerat de tribus que unificà. El seu imperi (de la mar Càspia fins a Corea) no durà gaire, car, en morir, el repartí entre els seus fills.[11]

Com a nou emperador desenvolupà un nou sistema d'organització militar basat en el sistema decimal, dividint els exèrcits en grups de 10, 100, 1.000 i 10.000 (tumen). Els soldats duien les seves famílies i cavalls amb ells, cada genet disposava de tres o quatre cavalls.

La campanya de Xina[modifica | modifica el codi]

El 1206, Genguis Khan va iniciar la invasió de Xina, la qual estava dividida en quatre regnes. En la frontera, els quals ja havien començat a perdre la lleialtat cap als chin, va ser els primers a capitular. Un cop acabada aquesta campanya, ja tenia una bona base per atacar als yuchen. El conflicte que Genguis Khan tingué amb la dinastia xinesa de Xia Occidental des de l'època del kuriltai, donà lloc a la primera guerra de conquesta de l'emperador. Aquesta conquesta donà lloc a un acord de pau el 1209, on l'emperador de Xia Occidental reconegué la seva inferioritat. L'atac als chin es va enfocar com un conflicte de caràcter nacional i racial en el qual els pobles turco-mongols s'unien contra els pobles que ocupaven les províncies septentrionales de Xina. D'aquesta forma els onguts que custodiaven les fronteres septentrionals dels chin i altres pobles com els ch'i-tan (kitan) es van unir amb rapidesa a la causa mongola. Així Genguis Kan va arribar fins a Pequín el 1214, encara que la ciutat va ser presa un any més tard per Muqali, un dels seus generals, requerint-se l'atenció del Gran Khan a l'oest.

Família[modifica | modifica el codi]

Chabi, primera muller de Kublai Khan

Temujin va tenir quatre germans i una germana:

  • Khasar (germà)
  • Khajiun (germà)
  • Temüge (germà)
  • Temülen (germana)

Amb la seva dona Borte va tenir quatre fills:

Els seus quatre fills participaren en les campanyes de Genguis i varen esdevenir Khan de diferents khanats, però va ser Ogödei (Ogodei) qui va ser Gran Khan. Genguis Khan va morir el 1227.

Herència[modifica | modifica el codi]

El de Genguis Khan fou el darrer imperi tribal de la història universal, hereu dels milers d'anys de guerres entre les tribus nòmades i el món civilitzat, dels antics enfrontaments dels caçadors i els pastors contra el camperols. El xoc entre la cultura nòmada i urbana no acabaria amb Genguis Khan, però no ha tornat a assolir els nivells que va assolir amb el cabdill mongol.[12]

L'any 1937 l'ànima de Genguis Khan va desaparèixer del monestir budista de Mongolia Central, situat al costat del riu de la Lluna, al costat de les muntanyes negres de Shanj, on els lames l'havien protegit i venerat durant segles i segles. Durant els anys trenta, soldats a les ordres de Stalin executaren a uns trenta mil mongols en una sèrie de campanyes contra la cultura i la religió d'aquest poble. Els soldats saquejaren els monestirs, mataren els monjos, violaren les monges, detrossaren tots els objectes religiosos, expoliaren les biblioteques, cremaren les escriptures i destruïren els temples. Segons s'explica, algú va rescatar secretament l'encarnació de l'ànima de Genguis Khan del monestir de Shanj i, per protegir-la, la va traslladar a la capital, Ulaanbaatar, on finalment va desaparèixer.[12] Avui dia Genguis Khan ha esdevingut el símbol d'una Mongòlia que s'esforça a definir la seva identitat. La seva cara apareix a les etiquetes de vodka i als bitllets de banc.

Primera regència[modifica | modifica el codi]

  • Article principal: Tului

El quart fill de Genguis Khan, Tului, com el més jove, era segons el dret mongol el otchigin o odjigin, guardià de la llar, i per tant hereu del patrimoni patern primitiu a la regió entre el Tula, l'alt Onon i l'alt Kerulen. Bon general, però alcoholitzat, va morir amb 40 anys el 9 d'octubre de 1232, després d'una eficient campanya a Honan. La seva dona era una princesa kerait de nom Soyurghaqtani o Sorgaqtani (neta de Wang Khan), que era nestoriana.

Inicialment Tului va rebre la regència a l'espera de l'elecció d'un gran khan (1227-1229) i va rebre el urdus patern (el palau i tendes del pare) i 101.000 homes.

Ogodei[modifica | modifica el codi]

A la primavera del 1229 es va celebrar el gran kuriltai a la riba del Kerulen. Segons la voluntat de Genguis Khan, Ogodei fou escollit, probablement el 13 de setembre del 1229. La residència ordinària es va establir a Karakorum.

Campanya contra el khwarizmshah[modifica | modifica el codi]

Djalal al-Dun Manguberti, el khwarizmshah refugiat a Delhi amb Iltumish (1221), havia aprofitat la sortida dels mongols (1224) per recuperar tot Pèrsia i Azerbaidjan. El 1230 Ogodei va enviar a Pèrsia un exèrcit de 30000 homes per fer front a la inesperada restauració dels khwarizmshahs, sota la direcció del general i noble Tchormaghan.[13] Al hivern del 1230 al 1231 van arribar a l'Iran pel Khurasan i Rayy, i es van dirigir de dret a l'Azerbaidjan abans que Djalal al-Din, que generalment vivia a Tabriz, pogués reunir les seves forces. Djalal es va esverar i va fugir cap a la plana del Moghan o Mukan, i cap a l'Arran, prop de la desembocadura dels rius Araxes i Kura, i d'allí va passar al Diyarbekir, perseguit pels mongols, i a les muntanyes d'aquest regió fou obscurament assassinat per un camperol kurd (15 d'agost de 1231).

Campanya a Xina[modifica | modifica el codi]

Ogodei també va fer una campanya contra els jurchen (dinastia Jin) a partir del 1231 que va culminar amb una sèrie de victòries fins que el rei Jin es va suïcidar (febrer o març del 1234). Els Song xinesos van ajudar als mongols amb algun contingents de infanteria i en recompensa Ogodei va cedir a l'imperi Song alguns districtes al sud-est del modern Honan, però no van quedar satisfets, ja que volien tot l'Honan; per això van atacar als mongols i es va lliurar una guerra que va durar del 1234 al 1239.

Conquesta de Corea[modifica | modifica el codi]

El 1231 els mongols van conquerir la capital de Corea Kai-syeng (nord-est de la moderna Seul) el desembre d'aquell any, i el país va quedar sota protectorat governat per 72 darugatchi, però aquestos van ser massacrats el 1232 per orde del rei de Corea Ko-tjong, que es va refugiar tot seguit a l'illot de Kang hua a l'oest de Seül (juliol del 1232). L'exèrcit d'Ogodei va ocupar sòlidament Corea el 1236, però la cort coreana es va mantenir a l'illot i encara que després de 1241 va enviar ambaixades declarant el seu vassallatge, va restar durant trenta anys sense control.

Operacions a Pèrsia i Àsia Menor[modifica | modifica el codi]

El general Tchormaghan va restar deu anys al front de l'exèrcit mongol acampat al nord-oest de Pèrsia, generalment a la plana del Moghan i de l'Arran, dedicats al pillatge, primer a Armènia i Azerbaidjan (Maragha i Tabriz) i al Diyarbakir i Arbela, després cap al Caucas (Gandja) i Geòrgia, on la reina Rusudan va haver de fugir de Tbilisi cap a Kutaisi (probablement el 1236) i la regió de Tbilisi va quedar sota protectorat mongol; el 1239 Tchormaghan va anar a la Gran Armènia (Kars i Ani).[14] El 1242 Baidju va succeir com a governador a Tchormaghan (mort el 1241) i va governar Pèrsia del 1242 al 1256[15]). Baidju va atacar al soldanat seljúcida de Rum o Konya, assaltant i saquejant Erzurum (1242) i després derrotant a l'exèrcit seljúcida dirigit pel mateix soldà a Kozadagh prop d'Erzindjan (26 de juny de 1243); després d'aquesta victòria el general mongol va entrar a Sivas. Tokat i Qaisariya que van voler resistir foren saquejades i parcialment destruïdes. Kai Khosraw va implorar la pau i la va obtenir a canvi de declarar-se vassall del gran khan. Ara els mongols eren veïns de l'Imperi Bizantí.

El rei de l'Armènia Menor, Hetum I (1226-1269) va tenir l'habilitat de posar-se voluntàriament sota sobirania del gran khan el que protegia al seu regne dels seljúcides i dels mamelucs (1244).[16] El 1245 Baidju va ocupar Khelat i Amida, i la primera fou entregada als seus vassalls georgians. L'atabeg de Mosul, Badr al-Din Lulu, polític prudent, va reconèixer espontàniament, com havia fet el rei de l'Armènia Menor, la sobirania del gran khan.

Campanya europea[modifica | modifica el codi]

El 1234 Ogodei va ordenar a Batu Khan dirigir un gran exèrcit de 150.000 homes cap Europa. La direcció efectiva de l'expedició correspongué al general Subotai que tenia llavors uns 60 anys. L'expedició va començar el 1236 i va durar fins al 1242. El 1236 fou destruït el Regne búlgar del Kama; el 1237 els mongols van atacar als turcs pagans, nòmades i salvatges, de les estepes russes, als que els musulmans anomenaven turcs qiptxaq;[17] els turcs es van sotmetre i van formar el gruix principal de la població del futur khanat de Batu (conegut com a Khanat de Qiptxaq o com a Horda d'Or); la darrera resistència dels qiptxaq fou liquidada el 1238 per Berke; el cap qiptxaq Kutan va emigrar amb 40000 tendes cap a Hongria, on es va fer cristià.

Entre finals del 1237 i 1239 els mongols van atacar als principats russos (Riazan el 21 de desembre de 1237), Kolomna, Moscou (febrer del 1238), Suzdal i Vladímir (14 de febrer de 1238). Yuri II de Suzdal fou derrotat i mort en una batalla a la vora del Sita o Siti, afluent del Mologa el 4 de març de 1238. Altres destacaments mongols van saquejar Yaroslav i Tver. Nóvgorod es va salvar pel desglaç que va fer intransitables els camins.

L'hivern següent les operacions es van reprendre en direcció cap a Ucraïna; Txernigov fou saquejada i seguidament va ser conquerida Kíev (6 de desembre de 1240) que fou parcialment destruïda. Després van assolar el principat d'Halicz o Galitzia, el príncep del qual, Daniel, va fugir a Hongria.

L'hivern del 1239 al 1240 els mongols van acabar de sotmetre les estepes de Rússia meridional, i sota direcció de Mongke van ocupar Maghas, capital dels alans o ases (asod en mongol).[18]

L'hivern del 1240 l'exèrcit de Batu, sota la direcció de Baidar i Qaidu, va marxar contra Polònia.[19] Van creuar el Vístula glaçat (13 de febrer de 1241) i van saquejar Samdomierz, arribant fins als afores de Cracòvia; un exèrcit polonès fou derrotat a Chmielnik (18 de març de 1241). Cracòvia fou cremada pels mongols, que seguidament van entrar a Silèsia sota la direcció de Baidar[note 2] i van creuar el Oder a Ratibor. El duc Enric els va fer front amb 30000 homes[note 3] que foren derrotats el 9 d'abril de 1241 a la batalla de Legnica; tot seguit els mongols van entrar a Moràvia, assolant el país, però sense poder ocupar la ciutat d'Olmutz. De Moràvia aquesta part de l'exèrcit mongol es va dirigir cap a Hongria on ja operava la resta de l'exèrcit, sota la direcció del propi Batu i del general Subotai.

Als Carpats, entre Inghvar i Munkacz, fou derrotar el comte palatí encarregat de la defensa (12 de març de 1241); tres cossos d'exèrcit mongol es van reunir prop de Pest entre el 2 i el 5 d'abril. A Pest el rei Bela IV reunia al seu exèrcit; la batalla es va iniciar el dia 7 d'abril; els mongols van retrocedir en direcció a la confluència del riu Sayo i el Theiss; al sud de Mohi, a la confluència, Subotai va derrotar els hongaresos (11 d'abril de 1241). Pest fou assaltada i cremada i el rei Bela IV va fugir cap a la mar Adriàtica. Tot el país fins al Danubi fou dominat i només algunes fortaleses van resistir. El juliol del 1241 els mongols van arribar a Neustadt, prop de Viena. Batu va creuar el Danubi glaçat el 25 de desembre de 1241 mentre Qada'an, enviat en persecució del rei Bela IV, refugiat a Croàcia (a les illes dàlmates), va arribar fins a Spalato i Cattaro (que fou saquejada) per tornar després a Hongria (març de 1242).

Mort d'Ogodei[modifica | modifica el codi]

L'11 de desembre de 1241 va morir Ogodei. Això va provocar l'evacuació d'Hongria pels mongols. Passant per Bulgària els mongols van retornar cap a la mar Negra (primavera del 1242) i l'hivern del 1242 a 1243, per Valàquia i Moldàvia, i Ucraïna van arribar a les seves bases del Volga.

Segona regència[modifica | modifica el codi]

La regència de l'imperi a la mort d'Ogodei fou confiada a la vídua khatun Toragana que va tenir el poder entre 1242 i 1246. Ogodei havia destinat pel tron al seu tercer fill Qutchu, però aquest va morir en la guerra contra els Song (1236) i el seu lloc el va ocupar el fill gran de Qutchu, Chiramon. Però Toragana volia fer nomenar gran khan al fill Guyuk, del que ella era la mare. Toragana tenia el suport del vell Txagatai que li havia fet confiar la regència, però que va morir el 1242. Llavors el germà petit de Genguis khan, Temugé Otchigin (els territoris del qual s'estenien per la Mongòlia oriental i la regió de Girin) es va dirigir amb soldats cap als territoris imperials amb intencions poc clares. Però l'arribada de Guyuk des d'Europa al seu ulus del Iemil, va estabilitzar la situació. D'altra banda Batu Khan era enemic personal de Guyuk, que l'havia desobeït a la campanya a Europa, i va retardar tant com va poder el kuriltai per l'elecció del nou gran khan, i quan finalment fou convocat va excusar la seva assistència al·legant una malaltia.[20]

Guyuk[modifica | modifica el codi]

  • Article principal: Guyuk

El kuriltai per l'elecció es va celebrar a la primavera o estiu del 1246 prop del llac Kuku Nor, a les fonts de l'Orkhon, i no lluny de Karakorum. Conforme als desitjos de la regent, Guyuk fou escollit i entronitzat el 24 d'agost de 1246. Guyuk només va acceptar si l'imperi restava hereditari a la seva línia, condició que fou aclamada pels presents.[21] Al cap de dos o tres mesos va morir Toragana.

Guyuk afavoria lleugerament als cristians però mantenia la neutralitat i la tolerància habitual. El nou gran khan era sever i gelós del seu poder. Considerava que durant el regnat d'Ogodei i la regència de Toragana, el poder de l'estat s'havia reduït, i estava disposat a retornar al poder del gran khan com en temps de Genguis khan. Va fer investigar la conducta del seu besoncle, Temugé Otchigin, que havia tractat d'atacar a la regent, i va castigar al seu entorn. El khan de l'Ili, Txagatai, que havia mort el 1242, havia transmès la seva herència al seu nét Kara Hulagu[22] però Guyuk el va fer deposar i va nomenar al seu lloc al fill gran de Txagatai, Yissu Mangu, que era el seu amic personal (1247).

Guyuk va enviar a Pèrsia a un home de la seva confiança, Eldjigidai, com una mena d'alt comissari, que del 1247 al 1251 va governar superposat al general Baidju, comandant de l'exèrcit mongol del Mughan. A l'Extrem Orient el administrador financer de les províncies xineses, Abd al-Rahman, fou executat acusat de prevaricació, i substituït per Masud Yalawatch. El kerait Tchinqai (que era nestorià) va recuperar el seu càrrec de camarlenc imperial.[note 4] Geòrgia fou repartida entre els dos pretendents: Lacha el Kartli i Narin (fill de la reina Rusudan) l'Imerètia. Al sultanat de Rum o Konya, el tron fou donat a Kilidje Arslan IV en preferència sobre el seu germà gran Kai Kabus II, que regnava fins aleshores.[23]

Per aturar l'autonomia creixent de les diverses branques genguiskhànides, Guyuk va començar per la branca de Joci o jocida, és a dir amb Batu Khan. Al començament del 1248 es preparava una guerra entre Guyuk i Batu, guerra que semblava inevitable, quan Guyuk, a causa de l'abús de l'alcohol i les dones, va morir probablement l'abril del 1248.

Tercera regència[modifica | modifica el codi]

La regència va passar a la seva vídua Oghul Qaïmich. La regent volia fer atribuir el tron a un dels prínceps de la línia d'Ogodei, be Chiramon (nebot de Guyuk)[24] o encara millor al fill que ella havia tingut amb Guyuk, de nom Kutcha.[note 5] Però el deganat de la casa genguiskhànida el tenia Batu Khan, i aquest volia excloure a la branca d'Ogodei (Ogodeïdes), i es va aliar amb la vídua de Tului, Sorgaqtani o Soyurghaqtani, princesa kerait (neboda del wang khan Togrul Khan), nestoriana, intel·ligent i hàbil. En la investigació encarregada per Guyuk sobre els abusos de les branques genguiskhànides en perjudici de l'estat mongol, la princesa havia aconseguit que la branca de Tului en sortís amb tots els pronunciaments favorables. Ara, aliada amb Batu, va convèncer a aquest de fer elegir a Mongke o Mongka[note 6] que era el fill gran de Tului, i la mare del qual era la pròpia Sorgaqtani.[25]

Mongke[modifica | modifica el codi]

El kuriltai per l'elecció de gran khan es va fer presidit per Batu, al seu campament d'Alaqmaq, al nord de l'Issiq Qul, el 1250. Els representants de les branques d'Ogodei i Txagatai no van assistir a la reunió o els que hi van anar la van abandonar abans de l'elecció; així la decisió quedava en mans de les branques de Joci i Tolui. Elegit Mongke com estava previst, les branques absents es van negar a ratificar l'elecció i reconèixer al nou gran khan al·legant que l'assemblea s'havia fet molt lluny dels llocs sagrats genguiskhànides i havia estat incomplerta. Batu va convocar llavors un segon kuriltai més complet a la regió sagrada a la vora de l'Onon o del Kerulen, i va convidar les branques refractàries a assistir-hi, però totes les requisitòries van rebre un complet refús. Batu va seguir endavant i el seu germà Berke fou encarregat d'organitzar el kuriltai a Koda'a-aral o Köto'ü-aral, a la vora del Kerulen. Els representants de la branca d'Ogodei va protestar i igual Yissu Magu, cap de l'ulus de Txagatai, que donava suport als ogodeïdes. Però Berke va fer proclamar a Mongke com a gran khan l'1 de juliol de 1251,[26] amb 43 anys d'edat, i l'imperi va passar així de la branca d'Ogodei a la de Tului.

Aquest virtual cop d'estat fou possible per la debilitat dels prínceps ogodeïdes, tots joves, i per la influència de Batu com a decà dels genguiskhànides i cap de la branca major. Però això trencava la legitimitat i els perjudicats no s'hi podien conformar. Finalment Chiramon va decidir anar al kuriltai per fer homenatge al nou gran khan però en realitat per intentar una sorpresa i destronar a Mongke, però el complot fou descobert i les forces de Chiramon foren desarmades; finalment Chiramon fou executat; el jove Qutcha, el més jove dels fills de Guyuk, fou deportat a un districte a l'oest de Karakorum; Qada'an es va sotmetre espontàniament a Mongke i fou perdonat però es va haver d'erigir en instrument de la venjança del gran khan contra Eldjigidai a Pèrsia. També es va salvar Qaidu i se'ls va permetre conservar l'ulus d'Ogodei al Iemil. Finalment Mongke va fer matar al khan de l'ulus de Txagatai, Yissu Mangu, que havia donat suport als ogodeïdes, i el va substituir per un altre príncep de la mateixa casa, Kara Hulagu, i després per la vídua d'aquest, la princesa Orghana (1252). Büri, un altre net de Txagatai, fou enviat a Batu Khan, que el va fer matar en revenja per una ofensa que li havia fet en la campanya d'Europa.

Vinculació a Batu Khan[modifica | modifica el codi]

Mongke fou un gran khan, auster, disciplinat, vigorós, bon guerrer, intel·ligent, administrador sever i just[27] va començar el seu regnat en part obligat al seu oncle Batu que l'havia pujat al tron. Batu actuava pràcticament com independent a l'oest del Balkai.[28] Batu va morir probablement el 1255 i Mongke esdevingué llavors el sobirà absolut. Va prohibir dictar exempcions d'impostos en els territoris dels ulus o feus dels prínceps i de partir la recaptació entre el feu i l'imperi. El gran khan va afavorir als nestorians (la seva mare era nestoriana).

Campanyes de Pèrsia i Xina[modifica | modifica el codi]

El 1253 Mongke va fer un kuriltai a les fonts de l'Onon i va decidir que el seu germà petit Hulagu aniria a acabar la conquesta de Pèrsia sotmetent el califat de Bagdad i la Mesopotàmia, i quan acabés aniria a Síria; i Mongke en persona amb l'altra germà, Kubilai, aniria a Xina per activar la guerra contra els Song.

Els Song havien ofert als mongols més resistència de l'esperada. El 1251 Mongke va nomenar al seu germà Kubilai com a governador de les parts conquerides de Xina i poc després li va donar com a feu el Honan.[29] Kubilai es va rodejar de funcionaris xinesos i especialment el conseller Yao Chu, que havia estat el seu mestre de xinès breument quan era jove. Va fer esforços per restaurar l'agricultura al Honan, arruinada per la guerra, i va repartir llavors i eines als pagesos, transformant als soldats tanmateix en pagesos.

Conquesta de Nan Chao[modifica | modifica el codi]

Abans d'atacar als Song de front, per orde de Mongke, Kubilai els va rodejar i amb la cooperació del general Quriyangqatai (en persa Ouriyanqadai) fill del general Subotai, va sortir de Shensi (octubre del 1252), va travessar el Setchwan i va entrar al Yunnan, que era un regne particular des del segle VIII, el Nan Chao o Ta-li en xinès, habitat per la raça lo-lo (thai). Kubilai va ocupar la capital Ta-li i Chan-chan (Yu-nan-fu o potser Ping ting hiang) on s'havia refugiat el rei, que els xinesos anomenaven Tuan Hing-tche (1253). Aquest rei va poder restar al tron com a maharajà, però amb un administrador mongol al seu costat, càrrec que va recaure en el xinès pro mongol Lieu Che-tchong; el país fou dividit en districtes mongols confiats a prínceps Genguiskhànides entre els quals Ugetchi, fill de Kubilai, Tugluk, i Essen Timur (aquest darrer fill d'Ugetchi).[30] Després el general Uriyangqatai va atacar als tibetans als que va forçar a reconèixer el vassallatge mongol.

Dominació d'Anam[modifica | modifica el codi]

El 1257 Uriyangqatai va atacar el regne d'Anam que tenia per capital a Hanoi. Va baixar des del Yunnan a la plana de Tonquin i va saquejar Hanoi el desembre del 1257. El rei d'Anam Tranh Tai Tong es va reconèixer vassall mongol poc després (març del 1258).

Mort de Mongke[modifica | modifica el codi]

El 1258 en un kuriltai celebrat a Mongòlia, Mongke va decidir agafar la direcció de la guerra contra els Song personalment. Amb el principal exèrcit mongol va avançar del Shensi al Setchwan (octubre del 1258) i va conquerir Pao-ning (vers desembre del 1258), però tot i grans esforços no va poder conquerir Ho-tcheu (moderna Ho-tsiuan) important per estar a la forca del Kian Ling i els seus dos afluents. Mongke va morir prop d'aquesta ciutat de disenteria, que havia agafat durant el setge (11 d'agost de 1259).

Mentre Mongke moria, Kubilai baixava de l'Hopei amb un altre exèrcit i assetjava Wu-tcheu (moderna Wu-tchang) al Yang-tse mitjà, enfront de Han Keu al Hopei; al mateix temps el general Uriyangqatai, que havia tornat des del Tonquin al Yunnan a finals del 1257, va passar al Kwangsi on va atacar Kuei-lin, i va seguir cap a Honan per assetjar Tchang-cha. Així els Song es veien atacats pel nord i el sud. Només la mort de Mongke els va donar un breu respir, ja que Kubilai volia tenir les mans lliures per assolir la successió al tron genguiskhànida i va signar una treva amb el ministre song Kia Sseu-tao que establí el Yan g-tse de frontera, i llavors va tornar al Hopei amb el seu exèrcit. Vegeu Kubilai Khan.

En endavant la història de Mongòlia fou la dels diferents khanats. Vegeu:

Història moderna[modifica | modifica el codi]

Pendent: Col·laboreu editant aquesta secció.

Khanat de Mongòlia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Khanat de Mongòlia

República Popular de Mongòlia[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Per exemple els kazakhs
  2. Els polonesos l'anomenen Peta
  3. polonesos, croats alemanys, cavallers teutònics
  4. testimoniat en aquest càrrec per Plan Carpin
  5. aquest fill era molt jove i la seva elecció era improbable
  6. en turc Mängü o Mangu, que vol dir "Etern"

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de Mongòlia
  1. M. Pelliot, Chrétiens d'Asie Centrale er d'Extrême-Orient
  2. D'Obsson a Histoire des Mongols, I, 29
  3. M. Pelliot, A propos des Comans, J.A. 1920, I, 146
  4. entre els pobles suposadament de llengua mongola cal esmentar als Sien-pei del segle III, els juanjuan, els heftalites, del segle V, els àvars europeus, del segle VI a IX, i els kitan dels segles VIII a XII, encara que aquestos darrers parlaven una variant mongola fortament influïda pel tungús
  5. D'Obsson a Histoire des Mongols, I, 29
  6. B. Vladimirtsov, Life of Genguis-khan, pàgina 3; i Obxtxèstvenni stroi Mongólov: Mongólskikh kotxevoi feodalizm (Leningrad, avui Sant Petersburg, 1934, títol traduït com a Règim social dels mongols: El feudalisme nòmada mongol)
  7. M. Pelliot, Notes sur le Turkestan, T'oung-pao, 1930
  8. M. Pelliot, Sur quelques mots d'Asie Centrale, III, Chaman, J.A., 1913
  9. Obxtxèstvenni stroi Mongólov: Mongólskikh kotxevoi feodalizm, Leningrad (avui Sant Petersburg), 1934, pàgines 34, 39, 41 i 128
  10. Owen Lattimore, The geographical factor in Mongol history, Londres, gener de 1938
  11. Article de l'Enciclopèdia Catalana
  12. 12,0 12,1 WEATHERFORD, Jack: Genghis Khan. Editorial Crítica, 2006
  13. M. Pelliot, Les Mongols et la Papauté, Revue de l'Orient chretien, 1924
  14. G. Altunian, Die Mongolen und ihre Eroberungen in kaukasischen und kleinasiatischen Ländern
  15. M. Pelliot, Les Mongols et la Papauté, Revue de l'Orient Chrétien, 1924
  16. René Grousset, Histoire des Croisades, III, 526
  17. els hongaresos i bizantins els anomenaven cumans, i els russos polovtsy
  18. M. Pelliot, A propos des Comans, J. A. 1920
  19. Strakosch-Grassmann, Der Einfall der Mongolen in Mittleuropa in der ahren 1241-1242, Innscruck, 1893
  20. Encyclopaedia of Islam, Brill Publishers, Leiden, s.v. "Batu" (W. Barthold).
  21. Jean de Plan Carpin, enviat del Papa Innocenci IV, relació del viatge
  22. fill de Mutugen, mort el 1221 al setge de Bamian
  23. Rashid al-Din i Djuweyni; Chronique de Kirakos; Brosset, Histoire de la Georgie
  24. M. Pelliot pensa que aquest nom és equivalent a Salomó, Les Mongols et la Papauté, pàgines 203 i 204
  25. M. Pelliot, Sur quelques mots d'Asie Centrale, J. A., 1913
  26. Saunders, John Joseph. The History of the Mongol Conquests (en anglès). University of Pennsylvania Press, 2001, p.100. ISBN 0812217667. 
  27. D'Ohsson diu que va fer pagar totes les taxes que romanien impagades
  28. Rubrouck situa la frontera entre Batu i la resta de l'Imperi a la part de l'Ala-tau, al nord de l'Issiq qul, i considera que Batu i Mongke formaven virtualment una diarquia i segons el gran Khan els dos miraven en la mateixa direcció; però en tot cas la decisió final estava en mans de Mongke, que era autoritari per saber imposar-se a Batu si calia
  29. en aquell moment el Honan tenia una extensió superior a la moderna província i abraçava tot el territori entre el riu Groc i el Yang-tse i anava per l'oest fins als 110 graus est, i a més el districte de Kong-tc'ang al alt Wei, al actual Kansu
  30. Chavannes, Inscriptions et pieces, pàgines 7 i 31, i Nan-tchao ye-che, pàgines 110 a 112