Monestir de Santa Maria de Pedralbes: diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Exploració interactiva de l'historial
← Edició anteriorEdició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
Cap resum de modificació
m Bot: Rv. edic. de 81.39.200.32 (disc) a vers. 4541130 de Kippelboy (disc)
Línia 7: Línia 7:
La reina va posar especial interès en aquest monestir al qual va dotar de diversos privilegis. Gràcies a un d'aquests privilegis, el monestir quedava sota la protecció directa de la ciutat, a través del [[Consell de Cent]], que es comprometia a defensar-lo en cas de perill.
La reina va posar especial interès en aquest monestir al qual va dotar de diversos privilegis. Gràcies a un d'aquests privilegis, el monestir quedava sota la protecció directa de la ciutat, a través del [[Consell de Cent]], que es comprometia a defensar-lo en cas de perill.


La pròpia Elisenda va fer construir un palau annex al que es va traslladar al morir el seu marit, el [[1327]]. Elisenda va residir al palau del monestir fins el moment de la seva mort el [[1364]]. Malgrat que la pròpia reina va ordenar al seu testament que l'edifici fos derruït després de la seva defunció, l'any [[1972]] [[Maria Assumpta Escudero i Ribot]] va considerar que havia descobert les restes del Palau dins del mateix monestir de Pedralbes al coooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooostat del dormitori de les monges, si bé d'altres investigadors han proposat hipòtesis alternatives sobre la situació del palau, més obert a l'exterior.<ref name="gòtic"/>
La pròpia Elisenda va fer construir un palau annex al que es va traslladar al morir el seu marit, el [[1327]]. Elisenda va residir al palau del monestir fins el moment de la seva mort el [[1364]]. Malgrat que la pròpia reina va ordenar al seu testament que l'edifici fos derruït després de la seva defunció, l'any [[1972]] [[Maria Assumpta Escudero i Ribot]] va considerar que havia descobert les restes del Palau dins del mateix monestir de Pedralbes al costat del dormitori de les monges, si bé d'altres investigadors han proposat hipòtesis alternatives sobre la situació del palau, més obert a l'exterior.<ref name="gòtic"/>


Des del [[1329]] hi va haver al monestir una petita comunitat de frares franciscans (inicialment sis) per cuidar-se de l'espiritualitat de les monges; aquests frares s'allotjaven a l'edifici conegut com ''el conventet''.<ref name="escudero"/>
Des del [[1329]] hi va haver al monestir una petita comunitat de frares franciscans (inicialment sis) per cuidar-se de l'espiritualitat de les monges; aquests frares s'allotjaven a l'edifici conegut com ''el conventet''.<ref name="escudero"/>

Revisió del 20:28, 29 nov 2009

Façana lateral del monestir

El Reial monestir de Santa Maria de Pedralbes és un convent de l'orde de les clarisses situat al barri de Pedralbes de Barcelona. Els seus edificis formen un notable conjunt monumental d'estil gòtic.

Història

El monestir va ser fundat pel rei Jaume el Just i per la seva esposa Elisenda de Montcada el 1326, amb la intenció que servís de lloc de retir per la reina en el moment d'enviudar, que es preveia proper per l'edat i la salut del rei.[1] El monestir es va inaugurar amb una missa solemne el 3 de maig de 1327. Albergava una comunitat de monges clarisses, formada en la seva major part per filles de nobles.

La reina va posar especial interès en aquest monestir al qual va dotar de diversos privilegis. Gràcies a un d'aquests privilegis, el monestir quedava sota la protecció directa de la ciutat, a través del Consell de Cent, que es comprometia a defensar-lo en cas de perill.

La pròpia Elisenda va fer construir un palau annex al que es va traslladar al morir el seu marit, el 1327. Elisenda va residir al palau del monestir fins el moment de la seva mort el 1364. Malgrat que la pròpia reina va ordenar al seu testament que l'edifici fos derruït després de la seva defunció, l'any 1972 Maria Assumpta Escudero i Ribot va considerar que havia descobert les restes del Palau dins del mateix monestir de Pedralbes al costat del dormitori de les monges, si bé d'altres investigadors han proposat hipòtesis alternatives sobre la situació del palau, més obert a l'exterior.[1]

Des del 1329 hi va haver al monestir una petita comunitat de frares franciscans (inicialment sis) per cuidar-se de l'espiritualitat de les monges; aquests frares s'allotjaven a l'edifici conegut com el conventet.[2]

Durant la Guerra dels Segadors de 1640, les monges van ser exclaustrades i es van allotjar a la residència del marquès d'Aitona. En virtut de l'acord establert per Elisenda de Montcada amb la ciutat, les religioses van ser escortades fins a la seva destinació per soldats armats. La mare abadessa tancava el seguici, acompanyada pel segon conseller de la ciutat.

El 1835, després de la crema de convents produïda a Barcelona, les monges van fugir i la comunitat va restar dispersa durant tres anys.[3] Tot i això, el monestir no fou afectat per la desamortització, cosa que ha contribuït a la seva bona conservació en comparació amb d'altres elements del patrimoni eclesiàstic del país.[1]

El 1931 l'estat va declarar el monestir Monument Històric Artístic i, en esclatar la guerra civil, se'n feu càrrec la Generalitat[2] i va ser cremat el retaule major. El 1938 s´hi instal·la el Dipòsit General d'Arxius, on es reunien els fons dels arxius de diferents institucions (sobretot religioses) que es podia anar salvant de les vicissituds del moment.[4] A partir del 1949 una part del monestir es va obrir al públic,[2] i el 1975 es va construir un nou convent a l'antic hort[2] per tal de destinar la major part de les instal·lacions antigues al Museu-monestir de Pedralbes, que a les darreries del segle XX va passar a formar part del Museu d'Història de la Ciutat. En aquest museu s'exhibeixen peces relacionades amb la vida monàstica, gairebé totes pertanyents al patrimoni de les religioses. El 1993 es va destinar una part del recinte a allotjar una petita part de la col·lecció Thyssen-Bornemisza. El 2004, aquesta col·lecció es va traslladar al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Una petita comunitat de monges clarisses segueix residint al nou convent.

El monestir

El claustre del monestir.
Estàtua jacent d'Elisenda de Montcada a la seva tomba, vista pel costat de l'església.

El perímetre del monestir de Pedralbes va estar en un origen voltat per una muralla. D'aquesta muralla únicament es conserven dues torres de vigilància i dues de les portes que donaven accés al recinte.

Església

L'església de Pedralbes consta d'una única nau, amb set trams de voltes quatripartites i un absis heptagonal.[3] Entre els contraforts de les tres primeres voltes (o sigui, entre la porta i l'absis) s'hi disposen capelles; el quart tram correspon a la porta, que s'obre a la plaça del Monestir, i els tres darrers al cor, que en el cinquè tram té dos pisos (el cor baix i el cor alt), però que en els sisè i el setè només té el pis alt, ja que el pendent natural del terreny fa que aquests dos trams del cor alt estiguin construïts directament sobre la roca granítica.[3] Fins al segle XIX, el cor havia estat separat de la resta de l'església per una paret que pujava fins gairebé a les voltes, i que tenia al mig una finestra enreixada amb una espessa gelosia a través de la qual les monges podien seguir l'ofici, però el 1894 es va enderrocar la paret, del cor alt i es va doblar la del cor baix, per tal de suportar el pes de l'orgue que es va instal·lar aproximadament al lloc on hi havia hagut la finestra.[3]

A més del cor alt i el cor baix, també hi ha el cor dels frares, situat al mig de l'església i fora de l'àmbit de la clausura, i que en ser de poca alçada (1,3 m) no trenca la unitat espacial de la nau,[2] a diferència del que passa en d'altres esglésies que tenen cors amb parets o cadirats més alts, com a la catedral de Barcelona.

A l'interior, l'església estava presidida per un retaule gòtic elaborat per Jaume Huguet,[cal citació] perdut actualment.

Claustre

El claustre, al voltant del que s'ordena el monestir, té tres pisos d'altura i una longitud de 40 metres. Està format per amplis arcs que es donen suport sobre nombroses columnes. Els capitells estan decorats amb l'emblema dels reis d'Aragó i el de la casa de Montcada.

Hi destaca la cel·la de Sant Miquel, els murs de la qual estan totalment recoberts per frescos pintats per Ferrer Bassa. Realitzats el 1346, mostren la influència que va rebre aquest artista del pintor italià Giotto i són la millor mostra d'aquest gòtic italianitzant fora d'Itàlia.

Tomba d'Elisenda de Montcada

Tomba d'Elisenda de Montcada, al monestir de Pedralbes, del costat de l'església
Tomba d'Elisenda de Montcada, del costat del claustre

Entre el claustre i l'església hi ha el panteó de la reina Elisenda. Està situat al mur de separació que hi ha entre les dues dependències, de manera que inclou una tomba bifront, amb una de les seves cares que dóna al claustre i l'altra a l'església. Així, l'estàtua jacent que hi ha sobre el sepulcre pot mostrar la reina en les seves dues facetes: a l'església --recinte públic i accessible a tots els fidels-- es veu Elisenda elegantment vestida i coronada com a reina, amb decoració polícroma i escultures de marbre, mentre que al costat del claustre --dintre de la clausura i només accessible a la comunitat monàstica-- se la veu amb l'hàbit franciscà, vestida com a vídua i monja, amb escultures de terracota.[5]

No es conserva documentació sobre el sepulcre: tot i ser una de les obres escultòriques més notables de l'època, se'n desconeix l'autor. Se sap que quan la reina va atorgar testament, el 1364, la tomba ja estava acabada.

El Conventet i d'altres dependències annexes

A la cantonada entre el la baixada del Monestir i la plaça del Monestir hi ha l'edifici conegut com el Conventet, que actualment queda fora del recinte del monestir però que fins a la desamortització n'havia format part.[3] Va ser construït el 1329[2] per allotjar la comunitat de frares menors que es cuidaven de l'assistència espiritual de les monges del monestir.[3] És un edifici senzill amb un petit claustre,[2] i l'arquitecte Enric Sagnier el va reformar el 1919 incorporant-hi elements romànics procedents de la desapareguda església de Santa Maria de Besalú,[3] molt visibles a l'exterior. És de propietat privada, pertanyent, de fa ja molts anys, a la família Gòdia.

Les altres cases de la baixada del monestir, davant del conventet, entre l'entrada i la porta inferior de la muralla havien estat la fleca, la carnisseria i d'altres dependències, i posteriorment han seguit pertanyent al monestir dedicades a d'altres usos.[2]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 BESERAN, P.; CUBELLES, A.; JULIÀ, J.M. El convent de Santa Maria de Pedralbes dins de L'art gòtic a Catalunya. Vol. I. Barcelona, 2002. Ed. Enciclopèdia Catalana. ISBN 84-412-0889-1
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 ESCUDERO, M.A. El Monestir de Santa Maria de Pedralbes; Barcelona: Edicions de Nou Art Thor, 1988; Terra nostra, 12 ISBN 84-7327-170-X
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 BASSEGODA, J. Guia del Monestir de Pedralbes. Barcelona, 1978. Ed. Thor. ISBN 84-73-27-012-6
  4. ↑ DURAN, A. Els arxius documentals durant la guerra de 1936-39 dins de Barcelona i la seva Història. Vol.3. Barcelona, 1975. Ed. Curial. ISBN 84-7256-0672-4
  5. ↑ Els diferents autors discrepen a l'hora de descriure l'abillament de la imatge jacent d'Elisenda de Montcada pel costat del claustre: alguns diuen que va vestida de vídua, d'altres de monja o amb hàbit franciscà, i d'altres diuen ambdues coses.

Bibliografia

  • BASSEGODA i AMIGÓ, Bonaventura i RODRÍGUEZ CODOLÁ, Manuel. "Pedralbes: El Convento, notas de historia y de arte. Las pinturas murales de Ferrer Bassa, su importancia y descripción". 1922.
  • ESCUDERO i RIBOT, Maria Assumpta i MAINAR, Josep. "El moble català al Monestir de Pedralbes"; Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Museu d'Art de Catalunya, 1976
  • ESCUDERO i RIBOT, Maria Assumpta i MARAGALL GARRIGA, Maria. "Art i història de Catalunya en el Monestir de Pedralbes"; Barcelona: Museu-Monestir de Pedralbes: Fundació Güell, 1986
  • ESCUDERO i RIBOT, Maria Assumpta. "El Monestir de Santa Maria de Pedralbes"; Barcelona: Edicions de Nou Art Thor, 1988; Terra nostra, 12 (2a edició ampliada el 1993 amb la guia de visita del Museu-Monestir)
  • ESCUDERO i RIBOT, Maria Assumpta i AINAUD DE LASARTE, Joan. "Els vitralls medievals de la catedral de Barcelona i el monestir de Pedralbes"; Barcelona: IEC, Corpus vitrearum medii aevi. Espanya; 9. Catalunya; 4. 1997. ISBN 847283-3356 (tela)
  • RABUÑAL, ANXO et alt: Imatges de Catalunya, El País-Aguilar, Barcelona, 1995 ISBN 8403596316
  • SANJUST i LATORRE, C. "The Construction of the Royal Monastery of Santa Maria de Pedralbes (Barcelona)", a Dunkeld, Malcolm; Proceedings of the Second International Congress on Construction History, Cambridge, 2006. [Volume 3], pp. 2815-2832.
  • SANJUST i LATORRE, C. "El edificio del Monasterio de Pedralbes de Barcelona durante la Reforma. Usos e intervenciones." Proceedings of III Congreso Internacional del Monacato Femenino en España, Portugal y América, 1492-2000, VIFORCOS MARINAS, Mo Isabel; CAMPOS SÁNCHEZ-BORDONA, Mo Dolores (coords.), Fundadores, Fundaciones y espacios de vida conventual. Universidad de León: 2005. pp. 731-745. ISBN; 84-9773-202-2
  • SANJUST i LATORRE, C. "La infermeria del Monestir de Santa Maria de Pedralbes. Escenari de canvis en la comunitat de clarisses i novetats artístiques." Jornades de Joves Historiadors i historiadores 3es, Sense memòria no hi ha futur: actes de les III Jornades de Joves Historiadors i Historiadores, Barcelona, Museu d'Història de Catalunya, 13, 14 i 15 de març del 2003. Barcelona, Editorial Afers, 2004. ISBN: 84-95916-28-2
  • VERRIÉ I FAGET, Frederic-Pau."Pedralbes y sus pinturas". Barcelona: Instituto Nacional del Libro Español. 1962.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Monestir de Santa Maria de Pedralbes

41° 23′ 44″ N, 2° 6′ 45″ E / 41.39556°N,2.11250°E / 41.39556; 2.11250

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Monestir_de_Santa_Maria_de_Pedralbes&oldid=4550362»