Casa Lleó i Morera
Casa Lleó Morera | ||||
---|---|---|---|---|
Nom en la llengua original | (ca) Casa Lleó i Morera | |||
Dades | ||||
Tipus | Casa d'habitatges | |||
Part de | llista d'edificis modernistes de Barcelona | |||
Arquitecte | Lluís Domènech i Montaner | |||
Construcció | 1902 - | |||
Data de dissolució o abolició | 1906 | |||
Cronologia | ||||
1902 – 1905 | construcció | |||
1943, 1989 | reforma | |||
Característiques | ||||
Estil arquitectònic | modernista | |||
Localització geogràfica | ||||
Entitat territorial administrativa | Dreta de l'Eixample (Barcelonès) | |||
Localització | Passeig de Gràcia, 35 | |||
| ||||
Bé cultural d'interès local | ||||
Id. IPAC | 40399 | |||
Id. Barcelona | 1515 | |||
La Casa Lleó Morera és un edifici modernista obra de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner situat al Passeig de Gràcia, núm. 35, de Barcelona. El projecte va ser un encàrrec fet el 1902 per Francesca Morera per a reformar l'antiga casa Rocamora de l'any 1864. A la seva mort el 1904, el seu fill Albert Lleó i Morera va continuar les obres i va donar nom a l'edifici. És un dels cinc edificis fets per grans arquitectes modernistes que formen part de l'anomenada mansana de la discòrdia i l'únic que va aconseguir el premi del Concurs anual d'edificis artístics atorgat per l'Ajuntament de Barcelona, en concret a l'edició de 1906. L'edifici va perdre dos dels seus elements més significatius: el templet que la coronava, posteriorment recuperat, i la decoració escultòrica de la façana de la planta baixa i l'entresòl.[1]
Es tracta d'una magnífica obra modernista, que Lluís Permanyer qualifica com «un Palau de la Música Catalana a escala reduïda».[2]
En la seva decoració, com era habitual a l'època modernista, van participar nombrosos artesans: Mario Maragliano i Lluís Bru en els mosaics, Antoni Serra i Fiter en la ceràmica, Antoni Rigalt i Blanch en els vitralls i Gaspar Homar i Josep Pey en el mobiliari interior i les marqueteries.
La façana i la planta baixa estaven decorades amb ornaments modernistes grans i variats. Els més vistosos eren unes escultures d'Eusebi Arnau que representaven dues parelles de figures femenines sostenint unes jardineres, les quals emmarcaven l'entrada amb doble joc de columnes de marbre rosa. A la base de la tribuna del primer pis apareixien un grup de caps femenins.
A l'alçada del primer pis, a banda i banda dels finestrals, hi ha dues parelles de figures femenines obra d'Arnau exhibint un signe dels avenços del saber del moment: el fonògraf, l'electricitat, el telèfon i la fotografia.[3]
Considerada una de les millors obres modernistes per la intensa aportació artística dels millors artesans del període, va ser víctima de l'odi que els noucentistes professaven envers l'estil anterior. El 1943, l'arquitecte Raimon Duran i Reynals va signar un projecte de reforma de la planta baixa projectat per l'arquitecte madrileny Francisco Ferrer Bartolomé per encàrrec de la firma Loewe per a obrir una botiga, que va comportar la pèrdua definitiva de les finestres modernistes i les escultures d'Arnau de les dames modernistes amb jardineres de la planta baixa, destruïdes a cops de pic a la mateixa vorera.[4] Els caps els va recuperar el porter de la finca, que més tard els va vendre a Salvador Dalí, qui els va emplaçar al mur del pati del seu Teatre-Museu de Figueres.[5]
L'arquitecte Òscar Tusquets, a mitjan anys vuitanta del segle XX, es va encarregar de la restauració de la resta de l'edifici i va restituir els pinacles i el templet de la cornisa, que havia sofert greus destrosses pel foc de metralladores durant la guerra civil espanyola de 1936. L'afectació de la planta baixa va ser parcialment recuperada -columnes i capitells-, però no així
L'any 1992 es va portar a terme una nova restauració amb la recuperació d'elements arquitectònics de la façana.
Com que és de propietat privada, aquesta casa no es pot visitar interiorment.
-
Escultura d'Arnau amb un fonògraf, signe de modernitat i tecnologia
-
Galeria del tercer pis
-
Balcó del segon pis
-
Coronament
-
Saló del pis principal, conservat al MNAC
-
Interior de la tribuna del primer pis, c. 1911. El segon home per la dreta és Baldomer Gili i Roig
Vegeu també
Referències
- ↑ Riera, Mireia «Interior del Patronat municipal de turisme de Barcelona» (en castellà). ON Diseño. ARAM Ediciones, 1986, pàg. 114-116. ISSN: 0210-2080 [Consulta: 15 agost 2011].
- ↑ Permanyer (1993): pàg. 46.
- ↑ Permanyer, 2006.
- ↑ Permanyer 2004, pàg. 8
- ↑ Permanyer, Lluís «Restauración de una obra maestra de Lluís Domnech i Montaner» (en castellà). . La Vanguardia, 16-03-1987, pàg. 15 [Consulta: 15 agost 2011].
Bibliografia
- Permanyer, Lluís. Barcelona modernista (en castellà). Barcelona: Polígrafa, 1993. ISBN 84-343-0723-5.
- Permanyer, Lluís. Detalls, Barcelona modernista. Polígrafa, 2004. ISBN 978-84-343-1061-2 [Consulta: 15 agost 2011].
- Permanyer, Lluís. «Y estalló el Modernismo». A: Gaudí y el Modernismo (en castellà). Barcelona: La Vanguardia, 2006. ISBN 978-84-931284-3-2.