Josep Andreu i Abelló
Josep Andreu i Abelló (Montblanc, 8 de novembre de 1906 - Madrid, 31 de maig de 1993) fou un advocat i polític català.[1] Era fill d'una família de propietaris de terres, i tenia per germà Carles Andreu i Abelló.
Va estudiar dret a Barcelona, però un cop fou advocat va exercir a Reus,[1] on tingué com a passant a Josep Solé i Barberà. Va militar a les Joventuts Nacionalistes i al Foment Nacionalista Republicà del qual va ser president a Reus el 1930. El 1931 va participar a la fundació d'ERC.[1]
El 1932 fou diputat per Tarragona i va participar en l'aprovació de l'Estatut. El 1934 actuava com a un dels advocats defensors dels processats pels Fets del 6 d'octubre. El 1936 fou nomenat President de la Audiència Territorial de Catalunya i del Tribunal de Cassació[1] (on va contractar com a secretari al seu amic Poblet i Guarro), càrrec pel quual va patir un atemptat anarquista el 2 d'agost de 1937. D'aquesta etapa cal dir també que fou president del Club Natació Reus Ploms (1934-1939).
El 1939 va marxar a l'exili, primer a París, després a Mèxic (via Nova York), establint-se finalment a la ciutat de Tànger (Marroc)[2] el 1949. Allà va fundar i presidir el BIM (Banc Immobiliari del Marroc), després BIMM (Banc Immobiliari i Mercantil del Marroc),[3] i va treballar en la clandestinitat contra la dictadura franquista.
Va tornar a Catalunya el 1964 i va ser detingut o multat diverses vegades per la seva militància antifranquista. Va ser conseller a Banca Catalana. Va participar a la Coordinadora de Forces Polítiques, i a meitat dels anys setanta promovia també l'Assemblea de Catalunya fent-ne el discurs inaugural.[1] El 1976 va abandonar ERC i es va afiliar al Partit Socialista de Catalunya-Congrés. Diputat a Madrid del PSC per la circumscripció de Barcelona entre 1977 i 1979,[1] el 1977 actuava de president de l'assemblea de Parlamentaris i va presidir la comissió dels 20 que va redactar el projecte d'Estatut, i la dels 21, que va negociar-ne l'aprovació. Entre el 1979 al 1986 fou diputat al senat (dues legislatures). I entre 1980 i 1984 ho fou al Parlament de Catalunya.[1] Va morir el 31 de maig de 1993.
Entre el 1977 i el 1985 fou el president de l'Ateneu Barcelonès.[1]
[modifica] Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 Diccionari d'Història de Catalunya ; ed. 62 ; Barcelona ; 1998 ; ISBN 84-297-3521-6 ; p. 44
- ↑ del Pino, Domingo. «Los catalanes y Tánger» (en castellà). Revista Afkar Ideas, 1/12/06. [Consulta: 11 juny 2011].
- ↑ Fuentes, Juan Francisco. Luis Araquistáin y el socialismo español en el exilio, 1939-1959 (en castellà). Biblioteca Nueva, 2002. ISBN 8470309676.
- Advocats catalans del sud contemporanis
- Diputats al Parlament de Catalunya per ERC
- Diputats al Parlament de Catalunya pel PSC
- Diputats al Congrés dels Diputats pel PSC
- Senadors catalans al Senat espanyol
- Exiliats del franquisme catalans
- Militants d'ERC
- Montblanquins
- Militants del PSC
- Exiliats del franquisme a Mèxic
- Presidents de l'Ateneu Barcelonès
