Flavi Valeri Lleó

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Lleó I
Leo I Louvre Ma1012.jpg
Escultua de Lleó I(Museu del Louvre)
Nom original Flavius Valerius Leo Augustus (llatí)
Λέων A' ὁ Θρᾷξ (grec)
Emperador bizantí
457 – 474
Dades biogràfiques
Naixement 401
Mort 474
Ocupació polític
Dinastia Lleònida
Cònjuge Verina
Fills

Flavi Valeri Lleó més conegut com a Lleó I o Lleó el Traci (Tràcia, 40118 de gener del 474), va ser l'emperador bizantí des de l'any 457 fins a la seva mort. Possiblement d'origen traci, va ser el primer emperador en fer servir el grec com a llengua per legislar en lloc del llatí.[1]No va tenir fills mascles i va nomenar hereu al seu nét, iniciant així el que seria la Dinastia Lleònida. Inicialment s'esperava que seria un governant titella que deixaria fer a altres com Aspar, però va saber guanyar-se el respecte, encara que no va poder evitar algunes guerres causades pels qui volien substituir la manca d'un fill. Tenia fama de pietós i la seva política religiosa va anar contra l'heretgia del monofisisme; per aquest motiu l'Església Ortodoxa el considera sant i és celebrat el 20 de gener.[2]

Origen i personalitat[modifica | modifica el codi]

Procedia d'una família amb orígens romans i grecs i va ser batejat amb el nom llatí de Leo Marcellus.[3] Segons Càndid Isàuric va néixer a la província de Dàcia Aureliana;[4][5] mentre que Joan Malales va escriure que va néixer al país dels bessis a Tràcia, d'on li va venir el renom de Thrax (el Traci).[6][7] De jove va servir en l'exèrcit on va arribar al rang de comes.

Va ser un home de petita estatura, calb, quec i lleugerament coix. Els seus contemporanis van fer ressaltar la seva falta d'enginy, les seves petites manies i la seva constant temor de ser destronat. Va ser el darrer d'una sèrie d'emperadors col·locats en el tron oriental pel general Flavi Ardabur Aspar, comandant en cap de l'exèrcit imperial i que posseïa una influència decisiva en el govern de Constantinoble. Tot i que Lleó va ser conegut per la seva tecnologia militar, també va conduir a avenços importants en altres camps.

Durant el seu regnat Lleó va admirar o protegir a gent com sant Daniel l'Estilita o el filòsof Eulogi. El rei ostrogot Teodoric el Gran es va educar a la seva cort. Tenia fama de pietós i es narra d'ell que va obrar algun miracle.[8]

Coronació[modifica | modifica el codi]

Sòlid de Lleó I.

A la mort de l'emperador Marcià (457), Lleó era un tribú militar poc conegut, i exercia el comandament a Selímbria. El poderós patrici Aspar, que no podia aspirar a la corona per la seva condició d'alà sense originar una guerra civil i religiosa, va decidir romandre al poder proclamant un personatge al qui pogués controlar, i va fer nomenar Lleó (que havia estat el seu intendent). La proposta fou acceptada pel senat el 7 de febrer del 457 i va ser coronat pel patriarca de Constantinoble Anatoli, sent la primera vegada que un sobirà rebia la corona d'un cap religiós. Tots els seus predecessors, per cristians que fossin, havien rebut la diadema de mans d'un alt comandament militar o funcionari, segons la tradició romana, sent aixecats sobre un escut i aclamats per l'exèrcit, el poble i el senat. A partir de Lleó I tots els emperadors bizantins van ser coronats pel patriarca de la capital imperial, i amb això l'acte de coronació va obtenir el significat d'una consagració religiosa.[9]

Primers conflictes[modifica | modifica el codi]

El 458 un terratrèmol va destruir Antioquia de l'Orontes.[10] Vers el mateix any van esclatar disturbis religiosos a Egipte i ja Lleó va donar mostres d'energia. Els eutiquians d'Alexandria van matar el bisbe ortodox Proteri i van nomenar al seu lloc un bisbe favorable als eutiquians de nom Elure (Elurus o Eluros) al que l'arrià Aspar va protegir contra la política oficial de la cort imperial; Lleó va treballar amb paciència i el 560 va deposar Elure i el va substituir per un bisbe ortodox, cosa que no va agradar a Aspar,[11] que va tirar en cara la seva conducta a Lleó "en contra del seu benefactor"; Lleó va respondre que "cap príncep pot ser obligat a canviar el seu propi judici i l'interès dels seus súbdits per la voluntat dels seus servidors".

El 465 Constantinoble va patir un desastrós incendi que va destruir edificis públics i privats en una gran àrea.[12]

Política occidental[modifica | modifica el codi]

El 466 els huns van atacar Pèrsia i el nord de l'Imperi Bizantí. El seu cap Hormidac va creuar el Danubi aprofitant que estava gelat però Lleó li va sortir al pas amb un exèrcit important i el general Antemi (després emperador d'Occident) va derrotar els bàrbars prop de Sàrdica, i encara foren derrotats una segona vegada per Anagast. El seu principal cap, Dengizec, fill d'Àtila, va morir a la lluita i el seu cap enviat a Constantinoble i exposat al públic. Els huns van desistir de posteriors hostilitats. Tant els huns com més tard els ostrogots van ser incapaços en aquest temps de prendre Constantinoble gràcies a les muralles que havien estat reconstruïdes i reforçades durant el regnat de Teodosi II.[13][14]

Lleó va iniciar els seus plans per l'Imperi d'Occident, governat per Ricimer cap dels hèruls. Després de negociacions, Ricimer va acceptar coronar emperador a Antemi, general de Lleó i gendre de l'emperador Marcià.[15]

Amb Gelimer, rei dels vàndals, també hi va haver negociacions; Gelimer va tractar d'evitar la guerra enviant a Constantinoble a Eudòcia, la vídua de Valentinià III, i la seva filla Gal·la Placídia, que havia tingut captives durant set anys; però tan aviat com Antemi va ser al tron romà, els dos emperadors van concertar un atac conjunt a Cartago i van donar el comandament de l'expedició al cunyat de Lleó, Basilisc (germà de la seva dona Verina). La flota imperial es componia de 1.113 naus, que transportaven un exèrcit de més de 100.000 homes. Tanmateix, l'habilitat del gran rei vàndal Genseric i la incapacitat més absoluta del comandant en cap Basilisc, va fer fracassar de manera lamentable l'expedició, tot i l'enorme superioritat de les forces imperials. El desastre va costar 130.000 lliures d'or, uns 9.000.000 de sòlids, al tresor imperial i va sentenciar el destí de l'Imperi Romà d'Occident.[16] És possible que darrere de la catàstrofe hi hagués la mà d'Aspar, qui coneixia els moviments de l'emperador i hauria volgut provocar la seva desgràcia, o almenys això es va dir a Constantinoble.

Nova política d'aliances[modifica | modifica el codi]

A fi d'alliberar-se de la tutela d'Aspar i de crear un contrapès davant els seus seguidors ostrogots, Lleó I es va adreçar al bel·licós poble dels isauris, a les muntanyes a l'oest de Cilícia. El cap isauri Tarasis va assolir el comandament de la guàrdia imperial.

La derrota de Basilisc fou aprofitada per Lleó per desfer-se d'Aspar i els seus tres fills, Ardaburi, Patrici i Ermenaric, ja que l'opinió pública els feia responsables a tots ells de la greu desfeta (el mateix Lleó va fer circular el rumor que Aspar havia informat a Genseric de l'arribada de l'expedició). El mateix Lleó per mitjà dels seus agents, escalfava l'ambient entre el poble i per exasperar més els ànims, es va anunciar el matrimoni de la filla de l'emperador Ariadna, amb el fill d'Aspar, Patrici (o Patriciol) que seria "cèsar", i quan la notícia es va saber els ciutadans es van revoltar i van atacar el palau d'Aspar que es va lliurar de la mort per una ràpida fugida junt amb els seus fills, refugiant-se a l'església de Santa Eufèmia de la que només va sortir sota la promesa de Lleó de salvar la vida, però tan bon punt van entrar al palau imperial, el comandant de la guàrdia Tarasis, amb alguns guàrdies, va matar Aspar i Ardaburi (471).[17] Tarasis fou recompensat amb la mà de la seva filla Ariadna, i en casar-se va adoptar el nom grec de Zenó. El fill d'Aspar, Patrici, que va escapar greument ferit, va ser separat de la filla de l'emperador i va quedar privat de la dignitat de cèsar.[18]

Aspar va deixar molts partidaris, especialment entre els arrians, que en revenja van incitar Ricimer, l'home fort de l'Imperi d'Occident, a prendre represàlies. Ricimer va aconseguir que els ostrogots envaïssin Tràcia, i durant dos anys es van passejar per les rodalies de Constantinoble, però en petits combats parcials els generals imperials els van anar derrotant, fins que van demanar la pau.[19] La devastació dels bàrbars a Tràcia es va afegir a la que el 469 havien provocat les inundacions a diferents parts de l'imperi. El 472 també es va produir una gran erupció del Vesuvi.

Mort i descendència[modifica | modifica el codi]

El 473 Lleó, que no tenia fills, va designar al seu nét Lleó II, fill de Zenó i Ariadna, com a successor, i el va nomenar august. Va morir menys d'un any després, de disenteria, el 18 de gener del 474, amb 73 anys i fou enterrat al mausoleu de Constantí el Gran. El mateix Zenó, que va passar a controlar el govern perquè Lleó II era menor d'edat, va ser el nou emperador quan el seu fill va morir d'una malaltia als 10 mesos de pujar al tron.

Lleó estava casat amb Verina amb la qui va tenir un fill que va morir infant, i dues filles:[20]

  • Ariadna, casada amb Zenó.
  • Lleòncia, que va estar promesa amb Patrici fill de Flavi Ardabur Aspar, però després es va casar amb Marcià, fill de l'emperador Antemi.
  • A la Crònica Georgiana, una obra del segle XIII que és una compilació de llibres anteriors, es dóna la notícia d'un matrimoni entre Vakhtang I d'Ibèria amb una princesa bizantina de nom Helena, filla d'un predecessor de l'emperador Zenó.[21] Aquest predecessor seria probablement Lleó I. Cyril Toumanoff ha identificat dos fills d'aquest matrimoni: Mitridates d'Ibèria i Lleó d'Ibèria. Aquest Lleó va ser pare de Guaram I d'Ibèria.

Notes[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Wickham, 2009, p. 90.
  2. ΜΕΓΑΣ ΣΥΝΑΞΑΡΙΣΤΗΣ (Gran Llibre dels Sants),2009,Ὁ Ἅγιος Λέων Μακέλλης ὁ Μέγας (Sant Lleó el Gran)
  3. Friell, 1998, p. 170, 261.
  4. Friell, 1998, p. 170.
  5. Càndid Isàuric, F.H.G. IV, p.135, en Patrologia Graeca
  6. Bury, 1958, p. 315.
  7. Joan Malales, Chronographia XIV, p.369
  8. El miracle de Lleó I emperador:Mother of God of the "Life-Giving Spring"
  9. Gibbon, 2008, p. 582.
  10. Stillwell, 1934, p. 53.
  11. Treadgold,.
  12. Hakim, 2014, p. 465.
  13. Martindale, 1980, p. 571.
  14. Thompson, 1996, p. 170.
  15. Bury, 1958, p. 335.
  16. Collins, 2000, p. 125.
  17. Norwich, 1988, p. 167.
  18. Treadgold, 1997, p. 152-155.
  19. Martindale, 1980, p. 1073-74.
  20. Treadgold, 1997, p. 155.
  21. Crònica Georgiana capítol 13 i 14

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bury, John Bagnell. History of the Later Roman Empire: from the death of Theodosius I to the death of Justinian. Dover books 1. Dover Publications, 1958. ISBN 978-0486203980. 
  • «Vandal Africa, 429–533». A: The Cambridge Ancient History. Late Antiquity: Empire and Successors, A.D. 425–600 XIV. Cambridge University Press, 2000. 
  • Friell, Gerard. The Rome That Did Not Fall: The Survival of the East in the Fifth Century. Ancient history. Londres: Taylor & Francis, 1998. ISBN 978-0415154031. 
  • Gibbon, Edward. The History of the Decline and Fall of the Roman Empire. Cosimo Classics, 2008. ISBN 1-60520-128-6. 
  • Goffart, Walter. Barbarian Tides: The Migration Age and the Later Roman Empire. University of Pennsylvania Press, 2009. ISBN 978-0-8122-3939-3. 
  • Hakim, Besim. Mediterranean Urbanism. Springer, 2014. 
  • Martindale, J.R.. The Prosopography of the Later Roman Empire. Cambridge University Press, 1980. ISBN 0-521-20159-4. 
  • Norwich, John Julius. Byzantium: The Early Centuries. Nova York: Viking, 1988. 
  • Smith, William (ed.). A Dictionary of Greek and Roman biography and mythology (en anglès). Boston: Little, Brown and Co., 1867 (Vol. I, Vol. II i Vol. III). 
  • Stillwell, Richard. Antioch-on-the-Orontes, volum 3. Committee, 1934. 
  • Treadgold, Warren T. A History of the Byzantine State and Society. Stanford, Califòrnia: Stanford University Press, 1997. 
  • Thompson, Edward Arthur. The Huns. Blackwell Publishing, 1996. ISBN 0-631-21443-7. 
  • Wickham, Chris. The Inheritance of Rome. Penguin Books Ltd, 2009. ISBN 978-0-670-02098-0. 


Emperador de l'imperi Bizantí o Basileus
Precedit per
Marcià
(450-457)
Emperador bizantí
Lléo I (457-474)
Succeït per
Lleó II
(474-474)