Flavi Valeri Lleó

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Lleó I

Lleó I (Museu del Louvre)
Naixement 401
Tràcia
Defunció 18 de gener del 474
Flavius Valerius Leo

Flavi Valeri Lleó més conegut com a Lleó I o Lleó el Traci (Tràcia, 40118 de gener del 474), va ser l'emperador bizantí des de l'any 457 fins a la seva mort. Va ser el primer representant dels emperadors de la Dinastia Lleònida. Possiblement d'origen traci, va néixer al país dels bessis a Tràcia, d'on li va venir el renom de Thrax (el Traci).

Va ser un home de petita estatura, calb, tartamut i lleugerament coix. Els seus contemporanis van fer ressaltar la seva falta d'enginy, les seves petites manies i el seu constant temor a ser destronat. Va ser el darrer d'una sèrie d'emperadors col·locats en el tron oriental pel general Aspar, comandant en cap de l'exèrcit imperial i que posseïa una influència decisiva en el govern de Constantinoble. Tot i que Lleó va ser conegut per la seva tecnologia militar, també va conduir a avenços importants en altres camps.

Coronació[modifica | modifica el codi]

Sòlid de Lleó I.

A la mort de l'emperador Marcià (457) era un obscur tribú militar, i exercia el comandament a Selímbria. El poderós patrici, Aspar que no podia aspirar a la corona per la seva condició d'alà sense originar una guerra civil i religiosa, va decidir romandre al poder proclamant a un personatge al que pogués controlar, i va fer nomenar a Lleó (que havia estat el seu intendent) que fou acceptat pel senat el 7 de febrer del 457 i coronat pel patriarca de Constantinoble Anatoli, sent la primera vegada que un sobirà rebia la corona d'un cap religiós. Tots els seus predecessors, per cristians que fossin, van rebre la diadema d'un alt comandament militar o funcionari, segons la tradició romana, sent aixecats sobre un escut i aclamats per l'exèrcit, el poble i el Senat. A partir de Lleó I tots els emperadors bizantins van ser coronats pel Patriarca de la capital imperial, i amb això l'acte de coronació va obtenir el significat d'una consagració religiosa.

Primers conflictes[modifica | modifica el codi]

El 458 un terratrèmol va destruir Antioquia de l'Orontes. Vers el mateix any van esclatar disturbis religiosos a Egipte i ja Lleó va donar mostres d'energia. Els eutiquians d'Alexandria van matar al bisbe ortodox Proteri i van nomenar al seu lloc un bisbe favorable als eutiquians de nom Elure (Elurus o Eluros) al que l'arrià Aspar va protegir contra la política oficial de la cort imperial; Lleó va treballar amb paciència i el 560 va deposar a Elure i el va substituir per un bisbe ortodox, cosa que no va agradar a Aspar, que va tirar en cara la seva conducta a Lleó "en contra del seu benefactor"; Lleó va respondre que "cap príncep pot ser obligat a canviar el seu propi judici i l'interès dels seus súbdits per la voluntat dels seus servidors".

Política occidental[modifica | modifica el codi]

El 465 Constantinoble va patir un desastrós incendi que va destruir edificis públics i privats en una gran àrea.

El 466 els huns van atacar el nord de Pèrsia i Bizanci. El seu cap Hormidac va creuar el Danubi aprofitant que estava gelat però Lleó li va sortir al pas amb un exèrcit important i el general Antemi (després emperador d'Occident) va derrotar els bàrbars prop de Sàrdica, i encara foren derrotades una segona vegada per Anagast. El seu principal cap, Dengizec, fill d'Àtila, va morir a la lluita i el seu cap enviat a Constantinoble i exposat al públic. Els huns van desistir de posteriors hostilitats. Tant els huns com més tard els ostrogots van ser incapaços en aquest temps de prendre Constantinoble gràcies a les muralles que havien estat reconstruïdes i reforçades durant el regnat de Teodosi II.

Lleó va iniciar els seus plans per l'Imperi de l'oest, governat per Ricimer cap dels hèruls. Després de negociacions, Ricimer va acceptar coronar emperador a Antemi, general de Lleó i gendre de l'emperador Marcià. Amb Gelimer, rei dels vàndals, també hi van haver negociacions; Gelimer va tractar d'evitar la guerra enviant a Constantinoble a Eudòxia, la vídua de Valentinià III, i la seva filla Gal·la Plàcida, que havia tingut captives durant set anys; però tan aviat com Antemi va ser al tron romà, els dos emperadors van concertar un atac conjunt a Cartago i van donar el comandament de l'expedició al cunyat de Lleó, Basilisc (germà de la seva dona Verina). La flota imperial es componia de 1.113 naus, que transportaven un exèrcit de més de 100.000 homes. Tanmateix, l'habilitat del gran rei vàndal Genseric i la incapacitat més absoluta del comandant en cap Basilisc, va fer fracassar de manera lamentable l'expedició, tot i l'enorme superioritat de les forces imperials. El desastre va costar 130.000 lliures d'or, uns 9.000.000 de sòlids, al Tresor imperial i va sentenciar el destí de l'Imperi Romà d'Occident. És possible que darrere de la catàstrofe hi hagués la mà d'Aspar, qui coneixia els moviments de l'Emperador i hauria volgut provocar la seva desgràcia, o almenys això es va dir a Constantinoble.

Nova política d'aliances[modifica | modifica el codi]

A fi d'alliberar-se de la tutela d'Aspar i de crear un contrapès davant els seus seguidors ostrogots, Lleó I es va adreçar al bel·licós poble dels isauris a les muntanyes a l'oest de Cilícia. El cap isauri Tarasikodissa o Trascaliseu va assolir el comandament de la guàrdia imperial.

La derrota de Basilisc fou aprofitada per Lleó per desfer-se d'Aspar i els seus tres fills, Ardaburi, Patrici i Ermenaric, ja que l'opinió publica els feia responsables a tots ells de la greu desfeta (el mateix Lleó va fer circular el rumor de què Aspar havia informat a Genseric de l'arribada de l'expedició). El mateix Lleó per mitjà dels seus agents, escalfava l'ambient entre el poble i per exasperar més els ànims, es va anunciar el matrimoni de la filla de l'emperador Ariadna, amb el fill d'Aspar, Patrici (o Patriciol) que seria "cèsar", i quan la notícia es va saber els ciutadans es van revoltar i van atacar el palau d'Aspar que es va lliurar de la mort per una ràpida fugida junt amb els seus fills, refugiant-se a l'església de Santa Eufèmia de la que només van sortir sota la promesa de Lleó de salvar la vida, però tan bon punt van entrar al palau imperial, el comandant de la guàrdia Trascalisseu, amb alguns guàrdies, va matar a Aspar i a Ardaburi (471). Trascalisseu fou recompensat amb la mà de la seva filla Ariadna, i al casar-se va adoptar el nom grec de Zenó. El fill d'Aspar, Patrici, que va escapar greument ferit, va ser separat de la filla de l'Emperador i va quedar privat de la dignitat de césar.

Aspar va deixar molts partidaris, especialment entre els arrians, que en revenja van incitar a Ricimer, home fort de l'Imperi de l'oest, a prendre represàlies. Ricimer va aconseguir que els ostrogots envaïssin Tràcia, i durant dos anys es van passejar per les rodalies de Constantinoble, però en petits combats parcials els generals imperials els van anar derrotant, fins que van demanar la pau. La devastació dels bàrbars a Tràcia es va afegir a la que el 469 havien provocat les inundacions a diferents part de l'imperi. El 472 també es va produir una gran erupció del Vesuvi.

Darrers anys i família[modifica | modifica el codi]

El 473 Lleó, que no tenia fills, va designar al seu nét Lleó II (fill de Zenó i Ariadna) com a successor, i el va anomenar august. Va morir menys d'un any després, de disenteria, el 18 de gener del 474, amb 73 anys i fou enterrat al mausoleu de Constantí el Gran. El propi Zenó, que va passar a controlar el govern, va ser el nou emperador quan el seu fill va morir d'una malaltia als 10 mesos de pujar al tron.

Lleó va admirar o protegir a gent com Daniel Estilites o el filòsof Eulogi. El rei ostrogot Teodoric el Gran es va educar a la seva cort.

Lleó estava casat amb Verina amb la que va tenir un fill que va morir infant, i dues filles, Ariadna (casada amb Zenó) i Lleòncia (casada amb Marcià, fill de l'emperador Antemi)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Flavi Valeri Lleó


Emperador de l'imperi Bizantí o Basileus
Precedit per
Marcià
(450-457)
Emperador bizantí
Lléo I (457-474)
Succeït per
Lleó II
(474-474)