Menjar ràpid

Un exemple de menu de menjar ràpid

Entrepà d'hamburguesa típic d'alguns establiments de menjar ràpid

Menjar ràpid bassat en el falàfel i el kebab

Menjar ràpid fet amb una base de pollastre

Una salsitxa de Frankfurt

Bunyols de pollastre

Un exemple de fast food dolç

El menjar ràpid (de l'anglès fast food) és un tipus d'alimentació ideat per a preparar i servir el menjar ràpidament en locals especials per a tal fi o bé per a emportar i menjar al carrer. Una de les seves principals característiques és que es consumeix generalment sense coberts plats com la pizza, entrepà de carn o d'hamburguesa, pollastre fregit, entrepà, patates fregides, bunyols, etc. i que els llocs on se serveix no disposen de cambrers o servei de taula, sinó que cal demanar el menjar a la barra i portar-lo a taula (autoservei), o bé s'ha de prendre fora de l'establiment.

Història

A l'antiga Roma ja se servien en parades de carrer pans plans amb olives o el falàfel a l'Orient Mitjà. A l'Índia també se serveix menjar al carrer des de molt antic, així com en la majoria de països de l'Àsia Oriental. Aquests refrigeris però no es consideren menjar ràpid, en la seva fabricació casolana i no massiva (per exemple, per a falàfel) en el sentit que té avui dia, de la mateixa manera que un entrepà de truita, que es fa ràpid i es pot menjar al carrer, o un tros de coca o un grapat d'avellanes, tampoc no són considerats com a tals. Els falàfels a Turquia, per exemple, es fan al moment i distent molt de ser servits "ràpid".

Primers locals de venda ràpida de menjar preparat per emportar

Els comerços de menjar ràpid no van aparéixer doncs fins al segle XX, als Estats Units. El 1912 s'obrí a Nova York un local que oferia menjar darrere d'una finestra de vidre i que tenia una escletxa per pagar amb monedes, es dèia Automat. El sistema ja existia abans a Berlín i en algunes ciutats com Filadèlfia. La firma va popularitzar el menjar per endur-se'n amb l'eslògan "menys feina per a la mare". Després, amb l'arribada dels Drive-through als anys 40, període en el qual es fa molt popular servir menjars sense necessitat de sortir del cotxe, el concepte de fast food es va estendre a alguns més països d'Occident. Menjar ràpid es refereix a que és servit ràpidament i que també s'ingereix ràpidament. A la majoria de països europeus (Portugal, Espanya, etc.) la venda directament a través d'una finestra, des del cotxe mateix, per exemple, no ha arribat a quallar al segle XX ni al XXI, i en d'altres, com França, tot i que existeix, es tracta d'un fenomen molt minoritari i poc significatiu respecte al d'altres països americans.

Els bistrots francesos

La noció de menjar ràpid reapareixia a França durant les Guerres Napoleòniques, quan els mercenaris cosacs de l'exèrcit rus hi sol·licitaven en els restaurants que se'ls servís com més aviat millor, dient bistro! (en rus: ràpid), paraula que s'ha introduït en la llengua francesa com a sinònim de "bar" o "cafè". Als bistros actuals se sol poder menjar, a taula, plats senzills, sovint un tall de quiche o de carn saltada amb amanida, arròs, patates o una altra guarnició, que es prepara, com als restaurants, un cop la persona l'ha demanada, i no abans. També serveixen alguns postres, sovint tartes.

Model econòmic

A mitjan del segle XX, un empresari nord-americà de l'alimentació anomenat Gerry Thomas comercialitza per primera vegada el que en anglès aleshores allà es denomina "menjar preparat" (TV dinner). La idea és que una persona sense gaires esforços obtingui en pocs minuts amb un plat preparat a casa.

A causa del fet que la fast food es basa en la velocitat, la massivitat, la uniformitat i el baix cost, en el menjar ràpid es fan servir tècniques que permeten aconseguir un cert sabor o consistència i preservar frescor. Això requereix un sovint l'ús d'additius, de barreges de subproductes amb la carn, que se sol substituir per una mena de bunyol que barreja pell (en el cas del pollastre), greix, carns diverses i fins i tot petits ossos triturats. També s'afegeixen altres ingredients com farines, sucres, etc. Els olis i greixos s'escullen segons criteris econòmics, sense tenir en compte cap aspecte nutricional, així com a la resta d'ingredients. Els mètodes de producció poden alterar la natura de l'aliment i reduir-ne el valor alimentari. De fet, molts dels utilitzats a cadenes americanes no es poden produir a Europa perquè els processos no compleixen la normativa de la Unió Europea o d'alguns dels seus països. En canvi, paradoxalment, la UE sí permet la introducció dels mateixos elements (hamburgueses, trossos de pollastre arrebossat, etc.) als locals europeus, encara que estiguin fets de la mateixa manera i simplement transportats des de més lluny.

Primers detractors

Durant els anys 80 comencen a aparèixer moviments en contra d'aquest tipus de menjar que denuncien aspectes com la poca informació sobre la composició dels aliments, l'alt contingut de greixos, sucres i calories o els mals hàbits que introdueix el menjar ràpid en les nostres vides (atribuint-li la denominació despectiva de "menjar escombraria"). El menjar escombraria nutricionalment es considera que aporta només calories buides.

A partir d'aleshores i fins a l'actualitat, apareixen documentals denunciant la situació, com pel·lícula-documental Super Size Me (2004) dirigida i protagonitzada per Morgan Spurlock, en la qual decideix alimentar-se únicament de menjar dels restaurants McDonald's durant un mes sencer. La pressió social augmenta i algunes cadenes de restaurants de menjar ràpid van anunciar el març del 2006 que inclourien informació nutricional en l'embalatge de tots els seus productes. En conseqüència, les cadenes van reaccionar intentant millorar la seua imatge, estilitzant les lletres del seu logotip o incloent amanides i altres productes en la seua oferta.

Menjar ràpid i menjar escombraria

Avui en dia es tendeix a sobreentendre per a menjar ràpid no una manera de preparar els aliments bàsica i ràpida sinó unes certes preparacions de baixa qualitat nutricional (massa greixos, massa sucre, manca de certs nutrients, racions desmesurades, etc.). D'aquesta manera es confon menjar ràpid o (fast food, en anglès) amb menjar escombraria.

Però no tot el que es prepara ràpidament, i que seria en certa manera "menjar ràpid", és menjar escombraria. Per exemple, una amanida amb hortalisses fresques o un entrepà casolà frotat amb tomàquet es fan en poc temps i poden ser nutricionalment complerts i equilibrats.

Vegeu també

• Slow Food, un corrent que ha nascut per oposició al menjar ràpid
• Good food, menjar de preparació ràpida, però alhora saludable i econòmic.