Cogombre

Cogombre

Cucumis sativus
Dades
Font de	cogombre
Taxonomia
Super-regne	Eukaryota
Regne	Plantae
Ordre	Cucurbitales
Família	Cucurbitaceae
Tribu	Benincaseae
Gènere	Cucumis
Espècie	Cucumis sativus L., 1753

El cogombre (Cucumis sativus) és una planta pertanyent a la família de les cucurbitàcies, i que produeix un fruit denominat amb el mateix nom. Sovint, també es pot utilitzar l'expressió cogombrera per a denominar la planta envers el fruit.

Etimologia

La paraula cogombre (pronunciat en català oriental central com a /kuˈɣom.bɾə/, en balear com a /koˈɣom.bɾə/ i en català occidental com a /koˈɣom.bɾe/) prové del llatí cŭcŭmis, -ĕris, d'on hi ha constància escrita des de 1252.

Morfologia

La planta del cogombre és classificada com a herbàcia anual, amb una altura que pot oscil·lar els 1-4 metres.

aujaguda, proveïda de circells, flors grogues axil·lars.

La seva tija és tendra, aspra, suculenta i posterior.

té un port angulós i espinós amb talls híspids, és enfiladissa i les seves tiges s'entortolliguen amb els seus circells (un a cada nus).

tendra amb una tija aspra, suculenta i posterior

Té una rel principal que es ramifica ràpidament per donar rels secundàries superficials i molt fines, llargues i de color blanc. També pot emetre rels adventícies per damunt del coll.

Les fulles són grans, triangulars i de color verdós. cordiformes, lobades i regularment dentada. També cal destacar que tant les fulles com les tiges són piloses, és a dir, estan recobertes d'una capa de pèls fins. La inserció de la fulla amb la tija és de tipus peciolar.

La planta del cogombre té fulles grans, lobulades, triangulars, verdes, erizades i pecíols llargs.

Les fulles peludes tenen de tres a cinc lòbuls punxeguts, i la tija porta circells ramificats amb els quals es pot entrenar la planta a suports.

Les flors són de color groc, axil·lars i diürnes. L'expressió sexual típica d'aquesta espècie és monoica, amb flors masculines i femenines per separat a la mateixa planta, encara que actualment molts cultius són ginoics, és a dir, només presenten flors pistil·lades. Els cinc pètals que formen la corol·la del periant estan soldats: constitueixen una gamopètala o simpètala.

Les flors són masculines o femenines, petites, grogues i una mica en forma de copa. La flor femenina produeix el fruit i té un petit apèndix semblant a un cogombre que és l'ovari no desenvolupat. Les flors i els fruits es desenvolupen a l'axil·la de la fulla, on les fulles s'uneixen a la tija.

Pel que fa a l'aparell sexual masculí o androceu, cal dir que els grans de pol·len són grans, apegalosos i pesats així que en general són transportats per insectes (vectors entomofílics). La pol·linització és creuada. Tal com hem dit anteriorment, és una planta monoica i, per tant, necessita pol·linitzadors tot i que hi ha flors hermafrodites, el percentatge d'autopol·linització és molt baix.

Flor femenina de cogombret

Respecte a l'aparell sexual femení o gineceu, l'ovari, que és fusiforme, es troba per sota de la resta de peces florals. En aquests casos parlem d'ovari ínfer.

El fruit és una baia pepònide de forma ovoide o cilíndrica que, depenent de la varietat és més o menys llisa. Solen ser de color verd fosc i vira fins a tonalitats més clares a mesura que madura.

Els fruits són allargats, cilíndrics, de color groc verd a verd fosc i espinosos o llisos. La mida és variable, depenent de la varietat.

Flor

La polpa és aquosa, de color blanc i conté moltes llavors al seu interior. Aquestes són planes, ovals i d'un color groguenc.

Les llavors són de color blanc cremós, planes, amb forma d'otonal, s'estrenyen als dos extrems i aproximadament 3 vegades més llargues que amples.

Les flors grogues de cinc pètals són unisexuals i produeixen un tipus de baia coneguda com a pepo.

La cogombrera e una planta rastrera i trepadora. Té un sistema radicular molt potentn. L'arrel principal es ramifica en arrels llargues secundaries de color lanc. El tall és angulos, amb espinas. De cada nu surt una fulla i un circell.

Les fulles tenen un limbe cuirassat, amb tres lóbuls més o menys pronunciats, de color verd i recobertes de pèl. Els peciols son llargs.

Pel que fa a la infloresciencia, les seves lors en la actualitat son únicament femenines. Les flors apareixen en les axiles de le fules. El fruit és tipus en pepónide; la majoria de varietats produeixen fruits partenocárpics.

Dibuix

El fruit pot ser de manera variable, amb pell que torna del verd clar al fosc (el seu millor moment de consum) i al groc quan estan totalment madurs i no aptes per al consum.

La majoria de les varietats de cogombre cultivades actualment són ginoiques. Això és, a la tija principal i secundaris únicament emeten flors femenines que donen lloc a fruits partenocàrpics.

A causa de la possibilitat de la floració d'alguna flor masculina, és convenient que no hi hagi abelles o borinots que poguessin traslladar el pol·len i fecundar les flors, donant lloc a fruits deformes, no vàlids comercialment.

El requeriment de calor és un dels més alts entre les verdures comunes, i les fruites poden tornar-se amargs si s'exposen a condicions de reg desiguals.

Origen i història

Es creu que el cogombre és originari de regions tropicals del sud d'Àsia, com es el cas de l'Índia (concretament es diu prové de la zona delimitada entre la zona nord del golf de Bengala i el massís muntanyós de l'Himalàia, degut a la seva gran semblança filogenètica amb Cucumis hystrix, particular d'aquesta zona geogràfica).

A l'Índia el cogombre s'ha cultivat i usat com a aliment des de fa almenys 3000 anys, tal i com surten esmentats a la Rigveda.

«	(sànscrit) ॐ त्र्यम्बकं यजामहे सुगन्धिं पुष्टिवर्धनम् । उर्वारुकमिव बन्धनान् मृत्योर्मुक्षीय मामृतात् ॥	(català) Om! T'adorem, ésser de tres ulls, que nodreixes i augmentes la dolça plenitud de la vida. Igual que el cogombre es desprèn de la tija, així siguem nosaltres alliberats, no de la immortalitat, sinó de la mort.	»
— Mantra Mahamrityunjaya, Rigveda (vers 7.59.12)

Des de l'Índia, el cultiu de cogombres es va estendre cap a la Xina (on hi han registres que daten al voltant de l'any 100 a.C).

A inicis de l'era cristiana, el cultiu del cogombre ja era present a Àsia Menor, Àfrica del Nord, Grècia i Itàlia. De fet, a la Bíblia surt relatat com els cogombres resultaven una font d'aliment a l'antic Egipte.

«	Com recordem el peix que per no res menjàvem a Egipte, i els cogombres, els melons, els porros, les cebes i els alls!	»
— Antic Testament (llibre dels Nombres - 11:5).

Així mateix, es deïa que l'emperador Tiberi exigia la presència de cogombres per menjar a diari, independentment de l'estació, fet que va provocar que es forcés a la creació d'una espècie d'hivernàcles portàtils fets amb lapis specularis per a poder satisfer aquesta demanda, tal i com surt relatat al Naturalis Historia.

Més tard, al voltant del segle IX, s'assenyala que l'emperador Carlemany gaudia de cultius de cogombres als seus jardins a França. No va ser fins a principis del segle XIV quan es va detectar la presència de cogombres a Anglaterra, però degut a l'elevat nombre de conflictes armats de l'època, la seva sembra no es va portar a terme fins passats 250 anys més, éssent reintroduïts de cultius procedents d'Europa continental. Van ser introduïts al continent Americà al 1494 per Cristòfor Colom, iniciant pel seu cultiu en l'illa d'Haiti (junt amb altres fruits) . D'Haiti es va anar extenent el cultiu del cogombre a altres illes properes, i finalment també a la resta d'Amèrica.

Cap a mitjan segle XX es produeix una evolució cap a l'ús de varietats partenocàrpiques, sent molt freqüent l'ús de varietats ginoiques.

Varietats i característiques organolèptiques

Actualment n'hi han milers de varietats vegetals i agricoles de cogombres pertenyents a l'espècie Cucumis sativus enregistrades a la base de dades de l'Unió Europea, indicant que cadascuna de les quals és comercialitzable a tota aquesta zona. La major part d'aquestes varietats del cogombre són varietats híbrides (concretament formant part dels hibritds categoritzats com a híbrids F₁), principalment degut a la seva elevada productivitat enfront de les varietats no hibrides.

Els fruits provinent d'aquestes varietats es poden dividir i classificar a nivell comercial per tal de facilitar la selecció per part del consumidor de les diferents varietats de cogombre; es realitza en funció de diverses característiques com són la mida del fruit, la forma i el color de la pell.

• Cogombre curt ("tipus espanyol"). Es tracta del més tipic a Espanya. Aquest fruit té una longitud màxima de 15-20 cm, i un diàmetre considerable, gruixit. Presenten pell verda, caracteritzada per la presència de ratlles longitudinals de color groc o blanc, i que pot ser llisa o posseir de petites protuberàncies espinoses de color més clar. La polpa interior és ferma, aquosa i blanquinosa, amb gust escàssament amarg. Té una gran quantitat de llavors comestibles repartides al llarg del fruit, les quals presenten una coloració blanquinosa i/o groguenca, i una forma oblonga i comprimida.
• Cogombre mitjà ("tipus francès"). Presenta unes característiques similars al cogombre "tipus espanyol", però amb una longitud de 20-25 cm i un color verd més fosc.
• Cogombre llarg ("tipus holandès"). Poden aconseguir una longitud superior als 25 cm, i un diàmetre més petit que les altres dues classificacions. La seva pell és verda, llisa i més o menys solcada. La polpa interior té unes característiques similars a la mencionada en el cogombre "tipus espanyol".

Cogombre curt ("tipus espanyol"). Els més petits, els anomenats com a "cogombrests", de normalment entre 4 i 8 cm e llarg, s'usen per a consum adobat en vinagre.

• 
  Cogombre tipus holandès
• 
  Cogombre tipus francès
• 
  Alficòs

Composició nutricional

Cogombre sencer cru
Valor nutricional mitjà per cada 100 g
Energia	50 kJ
Valor calòric	12 kcal
Proteïnes Glúcids Lípids	0.7 g 2 g 0.1 g
Provitamina A Vitamina B1 Vitamina B2 Vitamina B6 Vitamina C Vitamina PP	2 μg 0.02 mg 0.02 mg 0.04 mg 5 mg 0.23 mg
Ferro Calci Magnesi Fòsfor Potassi Sodi	0.3 mg 19 mg 12 mg 23 mg 150 mg 3 mg
Fibres	0.8 g
Aigua	95.7 g

El cogombre típicament es considerat com a "aliment dietètic", ja que es tracta d'una hortalissa amb un baix contingut calòric a causa del seva baixa proporció en hidrats de carboni (en comparació amb altres hortalisses) i al seu elevat contingut d'aigua.

De fet, segons el Reglament 1924/2006 declarat al DOUE, relatiu a les declaracions nutricionals i propietats saludables dels aliments, el cogombre no pot ser considerat com a "font" o "rica en" cap nutrient. Idependentment d'això, si que es pot ressaltar una aportació de potassi i vitamina C interessant, ja que contribueix al total de la dieta.

No obstant això, investigacions recents han demostrat que aquesta verdura carregada d'aigua conté quantitats importants de fitonutrients que tenen una àmplia gamma de beneficis per a la salut humana.

Aporta petites quantitats d'àcid fòlic i en proporcions encara menors, tiamina i niacina. L'aportació vitamínica més elevada és el de vitamina C.

El fruit del cogombre es pot menjar pràcticament el 100%, incloent-hi la pell. De fet, en la seva pell es troben petites quantitats de β-carotè, però una vegada que es pela el cogombre, el seu contingut es redueix gairebé a zero.

El cogombre no es considera una hortalissa rica en minerals, si bé el més abundant és el potassi. En menor proporció es troben el fòsfor, magnesi i ferro.

El cogombre es considerat un aliment sense greix, tot i que en la composició del cogombre és present una petita proporció de β-sitosterol, esterol que es troba naturalment a les plantes, on compleix la funció de mantenir l'estructura i el funcionament de les membranes cel·lulars.

Producció

Principals països productors de cogombres (2019)
País	Producció (tones)
R.P. de la Xina	70.288.130
Turquia	1.916.645
Rússia	1.626.360
Ucraïna	1.034.170
Iran	871.692
Uzbekistan	855.058
Mèxic	826.485
Espanya	739.200
Estats Units	677.880
Japó	548.100
A tot el món	87.805.086

La producció mundial de cogombre al 2019 va ser d'aproximadament 88 milions de tones, sent el productor majoritari, amb gran diferència de la resta, la Xina (la seva producció suposa pràcticament el 80% de la producció mundial).

Pel que fa a l'Unió Europea, típicament Espanya és el major productor i exportador de cogombres, seguit de Polònia i Països Baixos.

Dins d'Espanya, la comunitat autònoma que destaca en quant a producció i superficie cultivada és Andalusia, en particular les provincies d'Almeria i Granada, principalment mitançant cultius en hivernacles que arriben a superar les 5.000 hectàreas.

Catalunya es troba entre les 5 primeres comunitats autònomes de l'Estat en producció de cogombre, contabilitzant-se al 2018 una producció d'aproximadament 14.700 tones per a una superficie cultivada total de 283 hectàreas.

La producció de les varietats espanyola i holandesa es pràcticament equivalent, tot i que cal destacar que la varietat holandesa es produeix fonamentalment per a ser exportada, mentre que la espanyola es queda.

Cultiu

Actualment es cultiva a gairebé totes les zones temperades del planeta. Per tant, també es cultiva als Països Catalans. Pel seu cultiu, necessita hàbitats temperats (20-25 °C diürns). A causa de la seva superfície foliar, requereix una humitat elevada. Ara bé, una humitat excessiva en pot fer disminuir la producció, ja que disminueix la transpiració i, en conseqüència, l'activitat fotosintètica.

Es pot cultivar tant en espais oberts (horts i explotacions agrícoles en general) com en hivernacles. A més, si es disposa d'un sistema de reg, es pot cultivar en èpoques de sequera.

Fenologia del cultiu

El cicle de desenvolupament del cogombre és curt i varia segons el maneig agronòmic i les condicions edafoclimàtiques de la zona on es trobi el cultivar. Les fases fenològiques del cogombre estan dividides en tres fases:

• Fase de germinació (4-5 dies després de la sembra). Generalment la llavor germina en poc temps depenent de la varietat, temperatura (per sota dels 20ºC la planta germinarà molt lentament, per sota dels 10ºC no germinarà), humitat i altres factors. Aquesta fase comença quan emergeixen els seus dos cotilèdons, els quals alimenten a la plàntula uns dies i més tard surten el primer parell de fulles veritables. Al llarg d’aquesta primera etapa s’observa un creixement vertical de la plàntula. Finalment, un cop arribats els 5-6 nusos, aquesta etapa es dóna per finalitzada.

• Formació de la planta (desenvolupament vegetatiu, 15-24 dies després de la sembra, i floració, 27-34 dies després de la sembra). S’inicia a partir dels 6 nusos. L’eix principal de la tija continua creixent, simultàniament, comencen a emergir de les gemmes axials de les fulles els brots laterals. El creixement d’aquests implica que la planta s’acabi inclinant ja que poden arribar fins als 3,5m de longitud en condicions normals. Les fulles es desenvolupen a cada nus. A mesura que la planta creix, es desenvolupen dos tipus de flors, les femenines i les masculines. En principi, cada flor neix a la seva pròpia tija unida a la tija principal en un nus i depenent de la varietat i de les condicions ambientals, aquestes poden començar a desenvolupar-se als primers nusos. Les flors masculines sorgeixen primer però no produeixen fruits i cauen una vegada completada la pol·linització. Les flors femenines en canvi, sorgeixen en una o dues setmanes.

• Desenvolupament del fruit. Una vegada pol·linitzades les flors femenines, aquestes s’inflen a la base i es comença a formar el fruit. Depenent de la varietat i de les condicions meteorològiques, a partir dels 48 i els 76 dies després de la sembra, els fruits del cogombre es poden collir. A més, les plantes de cogombre produeixen més fruits quan aquests es recullen amb regularitat.

Etapes de desenvolupament del cogombre.

Requeriments del cultiu

Temperatura

Aquest cultiu requereix una temperatura càlida moderada, que idealment es troba entre els 20 i els 28ºC en l’etapa de germinació i entre els 20 i els 25ºC a l’etapa de desenvolupament vegetatiu. A major temperatura durant el dia, major serà la producció precoç. Tot i així, si durant el dia la temperatura arriba als 30ºC, les plantes poden arribar a patir desequilibris que afectaran directament a processos com la fotosíntesi o la respiració. D'altra banda, les temperatures nocturnes ideals pel bon desenvolupament del cultiu són les que es troven en un rang entre els 18 i els 20ºC, ja que, temperatures iguals o inferiors als 17ºC ocasionen malformacions a les fulles i els fruits del cultiu. Per tant, per sobre dels 40ºC i per sota dels 14 ºC, el creixement de la planta s'atura, i quan la temperatura baixa per sota d’1ºC, les plantes acaben morint congelades, experimentant un marciment general difícil de recuperar.

Lluminositat

Les necessitats de llum del cultiu del cogombre es troben força relacionades amb la temperatura, augmentant els seus requeriments amb la mateixa. La planta del cogombre requereix radiació solar per realitzar amb normalitat el seu cicle, de fet, a major quantitat d'aquesta, major és la producció. Pot aguantar tant baixes intensitats de llum, dies curts on l'exposició a la llum és de menys de 12 hores, com elevades intensitats lluminoses, dies llargs. Tanmateix, és aconsellable localitzar el cultiu en terrenys ben assolellats. Una intensitat baixa de llum estimula la formació d'un major nombre de flors femenines i en canvi, una intensitat elevada favoreix la formació de flors masculines.

Altitud

Depenent de la varietat del cultivar, s'adapten bé a altituds de fins a 1200 msnm.

Humitat relativa

Es tracta d’un cultiu molt exigent pel que fa a la humitat, això és degut a la seva gran superfície foliar. Durant el dia, l'humitat relativa òptima ha d'oscil·lar entre el 60 i el 70% i durant la nit entre el 70 i el 90%. L'excés d'humitat (superior al 90% i amb atmòsfera saturada de vapor d'aigua) estimula l'aparició de malalties fúngiques com per exemple el míldiu. D'altra banda, humitats relatives baixes, provoquen el cop de calor dels fruits i fins i tot un ràpid desenvolupament de la aranya vermella. L'humitat relativa es considera crítica quan arriba a valors inferiors al 40%.

Precipitació

Les precipitacions ajuden al cultiu a reduir la incidència de malalties que el poden afectar, sobretot si aquest es troba a l'etapa de collita. Aquest cultiu requereix precipitacions relativament baixes.

Vent

La presència de vent continuat de més de 30 km/h durant diverses hores (de 4 a més de 6 hores) provoca una disminució de la humitat relativa que accelera la pèrdua d'aigua de la planta, per tant els requeriments hídrics augmenten. En conseqüència, disminueix la fecundació per una inadequada humitat dels estils florals, s'atura el creixement de la planta i fa malbé les tiges i les fulles, fet que suposa l'acceleració de la senescència de la planta i la reducció significativa de la producció. Per tant, és aconsellable que el cultiu del cogombre tingui lloc en zones arrecerades del vent.

Sòl

El cogombre es pot cultivar en una àmplia gamma de sòls fèrtils d'estructura solta, amb suficient matèria orgànica, bona aireació i ben drenats; aquests comprenen des de sòls sorrencs fins als franc-argilosos. S'ha de comptar amb una profunditat superior als 60 cm per facilitar el creixement del sistema radicular i amb això, que la retenció de l'aigua sigui més gran per tal d’aconseguir un bon desenvolupament de la planta. No obstant això, un sòl excessivament argilós facilita que aquest s'entolli i afavoreixi el desenvolupament de malalties fúngiques. Es tracta d'un cultiu amb una certa tolerància a la salinitat, encara que no molt elevada. Per tant, un sòl amb una elevada concentració de sals, afectarà el desenvolupament de la planta, ja que dificultarà l'adsorció d'aigua, fet que endarrerirà el creixement, debilitarà la tija, les fulles s'enfosquiran i seran més petites i els fruits obtinguts creixeran torçats. D'altra banda un sòl amb una baixa concentració de sals, donarà lloc a plantes més denses i exuberants, que presentaran una major sensibilitat a diverses malalties. Pel que fa al pH, el cultiu es desenvolupa correctament dins del rang comprès entre 5,5 i 7,5. Sobretot, es deuen evitar sòls àcids amb pH inferiors a 5,5. Respecte a la temperatura, el sòl ha d'estar entre els 18 i els 20ºC pel creixement òptim del cultiu i la temperatura mínima d'aquest es troba entre els 12 i els 14ºC.

Tècniques de cultiu

Preparació del terreny

La preparació del terreny es duu a terme passant l'arada, a uns 30-40 cm de profunditat, i l'esterrossador, a una profunditat de 30 cm, per incorporar brossa i desfer masses compactes de terra. Es tracta d’un pas previ a la sembra molt important, doncs, com a resultat s'obtindrà un sòl anivellat i ferm amb una textura fina i uniforme, que permetrà el desenvolupament adequat del cultiu. El treball de preparació depèn de diferents factors, com són, el tipus de sòl, el tipus de mala herba o herba adventícia que hi creixi, la humitat del sòl, la preparació del terreny anteriorment portada a terme, etc. Així doncs, les tasques de preparació del terreny no sempre seran les mateixes, encara que es tracti repetidament el mateix terreny.

Llit o marc de sembra

El fet de passar l'esterrossador i així doncs, alliberar el sòl de masses compactes de terra, crea a la vegada un llit o marc de sembra, és a dir, un solc, de normalment 1,2m d'ample i de 25 a 30 cm d'alçada. L'alçada del llit de sembra és un factor important a l'hora de proporcionar un bon drenatge al cultiu, sobretot en les èpoques més plujoses de l'any, així doncs, és recomanable com a mínim comptar amb una alçada d'uns 20-25 cm.

Sembra

El cogombre es pot cultivar durant tot l'any. La sembra consisteix bàsicament a col·locar tres o quatre llavors en cada solc, d'uns 2 o 3 cm de profunditat, segons les distancies recomanades de cada sistema de sembra utilitzat. Les distàncies entre solcs poden variar entre 0,8 i 1,5 m; i la distància entre plantes acostuma a ser d'entre 0,15 i 0,50 m. És important tenir en compte la qualitat de la llavor que s'empra en el procés, ja que d'aquesta dependrà la culminació del cultiu. És per això que s'acostuma a realitzar una prova de germinació anterior a la sembra, on les llavors que la superen amb èxit, són les considerades com òptimes per la sembra.

Entutorat

Entutorat planta del cogombre.

L'entutorat és una tècnica necessària per mantenir la planta arguïda, tenint en compte la seva habilitat trepadora. Consisteix a crear una estructura al voltant de la planta per guiar el seu creixement, de forma que aquest sigui vertical i no a sobre el sòl. D'aquesta manera s'aconsegueix: millorar l'aprofitament de la llum per la bona disposició de les fulles, un bon aireig a l'interior de la plantació, homogeneïtat en el color i la forma dels fruits, disminució de les malalties de la planta i major facilitat per dur a terme les tasques agrícoles.

Poda de formació i esfullat

En el cas del cogombre llarg ("tipus holandès"), la poda es realitza en tots els brots laterals, deixant d'aquesta manera la planta amb una sola tija. Respecte al cogombre curt ("tipus espanyol") i al mitjà ("tipus francès"), la poda és similar encara que no s'eliminen els brots per complet, aquests es despunten a partir de la segona fulla depenent de l'energia de la planta, a major energia major longitud del brot. Pel que fa a l'esfullat de la planta, les fulles més velles, grogues o malaltes s'eliminen de forma que la planta continua creixent i donant els seus fruits. Per tant, la finalitat de la poda i l'esfullat és obtenir una major producció i qualitat del fruit.

Principals plagues del cultiu

Les plagues que afecten als cultius de cogombre suposen factors limitants en la producció d'aquest.

Insectes

La plaga més comuna és causada per Tetranychus urticae (o aranya vermella), la qual actua sobre els estomes, els quals els trobem en el revers de les fulles, o entre les cèl·lules epidèrmiques, injectant enzims digestius per després xuclar els productes obtinguts. Conseqüentment, la clorofil·la es fa malbé, es redueix la taxa de fotosíntesi i provoquen l'aparició de lesions foliars. El desenvolupament de la plaga es veu afavorit per temperatures càlides i una humitat relativa baixa. La plaga s'expandeix amb gran facilitat ja que aquest organisme és capaç de sintetitzar seda que emmagatzema milers d'individus, la qual pot ser transportada per diverses vies com l'aèria o els animals. A més a més, aquesta tècnica els permet tenir protecció de les condicions externes desfavorables, entre altres.

Una altra plaga comuna és la provocada per Acalymma vittatum ( o escarabat rallat del cogombre), que es troba principalment als EUA. És capaç d'atacar a tota la planta i en qualsevol dels seus estadis. A més a més, els organismes adults poden dificultar la pol·linització de les flors i la producció del fruit. Les arrels de la planta es veuen afectades per les larves d'aquest escarabat, les quals es desenvolupen al sòl. La seva presència provoca una deficiència en el desenvolupament de les arrels, fent que siguin més sensibles a altres patògens, per exemple, a Fusarium oxyporum, provocant un marciment greu, bacteris com Erwinia, entre d'altres.

A més a més, podem destacar a Trialeurodes vaporariorum (o mosca blanca dels hivernacles), la qual s'estableix al revers de les fulles i s'alimenten de la saba de manera directa (insectes xucladors). Aquest mecanisme d'alimentació provoca una coloració groguenca a les fulles, donant lloc a un creixement no adequat o, fins i tot, la mort de l'organisme. Cal destacar que la secreció de melassa sobre la planta facilita el desenvolupament de plagues fúngiques, la qual cosa ocasiona interferències en la fotosíntesi i la reducció de l'activitat de l'organisme.

Helmints

Meloidogyne és un dels gèneres de nematodes d'arrel més destructius què provoca, inclús en densitats poblacionals baixes, grans pèrdues de collites. En el cas del cogombre, aquest és atacat pel paràsit M. incognita. La fase infectiva és la juvenil o J2, la qual penetra en les arrels i es diferencia al parènquima xilemàtic de l'arrel. Penetra les cèl·lules amb l'estilet i injecta una sèrie de secrecions que indueixen hipertròfia en les cèl·lules parasitades, formant sincicis i cèl·lules gegants. Aquestes cèl·lules suposen una zona d'alimentació per al paràsit, què li permet el seu creixement fins la fase adulta. A més, aquests canvis s'acompanyen de la formació d'agalles a les arrels, essent la principal problemàtica l'afectació del sistema radicular. Els efectes de la infecció duen a una reducció i deformació de les arrels (i per tant, una disminució de la seva eficiència) què comporta una reducció de desenvolupament i rendiment de la planta.

S'han reportat casos de diversos gèneres de nematodes paràsits de cogombre tals com Aphelenchus, Tylenchorhynchus, Aphelenchoides, Ditylenchus, Pratylenchus, Tylenchus, Subanguina, Trichodorus, Tylencholaimus ,Hemicriconemoides, Helicotylenchus, Longidorus, Merlinius, Paratrichodorus, Paratylenchus, Telotylenchusand i Zygotylenchus.

Bacteris

Fulles de cogombre afectades per Pseudomonas psyringae pv. lachrymans provocant la malaltia de les taques angulars.

Pseudomonas syringae pv. lachrymans és causant d'una infecció molt important ja que és el principal causant de la malaltia de les taques angulars (o angular spot disease en anglès). Es caracteritza per emergir sota condicions de humitat elevada. En l'inici de la malaltia es formen taques necròtiques amb formes rodones i, a mesura que avança la infecció, es produeixen lesions relacionades amb les innervacions de la fulla, la qual cosa provoca les formes angulars que caracteritzen aquesta malaltia. La mort de les cèl·lules de les fulles dóna lloc a la reducció de la capacitat fotosintètica, la qual cosa fa disminuir el rendiment metabòlic i, per tant, també disminueix el rendiment del cultiu. Aquest fet dóna lloc a pèrdues econòmiques molt importants en moltes regions, per exemple, dels EUA (Florida, Georgia, California...).

Pectobacterium carotovorum (anteriorment englobat dins del gènere Erwinia) és un bacteri causant de la podridura del cogombre. Va donar molts brots de moltíssima importància desde l’any 2014 fins 2016 per arreu del món (Xina, Malàisia, USA, Sud-Àfrica, Canadà, entre d’altres, la qual cosa va fer incrementar l’interés i el posterior estudi del funcionament de la patogenicitat. El marciment de la planta és causat per la invasió del microorganisme de tot el teixit vascular, on allibera enzims que degraden els components que conformen la planta, com els que degraden la pectina que manté les cèl·lules cohesionades (patògens pectinolítics) i les parets cel·lulars. A més a més, presenta una gran adaptabilitat a l’hoste gràcies a diversos mecanismes interns que permeten la formació de biofilms, entre d’altres.

Xanthomonas campestris pv cucurbitae és un dels agents causants de malalties bacterianes associades a taques foliars.

Fongs

Taques blanques en el revers d'una fulla de cogombre provocades per P. fusca.

Podosphaera fusca (també anomenat Podosphaera xanthii, Sphaerotheca fuliginea o Sphaerotheca fusca) és el principal agent causal de l'oïdi de les cucurbitàcies en zones de climatologia tropical i subtropical. La malaltia cursa amb l'aparició d'una massa de color blanc (semblant a la pols del talc, constituïda per micelis i conidis) sobre la superfície de les fulles, dels pecíols, de les tiges i rarament en els fruits. De fet, P. fusca és un ectoparàsit biotròfic obligat que s'instal·la sobre la superfície de la planta per poder obtenir nutrients a partir de les cèl·lules vegetals mitjançant els seus haustoris. En la majoria dels casos, la infecció evoluciona amb clorosi en els teixits afectats, redueix la fotosíntesi i accelera el procés de senescència de la planta (provocant la mort de les fulles infectades). Tanmateix, els fruits poden reduir-se en nombre i en mida deguda la infecció d'altres indrets de la planta. Altres espècies fúngiques que provoquen l'oïdi són Erysiphe cichoracearum i Golovinomyces cichoracearum (en zones de climatologia temperada). A més, s'han reportat casos on més d'una espècie pot aparèixer simultàniament en la mateixa zona d'una mateixa planta. Actualment es desconeixen part dels aspectes biològics d'aquests fongs, la seva natura parasitària dificulta el seu estudi en laboratori i, en conseqüència, el tractament de les plantes de cogombre afectades.

Míldiu provocada per P. cubensis en una espècie de la família Cucurbitaceae.

Antracnosi causada per C. obiculare en el cogombre.

Fumall gomós de tija en una espècie de la família Cucurbitaceae.

Pseudoperonospora cubensis és l'agent causal del míldiu (en anglès Downy mildew). Es tracta d'un pseudofong que provoca una malaltia foliar que resseca les fulles, afavorint la dispersió de les espores. Habitualment cursa amb l'aparició de taques d'aparença aquosa de color groguenc brillant i en fructificacions fúngiques en el cogombre, endarrerint el seu creixement i fent d'ell un sabor insípid. A més, aquesta malaltia resulta més destructiva en zones càlides, ja que s'afavoreix el creixement de P. cubensis.

La fusariosi és causada per Fusarium oxysporum f. sp. cucumerinum (FOC). Aquest fong s'estén pel sistema vascular de la planta (obstruint així els vasos que componen el xilema) i provoca el marciment de les fulles i les tiges, conduint a la mort. Aquesta malaltia també pot ser deguda a la resposta enfront de la producció de micotoxines (com l'àcid fusàric) per part d'aquest fong, què lesionen la membrana cel·lular vegetal i forcen la fuita d'aigua, produint-se una toxicitat sistèmica.

Phytophthora capsici és un paràsit específic de cucurbitàcies del gènere Phytophthora (conegut per causar el míldiu de la patata). Es tracta d'una espècie de pseudofong que provoca lesions en els fruits i formació de capes de polsina blanca en les tiges i fruits (deguda a l'elevada concentració d'espores dipositades en la zona). En les plàntules del cogombre també provoca el "damping-off" o marciment fúngic (malaltia típica provocada per Pythium aphanidermatum en el cas dels cogombres) i inclús la mort.

Colletotrichum obiculare causa l'antracnosi, una malaltia que provoca en el cogombre lesions profundes i circulars impregnades d'aigua, les quals s'expandeixen i esdevenen de color negre en condicions humides (havent-hi casos on s'observen masses d'espores de color rosa en el fruit). Pel que fa a les fulles, causa lesions marronoses-rogenques.

Alternaria cucumerina provoca en les plantes cucurbitàcies la formació de taques foliars (en anglès Alternaria leaf spot) en forma d'anell, petites, marronoses i rodejades d'un halo groguenc. Aquestes taques petites evolucionen unint-se provocant lesions grans de més de 10 mil·límetres. La infecció causada per aquest fong evoluciona en la caiguda prematura de les fulles i en la formació de taques marronoses en el cogombre, afectant-se la seva mida i qualitat. Les taques foliars també són conseqüència de la infecció per part de Cercospora citrullina (en anglès Cercospora leaf spot), el qual pot causar taques a les tiges i els pecíols en condicions greus. Les taques són irregulars amb centres de coloració pàlida, i en casos de llarga evolució aquestes es fusionen i donen un aspecte de fumall. Per contra, no produeix efectes tan desvatadors com A. cucumerina.

Didymella bryoniae causa el "fumall gomós de la tija" (en anglès Gummy stem blight). La simptomatologia cursa en l'aparició de taques foliars circulars marronoses rodejades d'un halo groguenc, podent-se confondre amb les taques provocades pel míldiu (tot i que les taques causades per D. bryoniae són més grans). Conforme avança la infecció, les fulles adopten un aspecte "esparracat" amb presència de ferides obertes (xancres) que desprenen un líquid marronós. També forma cossos fructífers de color negre que provoquen el marciment. A més, en els fruits la malaltia es coneix com a "podridura negra" (en anglès black rot). Aquest tipus de podridura també és provocada per Phomopsis sclerotioides, el qual té tropisme per les arrels del cogombre i cursa en l'aparició de taques grises i profundes en les arrels.

Generalment, tots els fongs citats anteriorment requereixen condicions humides i càlides per al seu òptim creixement i conseqüent avanç de la infecció en la planta. A més, aquests fongs són capaços de formar formes de resistència que els hi permet suportar condicions desfavorables (per exemple, la sequedat del sòl i la baixa humitat relativa), persistint en ambients inhòspits a l'espera de trobar l'hoste.

Control de les plagues del cultiu

Com a mesures preventives, es recomana l'ús de llavors de plantes sanes, retirar les plantes infectades front l'aparició dels primers símptomes, fertilització equilibrada, reg apropiat i superficial, desinfecció de les ferramentes emprades... Destaca l'ús de cultius de cogombres resistents, ja que representa un dels principals mitjans de control de les malalties provocades per diferents agents infecciosos. A més, els cultius dels cogombres en hivernacles mitjançant sistemes hidropònics (sense sòl) minoren l'efecte dels patògens que tenen tropisme per les arrels. Malauradament, el desenvolupament de línies de cultiu resistents i els sistemes de cultiu hidropònics no són suficients enfront del sorgiment de noves variants de patògens què resulten més agressives per les cucurbitàcies.

Relacions simbiòtiques

S'han reportat casos on el tractament de llavors del cogombre amb fongs endòfits pertanyents als gèneres Penicillium, Trichoderma i Aspergillus han comportat un augment del pes de les plàntules i de la longitud de les arrels del cogombre. Els efectes d'aquests simbionts van un pas més enllà perquè, en casos d'infecció per fongs patogens, milloren la supervivència de les plantes. Es més, s'ha pogut observar que l'ús d'espècies dels gèneres Fusarium, Trichoderma, Chaetomium, Acremonium, Paecilomyces i Phyllosticta actuen com agents contra nemàtodes paràsits com Meloidogyne incognita, ja que disminueixen el nombre d'agalles i produeixen metabòlits que afecten fases juvenils d'aquest nematode.

Brots sanitaris relacionats amb el consum de cogombres

Els aliments com el cogombre poden considerar-se com un hàbitat pels microorganismes. La globalització comporta un tipus producció i comercialització d'aliments, què resulta en una elevada disponibilitat per al consum de variants de qualitat amb independència de l'estació de l'any. Cal tenir en compte que les condicions cultiu (sòl, aigua de reg...) faciliten el creixement de microorganismes patògens colonitzadors d'aliments com el cogombre. Per aquest motiu, és molt important una manipulació adequada prèvia al seu consum, així com la prevenció de contaminació accidental en algun punt de la producció, processament i comecialització, atenent a les indicacions de les autoritats sanitàries. El principal problema és que en molts casos no és possible investigar la font de la infecció perquè els cogombres tenen una vida útil curta i els productes infectats són ràpidament retirats del comerç. A continuació s'exposen diferents casos de brots alimentaris relacionats amb el consum del cogombre.

Brot de Shigella sonnei

La companyia de servei de càtering Gate Gourmet Inc. va distribuir amanides en diferents companyies aèries, les quals estaven contaminades. En conseqüència, centenars de passatgers de dotze vols que partien de Honolulu (Hawaii) a finals d'agost del 2004 van donar positiu en shigel·losi causada per Shigella sonnei. L'Administració d'Aliments i Fàrmacs (FDA) va determinar que el menjar servit en aquests vols era l'origen de la malaltia dels viatgers. A més, va demostrar violacions greus de manipulació d'aliments, com són el manteniment d'aquests a temperatures inadequades, infraccions de neteja dels equips emprats per a la confecció d'aliments i manipulació dels articles preparats per sevir sense mesures profilàctiques. En aquest cas, es van reportar les verdures de l'amanida (entre elles, el cogombre) com a agent de transmissió de S. sonnei.

Brot de Norovirus

Es van reportar dos brots en el 2006 i 2008 a Michigan i Minnesota, respectivament. Els brots de gastroenteritis causat per Norovirus van ser conseqüència de la contaminació del cogombre present en l'amanida servida en banquets.

Brot d'Enterocytozoon bieneusi

En 2009 es va reportar un brot gastrointestinal per microsporidiosi en 135 persones que visitaven un hotel a Värmland (Suècia), la qual va ser transmessa pel consum de cogombres contaminats d'espores d'Enterocytozoon bieneusi. Els aliments contaminats portaven cogombres pretallats i tancats en bosses de plàstic i eren d'origen espanyol. Els investigadors van hipotetitzar que la contaminació es va produïr abans de la collita i no es va poder rastrejar fins la granja de producció.

Brot d'Escherichia coli 0104:H4

Representa l'episodi de contaminació bacteriana més greu dels documentats sobre la síndrome hemoliticourèmica (en anglès amb les sigles STEC-HUS) causada per la verotoxina (o toxina Shiga) expressada en la soca E. coli O104:H4. El brot va ser registrat al nord d'Alemanya i en el sud-est de França durant els mesos maig, juny i juliol en el 2011 i va generar una de les majors crisis de seguretat alimentària en els països desenvolupats. A Alemanya, es va arribar a un total de 4.012 casos confirmats, dels quals 878 presentaven HUS i 48 van causar la defunció. A França es van comptabilitzar 15 casos. A finals de maig, les autoritats sanitàries d'Hamburg van manifestar que els cogombres d'origen espanyol podien estar implicats en la infecció endèmica. Per contra, en ningun cas es va poder aïllar el bacteri en ningun dels lots presumiblement implicats de la infecció. De fet, els coneixements actuals qualifiquen com a molt improbable que el bacteri hagués pogut sobreviure durant el temps transcorregut des de la importació de les llavors fins l'aparició de la infecció a meitats de 2011.

Brots de Salmonella enterica

Salmonella enterica subsp. enterica serovar Saintpaul

Del 12 de gener del 2013 fins al 28 d'abril del mateix any, els Centres per al Control i Prevenció de Malalties (CDC) van reportar un brot de salmonel·losi als Estats Units vinculat al consum de cogombres importats de Mèxic (en concret, per part de les dues empreses proveïdores Daniel Cardenas Izabal i Miracle Greenhouse of Culiacan) i distribuïts per Tricar Sales (Rio Rico, Arizona). Aquest brot va arribar a 84 casos, on el 28% va requerir hospitalització, no registrant-se cap mort.

Salmonella enterica subsp. enterica serovar Newport

El brot va ser reportat del 20 de maig al 30 de setembre del 2014 en 29 estats dels Estats Units. Es van documentar 275 casos de salmonel·losi, 48 dels quals van requerir hospitalització i 1 va resultar en mort. Els cogombres contaminats per Salmonella es van produir a Maryland, però durant la investigació ninguna mostra va resultar positiva per Salmonella, de forma que la font definitiva de contaminació no es va identificar.

Salmonella subsp. enterica serovar Poona

La CDC va reportar un brot de salmonel·losi pel consum de cogombres contaminats, del 3 de juliol del 2015 al 29 de febrer del 2016 als Estats Units. Es van identificar un total de 907 afectats en 40 estats, dels quals 204 van requerir hospitalització i 6 van resultar en mort (2 de les quals no era deguda a la infecció per Salmonella). La font de contaminació va apuntar a una empresa de cultiu de Mèxic i a l'empresa distribuïdora dels Estats Units Andrew & Williamson Fresh Produce, però el rastreig únicament va aïllar el serotip del brot en les tendes i les instal·lacions de distribució.

Salmonella enterica subsp. enterica serovar Oslo

Del 21 de març al 9 d'abril del 2016 es van notificar 14 casos de salmonel·losi en 8 estats dels Estats Units. Les proves epidemiològiques van indicar la implicació del consum de cogombres però no es va poder aïllar Salmonella.

Salmonella enterica subsp. enterica serovar Infantis

De juny a finals de setembre del 2018 es van reportar 45 casos de salmonel·losi a cinc regions de l'oest de Canadà properes a la Colúmbia Britànica, on la causa no es va identificar en certesa però tots els que van emmalaltir havien denunciat que van menjar cogombres abans de posar-se malalts. Del total de casos, 9 van requerir hospitalització i no es va registrat cap mort. A més, de l'agost al setembre del mateix any, l'estat de Washingon va reportar 6 casos de salmonel·losi associada al consum de cogombres d'origen britànic comercialitzats en les botigues Costco.

Usos

Potencial fitoquímic

Tot i l'extensa i exhaustiva exploració del cogombre des del punt de vista de l'agricultura, actualment existeixen pocs estudis que descriguin el seu potencial en altres àrees d'interés. Existeixen diversos tipus d'extracte de cogombre com l'extracte aquós, l'extracte del fruit, de les llavors, del suc... Així com diversos components orgànics què són prometedors en l'ús en diversos àmbits com el terapèutic, nutricional, antibacterià, antifúngic, antiparasitari i cosmètic.

La planta del cogombre, com la resta de les plantes, produeix metabòlits especialitzats amb rols importants en les interaccions entre la planta i el medi que l'envolta. Un d'aquests metabòlits és la cucurbitacina, un compost triterpenoide oxigenat, que confereix un sabor amarg a les plantes del cogombre i a la resta d'espècies de la família de les cucurbitàcies. Aquests composts, a més d'atorgar resistència enfront de les plagues a la planta, també s'ha demostrat que tenen propietats antitumorals (sobretot la cucurbitacina C), ja que poden causar la detenció del cicle cel·lular, apoptosi i supressió de creixement de cèl·lules canceroses mitjançant la inhibició de la JAK-STAT. Així, els extractes anticancerígens de cogombre, constitueixen una de les múltiples estratègies de l'abordatge dels tumors cancerígens. En un estudi es va avaluar el potencial de l'extracte metanòlic del cogombre i es va observar que aquest es compon de bioactius anticancerígens. A més, aquest metabòlit també mostra propietats antiinflamatòries i hepatoprotectores. Malgrat això, cal tenir en compte que la selecció duta a terme per l'obtenció de cogombres no amargs (amb baixes concentracions de cucurbitacina) ha limitat les seves aplicacions a nivell farmacològic. A més, un altre aspecte de la seva natura quimioterapèutica fa que la cucurbitina es faci servir com a agent contra infeccions provocades per cestodes (com la Taenia i altres paràsits intestinals). Els exsudats del cogombre també es componen de lectina, la qual té una elevada funció antiparàsita.

El cogombre que conté iminosucres que indueixen canvis fisiològics per combatre processos inflamatoris. En conseqüència, s'ha estat estudiant el seu ús en forma d'extracte per al tractament de la osteoartritis (OA), una malaltia degenerativa per la qual no hi ha cura ni hi ha procediments de tractament estandartitzats. En un estudi realitzat al 2018 es va testejar l'efectivitat d'un extracte aquós de cogombre (Q-Actin™) en diversos pacients amb OA i es va arribar a la conclusió de que el cogombre suposa una via potencial per al tractament de dolor i rigidesa relacionats en la OA.

A més, els cogombres han estat utilitzats en la medicina tradicional (particularment en el Aiurveda), ja que tenen propietats hemostàtiques i tònics. Les llavors són emprades per previndre el restrenyiment i les fulles en pols amb sucres actuen com a diürètic. En general, són útils per tractar sensacions de cremor, febre, insomni, cefalàlgia, bronquitits, ictetícia, hemorràgies i debilitat general. Es creu que promou un efecte refrescant i curatiu i per això també s'utilitza per tractar diverses malalties dermatològiques. A més, el cogombre té potencial hipolipemiant, antioxidant i antidiabètic. A més, la polpa i la pell del cogombre contenen elevades concentracions de àcid làctic, element emprat per al tracament de berrugues i xerosi. L'ebullició de les fulles del cogombre també són útils per tractar infeccions de gola.

Altres composts bioactius fitoconstituents del cogombre són les cucumegastigmanes I i II, cucumerina A i B, vitexina, orientina, olis i glucòsids com la isoscoparina 2"-O-(6"-(E)-p-coumaroyl) glucòsid i l'apigenina 7-O-(6"-O-p-coumaroylglucosid). Cal destacar que els olis volàtils del cogombre presenten activitat antibacteriana contra grampositius (Staphylococcus aureus i Staphylococcus epidermidis) i gramnegatius (Escherichia coli, Enterobacter cloacae, Klebsiella pneumonia, Pseudomonas aeruginosa). Tanmateix, també disposa de composts amb elevat poder antifúngic sobre fongs patògens humans (Candida albicans, Candida tropicalis i Candida glabrata). A més, els composts orgànics com (E, Z)-2, 6-nonadienal (NDE) i (E)-2-nonenal (NE) presenten activitats antibacterianes contra bacteris patògens humans (Bacillus cereus, Listeria monocytogenes i Salmonella typhimurium).

Pel que fa a l'àmbit nutricional, el cogombre es caracteritza pel seu alt contingut d'aigua i baix contingut calòric. Aquest aliment vegetal es compon d'elements què contribueixen a l'eliminació de substàncies de desfet i toxines químiques. També conté elements de fibra dietètica (també coneguda com a fibra alimentària), què són substàncies heterogènies i complexes d'origen vegetal, per exemple, els polisacàris estructurals constituits principalment per glucosa. Aquestes molècules constitueixen polímers coneguts (com la cel·lulosa, mucílags...) els quals, quan són ingerits, contribueixen beneficiosament a l'individu a nivell digestiu: ajuda a mantenir la funcionalitat intestinal, augmenta el volum i dismunueix la consistència de les femtes i, a nivell de la microbiota, augmenta el nombre de microorganismes habitants de l'intestí. En alguns casos s'ha utilitzat l'extracte de pectina del fruit degut als seus efectes hipolipidèmics. Així mateix, el mesocarp del cogombre també té aplicacions en l'abordatge de l'obesitat. Normalment aquesta malaltia és tractada des d'una aproximació farmacològica (com l'ús de l'Orlistat, un fàrmac inhibidor d'enzims digestius). La saponina del mesocarp del cogombre i altres saponines d'altres plantes presenten activitat inhibitòria contra la lipasa pancreàtica. En un estudi es va comparar la seva activitat en relació amb l'Orlistat, i es va demostrar que l'extracte del mesocarp duplica el poder inhibidor sobre la lipasa prancreàtica respecte l'Orlistat al mateix pes. Actualment s'elaboren emulsions a partir d'antioxidants naturals trobats en les plantes per a l'elaboració de cremes dermatològiques. L'extracte del cogombre s'elabora a partir de la maceració de fruit triturat en una mescla hidroalcòholica, què després es filtra i es concentra, obtenint-se un extracte ric en vitamina A i C, entre altres. Normalment, el fruit i les llavors del cogombre s'empren per preparar productes cosmètics per al tractament de problemes de pell, tals com les cremades solars i les arrugues. De fet, el seu ús en cosmètica radica en les seves propietats antiarrugues, ja que es compon d'elements què prevenen l'envelliment, promouen l'elasticitat i el metabolisme de la pell. També s'ha pogut comprovar que, en el cas dels cogombres transgènics, produeixen en grans quantitats l'enzim superòxid dismutasa, el qual té efectes antiedat. A nivell de tractament de la pell, la polpa s'empra per a la neteja de la pell i, al seu torn, està formada per elements com la vitamina C, l'àcid cafeic i elements com el silici, potassi i magnesi, què proporcionen un efecte calmant a la pell i redueixen les inflamacions. De fet, l'extracte de polpa té α-hidroxiàcids (com l'àcid làctic), els quals s'empren per tractar pell seca, irritacions de la pell, ictiosi, hiperqueratosi fol·licular, queratosi seborreica i actínica. A més, el suc del cogombre fresc s'utilitza per hidratar la pell i té activitat enzimàtica inhibitòria: antioxidant, antihialuronidasa i antielastasa. Aquest tipus d'activitat inhibitòria és idònia per al tractament de processos inflamatoris de la pell, ja que durant l'exposició solar (UV) l'activitat enzimàtica degradativa de la pell du a la producció d'espècies reactives d'oxigen què són danyines. Cal destacar que la cucurbitacina D i la 23,24-dihidrocucurbitacina D són compostos què estan relacionats en la síntesi de melanina i factors de protecció solar (SPF). També s'han estudiat els efectes dels extractes hidroalcohòlics del cogombre per l'elaboració de cremes amb efectes antiacne amb resultats positius.

Usos del cogombre. Esquema basat en Mukherjee et al. (2013).

Consum

• 
  Cogombres sencers i tallats
• 
  Cuina txeca; amanida de cogombre
• 
  Mizeria. Plat de la cuina polonesa fet amb cogombre, nata agra i espècies
• 
  Oimuchim. Plat de la cuina coreana a base de cogombre, bitxo i ceba tendra
• 
  Alficòs
• 
  Entrepans de cogombre; especialitat de la cuina anglesa
• 
  Amanida amb pastanaga, cogombre, lletsons i tomàquet
• 
  Kosambri, plat de Karnataka fet a base de cogombre i nou de coco rallada
• 
  Cogombre decorant el Smørrebrød, uns entremesos de la cuina noruega

Vegeu també

Viccionari